LA DERIVA SOCIALISTA (Segona part)

De JAP al Punt Avui. 

Estareu d’acord amb mi que hi ha temes molt més controvertits que d’altres. Sobre tot quan toques el voraviu d’algunes persones.

És evident que si critico el PSC per la seva forma d’actuar darrerament, molts militants i simpatitzants discreparan de mi. És del tot lògic. Però la meva credibilitat (crec que la tinc) me l’he guanyat a pols i gràcies a no casar-me en ningú. Dic obertament el que penso, ja sigui del PSOE, de CiU (quan existia aquesta coalició), el PP o sobre el procés independentista català.  

Al primer post sobre la Deriva socialista, un company de partit a qui respecto molt perquè sé que té les idees molt clares, es va permetre fer-me un comentari. Me va dir textualment: Perdoneu però no estic d'acord i parla per aquí és complicat i més se'n un tema així (sic)

No trobo cap sentit en el seu comentari. És cert que hi havia algun comentari més, però penso que la seva aportació hagués estat profitosa. Tirar la pedra i amagar la ma diu molt poc de qui ho fa. Dir que no estàs d’acord amb una opinió sense més arguments tampoc té massa sentit. L’únic motiu que li veig és no voler entrar en una discussió que podria ser estèril, tal com passa la majoria de vegades. Encara no he vist mai ningú baixar del burro i acceptar els arguments de l’altra part. Vosaltres sí?  

Però jo ne vaig fer una interpretació. Segur que molts socialistes catalans estan encantat amb les darreres enquestes publicades i que vaticinen que el PSC guanyarà vots i escons. Per tant, deuen de pensar: de deriva socialista res de res.

És una forma de veure-ho tan legítima com la que tinc jo. Perquè jo no penso el mateix, sobre tot si comparem els resultats electorals que ens preveu l’enquesta del CEO amb els resultats que teníem fa una mica més d’una dècada amb Pasqual Maragall (Ai! Com t’enyorem!)

El PSC s’hauria de plantejar seriosament que ha passat amb els milers de votants que han deixat de donar-li suport. Només cal veure els càrrecs del partit que s’han donat de baixa , ja que dels militants que també ho han fet no se’n diu res.

Fet aquest anàlisi (o no) un altre tema que s’ha de tenir en compte és d’on ve (si és que al final acaba venint) el augment de vots respecte a fa dos anys. Recuperarà el PSC vots d’antics votants? Algun segur que sí, però la majoria vindran de sectors molt més espanyolistes que segurament van votar el PP o inclús C’s. Conjectures? Potser sí, ja que no disposo de cap estudi al respecte, però segur que hi ha molta més gent que pensa com jo.

Insisteixo: l’actual PSC és el menys catalanista que ha existit mai. Només cal mirar al passat i ens adonarem enseguida de noms il·lustres com el propi Maragall, Reventós, Obiols, Serra... Parlant d’Obiols, primer secretari del partit entre 1983 i 1996 i candidat a la presidència de la Generalitat diverses vegades, va sortir fa uns dies arebutjar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució al mateix temps que va assegurar que el principal responsable de la situació actual de Catalunya és Mariano Rajoy.   

Iceta és molt més tou i s’ajunta amb rojigualdos per a reclamar la unitat de les terres d’Espanya...  Quan va sortir a la famosa foto del dia de la manifestació (26-O), un altre company de partit me va dir que aspira a ser President de la Generalitat amb els vots del PPC i C’s, tal com va fer Patxi López al País Basc. No m’agrada l’opció. Potser una altra fórmula tampoc m’agradaria, depèn de quina, però aquesta segur que no. 
Per els més escèptics o incondicionals que encara no ho vegin clar, una última cosa: Durant dècades el PSC va ser el partit hegemònic de l'esquerra catalana... Ara qui és? El segon? El tercer?

AIRE FRESC PER A L’INDEPENDENTISME

De Faro a Diari de Tarragona. 

Quan en aplicació de l’article 155 de la Constitució, el Govern d’Espanya es va fer càrrec de l’autonomia de Catalunya, una de les primeres mesures que va anunciar Rajoy va ser la convocatòria d’unes eleccions autonòmiques per al 21 de desembre.

