¿PER QUÈ LI DIEM TARRAGONA QUAN VOLEM DIR L’EBRE?

Començaré l’escrit parafrasejant la pel·lícula ¿Per què li diuen amor quan volen dir sexe?: ¿Per què li diuen portar aigua a Barcelona des de Tarragona quan volen dir portar aigua des de l’Ebre? Darrerament els Telenotícies de TV3 quan parlen de la sequera diuen que una de les mesures que es poden arribar a prendre d’allargar-se l’actual període d’escassetat de pluges és portar aigua des de Tarragona a Barcelona o sigui, fer un transvasament des de la conca de l’Ebre a les conques internes de Catalunya que són les que més pateixen les conseqüències de la manca d’aigua. Cal recordar que dintre de les conques internes està l’Àrea Metropolitana de Barcelona que per si sola té més de 5,5 milions d’habitants d’un total d’uns 8 milions que té aproximadament Catalunya. De la manera que ho diuen sembla que a Tarragona tinguin excedent d’aigua i no és així. La major part de l’aigua que consumeix el Camp de Tarragona és gràcies al ‘minitransvasament’ de l’Ebre que va entrar en funcionament l’any 1989 i que gestiona el Consorci d’Aigües de Tarragona. Si hem de parlar de la gestió de la sequera la veritat és que el Govern de la Generalitat no en surt gens ben parat ja que rep crítiques tant de l’oposició socialista com de la Plataforma en Defensa de l’Ebre. Però amb la defensa de Hard Rock de Tarragona (una gran zona d’oci a tocar de Port Aventura que inclouria diversos casinos i hotels) que fa el PSC aquest partit tampoc sortiria ben parat a l’hora de parlar de gestió de l’aigua. Des de l’Ebre sempre hem dit que mai ens oposaríem portar aigua de boca allà on sigui necessària, però s’ha de tenir en compte que al riu no li sobra aigua ni al Delta tampoc. O sinó que els hi ho pregunten als regants que han vist com la passada campanya de l’arròs se’ls hi restringia l’aigua i quan podien regar sovint era de mala qualitat. Quan parlem de gestió de l’aigua cal mirar cap a diversos punts. El primer son les fuites de les canonades de conducció. Un mal endèmic al que no se li posa remei, al menys el que caldria. El segon els grans consumidors i aquí hem de girar la vista cap les grans infraestructures turístiques. Unes d’aquestes grans infraestructures son les estacions d’esquí. Amb l’arribada de la ‘setmana dels ponts’ algunes d’elles ja han entrat en funcionament. A la televisió ens diuen que ha estat gràcies a la neu artificial produïda per l’aigua acumulada a unes grans basses que s’omplen de la neu del desglaç a la primavera... ¡Atenció! Rebobinem... ¿Les estacions d’esquí acumulen aigua a unes grans basses aprofitant el desglaç de la neu de la primavera per a després convertir-la en neu i fer-la servir a les seves instal·lacions? ¿Ho he entès bé? ¿Ens prenen per babaus? Si no s’acumulés l’aigua a les basses aniria a parar als rierols i després als rius i ajudaria a omplir els pantans que subministren d’aigua de boca (i també industrial i turística) a una gran part dels pobles i ciutats de Catalunya... ¿O no és així? La meva conclusió és que un cop més els nostres polítics manipulen l’opinió pública per a fer-nos creure allò que els interessa en cada moment. Sempre ho han fet així i sempre ho seguiran fet anteposant els grans interessos econòmics per sobre dels interessos dels ciutadans als que diuen salvaguardar.

