SUFICIENT AMB L’1-0

Ahir el Barça havia de passar una prova de foc contra l’Atlético de Madrid. El resultat de l’encontre no seria definitiu per el desenllaç de la lliga, però s’hi apropava prou. Una victòria del Barça (com així va ser) l’allunyava a 8 punts, un marge prou ampli per a pensar que serà difícil que aquesta lliga se pugui escapar. Una victòria del Atlético en canvi, hauria significat l’apropament a 2 punts, una situació de màxim risc. I l’empat hauria deixat les coses com estaven: a 5 punts i una jornada menys.

Un 1-0 sempre és un resultat raquític, però per al Barça, ahir, va ser suficient, ja que els hi va donar els 3 punts davant del màxim rival de la lliga (el Madrid està a 15 punts i a hores d’ara res fa preveure que pugui estar lluitant pel títol a les darreres jornades)

Per al Barça, l’1-0 d’ahir és el primer d’aquesta temporada. En canvi l’Atlético n’acumula 8, tot i que els dos partits precedents al d’ahir els havia guanyat àmpliament (2-5 contra el Sevilla i 4-0 contra el Leganés) D’aquest 10 gols, la seva màxima estrella, Griezmann n’havia fet 7.

El partit d’ahir va ser un partit estrany on el Barça va crear poc perill, però l’Atlético no ne va crear pràcticament gens. Les jugades més perilloses de l’Atlético va ser un xut molt alt de Griezmann i un gol anul·lat a Gameiro per fora de joc de Diego Costa quan l’àrbitre ja tenia el xiulet a la boca per a indicar el final.

Se’m fa difícil pensar que és el que pretenia ahir el Cholo Simeone. Se pot pensar que amb un empat ja ne tenia prou i a veure-les venir... Però Messi va marcar de falta al minut 26 de la primera part i, per tant, s’esperava que l’Atlético anés a buscar l’empat. Però no na ser així....

Potser sabien que si l’Atlético se’n anava descaradament a buscar l’empat, el Barça hauria jugat a plaer i corrien el risc d’haver-los marcat més gols, com li va passar al Girona l’últim partit a casa. Devien de pensar que anirien aguantant 1-0 i a veure si en una contra feien l’empat. Però entre que no arribaven pilotes a la davantera matalassera gràcies a la pressió que feien els davanters i l’encert de la defensa, sobre tot d’un incommensurable Piqué, van fer que l’Atlético, com he dit anteriorment, pràcticament no tingués ocasions de gol.

Tot i que els jugadors del Barça van reclamar un parell de penals, no va semblar que cap dels dos ho va ser. No van deixar de ser simples contactes on els jugadors del Barça van aprofitar per deixar-se caure. Per tant, la jugada més polèmica del partit (per dir-ho d’alguna manera), va ser precisament el gol anul·lat a Gameiro.

Anit, durant uns minuts (potser menys i tot), vaig estar veient Estudio Estadio al canal Teledeporte de TVE. Hi havia un comentarista que no tenia clar que Diego Costa estigués en fora de joc, perquè la seva cama tapava la del defensa del Barça (sembla que sigui Sergi Roberto), la qual cosa, segons el seu punt de vista podria estar en línia amb el jugador del Atlético, tot i que el cos del jugador blaugrana se veu una mica més avançat, com si la seva intenció fos deixar a Costa fora de joc.

Bé, en tot cas, tret que aquell comentarista a cap lloc més (inclosa la premsa esportiva de Madrid) he llegit que estigués mal anul·lat el gol.

Això, sí, al digital de l’As, se pot veure un anàlisi que va fer un tal Nacho Tellado al Chiringuito de Jugones i que, segons ell, el gol de Messi no hauria d’haver pujar al marcador perquè la barrera estava més distància de la reglamentària... Un fet totalment insòlit segons els comentaristes habituals del programa. Us deixo amb l’enllaç per si ho voleu veure: https://as.com/videos/2018/03/05/portada/1520248425_300978.html

NOU COP D’EFECTE DEL BARÇA

Segons expliquen els experts que van veure anit el Betis-Barça i que va acabar amb el resultat de 0-5, els blaugranes van fer possiblement la segona millor mitja part de l’era de Valverde ja que va ser quan van marcar tots els gols.