En un primer moment hi va haver una certa incertesa. Què farien els partits independentistes? Acatarien la legalitat espanyola i per tant participarien a les eleccions? O bé proclamarien que de legalitat només n’hi ha una, la de la República catalana? En principi tot feia pensar que els únics que ho tenien clar eren els de les CUP. A partir d’aquí el panorama seguia sent incert...

Passats uns dies però, tot se clarificava. Tant el PDeCAT com ERC anunciaven que hi participarien. Fins i tot Santi Vila (PDeCAT) es postulava per a encapçalar la llista dels postconvergents.

Inexorablement els dies van passant i cada dia hi ha novetats, sobre tot per les xarxes que, de vegades sembla que hi ha una certa disputa per a veure qui la diu més grossa. Sense anar més lluny, ahir per exemple ja vaig llegir alguna opinió sobre que les eleccions del 21-D han de tornar a ser un plebiscit on l’independentisme ha d’acudir en massa a votar per a tornar a demostrar la seva fortalesa. L’aire fresc tornava a entrar per la finestra independentista...  

Sobres les previsions del 21-D ja s’han publicat els primers sondejos. El primer del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) i el segon del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO)

El primer estudi reflecteix un resultat força similar al de les passades eleccions de 2 anys enrere, es a dir, els independentistes guanyarien en escons però no en vots. En canvi, en els segon, el que s’ha fet a Catalunya, els independentistes guanyarien tan en escons com en vots.

De totes maneres, sigui quin sigui el resultat i atenen al que s’està veien aquests dies, queda clar que el món independentista seguirà ferm a la seva postura i, per tant, es pot entrar en una mena de bucle on és difícil preveure una sortida clara. De fet el godallenc Garcia Albiol ja ha dit que l’article 155 pot seguir aplicant-se després de les eleccions si no s’acaten els resultats per part de l’independentisme. És difícil, molt difícil sortir de la complicada situació que vivim, al menys que canviï molt el panorama i una de les dues parts acabi cedint.  

El moviment independentista només pot cedir per por. Tot i que la frase no tenim por que va néixer després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, s’ha acabat convertit en un lema del moviment. Però si la justícia espanyola escapça l’independentisme serà molt difícil trobar a algú que s’hi vulgui posar davant. Tret evidentment de les CUP on això no passaria però que corren el risc de que es puguin acabar ilegalitzant tal com va passar amb Herri Batasuna al País Basc. Són les estratègies del garramer... Del garramer però poderós ja que té tots els asos a la ma i els juga quan vol i com vol...

Des del meu punt de vista el més viable per acabar d’una vegada per totes (o al menys durant uns quants anys) és que el Govern de l’Estat faci la concessió de deixar fer una referèndum legal (ja sigui o no vinculant) on es pogués mesurar fefaentment el suport de cada una de les parts.

De no ser així, complicat que hi pugui haver conformitat ja sigui per part independentista com dels qui estan en contra.    

EL CEO I LA LEGALITAT

El Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) és un òrgan dependent de la Generalitat de Catalunya encarregat de fer, con el seu nom indica, estudis d’opinió sobre temes d’actualitat i interès de Catalunya, tot i que els més coneguts són les enquestes polítiques o relacionades en temes polítics. Què el CEO està polititzat? No que va!! Comproveu vosaltres mateixos i ja veureu com no.  

Només fa uns dies va sorgir la polèmica. El qüestionari que, segons sembla, està preparant el CEO incloïa entre les seves preguntes les següents:

-Fins a quin punt és important obeir sempre les lleis i les normes?

-En cas de necessitat, estaries disposat a allistar-te a l’exèrcit (cal suposar que s’està preguntant sobre un futur exèrcit català)

Què potser estan dirigides a conèixer el nombre d’independentistes radicals? Digueu-me malpensat, però ho veig així i no crec que sigui l’únic de veure-ho d’aquesta manera.

De vegades quan estic fent un escrit me documento. Ho he consultat i he vist que el director del CEO és Jordi Argelaguet i Argemí. Va ser nomenat l’any 2011, poc temps després de que Arturo Mas prengués possessió com a President de la Generalitat. Evidentment era militant de Convergència. Però abans ho va ser d’ERC i més abans encara del Moviment de Defensa de la Terra. Una transformació semblant a la d’altres polítics (com per exemple Àngel Colom) que se’n van adonar que el pa de cada dia només els hi assegurava CDC.

