INCERTESA FINS EL FINAL

De Napi a Diari de Tarragona.

Ahir sé va constituir el Parlament i tot que el flamant President Roger Torrent va fer un discurs conciliador cap a la resta dels partits i no va citar en cap moment les paraules independència i república, la incertesa de qui serà finalment el candidat m’ensumo (i no sóc cap endeví) que sé mantindrà fins el darrer moment.

Ahir els electes que s’estan a Brussel·les van preferir no delegar el vot. A priori sembla una proba de que abandonaran (tot i que sigui de moment) la idea de seguir confrontats amb l’Estat i tornaran a la disciplina autonòmica (molt que els hi pesi als de les CUP)

La situació política a Catalunya segueix sent motiu de conversa allà on vagis. Sense anar més lluny avui he anat a Tortosa i dues persones m’han demanat la meva opinió sobre el tema. El primer el metge que m’ha visitat i el segon un amic que regenta un bar a la capital del Baix Ebre. Tot i que s’han mostrat visiblement preocupats, segurament no ho estant tant com mesos enrere. El metge m’ha apuntat una cosa que fins ara no l’havia escoltat en lloc:

-El destí de Puigdemont és el Parlament Europeu. Quan se’n adoni que no pot retornar sense que sigui empresonat, ni tampoc fer de President des de la distància, haurà d’acceptar la realitat. Si és parlamentari no li caldrà trepitjar sòl espanyol i per tant no corre el risc de ser empresonat. Suposo que al final hi haurà una solució...   

Potser sigui política ficció, no diré que no, però seria una sortida prou honrosa per al President. De totes formes avui ja li ha comunicat al President del Parlament que per a la investidura pensa delegar el vot. Caldrà veure si la Mesa del Parlament ho accepta, tot i que com hi ha majoria independentista és fàcil que sé pugui acceptar que així sigui. Però el que encara no està clar és si finalment sé postularà com a candidat a ser reelegit o no.

A hores d’ara els republicans sembla que juguin una mica al gat i la rata. Tot i els acords assolits amb Junts per Catalunya, se mantenen en l’ambigüitat, tot i que està clar que si el president del Parlament ha estat per a ERC, la presidència de la Generalitat ha de recaure forçosament amb algú de Juts per Catalunya o del PDeCAT (acceptant que siguin dues formacions diverses)

Parlant d’ambigüitats, l’altre dia quan Arturo Mas va dir que feia un segon pas al costat, no va descartar tornar a la primera línia política, fins el punt que alguns analistes polítics ho consideren factible.

Tornant a fer una mica de política ficció, ara que les CUP (que el van vetar fa dos anys), ja no són imprescindibles, seria possible que Mas pogués ser investit president? Vull pensar que no, perquè si les CUP ja no tenen el poder de veto que li atorgaven les 10 diputats (ara només ne tenen 4), ara aquest poder de veto el tenen les diputades i diputats de En Comú Podem i no crec que estigui per la labor de tornar a investir a Mas.

Està clar que cada dia estem més prop del desenllaç final. Caldrà buscar un candidat que reuneixi totes les condicions per a poder presidir la Generalitat des de Catalunya i que no pugui tenir l’oposició del Govern de Madrid.

Heu de Pensar que un Parlament autonòmic forma part de l’estructura orgànica de l’Estat Espanyol i, per tant, mal que pesi al sector més independentista, de moment caldrà aparcar els ideals que han marcat la política catalana dels darrers anys fins que vinguin temps millors per a tornar-les a plantejar.  

NO VA SER UNA BONA NIT

De Napi a Diari de Tarragona. 

El dia ja no era bo... Al menys per a mi. Un cop més fins el darrer moment no vaig decidir el meu vot que, finalment va ser un dels perdedors de la nit.

-És la vegada que voto amb menys il·lusió –vaig dir ahir sovint-.

No és veritat. Ja fa algunes eleccions que no voto amb gens d’alegria. Com es diu sovint, estic orfe de vots. El meus, els de tota la vida fa temps que han perdut el rumb i el més trist de tot és que sembla que no se’n adonin. Anit van tenir una bona prova del que estic dient. A veure si finalment prenen decisions encertades.

No va ser una bona nit perquè per primera vegada va guanyar un partit no nacionalista. Finalment l’Arrimadas no serà presidenta de la Generalitat, però a ningú sé li escapa que tindrà un gran pes al Parlament. Ciutadans va guanyar en vots i escons una situació impensable només fa uns mesos. Van ser els grans vencedors, però com diuen molts avui, la victòria va ser agredolça.

No va ser una bona nit per a ERC. Fins fa uns dies semblava que ho tenien tot de cara. Tothom els hi donava una victòria prou còmoda i àmplia respecte a C’s però també respecte a JuntsxCat. Al final tercers. Fa uns anys, els resultats d’anit haurien estar uns excel·lents, però ara no. Les victòries parcials d’alguns territoris com ara a les comarques del Montsià, Baix Ebre i la Ribera d’Ebre, no satisfà suficientment a la formació republicana. La d’anit havia de ser una victòria global i no parcial.