Tot i que falten 18 jornades de lliga, el Barça té la suficient avantatge per a pensar que res no podrà impedir que la torni a guanyar. I més encara si tenim en compte que juguen bé i que fins ara no han perdut ni us sol partit de lliga.

Sempre s’ha dit que al món del futbol 2 més dos no tenen per que sumar quatre. Dissabte durant el partit Espanyol-Sevilla li vaig preguntar a la meva dona:

-Què has posat a la quiniela? (ella fa travesses amb un grup d’excompanys de feina)

-He posat que guanyaria l’Espanyol –me va dir-. (En aquell moment el partit ja anava 0-2)

-Malament –li vaig respondre-. Aquesta setmana l’Espanyol ja n’ha tingut prou amb guanyar-li al Barça (1-0 en partit de la Copa del Rei)

No fa gaires jornades, el Sevilla, el mateix equip que dissabte va golejar l’Espanyol a domicili perdia a casa contra el Betis per 3-5!

Si el futbol fóssim matemàtiques i per tant, si el Betis va guanyar el Sevilla, el Sevilla a l’Espanyol, l’Espanyol al Barça, el Barça hauria hagut de perdre contra el Betis. Però no va ser així... Cada partit és diferent i això, tot i que els entrenadors recalquen els jugadors sobre la necessitat de guanyar contra rivals en teoria molt més dèbils, el jugadors, potser d’una manera inconscient, no hi posen tan d’èmfasi que quan juguen contra un dels equips considerats grans de la lliga.

El d’ahir va ser el primer partit de la segona volta i si mires la classificació de trobes coses com aquestes: El Barça és líder amb 54 punts i 57 gols a favor (2,85 per partit de mitjana) per només 9 en contra (0,45 de mitjana) El segon és l’Atlètic de Madrid a 11 punts i tot i que porta en contra els mateixos gols que el Barça, a favor només de du 29, pràcticament la meitat dels que han fet els blaugranes. L’equip del Cholo Simeone ha guanyat 7 partits per 1-0 o 0-1, mentre que el  resultat més curt del Barça ha estat un 2-1 o 1-2 (contra el Sevilla i el Getafe) El tercer és el València a 14 punts quan només fa unes jornades era segon a 4 punts del Barça i el tercer és el Reial Madrid a 19 punts(amb un partit menys), 39 gols a favor (dels quals 7 els va fer ahir) i 18 en contra.    

A la classificació de màxims golejadors, al cap d’amunt de tot hi ha Messi amb 19 gols i Luis Suárez amb 15. El tercer és Yago Aspas del Celta amb 12 i els quarts Stuani del Girona i Zaza del València amb 10. El màxim golejador del Madrid són Bale i Cristiano Ronaldo amb 6 i el de l’Atlètic de Madrid Gruiezmann també amb 6.

Per tant unes estadístiques molt aclaridores sobre com està anant fins ara la lliga. Què a partir del resultat d’ahir el Reial Madrid remuntarà? És possible, perquè no? Plantilla i noms, sobre tot noms ne té en quantitat. Però l’important per al Barça no és mirar cap enrere, sinó cap avant, tenir ambició i anar per tots els partits que queden fins el final de temporada.

Aquesta setmana s’ha de jugar el partit de tornada de la Copa i ja veureu com el Barça a part de guanyar l’Espanyol ho farà amb comoditat .

NO TOT S’HI VAL

A les darreres hores han passat dos fets que potser no tenen la consideració de rellevants i, segurament no formaran part de les enciclopèdies, però a mi particularment si que em mereixen una mica d’atenció.  

De l’entrenador del Atlètic de Madrid Simeone sabem que alliçona els seus jugadors per a que juguin al límit del reglament. L’Atlètic és un equip lluitador i que sense cap mena de dubte es va merèixer un lloc a les semifinals de la Champions League, però no és un equip que es caracteritzi pel seu joc brillant. Però sembla ser que de vegades no n’hi ha prou en jugar tosc i, Simeone ha d’usar altres recursos antiesportius per a guanyar els partits.

