ELS UNS PELS ALTRES I LA CASA (Gènova, 13) SENSE AGRANAR

Les compareixences en seu judicial de persones conegudes, d’aquelles de alta cuna y baja cama, tenen una expectació mediàtica, però a l’hora de la veritat no solen aportar cap novetat destacable. Potser és perquè l’opinió pública en general ja s’ha fet una idea sobre el que ha passat en cada cas. N’hi ha qui ho anomenen judicis paral·lels, però només es tracta de recopilar dades i arribar a conclusions. Conclusions que la majoria de vegades no pots expressar en públic per manca de proves, però els indicis solen ser força evidents.

Com sabeu dimecres va declarar el President del Govern de les Espanyes a l’Audiència Nacional en qualitat de testimoni. Mentre això passava, Arnaldo Otegi assistia a una conferència que donava un amic a Lleida i deia més o menys això:

-Com han canviat els temps... Mentre jo estic assegut tranquil·lament escoltant el meu amic Joan Tardà, Rajoy està declarant a l’Audiència Nacional.

No ens enganyem, malgrat les paraules d’Otegui el país no ha canviat substancialment: A Madrid segueix governant el PP i pel que sembla ho farà, al menys, fins que la legislatura s’esgoti i a Catalunya seguim, com des de fa anys, en pas fer cap a la independència o cap a la incertesa (encara està per veure’s) i, per tot arreu, destapant-se nous casos de corrupció política.

No sé si us n’heu adonat, Espanya és un país de filòsofs. El tio Maso (e.p.d.), pare del meu company de treball i amic Maso, sempre es vanagloriava d’haver llegit intensament els filòsofs de la Grècia clàssica. Nosaltres els espanyols (i fins que es demostri el contrari ho són tots els que tenen el DNI del Regne d’Espanya) tenim la grandíssima sort de poder conviure amb ells. Només sé que no sé res va dir Plató, una de les frases més repetides pels nostres corruptes de capçalera.

Però si amb això no n’hi ha prou, la culpa no la vol ningú (cap sorpresa!) i si l’encolomes a un altre que damunt no es pot defensar, millor encara.

Un dels tresorers del PP del temps de la Gürtel va se Álvaro Lapuerta que ha quedat exonerat degut al seu estat de salut física i mental. Dimecres Rajoy el va culpar juntament amb l’Esperanza Aguirre (a qui no deu de considerar amiga precisament) de ser-ne els responsables del finançament il·legal del partit. Sembla ser que mentre el primer ho va ser per acció, la segona ho hauria estat per omissió. Va declarar Rajoy que en assabentar-se de que alguna cosa lletja passava al PP, li va manar a l’Esperanza Aguirre que ho investigués i si ho considerava pertinent, ho tallés de soca-rel. Però ni la Esperanza ni Rajoy van fer res... Per a què havien de prendre mesures si el que estava passant ja els hi anava bé!

Si així va ser, Doña Espe no ho va fer... Tot i que, com sabeu, presumeix de ser ella la que va destapar la Gürtel (però sé li van escapar d’altres com la Púnica, el Lezo...)

Només acabar la compareixença de Rajoy davant l’Audiència Nacional van diversos líders polítics (entre ells Pedro Sánchez) els que li van demanar la dimissió.

Per la seva banda, des del PP van dir que semblava una cursa per veure qui l’hi ho demanava abans. No es tracta de demanar-la abans o després, es tractar de tenir decència (ni que només sigui una mica) i presentar la renuncia... I no dimecres, sinó quan es va saber amb seguretat que el PP s’havia finançat irregularment durant anys, incloent-hi els sobresous que s’emportaven la majoria dels seus dirigents, entre d’altres, presumptament, Rajoy.

Me costa creure que si una situació similar a la que ha passat al PP (o a CDC) hagués passat a un dels principals partits d’algun país del nostre entorn, no hagués comportat conseqüències polítiques immediates. Des d’Europa suposo que se’ns miren amb cara d’incredulitat i estupefacció.  

Per cert, TVE-1 va ser l’única emissora generalista (no temàtica) que no va informar als seus Telediaris de la compareixença de Rajoy a l’Audiència. Com podeu veure, als seus dirigents encara els hi dura el sectarisme de l’època de directius de TeleMadrid. 