Obeir o desobeir? Aquesta és la qüestió... Sovint he escoltat dir els polítics que tot i que no estan conformes amb determinades sentències, les acaten, es a dir, han d’obeir-les. En canvi el sector més antisistema del independentisme (els anomeno així per a que m’entengueu, perquè ja sabeu que penso jo sobre el sistema), opinen que per a poder ser independents, fins i tot per a poder fer el referèndum, s’ha de desobeir l’Estat Espanyol i les seves normes. Però arribat a aquest punt, caldrà veure quants acaben donant el pas. És igual que la insubmissió fiscal, que molts ne parlen, però quan arriba l’hora de fer la declaració de la Renda, quasi tothom la fa.

En quan el tema de l’exèrcit català, de fet fa un parell d’anys que se’n ve parlant. No tant la classe política, sinó associacions cíviques com l’Assemblea Nacional Catalana que sempre va uns quants passos per davant. Fins i tot s’han donat xifres. L’exèrcit català estaria format per uns 45.000 soldats i costaria uns 3.139 milions d’euros.

La paradoxa sobre l’exèrcit català és que l’any 1986, Catalunya, de forma majoritària, va votar en contra de que Espanya entrés a formar part de l’estructura de l’Aliança Atlàntica i sembla poc provable que ara, una majoria de catalans fos favorable a tenir forces armades que, suposadament, haurien de pertànyer a l’OTAN, ja que una Catalunya aïllada ni que fos militarment tindria molt poca capacitat de defensa.

En conclusió, el CEO no deixa de ser un mecanisme més a favor de la independència de Catalunya tal com ho és TV3.      

CANSAMENT

De Ferreres al Periódico. 

El sondeig del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) que es va fer públic el passat dijous, des del meu punt de vista reflecteix un cert cansament de la ciutadania.

Està clar que només es tracta d’un sondeig fet d’un mostreig d’uns quants milers de persones, però normalment es pot perfectament extrapolar tot i que sempre hi ha un marge d’error tal com adverteix l’empresa que l’ha realitzat.

La passada setmana va fer 18 mesos des de que es van celebrar les eleccions el mes de setembre de 2015. En aquells moments se’ns va anunciar que en 18 mesos es portaria a terme el full de ruta i, per tant, Catalunya passaria a ser un estat independent. Aquest primer termini no s’ha complit.

Quan s’ha recordat als de Junts pel Sí aquesta dada, alguns han fixat un nou termini: 18 mesos des de la presa de possessió de Carles Puigdemont (12 de gener de 2016) Per tant, la nova data hauria de ser el 18-07-2017.

Mentre els de les CUP van arreant el Govern, aquest, per la seva part, sembla que no porta tanta pressa. El cupaires els hi demanen que fixin ja la data del referèndum encara que no sigui acordat amb l’Estat, mentre que al Govern i el grup parlamentari de JxS els hi és més urgent aprovar els pressupostos per aquest any.

Tot i la pastanaga que suposa la independència, amb el pas del temps sé corre el risc de perdre suports sinó s’acaben complint les previsions anunciades pels partits partidaris de la independència. És cer que una gran part dels catalans volem (primera persona del plural) votar. Però una part important dels que volem votar, ho volem fer amb les condicions necessàries per a que el resultat que surti de les urnes serveixi per alguna cosa més que per a donar xifres. Volem que es tinguin en compte els resultats i ja serial’hòstia que a sobre l’Estat els considerés vinculants i obrés en conseqüència.

Mireu, durant la seva presidència, Maragall va voler impulsar un nou Estatut d’autonomia. El tràmit va ser llarg i feixuc i, a sobre, un dels partits que conformava el Govern, ERC, se va posicionar en contra. La tramitació va ser tan llarga que no només va cansar la ciutadania, sinó que va desgastar el govern, sobre tot els socialistes que eren els grans avaladors.

Per tant, res de nou. Quan un tràmit es fa massa llarg, al final cansa. Una gran part de la ciutadania vol música, futbol, bous o la que sigui la seva afició. La resta del que l’envolta és secundari. Si els hi preguntes directament si volen la independència diran que sí, però si triga més del compte, es possible que no vagin a votar.

M’ensumo que ara mateix, el procés està passant per una situació similar. O s’arriba al final en poc temps o molts dels que avui li estan donant suport incondicional se sentiran enganyats i buscaran altres solucions molt més pràctiques i efectives.