ELS TRENS DELS DESITJOS

Estació de l'Aldea. 

Voler acontentar tothom pot acabar en no agradar ningú!

Ho hem vist tantes i tantes vegades... Se prenen decisions salomòniques que acaben per no convèncer ningú. Un bon exemple va ser la ubicació de l’estació de l’AVE del Camp de Tarragona, concretament entre Perafort i la Secuita, un lloc equidistant entre Tarragona i Reus. Allunyada de Tarragona i de Reus...

Sense cap mena de dubte el tren ha de ser el mitjà de transport del futur. L’alcaldessa de Barcelona Ada Colau ho veu així quan va demanar suprimir el pont aeri entre Barcelona i Madrid per contaminant i potenciar el tren d’alta velocitat entre les dues ciutats més importants de l’estat espanyol. La seva proposta pot ser controvertida, però des del meu punt de vista no va gens desencaminada.

Però per a que el tren sigui el principal mitjà de transport de cara un futur no molt llunya, des del govern de l’Estat s’hi ha d’apostar amb força. De moment la música sona bé, ja que el vell Ministeri de Foment s’ha rebatejat com de Transport, Mobilitat i Agenda Urbana i que seguirà a càrrec del valencià José Luis Ábalos.

Dic que sona bé perquè els conceptes de mobilitat i agenda urbana son relativament nous i contemplen tot tipus de desplaçaments, amb la finalitat d’harmonitzar aquells que es fan tant en vehicles (autobusos, taxis, cotxes, bicicletes, patinets, etc.) amb els que es fan a peu.

Sobre el tren se’n està parlant molt durant aquests dies i més que se’n parlarà...

Estació de Sants de Barcelona.

No fa gaire podíem llegir als diaris que el trajecte en tren entre Barcelona i València es reduirà en més de mitja hora... I a nosaltres què? -Ens preguntem a les Terres de l’Ebre- Si no podrem agafar-lo...

Hi ha una cosa de pura lògica. Si un tren vol reduir considerablement el temps entre dos punts només té dues solucions: córrer més i parar menys (o totes dues coses a la vegada). Així de simple. Però també és lògic que els viatgers que es desplacin entre dos punts vulguin arribar amb el menor temps possible i per tant vulguin mitjans de transports ràpids i segurs.   

I que passa amb la resta dels punts del trajecte? És raonable que tots aquells pobles i ciutats que no gaudiran de les avantatges de tenir trens d’alta velocitat que s’aturin a les seves respectives estacions, en contrapartida, demanin que d’altres trens ho facin amb les suficients freqüències per a donar un servei òptim als usuaris. En cas contrari, en lloc d’anar cap a un futur igualitari, es seguirà creant més injustícia social i a la vegada, ciutadans de primera i tercera categoria.

Ja ho diu la cançó Azzurro d’Adriano Celentano: Los trenes de los deseos van al contrario de la realidad... Per cert, és de 1968.       

https://www.youtube.com/watch?v=qx7TKR_U8C0

QUI SEMBRA VENTS...

Que el Centre d’Investigacions Sociològiques (que és un organisme estatal) faci mesos que no pregunti per la Corona, és una dada a tenir en compte.

El Rei Joan Carles va deixar la Monarquia amb les quotes molt baixes de popularitat i el seu successor tenia el repte de aixecar el que son pare (fent honor a pràcticament tots els reis de la nissaga borbònica) havia enfonsat.

Però els fets demostren que Felip VI no se’n està sortint, tot i que en teoria està molt més preparat per a fer-ho. L’exemple més clar és Catalunya, l’única autonomia que fins ara li ha donat més d’un maldecap.

Però no hem de caure en el parany de pensar que només són els independentistes els que no volen el Borbó. Els republicans són molts més tot i que puguin votar altres opcions diferents. Igual és que portem als nostres gens l’animadversió per la casa reial espanyola.

Tot i que els discursos del rei els hi escriu el govern, és evident que el discurs que va fer Felip VI el 3 d’octubre passat com a rèplica al malestar existent a Catalunya per les càrregues policials del dia 1, no van ajudar gens a calmar els ànims. Segons el paper que li assigna la Constitució espanyola, entenc que aquell dia el Rei (tot i el que he dit anteriorment), hauria d’haver fet el paper de moderador per mirar de baixar tensions entre el sector independentista. Però en lloc d’això va estar fins  i tot amenaçador. Com tampoc ho va fer en el seu habitual discurs de la nit de Nadal, tot i hi emprar un llenguatge més moderat, però en cap moment conciliador.

I la gent no oblida... I si algú ho fa o li resta importància als fets anteriors, sempre hi ha qui li recorda i mira d’escalfar encara més els ànims i demostrar així que segons qui no és benvingut a la terra catalana.