AIDA MAY BIGGS I LES ESPÈCIES PROTEGIDES DE LA FAUNA DEL PP

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 

No me direu que no sabeu qui és? Sé nota que teniu molt poca categoria. Avui en dia si no tens una societat offshore domiciliada a un paradís fiscals, com per exemple Panamà, no sou res... I perdoneu que us ho digui així. Bé, no sou res perquè no sou ni del PP ni heu tingut cap pare de qui hagueu rebut una deixa a l’estranger...

Si entre els meus lectors hi ha algú que compleix els requisits i, a sobre té una societat domiciliada a Panama, té molts de números per a conèixer a la tal Aida May Biggs que, tot  i que el meu nivell d’anglès s’apropi molt a zero, sé que big vol dir gran, tot i que no he trobat traducció a biggsperò bé podria ser molt, molt gran... La senyora en qüestió és la testaferro de més de 17.000 societats. Només un apunt per a què entengueu la situació. Aquesta senyora, la Aida May Biggs, que té 93 anys, el Consell d’Europa la va posar d’exemple de testaferro en societats offshore, la qual cosa vol dir que és sobradament coneguda dintre dels estaments internacionals.

I, per què us parlo d’ella? Perquè entre les més de les 17.000 societats amb les que té algun tipus de relació, una és la de la família Moix, de la qual, un dels membres és el fiscal en cap Anticorrupció. I es clar, arribat a aquest punt té preguntes: Per què la necessitat de tenir una testaferro a la societat? Segurament perquè volien amagar alguna cosa. No ho creieu així?

El dimitit ministre José Manuel Soria, quan també se’l va enxampar amb societats a Panama, va intentar eludir la seva responsabilitat amb tots els mitjans disponibles, però va cometre un error imperdonable: Es va contradir constantment. I aquest fet posava en evidència que alguna cosa estava amagant. A Moix li ha passat el mateix.

Una de les mentides de Moix és dir que fins la mort dels seus progenitors no va tenir constància de l’existència de la societat en qüestió. Però no és cert, ja que s’ha sabut que sons pares van haver de declarar davant una jutge per alçament de bens i Moix hi era present i, en aquella declaració va sortir a relluir la societat.  

De Ferreres al Periódico. 

Ja coneixeu la dita: La dona del César, a part de ser honrada, ho ha de semblar. I Moix, ara com ara, sembla més un corrupte que una persona transparent. Si el cap de la fiscalia Anticorrupció d’Espanya, el mateix que s’hauria d’encarregar, entre d’altres funcions, de perseguir als que tenen diners no declarats en paradisos fiscals, té una societat domiciliada a un d’aquests paradisos, té dóna a pensar que el nivell de podridura a Espanya ja ha arribat a tots els confins i més enllà.

Finalment, com sabeu, Moix ha presentat la seva dimissió irrevocable i per motius personals al Fiscal General de l’Estat José Manuel Maza que ha acceptat la dimissió a contra cor... Segons el Fiscal en Cap no veu cap motiu pel qual Moix havia de presentar la dimissió.

Però molt possiblement, després de la  vergonyosa situació que hem viscut aquests darrers dies (molt semblant a la que visquérem amb José Manuel Soria), la dimissió de Moix sap a poc. L’haurien de secundar Maza i Català... Però és que després ja està Rajoy... Potser recordareu el comentari de les Quatre Sotes que vaig escriure fa unes setmanes. Són com una mena d’espècies protegides: sé protegeixen entre ells.  

Quan un fet excepcional es repeteix constantment passa a ser un fet comú. I si aquest fet comú es generalitza pot acabar sent acceptat per una gran majoria de ciutadans com un fet normal. Potser això mateix és el que ha passat a aquest país. Uns pocs van començar a robar, però poc a poc el grup de lladres va anar creixent i creixent i tot i que s’intuïa que la corrupció es generalitzava i enquistava per tot el país, els ciutadans votaven els corruptes com si allò que feien fos el més normal del món.