Per poc que segui el futbol, segurament us vàreu assabentar dissabte de que l’àrbitre va tallar un contraatac del Màlaga per trobar-se dues pilotes al camp, la qual cosa va contra el reglament del futbol. En principi un pot pensar que es podia tractar d’un fet fortuït, però resulta ser que la pilota va sortir de la zona de la banqueta matalassera. Així al menys ho va interpretar l’àrbitre que va expulsar Simeone i a qui, amb tota probabilitat li cauran 3 partits de suspensió. Però l’entrenador matalasser va donar la culpa a un xiquet aplegapilotes. De ser així, no tinc cap dubte que ho va fer seguit les ordres de l’entrenador. En un moment donat una pilota pot caure dintre del camp, però no passejar-se diversos metres fins el punt de cridar l’atenció a l’àrbitre.  

Vaig llegir diumenge un comentari on deia que no tot s’hi val per a guanyar, però a manca de recursos tècnics, les magarrufes solen convertir-se en les armes dels mediocres. Si Simeone fos un gran entrenador de futbol, segurament estaria entrenant un altre equip, però sap que lluny de Madrid i del seu Atlètic a qui li ha sabut inculcar la seva peculiar filosofia, no tindrà èxit.

L’altre tema és encara més preocupant. El Parlament de Catalunya va aprovar treure els ajuts als col·legis de l’Opus Dei. Una mesura que comprendreu la trobo més que correcta i l’0aplaudeixo, però...

Però el Govern ha decidir no aplicar la mesura. A veure si la tant predicat desacatament en lloc de referir-se a les lleis espanyoles es refereix a les normes aprovades pel nostre Parlament.

La Iglesia és en si una secta, per tant, l’Opus és com una secta dintre d’una altra secta. Difícilment trobarem res més sectari que l’ordre que va funda Josemaria (s’escriu així) Escrivá de Balaguer fa prop de 90 anys.

Quan passen coses com aquesta no puc deixar de preguntar-me quins interessos té el nostre govern per a que vulgui que en el tema d’ensenyament tot continuï igual com quan governava Convergència en solitari. A partir d’aquí penseu el que vulgueu: motius econòmics (algú s’omple les butxaques), ideològic (molts càrrecs convergents porten els seus fills a col·legis de l’Opus), etc.

Però el que més me sorprèn de tot això és que ERC no digui res i que ho accepti tal qual. ¿Tan lligats de peus i mans estan que no s’atreveixin a posar les punts sobre les is i pressionar-los per a que acatin la resolució del Parlament?  

Quan passen aquestes coses me’n recordo sempre que una vegada li vaig dir a un convergent que les normes estaven per a no complir-se... S’ho va prendre molt malament...

No conec cap norma que no s’hagi incomplert... Però que sigui el Govern el primer en fer-ho!

Quin exemple que ens donen tots plegats a la ciutadania! Per a canviar-nos de país i engegar-los a fer punyetes...        

ELS DEIXEBLES DEL PORTUGUÈS

Després dels partits contra el Madrid i l’Atlético han corregut rius de tinta i minuts de televisió explicant al món del futbol el diferent tracte que rep el Barça respecte a la resta d’equips.

De fet no volia parlar del tema, però davant la insistència i la persistència dels mitjans (ahir dinant a Barcelona la Cuatro encara en segui parlant tot i que ja feia quasi 2 dies que havia acabat el partit.

La principal acusació que sé li fa al Barça és que una bona part dels partits que juga, ho acaba fent contra 10 jugadors (o menys) Al Madrid li van expulsar a Ramos i tot i així van guanyar els blancs i contra l’Atlético qui va ser expulsat va ser Torres després d’haver marcat el gol matalasser. En tots dos casos per doble groga que, a entendre dels rivals no s’ho mereixien... En canvi si que van veure, per exemple, l’agressió de Luis Suárez a Juanfran de l’Atlético. Si ho recordeu, aquesta excusa ja la va fer servir un entrenador portuguès que va estar al Madrid i després se’n va anar al Chelsea. Sembla que va crear escola.  

