PARLEM DE LA RENDA? (2)

Façana fluvial d'Amposta. 

Tal com us avançava ahir, hi ha un tema molt més greu i que ja fa uns anys que s’arrastra i sembla que no l’importi a ningú.

Si teniu actius financers (aquests productes que fan ara les entitats bancàries), potser us heu adonat de que ja no produeixen interessos, sinó rendiments patrimonials. Què vol dir això? Què el rendiment patrimonial, per petit que sigui, t’obliga a fer la declaració de la Renda. Sí, ho heu llegit bé: T’OBLIGA!

Com també t’obliguen altres tipus de increments de patrimoni, com per exemple les ajudes que donen alguns ajuntaments a les persones amb menys recursos econòmics, com per exemple els que dóna l’Ajutament d’Amposta com a bonificació de la quota de l’IBI.

Us explicaré un cas real per a que comprengueu millor de que va el tema. Un matrimoni va acudir a l’Administració de la AEAT de Tortosa per a complir amb les seves obligacions tributàries. Estaven visiblement emprenyats:

-Per 50 euros que vaig cobrar d’ajuda de l’ajuntament (50 més la seva dona) la declaració me surt a pagar més de 400... Sinó hagués segut per aquesta ajuda no tindria obligació de fer-la...

Vaig poder parlar amb Josep Rallo, cap de l’OGT de l’Ajuntament d’Amposta que va parlar amb els responsables de diversos departaments. Al de Renda li van dir que es podia renunciar a l’ajut, però que la Renda de 2016 s’havia de fer, ja la situació a 31 de desembre obligava a fer-la. Ara bé, si posteriorment sé renuncia a l’ajut i hi ha un acord nominal (o sigui, cas per cas, individualment) de la Junta de Govern municipal, després sé pot presentar recurs i l’Agència Tributària retornarà els diners. Tot plegat una mica complicat.

Està clar que hi ha casos on aquesta mena d’ajuts no repercuteixen pràcticament en res, tret de que poden tributar uns quants euros... Però tal com heu pogut veure a l’exemple hi ha casos on cobrar aquests ajuts resulta contraproduent.

El mateix pot passar quan sé cobren determinats rendiments d’actius financers, tal com he fet constar una mica més amunt. De fet també he estat assabentat d’algun cas que per cobrar una quantitat mínima (puc està parlant de 10€, però pot ser perfectament menys, ja que no hi ha una quantitat mínima) la renda els ha sortit a pagar 300 o 400 €. Si aquests rendiments en lloc d’increments patrimonials haguessin segut interessos bancaris (com els que s’havien cobrat tota la vida), no s’hauria tingut obligació de fer la renda.

Si una persona que ha cobrat una quantitat mínima per rendiments bancaris i que per la resta dels seus ingressos no fa la declaració de la renda perquè creu que no està obligat (tot hi estar-hi) i demana un ajut o subvenció (tal vegada la mateixa que ha cobrat l’any anterior i que l’obliga) , quan es comprovaran les dades sortirà que està obligada i sé l’informarà de que ha de sol·licitar un certificat a l’Agència Tributària. Si la quantitat cobrada és relativament baixa, sé sol ser benèvol sempre que no surti a pagar. Però això no és una norma escrita i, per tant, sempre dependrà de la voluntat del funcionari que determinarà en cada cas.

Pot tenir solució aquest problema? Pot, però caldria un canvi normatiu. Com per exemple estar exempts fins arribar a una determinada quantitat (200, 300... €) També podria canviar-se el concepte i passar a tenir la consideració d’interessos el rendiments d’actius (o al menys fins una quantitat) i en el cas dels ajuts es podria fer alguna cosa similar: O declarar-se exempts, tal com passa per exemple amb les beques públiques.

Però per a que això es pugui fer, algú ho hauria de proposar i normalment els nostres polítics no entenen d’aquests temes.

Tot és començar a moure-ho per a veure si algú li posa el fil a l’agulla.

D’HEROI A TRAÏDOR...

El jutge suspès Santiago Vidal s’ha convertit per a molts independentistes de la ceba, d’heroi a malvat en poques hores.

Quan era adolescent i anava a l’Acadèmia Cots de Tortosa, el seu director, Ramón Cinca Piqué ens va dir més d’una vegada: d’heroi a traïdor només hi ha un pas: Guanyar o perdre una guerra.

Santiago Vidal ha passat d’heroi a traïdor per unes declaracions... Unes declaracions que no han caigut gens bé al govern de Catalunya i que molt possiblement acabaran en una gran tempesta política. Santiago Vidal no ha guanyat ni perdut cap guerra, però de moment, per les seves declaracions ha hagut de dimitir de senador per ERC.

¿Què va dir dijous Santiago Vidal per a què des del govern de la Generalitat l’hagin desmentit, grups de l’oposició hagin dit que denunciaran els fets i la Fiscalia General de l’Estat ja hagi anunciat que ho investigarà? Una de molt grossa... Massa grossa per a que es pugui aguantar...  

L’exjutge acusa el govern de JxS de cometre irregularitats, entre les quals estarien l’obtenció de les dades fiscals dels contribuents catalans i la investigació de diversos jutges. Com podeu veure, té més pinta de novel·la negra que no de política.

De ser certes les afirmacions de Santiago Vidal, un es pregunta: Quina colla de pájaros ens guien cap a la independència?

