SOBRE LES ELECCIONS FRANCESES

La casa de mon cosí Gérard a Saint-Gaudéric.

Saint-Gaudéric (departament de l’Aude, regió Midi Pyrénées, estat Francès) Any 2006.

-Aquí on estàs asseguda, fa uns mesos s’hi va estar la Ségolène Royal -Li va dir mon cosí Gérard, fill de mon tio Leonardo, combatent republicà durant la guerra Civil Espanyola, a la meva dona.

Davant l’escepticisme d’ella, mon cosí quasi s’emprenya.

-És veritat, aquí es va asseure la Ségolène. –Va insistir mon cosí.

Gérard està afiliat al Partit Socialista Francès i és amic d’un exdiputada socialista de l’Assemblea Nacional que vivia o viu a Mirepoix, el poble on havia viscut ell fins poc abans d’aquells fets, a uns 10 Km de Saint-Gaudéric. Ens va explicar que volien tenir una reunió discreta i per això van pensar en fer-la a casa de mon cosí, un lloc ben comunicat però apartat de les concentracions humanes.  

La Ségolène Royal, primera esposa de l’encara president François Hollande, va ser candidata a les eleccions presidencials franceses que es van fer l’any 2007 i que va perdre davant Nicolas Sarkozy.

La presidència de Sarkozy va coincidir amb els anys més dur de la crisi i França tampoc ne va sortir indemne. L’any 2012 (els mandats presidencials francesos són de 5 anys) els socialistes francesos sé felicitaven per haver tornat a posar al capdavant de la República un altre socialista, el primer després de François Mitterrand. A casa mon cosí Gérard estaven eufòrics ja que pensaven que Hollande seria el president que retornés als francesos als jours de gloire.

Però Hollande ha resultat un fracàs. No ha estat el líder que necessitaven els francesos per a sortir de la crisi amb la consegüent decepció dels seus votants. Per tant, no és estrany que Benoît Hamon, el candidat socialista a les darreres primàries, tragués el pitjors resultats de la història (6,06%) En canvi el candidat de l’esquerra radical Jean-Luc Mélenchon va estar molt prop de donar la campanada a l’obtenir el 19,5% dels vots.

Quina lectura ne feu? La meva opinió ja la coneixeu. Quan els socialistes no actuen com a tals deceben fins i tot al seu electorat més fidel (així ho indica el 6 i escaig %)

El bipartidisme entre conservadors i socialistes va existir tradicionalment a molts països quan les coses anaven bé o simplement anaven. Però quan el capitalisme es va inventar la gran estafa mundial a la que s’ha anomenat crisi, per l’esquerra (però també per la dreta), els socialistes d’arreu (França, però també Holanda, Grècia i fins i tot a Espanya i Catalunya) han perdut vots i han deixat de ser el partit hegemònic de l’esquerra. El seu lloc l’han ocupat altres partits de l’espectre de l’esquerra als que se’ls qualifica com a radical, encara que jo diria que defensen millor els valors tradicionals de l’esquerra.  

Tornant a les eleccions franceses, uns dies abans de les primàries, el meu cosí Miquel, germà de Gérard i que viu al poble fronterer de El Pertús, es preguntava al seu compte de Facebook  sobre a qui havien de votar els catalans del Nord, aquells que simpatitzen amb la independència de Catalunya. I és que el meu cosí Miquel, a diferència de son germà (segurament per proximitat demogràfica), té un fort sentiment independentista.

De broma li vaig respondre que a la Marina (Le Pen), coneixedor que per la zona on ell viu (prop de Perpinyà), el Front Nacional és una de les zones on millors resultats sol treure.

Però mon cosí té raó. Aquells que pensen com ell no tenien cap candidat que els hi fes el pes i a qui donar-li confiança, perquè cap dels candidats (segur) contempla un estatus especial (ja no parlo de independència) per a la Catalunya Nord. Per això no és estrany que el darrer comentari del meu cosí Miquel fos: A la merda!  

Per cert. Una reflexió més: Qui és el culpable dels mals resultats del candidat socialista francès, ell (Hamon) u Hollande?

La mateixa pregunta us podeu fer respecte als darrers resultats electorals d’Espanya: De qui són culpa, de Zapatero o de Sánchez?

Cal que us doni la meva opinió? Suposo que la coneixeu sobradament, però igualment us respondré: A França, d’Hollande i a Espanya de Zapatero.        

TARDÀ, AZNAR I ELS ATEMPTATS DE NIÇA

Ahir divendres el Periódico de Catalunya publicava una carta del diputat republicà Joan Tardà amb el títol: Aznar, més d’hora que tard, haurà de passar comptes.

Amb tota seguretat, quan Tarda va redactar aquesta carta, l’atemptat de Niça (suposadament terrorista) encara no havia tingut lloc. Només la casualitat ha volgut que el Periódico la publiqués el mateix dia que informava del nou atemptat a França que ha produït més de 80 morts i molts ferits greus, entre ells infants. Si normalment les víctimes dels atemptats són innocents, tractant-se d’infants encara més.

Potser algun lector no hi vorà cap tipus de relació, però la hi ha, sense cap mena de dubte. Són molts els analistes polítics que opinen que de no haver intervingut contra Sadam Husein, no haurien tingut lloc els atemptats de l’11 de setembre de 2011 a les Torres Bessones de Nova York ni, segurament, la pràctica totalitat d’atemptats de característiques similars que s’han produït en els darreres 15 anys. Jo també sóc de la mateixa opinió, encara que no sigui un analista expert en política internacional, sinó només un simple blogger.  

A l’article, Tardà parla de la guerra de l’Iraq, dels motius que van argumentar per a fer-la i del negoci que havien de fer determinades empreses per la reconstrucció del país. La quota que Bush va tenir a bé atorgar-li a Espanya va ser d’un 9%, encara que a la pràctica va ser molt inferior o tal vegada nul·la.