El PP, un dels partits més afectats per la corrupció, primer va fer el que fa tothom: negar-ho tot. Més tard va usar la tàctica del ventilador: I tu més! Però finalment, quan va veure que ni així se’n sortia perquè per cada cas de corrupció que tenia el següent partit del rànquing de corruptes, ells ne tenien 5, van canviar de tàctica i van intentar per tots els mitjans que tenien al seu abast, ascendir a jutges i fiscals propers a la seva ideologia a llocs caus per mirar d’obtenir les màximes avantatges possibles, fins el punt de que ara mateix s’està posant en qüestió la independència del poder judicial.

Si voleu us explico la penúltima. Fa unes setmanes es va saber que el jutge Velasco, l’encarregat de jutjar els casos Púnica i Lezo, seria traslladat. Ara s’ha fet públic qui el substituirà... No ho diríeu mai: El jutge que demanava Ignacio González!

Perdoneu que us ho digui: AQUÍ NO QUEDA UN PAM DE NET!

Però per desgràcia, només els que votem (ni tant sols la ciutadania) podem canviar-ho, però sembla que n’hi ha molts que aquesta situació ja els hi va bé. Potser perquè ells també són uns corruptes o els agradaria estar al lloc dels corruptes. No s’entén d’una altra manera. 

PER AMPLIAR LA INFORMACIÓ: 

http://www.eldiario.es/politica/Manuel-Moix-presenta-Fiscalia-Anticorrupcion_0_649885162.html

http://www.eldiario.es/politica/Velasco-sustituido-magistrado-Ignacio-Gonzalez_0_649536066.html

http://www.eldiario.es/escolar/mentiras-Manuel-Moix-sociedad-Panama_6_649595056.html

http://www.eldiario.es/escolar/mentiras-general-dimision-Manuel-Moix_6_649945008.html

ELS DIES HORRIBLES DEL PP

De Ricardo a el Mundo. 

Si estigués a un altre país ara mateix estaria pensant que el PP està donant els darrers cops de cua...

Però quan obro els ulls me’n adono que continuo assegut davant l’ordinador, a casa, al país on porto vivint des de fa més de 59 anys i torno a la dura i crua realitat: El PP se’n acabarà sortint. Tot i que ens aquests darrers dies s’han donat les circumstàncies necessàries per a que els càrrecs que encara no han estat imputats, acabessin per dimitir. Però no serà així... I això només passa aquí, al nostre país... Bé i a les repúbliques bananeres (no cal dir noms que tothom, segur, ne tindrem alguna a la ment)

El tribunal que està jutjant a la trama Gürtel i que va fer seure al banc dels acusats entre d’altres a Luis Bárcenas y Francisco Correa, va acabar acceptant que Rajoy comparegués com a testimoni.

Ràpidament Maillo (en temps de Franco a Ulldecona ni havia un guàrdia civil anomenat Maillo i que sembla que tenia molt mala llet) va sortir a dir que Rajoy no aportaria res de nou a la causa i se’l va veure contrariat i empipat. A qui li piqui que es rasqui...  

Però Rajoy no hi anirà sol. L’acompanyaran els qui, com ell, van ser secretaris generals del PP (Javier Arenas y Álvarez Cascos), a part de l’Aguirre (la que segons ella va destapar el cas), Mayor Oreja i Rodrigo Rato (que igual s’ha llogat un apartament prop dels jutjats per no haver d’anar i vindre cada dia)

Aquets dies la Sexta no ha parat de recordar que quan van sortir a la llum els primers indicis de la trama Gürtel va sortir Rajoy acompanyat de tota la plana major del partit per a negar cap vinculació del seu partit.

De fet el PP ho va estar negant durant anys (usant una estratègia semblant a la dels atemptats de Madrid de 11-M de no voler reconèixer l’autoria d’una cèdula islàmica) I no només això, sinó que quan no els hi va quedar més remei que acceptar que alguna cosa els vinculava, van optar per dir que acataven les resolucions judicials, que col·laborarien amb la Justícia, però al mateix temps posaven tots els pals a les rodes possibles per a fer descarrilar el comboi que els hauria de portar a tots a la presó (cosa que no passarà)

Ara, després de que la Justícia hagi requerit el testimoni de Rajoy, ha optat per una altra estratègia: Dir que els jutges fan abús de poder. En aquest pas se’ls hi acabaran tots els arguments possibles.