Tot el que està passat darrerament a Catalunya no és normal. Sempre s’ha considerat el poble de Catalunya com un poble pacífic que defuig de qualsevol conflicte. Però des de fa mesos són els conflictes la nostra senya d’identitat nacional.

I com que certes actituds que ens transmeten alguns ciutadans de més enllà dels límits de Catalunya tampoc ajuden a refredar els ànims, no és estrany que quan el Rei ve a Catalunya per a inaugurar el Mobile World Congress, personalitats com l’Alcaldessa de Barcelona Ada Colau o el President del Parlament de Catalunya Roger Torrens, el plantin (tot i l’Ada Colau no l’ha plantat del tot...)

I novament una amenaça: El Mobil World Congress només serà possible amb la col·laboració entre les institucions (Borbó dixit)

Què aquests fets tampoc no ajuden? Arribat a aquest punt caldria preguntar-se qui va començar... El Rei no va voler rebre a la Presidenta del Parlament Carme Forcadell per a comunicar-li l’elecció de Puigdemont com a President de la Generalitat i li va haver de comunicar per correu.

I només fa unes setmanes va fer el mateix amb Roger Torrent quan aquest va ser escollit com a president del Parlament.

Ja sé sap que diu la dita: Qui sembra vents, recull tempestats.

Tot i que alguns poden arribar a plantejar-se què va ser primer, l’ou o la gallina...        

DIFAMACIONS I FALSES NOTÍCIES CORREN PER INTERNET

Ahir llegia al Periódico que el grup musical Itaca Band s’ha vist obligat a deixar d’actuar per una presumpta agressió masclista que mai s’ha arribat a provar i de la que tan sols existeix denúncia. Sembla ser que un membre del grup va voler fer una broma i va entrar al lavabo de dones. Una vegada allí hi va haver algun insult i fins i tot alguna empenta.

Les xarxes socials d’Internet i també la telefonia mòbil, son unes eines molt poderoses a l’hora de divulgar tot tipus de notícies: fiables i contrastades i falses.  

El dia anterior m’havia arribat un missatge sobre que el líder del PSOE Pedro Sánchez era net del sanguinari general franquista Antonio Castejón Espinosa. La meva resposta va ser contundent: Suposo que abans d’enviar-m’ho t’has documentat. Qui m’ho va enviar, ja no va dir ni piu. Vaig buscar per Internet i immediatament vaig trobar ressenyes sobre el suposat iaio del líder socialista. Això sí, a pàgines de dubtosa fiabilitat. Alguna d’aquestes falses acusacions tenien el seu origen l’any 2015, poc després d’haver estat elegit secretari general del seu partit. Vaig seguir buscant i en vaig trobar d’altres que parlaven del tema i desmentien categòricament que el iaio de Pedro Sánchez fos la mateixa persona que el general colpista.  

Arribar a aquesta conclusió no precisa de cap estudi, simplement usar una mica de lògica. El líder socialista es diu Pedro Sánchez Pérez-Castejón. Per tan, s’ha mare porta el cognom Pérez i, en tot cas, seria Castejón de segon cognom. Aquesta forma composta de cognom sé sol fer per a no perdre un determinat cognom que representa una família. A Santa Bàrbara hi va haver un secretari d’ajuntament que es deia Carlos Ruiz-Ayucar y de Merlo i me va explicar que el seu pare i els germans d’aquest van voler adoptar aquesta composició per no perdre el cognom Ayucar i que, a partir de llavors va quedar com un sol cognom.

Tornant a la mare de Pedro Sánchez, si el seu pare es deia Pérez de cognom, mai pot tractar-se del general Antonio Castejón.

Difamar o difondre notícies falses és molt habitual a l’era d’Internet. Segurament els exemples més coneguts són els l’exministra socialista Leire Pajín i l’actual vicepresidenta del Govern Soraya Sáenz de Santamaria. Però hi ha d’altres casos, com per exemple el de l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau de qui se deia que no tenia estudis universitaris.

Tot i que de vegades s’insisteix sobre la necessitat de verificar les notícies o les ressenyes antes de compartir-les ajudant així a difondre-les, el cer és que hi ha molta gent que no ho fa.

Persones suposadament desaparegudes (sobre tot adolescents) són compartides habitualment per les xarxes. També sé solen compartir frases atribuïdes a personatges històrics molt coneguts al costat d’una foto per a donar-li més credibilitat.

L’altre dia un amic va compartir una cita de Abraham Lincoln que deia així: No creas todo lo que leas en Internet sólo porque hay una foto con una cita al lado. Evidentment, al costat de la cita apareixia la cara del carismàtic president republicà dels Estat Units.       