No és transcendental per al que us estic explicant, però en aquella època el setmanari l’Ebre va informar que una empresa ampostina sortia a una llista d’empreses que haurien estat fent negocis a l’Iraq. Aquesta empresa era Amposta SL propietat de Primitivo Ferreres.  

Que tot es va tractar d’un engany està més que comprovat. Les armes de destrucció massiva que van dir que tenia l’Iraq (recordeu?) es va acabar demostrant que era una notícia falsa i interessada per part d’aquells que tenien interessos a la zona o pretenien tenir-ne. Si l’Iraq, en aquells moments no hagués segut un país productor de petroli i estratègic a la zona, segurament ningú li hauria fet més cas. Anys abans, els Estats Units bé que li havien donat suport en la guerra que va mantenir contra el règim iraní dels aiatol·làs.

He conegut a molts persones de baixa estatura i amb una evident síndrome d’inferioritat. Quan algú té aquests síndrome, reacciona volen posar-se a l’alçada de la resta intentant demostrar el que mai podrà assolir. I si a algun d’aquests sé li dóna poder, llavors la pot arribar a fer grossa. La història està plena de personatges d’aquests: Napoleó, Hitler... I també Aznar, evidentment.

Aznar dirigent d’un país de merda si el comparem amb els Estat Units o la Gran Bretanya (la qualificació de merda segur que els hi agradaria als de la revista Mongòlia), va voler posar-se a l’alçada de dos dirigents dels països esmentats. Entre Bush que xampurrejava el castellà i Aznar que quan estava amb ell parlava texà i quan es trobava amb son cunyat rapitenc parlava català... (Tot un políglota!) i el tercer en discòrdia, Blair, que menys mal que era socialista, que si arriba a ser conservador, no sé que hauria pogut passar...

Els tres elements (quina paraula més fina he trobat per a referir-m’hi) Es van reunir a les Açores i després de prendre’s algunes birres i qui sap si alguna cosa més, van decidir el destí de Sadam Husein i de l’Iraq. I les conseqüències d’aquella decisió fruit d’una nit de disbauxa encara les estem pagant ara i les seguirem pagant, me temo, per molt de temps més.  

Maleït el dia que a un dels tres (suposadament Bush) se li va ocorre convocar aquella reunió.

Diu Tarda que Aznar tard o d’hora ho haurà de passar comptes, però la veritat és que passa el temps i aquest dia no arriba. Quina pena!

FRANÇA/ESPANYA

De ben jovenet havia anat a França seguint a mons pares per la campanya de la verema. L’últim any va ser el 1968. Ho recordo perfectament perquè va ser l’any que vaig començar anar a l’institut d’Ulldecona (en aquell temps Col·legi Lliure Adoptat –CLA-, ja que depenia primer del Ramon Berenguer IV d’Amposta i posteriorment del Joaquim Bau de Tortosa) No vaig tornar a França fins l’any 1985. Per tant van haver de passar més de 16 anys.

Aquell període va ser fonamental per al progrés, tan d’un com d’altre país. Penseu per exemple que l’any 1968 tot just havíem posat a casa la nostra primera televisió en blanc i negre (per suposat) i l’any 1985 ja la teníem en color...

Quan vaig tornar de França, recordo que la gent em preguntava si hi havia moltes diferències amb el nostre país.

-Mireu –els hi responia- els arbres no són rojos, també son verds, però quan entres a França es nota sobre tot en les carreteres i les estacions de servei.

Efectivament les carreteres eren molt millors que les d’aquí i d’estacions de servei n’hi havia cada dos per tres, sovint una davant l’altre de diferents companyies (Shell, Elf, Total...), mentre aquí tot just es començava a liberalitzar el sector i les noves companyies que substituïen CAMPSA (Repsol, CEPSA...) usaven la infraestructura existent, es a dir, les antigues estacions de servei. Però de noves se’n creaven ben poques.

Des del 85 cap ençà, he tornat moltes vegades a França i cada vegada me’n he adonat que les diferències s’han ant reduint. La darrera vegada va ser tot just fa unes setmanes (entre el 24 i el 31 d’octubre) i la veritat és que vaig veure coses que em van sorprendre molt.

Els arbres segueixen sent verds... Bé, ara a la tardor agafen tons rogencs i groguencs, però com els d’aquí... Però les carreteres són ben bé iguals. Ja no hi ha aquella diferència que hi havia 30 anys enrere. Potser la xarxa principal (autopistes i autovies) sigui una mica millor i més extensa, però quan circules per carreteres secundàries, de diferència n’hi ha ben poca.

En canvi, trobar ara una estació de servei no és tasca fàcil. Camí a França, volíem reposar a la Jonquera, però finalment no ho vàrem fer.  Amb el carburant que portàvem al cotxe encara podíem fer més de 100 Km tranquil·lament.

Després de visitar les rodalies de Prada, un dia anàrem a Perpinyà, la capital de la Catalunya Nord. Ens pensàvem que trobar una gasolinera no seria difícil, però ni durant el camí ni després dintre del casc urbà en veiérem cap. A la tornada tinguérem que anar a una que hi havia dintre del polígon comercial i que depenia d’uns des supermercats. Sembla ser que cada vegada aquest fet és més freqüent i fora de l’aixopluc de els grans superfícies, no se’n solen trobar. En tota la resta de dies només en veiérem una altra que també estava a l’empara d’un súper.  

Una altra cosa que em va cridar l’atenció és la quantitat de passos a nivell que hi ha. Ja sabeu que quan una carretera i una via fèrria transcorren per la mateixa zona, no sempre van en paral·lel i sovint es creuen. Al menys per aquella zona, els ponts per salvar les vies eren inexistents.  