Espanya és el país dels tontos. Ara bé, ni ho molts més que s’ho fan que no que ho són realment (i perdoneu-me per haver usat aquesta expressió) Rajoy, com la Infanta Cristina, com la Pantoja o com tants i tants altres que han estat involucrets d’alguna manera en casos de corrupció, o no se’n recorden del que va passar o no se’n assabentaven de res.

Però al país dels cecs (o dels tontos), sempre hi ha un tort (o un vivet) i, en aquest cas la més llesta de tots és l’actual Presidenta de la Comunitat de Madrid Cristina Cifuentes. Cifuentes porta anys ocupant càrrecs dintre del partit, inclòs un lloc de consellera del Canal Isabel II (Ignacio González el va convertir en el centre neuràlgic dels seus tripijocs) No obstant, això no ha privat a Cifuentes de denunciar al seu antecessor al càrrec per corrupció.

Què guanya Cifuentes? Està per veure, però vol donar la imatge de regeneració que predica el PP, però que no compleix. Si la jugada li surt bé podria convertir-se en la successora de Rajoy al capdavant del partit i, el més lògic, és assegurar-se el suport de C’s fins el final de la legislatura.

Fins dimecres la més llesta de tots semblava que era Esperanza Aguirre. La lideressa havia sabut sortir-se’n indemne de tots els casos de corrupció que involucraven directament estrets col·laboradors seus (Si González, tal com va dir la pròpia Aguirre era la seva ma dreta, Granados deuria ser l’esquerra) Però després de la detenció d’Ignacio González, l’Aguirre, en lloc de sortir a defensar-se com sempre ha fet, va optar per guardar silenci. De fet ni sé la va veure.

El mateix dimecres, la Sexta, va emetre unes imatges de Doña Esperanza de després de la detenció de Granados on deia textualment queGranados no era la seva ma dreta, que la seva ma dreta era Ignacio González... En unes altres imatges, González era entrevistat per la periodista Ana Pastor després de la detenció de Francisco Granados.

-Posaria la ma al foc per algú? –Li va preguntar la periodista-

-Per ningú... Ni per mi mateix... –Li va respondre González-

-M’està dient que no posaria la ma al foc ni per vostè?-Va insistir la periodista-

-Efectivament...

Després de veure aquestes imatges vaig pensar que González ja tenia molt clar que estava cometent irregularitats.

EXCUSES DE MAL INDEPENDENTISTA

De Ferreres al Periódico. 

Després de que el TSJC jutges a Mas, Ortega i Rigau, aquesta setmana li ha toca el torn a Homs, però en aquest cas l’ha jutjat el Tribunal Suprem, per la seva condició d’aforat, al ser diputat al Congrés. El 9-N de 2014 Homs era Conseller de la Presidència i, per tant, un dels responsables d’organitzar la consulta o el procés participatiu com sembla que ho volen anomenar.

Les televisions han ofert diverses imatges sobre la compareixença d’Homs a la sala del TS que el jutjava. Se’l veia arrogant; de vegades fins i tot com si desafies als membres del tribunal que l’estava jutjant, sobre tot al fiscal.

Homs va basar principalment en dues qüestions:

1.- No van entendre la providència que els hi va fer arribar el Tribunal Constitucional.

2.- No hi veien cap delicte amb el que pretenien fer al tractar-se d’un procés participatiu i no d’una consulta o un referèndum.

M’he llegit la providència i tot i que s’usa el típic llenguatge judicial i per tant un profà en la matèria pot tenir problemes d’interpretació, no crec que sigui el cas d’Homs que, tal i com es va reiterar diverses vegades durant l’audiència, és advocat, tot i que no en exercici.

A part d’això la Generalitat compta amb uns serveis jurídics que són capaços (no haurien de ser capaços...) d’interpretar qualsevol demanda, qualsevol denúncia, qualsevol auto, qualsevol providència, etc. que se’ls hi faci arribar.