SI, NO, POTSER

Casa família Zaragoza. 

Sí. Junts pel Sí, les eleccions de la teva vida, el govern dels millors... ERC i PDeCAT, els dos partits que conformen el grup més gran del Parlament català van dir que volien fer una campanya cap el referèndum en positiu. Us en he donat tres exemples. Semblava que volien deixar enrere picabaralles i qualsevol aspecte que pogués entorpir  el que ells anomenen procés.

Fins i tot el globus del Sí que utilitza l’ANC des de fa mesos, a part de ser l’opció que demanaran per al referèndum de l’1-O, també aniria en el mateix sentit.

No. Però tal com s’està apropant l’1-O, la data fixada per al referèndum, sembla ser que s’estan posant nerviosos  i comencen a veure fantasmes en lloc del que, des del meu punt de vista és simplement la realitat.

Durant aquests darrers dies l’ase dels cops ha estat el Periódico de Catalunya, tot per fer públic que el passat mes de maig la policia catalana havia rebut un avís (ja sigui de la CIA, ja d’una altra agència d’intel·ligència) sobre un hipotètic atemptat a Barcelona. Els màxims comandaments dels Mossos van decidir no donar-li més importància perquè, segons ells, l’avís era de baixa intensitat. 

Tants comentaris, articles i mems s’han publicat després d’aquella notícia apareguda el passat dijous que potser ningú se’n recorda ara de que el 18 d’agost ja va iniciar-se una companya de desprestigi contra el Periódico perquè a algú li va ferir la sensibilitat la foto de la portada on s’hi podien veure diverses persones estirades al terra i aparentment sense vida, tot i que no se’n podia identificar cap. El propi autor de les fotos va haver de sortir a donar explicacions. Recordo que aquells dies va circular un post on es dia que molts ajuntament catalans havien decidit donar-se de baixa de subscriptors del rotatiu perquè es van indignar amb la foto. És que hi ha un punt de control on sé reben aquest tipus de notícies?

-Vull donar-me de baixa de subscriptor del Periódico, a qui ho he de dir?

-T’has d’adreçar al servei de subscripció del diari...

-Sí, això ja ho sé, però a qui més ho he de comunicar per a que en prengui bona nota...?   

L’independentisme, després dels seus líders i la seva màrtir, sembla que busquen algú per a donar-li les culpes si el procés fracassa i aquest algú té noms i cognoms com per exemple l'Enric Hernández director del Periódico o el periodista de la Sexta Jordi Evole. 

Potser. No puc dir (bàsicament perquè no tinc ni crec que hi hagin xifres fiables) si l’independentisme perd embranzida o no. Potser sí... I dic això perquè com ja vaig dir temps enrere, la gent està cansada. Dilluns dia 11 ja farà 5 anys des de que Mas va deixar enrere el tradicional nacionalisme de CiU i es va abraçar, juntament amb la majoria dels seus, la nova fe. 5 anys són molts anys... Més d’una legislatura, més del temps que transcorre entre dues Olimpíades o dos mundials de futbol.

I el pitjor de tot és que no es veu una sortida clara al que pot passar a partir de l’1-O. Darrerament hi ha hagut gent que m’ho han preguntat: Què trobes que passarà? Com si jo tingués una bola de cristall per endevinar el futur...

Potser sé celebrarà un referèndum força semblant al que ja vam viure el 9-N de 2014. O potser no. Al llarg del dia d’avui he escoltat algunes declaracions de membres del govern espanyol on entreveien la possibilitat d’actuar contundentment contra els membres del Govern. Fins i tot s’està parlant d’inhabilitacions...

Me quedo amb la petició de l’Ada Colau que li ha demanat a Rajoy que deixi celebrar el referèndum per a que sigui un altre 9-N i que després presenti propostes per a Catalunya.

Me quedo aquesta petició, però després tampoc crec que hi hagi una sortida. Sóc molt pessimista, la veritat!    

I A ZP SE’N HI VA ANAR L’OLLA...

De Manel Fontdevila.

-Aquí a Catalunya hi ha veus que han posat a sobre de la taula prejudicis sobre el projecte de Susana Díaz perquè és dona i andalusa.

Aquesta afirmació la va fer ahir dilluns qui va ser President del Govern d’Espanya durant la seva visita a Barcelona.

Durant anys i molts, molts de mítings (ho puc afirmar perquè hi vaig anar a uns quants), els militants i simpatitzants del PSC es bolcaven amb Felipe González, sevillà i andalús. Fins i tot la seva presència eclipsava els candidats catalans quan venia a donar-los-hi suport. També recordo les grans acollides que va tenir el propi ZP, lleonès i castellà, sobre tot arran de la seva bona gestió durant els 4 primers anys de govern. El Palau Sant Jordi de Barcelona li va donar suport incondicional.

