RECTIFICAR NO SEMPRE ÉS DE SAVIS

De Ferreres a l'Ara. 

Fa només uns mesos, tant el PP com Ciudadanos, volien canviar la llei electoral per a que la persona elegida pera a governat (ja sigui un ajuntament, una autonomia o el propi estat) fos la que encapçales la llista més votada. Però en pocs mesos han reculat i allà on van dir blanc, ara diuen negre...

Efectivament, les eleccions andaluses del passat 2 de desembre van trastocar el panorama polític espanyol. Per una part l’entrada de Vox per primera vegada a un parlament i per l’altra la rectificació dels altres dos partits de la dreta espanyola que, pactant entre si han impedit que fos precisament la candidata de la llista més votada presidenta de la Junta d’Andalusia.

Sempre he cregut que qui acabi tenint la responsabilitat de governar ha de ser aquella persona que reuneixi més suports parlamentaris, es a dir, el vot de més electes. Per tant, del pacte assolit no tinc res que dir...  

Amb els acords assolits sobre la taula, properament, Juanma Moreno Bonilla acabarà sent elegit president de la Junta d’Andalusia amb els vots del seu partit (el PP), C’s i Vox i, tot i que el partit de Rivera renegui en públic de Vox, la veritat és que conformaran un tripartit andalús de dreta pura i dura. L’actitud de C’s és de simple postureo.    

Sovint, rectificar no sempre és de savis... I menys en política. 

De Manel Fondevila a eldiario.es.

  

QUE ALGÚ ATURI AQUESTA BOGERIA

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Marta Rovira se’n va cap a l’exili... Una més. I els altres cap a la presó... I ja en van...

Queda claríssim que l’Estat Espanyol no afluixarà fins que hagi acabat amb la idea independentista o més enllà.

De vegades, amb la meva solitud recordo els inicis del procés, tant il·lusionant per a molts que ja veien la independència a tocar... I més tard la República catalana. Mentre, jo, que com més vell me faig més ronyós me torno, era escèptic  i molt més realista que la majoria.

És evident que tothom pot somiar. I posats a fer-ho és millor en coses que ens puguin donar la felicitats. Però de vegades cal tocar de peus a terra i deixar d’escoltar cants de sirena que no porten en lloc.

Quan va començar el procés, el dolent de la pel·lícula era el PSC. El socialisme català oficialista, tot i que s’ha mantingut coherent durant tots aquests anys, camina cap a la seva pròpia destrucció ja que no ha sabut donar resposta a una gran part dels seus votants que eren partidaris de fer un referèndum pactat amb l’Estat, que és l’única via possible per a desencallar la situació i tornar a la normalitat.

Perquè dels que està passant políticament ara mateix a Catalunya res és normal. No és normal que les eleccions catalanes siguin convocades des de Madrid. No és normal que un President de la Generalitat, així com a diversos dels seus consellers i altres polítics s’hagin exiliat per por de ser tancats a la presó, tal com els hi ha passat a d’altres que van optar per quedar-se.

No és normal que ahir Jordi Turull (que avui se jugava la pell davant el jutge Llarena) fes un discurs de marcat signe autonomista dels anys 80 (així ho va qualificar algú) i en el torn de paraules, Eduard Pujol, el portaveu de JxCat ho fes amb to independentista quan tothom era conscient que, precisament ahir, el ple d’ahir no anava d’això. Però es clar, ell no s’hi jugava res...

Sé podrà estar a favor o no. Alguns pensaran que cal seguir endavant amb el procés i d’altres pensaran que fins aquí hem arribat, però ahir al Parlament hi van haver dues intervencions que van voler posar una mica de seny. Un va ser Miquel Iceta (ja sabeu que no és sant de la meva devoció) i l’altre Xavi Domènech. Tots tos van estendre la ma tan a ERC com a JxCat per trobar una solució que desencalli aquesta anomalia. I crec que va ser Xavier Domènech qui encara va anar més lluny en demanar la unitat de totes les forces polítiques espanyoles per a presentar una moció de censura contra Mariano Rajoy i el seu govern.  

Si com diuen a Espanya no hi ha separació de poders i la Justícia se mou al ritme que marca el Govern, podem arribar a la conclusió de que amb un altre Govern la situació no seria tan complicada.

Potser avui el jutge Llarena no hauria enviat a la presó sense fiança a Turull, Forcadell, Rull, Romeva i Bassa. Fa un moment escoltava a la SER la tertúlia del Balcó i tots tres contertulians (entre els que estava Joan Queralt, catedràtic de Dret Penal de la UB) posaven el crit al cel a l’hora d’analitzar la situació.

No sé com, ni qui, ni de quina manera, però és necessari desencallar la situació.

Prou presos polítics! I evidentment llibertat per a tots ells!!!      

SOBRE LA RENOVACIÓ DELS SOCIALISTES

Aquest matí Carles Francino a la SER ha carregat a tort i a dret primer contra el PP i després i particularment, contra el PSOE.
Tot ha vingut donat per no concedir-li grup propi a Amaiur. Francino, com altres molts, opinava que la decisió ha estat política.

Ha parlat de la contradicció del PP que sempre s’ha mostrat favorable del la via política per acabar amb la violència del País Basc i quan existeix un partit legal que, a sobre, va guanyar les passades generals a Euskadi, ara se’l intenti marginar. La majoria absoluta del PP a la mesa del Congrés (legítima, ha recalcat Francino) ho ha impedit.

Però com he dit, sobre tot ha carregat contra el PSOE per haver-se abstingut i donar així mostres de ambigüitat i incoherència polítiques.
No sé si aquesta actitud socialista és la “cirereta” que culmina el seu procés de desintegració general, però si que penso que, ara més que mai, la renovació de persones i idees és més necessària que mai.
El PSOE que surti del congrés de la propera primavera ha de marcar les línies mestres que hauran de seguir en el futur immediat i que han de revolucionar les polítiques que han portat en els darrers temps.
Igual ha de fer el PSC en el congrés que comença avui. Ja sigui Navarro, Ros o Elena l’encarregat de dirigir el partit en els proper anys, ha de fer un gir “d’almenys 90º” en les seves polítiques. El PSC no pot renunciar per res al seu catalanisme i ha de marcar diferències amb el PSOE encara que costi perdre volts dels sector més espanyolista del partit, això és el que demanen moltes veus de votants i antics votants.
No m’agrada que fins les properes eleccions (s’ha de suposar que autonòmiques seran dintre de 3 anys i les generals dintre de 4) continuen representant als socialistes als diferents parlaments els qui fins als congressos han estat quadres del partit o han ocupat llocs de responsabilitat institucional. Això retardarà la renovació, ja que, per un costat la direcció del partit pot tenir una opinió i els representants institucionals poden tenir-ne un altra. Evidentment no poden dimitir, però la situació no m’agrada.
Sobre el congrés del PSC, desitjo que el delegats tinguin la suficient “inspiració” per a escollir a les persones més idònies. I que la directiva sortit treballi en eficàcia i responsabilitat per a obtenir el desitjat canvi per a guanyar-se la confiança de l’electorat.  