La segona qüestió és més del mateix. Un advocat no pot excusar-se dient que no hi veien cap delicte... De la providència del TC se’n desprenia alguna cosa. Dir que es pensaven que no hi havia delicte torna a ser un argument difícil de creure venint de qui ve.

Imagineu-vos per un moment que jutgessin a una persona anònima i que digués que com no ha fet el que ha fet perquè no coneixia la Llei. El jutge li respondria que la ignorància de la llei no l’eximeix de complir-la. Aquest és el primer precepte legislatiu (i l’únic que me sé...)  

Per tant, els arguments d’Homs (de Quico Homs) me semblen bastant infantils i impropis d’un polític que només fa uns anys sonava com a clar aspirant a succeir a Arturo.

El món independentista (independentista de veritat) esperaven molt més d’ell com també esperaven molt més de Mas, Ortega i Rigau. Als independentistes de veritat els hi hauria agradat que, en lloc d’enfrontar-se al tribunal en qüestions intranscendents, els hi hagués etzibat: No reconec a aquest tribunal! Vostès no me poden jutjar!

Els independentistes de veritat parlen molt de desobeir i no reconèixer cap tribunal ni institució espanyola. Alguns membres de les CUP així ho han manifestat i mantingut fins i tot quan se’ls ha jutjat a l’Audiència Nacional.

Per tant, reitero el meu convenciment de que els antics convergents es van convertir a l’independentisme per interessos polítics, però el d’ells é un independentisme reversible: sempre que els hi interessi tornaran a convertir-se en nacionalistes.

Això sí, abans s’embolcallaven amb la senyera... Ara s’embolcallen amb la senyera, però l’estelada del triangle blau i l’estel blanc i en el futur sé seguiran embolcallant amb la senyera... Amb quina? Ves a saber. És l’única manera que tenen d’amagar les seves vergonyes.

SENTÈNCIA URDANGARÍN: ÉS NORMAL...? ÉS LEGAL!

El Jueves.

Miro molt poc el programa de Josep Cuní a 8tv. Dijous ho vaig fer, ni que fos només per un moment. Estaven parlant, com no, del tema del dia, de la sentència de l’audiència de Palma al cunyat del Rei Iñaqui Urdangarín. Després de la benevolència en que va ser tractat (llibertat sense fiança quan sé li havia imposat una condemna de més de 6 anys de presó), una dels contertulians va preguntar:

-És normal?

I un altre li va respondre:

-És legal.

La veritat és que costa pair que passin coses com aquesta al nostre país. Que molts de lladres de guant blanc surtin pràcticament indemnes i, com diuen els castellans, se’n puguin anar de rositas... La sentència contra l’exduc de Palma és massa benèvola com per a creure’s que la justícia sigui igual per a tothom. Qui s’ha llegit la sentència detengudament opina que sé li han aplicat tota mena d’atenuants primer per a rebaixar-li els anys de condemna que demanava el fiscal, després per acabar pràcticament absolt.

De la sentència crida l’atenció, principalment, dues coses: el lligam que diu que té Urdangarín amb Espanya, quan des de fa temps la seva família està vivint a Suïssa i les circumstàncies sobradament conegudes i, per tant, no cal enumerar-les (així ho posa)

Aquest matí Pepa Bueno a la SER dia que, precisament, per ser circumstàncies sobradament conegudes amb més motiu encara s’haurien d’enumerar. Potser si fos així més d’un se posaria roig com una tomata en veure els arguments que ha fet servir el tribunal per a un cas tan excepcional.

Tal com me passa algunes vegades, aquest detall m’ha recordat una anècdota dels anys en que estudiava batxillerat. Ho feia a Tarragona, al Martí i Franquès i residia a la residència Sant Jordi. Allí hi havia estudiants de diversos punts de Catalunya, Nord del País Valencià, Andorra i fins i tot de Castella la Manxa. Un dels interns era de la Pobla de Segur.

No recordo com li deien, però si com l’anomenàvem nosaltres: Molècula. Molècula era un personatge de dibuixos animats que tenia unes evidents similituds amb el nostre company, tant en l’aspecte físic com en el intel·lectual. El nostre Molècula feia un curs més que jo.