Anem a pams. El partit entre el Barça i el Madrid el vaig seguir a través de la Tele en Colors que emet TV3. A la segona falta que va fer Ramos, al mig del camp (o sigui sense cap tipus de perill per a la porteria de Navas), Siro López, periodista madridista bipolar(es comporta de molt diferent forma si surt a un canal pro blanc de quan ho fa a TV3) va dir literalment: Jo només tinc una neurona, però Ramos en té mitja!  Amb el marcador 1-1 i amb el Madrid amb un jugador menys, ningú podia pensar en aquell moment que el Madrid acabés guanyant.

L’expulsió de Torres mereix un anàlisi molt diferent. Simeone ha inculcat als seus jugadors la mateixa forma de jugar que tenia ell quan era jugador, es a dir, les mancances tècniques les suplia amb la força física. Aquest fet fa que, sovint, l’Atlético jugui al límit del reglament i que es xiuli o no falta només depèn de la visió que tingui l’àrbitre de la jugada. És evident que a Torres, classe no n’hi manca, però hi ha jugadors que contra un determinat equip, motivació no els hi falta. Això és, segurament, el que li va passar a Fernando Torres, un dels jugadors que li ha marcat més gols al Barça. I aquest afany és el que aprecia el seu entrenador. Per què sinó va sortir de titular si darrerament sol començar els partits a la banqueta?  

Els jugadors de futbol són tot professionals i ningú els hi té que dir que si tenen una targeta groga que s’ho pensin dues vegades abans de fer una dura entrada o fora de temps i més no és una situació de perill per al seu equip. La segona falta de Torres, si ho recordeu, va ser al camp del Barça en una acció de pressió sobre la defensa rival. Si després el jugador blaugrana (crec recordar que era Busquets) hi va posar més pa que formatge (jo no ho crec), com he dit abans, depèn de l’apreciació dels àrbitres.

Què si Luis Suárez mereixia ser expulsat? No vaig veure bé la jugada, però potser sí. Però des del meu punt de vista hi ha una enorme diferència entre les targetes que reben els jugadors del Barça i les del seu rival. Sobre tot les que reben Messi, Neymar o el propi Suárez. Normalment les targetes que els hi ensenyen són per protestar i alguna vegada (les menys) per emprar la força. I per què un davanter fa servir la força? Potser millor que us ho expliqui amb un exemple que conec.

Fa anys (més de 15) el juvenil de l’Amposta jugava al camp del Perelló. El central del Perelló li estava fent la vida impossible al davanter centre de l’Amposta (i això que era la primera vegada que s’enfrontaven) Li deia de tot i quan podia li deixava soltar el colze o el peu... Evidentment s’ho mirava molt de que no el veies l’àrbitre. La situació es va anar escalfant tant que a la sortida d’un córner per part de l’Amposta, els dos jugadors van saltar a disputar la pilota i el davanter ampostí va deixar anar el seu colze que va impactar a la boda del defensa perellonenc i crec recordar que fins i tot va volar alguna dent. Mentre el jugador de casa es retorçava per terra, l’ampostí va marxar del lloc com si no anés amb ell. Si l’àrbitre no el va expulsar va ser perquè no ha va veure...

En canvi, la majoria de targetes que treuen als rivals del Barça són fruit de la impotència per la diferència de joc que fan uns i els altres. L’Atlético, tot i que va segon a la lliga, sol fer un joc mediocre, avorrit, raquític... Basat més en la defensa de la seva porteria que a perforar la contrària... Mentre el Barça porta 87 gols a favor i 26 en contra, l’Atlético en porta 51 a favor i 15 en contra (Oblak, el seu porter és el menys golejat de la Primera Divisió)

Una darrera reflexió. Quan el Barça no guanyava quasi mai i el Madrid ho guanyava quasi tot, la culpa era dels àrbitres. Ara la truita s’ha capgirat i són els rivals dels qui es queixen dels arbitratges. Però cap d’ells té a Messi, Neymar, Suárez, Busquetes, Piqué, Iniesta i companyia... I el que tenen és molta enveja!    