A les autopistes hi ha diferències considerables  que, des del meu punt de vista, es podrien imitar. Aquí les àrees de servei són molt més fastuoses, en canvi, a les àrees de descans, a part de quatre arbres i uns grans cartells avisant del perill que suposen per no haver cap tipus de vigilància, no tenen res més. En canvi les àrees de descans de les autopistes franceses, a part d’haver-ne moltes, disposen del servei de lavabo i aigua potable i són considerablement més grans.

Però possiblement la diferència més gran es troba al voral. Aquest és el suficientment ample per a poder-hi passar els vehicles d’emergència. Com suposareu sempre ha d’estar lliure i està prohibit aturar-se i encara més circular. I la línia de separació entre la calçada i el voral, no és continua. Els traços de la línia discontinua són força llargs (potser uns 10 m) i tenen una funció molt especial: orientar als conductors a l’hora de guardar la distància de seguretat. Com diuen ells, tres traços: seguretat.    

DIARI DE L’AGOST. DIVENDRES 29

L’heretgia de Peret. El Periódico d’ahir publicava un extracte d’una entrevista que sé li va fer a Peret aviat farà un any. Entre les seves declaracions destaca la següent: La rumba és molt nostra, la sardana no ho sé.

M’imagino que el desaparegut intèrpret va tirar cap a casa i va parlar d’allò que coneixia que és la rumba, en canvi, imagino, de la sardana devia de saber el que jo, o sigui, quasi res, perquè no m’interessa.

Me’n he recordat (ho faig sovint i segurament m’ho heu llegit algun cop) aquella vegada que vaig escriure una carta al director titulada la sardana imposada. Començava dient que no estava en contra de que es ballés la sardana allà on era típic, però que la dansa de els Terres de l’Ebre (i d’altres molts indrets) és la jota.

Amb la recuperació de l’autonomia, però sobre tot, amb l’arribada al govern de CDC, semblava que no érem catalans sinó adoptàvem els costums de la Catalunya vella, entre ells la sardana.

Aquell escrit va provocar una dura (molt dura diria jo) reacció d’un esbart dansaire del Baix Penedès on se’m tractava d’inculte. Molt em temo que a Peret li passarà (si no és que ja li va passar el mateix) Potser l’única cosa que el salvarà és el respecte que sé sol tenir als difunts.

La puta i la ramoneta. Fins que se’n anirà a l’altre barri, Jordi Pujol seguirà jugant a la puta i la ramoneta, una estratègia que sempre li ha funcionat i que l’ha caracteritzat durant la seva dilatada trajectòria política.

A hores d’ara encara es desconeix si, finalment, Pujol compareixerà al Parlament de Catalunya per a donar explicacions sobre l’herència del seu pare. Ahir pel matí vaig escoltar a la SER (citant fonts del diari el País) que no ho farà fins que el seu fill gran comparegui davant l’Audiència Nacional.

El proteccionisme que sempre ha mostrat Pujol cap els seus fills és el mateix que ha aplicat Convergència cap a tots els seus. Si algun càrrec o afiliat a CDC ha comés alguna irregularitat (ja no parlo de il·legalitat) se’l a protegit intentant que ningú de fora el pugui perjudicar. La defensa que han aplicat es pot considerar com a numantina i la reacció ha pogut, fins i tot, fregar el límit del permès. I creieu-me que sé el que dic, ja que us parlo per experiència pròpia, a part d’altres històries que he sentit contar.

Montoro donarà explicacions. S’està buscant la fórmula idònia per a que Montoro pugui donar explicacions sobre la família Pujol i la seva relació amb l’erari públic. Una part dels diputats del Congrés demanen que l’Agència Tributària aclareixi la situació dels membres de la família Pujol amb el fisc, es a dir, si en els darrers temps han regularitzat o no les seves situacions tributàries.

Convergència, en un intent de que no s’acabi esbrinant més del necessari, diuen que les declaracions de Montoro poden vulnerar el secret professional de l’AEAT. Però en altres ocasions (cas Bárcenas), Montoro ja va donar explicacions similars.

També s’argumenta que va ser el propi Pujol qui va confessar que havia comés frau fiscal al no declarar durant més de 30 anys l’herència del seu pare... Encara que tot apunta que aquella confessió només era un cortina de fum per amagar d’altres situacions (podríem estar parlant de delictes) molt més greus.

Per cert... Us heu fixat que darrerament Pujol porta una americana com la de Millet? I si Millet és un pillet... Què és Pujol? 

Polítiques neoliberals. No serà una moda, però els governs tendeixen a aplicar polítiques econòmiques neoliberals en aquests anys de rescissió. Els darrers que s’han apuntat al carro són els francesos amb Hollande i Valls al cap davant.

Hollande sap perfectament que no l’electorat francès, difícilment li renovarà la confiança quan sé li acabi el mandat. Vall sona com a possible candidat socialista per a les properes presidencials. Potser pugui atreure vots dels partits de la dreta, però s’arrisca a perdre’n del seu propi partit.

Els socialistes francesos s’equivoquen, tal com va opinar l’altre dia Josep Borrell en un article publicat al Periódico de Catalunya.    

DIARI DE L’AGOST. DIMARTS 26

Dimissió en bloc. De França podem criticar el seu centralisme, però de democràcia ens poden donar lliçons. Com sabeu, ahir va dimitir el govern en bloc. Algú recorda quan va dimitir el darrer ministre? Només un. Allí tots.

I que va portar a aquesta situació? La política econòmica que estava portant a terme l’equip de Manuel Valls, el primer ministre de França encara que tingui nom espanyol.

Del seu equip, el ministre d’economia es va mostrar díscol. Qui havia sentit a parlar de  Arnaud Montebourg? Molts pocs per no dir que ningú. Montebourg, que així es deia el Ministre d’Economia sembla que és dels pocs dirigents que tenen clar per on ha d’anar l’economia europea actualment. Ell opina que amb l’actual política d’austeritat no es va en lloc i des del meu punt de vista té tota la raó. La política que va impulsar la Merkel, però també el Sarkozy va contra les classes populars i només beneficia el capital. Ja sé que el meu discurs pot sonar una mica esquerranós, però és el que sóc i és el que penso. Els socialistes europeus s’haurien de desmarcar d’aquesta línia si no volen seguir patint davallades electorals.