El poble català (en general) ha demostrat constantment que és solidari, tolerant, acollidor, empàtic i d’àmplies mires... Per tant, opinar el contrari vol dir no conèixer-nos prou o bé soltar-la per a veure qui l’agafa...    

Va posar l’exemple de la recentment traspassada Carme Chacón quan era candidata a dirigir el PSOE... Trobo que ZP també es va equivocar aquí i que si la Chacón no va aconseguir el seu propòsit va ser per la manca de suports de fora de Catalunya, tot i la seva ascendència andalusa per part de pare.

Després de la renuncia de Felipe González, el lleidatà Josep Borrell va presentar la seva candidatura per a dirigir el PSOE davant el basc Joaquín Almunia. Borrell n’era el favorit però algú se’n va encarregar de treure-li draps bruts de la seva època de Secretari d’Estat d’Hisenda i es va haver d’apartar de la carrera successòria. Potser per què era català? No!!! I ara... Què mal pensats que sou...

Jo li diria a Zapatero que no hauria de buscar els tres peus al gat. Susana Díaz ha acumulat prou mèrits per a guanyar-se l’animadversió d’una majoria de militants i simpatitzants socialistes de Catalunya. Primer perquè amb el seu afany de defensar la seva gent més d’una vegada ha criticat els polítics catalans, com per exemple quan va dir de l’Ada Colau:

Any 2015: Ja no hi ha cafè per a tothom, només per a la Colau, a canvi d’un grapat de vots més.

Mentida! Cada vegada que Catalunya demana alguna cosa, ràpidament surten les altres comunitats demanant el mateix tracte. Si ho recordeu no fa gaires dies que va sortir la Mónica Oltra queixant-se de la promesa que va fer Rajoy de 4.200 milions d’Euros entre els anys 2018-2020.

Any 2016: Que tinguin clar que els vots dels andalusos no els van a servir per pagar els privilegis d’Ada Colau.

Privilegis? De quins privilegis parlava exactament? S’hauria d’haver explicat millor.

Però sobre tot, sobre tot, el que va fer enfurismar el socialisme català va ser la maniobra gens democràtica que va propiciar la caiguda del madrileny Pedro Sánchez.

Siguem clars. El PSOE esta immers en unes primàries i sembla que tot s’hi val a l’hora d’esgarrapar uns vots de la militància. L’aparell del partit, representat per la junta rectora que es va constituir després de la dimissió de Sánchez i la majoria dels barons històrics encapçalats pels dos expresidents del govern (Felipe González y Rodríguez Zapatero) es van postular clarament al costat de la Susana Díaz i en contra de Pedro Sánchez.

Les declaracions de Zapatero me recorden a aquella màxima de: O estàs amb mi o estàs en contra meva. Però ves per on, pel que a mi respecta té molta part de raó: A la Susana no la puc veure ni en pintura!

Respecto que Zapatero doni suport a Díaz, però això no treu que pensi que se’n va anar de l’olla per menysprear el poble català... I això que és del Barça!  

LLÀGRIMES DE COCODRIL

S’usa aquesta expressió per dir que no són llàgrimes reals... Què no sé sent pena per molt que es vulgui exterioritzar.

Les llàgrimes d’Esperanza Aguirre durant les declaracions que va fer parlant del seu fill polític Ignacio González a la sortida de l’Audiència de Madrid després de declarar com a testimoni pel cas Gürtel, me van sembla això: llàgrimes de cocodril.

Suposo que sobre l’Esperanza Aguirre està tot dit i per tant, per molt que escrigui sobre, no aportaré res de nou. Simplement diré que sinó heu llegit l’article que va escriure Ignacio Escolar el director de eldiario.es titulat Llegaron con el tamayazo, se van detenidos por la Guardia Civil, el llegiu. És una bona reflexió sobre l’etapa de l’Esperanza Aguirre al capdavant del PP de Madrid.

Des del meu punt de vista, el 10 de juny de 2003 va marcar un abans i un després en la democràcia espanyola. Aquell dia es van adulterar el resultats electorals de la Comunitat de Madrid. Aquell dia, gracies a un pacte entre el PSOE i IU, Rafael Simancas havia de ser elegit president de la Comunitat, però a l’hora de votar 2 diputats socialistes Eduardo Tamayo y María Teresa Sáez no estaven presents a l’Assemblea i no se’ls va poder localitzar... És el que es va anomenar Tamayazo. 

