OMPLIR-SE LA BOCA DE DEMOCRÀCIA

El Roto. 

Portem anys escoltant els polítics catalans parlar d’independència, referèndum i democràcia. El concepte democràcia l’usen com a últim recurs, quan des de Madrid es nega el diàleg i el Tribunal Constitucional anul·la les lleis i altres resolucions que s’aproven al Parlament.

Segons els membres dels nostres governs (el passats i els presents), la gran festa de la democràcia passa per poder votar, per posar les urnes... Si ens hi fixem es tracta d’un concepte bàsics que, evidentment, no grinyola a quasi ningú. Tot i això, el nostre govern, com bona part de la classe política, no és conseqüent. Una part dels seus actes no estan en consonància amb el seu discurs.

M’estic referint a l’obstrucció per part de Junts pel Sí i les CUP a que compareguin al Parlament l’exsenador Santiago Vidal i els consellers Raül Romeva, Carles Mundó, Meritxell Borràs, Jordi Jané i Neus Munté. Segons el Vicepresident Junqueras, el que va dir Santiago Vidal sobre que el govern té les dades tributàries de tots el contribuents de Catalunya, és fals.

A part del que jo pugui opinar sobre aquest cas, hi ha un principi bàsic en democràcia que és la transparència. Si és fals, tal com diu el govern, per què no volen que compareguin? És que tenen temor que diguin alguna cosa inapropiada? L’oposició ja ha advertit que s’estudiarà crear una comissió d’investigació per mirar d’aportar llum al cas.

La democràcia (quan és verdadera) ha de tenir sempre dos sentits, com si es tractés d’una carretera... Els actes han de ser igual de democràtics quan arribin als ciutadans, com quan surtin d’aquests. Per exemple, pe a que m’entengueu, és igual democràtic l’acció de posar les urnes com anar a votar, promulgar una llei per a que es compleixi, com acatar-la i complir-la... Tot i que no es acabi d’agradar...

El que no es pot fer (i menys encara un polític) és reclamar democràcia quan ens interessa i negar-la quan es pretén amagar alguna cosa.

Abans d’acabar vull fer una aportació. Per molt que se’ns digui que posar les urnes és la festa de la democràcia (Mas està cansat de dir-ho), hi caben molts matisos.

Si es tracta d’un referèndum, la pregunta hauria de ser clara i que no portés a confusions posteriors. Recordo per exemple el de l’OTAN o sense anar més lluny la consulta del 9-N. Tan difícil era preguntar: Voleu que Catalunya sigui un estat independent?

El nostre govern s’ha compromès a que al proper referèndum que s’ha de celebrar aquest any (al menys que el Govern central ho impedeixi per la força, tal com va dir ahir l’Anna Gabriel) la pregunta serà clara i concisa. Esperem que sigui així.

Quan es celebren eleccions (de qualsevol tipus), al votant li arriba la papereta de cada partit (o com a darrer recurs la recull al col·legi electoral) Però abans d’això hi ha hagut tot un procés d’elaboració de candidatures. Suposo que ja ho sabeu o al menys us ho imagineu: aquest procés no és sempre el regular i transparent que hauria de ser. La majoria de vegades, la democràcia interna dels partit dista molt de ser una veritable democràcia. Els principals candidats (el que figuren als primers llocs de la llista electoral), sovint venen imposats per les respectives direccions nacionals. Evidentment, sinó acceptes sense queixar-te totes les directrius del partit, quedes fora d’aquests llocs de privilegi que poden comportar càrrecs públics ben remunerats.

Per tant, quan algú parli de democràcia, millor que ho faci amb totes les conseqüències que significa la paraula. Sinó és així, millor que no prostitueixin el concepte. 

Per favor...  

LA SANG QUE NO ARRIBARÀ AL RIU

Al començar el congrés... 