Manuel Valls forma part de l’ala més dretana dels socialistes francesos i encara que sigui català de naixement, em sembla que no ens està fent gens de bé. Hollande li ha tornat a encarregar que formi govern, la qual cosa demostra que els socialistes francesos han perdut el nord. Veuen com l’extrema dreta els hi està menjant el terreny amb discursos populistes que només porten a l’odi i a la xenofòbia, però que atreuen a molta gent, sobre tot als joves i als aturats.

Sempre he dit que a la vida s’ha de ser coherent i no es pot anar improvisant segons siguin els resultats de les eleccions o el que encara és pitjor, dels sondejos.

A part del Ministre d’Economia, qui també és segur que no seguiran al proper govern, són els d’Educació i Sanitat, curiosament dues de les àrees més maltractades per les retallades que s’apliquen.   

Vídeo. Núria Queralt, dolçainera de la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta ha fet un vídeo animant a la gent a assistir als assajos de la colla. A ningú sé li escapa que després de tenir un ascens notable, després del bateig (el proper 5 d’octubre farà un any), la colla ha patit un lleuger estancament. Si bé és cert que ha seguit entrant gent nova, alguns dels veterans també s’ho han deixat per motius diversos, la qual cosa fa que sempre s’hagi d’estar ensenyant i això impedeix progressar adequadament.

Diaris digitals com l’Aguaita.cat se’n fan ressò, la qual cosa sempre és d’agrair.

https://www.youtube.com/watch?v=kERkVk1vUVU&feature=youtu.be

Dificultats logístiques. Sembla ser que el govern de la Generalitat té coll avall que una consulta legal serà impossible i ara argumenta dificultats logístiques per anar preparant la ciutadania de que el 9-N serà pràcticament impossible poder celebrar la consulta.

Per la seva banda, ERC no cedirà i no només això, sinó que seguirà pressionant fins el final per a que faci vent o plogui, la consulta s’haurà de fer a la data prevista.

Cada cop sembla més clar que anem cap a unes eleccions plebiscitàries. El que encara no sé sap és la data, però em temo que sobre aquest tema els republicans també tenen molt que dir.

El govern de Mas trontollarà inevitablement si la consulta no es fa. Llavors només té dues opcions, buscar nous suports parlamentaris que l’ajudin a tirar endavant mesures concretes en benefici dels ciutadans de Catalunya (cosa que no s’han prodigat durant aquestes darreres legislatures) o dissoldre el Parlament i convocar les eleccions el més aviat possible.

Segurament molts pensaran que Mas es va començar a fer l’haraquiri el dia que per a perpetuar-se al poder va decidir fer-se independentista. La jugada li va sortir molt malament i la seva sort va quedar ens mans d’ERC que, des de llavors ha estat flirtejant amb CDC però mai hi ha hagut un compromís de boda. A ells ja els hi va bé aquesta situació.

Sanció federativa. Mentre a Simeone li han caigut 8 partits de sanció per donar-li un parell de clatellades al quart àrbitre, aplaudir quan el van expulsar, incitar a l’afició i quedar-se a la grada quan ho tenia prohibit, Cristiano ha sortit indemne d’haver pegat cops de puny a Godín. El Comitè de Competició de vegades actua d’ofici, però no recordo que ho hagi fet mai contra el Madrid. Si més no curiós.       

FRANÇA I ESPANYA MOLT DIFERENTS

Aquest dies s’ha conegut que l’expresident de la República Francesa Nicolas Sarkozy ha estat detingut per la gendarmeria per cometre, presumptament, tràfic d’influències i finançament irregular en la seva campanya electoral.

Si Sarkozy hagués estat aforat, una cosa així no li hauria passat mai.

En canvi, a Espanya, el PP s’ha donat pressa a l’hora d’aforar la reialesa, per si de cas.

Encara que com no crec en casualitats, penso que, realment (en aquest cas la paraula en qüestió no és un derivat de rei), el Rei d’Espanya sortint, Joan Carles I, havia estat denunciat per alguns dels afers del seu regnat i fins i tot d’abans.

A part de les diverses demandes de paternitat, l’advocat de Diego Torres, el soci del seu gendre Iñaki Urdangarin, basarà la defensa del seu client en el fet de que la Corona estava al corrent de les activitats de l’Institut Nóos i, no només això, sinó que les supervisava.

Està clar que Joan Carles s’hauria vist implicat (i perquè no, imputat) en el cas. De fet, sembla que les demandes, només podien ser admeses a tràmit en el decurs dels dies que anaven des de l’abdicació fins la coronació del seu fill. Per això calia donar-se pressa a l’hora d’aforar-lo per evitar-les.

França, democràticament parlant, li dona cent voltes a Espanya. La seva trajectòria democràtica és molt més llarga i, per tant, està molt més consolidada que la feble democràcia espanyola basada en una llei de punt i final (ho va ser de facto) per a que cap dels implicats en crims durant la dictadura franquista pogués patir condemna per aquells fets.

De què sinó, Fraga, Ministre de l’Interior durant la dictadura hagués pogut arribar a ser cap de l’oposició i president d’una autonomia Espanyola?

Està clar que a Espanya encara li queda un llarg recorregut per apropar-se una mica als nostres veïns del N. Però de seguir manant la casta (com diu Pablo Iglesias II), segur que ho deixaran lligat i ben lligat per assegurar-se un futur sense massa estrebades.

No sé si tindrà que veure alguna cosa, però mentre a Espanya hi ha una reialesa hereva d'un règim dictatorial, a França van per la cinquena República. Aquí ens varem plantar amb dues.