CARTA PUBLICADA A DIARI DE TARRAGONA

L’EBRE TAMBÉ TÉ SET

La manca d’aigua és un dels grans problemes que pateixen ciutats i pobles els anys de sequera extrema. De fet, alguns pobles del Camp de Tarragona ja han iniciat restriccions en l’ús d’aigua ja que segons sembla la sequera encara durarà uns quants mesos més. I què passa quan hi ha escassetat d’aigua? Que els qui pateixen set fixen els seus ulls a l’Ebre com si el riu fos la solució a tots els seus mals. El problema és que el riu també té set. Precisament quan hi ha més falta d’aigua és quan menys en baixa pel riu. Tot i que després de les demandes de les entitats ecologistes encapçalades per la Plataforma en Defensa de l’Ebre es va establir un cabal ecològic, des del territori sempre s’ha considerat que aquest és insuficient i que caldria que baixés més aigua per a garantir la supervivència de l’ecosistema que l’envolta: lo riu és vida! Vull recordar que des de 1989 gràcies a l’anomenat minitransvasament de l’Ebre van començar arribar a les comarques del Camp de Tarragona i el Baix Penedès 39 Hm3 anuals d’aigua a 21 municipis consorciats i que a partir de 2015 la quantitat es va elevar fins els 70 Hm3 passant a ser 62 els municipis que rebien aigua de l’Ebre i que representaven el 85% de la població de la província. La solució no és demanar més aigua quan en fa falta. La solució passa per la racionalitat de tots i cadascun de nosaltres.

EL CANAL XERTA-SÉNIA: PER A QUÈ? PER A QUI?

El canal Xerta-riu Sénia pel terme de Santa Bàrbara.

Quan encara s’estan avaluant els danys causats per la borrasca Glòria que tan va malmetre el delta de l’Ebre... Quan més que mai s’està treballant per a què, finalment, puguin arribar els anhelats sediments... Quan des de la PDE s’està qüestionant l’aigua que va cap el camp de Tarragona... Quan s’està debatent sobre el futur de la nostra pagesia massa collada pels preus que els hi paguen en origen per part dels intermediaris dels sector (principalment les grans cadenes de distribució alimentària)... Quan tot això passa, encara surten veus que reclamen la finalització del canal Xerta-riu Sénia... Inaudit!

I no són veus anònimes, sinó persones influents que tenen els canals necessaris per a fer arribar els seus missatges a un sector important de l’opinió pública en general.  

Arribat a aquest punt, me pregunto:

Per a què acabar el canal Xerta-riu Sénia? Reconec que fa anys estava a favor de que es fera. Però vistes les circumstàncies actuals penso que seria un disbarat terrible que s’acabés. Fa anys que l’Ebre i el seu delta són uns malalts crònics i sinó s’apliquen mesures urgents i continuades, només caldrà esperar una cosa: la seva mort. Indubtablement, més regadius, encara que siguin per a regar el nostre territori, no és cap solució, sinó un agreujament del problema.

Per a qui seria aquesta aigua? Al futur, no ho dubteu, l’aigua serà per a qui la pugui pagar. Tal com ha passat a d’altres llocs, d’avant d’una eventual oferta d’aigua, les explotacions agràries de les planes de Santa Bàrbara i la Galera acabarien sent comprades per grans terratinents aliens al territori amb l’única finalitat de transformar els actuals conreus per a fer una agricultura menys sostenible però molt més rendible per als seus interessos econòmics.     

Avui en dia, demanar la finalització del canal és anar en contra el territori i defensar els interessos de les multinacionals del sector que, a la vegada, van en contra dels petits agricultors i ramaders que, sortadament, encara ens queden.  

RENTAR-TE LA CARA AMB AIGUA MINERAL

Operaris treballant en la avaria del carrer Velázquez. 

Ahir, només aixecar-me, vaig tenir una desagradable sorpresa: no teníem aigua a casa.

Després d’obrir unes quantes aixetes buscant un rajolí d’aigua per a rentar-me la cara, en veure que era impossible, vaig haver de recórrer a l’aigua mineral natural embotellada... O, en aquest cas, engarrafada.

Vaig gastar la mínima imprescindible. Potser fins i tot menys. Vaig imitar els gats. Vaig mullar una tovallola i me la vaig refregar per la cara per mirar de treure’m les lleganyes acumulades durant la nit.

Després vaig obrir l’ordinador per buscar el telèfon de SOREA i els hi vaig trucar. Me van fer les preguntes de rigor per acabar informant-me:

-Estan treballant en una avaria al carrer Velázquez. Sobre les 12:00 restabliran la distribució.

Efectivament, no passava un quart de les 12 i tornava a tenir aigua a casa. Bé, no sé si era aigua o xocolata... Vaig haver de deixar rajar alguna de les aixetes de casa per a que sortir incolora i inodora. Insípida? No ho sé... No la vaig olorar... Però els que tenen millor olfacte que jo diuen que fa olor a clor. Finalment tot tornava a la normalitat.