Durant les darreres setmanes el partit de Pujol, Convergència Democràtica e Catalunya ha estat fent la seva peculiar metamorfosi per a convertir-se en el Partit Demòcrata Català. Fórem molts els escèptics que, al principi del congrés vàrem pensar allò de: els mateixos gossos amb diferents collars.

Al principi semblava que no seria ben bé així i van sortir les primeres divergències, sobre tot a l’hora de buscar la nova denominació del partit. Les denominacions proposades per la direcció sortint no acabaven d’agradar. Finalment es va optar, com sabeu, el nom de Partit Demòcrata de Catalunya que, com ja vaig dir fa unes setmanes, sembla més el nom d’un genèric que el d’un partit que hauria de donar alguna pista sobre la seva ideologia... Però si ho penses, ja va en la línia de la seva ideologia (Ah! Però que té alguna ideologia?)

Una de les qüestions transcendentals va ser l’elecció de la direcció nacional. Històrics convergents com Jordi Turull o Germà Gordó van fer un pas al costat deixant pas a la nova fornada de convergents, entre ells l’alcalde de Deltebre Lluís Soler. Encara que les cares més visibles d’aquesta nova direcció són Marta Pascal, Mercè Conesa i David Bonvehí.

Un dels moments més tensos del congrés va ser quan es va saber que els diputats convergents de Madrid van votar a favor de la candidata del PP Ana Pastor per a presidir el Congrés dels Diputats. Com sabeu, Francesc (Quico) Homs en un primer moment va negar aquest suport, però després (i davant l’evidència) no va tenir més remei que acceptar-ho. I tot a canvi de grup propi, la qual cosa vol dir tenir un calerons extra que de l’altra manera no els haurien tingut.  

Als joves de la formació, aquells que tenien alguna possibilitat d’entrar a l’executiva, van mostrar-se en desacord, sobre tot de la manera com sé va fer i la negativa en un primer moment en acceptar el fet. Per cert, un dels diputats que hi va votar a favor (com tota la resta) va ser l’alcalde de Tortosa Ferran Bel, aquell que deia que ens defensaria i a les primeres de canvi va unir els seus vots amb els que es volen emportar l’aigua... Què ara no anava d’això? Me dóna igual, l’enemic sempre és l’enemic i hi ha que tenir-lo identificat sempre.  

Finalment sembla que la sang no arribarà al riu. Els convergents (no crec que mai se’n puguin desempallegar d’aquest apel·latiu) sempre han demostrat ser un partit molt cohesionat i ara que el nou-vell partit començar a caminar no era el moment més idoni per a mostrar discrepàncies al si del mateix.

Això mateix es va poder veure a l’hora d’escollir el president i la vicepresidenta. No diríeu mai en qui van recaure aquests càrrecs? La presidència en tot un desconegut: Artur Mas. Sí, aquell que va fer un pas al costat per a salvar Catalunya, però que no descarta tornar-hi si tot es torça. I la vicepresidència en Neus Munté que després de passar per la UGT (els meus companys de sindicat que la van fitxa s’ho haurien de fer mirar...) va recalar al govern de la Generalitat i va acabar substituint a Joana Ortega quan aquesta va dimitir pel trencament del seu partit (Unió Democràtica de Catalunya) amb CDC. O sigui, tot un carrerón...  

Tot i que hi ha hagut canvis, sembla ser que al començament de la singladura res canviarà. La prova és que papa Arturo seguirà comandant la nau, encara que durant els darrers temps ha patit seriosos contratemps. L’acabaran posant novament a flotació? Jo no ho voldria...      

   

CONSELL COMARCAL DEL BAIX EBRE BRESSOL DE POLÍTICS

A les línies precedents he esmentat a dos polítics, tots dos alcaldes que han passat pel Consell Comarcal del Baix Ebre. Un d’ells, tots ho sabeu, va ser l’alcalde de Tortosa Ferran Bel que va créixer políticament presidint l’ens comarcal. Al principi no donava un duro per ell i pensava que allà mateix sé li acabaria la trajectòria política. O no tinc ull clínic (he de reconèixer que m’ha fallat més d’un cop) o Ferran Bel en va aprendre molt o aquells que li van donar confiança no van tenir criteri suficient per adonar-se’n de com era realment i que amb el temps s’ha acabat demostrant.