No han passat gaires dies des de que me van arribar els darrers whatsapps que tenien com a protagonistes a Santiago Vidal. Recordo que un parlava d’una conferència que havia donat a Granollers i on s’afirmava que entre el 85 i 90% del procés ja estava fet... El contingut d’aquesta conferència (veraç o no) es va fer viral i, com he dit abans, circulava per les xarxes fins no fa tant... Tot i que va tenir lloc el mes de febrer de 2014!  

El que més crida l’atenció en tot aquest enrenou és que pel que sembla (a Youtube sé poden trobar els vídeos de les conferències que ha fet, que tampoc són tantes) és que aquestes coses les ha anat repetit constantment sense que, aparentment ningú li fes el més mínim cas.

Si tan controlats estan els independentistes com diuen, el més normal és que la unitat de la policia que sé deu d’encarregar de tot això, ho hagués vist fa la tira de temps...

Anit vaig seguir durant una bona estona el debat que hi va haver a 8tv, al programa de Josep Cuní i tots els contertulians (inclòs el propi Cuní) pensaven que el procés ha quedat tocat.

A part, clar estat de Santiago Vidal, a qui van fer atacar més va ser a Junqueras. Com a vicepresident econòmic i president d’ERC (partit amb el que es va presentar Vidal per a senador) hauria hagut de donar la cara i, fins i tot, alguna cosa més.

Però ERC ahir va pensar que amb fer dimitir a Vidal la crisi dels jutges investigats i de les dades fiscals obtingudes de forma irregular, ja ha passa, però només s’ha acabat el primer acte.

El segon la setmana que ve. 

FISCALITAT D’ALTA VOLADA

Com a treballador de l’Agència Tributària tinc nocions d’alguns impostos; els més corrents, aquells pels que solem tributar la majoria dels ciutadans.

Però me s’escapa tot allò que es denomina popularment com enginyeria financera, es a dir, tributar menys utilitzant tota una sèrie d’estratègies, no sempre legals i sovint qüestionables. Estic parlant de la creació d’entramats d’empreses, de domiciliar-les a paradisos fiscals, de buscar testaferros que aparentin ser els màxims responsables de les societats, etc., etc.  

I per què us explico això avui? Per les declaracions, matisacions i desmentits que va fer la setmana passada l’expilot de motos Àlex Crivillé.

En unes declaracions a TV3, Crivillé va dir que eren burros els que tributaven a Espanya. Dies més tard i degut al ressò mediàtic que van tenir les seves paraules, les va matisar afirmant que el burro era ell perquè tributava aquí.

Abans d’explicar res més, vull recordar que Crivillé va ser un dels espanyols que va sortir als papers de Panamà per estar relacionat amb empreses opaques domiciliades a paradisos fiscals.

És una vergonya. Repeteixo, és una vergonya que la gent poderosa econòmicament és vanti per no tributar a Espanya (de moment España) Això vol dir que de solidaritat amb els seus compatriotes zero... Zero, 0... (ho remarco per si a algú no li ha quedat clar encara)

Això vol dir, amic meu que entre tu, jo i altres burros com nosaltres estem aguantant les estructures de l’Estat... Les d’Espanya, les de Catalunya encara estan en procés de creació.

Si tots els esportistes i totes les empreses amb domicili a paradisos fiscals tributessin aquí, a part de tots els defraudadors que hi ha, tal com deia aquell, potser otro gallo nos cantaría...  

No és el cas, però estic del tot segur que molts d’aquests (fixeu-vos que ho he posat en cursiva, per a que entengueu que ho dic en forma despectiva) justificarien el seu comportament al·legant que han de tributar a Espanya... I què si Catalunya fos una nació independent tributarien gustosament...

Si alguna vegada escolteu a algú que us dóna aquest raonament, no us el cregueu. Qui és defraudador, ho és, com aquell que és cleptòman o pedòfil... Va inert amb la seva manera de ser i no ho poden evitar. I, damunt, molts d’aquells presumeixen de fer-ho per a donar enveja als qui l’envolten. Quantes vegades hauré escoltat jo:

-I tu, fas la declaració de la renda... Jo no l’he fet mai... I no m’ha passat mai res...

Bé, això era fa uns anys... Ara, gràcies a la informàtica hi ha un control més gran sobre els ingressos que té cadascú. Però com he dit més d’una vegada, a l’Agència Tributària no som endevins. Si tenim tota aquesta informació és perquè s’obliga a les empreses, administracions, notaris, etc. a informar-nos.

Avui acabaré el meu escrit amb un article que m’he trobat aquest matí al meu correu corporatiu. Llegiu-lo detingudament i a veure a quines conclusions arribeu.

Las rentas más altas se declaran en fuga

¿Podemos creer sin más que en España sólo 5.394 personas ganan más de 600.000 euros al año?