La seva professora de Física de 6è es deia De la Cuadra i un dia estava fent una d’aquelles llargues demostracions que acabaven amb una fórmula. Però arribat a un determinat moment, la professora dirigint-se als alumes els hi va dir:

-I, a partir d’aquí sé demostra... Però no ho demostrarem perquè és molt complicat i segurament no ho entendreu...

En aquell moment Molècula va alçar el braç i dirigint-se a la professora, li va dir:

-Senyoreta, li demano per favor que ens ho demostri... Jo ho entendré.

La professora s’hi va negar i Molècula hi va insistir. Finalment la professora que, evidentment no ho sabia resoldre, va haver d’acceptar l’evidència i es va posar a plorar.

Segurament els dos casos tenen molt poc a veure, però a mi, aquest apartat de la sentència d’Urdangarín m’ho ha fet recordar... Què voleu que us digui ara?  

ARTICLE DE L’ENRIC HERNÀNDEZ, DIRECTOR DEL PERIÓDICO:

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/urdangarin-llibertat-circumstancies-sobres-conegudes-5857119

LA TRUCADA TELEFÒNICA

El Jueves. 

Ring, ring, ring (bé, així era abans, ara ves a saber quina melodia té)

-Buenos días... Póngame con el Fiscal General...

-De parte de quién..?

-De parte de Felipe VI, Rey de España...

-Le pongo con él, Majestad...

...

-Dígame Majestad... Siempre a sus órdenes Majestad...

-Mira José Manuel… Tengo un problemilla…Mejor dicho, tengo a una hermana (no le digo su nombre por motivo de confidencialidad) que tiene un problemilla con la Justicia… Le solicitan que pague unos 200.000 €… A ver si le puede salir a devolver, como cuando hace la Declaración de la Renta…

-Esto está hecho Majestad… ¿Alguna cosa más?

-No me hables de Mas, no me hables de Mas, el secesionista catalán que últimamente me tiene frito…

-No Majestad, no le hablo de Mas… Le digo que si precisa alguna cosa más…

-A bueno, mira sí, ya puestos… Es que el marido de mi hermana, del que tampoco quiero decir el nombre… En este caso no por confidencialidad, sino porque quiero olvidarme de él lo antes posible… El cabronazo aquel, con los bien que jugaba a balonmano… También tiene un problema… Un fiscal de Mallorca me lo quiere enchiquerar…  Y mira, no es que no lo tenga merecido por ladrón, es que mi hermana está muy enamorada de él, ¿sabe…?  Y me llama cada día diciéndome que no puede vivir sin él… Yo le digo que se busque a otro, que en los tiempos que corren está de moda… Yo mismo me casé con una divorciada… Además, tenemos un buen precedente con mi padre ¿no? Como té iba diciendo, a mi cuñado le han caído 6 años de cárcel… Lo que no está mal ya que le pedían 19… Como té decía… A mi hermana todavía le sigue pareciendo mucho tiempo y me ha dicho: Felipe: Tú que eres el Rey de todas las Españas… ¿No podrías hablar con alguien y darle las órdenes oportunas para que mi marido el exduque Empalmado no tenga que entrar en prisión? Que conste que a mí me da igual ¿eh…? Repito que es por mi hermana… ¡Qué pesadita que está con este tema…! Se me pone a llorar… Me recuerda a la otra hermana que tengo el día que yo entraba con la bandera nacional, la que nos une a todos los españoles al estadio Olímpico de Monju… Monju… ¡De Barcelona! Y ella soltando aquellos lagrimones… ¡Parecía que se hubiese roto una pierna!