No va ser una bona nit per al PSC. Totes les enquestes li donaven a la llista transversal d’Iceta més de 20 diputats. Al final van ser 17, un més dels que va treure l’any 2015 i uns 50.000 volts més. L’efecte d’Units per Avançar no va donar els fruits que esperaven. En aquest país tothom vol ocupar l’espai del centre, però en unes eleccions tan polaritzades con les d’ahir, l’espai del centre es va quedar sense pràcticament votants.

No va ser una bona nit per a En Comú Podem tot i l’esforç d’un bon candidat com és Xavier Domènech. Domènec defensava la Catalunya social en front dels dos grans blocs: els independentistes i els que no ho són. Però aquestes eleccions no anaven d’això. Per a uns anava de dignitat, per a d’altres d’humiliació i d’altres, simplement d’aturar l’independentisme. Quasi ningú se’n va sortir.     

No va ser una bona nit per a les CUP. Sempre s’ha dit que és la formació a la que menys l’importa tenir més o menys escons. De totes formes tornaran a ser clau i d’una situació en la que molt provablement ni Puigdemont ni Junqueras podran presidir la Generalitat, segurament tornaran a vetar l’opció de Mas que, per cert, anit el tenien ben amagat. 

Fins i tot no va ser una bona nit per a JuntsxCat ja que van jugar la carta del President Puigdemont i no cal ni dir-ho ho tindrà molt difícil per a poder ser investit.

I, finalment, no va ser una bona nit per al PPC. La patacada que es va pegar Albiol i els 155 de Rajoy van ser majúscules. Mai en la seva història els populars havien tret uns resultats tan dolents. En part, segurament, pel vot útil de la dreta cap a Inés Arrimadas i Ciutadans. Davant els pronòstics d’uns excel·lents resultats, molts dels antics votats del PPC van optar per l’opció que més possibilitats tenia d’aturar l’independentisme.

Sense cap mena de dubte aquesta va ser la gran notícia de la nit. Tal com diu un mem que circula per les xarxes socials, el PP és una altra empresa que marxa de Catalunya.   

CATALUNYA NO ÉS ESPANYA

Col·legi electoral del Soriano-Montagut. 

Una vegada més, diumenge es va demostrar que Catalunya no és Espanya. Els resultats electorals així ho corroboren. Mentre el blau del PP tenyia pràcticament totes les províncies del Regne de les Espanyes, aquest color no apareixia en cap de les catalanes. Mentre Barcelona i Tarragona es tenyien de lila (el color de Podemos i les seves confluències, en aquest cas En Comú Podem), les de Girona i Lleida ho feien de color groc, el d’ERC.

I el PP, com als vells temps, quedava relegat fins la cinquena posició, darrere del PSC i per davant de C’s. Tot i això, diumenge per la nit, a la seu dels populars catalans es respirava un ambient d’eufòria per haver aconseguit un diputat més a Lleida a costa del PSC que no ne va obtenir cap. De no ver guanyat al conjunt de les Espanyes, m’hagués agradat veure si la cara hauria estat la mateixa...

El mateix diumenge, des de les files convergents, ja s’escoltaven cants de sirena per mirar d’atreure la formació de En comú Podem que va liderar Xavi Domènech. Els partits que s’autodenominen independentistes (no us enganyeu, no tots ho són), saben que per a continuar fet el paperot i mantenir els seus privilegis, els cal sumar suports, però no totes les formacions hi estan disposades, això està clar.

Anit, per les xarxes socials eren moltes les veus que reclamaven una república catalana... (On s’ha de signar?) Però es clar, tornen al de sempre: Com s’aconsegueix? Qui és el valen (o els valents) que s’atreveixi a proclamar des del balcó de la Generalitat la independència de Catalunya. Ni Lluís Companys va ser tan taxatiu. De fet companys va proclamar una mena d’estat federat amb la resta d’Espanya.

Tornem-hi. Catalunya serà independent si una majoria dels catalans així ho volen, però ho haurà de ser per un acord amb els estaments espanyols i, evidentment, la situació sorgida de les eleccions de diumenge no és la més propícia. L’altre camí és la Declaració Unilateral d’Independència... Però com deia al punt anterior, qui serà el valent de proclamar-la? Evidentment cal tenir autoritat suficient. O sigui, no la pot proclamar un qualsevol. En aquest cas hauria de ser el President Puigdemont amb el recolzament del Govern i del Parlament. La decisió tindria conseqüències immediates. D’aquí que ningú (abans Mas) s’atreveixen a fer-ho.

Tot i que el punt anterior és molt important, encara ho és més tenir garantit els suficients recursos econòmics per a que puguin seguir funcionant els serveis bàsics i indispensables, la qual cosa, ara per ara (i segurament per molts i molts d’anys) no està garantit.