Pocas afirmaciones son tan aproximadamente ciertas como esta: la calidad democrática de un país empieza por su estructura fiscal. Incluso puede afinarse un poco más: la calidad democrática de un país se mide por la capacidad redistributiva de sus impuestos directos. Si aplicamos estos principios sencillos en la fiscalidad española, enseguida apreciamos que algo falla. Veamos primero el impuesto sobre la renta de las personas físicas (IRPF), el más importante y progresivo, para observar cómo se reparte la carga tributaria en España y apreciar su equidad. Con estadísticas de la Agencia Tributaria del año 2014, resulta que en ese año fiscal sólo 5.394 personas declararon rentas superiores a 601.000 euros anuales. Habría que redondear al alza el porcentaje para que alcanzase el 0,01% del total de declarantes.
¿Podemos creer sin más que en España sólo 5.394 personas ganan más de 600.000 euros al año? Vayamos un poco más lejos. En 2007 había en España 10.580 personas que ganaban más de 601.000 euros. Obsérvese que en siete ejercicios fiscales se han perdido más de 5.000 declarantes en el tramo más alto. Una de dos, o la crisis ha castigado salvajemente a los ingresos más elevados o la gestión de la Agencia Tributaria deja mucho que desear si permite una fuga tan notable en la crema del IRPF. La primera opción es una broma; la segunda, una tragedia. Conclusión: el IRPF es fácil de burlar en los tramos de rentas altas. Por ejemplo, en 2007 aparecían 96.477 declarantes con ingresos entre 150.000 y 601.000 euros; en 2014 sólo aparecen 63.122. Los estratos más altos de renta simplemente se han esfumado; han dejado de contribuir proporcionalmente al esfuerzo fiscal del país. Si tributan, lo hacen eludiendo la imposición progresiva del IRPF. Y éste es un problema de gestión política. Concretamente, de mala gestión.
Las estadísticas fiscales también desmienten el mito de la recuperación económica. Los ingresos públicos todavía no han alcanzado las cantidades registradas al inicio de la crisis. Las cuentas producen algo de vértigo. En 2007 la Agencia Tributaria recaudó 200.676 millones en total (IRPF, sociedades, IVA y especiales); bien, pues en 2015 la recaudación fue de 182.009 millones. Algunos hundimientos son estrepitosos, como el de sociedades (de 44.823 millones recaudados en 2007 se ha desplomado hasta los 20.649 millones en 2015). Este es el diagnóstico general de los ingresos públicos. No permite demasiadas complacencias. ¿Explicará el ministro algo de esto en el Congreso?
La Hacienda pública ha perdido montañas de dinero durante la crisis y todavía no se ha recuperado. Si se suman las caídas anuales de recaudación entre 2008 y 2015, la pérdida acumulada suma 272.000 millones. Así que las preguntas son obligadas: con una estructura de declaración en la que las rentas más altas están en fuga y con una recaudación tan dañada, ¿es factible sostener el funcionamiento de un Estado que garantice un mínimo de protección social a sus ciudadanos? ¿O son imperativamente necesarias una reforma fiscal y una ofensiva total contra el fraude?

(Jesús Mota)

http://elpais.com/elpais/2017/01/10/opinion/1484073991_172335.html

DIARI DE L’AGOST. DIA 12

JA TEMIN AQUÍ LES FESTES!

Les festes majors d’Amposta de 2016 ja son aquí... I a casa sense programa... On anirem? A quina hora?

L’any passat, amb un nou govern municipal, era massa precipitat canviar radicalment les festes. Tot i això encara van tenir temps d’introduir uns quants espectacles com per exemple els concerts dels Catarres i la Montse Castellà.

M’han dit que aquesta nit actua el grup Quico el Célio, el Noi i el mut de Ferreries... M’han dit...

I és que els actuals responsables de l’àrea de festes a desvinculat el programa de festes de la Revista Amposta. Des de que o ho recordo, el programa sempre anava inclòs a la revista. Una vegada presa aquesta decisió, el segon pas era repartir el programa a la ciutadania, però l’escassetat de punts i, sobre tot l’horari d’entrega ha fet que no tots els ampostins poguessin anar a buscar-lo. En el nostre cas vàrem demanar a una tia que hi anés, però ara l’hem d’anar a buscar a casa d’ella...

PREOCUPACIÓ

Com sabreu, aquesta setmana s’ha desmantellat un grup criminal que es dedicava a captar menors, abusar-ne i enregistrar i distribuir per Internet previ pagament a d’altres pedòfils. Fins i tot tenien l’objectiu de funcionar com una agència de viatges i organitzar estades al Marroc on tenien la infraestructura suficient per a continuar amb les activitats (per dir-ho d’alguna manera)

Aquells que me coneixeu personalment potser sabre que la meva família a col·laborat amb centres de menors tutelats per la Generalitat acollint temporalment a xiquets i xiquetes durant caps de setmana i vacances.    

Tot i que vàrem començar col·laborant amb la casa Sant Josep de Tarragona, les darreres van ser amb lo Carrilet de Tortosa. Sense entrar en detalls, la relació amb lo Carrilet va ser molt més estreta que la que havíem tingut amb l’anterior centre, fins el punt que tinguérem l’oportunitat de conèixer a quasi tots els educadors així com a la majoria de xiquetes i xiquets.

Podeu imaginar-vos que en certa manera estigui preocupat pel tema. Segurament la meva preocupació sigui infundada, però cada vegada que llegeixo alguna noticia relacionada no puc deixar de pensar-hi.

De Faro a Diari de Tarragona. 

XOC DE TRENS

Fa molts mesos que se’n parla, potser fins i tot alguns anys... Avui, el Periódico ja diu que darrerament s’està produint una acceleració i, per tant, sembla que, finalment, el xoc de trens serà inevitable.