Al cap dels anys es va saber que un empresari relacionat amb la trama Gürtel havia llogat una habitació d’hotel on es van confinar els dos diputats electes. Segurament mai sabrem quan se’ls hi va pagar per la seva deserció, així com tampoc, com s’hauria gestionat la Comunitat de Madrid d’haver governant les esquerres...

14 anys més tard i gràcies a que Cristina Cifuentes, l’actual Presidenta, va denunciar irregularitats a l’empresa Canal de Isabel II, el que es coneix com el cas Lezo, es parla de regeneració política al si del PP. No caldria regenerar res si abans no s’hagués corromput.

Entre llàgrimes Esperanza Aguirre va dir que no sabia res i que seria un cop molt fort per a ella si finalment es demostra que Ignacio González és culpable dels casos que se l’imputen.

No me crec que Esperanza Aguirre no sabés res. O es que no va preguntar mai a ningú que va passar aquell 10 de juny de 2003? Potser no ho va preguntar perquè ja ho sabia. Com també sabia (i ho permetia) que un bon grapat dels seus col·laboradors s’enriquissin a costelles dels contribuents que sempre son (som) els que hem de pagar el pato de tot.

L’EXEMPLE DE L’ADA COLAU

L’alcaldessa de Barcelona (Barcelona en Comú) està donant a tota la classe política una lliçó de com s’ha de portar una administració pública.

Fa uns mesos, l’Ajuntament de Barcelona va treure a concurs l’enllumenat públic de la ciutat. Les dos grans companyies espanyoles del ram (ENDESA i IBERDROLA), no s’hi van presentar i, a sobre, van impugnar-lo. Els tribunals van donar la raó a les dues grans elèctriques, però la Colau no es va rendir. Llavors va anunciar la creació d’una companyia elèctrica municipal que començarà a operar a partir de l’any que ve i, al ser municipal, no caldrà fer cap concurs per a poder subministrar electricitat a tots els espais públics de la Ciutat Comtal. A part, està previst que en una primera fase també pugui subministrar electricitat a 40.000 llars. Problema resolt!

Dijous, l’equip de govern de Barcelona va anunciar la paralització de les obres de la plaça de les Glòries que, segons informaven per la ràdio és l’obra més gran que s’està fent a Catalunya ara mateix. Els motius? Un retard de 18 mesos un sobrecostos de 12.000 milions d’euros.

Ada Colau va encarregar a empreses externes una auditoria per l’obra i un informe jurídic per a veure com ha d’actuar. Hi ha dues possibilitats: Què les empreses que realitzen l’obra es mengen en patates el sobrecost o rescindir-los el contracte i treure a licitació les obres no executades.

L'assignatura pendent però, són els serveis funeraris. Aquí també l'alcaldessa vol crear una funerària municipal per aconseguir abaratar costos. De moment la Colau encara no se'n ha sortit per que l'oposició s'hi oposa (may més ben dit...) Però tot arribarà. 

Olé tú!!  

ELS COMUNS

De Ferreres al Periódico. 

Quan anàvem a escola ens ensenyaven que el mínim comú múltiple de dos o més números és el múltiple comú més petit de tots ells i el màxim comú divisor de dos o més números és el més gran que és divisor de tots ells.

Ara, quan algú parla dels Comuns (amb majúscula i plural), està parlant del nou partit liderat per Xavi Domènech i que té a l’Ada Colau, alcaldessa de Barcelona com un dels seus actius més importants. Tot i que el seu congrés constituent es va fer no fa gaires dies, el genèric dels Comuns ja feia temps que se’ls hi deia com una forma fàcil d’esmentar-los (cal recordar que la candidatura amb la que Ada Colau es va presentar a l’alcaldia de Barcelona s’anomenava Barcelona en Comú o que la que el mateix Xavi Domènech va encapçalar per al Congrés dels Diputats portava el nom de En Comú Podem)

El nou partit que portarà les sigles de CDC (Comuns Demòcrates de Catalunya), les mateixes que portava Convergència fins la seva refundació en PDECat, pretén ser el referent de l’esquerra a Catalunya i, per tant, ocupar el lloc que tants anys havia ocupat el PSC.

No obstant, només constituir-se ja va donar que parlar... La polèmica va sorgir quan es va parlar de República Catalana amb harmonia amb els altres pobles germans d’Espanya (no oblidéssim que ara per ara, Espanya és una monarquia... I pregunto jo: Com una mena de Commonwealth? Per aquell que ho desconegui li diré que la Commonwealth està constituïda pels països que un dia van formar l’imperi Britànic i, que tot i que són repúbliques independents, tenen a Isabel II com a Reina. Una situació semblant me sembla de difícil encaix en un nou marc de relacions bilaterals entre Catalunya i Espanya. Si Catalunya assoleix la independència (molt difícil a curt termini), el més lògic és que el seu govern adquireixi forma de república i punt, sense caler buscar tres peus al gat...