És molt bonic enarborar la bandera del independentisme i d’encendre les masses per a mantenir-se al poder. O com es diu vulgarment: d’embolicar la troca. Perquè és el que s’està fent des de fa molts de mesos. Massa temps!

Està clar que els resultat de les eleccions de diumenge no és el millor. Cal suposar que tornarem a tenir uns mesos d’incertesa. Rajoy, amb més fermesa que fa 6 mesos tornarà a reclamar o bé la gran coalició amb els socialistes o bé que aquests li faciliten la investidura.

Però si Pedro Sánchez és coherent amb el que va dir durant la campanya, no ho hauria de fer. Fer president a Rajoy per activa o per passiva seria avalar la corrupció del PP. Facilitaria l’abstenció del PSOE què el PP canviés de líder? Potser sí, però no crec que el PP estiguin pel tema.  

Vistos els resultats de diumenge i comparant-los amb els de desembre, tinc el convenciment que unes terceres eleccions (ja ho sé que tothom va dir que no passaria) beneficiarien el PP que trauria o al menys fregaria la majoria absoluta. Què més els hi pot passar als populars? Ni casos de corrupció ni ministres relacionats amb afers foscos semblen afectar-los.

Si a aquesta situació d’incertesa li sumen l’immobilisme català pendent d’altres temes, ens trobarem amb una confluència de situacions que pot acabar afectant els ciutadans més febles. La prorroga dels pressupostos de la Generalitat per aquest any no va ser una bona notícia. Però tampoc és una bona notícia tenir un govern que no governa amb dos partits que el conforme pendents de la seva rendibilitat electoral.

Tot i que pot sonar a disbarat, ara per ara, crec que el més procedent a Catalunya seria tornar a fer eleccions on ERC i CDC es presentessin per separat. Junts pel Sí va ser un matrimoni de conveniència, un invent que no va funcionar.

Però no ens oblidéssim que hi ha un partit emergent que aglutina una bona part del vot de l’esquerra i que tindrà molt que dir: En Comú Podem. D’aquí que tingui més núvies que dates lliures per a la boda.            

ESPANYA VOTA CORRUPCIÓ

Col·legi electoral del Museu de les TT.E. 

Sempre he pensat que tenim els que ens mereixem. Si el partit més corrupte d’Europa guanya vots i escons respecte a les generals de fa 6 mesos per alguna cosa serà. Culpables? Con diria Rajoy: Tots els espanyols... Encara que a mi no m’agrada generalitzar, però si no són tots, som molts, una gran majoria.

He estat 6 mesos dient que el que era prioritari per aquest país era fer fora a Rajoy. Però sigui pel que sigui, PSOE i Podemos no es van posar d’acord i d’aquí que es repetissin les eleccions.

No obstant, ahir, jo mateix, no vaig votar en clau de canvi. Per una vegada potser no vaig ser conseqüent amb el meu criteri... O potser sí... Ahir vaig votar un partit que no va treure cap representació. I si vaig votar així va ser perquè cap dels que podia haver votat me donaven la suficient confiança. I no vaig ser l'únic... 

De fet, quina confiança té poden donar unes persones que han demostrat que es mouen més per interessos propis què no pensant amb els ciutadans que són els que els hi paguen. Això sí, a l’hora de repartir responsabilitats, uns ne tenen més que els altres, encara que les urnes no ho hagin reflectit exactament així.

Al començament de la nit electoral semblava que, a partir d’avui, tindríem la mateixa cançó que hem tingut durant molts de mesos. Amb petites variacions de forma, això sempre passa, però bàsicament igual. Però al final de la nit es va visualitzar el gran canvi. El PP guanyava 14 diputats respecte a les eleccions del 20-D, la qual cosa el reforça en la seva condició de tornar a governar-nos. Heu vist que he posat governar-nos en cursiva... Això és perquè per a mi el que ha fet Rajoy no ha estat governar sinó desgovernar... Però no tothom ho veu igual...

A la portada del meu diari de referència (ja sabeu, el Periódico), entre els titulars he visualitzat dues paraules que me semblen claus: depèn i fracassa.

Primer titular: El PP amplia la seva majoria a costa de C’s, però la governabilitat depèn del PSOE.

Segon titular: Pablo Iglesias fracassa en el seu intent de fer el ‘sorpasso’ als socialistes.

La veritat, ara mateix no voldria estar a la pell de Pedro Sánchez. Tot i que pot mirar de governar amb l’ajuda de Podemos, la pèrdua d’escons, sumada als que ha guanyat el PP, el desacrediten enormement. A part d’això, si governés i no ho fes molt bé (amb un aprovat no en tindria prou), la victòria del PP dintre de 4 anys seria aclaparadora.