L’alcalde de Deltebre Lluís Soler va començar a treballar al Consell Comarcal (i ja sabeu això què vol dir) De fet crec que no ha treballat a cap lloc més... Ni falta que li fa, ja que si al nou partit li va mínimament bé, té el futur més que assegurat.    

ELS MATEIXOS COLLARS AMB DIFERENTS GOSSOS

Com veieu és una adaptació del conegut refrany els mateixos gossos amb diferents collars.  

Ahir va prendre possessió el nou govern de la Generalitat de Catalunya presidit per Carles Puitdemont. Si bé hi ha cares noves i d’alguna d’elles encara és aviat per a jutjar-les, el cert és que es nota un cert tuf a ranci vinculat amb un passat no molt llunyà de Convergència.

Aquest canviar-ho tot per a que tot segueixi igual, va començar amb el propi President. Quan Mas va dir que va proposar a Puigdemont potser si que deia la veritat. En aquell moment, mentre escoltava les seves paraules, no vaig poder deixar de pensar en veu alta: I un be negre! Te’l han imposat!

Recordareu que els noms que més sonaven en aquells darrers moments, quan tot indicava que podria haver-hi un acord imminent, eren els de Neus Munté i el de Muriel Casals. Tot i això, de sobte un altre nom va entrar en força en el darrer minut de joc i va ser qui finalment es va emportar el gat a l’aigua, segurament perquè va comptar amb el vist i plau del president en funcions.

I per què finalment va ser Puigdemont el tocat amb la vareta màgica? Senzillament perquè era un home molt més de partit, del pinyol de Convergència. La Neus Munté havia crescut professionalment parlant dintre de la UGT d’on era la gerent i la Nues Munté venia de ser la presidenta d’Òmnium Cultural.

Potser per això al president ja sé li coneixen alguns afers que porten a pensar que no és aigua clara (al final d’aquesta entrada podreu trobar-ne alguns)

De seguida que es va saber que Puigdemont era l’escollit, ja es va dir que seria el titella de Mas. Evidentment està per veure, però s’atrevirà l’actual President a fer coses sense consultar-les al cap de files del seu partit.

A part d’això, Mas ha col·locat a l’executiu homes de la seva confiança com ara Josep Rull (amb Quico Homs, Lluís Coromines i Jordi Turull formaven el nucli dur que envoltava Mas), Jordi Janer, que repeteix càrrec (i amb això crec que ja està tot dit) i Jordi Baiget, un conseller criat al si de CDC.

A part de neus Munté i Jordi Janer només Santi Vila repeteix com a conseller, potser per que com a gironí, és conegut de l’actual president i la volgut a l’executiu. Tot i això perd pes, ja de tenir la responsabilitat de Territori i Sostenibilitat, passa a Cultura, cartera que ocupava l’exsocialista Ferran Mascarell.

Tot i la sortida anunciada de Mascarell, al govern hi entra un altre exsocialista i home de confiança de Pasqual Maragall: Antoni Comin.

Qui també guanya pes a l’executiu és la central sindical UGT. Si com he dit abans Nues Munté va ser la gerent del sindicat, ara ha entrat la secretaria general de Girona Dolors Bassa. I és que la UGT ja no és el que era... Va néixer com a sindicat de ideologia socialista i avui en dia ja hi entra tothom... (que consti que faig broma, perquè de no ser així no seria un sindicat plural)

I tal com us he anunciat més amunt, aquí tenia alguns dels afers que afecten al president Puigdemont:

-Les ombres dePuigdemont a Girona. 

-Les fotos de Puigdemont i Laporta a Romania (dime con quien andas...) 

-El nou director de Catalunya Ràdio era soci de Puigdemont (quien a buen árbol se arrima...) 