6.707 FRAUS (SUPOSADAMENT)

Segons el departament de Benestar i Família, el frau pel RMI ascendeix a unes 6.700 persones, exactament 6.707.

Previsiblement, després de la revisió de les al·legacions i recursos que faran posteriorment, la xifra baixarà sensiblement. Llavors es determinarà la magnitud del frau. Ara mateix no es pot culpar a ningú d’haver cobrat de forma indeguda sinó es demostra que, efectivament, va ser així.

Però a partir d’ara, amb unes condicions molt més dures, la quantitat de beneficiaris ha de baixar considerablement. Des d’una postura d’esquerres, només desitjo que no es cometi cap injustícia i que no es quedi sense prestació cap persona que necessiti la prestació per a poder arribar a final de mes. No tant menjar perquè la majoria acudeixen als serveis socials del ajuntament que canalitzen l’ajut per aquest concepte a les diferents ONG’s que hi puguin haver al municipi, com per exemple, Creu Roja, Cáritas, Mans Unides, etc. 

UN AVANÇAMENT D’ALLÒ QUE ENS ESPERA

A Castella la Manxa, la Maria Dolores de Cospedal (també anomenada la “Dolo” o la “Bien Pagá) reduirà en un 20 % el pressupost de la seva comunitat. Aquest matí he escotat unes declaracions seves on parlava d’estalvi i deia: “Y això se cap tipus de cost per als ciutadans!” Faltaria!!!! Que abaixant-se les despeses, la qual cosa significa un deteriorament  de l’estat del benestar.

La situació de la comunitat governada per la Cospedal serà un assaig per aplicar-ho després a la resta d’Espanya si, com és previsible, acaba guanyant el PP i ens governa Mariano Rajoy. Aquell ciutadà que no es pugui pagar la sanitat o l’ensenyament (privats, evidentment) notaran una rebaixa substanciosa de la qualitat dels serveis.

Però sembla ser que és el que demana la gent. Que davant del que es veu arribar no hi vulguin posar cap remei. Entenc que puguin estar decebuts amb els govern de Zapatero i que, segurament, hauria hagut de prendre altres decisions, però, des del meu punt de vista, sempre és millor un govern d’un partit d’esquerres, més implicat socialment, que un de dretes que només miren en acontentar els seus.

A hores d’ara ningú ens pot assegurar de que Rajoy només acabi per aplicar les mateixes retallades que una de les seves “mans dretes”. Si veu que hi ha més marge de retallada, segur que no dubtarà en fer-ho.

AVUI, 31 D’AGOST

Dos són els conceptes que, no només avui, sinó que des de fa diversos dies, aclaparen la majoria de capçaleres informatives: la reforma constitucional i l’RMI (abans PIRMI)

Es feia difícil pensar que la Constitució es pogués canviar. Només fa unes setmanes semblava intocable, ja que només un acord on hi foren presents els dos principals grups polítics estatals, podia introduir canvis a la nostra Carta Magna. I ves per on, ha estat possible. Una idea llançada pel president espanyol Rodríguez Zapatero els ha semblat bé als populars i farà possible la reforma. No cal ser molt llest per a pensar que si els “peperos” hi estan d’acord és perquè la modificació, d’esquerres en deu de tenir més aviat poc.

Aquest matí, quan me’n anava cap a Tortosa, una mica més tard que de costum, ja que, des d’ahir fem horari de festes majors, he pogut escoltar un debat sobre el tema. Els contertulians estaven pràcticament a favor en tot. I això sona una mica estrany, perquè qualsevol tema de debat sempre tindrà defensor i detractors. N’hi havia una que afirmava haver estar d’acord amb el moviment 15-M o dels indignats i, en canvi, considerava necessària la reforma i deia que el moviment, ara, s’equivocava.

Una de les coses que han dit m’ha fet certa gràcia. Parlaven dels economistes i del “grup” que defensa la modificació ja que creu que “és necessària”. Llavors han dit que qualsevol que vulgui fer una reforma econòmica, buscarà sempre economistes que l’avalen, ja que al haver-hi tantes teories econòmiques, de ben segur que trobaran sempre qui hi estigui a favor. Ja ho havia dit d’altres vegades, cert?

L’altre concepte és l’RMI. Per a la majoria de ciutadans és un concepte nou i del que mai n’havien sentit a parlar. Millor per ells, ja que vol dir que en tenien cap necessitat de cobrar-lo. Jo només fa uns mesos que sé, més o menys el que era el PIRMI. Em van trucar des de l’àrea de promoció econòmica de l’Ajuntament d’Amposta i em van dir que a un ciutadà sé li havia denegat una beca de les que atorguen els consell comarcals. Llavors em van explicar que l’individu en qüestió cobrava el PIRMI i que els hi semblava estrany que li haguessin denegat l’ajut. Són coses que de vegades passen i, en la mesura que és possible, intentem solucionar-ho.

Avui el diari parlava de que el govern català endurirà les mesures per a tenir dret al cobrament d’aquesta “renda mínima d’inserció”. Jo trobo molt bé que puguin perseguir un hipotètic frau, que de ben segur que el hi ha, però també trobo que d’endurir les mesures, portaran a determinades famílies fins la marginalitat social.

Què passa amb els rics? Perquè no surten demanant que se’ls hi apugen els impostos com han fet a França, Itàlia i fins i tot als Estats Units? Perquè es va suprimir l’Impost de Successions i Transmissions (si no del tot, quasi) Perquè es va suprimir fa dos anys l’Impost sobre el Patrimoni només fa dos anys, quan la crisi ja es veia venir? Amb el que es recaptaria per aquests conceptes es podria destinar a ajudar als més desvalguts. De fet, grups d’esquerra del parlament de Catalunya ja ho van dir fa temps.

I després de tot això, encara hi ha qui diu que no s’apliquen polítiques neoliberals?    

AVUI 28 D’AGOST. CONSTITUCIÓ, ULLDECONA, ORIOL ROMEU

Abans que res una rectificació. Ahir vaig dir que el Sabadell havia de jugar a Osca (Huesca) i era a l’inrevés, era el club pirenaic qui havia de jugar a una de les capitals del Vallès Occidental.