L’altra possibilitat és abstenir-se i deixar governar el PP. En aquest cas, com reaccionaran el seus votants, (els pocs que ja li van quedant...) Però també els seus rivals... Està preparat Sánchez per a continuar rebent de la dreta i de l’esquerra?

El fracàs estrepitós ha estat el de Pablo Iglesias. Va jugar la carta de tornar a unes noves eleccions amb el convenciment de que superaria al PSOE. Durant tota la campanya electoral les enquestes així ho pronosticaven ja que la suma de Podemos i Izquierda Unida (Unidos Podemos) feia preveure que es guanyarien escons a moltes circumscripcions on s’havien quedat a les portes d’obtenir-ne un més. Però a l’hora de la veritat no ha estat així. Les empreses de demoscòpia s’han equivocat com mai. Diuen que ha estat per culpa de molts votants d’IU que han vist la coalició com una absorció per part de Podemos. És curiós que els militants d’IU van votar majoritàriament a favor de la coalició (un percentatge molt superior al dels militants de Podemos) i, en canvi, a l’hora de la veritat el recolzament dels simpatitzants i votants no ha tingut res a veure.

A qualsevol país democràticament avançat (Espanya no ho és), avui dimitirien dos dels principals líders: Pablo Iglesias i Albert Rivera (el gran perdedor de la jornada electoral) Però com que aquí no dimiteix ningú, molt me temo que seguiran al capdavant de les seves formacions.

Me sorprèn molt la valoració de Podemos: Ja es donarà una altra situació per al canvi...        

Com diuen els castellans No hay mal que cien años dure. Ni el Partit Revolucionari Institucional de Mèxic ha estat sempre al poder. De fet ho va estar de forma ininterrompuda més de 80 anys...  

A QUI VOTAR DIUMENGE?

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 

La resposta és difícil, al menys per a mi. Més fàcil seria respondre a la següent pregunta: A qui NO votar diumenge? Ho tinc més fàcil.

NO votaré al PP. Mai. Ni que me’l embolcallin en paper de regal amb un llaç. De tots els partits de la dreta europea que estan al govern o hi han estat alguna vegada és el menys demòcrata i el més ranci. A part del més corrupte.

Mariano Rajoy, cap del govern en funcions i candidat a tornar-ho a ser, hauria d’haver dimitit fa anys. La darrera oportunitat per haver-ho fet és quan es va imputar el PP (com a partit) per ser beneficiari a títol lucratiu de part dels diners públics obtinguts il·legalment per la trama Gürtel. No ho va fer i el partit l’ha mantingut com a cap de cartell i, a sobre, les enquestes li són favorables, sinó per a traure una majoria còmoda que li permetés formar govern, si al menys per a guanyar les eleccions. Situacions com aquesta només poden passar a Espanya... I a Catalunya.

Rajoy usa la teoria de la por. Recordeu allò de què ve el llop, què ve el llop... Alguna cosa així. Es presenten con un partit centrat i moderat (quan no ho són) i diuen dels seus rivals (sobre tot de Podemos) què són radicals. L’estratègia de dir que si tornen a governar abaixaran els impostos sempre ha donat bons resultats. El que no diuen és si seguiran robant del fons de pensions per a quadrar els números del pressupost.

NO votaré a Ciutadans/Ciudadanos. Evidentment no em representen. La seva ideologia neoliberal dista molt de la meva (Socialista, socialdemòcrata...? No ho tinc clar, normalment me guio pel meu propi criteri)

Ciutadans va ser un experiment de la dreta catalana i l’empresariat i com que va donar bon resultat a Catalunya s’ha extrapolat a Espanya, però en alguns casos s’apropa molt al PP i fins i tot en alguna política econòmica el supera. M’alleugera pensar que el pacte amb el PSOE ja ha caducat i, difícilment es tornarà a repetir, perquè Pedro Sánchez (que no té assegurada la segona plaça) sap que la suma dels diputats de les dues formacions tampoc no sumaran aquesta vegada i per tant, en tot cas, s’acabaria repetint la mateixa situació de fa uns mesos.

NO votaré CDC. No ho he fet mai i no ha faré ara, encara que diguin que ens defensen (fets són amors i no bones raons) I a sobre ens amenacen que sense ells no hi haurà independència. Independència de la ma de Mas, Puigdemont, Homs i companyia? No gràcies. Primer l’anarquia amb les CUP!!

NO votaré ERC. Tot i que tinc molts amics republicans (sobre tot a Amposta), me sembla del tot incoherent que un partit independentista (de debò, no com CDC) es presenti a unes eleccions generals. Per cert Miquel Aubà, candidat al Senat estava a la manifestació de Barcelona contra el nou pla Hidrològic el passat dia 5 a Barcelona. No recordo haver-lo vist mai a cap manifestació per a defensar l’Ebre. Serà casualitat o per algun motiu interessat?    