EN QUÈ PENSAVA CRISTIANO?

www.risasinmas.com

Em va explicar ma mare que van ensenyar per la tele un saler i dos ous (de gallina, no sigueu malpensats) en referència al joc del Madrid. La solució al jeroglífic era fàcil: Sal con dos huevos(aquesta vegada sí, aquesta vegada es referia a ous humans)

De carència d’atributs masculins va acusar l’afició als jugadors del Madrid després del partit de dissabte contra el seu rival local, l’Atlético. I és que, com recordava aquest matí un aficionatmerengue, el primer xut a porta va ser al minut trenta i tants de la segona part...

Em vaig tenir prou en veure’n les repeticions i alguns comentaris per a fer-me una idea de com va anar el partit. També he de reconèixer que si el resultat hagués estat a favor dels blans, de resums, no n’hauria vist ni un.

I encara una cosa més. Temps enrere, m’hauria decantat cap a l’Atlético, de fet, fins i tot m’hi vaig pensar en fer-me aficionat matalasser quan Van Gaal va retornar al Barça. Però aquest any hauria volgut que haguessin perduts els dos equips. Un empat no em valia. Però dintre del mal, vaig donar com a bona la humiliació blanca. Sí, ho reconec, quan perd el Madrid, sovint, estic més content que quan guanya el Barça.

M’imagino que molts seguidors blancs posaran com excusa que el Madrid jugava sense els dos centrals titulars (Ramos i Pepe)... Vull recordar que quan van fitxar a Coentrao, deien d’ell que era un dels millors centrals del món i de Varane, l’any passat en parlaven meravelles, sobre tot després d’anular un cop a Messi: és un central del segle XXI –vaig sentir dir-.

Però dissabte, començant per Casillas i acabant per Cristiano, el cert és que tot l’equip va jugar malament. Ho va reconèixer el propi Ancellotti: És el pitjor partit que hem jugat des de que jo estic aquí –va dir-.  

Com a curiositat he de dir que a l’Atlético no li va caler jugar com l’Atlético. És a dir, no li va caler donar puntades de peu ni empentes ni usar totes les magarrufes que van utilitzar als dos partits de l’eliminatòria de la Copa del Rei contra el Barça, només per posar dos exemples recents. En canvi, al Madrid, si que li vaig veure emprar en ocasions la violència contra els jugadors del’Atlético que van ser els dominadors absoluts del partit. La diferència de joc del Madrid i el Barçacontra l’Atlético, va ser con la nit i el dia. El Barça si que va comportar-se com ho havia de fer. Igual és perquè, al final, Luis Enrique ha aconseguit inculcar-los la seva filosofia...  

I per acabar-ho d’adobar, diumenge el Barça va i guanya. No va fallar com el dia de la Real Societat. Segons la secció esportiva de Yahoo i TV3, ahir, el Barça va jugar el millor partit de la temporada. Està clar que l’Athlético no és el de temporades passades, però fer 5 gols fora de casa és una fita que no es doni cada jornada.

Per cert, una jornada més, Messi va tornar a demostrar que segueix sent el millor del món. A la jugada del darrer gol demostra una habilitat que pocs tenen (per no dir ningú) I, a sobre, va tornar a marcar (1, 2? És igual)... Si no fos pels gols que Cristiano ha fet de penal, Messi ja l’hauria passat davant a la classificació de golejadors. Intueixo que la lluita pel Pitxitxi d’aquí al final serà molt interessant.

Però mentre, sembla que dissabte Cristiano estava més pendent de la celebració del seu aniversari que no de posar la pilota dintre de la barraca. Les seves fites eren la Pilota d’Or i el Mundial de Clubs i una vegada assolides, vacances... Encara que siguin d’hivern.  