Fa unes quantes dècades això no hagués passat. Abans als terrats  de les cases i dels blocs de pisos s’hi instal·laven uns dipòsits d’aigua de fibrociment u(uralita) per tal de no quedar-se mai sense. Després van dir que s’hi acumulaven residus que podien ser perjudicials per a la salut i van prohibir-se. També, com suposo que sabeu, els productes de la marca Uralita portaven amiant, un producte molt cancerigen. Però hi deuen d’haver altres solucions, no?

Com que sóc dels qui pensa que ens fan creure el que volen, no m’estranyaria que, també en el cas de la prohibició dels dipòsits d’aigua, hi haguessin interessos ocults. Que pel motiu que sigui no convé que ni hagin.

Mireu, sembla que abans de final d’any, les comunitats de propietaris haurem de tornar a adaptar els sintonitzadors de la TDT. Recordeu quan s’havia de passar de la senyal analògica a la digital? Recordeu que a l’anunci comparaven l’antiga televisió amb una caixa de cartró?

Després de 9 anys de funcionament segueix donant problemes. Hi ha alguna nit que, sense saber el motiu (no hi a turmenta ni res que s’hi assembli) alguns canals no se poden sintonitzar per manca de senyal. En canvi d’altres sí... Quin misteri no? Podria posar molts més exemples, però crec que per avui ja està bé.

De vegades penso si vencem o retrocedim... Però la resposta és molt clara: Avancem al ritme que ens marquen els interessos de les empreses.        

POSAR LES TERRES DE L’EBRE AL MAPA

L'Ebre crescut per Amposta. 

Existeixen realment les Terres de l’Ebre? Tot i que som una realitat territorial (més fictícia que real, perquè no existeix legalment la vegueria de les Terres de l’Ebre), del coll de Balagué cap a dalt sembla que ens ignoren.

Quants consellers o alts càrrecs del Govern català hem tingut? Laura Carme Gil, consellera d’Educació del darrer govern de Pujol, tot i que va néixer a Benissanet, té poc d’ebrenca i Carme Forcadell que va ocupar el càrrec de presidenta del Parlament va néixer a Xerta, però tampoc s’hi va estar molt de temps per aquí.

Per tant, els únics consellers hem tingut de les nostres terres ha estat Marta Cid que va ser responsable d’Ensenyament i Jordi Ciuraneta que ho va ser d’Agricultura si bé per un curt període de temps (abans havia ocupat el càrrec de director general de Pesca) Tot i que la memòria sovint me falla (o tal vegada per desconeixement), d’alts càrrec ara mateix me’n venen al cap pocs, molts pocs: el senienc Eugeni Villalbí, secretari de Joventud, la veïna de Prat de Compte Mercè Sanmartí  que va ser directora general de la Infància i la Adolescència, el calero Josep Martí, secretari de comunicació, l’ampollero/rapitenc  Francesc Sancho, secretari de Participació Social i Local, el tortosí Jordi Bort, director genera de la Vinya i el Vi, el rapitenc Lluís Salvadó, secretari d’Hisenda i, finalment, Anabel Marcos, directora de l’Institut de Seguretat Pública i, anteriorment d’Institucions Penitenciàries.

Poc bagatge per a quasi 40 anys des de que se va restaurar la Generalitat de Catalunya l’any 1980.

Però és que això no és tot. No sé si ho sabeu, la ciutat de Tarragona organitza aquest anys els Jocs del Mediterrani. De fet ja els hauria d’haver organitzat l’any passat, però la manca de finançament ho va fer impossible.

José Félix Ballesteros i tot el seu equip han deixat de banda les Terres de l’Ebre. Com sabeu, quan s’organitzen un Jocs, el normal és que hi hagi diferents subseus per algunes de les competicions. Així per exemple durant els Jocs de Barcelona-92, Badalona va ser subseu de bàsquet, Banyoles rem, Castelldefels piragüisme en aigües tranquil·les, Granollers Handbol, l’Hospitalet de Llobregat beisbol... Així fins a 15.