-Esto Majestad no es un problemilla… Es un problemón… Esto depende de Horrach… Un fiscal muy intransigente que un día mandamos a Mallorca para quitárnoslo de encima…  ¿Quién le mandaba a su cuñado ir a hacer negocios precisamente a Mallorca…? ¡Con lo grandes que son las Españas! Hablaré con Horrach y le explicaré esta conversación… A ver si lo convenzo…

…

Ring, ring, ring…

-Horrach, cabronazo… Que me ha llamado el Rey de todas las Españas hecho una fiera y me ha ordenado que te retractes, que donde dijiste que su cuñado el exduque Empalmado debía entrar en la cárcel, ahora digas que no, que pagando una fianza ya es suficiente… ¡Ah! Y si, casualmente, es la misma cantidad que le han de devolver a su mujer, mucho mejor… Así nos ahorramos trámites… No sea que lleguen las vacaciones de Semana Santa y todavía estemos igual… Y pobre de ti que no acates la orden… Esta vez te mandaremos a Canarias… ¿Qué digo a Canarias…? A Cuba… Que por lo visto hay allí unos cubanos que quieren volver a ser españoles…

IMPECABLE POSADA EN ESCENA

Plaça del Fossar de les Moreres. 

Si d’alguna cosa poden presumir el convergents és de les impecables posades en escena que sempre els han caracteritzat. Ahir en varem tenir un bon exemple.

La comitiva amb Mas, Ortega i Rigau camí del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va sortir del Palau de la Generalitat... No tinc la seguretat de que fos el lloc més apropiat per a sortir, tot i que un d’ells hagués estat el 129è President de la Generalitat, en aquest moments té status d’expresident i, per tant, suposo, una oficina pròpia a un altre lloc.

Tot i que mai he fet tot el trajecte complet des de la plaça de Sant Jaume al Passeig Lluís Companys, on està la seu del TSJC, me conec prou bé aquell barri, fruit de les constants visites que he hagut de fer a Barcelona en els darrers 2 anys i mig, per tant, quan vaig escoltar la llista dels llocs emblemàtics per on havien passat, mentalment m’ho vaig anar imaginant.

De tots, potser és el Fossar de les Moreres, a un lateral de la basílica de Santa Maria del Mar, el que té un simbolisme més gran ja que està dedicat als herois de 1714. Encara no fa ni dos mesos de la darrera vegada que vaig passar per allí. És com una petita plaça còncava i sòl de rajola, separada del carrer pròpiament dit per un petit mur. Des del terra s’aixeca un pebeter en forma de falç que, com no podia ser d’una altra manera, té una flama permanent i sempre hi solen haver flors. Però si alguna cosa hi destaca és la frase que hi ha gravada al mur i que es pot llegir des de la part de dintre: Al Fossar de les Moreres no s'hi enterra cap traïdor; fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor.

Si Mas, Ortega i Rigau acaben sent condemnats, segurament que l’imaginari popular els acabarà convertint en màrtirs i tot i que no seran enterrats al Fossar de les Moreres, s’hauran guanyat un lloc a aquest indret.

Després van passar per davant del Born on, gràcies a unes obres de remodelació de l’antic mercat efectuades fa uns anys, van aparèixer l’estructura de les cases així com diferents estris, tan domèstics com de guerra. També té un simbolisme extraordinari, ja que va ser un dels darrers llocs de Barcelona que va resistir a les tropes borbòniques aquell 11 de setembre de 1714.

D’allí al parc de la Ciutadella, on ara està la seu del Parlament i que va ser construït a partir de la caiguda de Barcelona. A diferència de les fortificacions militars que es construïen per a protegir l’entorn, la Ciutadella de Barcelona es un símbol de repressió ja que tenia encomanada la missió de controlar a la ciutadania de Barcelona.  

El passeig Lluís Companys comença al mateix costat del Parc de la Ciutadella. Però abans van haver de passar per un altre lloc no tan emblemàtic, però si molt visual: l’Arc de Triomf, porta d’accés de l’Exposició Universal de 1888. En aquest precís punt es volia enlairar una enorme pancarta, però sembla ser que el fort vent que bufava ahir pel dematí a Barcelona va fer desistir les entitats organitzadores de l’acte de suport. Tot i això hi va haver fotos amb un cartell de lletres grans on hi posava: Love Democracy.

Al TSJC van arribar ½ hora tard, degut al temps que van dedicar a atendre a la premsa i els simpatitzants. Un de tants i tants periodistes que seguien l’acte, era francès i Mas, quan el va veure, va voler presumir de parlar el seu idioma i sense que l’altre li formulés cap pregunta, sé li va adreçar per a explicar-li la situació.