Dit això, us comento que avui el diari Público ha publicat (i valgui la redundància) un extens reportatge sobre la Constitució Espanyola. Gran part de la portada l’ocupava l’edició que es va fer per als ciutadans l’any 1978 i a sota el títol: “Las reformas que sí son necesarias”. A la reproducció de l’exemplar i com si s’hagués incorporat amb bolígraf roig s’hi pot llegir: Igualdad en la sucesión de la corona; Forma de Estado; El Papel del Senado; Un sistema electoral más justo y El reparto de competencias”. Sense comprendre prou bé a que es refereix el darrer, m’imagino que ha de quedar més clar quines són les competències de cada poder i també de les autonomies, penso que tots els punts són interessants i que caldria debatre’ls en profunditat i fer les reformes que calgui. No obstant això, el primer punt més prou indiferent, però avui per avui Espanya és una monarquia parlamentària i per tant, aquesta reforma també s’hauria de fer retocant la constitució. 

Avui s’acabaven les festes d’Ulldecona. Unes festes que han començat més aviat que mai i, per tant, també s’han acabat abans del que era normal. Penseu que les festes d’Ulldecona s’havien fet, tradicionalment, sobre el 8 de setembre, commemoració de la seva patrona la Mare de Déu de la Pietat. Els nostres amics ens havien convidat a una paella feta a la barbacoa que van estrenar a principis d’any. Sa filla Núria, que és dissenyadora, va idear un protector de la paret amb motius molt adients.

Més tard hem anat a veure les carrosses. Res de l’altre món... O sigui fluixetes. Segons m’ha explicat el meu amic, des de l’ajuntament faldut s’exigeix a les entitats que presenten pubilla que confeccionen una carrossa. I es clar, cap entitat s’esforça molt a l’hora de fer-la. Possiblement si fos voluntari i es premiés el treball i l’originalitat, “otro gallo cantaria”.

Entre el públic, un faldut d’excepció i que ha estat notícia aquestes darreres setmanes. Podria tractar-se d’Adam Raga, però no. Com suposo que ja heu llegit el títol, ja sabeu de qui es tractava: d’Oriol Romeu, el flamant número 6 del Chelsea. A la foto hi voreu una part del cartell que indica el col·legi i l’institut, per tant, la foto està feta, inequívocament a Ulldecona. L'institut  es diu Sales i Ferré, els mateixos cognoms que l’atleta galerenc Llorenç Sales. I el col·legi porta per nom Ramon i Cajal. Que consti que quan es va inaugurar l'institut l’any 1968 portava per nom Ramon Forcadell, el nom de l’alcalde de l’època i promotor del centre educatiu. 

Per acabar només una pinzellada per a opinar sobre les prohibides retransmissions radiofòniques dels partits de futbol. Penso que la Lliga hauria de rectificar. Les retransmissions “futboleres” és una de les essències del futbol. Des de fa dècades que ha estat així. Us imagineu una tarda sense Puyal? Suposo que sense Carrusel Deportivo, sí, ja que m’imagino que avui s’ha degut de fer el que s’ha pogut. Jo no he pogut escoltar res. Però com el Barça juga demà, encara s’ha de retransmetre, si finalment es fa. Així que puc parlar en futur.

És una vergonya que després dels milions que mou el futbol, encara vulgui treure’n uns quants més a costa del cànon de les ràdios. Senzillament, una vergonya!!  

AVUI, 27 D’AGOST. L’RMI, L’RM I EL BARÇA

Avui és un d’aquells dies on hi ha tema de que tractar. Millor dit, “temes”, ja que els diaris venen plens de notícies interessants i que caldria, llegir-les i, al menys, durant una estona, medita-les.

La RMI (abans PIRMI) és un subsidi que, a Catalunya, cobren unes 35.000 persones amb greu perill de marginació social. La Renda Mínima d’Inserció (què és el que volen dir les sigles) és de 423 euros per beneficiari i mes. Ahir els consellers de la Generalitat Mena (Empresa i Ocupació) i Cleries (Benestar i Família) van comparèixer al Parlament per a donar explicacions sobre la gestió que se’n ha fet el darrer mes sobre aquest subsidi. Mena (sembla ser que molt més “tocat” que l’altre) va donar un gir al que havia dit fins ara (voler descobrir els cobraments fraudulents) i, segons ell, s’ha pagat amb xec en lloc de transferència com venia set habitual, per actualitzar la base de dades.

Al contrari del que vaig fer amb Felip “Fuig”, des d’aquí, no demanaré la dimissió de cap dels consellers, inclosos, com ja sabeu, per obra i gràcia d’Arturo Mas, entre “els millors”. La meva animadversió pel conseller Puig em ve des de fa molts d’anys i no per les seves actuacions al front dels Mossos d’Esquadra.

Anit, a l’estadi Lluís II de Mònaco, l’RM, o sigui, el Reial Madrid, no jugava però hi va ser present. Diversos càntics dels aficionats culers el van “recordar”, fins que Guardiola va demanar-los que no ho fessin i van callar. Però si l’RM estava present “a la grada”, el Barça hi era al terreny de joc. El 2 a 0 final contra el Porto li donava el segon títol oficial de la temporada. Cesc, arribar i moldre. Dos partits, dos títols i de la resta no cal ni parlar-ne. Les estadístiques ja les han donat sobradament la majoria de mitjans de comunicació. Una vegada més, un reconeixement al joc del Barça, al comportament com equip i també para alguna de les individualitats, com la de Messi que va camí  de batre quasi tots els rècords del món del futbol. Per contra, n’hi ha “d’altres” que s’han de conformar en ser els màxims golejadors quan ja tenen la lliga perduda i testimonis d’excepció a l’hora de lliurar els trofeus a l’equip i als jugadors. O això o se’n van al vestidor per no veure-ho. “Caballero del honor...”.

Després de dues jornades de vaga, avui comença oficialment la temporada “futbolera” 2011-2012. A segona divisió el recent pujat Sabadell vista el camp del “Huesca”. L’any passat, Raül Agné, l’entrenador del Girona nascut al poble de Mequinensa (la Franja) va abandonar per voluntat pròpia la roda de premsa post-partit per ser recriminat per respondre en català les preguntes que li van fer els periodistes catalans que segueixen el Girona. Passarà avui el mateix?

Torno a l’RMI. Si els responsables de la Generalitat sospiten que hi ha frau en el cobrament de l’ajut, haurien d’aportar-ne proves. Llegia l’altre dia que la seva actitud demostra no fiar-se’n d’aquelles persones que en fan les valoracions i els seguiments, es a dir, els treballadors i treballadores socials. Els dirigents pequen sovint de no conèixer la realitat del “dia a dia”. Estan en una mena (coincideix amb el cognom d’un dels consellers) de bombolla suspesos a l’aire sense preocupar-se de la vida mundana. Així ens va.