I no és que el territori estigui mancat d’instal·lacions o llocs on poder disputar les proves, no. Tal com deia ahir el regidor ampostí Pau Cid, a Amposta tenim una de les millors sales d’esgrima d’Europa o fer les proves de rem a l’Ebre (el Club Nàutic d’Amposta i el Club de Rem de Tortosa són els dos millors clubs de Tarragona i el Club Nàutic de la Ràpita també està entre els millors) i a la Ràpita hi ha un gran port natural on se podrien fer perfectament les proves de vela... En fi, per a rumiar-ho.

D’això se’n diu centralisme...

No sé si sabeu que la Diputació de Tarragona és un dels organismes que més hi col·labora econòmicament parlant. De fet, la millora del pont de l’Estat de Tortosa se va fer per a compensar el territori pel finançament que rebran els Jocs del Mediterrani...

El Camp de Tarragona només vol de les Terres de l’Ebre una cosa: l’aigua. Sé suposa que durant els jocs la canonada d’aigua anirà que rebentarà ja que a més gent, més consum. Després no ens necessiten per a res més. Així de clar.

Aigua a canvi de res per al territori. I després encara hi havia que volia aigua a canvi de compensacions. Quines compensacions?

Sabeu aquell de mucho prometer hasta joder y después de haber jodido nada de lo prometido...         

ELS PRECEDENTS DEL MINITRASNVASAMENT AL CAMP DE TARRAGONA

La font de la catedral. 

Entre els anys 1971 i 1974 Tarragona va ser la meva primera residència. Circumstàncies que no venen al cas van voler que marxes cap a la capital provincial a estudiar alguns cursos de batxillerat. Com la majoria dels alumnes de les Terres de l’Ebre (un concepte inexistent en aquells anys), així com d’altres comarques com el Baix Maestrat, la nostra casa era la residència Sant Jordi (llavors Colegio Menor de la Juventud)

Com adolescents que érem, aprofitàvem qualsevol moment que teníem lliure per a explorar Tarragona, conèixer des de les Rambles al Serrallo, des de la part alta a les platges.

En aquella època la l’actual Rambla Nova estava dividida en dos: Des de la plaça Imperial Tàrraco fins la font del Centenari era l’avinguda del Comte Vallellano i, des d’allí al balcó del Mediterrani, la Rambla Nova. I més enllà de la plaça Imperial Tàrraco, l’avinguda de Pius XII, ara del President Lluís Companys.

Residència Sant Jordi. 

Sobre tot durant els mesos de més calor, sovint ens aturàvem a beure d’alguna de les diverses fonts que hi havia al llar de tot aquest trajecte.  Intentaré situar-les de memòria: Una al davant mateix de la pròpia residència, una segona al davant de la seu del Diari de Tarragona (llavors Diario Español de Tarragona) i les altres dues, ja a l’avinguda del Comte Vallellano, una a cada costat. La part superior, la més visible, estava fet de ceràmica en relleu i cadascuna d’elles era sobre un motiu temàtic de la ciutat: pesquera, agrícola, industrial i turística. Com comprendreu, si bevíem d’elles és que la qualitat de l’aigua era acceptable.

Donem un salt en el temps i situem-nos al dia 1 de setembre de 1978, aproximadament uns 4 anys més tard. Recordo la data exacta perquè aquell dia havia de marxar cap a Cartagena per a fer la mili. Pel matí, tots els reclutes ens havíem presentat a la Comandància de Marina, prop de la plaça dels Carros, però el tren especial no tenia sortida des de l’estació de Tarragona fins les 9 del vespre. Per tant teníem temps de dinar i per la tarda encara de prendre alguna cosa. Recordo que vam seure a fer un granissat a la terrassa d’una gelateria de la rambla. Estava tant salat que ens el vam d’haver de deixar...

Efectivament, en aquella àpoca l’aigua d’aixeta de Tarragona era salada, tal com segurament recorda Txema Lefler, el metge madrileny que va haver de fer nit a Tarragona abans d’arribar a la Galera, el poble on havia d’exercir durant els següents anys.

Monument a Lluís Companys. 

Com a conseqüència d’aquesta mala qualitat de l’aigua va ser quan se va a començar a sentir parlar del minitransvasament de l’Ebre al Camp de Tarragona.