NO votaré al PSC. Tot i que m’ho he estat rumiant durant molt de temps i valorar positivament el canvi de la Meritxell Batet per la Carme Chacón. I no els votaré perquè com a català no vull dependre d’una cacic d’Andalusia. Tampoc m’agrada que digui Sánchez que no Pablo Iglesias no serà president. El comprenc, però no comparteixo la seva opinió. Si vaig criticar a Iglesias per la manca de suport s Sánchez, per coherència també criticaré a Sánchez si podent apartar el PP del govern d’Espanya no ho permet.

NO votaré en Comú Podem (o Unidos Podemos, tal com es diu a la major part de les circumscripcions electorals) perquè sembla que tampoc faran el que és prioritari per a Catalunya, però sobre tot per al nostre territori ebrenc.

Les línies roges que suposava la consulta sobiranista ja no ho són... I el corredor ferroviari del Mediterrani no serà tan Mediterrani com havia de ser, ja que algú molt influent del partit (no vull dir noms però miro cap a Pablo Echenique), com a bon aragonès, pensa que és millor que passi per la seva terra.

...

Cada dijous tallem l’N-340 per diversos punts per a sol·licitar la gratuïtat de l’AP-7 degut als nombrosos i greus accidents de lanacional. Què costaria als representants dels diversos partits donar suport als moviments (He dit moviments? Crec que m’he passat...) veïnals? Què podrien perdre de fer-ho? On estar el gran DEFENSOR del territori?

Quin candidat territorial s’ha plantat reivindicant el corredor ferroviari del Mediterrani?

Quants líders territorials tenen un veritable pla estratègic per a desenvolupar econòmicament les Terres de l’Ebre? Si hi ha algú que ho té, que surti i que ho digui. Sense temor que el líder del seu partit segur que no prendrà cap represàlia contra ell...

...

D’aquí a diumenge me puc repensar. La prioritat és apartar el PP del govern, però com veieu tinc molts dubtes i ningú me garanteix que propiciï un pacte entre els partits d’esquerra per a què així sigui.

Primer que siguin ells (els líders nacionals) els que demostrin que pensen més amb el ciutadà que amb els seus propis interessos. Després seré jo qui decideixi donar-los-hi el meu vot. 

Sabeu que us dic? Potser molts espanyols que diumenge votaran un partit d'esquerres es mereixen 4 anys més de Rajoy! A veure si així espavilen d'una vegada! 

I també els polítics!! 

L’ENEMIC A BATRE

Ada Colau i Xavier Domènech. 

Al debat d’anit entre els diferents líders catalans, semblava que el rival a batre fos Xavier Domènech d’En Comú Podem.

Després d’una temporada tirant-se els trastos pel cap, ERC i CDC van fer pinya per mirar d’esgarrapar els vots del sector més independentista (què també l’hi ha) de la formació integrada pel partit de l’Ada Colau i Pablo Iglesias a Catalunya.

Com sabeu (suposo), ERC va sortir reclamant el vot dels votants cupaires i això no va agradar gens ni mica als convergents que ho van criticar. Però anit tot va ser diferent i semblava que l’enemic a batre (de fet va el primer a les enquestes) és En Comú Podem.

No sé si ho teniu clar. Diumenge es votarà en clau espanyola. Per tant, l’enemic a batre és el PP, no En Comú Podem ni tan sols els socialistes que encara que no guanyin ni quedin segons poden facilitar un canvi de govern.

Rufián i Homs van acusar a Domènech de voler fer un referèndum sense comptat amb el suport dels partits espanyolistes. És així mateix, però ERC i CDC es lien la manta al cap i fan una DUI (declaració unilateral d’independència) o no sortiran mai del bucle on s’han posat.  

El que no puc entendre (i no és la primera vegada que me passa), és com partits que, segons ells, es declaren independentistes i que volen trencar amb l’Estat es presenten a unes eleccions per a formar part dels estaments d’un estat espanyol i centralista i formar part així de la mateixa maquinària que el PP, el PSOE, Podemos i d’altres. L’únic partit coherent són les CUP que sé desinhibeixen dels processos electorals quan són d’àmbit estatal.

M’ensumo que els pactes postelectorals tornaran a ser complicats. No obstant espero que el PSEO i Podemos puguin sumar una majoria suficient sense haver de dependre de Convergència i Esquerra, perquè si fossin claus, la situació encara seria molt més enrevessada.

Entenc que per a ERC i CDC el tema de la independència no és un tema menor, però d’aquí que a unes eleccions generals sigui el seu punt estrella ho trobo senzillament un despropòsit. De fet tot el procés que han enllestit em sembla un despropòsit. Com he dit més amunt és com estar en un bucle i no poder-ne sortir.

De fet Esquerra des de fa temps sembla que ja se’n han adonat i ja sospiren per un referèndum pactat amb l’Estat i, tot i que ni Podemos ni el PSOE volen que Catalunya se’n vagi d’Espanya, mai serà el mateix un govern d’aquests dos partits que un govern del PP estigui presidit per Mariano Rajoy o no. Aquest és un fet irrellevant.