 

Os deixo amb Campanades a Morts de Lluís Llach, un tema que li solia dedicar a Fraga.   

http://youtu.be/Bd6wYjLbqG8 

Per si vols llegir més... 

http://www.eltriangle.eu/cat/notices/2014/07/detenen-sarkozy-que-declarara-per-trafic-d-infuencies-39231.php

http://www.eltriangle.eu/cat/notices/2014/07/la-defensa-de-torres-apunta-al-rei-joan-carles-39233.php

DIFERENT FORMA DE VEURE-HO

A l’edició del Periódico del passat dissabte i a l’apartat on s’aprova o es suspèn als protagonistes de l’actualitat (Noms propis es titula), hi apareix amb dues estrelles roges Aquilino Morelle –Assessor de François Hollande- hi s’hi podia llegir el següent:

El polític d’origen espanyol, considerat un dels més pròxims al president de la República, ha dimitit després de ser acusar per una web d’haver treballat per a la indústria farmacèutica quan era inspector general de Sanitat. Morell ho ha negat, però se’n va.

Possiblement al periodista encarregat de la secció l’ha traït el subconscient. Jo aplaudeixo en totes les forces al polític francès, ja que, per a mi, és un exemple del que haurien de fer molts polítics catalans i espanyols... Posem pel cas.

Els d’aquí estan imputats per la justícia i hi ha infinitat de proves en contra seva de que s’han omplert les butxaques en diners de caixes B o que han consentit que els partits dels que no només formen part, sinó que també dirigeixen, s’hagin finançat il·legalment durant dècades.

I quans han dimitit? L’única cosa que fan es negar-ho tot i mirar d’entorpir a la Justícia tot el que poden  (com la destrucció dels discs durs dels ordinadors de l’extresorer)

No senyor, és evident que França no és Espanya, ni Catalunya. Allí la gent se’n va quan se’n ha d’anar i això els dignifica. Ara serà la Justícia francesa qui dictamini si la web (només una web) té raó i Morelle és culpable o innocent.   

Mireu per exemple això: Radiografía de la corrupción en España.    

FRANÇA, ESTATS UNITS I ESPANYA

Castell de Cervera del Maestre (comarca del Baix Maestrat)

Aquests dies hem sabut que Espanya ha recuperat el tercer lloc al rànquing mundial de destinacions turístiques si bé, mentre Catalunya va guanyar visitants durant l’any passat, Madrid, tot i ser la capital i cort, en va perdre.

La primera destinació turística segueix sent França on, segurament, París hi té molt que veure i la tercera els Estats Units amb Nova York com a principal destinació.

Com que mai he viatjat als Estats Units, els obviaré, així que parlaré (o potser hauria de dir millor compararé) França i Espanya.

Començaré amb una afirmació que dic sovint: Si França tingués el clima que tenim a Espanya, no vindria cap turista. Potser també li caldria afegir-hi la gastronomia. És cert que els francesos van ser els inventors de la cuina d’autor, allò que s’anomena nouvelle cousine, però des de llavors, la cuina espanyola en general i la catalana en particular ha millorat molt. Durant els darrers anys hem tingut els considerats cuiners del món. Primer Ferran Adrià amb el Bulli i quan aquest va decidir tancar el restaurant i dedicar-se a d’altres coses (sempre relacionades amb la cuina, com per exemple l’edició d’un diccionari gastronòmic) i després d’un breu parèntesi durant el qual el millor cuiner del món va ser deixeble de Ferran Adrià d’un país nòrdic, ara mateix ho torna a ser el català Joan Roca, el cuiner dels 3 germans que regenten el restaurant Can Roca.

Però el turisme gastronòmic, per important que sigui, no és un turisme de masses, ja que no tothom pot pagar entre 100 i 200 euros per un sopar, per molt extraordinari que sigui el lloc.

Majoritàriament el turisme que ens arriba segueix sent de sol i platja. Turistes amb pocs recursos que sé les enginyen per estalviar un duro. Ara mateix, a Barcelona s’han posat de moda els sopars gastronòmics a cases particulars, així com les visites als indrets de la ciutat menys coneguts per a conèixer l’altra Barcelona, tal com informava dimecres el Periódico de Catalunya. En poques paraules: turisme d’espardenya.

Hi ha un altre turisme que és el cultural, el que practiquen col·lectius com el japonès que visiten guia en ma i càmera fotogràfica al coll, els principals monuments d’aquelles ciutats que visiten.

Però aquí cuidem poc el turista. De vegades li fem pagar preus abusius, encara que, al meu entendre, no és aquest el principal problema. Espanya, en general és un país brut i massa deixat. Els parcs i jardins no són agradables a l’hora de visitar-los i quan visites algun castell és més fàcil trobar-lo en ruïnes que degudament restaurat i apte per ser visitat.

A França no passa el mateix. A qualsevol racó de qualsevol poble o ciutat t’hi pots trobar amb un petit jardí perfectament conservat. I si parlem de castells, només cal agafar d’exemple dels de la riba del Loira. Tenen canals perfectament navegables, con el Canal del Midi que uneix la costa Atlàntica amb la Mediterrània.

De totes les ciutats i pobles que he visitat, només Nîmes em va semblar bruta i desendreçada. Però malgrat això té el seus atractius, com per exemple el teatre romà de les Arenes o la Maison Carrée, un temple que formava part de l’antic fòrum. També te un campanar multicolor (per la nit va canviant de color) i uns jardins del segle XVIII de dimensions considerables.

Però evidentment la perla és París. Allí es agradable visitar fins i tot els cementiris. Per als parisencs, els seus cementiris són com uns jardins més. Jo he visitat el de Montparnasse, on hi ha enterrats personatges com el filòsof Jean Paul Sartre o el dramaturg irlandès Samuel Beckett.