Abans d’escriure el comentari d’avui he entrat a la Viquipèdia per a verificar unes dades. Allí he pogut llegir que la causa principal del problema va ser l’increment demogràfic que va patir la ciutat a partir de 1965... Donem la dada com a bona... Però el que no m’entra al cap és com en tan pocs anys l’aigua va perdre tanta qualitat.

Digueu-me malpensat, però i si tot se va tractar d’una estratègia per a desencallar un obra llargament reivindicada per les autoritats del Camp de Tarragona? Per cert, el President Pujol va ser el principal artífex de que l’aigua de l’Ebre arribés a Tarragona i més enllà. 

 

Antiga Comandància de Marina. 

ELS IONQUIS DE L’AIGUA

Genial acudit de Roto publicat al País a principis de la dècada passada.

Ahir dia 2 de febrer se va commemorar el dia mundial de les zones humides. El dia anterior Francisco Jódar, Conseller murcià de l’Aigua, Agricultura, Ramaderia i Pesca deia el següent:   

-L’aigua dessalada no és suficient, fan falta transvasaments.

A més a més afegia:

-Hi ha que moure l’aigua i fer transvasaments facilitar cessions de drets entre conques, crear bancs d’aigua...

-Tenim que acabar amb la guerra de l’aigua i arribar a acords.

-Manquen infraestructures per a portar l’aigua a aquells llocs on la necessiten.

Manifestació Sant Jaume.-Deltebre (30-03-2014)

Desgraciadament les peticions de fer grans transvasament són cícliques. El Pla Hidrològic Nacional que va ser aprovat l’any 2001 no va ser el primer intent d’emportar-se l’aigua de l’Ebre ni, tal com ens temíem en aquell moment, l’últim. Això sí, hauria segut, d’haver-se dut a terme el més gran de trots ja que contemplava el transvasament de 1.050 Hm3 principalment cal a les zones de Llevant i Múrcia, però també cap a Barcelona.

Els portaveus de la Plataforma en Defensa de l’Ebre en han advertit sovint que la batalla per l’aigua no se pot donar mai per acabada. Després de que el govern de Zapatero redactés un altre pla on s’excloïa la captació de l’aigua de l’Ebre, que jo recordi, hi ha hagut al menys 5 grans manifestacions més: Amposta (15-05-2008), Barcelona (30-05-2010), Sant Jaume-Deltebre 30-03-2014, Amposta (7-02-2016) i Barcelona (5-06-2016)

Una de les coses que tenim clares els que defensem el Delta és que per molta aigua que s’acabés transvasant, els seus receptor mai ne tindrien prou i sempre n’acabarien demanant més. Això és precisament el que està reclamant Francisco Jódar. D’aquí que l’anomeni a ell i a aquells que com ell pensen com a ionquis de l’aigua.

Amposta (7-02-2016)

Desgraciadament, aquest ionquis de l’aigua tenen a les nostres terres uns aliats importants. Quan Jódar parla d’arribar a acords té molt clar amb qui ho té que fer: amb els regants que estiguin disposats a vendre-la. I avui per avui aquests regants tenen un nom: Comunitat de Regants de la Dreta de l’Ebre.

Tot i que també de forma més encoberta ho han intentat amb una altra comunitat de regants: Els del Canal Xerta-Riu Sénia. Abans quan us parlava de que els projectes de transvasaments n’hi ha hagut molts, la primera finalitat d’aquest canal havia d’estar portar aigua als la siderúrgia de Sagunt, però en arribar la crisi d’aquest sector a principis dels anys 80, va quedar paralitzat.

Durant els anys més intensos de la lluita antitransvament (2000-2004) el projecte de portar aigua cap al sud a través d’aquest canal va tornar a revifar. Per aquells que no coneixeu la zona com me la conec jo, us diré que els últims indicis de canal acaben just al costat de la carretera que va de la Galera a Ulldecona per la Miliana, prop del quilòmetre 4. En aquell temps se va marcar el terreny per on havia de continuar amb uns claus. Anys més tard es van tornar a reiniciar les obres, però com que infraestructura estava molt malmesa se va optar en refer tot el canal amb noves peces de formigó col·locades dintre de la llera de l’antic canal.