En Comú Podem ja no anteposa el referèndum a cap possible pacte o, dit d’una altra manera, el referèndum ja no és cap línia roja a l’hora de pactar. Però l’autèntic despropòsit de Podemos és voler fer passar el corredor del Mediterrani per Saragossa.

Imagino que un dia es va aixecar Pablo Echenique, el secretari de formació de la formació lila i que és de Saragossa amb la idea de que el millor punt per on fer passar el corredor era precisament per la seva ciutat. Error! Posat a demanar, es va quedar molt curt, ja que de passada hauria pogut demanar un port de mar i un aeroport tan important com l’Adolfo Suárez de Madrid per a tenir tot el pack complet.

Sembla ser que de Carmelo’s Redó (exalcalde de Camarles que pretenia que l’A-7 passés pel seu poble) n’hi ha més dels que ens pensem...

I per acabar, insisteixo: l’enemic a batre no és ni Podemos ni el PSOE, és el PP i qui no ho vegi així hauria d’anar a l’oculista.    

JUNTS O SEPARATS

elplural.com

Cada vegada estem més prop d’anar a una repetició d’eleccions. Tot i que ben bé no es tractarà d’una repetició, ja que s’anuncien canvis significatius.

El que sembla segur és que Podemos i Izquierda Unida que les darreres eleccions es va presentar com a Unitat Popular, aniran plegats. De fet ja van estar a punt d’anar-hi el passat 20-D. Són dues forces polítiques ideològicament semblants, per tant, no hi haurien d’haver massa problemes més enllà dels personalismes d’alguns líders de les formacions.

Però no tot seran flors i violes... Albano Dante Fachín, membre de la candidatura En Comú Podem, creu que s’haurien marcar distàncies amb Podemos i fins i tot presentar-se per separat. No crec que el fet d’anar junts o separats a Catalunya fos determinant per a que torni a guanyar la candidatura que va encapçalar Xavier Domènech.

Qui clama, més bé suplica, per anar junts el 23-J és Convergència a Esquerra. El partit abans nacionalista i ara independentista radical (mira tu per on!) sap que està patint una fase de desgast progressiu que es reflecteix en una pèrdua de vots elecció rere elecció. Mentre a Convergència li estan passant factura els casos de corrupció part de la il·lògica transformació ideològica sinó s’entén com una maniobra de Mas per a mirar de continuar sent el president de la Generalitat amb una majoria més còmoda que la que havia obtingut l’any 2010, a ningú sé li escapa que l’altre partit que ara mateix està al govern català, es a dir, ERC, està augmentat en intenció de vot gràcies a la coherència mostrada i demostrada.

ERC argumenta que l’experiència de presentar-se amb les mateixes sigles (Junts pel Sí) va ser un cas puntual per a una situació excepcional que, recordem-ho, es va plantejar com una mena de plebiscit ja que l’Estat espanyol no va acceptar fer un referèndum pactat per a determinar el grau d’afectació de la ciutadania catalana cap a l’Estat espanyol o el que és el mateix, quants catalans estarien a favor de la independència de Catalunya.  

Des del meu punt de vista a ERC els hi falta l’atreviment d’assolir la màxima responsabilitat de casa nostra. Sembla ser que reuneixen tots els requisits per a fer-ho, però no la determinació necessària. Es com aquell jugador de futbol que després de driblar a mig equip contrari, arriba davant del porter i perd la pilota perquè es posa nerviós en pensar que està a punt de marcar gol.

També hi poden haver novetats als socialistes. Potser no tant al PSOE com al PSC. Mentre al PSOE tot indica que Pedro Sánchez tornarà a ser el cap de llista, al PSC la Carme Chacón està qüestionada, al menys per Carles Martí que s’ha postulat per a ser el cap de llista.

Es de suposar que l’exregidor de Barcelona deu de comptar amb uns suports necessaris dintre del partit per atrevir-se a sortir públicament i qualificar d’error que la Chacón es tornés a presentar.

Jo també ho trobo. De fet ja vaig trobar que no s’hauria d’haver presentat a les darreres eleccions. I tinc motius suficients per a argumentar-ho. La primera i principal és que la Chacón no està en sintonia amb la base socialista. Tot i que la direcció del PSC no vol un referèndum i està per un canvi de la Constitució per a transformar l’estat de les autonomies en un estat federal, les bases (molts dels que encara quedem) i la majoria dels que han marxat o han deixat de votar socialista, estan a favor del referèndum.

Un altre motiu és que la Carme Chacón representa a la part més espanyolista del PSC. Quan algú es decanta cap a un costat, automàticament s’allunya de l’altre. Això és el que li està passant amb els socialistes catalans, que si cada vegada s’allunyen més del catalanisme que representava per exemple Pasqual Maragall, perden un dels seus fonaments essencials.