Tot i que els tres polítics eren els protagonistes del dia, una vegada dintre de la sala d’audiència, Mas encara va pretendre ser-ho més, fins al punt de que el jutge el va tenir que tallar més d’una vegada pels seus al·legats polítics, recordant-li que allí estava en condició de processat.

No tinc cap dubte que aquest acte va ser del grat d’una bona part dels independentistes catalans, sobre tot dels conversos, els del PDECat. Però no tothom ho va veure igual. Aquest matí, una company que defuig de qualsevol etiqueta, mentre llegia el diari a l’hora d’esmorzar m’ha comentat:

-Massa teatre!

NO M’HO PUC CREURE!!!

Avui ha començat el judici a Mas, Ortega i Rigau per posar les urnes el 9-N de 2014. Un judici que portarà cua i del que ja en parlaré, segurament, els proper dies.

Avui, tot i que fa referència al judici, vull parlar-vos de la compareixença dels tres (ja hi ha qui els anomena els Màrtirs de Catalunya) que va tenir lloc ahir pel matí.

Com no podia ser d’una altra manera, Mas va acaparar la major part del protagonisme i es va erigir el portaveu de tots tres. Algunes de les coses que va dir tenien molta càrrega simbòlica i patriòtica, d’altres en canvi van anar dirigides cap a un Estat central i centralista que no escolta ni aporta solucions. Mas va qualificar l’Estat central de antidemocràtic, poc dialogant i autoritari, entre d’altres coses... Raó no li va faltar a Mas, no. Tot i que, com ja sabeu, no és ni sant ni màrtir de la meva devoció, de vegades (molt poques, la veritat sigui dita) tenim punts de coincidència.

Però mentre escoltava a Mas pronunciar aquestes paraules m’anaven passant pel cap les imatges d’alguns plens de l’època en que vaig estar a l’Ajuntament d’Amposta. D’aquelles actituds arrogants dels seus alcaldes, d’aquella prepotència innata, d’aquell autoritarisme exagerat...

Mas, Ortega i Rigau tenen la mateixa ideologia política que Roig i Ferré, per la qual cosa m’estranya molt que mentre per algunes coses tinguin un nivell tan elevat, per a d’altres el posen arran de terra.

Els conceptes democràcia, diàleg, autoritarisme, etc, són exactament idèntics tan si ens referim a les relacions entre Catalunya i Espanya com als membres d’un mateix consistori.

Però aquesta situació no era exclusivament de l’Ajuntament d’Amposta. Tinc constància de que casos similars es patien i sé segueixen patint a aquelles institucions que van ser durant molts anys feus convergents, com per exemple els ajuntaments Tivissa, l’Ampolla, el Perelló, Arnes, etc.

Però de totes, Amposta s’emportava la palma. Sempre vaig pensar que Roig va ser el fill avantatjat de Pujol i que sinó va arribar a ocupar càrrecs de més rellevància va ser, precisament perquè les maneres xulesques el superaven sovint. No per mèrits, perquè si tenim en compte el paper que els hi va fer a les Terres de l’Ebre, en reunia més que suficients.

I què dir de Ferré? Tot i formar-se al costat del seu mestre Roig, va ser una còpia dolenta. El pretenia imitar en molts aspectes, però mai va aconseguir superar-lo en res.

Us explicaré una anècdota. Quan era regidor de Governació teníem una comissió informativa a la saleta de juntes que hi ha al costat de la sala de plens. Com era habitual, Ferré va arribar tard. El secretari de la comissió (funcionari), en broma li va dir:

-A veure si arribem puntuals...

L’esbroncada que li va pegar va ser d’aquelles que fan història:

-I tu què t’has cregut...? A veure si t’obriré un expedient...

Amb els regidors de l’oposició era pitjor, sobre tot amb els portaveus que eren els interlocutors dels grups als Plenaris. Els menyspreu que de vegades ens mostrava sobrepassaven de llarg els límits de la tolerància. Però al púlpit, l’alcalde sempre té la darrera paraula i, per tant, ens deixava amb la paraula a la boca, sense poder expressar-li el que pensàvem en aquell moment.  

Però quan els hi pica a ells, bé que se rasquen... Me ve una expressió: Quina cara que tenen!!