Fa temps que no us conto cap acudit. Avui ho faré. Diu que hi havia un director general d’una administració pública que, com no tenia res que fer (cosa que li passava sovint), va cridar a la secretaria per a que avisés al subdirector general amb qui volia compartir un tema que li donava voles pel cap. Una vegada el sotsdirector general va arribar al despatx del director general, li va dir que s’assegués i li va fer una pregunta: “Tu què trobes... Quan faig l’amor amb la meva dona, ho faig per amor o per feina?”. El sotsdirector general, estupefacte per la pregunta, li va dir que li donés 24 hores per esbrinar-ho i li faria un informe. Ràpidament, els sotsdirector general (que tenia quasi “tant” de treball com el seu cap, va fer cridar al cap de departament i li va pregunta: “Tu que trobes, quan el director general fa l’amor amb la seva dona, ho fa per amor o per feina?”. El cap del departament, sense saber que respondre, li va demanar temps per a esbrinar-ho i redactar un informe. El sotsdirector li va donar menys de 24 hores, ja que s’havia compromès tenir-lo enllestit abans d’aquest període de temps. El cap del departament, ràpidament es va posar a treballar en el tema i va cridar al cap de secció per a encarregar-li un informe on es donés resposta a la inquietud del director general. Li va dir que el volia sobre la seva taula abans d’acabar la jornada. Finalment, el cap de secció, va cridar al seu despatx a l’administratiu que atenia el públic, responia el telèfon, etc. i li va dir: “M’hauries de fer el més aviat possible un informe on s’aclarís la següent qüestió: Quan el director general fa l’amor amb la seva dona, ho fa per amor o per feina?”. L’administratiu, sense dubtar-ho un sol instant li respongué: “Segur que ho fa per amor”. “I com has arribat tan aviat a aquesta conclusió?”. “Molt fàcil, perquè si fos feina, segur, segur, que la tindria que fer jo!”.   

AVUI, 24 D’AGOST

Ahir va ser un dia de moviments polítics. El Congrés dels Diputats va celebrar sessió plenària i va sortir un tema nou, dels que no solen sortir quasi que mai: la reforma de la “intocable”, es a dir, de la Constitució. Per a poder-la “retocar” cal una àmplia majoria de 3/5 parts que només s’aconsegueix per ampli consens de la cambra o posant d’acord als dos grups principals, en aquest cas PSOE i PP.

El sostre de finançament de l’Estat és el tema que ha aconseguit posar d’acord a socialistes i populars. Ja n’hi ha prou, però no estaria de més que s’hi sumessin d’altres grups, de moment escèptics amb la modificació. Com passa darrerament amb la majoria de mesures econòmiques que pren el govern espanyol, aquesta es fa per satisfer els desitjos dels dos “màxims” mandataris europeus: Angela Merkel i Nicolas Sarkozy.

Una vegada més opino que a la Constitució, després de més de 30 anys, li fa alta una reforma en més profunditat, sobre tot en temes que afectin el Senat (podria plantejar-se la supressió, ja no tant la seva reforma) i autonòmics. S’ha de ser més valent. I un dubte, encara que es fixi un sostre, es complirà? No diu la Constitució, per exemple, que tots els espanyols tenim dret a una vivenda digna? Evidentment, no es compleix.

Palmeros (o palmers) Anomeno així a aquells que es desfan les mans aplaudint els seus líders. A Amposta n’hi tenim una bona mostra... Però no us parlaré d’aquests, us parlaré als que ahir van aplaudir a rebentar a Mariano Rajoy. És igual el que digui, el que cal és fer-li veure que estan incondicionalment al seu costat. Rajoy va dir que d’arribar a la presidència del govern a partir del 20-N (tot indica que hi arribarà) prorrogarà durant l’any 2012 el tipus reduït de l’IVA per adquisició d’habitatge (amb limitacions) que acaba d’aprovar recentment el govern actual del 8 al 4 %. Entenc que si la idea hagués sortit d’ell i fos nova i original, els aplaudiments estarien justificats, però en aquest cas, potser no calia posar tant d’èmfasi.

Mercats ambulants. Sembla que darrerament hi ha un increment d’altes dels venedors de mercats ambulants. Encara que et puguis pensar el motiu que els fa donar d’alta, sempre et queda un dubte raonable. Ahir, mercat setmanal a Amposta, ma mare va comprar dues bermudes per al meu fill. Dues per vint euros. Ella, ma mare, com està acostumada a regatejar, li va demanar a la venedora que li deixés per 19. La venedora s’hi va negar i va dir-li que “Hisenda ens obligava a pagar”. Això no és així exactament. El que passa que el control de les autoritats locals s’ha incrementat i per deixar-los parar se’ls hi exigeix estar donats d’alta. A la pràctica tots els ajuntament ho haurien d’exigir i revisar periòdicament. Hi ha ajuntament que ho fan, però sembla que no tots ni molt menys.

Cal pensar que els mercats ambulats és un focus d’economia submergida i, potser, fins i tot i, en alguns casos, evidentment, un bon mecanisme per a blanquejar diners.  

AVUI, 8 D’AGOST

Deixarem un dia més l’economia de banda. Que si l’Ibex puja, que si la prima de risc baixa...

Al diari he llegit dos notícies que m’han cridat l’atenció per sobre de la resta i us les vull explica.

La primera política. Titular llegir al Periódico de Catalunya: “Besagoiti creu que Rajoy negociarà el final d’ETA”. No hi ha res que us hagi cridat l’atenció? “Negociarà”, es clar, aquesta és la clau. No ha acusat sempre el PP que el PSOE negociés amb la banda terrorista? No han dit sempre els del PP que ell no negociarien mai? No s’ha dit sempre que s’havia d’acabar amb l’ETA sense negociacions? Qui ho entengui que en compri! Evidentment el PP fa una política anti-socialista. Els és igual el que diguin, què després es puguin desdir... Els hi és ben bé igual la calumnia o la mentida. La seva estratègia és de desgast a l’actual govern. Punt i final.

La segona esportiva. Aquesta l’he escoltat a la ràdio i després l’he confirmat (si és que podia tenir dubtes) a la pàgina d’Internet del Periódico. Les declaracions les ha fet el pretès fitxatge estrella delMadrid, Neymar: “El Barça és el millor equip del món”. I també ha dit que tenia el millor jugador del món, evidentment, Leo Messi. O no vol anar al Madrid i vol fer mèrits per a jugar al Barça o acaba de tancar la majoria de les portes del club blanc. De totes formes recordo que Özil també va fer unes declaracions similars i que fins i tot van continuar penjades de la seva web després d’haver fitxat pel Madrid.

Acabaré amb una imprudència que he vist a Amposta. A la punta del carrer on vist, pareix que vulguin acabar una obra d’aquelles que fan quedar inacabades quan la crisi de la construcció fa afectar a quasi que tots. Els treballadors anaven tots sense casc al cap. Jo vaig treballar a la construcció els anys 76 i 77 (ja ha plogut!) i a l’obra tothom portava el casc. No fa gaires dies vaig parlar amb un veí que treballa d¡encarregat a obra pública que s’està fent prop de Tarragona i entre les coses que em va dir una va ser: “Jo ho tinc clar, a l’obra no entra ningú sense casc!”