I encara un tercer motiu. Si bé la victòria del PSC a Catalunya amb la Chacón al capdavant l’any 2007 va ser inqüestionable i va significar aconseguir el millor resultat de la seva història (a Amposta el PSC va guanyar amb més del 50% dels vots), a l’any 2011 no va passar el mateix i els resultats del PSC van anar en sintonia a la davallada general que van patir el socialistes arreu del territori espanyol. L’any 2011, per primera vegada, el PSC no va guanyar unes eleccions generals. La pèrdua de votants reflectida amb el descens de diputats a Madrid va continuar després de les eleccions del 20-D, en conseqüència es pot afirmar que la Chacón a entrat clarament en una dinàmica negativa.

Tot i que un canvi de líder no garanteix de per si una remuntada del PSC, està clar que s’hauria de buscar un revulsiu per mirar de capgirar la tendència i recuperar vots d’aquella part de la ciutadania que han deixat de confiar amb el partit pel simple fet de no veure’s representants ideològicament.  

EL ‘CORASSON PARTIO’

De Ferreres al Periódico. 

L’actual situació política espanyola, amb els estira i arronsa dels partits que deien voler arribar a acords per a governar, però que a la vegada, la seva actitud semblava indicar tot el contrari, m’ha trencat el cor. Des de la meva manera de veure-ho, el cor es pot trencar de dues formes diferents: per una gran decepció o bé quan té debats entre dos amors.

És increïble que després de pràcticament 4 mesos des de les eleccions i havent pogut posar-se d’acord per a elegir un president del Congrés socialista (per tant, no del PP), no hagi passat el mateix per a formar un govern que permetés enterrar una llarga etapa de govern i, sobre tot de corrupció del PP.

Ho deia dilluns i ho repeteixo ara. Crec que a personatges com Pablo Iglesias els hi pot més el seu ego que no desbloquejar les negociacions i permetre que Pedro Sánchez sigui investit president. Qüestió de prioritats, ja ho sabeu... I tot indica que la prioritat de Iglesias no passa precisament, per enterrar l’etapa de Mariano Rajoy que, recordeu-ho, ha estat de llarg el president del govern més dolent de la història recent d’aquets país. Fins i tot més que el xulesc personatge d’Aznar que, al menys tenia una cosa: personalitat.

Perquè, segons indiquen les enquestes, d’haver-se de tornar a fer eleccions (queden menys de dues setmanes per a que es convoquin automàticament) les tornaria a guanyar el PP i amb més diputats que el passat desembre i, tot i que C’s diguin que no donaran suport a un partit corrupte, falta per veure si a l’hora de la veritat aquests dos partits representatius de la dreta espanyola, no es posen d’acord per a formar govern.

De qui serà culpa si els propers 4 anys encara són de més retallades? Evidentment no d’aquell que ha volgut (i no ha pogut) ser investit president que li hauria permès formar un govern diferent. I no és el mateix governar sols que fer-ho condicionat per un altre partit, no ho oblideu...

I ara la segona part, el debat entre dos amors o potser millor dir, dues alternatives. Sabeu bé que mai votaré un partit de dretes (i els espanyols, a part representen a una dreta molt rància), per tant no em queden moltes opcions a l’hora d’escollir quina papereta posar dintre de la urna.

A les passades generals vaig estar-me pensant si la d’ERC o la d’en Comú Podem, ja que la socialista l’havia descartat a les primeres de canvi degut a la darrera etapa de govern de Zapatero que, des del meu punt de vista va ser nefasta i a l meva família els va afectar directament ja que vàrem veure com el nostre sou com a treballadors de l’administració es reduïa considerablement en un moment que el nostre fill menut començava a estudiar a Barcelona.

Finalment vaig votar en Comú Podem, pricipalment perquè hi veia darrere de la candidatura un personatge con el de l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau que, tot i no m’afecta directament, trobo que ha canviat alguns aspectes socials de Barcelona.

Però en Comú Podem és una de les formacions que donen suport a Pablo Iglesias i, per tant, indirectament, el meu ressentiment cap el líder de la formació lila, acabarà afectant a la formació de va encapçalar Xavi Domènech.

Es diu que la cabra sempre tira al monte. Per la qual cosa no descarto que, en cas de repetir-se les eleccions, aquesta vegada acabi votant socialista. Vulguis o no (i mal que em pesi molts de cops, són els meus) i ja els he castigat amb el meu vot unes quantes vegades, no només a Espanya, sinó també a Catalunya. Alguna vegada s’haurà d’acabar. Penseu que la gent de la dreta quasi mai castiguen als seus i també ho podrien fer... Ni que fos de tant en tant!  

‘CATALUNYA IS DIFFERENT’

Encara que potser haurien preferit que posés Catalonia is not Spain. Bé, és igual, avui no parlaré d’independentisme, sinó del fet diferencial català en referència a les eleccions de diumenge.