-El Catalonia Today de Puigdemont va fregar el mig milió en subvencions.

A part d'això també és interessant llegir: 

-Nou president, vella retòrica: Carles Puigdemont oblida esmentar la corrupció en el seu discurs d'investidura.

-Puigdemont encara fa campanya a Facebook per Prenafeta i Alavedra. 

LA REALITAT ÉS LA QUE ÉS

Hi ha una dita que diu: res és veritat o mentida; tot és segons el color del cristall amb el que es mira...

Però la realitat només és una, encara que tothom he veurà segons els seus interessos.  Evidentment estic parlant del resultats de les eleccions autonòmiques del passat 27 de setembre.

Quan ja fa 10 dies que es van fer els comicis electorals, si fa o no fa estem igual que en el precís moment que es va acabar l’escrutini.

Junts pel Sí són conscients de que si no arriben a un acord amb les CUP els serà pràcticament impossible investir a Mas, al menys que a la segona volta agafi un mal de panxa a un parell de diputats d’altres formacions i que puguin fer-ho per majoria simple.

Fins l’últim moment JxS intentaran que les CUP votin per Mas, però el partit que va encapçalar l’Antonio Baños sempre ha dit que no votaran per l’actual president. Demà dijous les CUP celebraran una conferència nacional on decidiran assembleàriament quina serà la postura definitiva que adoptaran. Hauran d’escollir entre fer president a Mas per a què es pugui seguir amb el full de ruta o bé no fer-ho i esperar per a una millor ocasió continuar pel sender independentista.  

La defensa aferrissada de la figura de Mas és, comparativament parlant, tan forta o més que la pressió que estan patint els electes de les CUP per a que facilitin la investidura de Mas.

Sense anar més lluny, ahir mateix, la portaveu del govern Neus Munté va qualificar a Mas d’actiu imprescindible per al procés independentista.

Mireu, no políticament, però si laboralment, tinc molt més experiència que Mas i la Munté junts. Encara que la portaveu del govern va treballar durant uns anys com a gerent de la central sindical UGT i, per tant, aquestes coses les hauria de saber. I què és el que hauria de saber? Què imprescindible no hi ha ningú! Con diuen els castellans: a rey muerto, rey puesto. És cert que quan tens una persona de gran vàlua, substituir-lo sempre és més complicat que a qualsevol altre membre de la plantilla, però al final o trobes a algú que t’ho faci o, si cal, en poses dos a fer la mateixa feina. Us podeu imaginar un Barça sense Messi? Ara què està lesionat potser és més fàcil, però arribarà un dia que o penjarà els botes o marxarà traspassat a un altre equip. I la vida continuarà...

Per tan (i em reafirmo), Mas hauria de reconèixer el seu segon fracàs consecutiu, fer un pas enrere i que els membres de la coalició s’encarreguin de buscar-li un substitut que, a més, compti amb el vist i plau de les CUP. En qualsevol altra circumstància no seria difícil, però l’egocentrisme de Mas impedeix (i molt possiblement impedirà) que hi hagi acord. Però també es veritat que CDC sovint es comporta més com una secta que com un partit polític i mantindran a capa i espasa la seva candidatura fins el final.  

Però que passarà si, finalment, no aconsegueixen arribar a cap acord? Imaginem-nos el pitjor dels casos: que el proper any tinguin que tornar-se a fer noves eleccions. També diran que són plebiscitàries? I si ara la candidatura de JxS van tenir com a lema de campanya el Vot de la teva vida, l’any proper serà el Vot de la teva vida (2)?

Em sembla que Mas, Junqueras i companyia (però sobre tot Mas), ja que cremat sinó totes, la majoria de les naus i poc li queda per a oferir políticament parlant.

Qui ho vulgui veure d’una altra manera, ho veurà, però els resultats electoral van ser els que van ser i són inamovibles. I a partir d’aquí tot són especulacions interessades.