I jo que em pensava que des de que se'n havia anat Guti les festes blanques havien baixat de nivell...  

NO SABEN PERDRE

Atlético de Madrid-2, Barcelona-3. Aquest va ser el resultat que es va donar ahir al camp del Vicente Calderón de la capital espanyola que, sumat a l’1-0 del partit de l’anada, va classificar al Barça per a jugar la semifinal de la Coma del Rei (per cert, la primera de Felip VI)

Aquests resultats són els que passaran a englobar les estadístiques oficials, que, al cap dels anys és el que més se consulta.

Ara perquè tenim Internet i és fàcil consultar cròniques i vídeos, però abans l’única cosa que tenies eren les hemeroteques que no sempre estaven a l’abast de tothom.

I per què explico això? Perquè dintre d’un temps quasi ningú se’n recordarà del joc brut de l’Atlético de Madrid, tant a Barcelona com a Madrid, ni de les excuses de mals perdedors que van esgrimir al final de l’eliminatòria.

Segons els jugadors matalassers, el seu entrenador i una part de l’afició, el seu comportament violent al camp va ser degut a les provocacions de Neymar i, per això, el brasiler es va convertir en l’ase dels cops d’anit.   

Després de veure les imatges i meditar-ho en tranquil·litat, he arribat a la conclusió que, com ja he dit abans, només son excuses per a justificar que, aquest any sí, el Barça els hi va passar per sobre en els dos partits de l’eliminatòria.

Si fos veritat que Neymar els va provocar amb gestos i jugades de filigrana, des del meu punt de vista, no és justificació per a que li donessin les puntades de peu i els cops que li van donar. I, a més, si això fos així, per què també li a Messi i Busquets (per posar dos clars exemples) el hi van donar fins el carnet d’identitat? D’aquest darrers no s’ha dit en cap moment que també provoquessin als jugadors matalassers.

Els que ja tenim una edat i pentinem canes (una expressió un tant castissa) recordem de que quan Simeone jugava amb l’Atlético, no era precisament un santet. Era un jugador que sempre anava al límit del reglament i més d’un com el van expulsar del camp.

Potser alguns d’això en diuen esperit guanyador, però per a mi, per a tenir aquest tipus d’actitud no cal, ni molt menys haver d’estar durant tot el partit donant puntades de peu i provocant faltes amb la finalitat de trencar el ritme del rival i mirar d’obtenir avantatge al joc.

I encara diré més: És que ja ningú se’n recorda del turmell de Neymar ple de sang del partir de l’anada? També va ser fruit de les provocacions del brasiler o simplement una estratègia per a fer-li perdre la paciència i, de passada, intentar que fos expulsat?

Sincerament crec que va ser una argúcia molt ben dissenyada per Simeone per aconseguir, precisament, fer perdre els estreps a Neymar i que l’àrbitre (o els àrbitres l’acabessin expulsant)

I parlant dels àrbitres, que dolent Gil Manzano. On troben àrbitres així?

Mireu, i amb això acabo. L’any passa, possiblement perquè al davant tenia millors jugadors, l’Atlètico, sense caler emprar la violència va fer una gran temporada que el va portar a guanyar la lliga i quasi que la Champions. Però aquest anys, al menys que canvien molt les coses, no serà així. Aquest any per a guanyar als equips punters del futbol espanyol ha de fer us d’armes molt diferents i en això estan.

Què ningú ens vulgui vendre la moto, perquè qui més qui menys ja és peludet i encara tenim criteri per a poder jutjar les coses.

L’Atlético de Madrid ha demostrat que no sap perdre i punt!    

EL CRÈDIT DE LUIS ENRIQUE

Dintre de poques hores el Barça s’enfrontarà al seu estadi a l’Atlético de Madrid en un partit transcendental per a tots dos equips. De guanyar o perdre depèn seguir l’estela d’un Madrid que ahir va guanyar 3-0 a un Espanyol inoperant.  

