De Manel Fontdevila a eldiario.es d'avui. |
Aquests dies han passat per la comissió del
Congrés sobre la crisi de la banca tres de les persones que més poden aportar
sobre el tema per la seva responsabilitat política al front de diferents
governs d’Espanya. Un Rodrigo Rato vicepresident i ministre d’economia en l’època
d’Aznar i les altres dues va ocupar els mateixos càrrecs amb Zapatero com a
president: Pedro Solbes i Elena Salgado.
Després d’escoltar a tots tres, contrasten les
seves actituds i les seves declaracions. Rato va estar pegant a tord i a dret
contra Rajoy i els seus governs a part d’eludir tota responsabilitat política. O sigui, se va declarar innocent del tot. Mentrestant, Solbes i Salgado van acceptar la seva part de responsabilitat en
un gest que els honra i impropi de la classe política espanyola i de la
ciutadania en general tan poc propensa a acceptar que s’han equivocat quan ha
estat així.
No cal perdre el temps parlant de Rato... Si
voleu podeu llegir el que se diu d’ella a la pàgina los Genoveses. Potser de
tots tres qui més m’interessa és Pedro Solbes, un bon ministre d’economia a qui
Zapatero li va tallar les ales i no el va deixar que prengués les mesures adients
per mirar d’apaivagar la crisi que ens venia a sobre. Perquè aturar-la
completament era del tot impossible.
Per cert, Rato en cap moment va culpar de la
crisi a Aznar quan l’origen de la bombolla immobiliària ve precisament d’aquella
època. El govern d’Aznar va aprovar l’any 1998 una llei que liberalitzava elpreu del sòl i que, segons sé va dir, sé pretenia que hi hagués molt més sòl
disponible per a construir i sobre tot a millor preu. Ja sabeu que al lliure
mercat quan hi ha excedent d’un producte aquest baixa.
Al principi la bombolla immobiliària els hi va
anar bé a tots: el PIB pujava, l’atur baixava, els sous eren alts i, per tant,
la gent comprava més. Segurament la inflació pujava, però aquest era un detall
menor sense importància.
Tot i que la crisi va ser internacional
(recordeu que segons els experts tot va començar amb les hipoteques subprime) aquí tard o d’hora igualment n’hauria
vingut una de grossa. La banca és culpable de gran part del que va passar i les
autoritats monetàries de la resta. Recordeu que abans de que comencessin a fer
fallida els primers bancs, feia poc que havien passat un test d’estrès davant
les autoritats monetàries de la UE. Les caixes d’estalvi, a part d’acumular els
mateixos problemes de la banca, ne van tenir un d’afegit: l’espoli que van
patir per part de determinats partits polítics que les controlaven.
En plena campanya electoral de les eleccions
de 2008, Solbes, com a responsable de l’economia espanyola va debatre amb Pizarro,
un dels experts en economia del PP. Solbes va negar que ens vingués a sobre una
crisi economia. Evidentment en campanya electoral no podia acceptar-ho de cap
de les maneres.
És veritat que el govern de Zapatero va
intentar fer alguna cosa per a pal·liar la crisi com per exemple el Pla E
dirigit als ajuntaments i que era per a estimular l’economia i l’ocupació, però
ja arribava massa tard...
Tornant a la banca espanyola, a part de donar
finançament a les constructores per a que seguissin construint arreu de la
geografia Espanyola (se va començar per les grans ciutats però poc a poc sé va
estendre com una taca d’oli fins arribar als pobles més menuts), també deixaven
diners sense pràcticament garanties a aquells que volien comprar-se un
habitatge. Un dels meus fills va estar treballant a Caixa Sabadell, ja
desapareguda. Me va explicar que arribaven a donar hipoteques per sobre del
100%. Per què? Perquè el mercat estava tan boig que els habitatges augmentaven
de valor cada dia... Fins que tot va petar i ho van haver de pagar qui menys
culpa tenien.