Tal com va dibuixar Vergara per al eldiario.es, el pòdium de diumenge estava format per Mariano Rajoy com a cap de llista del PP en primera posició, Pedro Sánchez líder socialista en segon lloc i tercer Pablo Iglesias en representació de Podemos i les altres formacions polítiques que es van unir al seu projecte i fora del pòdium Alber Rivera, el cap de files de Ciudadanos.
En canvi a Catalunya hauria estat format per Xavier Domènech (En Comú Podem) en primer lloc, Gabriel Rufián (ERC-CATSI) en segon, Carme Chacón (PSC) en tercera posició i baix del podi Francesc Homs de Democràcia i Llibertat en quarta, Juan Carlos Girauta (Ciutadans) en quinta i Jorge Fernández Díaz (PP) en sisena. Con veieu un canvi substancial, ja que la que ha estat la primera força política a Espanya només ha pogut ser sisena a Catalunya, mentre que aquí ha guanyat la que a Espanya ha estat tercera, mentre que el PSC també ha baixat un esglaó del podi.
També es pot constatar un canvi força radical amb els resultats electorals de del 27-S. Llavors la llista vencedora va ser Junts pel Sí (CDC+ERC) amb C’s en segon lloc, PSC en tercer, Catalunya Sí que es pot (que vendria a ser En Comú Podem) en quart, el PP en cinquena i, finalment les CUP (que no es van presentar diumenge), en sisena.
Sembla ser que la implicació de l’Ada Colau en aquestes eleccions passades eleccions va ser clau per aconseguir la victòria a Catalunya. De fet, a les passades autonòmiques ja sé li va retreure la poca implicació que va tenir.
Després de diumenge s’han fet tota mena de càbales respecte, sobre tot, al percentatge de vot independentista. Mireu, la política no és una ciència exacta com les matemàtiques. De fet no es pot agafar com a patró cap resultat anterior ja que les circumstàncies de cada moment influeixen en la ciutadania a l’hora de votar.
És evident que si ERC i CDC haguessin tornat a anar junts, tal com va passar a les autonòmiques, haurien tornat a guanyar, però segurament la suma de vots hauria estat diferent. No sé si n’haurien aconseguit més o menys, però segur que la situació hauria influït en el vot de determinades persones.
El 27-S el vot independentista va ser del 47,8%, mentre que diumenge va baixar al 31,1%. La primer causa va ser la crida a l’abstenció per part de la CUP. Però no tothom els hi va fer cas. Per exemple, del meu entorn més proper a les passades autonòmiques hi van haver que van votar a les CUP i, en canvi, diumenge van anar a votar i, majoritàriament es van decantar per En Comú Podem.
Vaig veure a Carme Chacón justificar l’injustificable. Comparava els resultats de diumenge amb els del mes de setembre i, segons els seus càlculs, el PSC havia remuntat. Segurament, de no haver estat així, els hauria comparat amb uns altres, encara que se’m fa difícil recordar uns resultats tan dolents com els de les darreres autonòmiques. No aporto cap novetat si dic que tradicionalment, el PSC, sempre ha tret millors resultats a les generals que a les autonòmiques, unes eleccions aquestes últimes de les que bona part de la seva militància i afinitat consideraven poc importants.
Carme Chacón hauria pogut comparar els resultats del PSC de 2008 (25 diputats a Madrid), amb els de 2011 (14) amb els 8 que va aconseguir diumenge.  Com podeu veure la davallada és substancial, ja que s’han quedat en menys d’1/3 dels que tenien fa 8 anys. Què a partir d’ara començaran a remuntar? Bé, això queda per veure.
Poden tenir conseqüències per a Catalunya els resultats de diumenge? Ja es veurà. De moment no m’aventuro a fer cap pronòstic, però moviments n’hi ha. Sembla que Convergència estar per acceptar el dret a decidir que és un esglaó inferior a la independència. Per tant, estarien en sintonia amb Podemos en espera de que el PSOE acabi per acceptar-ho. Difícil, però no impossible. Ja coneixeu la pel•lícula: No diguis mai, mai més. I en política està plena d’exemples. Ahir mateix, a la roda de premsa que va fer Rajoy, a les preguntes d’un periodista li va respondre una cosa així: Li aconsello que no es miri massa l’hemeroteca, ja que es pot trobar en opinions que han anat canviant en el transcurs del temps.
De moment el missatge més contundent ha sortit, precisament d’aquells que no es van presentar, les CUP. El mateix diumenge ja van donar un avís per a navegants:  Amb els resultats d’avui, Mas queda deslegitimat per a seguir liderant el procés... No obstant ho acabaran de decidir a l’assemblea de diumenge a Girona.  

ELS CARTELLS DE LES GENERALS: EN COMÚ PODEM

Els de En Comú Podem són molt austers i no porten la cara de cap candidat. El color es una mescla de roig i lila que es van diluint poc a poc tal com es van apropant al centre i el lema és: el canvi que no s’atura.