Barcelona (5-06-2016)

La pregunta que sempre ens farem serà: Necessiten tanta aigua a Múrcia? Se sap que des de fa dècades s’han preparat milers d’hectàrees de regadiu de forma il·legal. Però a part d’això, quan costaria tota la infraestructura que encara queda per a fer? A qui beneficiaria? No puc contestar a la primera pregunta, però si a la segona: a les grans constructores i als bancs.

A partir d’aquí que cadascú pensi el que vulgui amb tota llibertat...     

DIA MUNDIAL DE L’AIGUA: RES A CELEBRAR

Tot i que avui sé celebra el Dia Mundial de l’Aigua, a les Terres de l’Ebre, tal com va sent habitual, no tenim res a celebrar... L’amenaça de transvasaments que portin aigua més enllà de la conca del riu, lluny d’esvair-se, reapareix i s’accentua cada cer temps.  

La Confederació Hidrogràfica de l’Ebre ha aprovat recentment la concessió de més aigua per al canal Segarra-Garrigues amb la infinita col·laboració del  govern de la Generalitat, aquell que dia sí i dia també parla de referèndum i independència, però sobre tot del Govern de Zapatero que l’any 2010 utilitzant la fórmula del reial decret, va obrir les portes per a ampliar la concessió. Des del territori sempre s’ha dit que es tracta d’una forma encoberta per a portar aigua a Barcelona i garantir així els subministrament de la seva zona metropolitana.

El canal Segarra-Garrigues capta l’aigua del riu Segre. No crec que sé li escapi a ningú que l’aigua del Segre és d’una millor qualitat que la que arriba al Delta de l’Ebre, per tant i lògicament, si li extreus al riu aigua de qualitat, la que queda sempre serà més dolenta.

Encara que s’extregui aigua del Segre o de qualsevol altre afluent, sempre serà un transvasament de l’Ebre, ja que minvarà el cabal del riu perjudicant l’ecosistema, la pesca i l’aqüicultura.

L’AIGUA DELS CANALS

Cada dia, quan pujo a treballar a Tortosa, des d’Amposta a Vinallop circulo en paral·lel al canal de la Dreta que fa setmanes que baixa buit. Si la memòria no me falla, durant uns dies va baixar perquè va ploure a la capçalera i ja sabeu que quan això passa o es preveu el desglaç de la neu que s’ha acumulat als Pirineus durant l’hivern, els gestors del embassaments obren les comportes per a deixar passar l’aigua excedent i evitar així inundacions a les zones baixes de la vall del riu.

El Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT) és l’empresa que gestiona l’aigua de l’anomenat minitransvasament a Tarragona i que, poc a poc ha anat eixamplant la seva xarxa de subministrament a més pobles.

Segons se’ns ha dit, el CAT agafa l’aigua dels canals de rec, gràcies a un contracte que tenen amb les comunitats de regants que són les propietàries de l’aigua una vegada està dintre dels canals.

Potser sóc un ignorant en el tema, però no recordo haver vist dipòsits d’emmagatzament d’aigua que permetrien continuar subministrant aigua als seus clients durant el temps en que no baixa aigua pels canals...

Per tant (perdoneu-me si fico la pota), quan no baixa aigua pels canals, com s’ho fan?

EL POU DE CAMP-REDÓ

Com que sempre hi ha malpensats, fa anys me va dir un amic que s’havia fet un pou a la zona de Font de Quinto (Camp-redó) i que estratègicament el van cobrir amb una caseta. Aquest pou permetria extreure aigua de l’aqüífer de la Galera que segons Antonio Canício és el segon més important de Catalunya.

No cal ni dir-ho, l’aigua de l’aqüífer, igual com passa amb la del Segre, és de molta millor qualitat i, per tant, permetria estalviar una part important dels costos de depuració.

I sinó és així, per a què serveix aquella subestació?

Queda dit.

PORTES GIRATÒRIES

Per cert, ahir us parlava de portes giratòries... Sembla que al CAT també n’hi ha:   

http://www.media.cat/anuari/un-canal-amb-portes-giratories/

Terres de l'Ebre independència ja!!

LES FOTOS DEL DIA 16-11-2013

Fred i pluja. El termòmetre de la Farmàcia Salom d'Amposta marcava entre 4º i 4,5º, encara que s'ha de dir que segurament la temperatura real era d'un grau superior o fins i tot una mica més.
Segons informa la marfanta, a les comarques de la Terra Alta i la Ribera d'Ebre ja han caigut les primeres nevades de la temporada. 
Si encara no heu sortit de casa i ho penseu fer, abrigueu-vos!