De vegades les negligències s’acaben pagant.    

(l'acudit és de KAP, a la Vanguardia) 

AVUI, 6 D’AGOST

Avui és dissabte i els dissabtes no acostumo a escoltar la ràdio. Avui és més dia de diari i dinar en família.

El Periódico de Catalunya parla de les lluites internes que hi ha al PSC entre les diferents corrents. El sector “obioliste”, els propers a qui va ser el màxim responsable del partit a les dècades dels 80 i 90 han “fitxat” a marina Geli, una “pes pesant” als governs de Maragall Primer i Montilla després. Diuen que volen grup parlamentari propi al Madrid. Jo també m’hi vaig mostrar a favor fa uns mesos quan m’ho va preguntar Roser Royo del diari el Punt. Entre els polítics que formen part d’aquest corrent està Josep Pau un exdiputat per Lleida que tinc d’amic a Facebook. Opino que ara és l’hora d’anar-se posicionant i dir clarament quin model de partit volem. Tal i com comentàvem aquest matí amb la meva donar el PSC s’ha de plantejar allò de “qui som, cap a on anem i què volem? L’avançament de les generals ha fet que el congrés del partit s’ajorni un parell de mesos. De cap de les maneres pot tancar-se en fals i a més ha d’haver una renovació profunda, tant de líders com d’idees. I si no és així, ja ens podem anar marxant cap a casa tots plegats...

El Público portava una notícia d’aquelles que m’entusiasmen. Ha aparegut un nou arxiu fotogràfic sobre la guerra Civil Espanyola: el de Guillermo Zúñiga, el considerat pare del cinema científic espanyol. El qualifiquen com "el nou Capa" i això vol dir molt! 

El qui em coneixeu sabeu que la guerra civil i la fotografia són dos dels meus temes preferits, per tant, no puc mostrar-me indiferent davant d’aquesta troballa. De moment, les fotografies que s’han publicat, són força interessants. No sé si compartireu amb mi aquesta alegria.      

(La foto és el monument a les Brigades Internacionals que hi ha al poble vell de Corbera d'Ebre)    

AVUI, 5 D’AGOST

Aquest matí a la Cadena SER només es parlava d’economia. Ahir dijous, 4 d’agost, va ser un d’aquells dies “negres” per a l’economia mundial. L’encarregat d’espatllar el dia va ser el president del BCE, el francès Jean Paul Trichet. Sembla ser que ahir era un dia “normalet”  per a les borses mundials. La majoria d’elles tenien petites pèrdues, però res significatiu i alarmant. Qui va alarmar els mercats va ser el president de la màxima institució monetària del nostre continent. Ràpidament he fet un acudit fàcil: “Trichet va ‘trinxar” l’economia”.  La seva ambigüitat (va di que el BCE compraria bons d’alguns països sense nomenar-los.) Quan es va aclarir que es tractava de Grècia i Irlanda. Però el mal ja estava fet. L’economia mundial no està per a ensurts i ràpidament el pànic es va globalitzar i totes les borses mundials van tancar amb pèrdues substancials.
“Això” ho arreglem entre tots o no ho arreglarà ningú. Fins ara la Unió Europea s’ha vist incapaç de frenar la caiguda en picat de les economies d’alguns països i la situació comença a semblar-se a la caiguda de les fitxes de dominó. Si no s’atura a temps poden acabar caient fins les economies més fortes i, també evidentment, l’a nord-americana. Sembla mentida que les estats no poden fer res per aturar els especuladors, les agències de qualificació i la resta de rapinyaires.

Més al costat de casa ha estat notícia la protesta de l’hospital Joan XIII de Reus. Segons els seus treballadors, la sanitat pública ha desaparegut. Amb un conseller de Sanitat com BoiRuiz, el “jefe” de la patronal sanitària catalana no s’havia d’esperar una altra cosa. Sembla mentida que hi hagi gent tant ignorant que no arriben a preveure un futur “tan cert” com el que es divisava abans de les eleccions municipals de maig.

Si les grans ciutats (Barcelona, Badalona, Girona, Reus, etc.) haguessin continuat en mans de les esquerres, possiblement s’hauria pogut plantar cara al govern de la Generalitat. Ara, amb un poder tan ampli com tenen els convergents, els hi és molt més fàcil aplicar les mesures que creguin més convenients per als seus interessos.  

COMENTARI DE L'ALCALDE DE BATEA SOBRE L'APUJADA DEL REBUT DE L'AIGUA

El passat dia 13 vaig fer una entrada amb el títol de "Volen apujar el rebut de l'aigua (un cop més)" L'alcalde de Batea, exdiputat al Parlament i bon amic Joaquim Paladella em va deixar un comentari al Facebook molt interessant i que caldria difondre'l.

El Joaquim Paladella Curto ha comentat el teu enllaç.

El Joaquim ha escrit: "Joan, no ho saps tot!!! els de l'Ebre pagarem molt més que la resta de Catalunya. El que es diu que volen apujar un gairebé 10 % però el que no es diu que la Generalitat de CIU el Cànon que pagava a l'Hidrogràfica de l'Ebre no el vol pagar, hi ara som els ciutadans de l'Ebre qui l'hem de pagar a Batea això puja uns 6000 euros, calcula a cada poble, i amb endarreriments de l'any 2010. Es a dir, a Catalunya pagaran un Cànon i nosaltres dos, per que el canon que s'assumia per l'ACA de l'Hidrogràfica ara ja no ho faran i passarà directament a les costelles de la gent de l'Ebre. Nosaltres hem fet un recurs, que ja ens l'han desestimat i hem d'aplicar la puja al rebut de l'aigua de la gent com segon canon, dit per l'ACA, o pagar anualment amb altres recursos. ES UN ESCÀNDOL QUÈ NINGÚ DIU RES ... A AMPOSTA HO SAP ALGÚ? L'ALCALDE SI!!!!"