A part de la torre Eiffel, l’Arc del Triomf, el museu de Louvre, els Invàlids, els jardins de les Tulleries, la Notre Dame, etc., l’autèntic París, el de sempre, el trobarem al barri de Montmartre, on s’hi troba el Sagrat Cor. És el barri bohemi de la capital de França. Precisament aquí trobarem el cabaret de la Boheme. No sabria dir si el local va agafar el nom del corrent o va ser a l’inrevés.  

Però no tothom va a França a visitar monuments, museus i passejos en barca pel Sena, n’hi ha que van a Eurodisney. Qüestió de gustos.              

FRANÇA COM ESPANYA (O QUASI BÉ)

Aquest passat cap de setmana em va cridar molt l’atenció que un dels països que més representa les llibertats, sortís la gent al carrer per a manifestar-se en contra, del que per a mi, és un dret i una mostra d’igualtat i tolerància.

França, tradicionalment, ha tingut fama de ser un país que afavoreix les llibertats tant individuals com col·lectives. Evidentment, com tot és discutible, però no em negareu que passa per això. El lema de la República Francesa d’ençà de la revolució de 1789, és, tots ho sabem, llibertat, Igualtat, fraternitat.  

Des de fa relativament poc, el país veí del Nord, va aprovar les bodes entre persones del mateix sexe i, també, el dret de poder adoptar.

Però aquestes conquestes de llibertats sempre tenen detractors. A una gran part de la dreta, la més rància i intransigent, el s grinyolen aquestes situacions.

Evidentment aquestes lleis només poden aprovar-se quan governen les esquerres i, llavors, la dreta surt al carrer per a mirar de desestabilitzar el govern, en aquest cas de François Hollande al cap davant dels socialistes.

A Espanya aquestes situacions les coneixem bé, ja que la llei que permet casar-se a les parelles del mateix sexe, ja fa anys que es va aprovar i, tot i que la dreta la va recórrer, el Tribunal Constitucional la va avalar. Però les manifestacions d’oposició van ser nombroses. A part dels casposos de la societat civil, també sortien al carrer capellans i monges. Tot s’hi valia a l’hora de donar xifres oficials.

Potser l’única diferència que hi veig entre les manifestacions que es van fer a Espanya i les del passat cap de setmana a França, va ser que a les fotos no s’hi veia religiosos (al menys a la pancarta de la capçalera), només societat civil.

I és que a França l’Església Catòlica no té els privilegis que té aquí. Per algú que sigui de fora, resultaria molt difícil comprendre com en un estat laic (així ho diu la Constitució), l’estat els financi i que, per exemple, a l’hora de fer la renda, es pugui optar en marca la creu per a que una part dels teus impostos, l’estat els destini al sosteniment de bisbes, capellans, frares, monges i d’altres religiosos.

Però a pesar de tot, el francesos poden estar contents. Al menys allí no tenen a Rouco Varela.  

LA GUERRA CIVIL ESPAÑOLA MÁS ALLÁ DE LA FONTERA FRANCESA

L'hostal dels Trabucaires. Al centre la placa commemorativa. 

A parte de tener alojamiento gratis, lo mejor de tener familia en Francia es que, al conocerse el territorio, son unos excelentes guías turísticos.

Un primo hermano de mi madre combatió con el ejército de la II República para defender España de golpe de estado fascista que habían perpetrado, entre otros, los Generales Sanjurjo y Franco. Fue llamado a filas con apenas 18 años y, por lo tanto, formó parte de una de las bautizadas como Quintas del Biberón.

Tuvo la suerte de sobrevivir a la contienda y, con sus padres (era hijo único) se tuvo que exiliar a Francia. Primero estuvieron en el campo de deportados de Argelès-sur-Mer, hasta que un antiguo patrono francés consiguió sacarlos.

Mis tíos fijaron su residencia en el pequeño pueblo de Lespignan, departamento del Hérault, situado en el sureste, a poca distancia de España. 

Lespignan. Al centre la casa on va viure la família Martí. 

Tal como hicieron la mayoría de los refugiados españoles, mi tío Leonardo (que así se llamaba) no regresó a España hasta después de la muerte del dictador. En sus frecuentes viajes, nos llevó a conocer los lugares en los que había combatido durante la Batalla del Ebro y que no están muy lejos de donde resido: La Fatarella, Miravet, Vilalba dels Arcs, Gandesa, las sierras de Cavalls y Pàndols, etc. Mientras visitábamos estos lugares me contó en primera persona numerosas historias sobre los hechos vividos durante los durísimos 115 días que fue lo que duró la Batalla del Ebro.

Desgraciadamente mi tío Leonardo hace muchos años que murió, pero ahora quedan sus hijos que, también disfrutan haciéndonos conocer algunos emblemáticos lugares que, aunque situados lejos de lo que fueron los frentes de guerra, también guardan una estrecha relación con la guerra Civil.

En una de estas visita, durante el mes de julio de 2011, el hijo mayor, Miquel, que reside en el pueblo fronterizo de El Pertús, nos llevó hasta el lugar de Las Illes, el lugar por donde  cruzaron la frontera al unísono los presidentes Azaña, Companys y Aguirre. El sitio está lleno de recuerdos en homenaje a este hecho.

No muy lejos de allí, en el término municipal de La Vajol (comarca de l’Alt Empordà), se puede ver la entrada de la mina Canta o de Negrín, donde, durante un tiempo, estuvo escondido el tesoro republicano que luego, presuntamente, viajó hasta Rusia. 

Entrada de la mina Canta o de Negrín (Foto M. Martí) 

Días más tarde, mi otro primo, Gerard, nos llevó a visitar lo que queda del antiguo campo de concentración de Le Vernet, en la comarca de l’Ariège, entre Toulouse y Carcassonne.

En la actualidad, de lo que fue el campo de internamiento, solo queda el cementerio y algunas edificaciones de lo que fueron las residencias de los guardias. Unos paneles informativos en francés y castellano explican la pequeña historia del lugar.