L’any passat Barça i Atlético es van enfrontar 6 vegades i els blaugranes només van aconseguir fer-los 3 gols. A part, no van guanyar cap dels 6 partits. Avui, continuarà aquesta ratxa negativa o bé es trencarà? Abans de les 11 tindrem la solució.

A part dels anteriors, els al·licients del partit són diversos. Per una part el retorn al Nou Camp del Niño Torres, recentment incorporat a les files del seu club d’origen després d’un periple per diversos equips d’Anglaterra i Itàlia sense massa fortuna, però que, quan jugava amb l’Atlético, semblava que li tenia presa la mida al Barça (8 gols en 11 partits)

Però sense cap dubte qui s’hi juga més és el Barça. Primer que res, perquè juga a casa i sembla (encara que no estigui escrit en lloc) que quan es juga a casa es té l’obligació de guanyar, sigui a qui sigui. Però sobre tot després d’una setmana convulsa amb un cessament, una dimissió i convocatòria d’eleccions.

Abans de que tot això passés, el passat dilluns, vaig fer una entrada al blog amb el títol de Així es perd una lliga on vaig criticar durament Luis Enrique per no saber remuntar el partit contra la Real Societat que en va tenir prou amb un solitari gol de Jordi Alba marcat en pròpia porteria. Quan un equip com el Barça al que sé li suposa un potencial terrible amb el màxim golejador europeu de la temporada passada (Luis Suárez), el màxim golejador històric de la lliga i també màxim golejador europeu dues temporades més (Messi) i el jugador insígnia de la selecció del Brasil, Neymar, no és capaç de marcar cap gol en 90 minuts llargs per, al menys, empatar el partit, és que alguna cosa no va bé.

Unes declaracions del director tècnic Zubizarreta després del partit criticant el president de l’entitat van portar a Bartomeu (la família de la Galera són Bertomeu) a cessar-lo. Van passar poques hores a que Puyol, el segon de la secretaria tècnica presentés la dimissió. La crisi estava servida i, davant l’allau de crítiques, Bartomeu no va tenir més remei que convocar eleccions anticipades per al proper mes de maig.

De quina manera pot agreujar avui l’Atlético la crisi del Barça? Si avui guanya l’equip matalasser (que perdrà, segur) la crisi al can Barça pot agreujar-se molt més i em temo que, o dimiteix l’entrenador (que, recordem-ho, ha perdut la confiança del president a favor de Messi) o, segurament, l’acabaran destituint.

A Luis Enrique sé li està acabant el poc crèdit que li queda i del resultat d’aquesta nit depèn que l’angoixa continuï uns dies més (o tal vegada unes setmanes) o que acabi ràpidament.

Al principi de temporada no m’hauria pogut imaginar mai un final així. Perquè tot plegat té cara de final de cicle, potser no esportiu, però si institucional.

Pot arribar Laporta (a qui com a persona detesto), però personalment m’agradaria Benedito, una persona, a priori, molt més honesta. Encara que després et puguin enganyar, com ens van enganyar Rosell i abans Gaspart.

Si no fos així, possiblement no seríem el Barça.

Visca el Barça!!       

UNA LLIGA BOJA

L’empat de dimecres del Madrid al Nuevo  Zorrilla ha convertit al Barça en el màxim favorit per a guanyar la Lliga 2013-2014. Després d’empatar dissabte contra el Getafe, deia Xavi que el Barça havia perdut la lliga. Només 4 dies després, si guanya els dos partits que li queden (per tant depèn d’ell mateix), pot ser campió. Es tracta sense dubte d’una lliga de despropòsits, una lliga boja!    

Quan va acabar el partit contra el Getafe, ni el més optimista seguidor del Barça hauria apostat a que l’Atlètic perdria contra els granotes (així es coneix l’equip i l’afició del Llevant) i que el Madrid empataria a casa contra el València, un equip que va perdre la setmana passada la possibilitat de jugar la UEFA League al temps de descompte i va veure que el Madrid també li empatava en temps de descompte. Però al menys va conservar un punt i li va tocar els nassos am Madrid. La carambola va ser bona, però no suficient, ja que el Madrid, tot i l’empat, es convertia amb l’únic equip que depenia d’ell mateix i de sobte l’afició culer, va pensar el pitjor: un any em blanc, la décima i per al colmo el Madrid campió de lliga. Massa per al cos. Es clar que encara ens quedava un darrer cartutx a la recàmera: que el Celta de Luis Enrique (el que a hores d’ara té més possibilitats de convertir-se en el nou entrenador del Barça), al menys empatés diumenge a Balaidos amb el Madrid. Aquest fet encara pot passar.