LA INUTILITAT DEL SENAT

Fa molts mesos que m’estan arribant correus que parlen de les mesures que s’haurien de prendre per a reduir el dèficit públic de l’Estat. Una d’aquestes mesures (per a mi de les més sensates, juntament amb la desaparició de les diputacions), és la supressió del Senat.
Quina és la funció del Senat? Com sé sap és, juntament amb el Congrés dels Diputats, una les dues cambres de representació parlamentària de la ciutadania espanyola (i per al més susceptibles, també la catalana, valenciana, gallega, basca, etc.) La seva funció és de representació territorial (per això hi ha un nombre de senadors escollits directament pels parlaments de cada comunitat) i de “segona lectura”. Es a dir, es poden introduir esmenes que, després, hauran de ser supervisades (aprovades o rebutjades) pel Congrés. Per tant, el Congrés sempre tindrà la darrera paraula.
Aquesta setmana també s’ha produït un clar exemple del que estic dient. El Congrés, amb els únics vots del grup socialista i les abstencions, entre d’altres, de CiU i el PNB, van aprovar el “sostre de despesa pública” per a l’any 2012. A l’arribar al Senat, com els socialistes són minoritaris, van “tombar” el text que s’havia aprovat al Congrés. Finalment tornarà a la cambra baixa per a la seva ratificació definitiva.
Haurà servit d’alguna cosa el seu pas per la cambra alta? Evidentment, no!
Finalment, i encara que durant aquesta legislatura s’ha fet algun pas per aconseguir-ho, tampoc és una cambra “real” de representació autonòmica. Quan es va aprovar la utilització de les llengües oficials, el PP es va mostrar reticent en fer-ho, ja que s’havia d’usar la traducció simultània amb la despesa suplementària que això significa.
S’ha demostrat que el Senat, després de més de 30 anys de funcionament, segueix sense trobar l’encaix i definir clarament les funcions que hauria de ser de la seva competència exclusiva, dintre de l’organigrama de l'estat espanyol.  

RUBALCABA Y EL CAS FAISÀ

Sembla mentida que el ministre d’Espanya que ha tingut més èxits en la lluita antiterrorista es vegi esquitxat per un cas que va passar ja fa uns anys justament al cap de pocs dies d’haver-lo escollit com a candidat del PSOE a les properes generals.
El cas “Faisà” (que així s’anomena) es tracta d’un suposat avís al propietari del bar d'Irun del mateix nom per part d’uns membres de la policia espanyola para que advertís a uns membres de la ETA que estaven com a clients d’un escorcoll de la pròpia policia.
El primer jutge instructor del cas, Baltasar Garzon va sobreseure per manca de proves. Mentre, el PP, va estar parlant del cas cada vegada que en va tenir l’oportunitat: tertúlies, debats, entrevistes, etc. El tema es va revifar quan Rubalcaba va sonar amb força que podria ser el candidat socialista.
Ara, amb un altre jutge instructor i quan Rubalcaba només portava 4 dies de candidat oficial, s’ha tornat a reobrir el cas amb la inculpació de diversos càrrecs policial, donant així més “munició” als “peperos” que no van tardar ni un minut en demanar la dimissió de l’exministre de l’Interior.
La meva opinió és que la Justícia no és “cega”. I crec que amb aquest cas es demostra prou clarament que mentre el primer jutge va sobreseure el cas, el segon, Pablo Ruz, va acabar imputant a caps policials.
No conec l’adscripció del jutges instructors del cas (hi ha cinc associacions -jo pensava que tres-, la conservadora Francisco de Vitoria, la progressista Jutges per a la Democràcia i les de “no definits” (o al menys a mi no em consta) l’Associació Nacional de Jutges i l’Associació Professional de la Magistratura), però en quasi tota seguretat el primer pertanyia a Jutges per a la Democràcia i el segon a la Francisco de Vitoria.
Per tant, la Justícia es destapa l’ull dret o l’ull esquerre segons li convingui al jutge de torn. Normalment més cap a la dreta que cap a l’esquerra.

L’AJUNTAMENT D’AMPOSTA VOL AMPLIAR LA URBANITZACIÓ DELS EUCALIPTUS

Una de les primeres mesures que sembla que ha pres l’Ajuntament d’Amposta és que els actuals responsables de la Generalitat accedeixin a ampliar la urbanització dels Eucaliptus, situada al delta de l’Ebre, molt prop de la mar.
Quan a principis de la passada legislatura es va aprovar el nou pla general d’ordenació urbanística municipal (PGOUM), un des aspectes que va patir modificacions respecte al redactat original va ser, precisament, les dimensions de creixement de la urbanització del Eucaliptus. El pla contemplava un increment aproximat del 100 % respecte a la superfície existent i els tècnics del departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat van considerar que el creixement era desmesurat i ho van fer modificar fins un creixement aproximat d’un 30 %.
Cal dir que el grup del PSC-PM a l’ajuntament, seguint les recomanacions d’alguns arquitectes de la localitat, ja va presentar al·legacions al respecte demanant una rebaixa substancial de la superfície projectada inicialment.
Davant de la nova situació creada a partir de les notícies que van aparèixer ahir en premsa, vaig a fer uns sèrie de plantejaments.
Davant de l’actual conjuntura econòmica i la paràlisi que hi ha al món de la construcció, és necessari projectar (col·loquialment se’n diu “tacar”) una superfície tant gran?
En l’hipotètic cas que els actuals tècnics del PTOP (la majoria deuen de ser els mateixos) accedeixin a la petició de l’ajuntament d’Amposta, van actuar malament fa uns anys o ho estan actuant ara?
Per què tant d’interès per part de l’ajuntament ampostí? És que s’afavoriran els interessos d’algun particular? (No seria el primer cop)
També crida l’atenció que a la web de la Revista Amposta s’ha fet ressò de la notícia puntualment, quan sembla que portava diversos mesos sense actualitzar-se, tal i com informava ahir al seu blog Manel Zaera.
Pel que sembla, al nou equip de govern han canviat cares, però les formes segueixen intactes.    

VOLEN APUJAR EL REBUT DE L’AIGUA (un cop més)

La solució de les solucions a tots els problemes econòmics (i encara més en èpoques de crisi) és apujar els impostos i congelar o rebaixar (com a passat amb els empleats públics) les nòmines.
Són els recursos més fàcils i els que tenen més a l’abast els nostres governs.
La “penúltima” del govern català és apujar el cànon de l’aigua que no és ben bé un impost, però si una taxa, es a dir, cosina germana.
I per què la volen pujar? Per a sufragar l’enorme dèficit que té l’Agència Catalana de l’Aigua (abans Junta d’Aigües) L’ACA ja tenia dèficit molt abans de que els governs d’Entesa governessin la Generalitat.
Recordo que ja fa anys vaig parlar del mateix tema i en aquell temps em queixava i em preguntava el perquè territoris com el nostre on no hi ha grans infraestructures hidràuliques hem d’ajudar a pagar les dessaladores i les interconnexions de xarxes que s’han dut a terme en els darrers anys.
I avui m’ho torno a preguntar. Per què? (i no vull semblar-me a aquell personatge portuguès del qui no vull reproduir-ne el nom)
L’increment proposat és de 3 euros trimestre (o sigui 500 pessetes) Dit així sembla poc, però és que si vas sumant amb tots els que s’ha apujat i tot els que se’ns hauria hagut d’apujar i que també s’ha abaixat o congelat (torno a parlar de sous) podem trobar-nos amb alguna sorpresa desagradable. És el que és coneix com a “pèrdua de poder adquisitiu” i si el ciutadà “perd poder adquisitiu”, acaba per comprar menys i l’economia se’n ressent perquè tothom vent menys i fabrica menys, etc.    
I després, com s’ha fet. Segons va denunciar ahir Joaquim Nadal, president del grup socialista del PSC al Parlament, l’increment s’ha fet presentant CiU una esmena als “seus” pressupostos una vegada ja estaven pactats amb el PPC. Sembla una mica rocambolesc...
Així, no es fa estranys que els populars amenacin ara a CiU de no votar els pressupostos sinó retiren l’esmena que fa referència a la pujada del cànon de l’aigua.
Cóm és pot reduir el dèficit de l’ACA? No he de ser jo qui doni la resposta, ja que ni sóc economista ni expert en aquest tipus de coses (bé, com sabeu de fet no sóc expert en res) Però la Generalitat de Catalunya ha de tenir ments molt més brillants que la que ha pensat en pujar el cànon que trobi una solució més idònia.
De totes formes penso què, per a començar, que l’ACA hauria de facturar les seves feines a “preus reals”, tenint en compte tots els components que entren a l’hora de realitzar-se l’obra (treball, estudi, etc.) Després caldria repercutir-ho als usuaris que se’n beneficiïn i no a tots, ja que com passava amb l’alta velocitat (de la que també parlava fa pocs dies) n’hi haurà que mai a la vida se’n veurà beneficiat.
Totes aquestes situacions em donen que pensar que mentre les grans concentracions de gent sempre hi surten guanyant i les àrees metropolitanes disposen de tots els serveis, als territoris allunyats, com les Terres de l’Ebre, cada vegada som més pobres i ningú mai posa solucions als nostres problemes. I si els posen solen ser insuficients i passatgers.        