No sé si a estes alçades a cap de les dues parts els interessa moure fitxa i reunir-se per a parlar. Fins ara els resultats han estat molt bons ja que tant el PP per un costat com sobre tot a ERC per l’altre els ha significat un augment de vots. No tant a Convergència que ha anat caient tot i el gir sobiranista de Mas de l’any 2012.

Si s’agafa el símil de xoc de trens, heu de pensar que sempre que hi ha un accident d’aquest tipus, sempre hi solen haver víctimes. Què que vull dir amb això? Què algú en sortirà malparat. És inevitable...

PRESSIÓ FISCAL

He llegit aquest matí a eldiario.es que la pressió fiscal a Espanya és inferior a la mitjana europea. No sé a vosaltres, però a mi, aquesta data, per si sola, no me diu res.

Un estat té la capacitat de funcionar gràcies als impostos que recapta. Com més recapta més serveis (o millors) pot donar als seus ciutadans. Un país amb més pressió fiscal pot tenir millor sanitat, educació, infraestructures...

A l’hora de la veritat és igual pagar més impostos que haver de pagar per alguns serveis. Exemples? La Universitat pública espanyola no és gratuïta, ja que s’han de pagar les matrícules, alguns crèdits, els màsters... A la sanitat paguem una part (i força elevada) dels medicaments i també algunes vegades hem d’anar pagant al metge perquè la Seguretat Social no ens ho cobreix... Potser ara m’heu entès...

Això és igual que el preu de productes com els carburants. Potser a molts de països d’Europa els paguen més cars, però també cobren un jornal superior. Ara sí?    

CATALANS: ÉS LA ‘PELA’!!

Mas insisteix: Sense hisenda pròpia no hi ha independència.

L’Agència Tributària Catalana fa molts d’anys que es va crear. Va néixer d’Economia i finances i fins i tot va col·laborar estretament amb l’espanyola confeccionant declaracions de la renda. No tinc clar que ara ho segueixin fent...

El que s’ha de fer és dotar-la de contingut. No n’hi ha prou que gestioni 4 impostos mal contats: patrimoni, transmissions patrimonials... Evidentment ha d’aspirar a recaptar tot l’IRPF i tot l’IVA que es genera a Catalunya i, fins i tot els impostos especials, ara competència del departament de Duanes.

Mas va dir que el funcionament de la hisenda catalana ha de ser a partir de la confiança mútua. Mentre l’espanyola persegueix els defraudadors i fins i tot se’n volen publicar les llistes d’aquells que deixen de declarar més diners al fisc, la catalana premiaria als bons contribuents i faria públic els seus noms... El model seria semblant al que hi ha a Austràlia, Suècia o Dinamarca.

Però una cosa són bones intencions i l’altra molt diferent la forma de ser i de pensar d’una part (no sé si majoritària o no) de la societat catalana que, amb això s’assembla bastant a l’espanyola.

Els catalans, com a bons mediterranis, som de sang calenta i portem als nostres gens l’engany.

Al nostre país ens sentim orgullosos si deixem de pagar 1€ a l’erari públic i ens agrada explicar-ho encara que de vegades no sigui veritat.

Quantes vegades hauré escoltat a algú dient:

-Jo mai he fet la declaració de la renda i no m’han dit res. Mentida! Fa 20 anys possiblement era veritat, però ara qui no la fa i no li diuen res, o és perquè no en té obligació o perquè si la té és per tant poca cosa que val més el requeriment que no el que es podria recaptar.

Però això és el fàcil... Això és el que s’extreu de les dades de l’ordinador central de Madrid que conté una gran quantitat d’informació, més de la que et penses i fins i tot més de la que jo em penso o sé i mira que hi treballo...

Però hi ha d’altra informació que és la que s’escapa dels canals habituals: el diner negre que es genera per negocis lícits i il·lícits.

No em diràs que no has pagat mai una factura en negre? Quan has anat al taller o ha vingut el paleta a fer-te una reforma, no t’ha preguntat mai si ho volies amb IVA o sense? La no recaptació d’aquests diners és el frau fiscal. A menys frau o bé es podrien abaixar els impostos o bé destinar-se més diners a infraestructures, serveis, ajuts a la dependència... Però en aquell moment que ens diuen si volem la factura amb IVA o sense, ni ho pensem ni ens importa...

Però a part d’aquests, que si vas a mirar és pecata minuta, està la corrupció, que a part del frau fiscal, permet blanquejar diners, evadir capitals a paradisos fiscals, etc.

Sense anar més lluny, Pujol era (o és) un defraudador i un evasor i son pare de Mas, també. Potser Mas i les autoritats econòmiques del meu país tinguin confiança amb mi (no els hi he donat motius per no tenir-la), però jo... Quina confiança he de tenir amb aquells que tenen 15 seus embargades (entre elles les d'Amposta, Tortosa i Móra d'Ebre) per presumpte finançament irregular? Cap ni una!     

De debò us creieu que tot això canviaria d’avui per a demà, amb una Catalunya independent.

Ah! Hi ha qui afirma que si no paga a la hisenda espanyola el que li pertoca és perquè està en disconformitat a com Madrid gestiona els diners i que pagaria gustosament a la catalana en una hipotètica independència. Jo no m’ho acabo de creure. Potser en algun cas sí, però en la majoria, passats els primers anys d’eufòria farien com han fet sempre.

Realment Mas pensa tot el contrari? Crec que l’haurem de posar al grup dels babaus.      