QÜESTIÓ DE MATISOS

Fa uns quinze dies l’Ajuntament de Tortosa es va avançar a la petició de la Diputació de Castelló de demanar 90 H3 d’aigua de l’Ebre, presentant una moció de rebuig.
Sembla ser que per a que s’hi poguessin sumar tots els grups polítics amb representació al consistori tortosí, un regidor va demanar canviar una paraula. Allí on posava “oposició” calia posar “discrepància”. O sigui, la frase inicial deia poc més o menys així: “Mostra l’oposició de l’Ajuntament de Tortosa a que es puguin transvasar 90 H3 d’aigua de l’Ebre a les comarques del Nord de Castelló”. I finalment deia això: “Mostrar la discrepància de l’Ajuntament de Tortosa a que es puguin transvasar 90 H3 d’aigua a les comarques del Nord de Castelló”.
La paraula “oposició” no és sinònima de discrepància. Seria sinònima, per exemple “rebuig”.
La persona que discrepa, demostra la seva “disconformitat”, però sobre què? Al meu parer, la moció aprovada per l’ajuntament de Tortosa, tot i ser integradora, que sempre és positiu i desitjable, va quedar una mica coixa.
Sembla ser que el plenari del Consell Comarcal del Baix Ebre també va aprovar una moció, sinó la mateixa, semblant, en contra d’un transvasament a les comarques de Castelló.
Dilluns, a les 12, quan l’Ajuntament d’Amposta celebri el seu ple ordinari, la mateixa moció passarà per a ser aprovada (o no) i, és voluntat al menys del  PSC que consti “oposició” o “rebuig”, però mai “discrepància”. 
Les oposicions als transvasaments (a tots!) han de ser potents, raonades i en dades científiques irrefutables, com s'ha fet sempre des de la PDE i no a través de resolucions consensuades i polítiques.  
Segurament no hi haurà cap problema per a ser aprovada així, ja que a l’ajuntament d’Amposta, una legislatura més, no hi ha cap regidor del Partit Popular i CiU, aquesta vegada, sembla ser que té la lliçó apresa i hi votarà a favor, com també ho farà, evidentment, ERC i, fins i tot PxC.

Em diuen que l’argument que defensa la Diputació de Castelló per a reclamar l’aigua de l’Ebre és que el riu Bergantes és afluent del riu Guadalop i aquest, a la vegada, de l’Ebre. És l’únic riu de, País Valencià que té la característica de ser de la conca de l’Ebre.

Imagino que a l’hora de buscar drets, ja sigui sobre l’ús de l’aigua com en aquest cas o sobre alguna cosa més material i tangible, te les enginyes per poder-les trobar. Però el tema del transvasament de l’Ebre és molt més seriós i complex que rebuscar “sota les pedres” el motiu pel qual l’aigua ha d’arribar a aquelles comarques.
Digueu-me demagog, però no em puc estar de parlar de l’aeroport de Castelló i els motius que va tenir l’anterior equip del govern de la Diputació de Castelló per a impulsar una infraestructura d’aquella magnitud per a obtenir, finalment, un resultat tan nefast econòmicament parlant o sigui zero (0), després de diversos mesos des de que Fabra el va inaugurar.  

(Totes les fotos són del riu Bergantes al seu pas per la zona de la Balma de Sorita, camí d'Aiguaviva) 

   

COMENTARI DE L'ALCALDE DE BATEA SOBRE L'APUJADA DEL REBUT DE L'AIGUA

El passat dia 13 vaig fer una entrada amb el títol de "Volen apujar el rebut de l'aigua (un cop més)" L'alcalde de Batea, exdiputat al Parlament i bon amic Joaquim Paladella em va deixar un comentari al Facebook molt interessant i que caldria difondre'l.

El Joaquim Paladella Curto ha comentat el teu enllaç.