La coincidència de sigles entre la nova formació i les que un dia va portar Convergència me va sobtar molt potser tant com la forma de govern proposada. Me podeu qualificar com vulgueu, me dóna igual, però a mi aquestes sigles me produeixen urticària i si me s’hagués donat el dilema, mai hauria posat aquestes sigles encara que només sigui pel poc grat record que tinc d’una bona part dels seus líders i d’algun afiliat.

Les penúltimes declaracions d’Ada Colau també han creat ser malestar. Suposadament, va dir alguna cosa així: Encara que al referèndum guanyés el sí, no forçosament Catalunya obtindria la independència.  

Com que segons el que dius pot grinyolar i considerar-se políticament incorrecte, el grans defensors de la pàtria catalana es van posar les mans al cap per l’enorme disbarat que havia dit... Fins i tot Pablo Iglesias li va replicar des de Madrid i li va dir que, de guanyar el sí, el resultat hauria de tenir-se en compte...

Ada Colau va haver de sortir per a matissar les seves declaracions i, segons ella, la televisió per a la qual va fer les declaracions, les va manipular i que volia dir que el procés serà llarg i el va comparar amb el Brexit.  

Posem-nos en situació: Catalunya celebra el referèndum (pactat, per suposat) i guanya el sí. En aquest cas hauria d’haver quedat suficientment clar a l’hora de signar el pacte que el Govern d’Espanya i les seves institucions acatarien els resultats i,per tant, de guanyar el sí, s’hauria d’iniciar un període de desconnexió gradual seguida de prop per observadors internacionals.

En canvi, si el referèndum no fos acordat entre les dues parts, oblidem-nos de tot el que he dit al punt anterior, ja que no tindria cap validesa.

La darrera opció seria la proclamació unilateral d’Independència... Però primer caldria avaluar si tothom que està d’acord amb la celebració del referèndum, fins i tot els defensor acèrrims de la independència, estarien d’acord amb aquesta dràstica situació.    

INDEPENDÈNCIA ‘MINUT 1’

Ada Colau i Xavi Domènec a la manifestació de la PDE a Barcelona. 

Tal com explicava ahir, després de les eleccions de diumenge on el mapa d’Espanya va quedar tacat pel color blau del PP excepte petits reductes, un d’ells Catalunya, és normal que es tornin a escoltar veus favorables a la independència.

Segur que si estàs a les xarxes socials o bé a Whatsapp t’han arribat nombrosos memes i comentaris relacionats amb el tema i d’altres que, simplement feien referència a la sorprenent victòria del PP. Tot i que les enquestes anunciaven que Rajoy tornaria a guanyar, molt poques (crec que només un parell) havien anunciat que ho faria per un avantatge tan gran respecte al PSOE que, també inesperadament, va ser al segona força per davant de Podemos i les seves confluències i que les mateixes enquestes pronosticaven que hi hauria sorpasso, o sigui, que prendrien molts vots i diputats als socialistes.

Tot i que a Catalunya la primera força ha estat En Comú Podem, encapçalada per Xavi Domènech, ERC també pot considerar que ha tret un excel·lents resultats i s’ha convertit de llarg en la primera força independentista a molta distància de Convergència.

Ara, les formacions que al setembre van formar Junts pel Sí (ERC i CDC) sospiren per portar a ECP a l’hort, és a dir, que abraci les tesis independentistes, ja que saben que sense ells (o tal com es diu al Parlament: Catalunya Sí que es Pot), ara per ara és pràcticament impossible que els partidaris de la independència superin al bloc dels partits més espanyolistes. De moment, ERC ja vol llimar asprors amb l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau, a qui el seu grup municipal no va voler recolzar només fa uns mesos.

Després d’aquest preàmbul imaginem-nos que a Catalunya hi ha els suficients suports com per encarar amb garanties un procés de ruptura amb l’Estat per a proclamar la República Catalana. Aquest procés pot ser amistós (tal com va passat entre la Gran Bretanya i Escòcia) u hostil. El primer cas és, ara per ara i dintre d’un termini mig, impossible, ja que cap govern on hi hagi el PP i fins i tot el PSOE, ho acceptarà, sinó és que hi ha un pacte d’estabilitat de govern que així ho contempli (i dubto que es produeixi aquest fet) I a sobre, els estaments de l’Estat tenen al Tribunal Constitucional de cara i, per tant, tombarà totes les lleis catalanes susceptibles de trencament.  

Per tant, anem al segon punt: hostil. Es a dir, els catalans tirem pel camí del mig i fem una Declaració Unilateral d’Independència, què és la situació per la que molts sospiren actualment.