LA ‘PENÚTIMA’ DE LA REFORMA DE L’IRPF

Diumenge em vaig assabentar que la fiscalitat dels habitatges de segona ma passaria a ser 4 vegades superior a l’actual. Realment no sé els que es pretén ni crec que ho sàpiguen els experts en el tema.

Si el que vol el govern és donar sortida als milers i milers d’habitatges nous que hi ha al mercat, la mesura seria abaratir-los o bé que passessin a tenir una millor fiscalitat, podent-se deduir a la declaració de la renda.

Cal recordar que ara mateix no és pot deduir cap habitatge. Si aquest any heu fet la renda i l’any passat en vàreu comprar un, ho heu pogut comprovar. Recordo que fa anys (bastants), a part de la vivenda habitual, també es podia deduir la segona vivenda, la que es destinava per a passar-hi els caps de setmana i estiuejar. Evidentment la fiscalitat era més avantatjosa en el primer dels casos.  

Què passarà si una persona té un habitatge vell que vulgui vendre? Segurament ignorarà que haurà de pagar una quantitat que por arribar a ser astronòmica a la renda. Per tant, si la ven sense assessorament previ, quan vagi a fer la renda les primeres sensacions seran les d’incredulitat i estupefacció. A partir d’aquí maleiran el govern de torn.

Però pot ser que abans de vendre-la s’assessori i acudeixi a un professional per a que li digui el que hauria de pagar. Imagino que les sensacions seran les mateixes i, a partir d’aquí té dues opcions: o augmentar el preu, la qual cosa desmotivarà el comprador que en preus similars preferirà comprar un habitatge nou o bé conformar-se i vendre i més si ho té que fer forçat per la seva situació econòmica.

Torno a dir que jo no acabo de veure la veritable intenció del govern. La veus tu?  

LA MARCA

Acabat el període de presentació de la Renda del 2013, encara es trigarà uns mesos en saber quina quantitat han destinat els contribuents a col·laborar amb fins d’interès social i quina a sufragar a l’Església Catòlica.

Des del meu punt de vista, poder destinar voluntàriament, via declaració de la Renda a l’Església Catòlica és un privilegi que no hauria de tenir en ple segle XXI.

Si l’Estat Espanyol es declara aconfessional segons la Constitució, hauria de tenir el mateix tracte amb totes les creences religioses i no afavorir a una d’elles perquè és la majoritària o és la de preferència entre els membres del govern.

Decantar-se cap a una o l’altra opció, no vol dir haver de gratar-se la butxaca, simplement, que de la quota que surt a pagar (abans de deduccions i retencions), un 0,7%, l’administració tributària, a voluntat dels declarants, el destina a una de les dues opcions o a les dues.

En el transcurs del temps, aquesta situació ha anat canviant. Fa uns anys, els percentatge era una mica menor (en torn al 0,5%); sinó marcaves cap opció, l’Agència Tributaria el destinava de forma indistinta, mentre que ara el dedica a interès general (no necessàriament social); abans, les dues opcions eren incompatibles, ara no.

Ara, els contribuents poden marcar les dues opcions, amb la qual cosa es segueix beneficiant a l’Església. Per què? Molt senzill, perquè l’Església té, al menys, dues entitats dedicades a atendre persones amb risc d’exclusió social, com són Càritas i Mans Unides.

Estic segur que molts dels catòlics que fan la renda i que sol·liciten expressament que es marqui la casella de l’Església, ignoren que podrien marcar les dues i així beneficiar a les oenegés vinculades.      

Amb tot, hi ha molta més gent que s’inclina per marcar la casella d’altres fins d’interès social. Em sembla coherent, sobre tot amb el missatge que dóna l’Església Catòlica espanyola, molt allunyada de la realitat del país.

Com a bons retons, normalment les bones intensions es solen quedar en paraules sense passar als fets, per molt que pregonen i per molts diners que es gasten en campanyes (com per exemple la de marcar la creu a la Renda) Sovint, sembla que l’Església va per un costat i la societat per l’altre.

Us posaré dos exemples de comportaments impropis de l’Església. Com sabeu (m’imagino), la Conferència Episcopal Espanyola és propietària d’un canal de televisió que es diu 13TV (al menys no són supersticiosos, això que, segons es diu, la mala astrugància del 13 podria tenir els sues orígens al Sant Sopar) i, en el qual, no només critiquen, sinó que fins i tot arriben a insultar els dirigents de l’esquerra espanyola, quan haurien de mostrar-se neutrals i no decantar-se cap aquells que més consonància ideològica tenen.

El segon és el que estan fent amb alguns immobles que l’Església a vingut usant al llarg dels anys i que s’han posat a nom seu sense, emparant-se amb una llei del temps d’Aznar. El més conegut de tots és el de la Mesquita de Còrdova, Patrimoni de la Humanitat i que passarà a ser propietat de l’Església quan hauria de pertànyer al patrimoni nacional. Es a dir, passarà a mans d’uns pocs que cobraran per a visitar-la a la resta dels ciutadans que la vulguin visitar. 

LA NOVA REFORMA FISCAL

Aquests darrers dies s’està parlant molt de la nova reforma fiscal del PP. Jo mateix n’he parlat en diverses ocasions (fins i tot quan encara no es coneixia el seu contingut)

Dilluns a la nit vaig escoltar per la SER el comentari d’un expert que em va agrada: Per què han trigat 6 mesos en elaborar una reforma que, pràcticament, no canvia res i, l’anterior, quan es van apujar els tipus, la van tenir enllestida en una setmana?

