 |
| Amposta, carrer Fortuny. |
El passat dissabte hi van haver concentracions
de gent vestida de blanc a ciutats com Madrid i Barcelona per a demanar diàleg
entre els governs d’Espanya i Catalunya... No van ser massa nombroses, però al menys hi havia bona voluntat.
I diumenge Barcelona es va omplir de banderes rojigualdas com mai abans havia passat.
Bé potser abans, abans sí... Però ja fa molts i molts anys i dubte que en fossin
tantes (de persones i de banderes) Tot i que havia alguna senyera, la realitat
és que no gaires i alguns eren reversibles: senyeres per un costat i
estanqueres (així les anomenava l’amic Antoni Fabregat perquè deia que estaven
a tots els estancs) per l’altre.
Tot i l’èxit de la convocatòria, cal dir que
molts dels assistents van ser vinguts de fora (com per exemple de Madrid) A
part d’això estava massa organitzada i per tant postissa. Què vull dir amb
això? Què si és veritat algunes de les fotos que van circular ahir per les
xarxes socials, quan els manifestants arribaven se’ls hi donava un cartell del
suposat poble d’on procedien, però se’ls hi va veure el llautó quan a una d’aquestes
pancartes hi posava la Xènia... Conec alguna Xènia, però no cap poble que es
digui així...
Aquesta manifestació va donar novament ales al
sobiranisme català que feia uns dies que anava una mica tocat. Primer per la
fugida de les primeres empreses catalanes que establien la seva seu social fora
de Catalunya i més tard per les paraules de Mas i altres líders del PDeCAT com Santi Vila i Marta Pascal deien que potser
ara no és l’hora de proclamar la independència de Catalunya... Què millor
deixar-la per a més endavant. Semblava que el suflé abaixés una mica.
Però com dia la manifestació de signe
nacionalista espanyol els hi va tornar a donar ales i ràpidament van fer ús d’imatges
per a demostrar que l’11 de setembre convocats per l’ANC i Òmnium n’hi havia
molta més gent...
No cal fer ús de cap imatge per a evidenciar
allò que és evident. I dono gràcies a qui correspongui que sigui així. La
veritat és que tanta bandera rojigualda
fa temor. I més encara quan es va saber que entre els manifestants hi havia
membres de l’extrema dreta i que, com deia Marçal Sintes avui al Periódico, tot
i que se’ls hi va dir que dissimulessin, que no portessin la bandera amb l’aguilot,
se’ls podia distingir perfectament entre la multitud.
Tal com deia ahir en un comentari l’amic
Mascarat (Toni Manel Muñoz) la veritat és que ens ho posen molt fàcil, fins i
tot als que com jo mostrem certa equidistància entre els uns i els altres...
Però anem a veure: Equidistància sobre qui? Evidentment no sobre els que se van
manifestar ahir, sinó amb els que es van manifestar dissabte. Amb els d’ahir
ben lluny i si pot ser ben protegits pel que pugui arribar a passar.
No sé si en públic, però en privat ho he dit
moltes vegades, si hagués de fer costat a algú, me posaria de part dels
independentistes. Molt abans que dels blancs
i infinitament i més d’aquells que emanen nacionalisme espanyol pels quatre
costats.
I de veritat, no ho entenc. No entenc el paper
que està jugant el PSOE i el PSC (cada vegada més sucursal de Madrid) Tot i que
no van secundar la convocatòria d’ahir, donar carta blanca per a poder-hi anar
me preocupa. Me preocupa veure gent com Josep Borrell (sense cap mena de dubte
una de les ments més privilegiades d’aquest país) anar colze amb colze de
Celestino Corbacho (tot i que ja sabia que representava la rama més
espanyolista del PSC, no me pensava que
estigués tan ancorat cap a la dreta)
Per com està la situació, a Pedro Sánchez i
companyia se’ls veu més preocupats per conservar la unitat d’Espanya que no la de marcar distàncies amb Rajoy i
els seus que, a part de representar l’espanyolisme més ranci, també representen
la corrupció més arrelada.
A Podro Sánchez (amb qui havia dipositat gran
part de les meves esperances a l’hora de transformar Espanya) li pot passar una
cosa: que quan de veritat sigui l’hora de marcar distàncies amb Rajoy, ningú se’l
cregui. Un dia el van fer fora els barons més espanyolistes i casposos del
partit i al proper capítol el faran fora les militants més progressistes que
ens mirem amb preocupació l’actual situació.
Per cert, encara no he sentit a Pedro Sánchez
manar fer callar a Felipe González i Alfonso Guerra. I si no ho fa, no serà que
ell també pensa com ells?