El Joaquim ha escrit: "Joan, no ho saps tot!!! els de l'Ebre pagarem molt més que la resta de Catalunya. El que es diu que volen apujar un gairebé 10 % però el que no es diu que la Generalitat de CIU el Cànon que pagava a l'Hidrogràfica de l'Ebre no el vol pagar, hi ara som els ciutadans de l'Ebre qui l'hem de pagar a Batea això puja uns 6000 euros, calcula a cada poble, i amb endarreriments de l'any 2010. Es a dir, a Catalunya pagaran un Cànon i nosaltres dos, per que el canon que s'assumia per l'ACA de l'Hidrogràfica ara ja no ho faran i passarà directament a les costelles de la gent de l'Ebre. Nosaltres hem fet un recurs, que ja ens l'han desestimat i hem d'aplicar la puja al rebut de l'aigua de la gent com segon canon, dit per l'ACA, o pagar anualment amb altres recursos. ES UN ESCÀNDOL QUÈ NINGÚ DIU RES ... A AMPOSTA HO SAP ALGÚ? L'ALCALDE SI!!!!"

L’AIGUA AL SEGLE XXI

Avui 15 d’octubre es fa “el dia d’acció dels ‘bloggers’” i aquest any el tema és “l’aigua”.

Sóc dels que penso que malament quan s’ha de commemorar o dedicar un dia a alguna cosa, per exemple el “Dia Mundial de...” (...dels drets de l’infant, de la dona, del orgull gai, de la Terra, etc.) Vol dir que alguna cosa no va com hauria d’anar. El dia Mundial de l’Aigua es va celebrar el passat 22 de març, el segon dia de la primavera.

L’amic Brian, que va ser qui em va avisar d’aquesta iniciativa, va dir que el tema de l’aigua “és un dels nostres temes favorits” i el cert és que no li manca la raó.

L’any 2000, molta gent de les Terres de l’Ebre, així com de l’Aragó i d’altres comunitats de l’estat, es van mobilitzar contra el PHN (Plan Hidrológico Nacional) que van parir els “experts” en aigua del govern de José María Aznar.

Recordo que quan ens manifestàvem per diversos punts de la geografia espanyola, allà on anàvem, parlàvem de la “Nova Cultura de l’Aigua”, una idea molt lligada als professors i científics Pedro Arrojo, Javier Martínez Gil, Narcís Prat, Enric Tello, Carles Ibáñez i Josep Canício, i tants d’altres que des de les seves respectives càtedres, institucions, tribunes, etc. van ajudar a difondre el concepte.

La Nova Cultura de l’Aigua fomenta l’estalvi, la reutilització i el reciclatge de l’aigua, com a bé escàs que és.

Però l’escassetat de l’aigua no afecta per igual a tots els països. N’hi ha alguns, sobre tot els del més al N, on l’aigua encara és un bé abundant. En canvi, tal com et vas apropant cap al S i, sobre tot als països saharians, l’aigua és un bé escàs i molt preuat. De vegades trobar aigua potable en alguns d’aquest països és una tasca pràcticament impossible.

Les mobilitzacions que tingueren l’origen i impuls de les Terres de l’Ebre, van servir per a diverses coses. Una (i tal vegada la principal), aturar el PHN i, dos, conscienciar a la població metropolitana que, a mig termini, l’aigua pot esdevenir un bé escàs.

Certament, poblacions com Barcelona han anat reduint progressivament el consum de l’aigua, però encara es poden prendre més mesures per evitar un consum desmesurat.

Precisament, aquest dies, després de la sequera que va parit Catalunya l’any 2008, l’Agència Catalana de l’Aigua està parlant d’apujar el preu en previsió d’altres èpoques de sequera.

Penso que la solució no és apujar el preu, sinó optimitzar més be els recursos disponibles i, si cal, posar en funcionament altres mesures que en permetin una millor gestió.

París emmagatzema l’aigua de la pluja des del segle XIII. Barcelona, en canvi, fa molts pocs anys que va començar a aplicar una mesura similar.

L’aigua de la pluja que cau sobre les ciutats no fa altra funció que netejar els carrers. Si es poguessin adaptar les nostres ciutats per a recollir tota aquesta aigua de la pluja, en un any plujós, s’emmagatzemarien uns quants H3 d’aigua per a ser reutilitzada, per exemple, en regar parcs i jardins i no tenir que fer-ho amb l’aigua potable que tant costa d’aconseguir.