En las diminutas lápidas del cementerio se pueden leer nombres de diferentes nacionalidades y también apátridas. El grupo más numeroso son los españoles, pero también los hay de italianos, portugueses, alemanes, ingleses, norteamericanos, incluso asiáticos y africanos. Entre los españoles algunos apellidos catalanes que no me pasaron desapercibidos por ser frecuentes en mi comarca.  

Un monumento con una serie de estacas alineadas representado cada una de ellas una nacionalidad, rinde homenaje a unas personas, la mayoría soldados, y que durante demasiado tiempo permanecieron en el olvido colectivo.   

Camp de confinats de Vernet. Monument als qui el van ocupar. 

LA ANÉCDOTA. Los habitantes del lugar de Las Illes dicen que los catalanes les debemos una tortilla. El motivo es que el President de la Generalitat Lluís Companys pidió una tortilla a la francesa y que no pagó por no llevar dinero encima.   

LA DRETA FRANCESA A LA GRENYA

D’espectacle esperpèntic pot qualificar-se el congrés que va fer el principal partit de la dreta francesa, la UMP. Els dos candidats (Fillan i Copé), lluny de posar-se d’acord, es van autoproclamar guanyadors amb acusacions de frau cap a l’altre candidat. Sembla ser que en algunes urnes hi va haver més vots que votants. Res de nou. Al nostre país, pràctiques així ja havien estat inventades fa anys.
Ulldecona 1967. S'hi feia un 
referèndum per aprovar, la Llei Orgància de l'Estat promoguda per la dictadura. En una de les meses estava de president el pare d’un mestre (ja jubilat) que va estar molt de temps exercint a la Galera.
Per la seva mesa va passar la comitiva electoral encapçalada per l’alcalde de l’època Ramón Forcadell Prats, conegut popularment com el Tigre del Maestrat (igual que el General Cabrera)
 

-Què, cóm va la votació? –Va preguntar Forcadell-

-Bé, bé... –Li va respondre el president de la mesa-
Llavors, el Tigre, es va posar la ma a la butxaca de la seva americana blau marí i es va treure un grapat de paperetes i, després d’obrir la urna, les va dipositar al seu interior.
-Ara encara anirà millor! –Va dir l’alcalde- 
 
I tots van riure.
En aquelles votacions també hi va haver meses on hi van sortir més vots que votants censats. Coses així han estat pràctiques habituals a les dictadures.
Però em pensava que a França coses així no passaven, encara que fossin unes eleccions internes d’un partit. Però sembla que sí... De putxerassos sempre n’hi haurà.
Quina conclusió en trec de tot plegat? Què no és el mateix estar al govern que a l’oposició. Els partits que estan a l’oposició venen de perdre unes eleccions i això, de per si, ja crea pessimisme i mal ambient entre els militants de la formació política. Si, a sobre, els dos candidats, a part de no posar-se d’acord, tenen greus desavinences, pot arribar a passar el pitjor. I, en aquest cas, el pitjor (per a ells), és una fractura del propi partit.
Ara per ara els partits de l’esquerra deuen d’estar donant salts d’alegria.  

AMB LA MALETA DE FUSTA

Boisviel. El primer pis d'aquesta casa era la nostra residència.

El cert és que tinc molt pocs records de quan mon pare havia de marxar a França per a poder guanyar uns diners que aquí li era impossible fer-ho. I no és perquè no hi hagués feina, que la havia, sinó perquè a França es guanyava molt més que aquí.

De fet mon pare va començar a immigrar abans de casar-se. Crec recordar que un parell d’anys abans (per sentir-ho dir, es clar) Si mons pares van casar-se l’any 1955, devia de ser l’any 1953, amb 25 anys (potser encara no els havia fet), quan va agafar per primera vegada la maleta de fusta i una mica de roba i potser alguna cosa de menjar i va immigrar cap a la zona de la Camarga a la campanya de la plantada de l’arròs. Res de nou per a ell, ja que ja havia plantat arròs més vegades a la Ribera (llavors no es deia delta de l’Ebre, sinó Ribera –encara hi ha qui ho diu-)

Les poques imatges que tinc de mon pare d’aquella època, el recordo amb la pesada maleta de fusta i la boina al cap. Quan arribava a casa després de la dura campanya jo el rebia amb molta alegria perquè a part del cafè (llavors aquí el cafè era de molt baixa qualitat) sempre em portava alguna petita joguina. Poca cosa, però suficient per a una criatura poc acostumada a tenir regals. Els temps no estaven per a tot això.

Més tard, amb ma mare, marxàvem els tres a fer la campanya de la verema: Lespignan (el poble on vivien mons oncles), Rognes i els masos de Boisviel, le Petit Manusclat, la Prégentière, etc. Quan vaig anar la primera vegada encara no havia fet els 5 anys. No estava sol; normalment sempre et trobaves amb més xiquets que, com jo, havien d’acompanyar els pares per no separar la família. La finca de Boisviel era molt gran i estava partida entre el Nord i el Sud. Cada part era d’un germà. Mons pares anàvem amb la colla de Juanito de l’Estamero, de Santa Bàrbara i a la del Sud hi treballava una colla de la Galera. En aquella colla anàvem els pares de Jaume que, com jo, era de la Galera, però tenia 3 anys més. De tant en tant també trobava a Josep Roig, el director de la Plana Ràdio.

La primera vegada que vaig veremar (llavors no es parlava de l’explotació infantil ni res que s’hi assemblés), tenia 10 anys. Van ser dues tardes mentre esperàvem que madurés la verema del patró del poble de Rognes. Mai més he vist uns ceps tan carregats...

Als 11 anys (el darrer any que vaig anar a França), el patró em va oferir treballar. Vaig acceptar i vaig fer-ho durant uns 10 dies. Era l’any 1968 i res havíem sentir dir del maig francès. Em van pagar a raó de 20 francs al dia, es a dir, unes 280 pessetes quan aquí, els homes, difícilment arribaven a les dues-centes...  