Si fa dos anys en una setmana van enllestir una reforma a l’alça es deu a la urgència que tenien pera que determinats preceptes entressin en vigor el més aviat possible.

En quan a la reforma actual, segurament, el grup d’experts que hi ha intervingut, havien de perllongar el període de temps per així fer veure que era una reforma molt treballada i, tal vegada, per a justificar les retribucions que cobraven.

De la lletra petita que s’ha anat coneixent cal incidir en dos qüestions importants:

La primera, la que segurament ha tingut més repercussió, és la que, a partir de l’entrada en vigor de la reforma (l’1 de gener de 2015), estaran subjectes a l’impost (es a dir, tributaran) les indemnitzacions per acomiadament.

Fins ara, les indemnitzacions per acomiadament només tributaven quan l’empresa pagava al treballador acomiadat una quantitat (sovint acordada) per sobre del legal que s’establia a l’Estatut dels Treballadors. A partir d’ara, cornudos y apaledados.  Es a dir, sense feina i sense una part de la indemnització que anirà a parar al Tresor Públic.

I a qui s’acomiada? Només als treballadors. Cap empresari ha estat mai acomiadat, ni cap ministre, ni, normalment, cap alt càrrec. Ho aneu entenent?  

L’altra qüestió, no menys important, és que s’abaixaran els tipus de les rendes baixes, de les rendes altes... Però què passarà amb les rendes mitjanes, que són les que cobrem la majoria?

Què s’apujaran. Poc, però s’apugen! Ho continueu entenent?  

Per acabar us vull deixar amb un sèrie de comentaris que he llegit a la Ventana de la Agencia, la publicació interna que tenim a l’AEAT. Segurament us traurà de dubtes. 

 

Nuestra economía perderá credibilidad. No se pueden sacar de la renta a 1,6 millones de contribuyentes y encima, rebajar IRPF y sociedades. Nos hundimos lentamente.
 

Con esta reforma llegan tarde. El país, enfermo, está empeorando.

 

Seguro que me estoy equivocando en algún lado, porque yo cojo 17700 euros y miro, y me sale que en 2014 tiene un 24,75% y en 2015 tiene 25% (vamos, que no baja sino todo lo contrario), Si lo hago con 33.000, igual, de 30% pasa a un 31%... Tengo que estar equivocado, seguro.

 

Si no hay ingresos, se llegará a la intervención mínima del Estado en servicios públicos... que me temo que es el objetivo.

 

Reforma pensada para poder hacer publicidad electoral aireando aquello de "hemos bajado los impuestos". Montoro ya nos tiene acostumbrados a su magia de mal ilusionista donde nada es lo que parece. Tendrá que explicar como van a conseguir el objetivo de déficit que Europa exige para 2016. Hasta ahora decían que eran necesarios unos 25.000 millones y según nos cuentan con esta rebaja se van a ingresar unos 5.000 millones menos. ¿Cuál es el truco? ¿Quién lo terminará pagando? 

 

O sea a partir de 24.000 euros al año (del trabajo personal claro, las actividades empresariales/profesionales no llegan a declarar ese rendimiento de media ni de lejos) ya es uno de renta "alta", vaya...

 

He leído bien eso de traer talentos del extranjero........ no sería mejor conformarse con que no se nos vayan los nuestros. No se por decir algo, aunque en algo debe fallar mi razonamiento porque con el ministro lumbreras que tenemos estoy pensando que algo se me escapa........ no se, no se.

 

Supongo que Montoro estará triste ahora porque cuando subía los impuestos se reía en cada comparecencia.
 

Si la economía permite realizar una bajada de impuestos, supongo que también permitirá que nos devuelvan las pérdidas salariales que llevamos perdiendo año tras año. Devolución de la paga extra YA y de una sola vez y subida salarial para el próximo año sin excusas. O los empleados públicos sólo servimos como escarmiento para los demás.

 

El verdadero problema fiscal que tiene este pais es la baja recaudación en comparación a los países europeos de nuestro entorno. Mientras no se encare este problema con decisión da igual que bajemos o subamos impuestos.
 
El tema de la deuda y el déficit son cosas muy serias como para estar jugando con ellas con vistas electorales. En ese sentido, el único informe serio (si el objetivo es el cumplimiento contable) viene de la UE y ya lo tienen: "que por ahí no, que hay que subir el IVA"...y no sé a que tanto miedo, Zapatero perdió las elecciones por hacer lo que tenía que hacer: ese mínimo de gallardía no vendría mal, no creen? 
 

Los que cobran entre 20 y 30000 euros (la mayoría de los ciudadanos) les sube el IRPF, no se como pueden decir que a la mayoría les baja. Es propaganda electoralista e irreal, nada más.

Quitar la exención del 1.500€ en el caso de cobro de dividendos. Quitar la reducción del 100% cuando el inquilino es menor de 30 años y que la de 60% pase a 50%. Limitar la exención por despido. Y otras cosas más... ¿eso es rebaja fiscal?