Bé, ja estem al “minut 1”, ja hem proclamat la DUI... I després què? Com financem els serveis bàsics (sanitat, educació, ordre públic, seguretat, etc.)

Dilluns els hi plantejava això mateix als meus fills i un d’ells em va respondre:

-Què no paguem impostos!

Efectivament, els ciutadans paguem impostos, però qui les recapta bàsicament? Tret de l’impost del Patrimoni, el de Successions i Donacions, el de Transmissions i Actes Jurídics Documentats i d’altres menors creats per la pròpia Generalitat, així com algunes taxes i cànons) la gran majoria (sobre tot l’IVA i l’IRPF) ho són per l’Estat i, aquest, després transfereix a la Hisenda catalana la part corresponent pactada amb anterioritat.

Per tant, al “minut 1”, el finançament de Catalunya seria molt escàs i tal com li vaig dir a mon fill, amb prou feines tindrien per apagar la llum des edificis públics.

Quan de temps es podria aguantar en aquesta situació? Els independentistes que treballen de professors, metges, policies o bombers, estarien disposats a sacrificar-se i aguantar sense cobrar el temps necessari i imprescindible fins que la Generalitat gaudís d’autonomia financera?

Tot i que una bona causa com la independència bé que s’ho mereix, dubto que després de no cobrar la primera nòmina, una àmplia majoria pogués resistir... Tenim precedents: la paga extra de Nadal de 2012 o els constants impagaments a les farmàcies.

Cadascú és lliure de pensar el que vulgui, però a mi em sembla un somni molt utòpic i difícilment realitzable. Sóc realista, no somiatruites, tot i que les dues darreres eleccions catalanes hagi votat independentista.

¡A POR ELLOS QUE SON POCOS Y COBARDES!

Vergonyós! (i perdoneu-me si començo tan contundent) Però és el que penso. Des del primer moment s’està fent la traveta a la majoria dels governs sorgits de les urnes del 24-M. Principalment el de Madrid amb Manuela Carmena al capdavant, però també al d’Ada Colau a Barcelona. Però no existien els 100 dies de gràcia? Ja sé que això no està escrit i rubricat en lloc, però la cortesia sols ser una bona qualitat que no s’hauria de perdre.

Quan fa que el PP coneixia els caos que afecten als regidors de l’equip de la Carmena? I Manuela i la resta de membres de la candidatura Ahora Madrid, no ho sabien?

I després està la vara de mesurar... Es mesura igual als regidors de l’esquerra (radical –eh?-) que als moderats del PP. Sembla que no. Quantes se li han perdonat al PP? Quants ni ha corrent solts en lloc d’estar en un lloc segur (es a dir, a la presó)?

Desgraciadament del PP han dimitit molts menys que els que ho haurien d’haver fet, però en canvi exigeixin la dimissió dels altres. Insisteixo: Vergonyós!

Però també em sembla vergonyós que un dels que es mostren més contundents sigui el seu soci de govern Antonio Miguel Carmona. Si li van colar un gol, que s’aguanti i, sinó, que mantingui les aparences i que renti els draps bruts a casa.

Al final tindrà raó Pablo Iglesias quan diu que es tracta d’un Tamayazo en diferit i que només és una excusa del PSOE para pactar amb el PP. I segueix tenint raó (per alguna cosa és llicenciat en Ciències Polítiques) que de produir-se un trencament a l’actual govern de Madrid i s’acabés configurar una nova majoria entre el PP i el PSOE, Podemos guanyaria les eleccions de la propera tardor sobradament.

També són remarcables les paraules de Rajoy sobre les formacions emergents i sobre el propi PSOE: radicals, pro Veneçuela, etc. Però en quina realitat vivim? Qui se’n ha d’anar són tots els corruptes i els qui han tolerat la corrupció. A aquells que acaben d’arribar deixeu-los que facin que el temps ja els jutjarà per a bé o per a mal.    

A Barcelona són més benèvols amb l’Ada Colau, però ja sé li han reprotxat unes quantes: sobre el què es va gastar a l’acte de presa de possessió (incloent-t’hi la pantalla que es va instal·lar a la plaça Sant Jaume per a poder seguir l’acte), què si la retirada de la candidatura Barcelona-Pirineus als JJ.OO. de 2022, què si una alcaldessa té millors coses que fer que anar a aturar desnonaments...

CiU Barcelona va obrir un compte de Twitter després de perdre l’alcaldia de la capital catalana expressament per a marcar de prop el govern de Barcelona en Comú. Però al final, si de tant prop els marquen, potser veuran alterada la realitat, ja que hi ha coses que s’han de veure a certa distància.