LES PROPOSTES D’ÒMNIUM CULTURAL EM GENEREN DUBTES

Ahir, durant els actes de commemoració del 50è aniversari de la fundació d’Òmnium Cultural, es fan fer unes propostes forçainteressants, alguna d’elles nova.

Potser no cal parlar sobre el “referèndum vinculant” d’autodeterminació que van proposar, ja que ja sabeu que opino jo d’aquest tema. Tampoc cal entrar en el tema del concert fiscal demanat insistentment per ERC i també (amb menys insistència) per CiU.

Sobre el que sí que vull parlar és sobre la insubmissió fiscal que van proposar. Quan aquest matí ho he escoltat per la ràdio, el cert és que no m’ha quedat clar, així com tampoc quan ho he llegit al diari.

Primer explicaré que és el que he entès i després en donaré l’opinió.  Sembla ser que Òmnium  proposa que “Catalunya” es declari insubmisa fiscalment i els diners que hauria d’enviar a Madrid, mentre no s’apliqui el concert econòmic. Per això es crearia un fons on anirien a parar, temporalment, els diners recaptats.  

Sabeu que si d’alguna cosa entenc una mica és d’impostos, per alguna cosa treballo a l’Agència Tributària. Ara per ara, els principals impostos són competència de l’Estat i és l’Agència Estatal d’Administració Tributària (o AEAT) qui té totes les competències sobre la gestió i la recaptació. Com sabeu l’impost més corrent és  el de la Renda o IRPF i aquest serà el que ens servirà com a mètode de treball.

Segons la normativa actual, l’IRPF es reparteix a parts iguales entre l’Estat i les comunitats autònomes. Per tant, a Catalunya es destina un 50 % de la totalitat de l’IRPF recaptat al principat, sempre que els declarants ho hagin indicat així, es a dir, que hagin posat Catalunya com a comunitat autònoma (Pot haver algú, per exemple originari de València, que resideixi temporalment a Catalunya i que indiqui que la seva comunitat és el País Valencià)

Els diners els recapten les entitats financers, també anomenades “entitats col·laboradores”. Però es clar, les entitats són “col·laboradores” de l’Estat, per tant, no seran elles les que dipositen els diners en aquest fons ja que saben que estarien comenten una irregularitat.

Llavors cal pensar que, sinó són les entitats financeres haurien de ser els propis “obligats tributaris” qui haurien d’ingressar allí la seva quota de l’IRPF. Però també és cert que les empreses i també els empresaris i professionals durant l’exercici fan els corresponents pagaments o autoliquidacions, per tant, també se’ls hi demanaria que liquidessin l’impost a aquest fons.

Serien totes les empreses, professionals i ciutadans en general qui actuarien així? Evidentment no, posar tota una població d’acord al 100 % em sona a tasca impossible.

Per tant, uns seguirien les indicacions d’Òmnium (o de la Generalitat seguit la idea d’Òmnium) i d’altres no.

Als qui optarien per la primera opció no els faltarien problemes amb el fisc, és a dir, amb l’Agència Tributària: requeriments, liquidacions paral·leles... Per a entrar finalment en fase de liquidació executiva i, finalment en embargament.

Sembla tot massa complicat per a que es pugui portar a terme i també força arriscat si no s’hi estableixen unes normes clares que no impliquin cap problema per als ciutadans.

Recordo que quan les declaracions de la renda es revisaven de forma manual, de tant en tant trobaves algú que, per indicació de “no sé qui”, introduïa un escrit on deia que de l’import que havia de pagar se’n descomptava una part que és la que l’Estat destinava a la defensa nacional. L’Hisenda de l’època (llavors encara no existia l’AEAT) li liquidava aquesta diferència amb el corresponent recàrrec, sanció i interessos.

Una vegada més hi veig més utopia que realisme.   

Sobre el mateix tema, llegiu les declaracions de "l'Hereuet".  

Mentre, el govern català rebutja la insubmissió fiscal.

L’AMBIVALÈNCIA DE CIU

Els comentaris (oficials, ja que els van fer des de els seus càrrecs públics) que van fer ahir el president Arturo Mas i el seu qüestionat conseller d’Interior sobre l’aniversari del 10-J, em van semblar del tot hipòcrites.

Cóm es por dir que l’esperit del 10-J està més vigent que mai? Com deia ahir mateix, les eleccions de novembre les va guanyar CiU amb claredat i això li va donar el govern català. Però CiU podria haver triat un altre soci de govern que no fos el PP, però va decidir que fossin els qui amb, els seus actes, van provocar la gran manifestació sobiranista de Barcelona d’ara fa un any. Aquells que van recórrer l’Estatut davant del Tribunal Constitucional i que van donar peu a les retallades que va patir.

Evidentment CiU pot dir que el tema del nou Estatut ja està superat, però només en 2 anys? Perquè (recordem-ho) el PSC, però també CiU eren els partits que li van donar suport. Els primers perquè amb Pasqual Maragall van ser-ne els grans impulsors i els segons perquè Arturo Mas va anar a Madrid a pactar amb Zapatero la “primera” retallada.

Si en aquests moments la ciutadania de Catalunya fos tan “independentista” com sembla que diuen les enquestes, caldria fer un nou replantejament i preguntar-nos on volem anar. I si queda superat l’Estatut i s’ha de redactar una constitució catalana o cal buscar l’encaix de Catalunya dintre de l’Estat Espanyol amb molt més autogovern que el que ens dóna l’Estatut retallat.