No vull portar mala astrugància però el Barça del Tata Martino ha fet demèrits suficients per a no guanyar res. Es clar que també ha tingut molta mala sort, sobre tot en aquest tram final de la temporada amb les lesions de Victor Valdés, Piqué, Neymar, Jordi Alba i fins i tot Bartra.

Conclusió: No crec que el Barça guanyi perquè això suposaria que al darrer partit hauria de guanyar a l’Atlètic de Madrid a qui no ha guanyat en tota la temporada (i això que han jugat 5 partits) Però si el guanya i finalment és campió, no vegeu el que riuré...  

SUPERCOPA O SOPORCOPA??

Jugar un partit de futbol a les 11 de la nit em sembla un veritable despropòsit, fins i tot per aquells que no han de matinar el dia següent.

Al partit de l’anada de la final de la Supercopa entre el Atlético de Madrid i el Barça, vaig decidir tancar la tele quan me’n vaig adonar que aquell futbol difícilment portava en lloc. Sembla ser que als 3 minuts de tancar-la va fer el gol de l’empat de Neymar. Ara mateix no sabria dir si em va agafar el son per l’hora o pel poc espectacle que estaven donant tots dos equips. I això que estava de vacances!

Ara ja treballo, però el partit d’anit em va semblar igual de soporífer que el d’anada. Però a l’hora de buscar culpables caldria apuntar directament a aquells que practiquen l’anti-futbol  i els qui consenten que això passi. És a dir, l’entrenador del Atlético de Madrid, Simeone (Sipixone l’anomeno jo) i l’àrbitre de torn.

Anit, l’àrbitre Fernández Borbalán va ser massa tolerant amb la manera de jugar de l’equip matalasser que, sovint, jugaven al límit del que permet el reglament. Això feia que el Barça no pogués crear tot el seu joc, perquè quan un des seus jugadors controlava la pilota i es disposava fer una jugada, ràpidament era entrat en falta. Quan finalment, l’àrbitre es va decidir a treure les cartolines, després de treure la primera a un jugador de l’Atlético, acte seguit en va treure’n dues a jugadors del Barça. Ja cap al final del partit va expulsar a dos jugadors matalassers i va xiular un penal a favor del Barça que Messi no va poder convertir en gol.

Ja es diu que res és veritat ni és mentida i que tot és del color del cristall amb el que es mira... Ni els del Barça van quedar contents de l’actuació de l’àrbitre ni els del Atlético, tampoc. Però el tema és que mentre els primers intentaven jugar, els segons miraven d’impedir-ho i intentar aprofitar les ocasions de gol que, segur que acabarien tenint. Qualsevol tàctica és legal i legitima mentre no es tregui avantatge de la il·legalitat. I en quin moment deixar de ser legal i passa a ser il·legal? Quan el jutge del partit decideix que així sigui. I, ahir, Fernández Borbalán ho va decidir tard i malament.

Els del Atlético es queixaven de que Busquets hauria d’haver estat expulsat amb dues targetes grogues... I quants de jugadors de l’Atlético ho haurien d’haver estat ni que fos per reiteració de faltes? D’acord que va acabar expulsant a Filipe Luis (minut 79) i Arda (minut 90), però potser una mica tard, no trobeu?

Afortunadament sembla que ningú va prendre mal i, el mes important, que el Barça va acabar guanyant un trofeu que aquesta vegada de súper va tenir molt poc. Potser millor canviar súper per sopor... De soporífer.

Per acabar un titular del Periódico que m’ha agradat: Tito + Tata = Títol.