Poc a poc, i degut a la mecanització, la immigració de treballadors espanyols cal a França, però també cap a Alemanya o Suïssa, va anar minvant. I només al cap d’unes dècades, Espanya passaria a ser un país que exportava ma d’obra (la majoria barata i no qualificada) a ser-ne importador, sobre tot els anys de la bombolla immobiliària.

La ma d’obra que va arribar, sovint, també tenia les mateixes condicions: barata i sense qualificar. I que estava qualificada, en una bona part dels casos, havia de conformar-se en fer feines d’inferior categoria.

Amb la crisi, Espanya ha retornat al passat i una vegada més, mira com els seus joves tornen a agafar la maleta (les d’ara ja no són tan pesades i solen portar rodes) i agafen el camí de la immigració buscant un futur que aquí, difícilment trobaran. Les seves destinacions, però, són molt més variades. A les típiques d’Alemanya, França i Suïssa sé li han de sumar les del Regne Unit, Brasil, Holanda, Estats Units, Argentina, etc.

I encara hi ha una diferència més 8i la més important) Ja no es tracta de ma d’obra barata i sense qualificar, sinó de joves amb molta preparació, sovint amb carreres universitàries. A part de que molts dels països citats i d’altres demanden professionals qualificats, el preu sol ser superior al que guanyarien aquí.

Ja veieu, algunes coses s’hi assemblen, d’altres no tant. Però això ha estat un constant de l’evolució humana. L’home sempre ha marxat cap allà on podia sobreviure: des de la recerca de l’aigua i les terres fèrtils per a poder sembrar i criar tot allò que necessitaven per a menjar, fins els campus universitaris i els laboratoris que els hi puguin permetre investigar per a millorar el futur.    

FRANÇA ÉS DIFERENT

L'estàtua de la Llibertat de Lunel. 

Dimarts ens assabentàrem de la noticia que la policia francesa escorcollava el domicili particular i el despatx particular del que, fins fa poc, era president de França François Sarkozy. Al país veí al cap d’un mes d’haver deixar el càrrec, es per la immunitat que comportava el mateix.

Si fem memòria, recordarem que a Chirac també se’l va imputar. En tots dos casos va ser per finançament il·legal de les seves campanyes electorals. La persona qui va amollar la “pasta” a Sarkozy va se la propietària del grup l'Oréal Liliane Bettencourt.

Cal reconèixer sense ruboritzar-nos que França ens passa la ma per la cara en quasi tot. Potser esportivament ens tindran enveja perquè mentre els espanyols, darrerament, guanyen molts de títols de variades disciplines esportives: futbol, tennis, bàsquet, ciclisme, etc., els nostres veïns del nord, pràcticament no “toquen bola”.  

Vull recordar que després que Aznar deixés de ser president del govern d’Espanya, hi va haver una campanya, amb denúncia inclosa, que pretenia jutjar a l’exmandatari del PP per haver ficat a Espanya en una guerra il·legal com va ser la d’Iraq. Aquella campanya va durar molts mesos i hi va haver una gran recollida d’assignatures que li donaven suport. També hi van haver diferents assemblees a Madrid. Però fa temps que no se’n sap res de res. El temps tot ho cura i ho fa oblidar i Aznar en sortirà indemne.

Per a ser equànime, vull recordar també que a Felipe González se’l va voler inculpar en la trama GAL de lluita il·lícita contra la ETA. Encara que sempre he cregut amb la innocència de l’expresident socialista, en aquest cas, Felipe, tampoc va arribar a seure al banc dels acusats.

En canvi, aquí, si que es jutja i condemna a jutges que persegueixen trames de corrupció i finançament il·legal del partit polític que ens està governant.

No sé exactament si Espanya és diferent o la que és eferent és França, però queda clar que, al menys en la justícia, no hi ha punt de comparació.

Per cert, Hollande ha derogat totes les lleis que afavorien a les grans fortunes de França que, a partir d’ara, hauran de pagar més impostos.

Igual que aquí que s’aproven lleis per afavorir els defraudadors i perjudiquen a les classes mitjanes que tendeixen a desaparèixer.

HOLLANDE, GUANYA; MERKEL, PERD

No crec que avui hi hagi cap noticia que eclipsi el resultat de les eleccions franceses i la victòria del socialista François Hollande. Per mol que anit ja es sabés el resultat, els mitjans de comunicació d’avui han obert edicions i l’han portat a la portada com a notícia destacada.

De moment es parla de canvi de rumb i d’il·lusió. Les esperances de que les polítiques econòmiques facin un gir amb la possibilitat de que sortir de la crisi estan dipositades amb l’elegit President de França.

17 anys feia que un socialista no arribava a la presidència del país veí (i, evidentment, no estic parlant d’Espanya, sinó dels del Nord) Des de François Miterrand, el carismàtic i indiscutible líder dels socialistes francesos, s’han alternat presidents de la dreta: Jacques Chirac i Nicolas Sarkozy.

Aquest darrer, que optava a la reelecció, ha estat el perdedor. Però per a mi, la gran perdedora ha estat la primera ministra alemanya Angela Merkel que és la que ha imposat les polítiques d’austeritat per a contenir el dèficit públic que des de fa uns anys s’estan aplicant a l’Europa de l’Euro. El paper de Sarkozy, com ho diria, crec que era de mera comparsa i segui, sense protestar, les ordes de l’alemanya. Però entre els dos països més poderosos de l’Europa de l’Euro (o dic així perquè la Gran Bretanya va per lliure) marcaven el pas i el camí a seguir. Per això es va inventar un nom: Merkozy”.  

Canviarà a partir d’ara? Encara que des d’ahir ja eren molts els qui parlaven de “Merkollande”, espero que pel bé del futur d’Europa no sogui així.