 

¿Como pueden decir que es una rebaja en el IRPF para todos cuando han modificado hasta límites extremos las indemnizaciones por despido exentas? Y además totalmente callados. En la presentación de la reforma fiscal que el ministro junto con la vicepresidenta hicieron no se hacía ni mención de ese tema. Más palos para los que pierden su puesto de trabajo.

 

Vamos a ver las modificaciones, de las que no se habla, en el procedimiento inspector, a ver si son de verdad "mejoras". 

 

Si hay menos tramos es menos equitativo. Con los modernos medios informáticos para el tratamiento de datos debería haber más tramos, no menos.

 

En realidad no tendrían ni que existir los tramos o, mejor dicho, tendrían que ser infinitos: cuando quieran les hago una función polinómica que será de su entera satisfacción, si es que de verdad quieren implantar un sistema tributario justo, claro.

 

Ara espero que sí, que us hagi quedat a tots més clar.

MÉS DINERS, MÉS POBRES, MÉS DIFERÈNCIA SOCIAL

Si li expliques a un neòfit en el tema que a partir de l’1 de gener de 2015, els que treballem en nòmina i els professionals disposaran de més diners i, no obstant, la distància entre rics i pobres s’accentuarà, segurament no s’ho creurà i caldrà que li donis una explicació.

L’objectiu del govern del PP és que a partir de l’1 de gener de 2015 tinguem més diners per a gastar. Això s’aconseguirà, no augmentant els sous, sinó abaixant les retencions, tant a les nòmines, com les que apliquen els professionals a les seves factures. A la pràctica, aquest fet dóna la sensació de tenir més diners, però...

Si després resulta que per l’altre costat s’apuja l’IVA a determinats productes que ara tributen pel tipus reduït, sense adonar-nos-en, estarem pagant més del que pagàvem i, per tant, això ens pot fer un forat a la butxaca.  

S’abaixaran els tipus d’IVA, es reduiran trams i s’elevarà el mínim exempt. Tot comèdia per afavorir les classes altes en detriment a les treballadores.

El que s’ha de mesurar és la pressió fiscal i no la renda disponible dels ciutadans i els estudis que es fan conclouen que a Espanya la pressió fiscal cada vegada és més gran, la qual ha fet empobrir a la classe mitjana, mentre que la classe alta ha vist incrementar les seves fortunes.

Durant les darreres setmanes s’està fent al campanya de la renda. Quan a algú li surt a pagar, el primer que pregunta és que pot fer per pagar menys. La resposta és contundent: Res!

Encara recordo quan es podien desgravar les anomenades despeses no sumptuàries, es a dir, els convits (bodes, comunions, batejos...) No era lògic que no es pogués desgravar els mobles de la casa (ni que fos el llit, la taula i les cadires) i, en canvi, et permetessin deduir una despesa extra com eren els convits. També et podies deduir les despeses mèdiques i de farmàcia, inclòs el transport si tenies que desplaçar-te fora de la localitat de residència. També es podien deduir les quotes pagades a les mútues de salut.

Es van poder deduir els plans de jubilació a part dels de pensions i, evidentment, també la compra o construcció de la primera vivenda i fins i tot de la segona!

Actualment només et pots deduir la quota sindical, les aportacions fetes a entitats benèfiques i, en casos extraordinaris, les aportacions a grans esdeveniments de caire nacional, a part de les aportacions a plans de pensions que, evidentment, només poden mantenir aquells que arriben amb facilitat a finals de mes.

REFORMES

Demà serà proclamat Rei d’Espanya Felip VI. Encara no sé sap si prendrà mesures excepcionals com per exemple una amnistia per a determinats delictes, tal com va fer el seu pare quan va pujar al tro. Te’n recordes Arturo Ferré?

El que si que arribarà amb el nou monarca seran dues reformes: la primera, la fiscal, polèmica, la segona laboral (una més!), també polèmica. (Per a variar)

Titular del Periódico d’avui: Menys impostos per a les rendes altes. Queda clar, no? Què no us enganyi ningú, si surt Montoro i diu que tots pagarem menys, està fent demagògia barata, ja que mentre un que tingui un sou normalet es podrà estalviar 30 euros (posem pel cas), les rendes altes se’n estalviaran molts més, potser milers.

I com es compensa això? Amb la pujada de l’IVA del material sanitari que passarà al tipus del 21 %.

Com també informa el Periódico, sobre la lluita contra el frau fiscal, una vegada més, res de res... És difícil que dos exemplars de la mateixa espècie es barallin sinó és per una femella o el domini sobre un territori i el govern del PP i el Capital formen part de la mateixa espècia animal.

La nova reforma laboral, encara que estava prevista, s’accelerarà. I per què? Molt senzill, perquè la Coca Cola ha perdut el contenciós amb els seus treballadors i no podrà portar a terme l’ERO. Per tant, faran una nova reforma a mida de les grans empreses, per a que quan vulguin acomiadar a algú ho puguin fer sense problemes... I sense remordiments, es clar. I, en algun cas, sota l’amenaça de la deslocalització. Sabeu que vol dir això? Que el capital té al govern ben agafat per allò que no sona... M’enteneu?       

QUAN ES LLOA L’OBLIGACIÓ

Fixeu-vos amb el següent titular del Periódico del passat dia 13: Hisenda surt a la caça del pisos turístics.

Ja en pàgines interiors es valora la iniciativa posant-li tres estrelles al Delegat Especial de la AEAT de Catalunya Gonzalo García de Castro.