Difícil dilema. A mi em semblarà sempre un carreró sense sortida. Si Espanya per dues vegades (primer Zapatero y després del TC) van retallar l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya en sessió solemne aquell 30 de setembre de 2005, com podem pensar que ens donaran la Catalunya.

És evident que una cosa són els sentiments i l’altra molt diferent la realitat del dia a dia. Com es diu vulgarment CiU predica el que no creu. Per una part fomenta l’independentisme, del que, qui va ser-ne el seu màxim líder Jordi Pujol se’n ha fet “abanderat” i per l’altra pacta amb el PP, el partit més nacionalista espanyol que existeix (el PSOE també ho és, ja ho sé) per a seguir governant Catalunya i, a partir de l’any que ve, segurament, per ajudar a governar Espanya.

Per a finalitzar vull recordar que només fa uns mesos, l’actual president Arturo Mas va acusar els partits de l’oposició de voler-lo derrocar. En aquell moment penso que, perfectament, hauria pogut buscar el suport d’ERC, un partit ideològicament parlant molt proper a CiU i més ara que el principal partit que integra la federació és més independentista que mai. Però Mas no ho va voler així i va arraconar ERC fent-li pagar els 7 anys que va recolzar els presidents socialistes arraconant Mas a cap de l’oposició.

Perquè això és així, no ho dubteu.  

UNA FANTASIA

Rubalcaba deixa el govern per a ser el candidat del PSOE a les properes eleccions de “no sé sap quan...”. Però no parlaré del gir a l’esquerra que es diu que està fent. Ni les crítiques de Llamazares per aquest motiu. Ni dels impostos que vol posar als rics i a la banca.

Us imagineu, encara que sigui per un moment que Zapatero se’n recordés de mi (o de tu) per a substituir al fins ara Ministre de l’Interior. Evidentment es tracta només d’una fantasia, però deixeu-me que somiï despert sobre quines serien les conseqüències.

Els primers de quedar descol·locats serien els de la dreta mediàtica. Sí, sí, fins i tot abans dels del propi partit. Dintre el partit, a pesar de ser un perfecte desconegut per a la majoria, alguns potser, d’un bon principi pensarien que igual sóc una persona amb molta vàlua. El meu bagatge polític no és intens, però en tic. Fins i tot alguns (els amics que més m’estimen), m’han dit que com és que no s’ha pensat amb mi per a ser diputat (cert que m’ho han dit, però només els més íntims, aquells amb qui o me’n he anat mai al llit, però segurament és l’única cosa que no hem fet junts)

Però ara imagineu-vos els del PP i els de la caverna. La primera reacció seria: Qui és aquest? I la segona reacció: Esbrineu el seu historial per a veure per on podem atacar-lo? Busqueu els seus punts febles! I jo passant-m’ho tan bé com un babau! La primera pel nomenament, es clar i la segona en veure el patiment dels pobres del PP.

I amb una mica de sort, el meu nou càrrec, seria tan efímer que no els hi donaria temps a poder-me criticar! Us ho imagineu?

Mireu, Paco Subirats, alcalde de Mas de Barberans durant molts d’anys va arribar a ser senador (no li poso l’adjectiu d’espanyol, perquè com sabeu així anomeno a un altre i només a ell) durant uns pocs mesos, només dos o tres. Per tant, no podria ser jo ministre durant el mateix temps. Bé entre l’estiu, la convocatòria d’eleccions, el temps que estaria en funcions, etc. potser en serien uns quans més.

Zapatero, recorda-te’n de mi!!

PD Als senadors també els anomeno “sopadors”. Si cena es sopar, senador, “sopador”. No us sembla.

Perdoneu la tonteria. 

L'acudit és de Manel Fondevila i el publica avui Público.

RAJOY, UN POLÍTIC MEDIOCRE

És una evidencia que el cap de l’oposició i líder del PP no aixeca el vol i si en les darreres enquestes té millor valoració que Zapatero, és més per demèrits d’aquest que no per la trajectòria de l’altre.

Recordem com va arribar a la direcció nacional del seu partit. Va ser Aznar i ningú més que ell, qui el va escollir com el seu successor  després de descartar (ves a saber el perquè) a d’altres “candidats” com Zaplana o Rato, segurament d’un perfil polític més alt.

En la trajectòria política de Rajoy, hi ha casos com la gestió del “Prestige”, el petroler que va encallar davant les costes de Galícia quan n’era el vicepresident del govern espanyol  i que va deixar escapar al mar milers de tones de petroli amb el conseqüent desastre ecològic que van patir les costes gallegues. Rayoy va negar llavors que es tractés d’una “marea negra” i segons paraules textuals, va dir que “eren com unes galetes de petroli”. 

Sent candidat pel PP, va perdre dues vegades davant de Rodríguez Zapatero i, com a president del partit, no ha sabut gestionar mai els casos de corrupció que hi ha hagut al seu partit: Gürtel (estès per mitja Espanya, però sobre tot al País Valencià), Palma Arena (Mallorca), Brugal (Alacant), etc. Ha tingut que claudicar sempre davant dels barons del seu partit que, a l’hora de la veritat l’han fet quedar més d’una vegada com un autèntic babau. Una de les més crítiques ha estat la lideressa de Madrid, es a dir, Dña. Esperanza Aguirre que, fins i tot, alguna vegada ha insinuat de presentar-se per arrabassar-li la presidència nacional. Més recentment tampoc va saber gestionar la crisi Asturiana amb l’escissió de l’ala més propera a Álvarez Cascos.

El darrer episodi es va acabar ahir mateix amb el debat de l’anomenat “estat de la nació”. Segons les valoracions fetes pels ciutadans i experts que van seguir el debat durant els tres dies, Zapatero va tornar a “passar la ma per la cara” al líder de l’oposició. És força significatiu el resum que fa el Periódico de Catalunya d’ahir: en els 7 debats on s’han enfrontat de forma directa els dos polítics, sempre ha sortit guanyador l’actual president del govern. Ni aquests darrers anys, amb una crisi latent, amb unes dures mesures aplicades pel govern (rebaixa de sous, pujada d’IVA, retard en l’edat de jubilació, etc.) ha estat capaç Rajoy de sortir-ne airós en els cara a cara amb Zapatero.

I si a tot això li afegim que parla malament, que s’ha d’escriure els discursos (o li han d’escriure), que no entén la seva pròpia lletra (o al menys això diu), etc. Davant de qui estem? Evidentment i com ja he posat al títol, davant d’un polític mediocre. I aquest polític, que a sobre va advertir que si ell governa aplicarà “mesures de veritat”, l’any que ve pot convertir-se en president del govern espanyol.

Mediteu sobre el tema.