Per cert, un dels qui sembla que va per allí mirant de tocar el que no sona és el meu nebot (fill d’un cosí germà) Xavi Tomàs que se’n va anar a estudiar Economia i especialitzar-se en borsa i va acabar se’n la ma dreta de Xavier Trias en noves tecnologies.        

QUI TEM ADA COLAU?

Els resultats electorals del passat 24 de maig a Barcelona van donar guanyadora la formació de l’Ada Colau Barcelona en Comú per un estret marge respecte la llista de CiU encapçalada per Xavier Trias. El repartiment de regidors va ser el següent:

BC... 11 regidors.

CiU... 10 regidors.

C’s... 5 regidors.

ERC... 5 regidors.

PSC... 4 regidors.

PPC... 3 regidors.

CUP... 3 regidors.

Durant els següents dies hi va haver tota una sèrie de contactes encaminats a conformar majories que permetessin un govern amb certa estabilitat.

Trias va ser el primer que es va postular a l’hora de reclamar l’alcaldia amb el suport d’ERC i el PSC. Com veieu, aquí no importava si el PSC és o no un partit sobiranista, aquí l’important era conservar la cadira i els privilegis implícits.

Però ràpidament, Ada Colau el va rectificar al afirmar que, de totes totes, seria alcaldessa de Barcelona amb el suport, precisament, dels mateixos partits.

Però sembla que el passat de la Colau no l’ajuda gens a l’hora de buscar suports, ja no només d’entre la resta de partits polítics, sinó entre els diferents lobbys que pul·lulen per les immediacions de Barcelona, sobre tot els econòmics. Un dels que ràpidament va posar en dubte la capacitat de la líder de Barcelona en Comú va ser el president del Banc de Sabadell que li va retreure el seu passat com activista de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH)

L’hipotètic pacte, sembla ser que tampoc agrada gens a Mas que, encara que públicament no s’hagi dit, tot indica que hauria pressionat a Junqueras per a que aquest, per la seva part, posés condicions a la Colau a l’hora d’establir un acord de govern.

Junqueras li demana a la Colau que es posicioni al costat dels independentistes i fins i tot, aquesta pressió la fa extensiva al PSC. Mentre Ada Colau ja ha dit que està a favor del dret a decidir, amb el cas del PSC, intueixo, serà una mica més difícil.

El tema és que si Barcelona en Comú es veu prou forta per a emprendre, pràcticament en solitari el govern de la capital catalana o, finalment, buscarà nous socis de govern a part del PSC que, a priori, sembla l’únic partit que hi pactaria sense condicions prèvies. Tal vegada C’s podria ser la tercera formació en discòrdia, però personalment tinc seriosos dubtes de que sigui així, ja que tot i presentar-se com una formació immaculada (la qual cosa ja li va bé a BC), no deixa de ser un partit representant de la dreta i, per tant, força diferenciat d’allò que representa la formació guanyadora.

Tampoc a Madrid li van millor les coses a Manuela Carmena. A la capital, Ahora Madrid, una formació molt propera a Podemos, ni tant sols va guanyar les eleccions, però seria la formació que més fàcil ho tindria al comptar amb el suport del PSOE. Entre les dues formacions sumarien 29 regidors, la qual cosa representaria majoria absoluta, ja que la suma del PP (21) i C’s (7) es quedaria amb 28, a 1 de la desitjada majoria absoluta.

Esperanza Aguirre ja fa dies que va embolicant la troca reclamant un front comú contra Manuela Carmena, a la que veu com l’origen de tots els mals que passaran en el futur més immediat. Fins i tot, diu, que li donaria l’alcaldia al socialista Carmona per a evitar un govern presidit per la líder aAhora Madrid.

Encara que la Esperanza negui haver tingut res a veure amb l’anomenat Tamayazo, el cop de ma més gran de la democràcia espanyola, es inqüestionable que alguna cosa va tenir a veure, ja que gràcies a això va accedir a la presidència de la Comunitat de Madrid.

Per tant, fins el moment de l’elecció del nou alcalde (o alcaldessa) planarà a l’aire l’ombra d’un altre cop de ma que li permeti a la lideressa fer-se amb l’alcaldia de la capital d’Espanya.

Si l’altra vegada l’escàndol va ser majúscul, imagineu-vos l’enrenou que es formaria aquesta vegada. Potser llavors l’Aguirre hauria de deixar de dissimular i acceptar que ella sí, ha estat l’origen de tots els mals que ha patit Madrid al llarg dels darrers lustres.  

Per cert, jo no tema Ada Colau. Crec que si la deixen pot ser una bona alcaldessa que canviarà moltes coses per a bé dels ciutadans de Barcelona i qui sap si també de tota Catalunya.