Si em permeteu l’expressió, no ho entenc. Mireu, sé suposa que tots els que tenim la sort de treballar hem de fer la nostra feina i l’hem de fer bé, que per això ens paguen. Evidentment com humans cometrem errades, però com a professionals hem de tenir cura que això ens passi les menys vegades possibles.

Dit això, es feina de l’Agència Tributària perseguir el frau fiscal. Quantes vegades ho he dit? Fins i tot durant els darrers dies he parlat del tema i segurament més d’una vegada.

Per tant, on està el misteri? Cal anunciar-ho amb tota la fanfàrria del món? Em sembla que no.

L’Agència Tributaria té l’obligació de detectar els pous de frau i actuar una vegada identificats i localitzats. Em dóna igual que sigui els apartaments turístics com qualsevol d’altre. Però em sembla que el que es pretenia, més que efectivitat de l’ens com a tal, era buscar un titular. I s’ha aconseguit...

Després caldrà veure l’eficàcia de la campanya i si es destinen els suficients recursos cosa que, permeteu-me, ho dubto, perquè el cert és que l’Agència Tributària disposa de pocs efectius per a poder arribar allà on caldria.

Però una vegada més me sembla que es passarà de puntetes per sobre del problema real. Un 25% del PIB provinent de l’economia submergida no es situa només en els apartaments turístics; és evident que hi molts més pous de frau. El que passa és que d’aquest tema se’n està parlant molt durant els darrers dies i, als càrrecs de l’Agència els hi ha semblat oportú anunciar que s’hi actuarà en contra.

Però una vegada més es deixen de banda les grans empreses que, desgraciadament tenen la paella pel mànec, ja que si se’ls exprimeix molt, poden amenaçar en acomiadaments.

La gestió dels apartaments turístics no crea ocupació, perquè cada propietari s’ho gestiona en persona, per tant, hi poden actuar amb el convenciment de que es pot aconseguir recaptar uns diners sense gaires problemes.  

SAVIS O ‘SAVIS’

Dissabte passat, el Periódico de Catalunya portava el següent titular: Els savis de Montoro demanen a pujar  l’IVA reduït al 21%.

En llegir-lo vaig trobar a falta les cometes al mot savis. Es a dir, des del meu punt de vista el titular hauria d’haver estat el següent: Els ‘savis’ de Montoro demanen a pujar  l’IVA reduït al 21%. La meva dona, si fa o no fa va pensar el mateix que jo...

Quina diferència hi ha en posar savis o bé ‘savis’? Els qui llegiu o escriviu sovint, crec que la resposta és innecessària, no obstant, ho explicaré per als més despistats: Savi, així, sense cometes, té tot el significat que li dóna el diccionari: el què té saviesa. Saviesa:  per als grecs antics incloïa la virtut i el coneixement. O bé aquesta molt més actual i completa: Ampli coneixement dels problemes vitals, agudesa per a comprendre les diverses situacions i les diferents persones, coneixement clar dels valors i de la seva jerarquia, acceptació no atemorida de les incerteses i complexitats de l'existència i gran tacte i habilitat per tractar amb els altres.

I ‘savis’ (amb cometes) equival a dubtar del sentit ampli de la paraula, es a dir: de savis no en tenen res.  

Si Cristobal Montoro és el Ministre d’Hisenda y Administracions Públiques, cap pensar (que no entendre) que al seu equip hi ha professionals experts en tems de fiscalitat i organització de l’administració de l’estat (què és l’administració pública de la seva competència) Però quan et pares a analitzar les solucions que donen als problemes que afecten a tota la societat, te’n adones que opten per escollir les més fàcils, aquelles que potser et resoldran el problema a curt termini, però que a la pràctica es converteixen en inapropiades, ineficaces i insuficients.

Després de la darrera reforma de l’IVA, un dels bens i serveis (així és com sé contempla a la llei) que van deixar de tributar pel tipus reduït per a passar a tributar pel general, va ser la cultura. Si escolteu als professionals del sector (productors, actors, empresaris, etc.) tothom us dirà que és un dels pitjors disbarats que s’ha fet al país en els darrers anys. L’efecte immediat és la pèrdua d’espectadors a les diferents obres de teatre, concerts, cinema, etc. Evidentment, des del sector, s’ha hagut de buscar una solució per a no desaparèixer: abaixar els costos tan com és hi és possible per a que l’entrada pugi, al menys, mantenir el preu. Ara bé, quan al govern els interessa te’l baixen, com en el cas de les corrides de toros que van tornar a tributar pel tipus reduït.

Sense considerar-se savis, experts em matèria tributària i fiscal, demanen una reforma molt més àmplia i que no es quedi només un apujar els tipus de l’IVA que, entre d’altres coses, repercutirà en productes tan bàsics com el de l’alimentació humana i animal (a excepció d'alguns productes considerats de primera necessitat) 

A un país com Espanya on l’economia submergida és pràcticament ¼ part de la totalitat que es genera, digueu-me a mi si no és podrien destinar molts més recursos a lluitar contra el frau que, sense cap mena de dubte, és una de les xacres que tenim.

Sense cap mena de dubte incrementar els tipus d’IVA suposaran més economia submergida. Així, no és estrany que quan et canvien un termo et preguntin si els vols amb IVA o sense, tal com us vaig explicar no fa massa dies. I és que estalviar-te un 21%, és molt llaminer.