Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Música. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Música. Mostrar tots els missatges

dilluns, 25 d’agost del 2025

ACTE DE CLOENDA DE LA COMMEMORACIÓ DEL 125è ANIVERSARI DEL NAIXEMENT DEL MESTRE FRANCESC CASANOVAS I TALLARADÀ

 

El passat dissabte 23 d’agost, a l’auditori de la societat musical de la Lira Ampostina va tenir lloc l’acte de cloenda a Amposta dels actes de commemoració del 125è aniversari del naixement del mestre Francesc Casanovas i Tallardà, músic, director i compositor. Va ser, sense cap mena de dubte, l’acte més emotiu dels que s’havien programat.

Carles Orero, el representant de la Lira per a l’esdeveniment va exercir de mestre de cerimònies donant pas a les diferents persones que de manera directa o indirecta es van relacionar amb Casanovas durant els anys que va estar a Amposta, però també uns anys més tard. Entre les persones que van intervenir, cal destacar a Paco Torres, fill de Francisco Torres que va ser el president de la Lira que va portar al mestre o Dolors Espelta que va ser alumna seva a l’orfeó Ocells del Montsià, l’estendard de la qual estava present sobre l’escenari.

La primera actuació musical de la tarda va ser una adaptació del seu poema simfònic ‘Arrow dance’ que només s’havia tocat el 21 d’agost de 1983 a Amposta durant un homenatge que sé li va fer. La peça va estar interpretada per un quintet de metall entre els quals hi havia tres dels alumnes que l’havien tocat la primera vegada.   

Seguidament va pujar a l’escenari la coral de la Lira Ampostina amb la directora Núria Francino que també va adreçar unes paraules al públic. Van interpretar les peces l’Emigrant i Jovenívola. La primera de les peces parla d’un emigrant català que ha d'abandonar la seva terra i l’enyor que sent per aquesta llunyania. De fet, quan Casanova torna a Catalunya escriu Destellos que seria la contraposició a l’Emigrant.    

Posteriorment, la coral de la Lira i diversos components d’Ocells del Montsià van interpretar l’Hereu Riera que era, segons es va explicar, una cançó que sempre li va agradar dirigir i també, l’himne de la Lira del que el mateix Casanovas va escriure la música fent posar el públic en peus i cantar-lo conjuntament.

I ja per acabar, va intervenir Juan Francisco Cayuelas, historiador del mestre Casanovas i comissari de l’exposició itinerant que s’ha fet sobre ell.








  

diumenge, 20 d’agost del 2017

DIARI DE L’AGOST. DIUMENGE 20

De Manel Fontdevila a Eldiario.es.
INCITACIÓ AL RACISME
Els posts racistes no són cap novetat. Fa anys que circulen per les xarxes socials i la missatgeria mòbil. Tenen una clara intenció: propagar la islamofòbia... L’odi contra les persones musulmanes. No reproduiré cap d’aquest missatges perquè de sobra sabeu de que estic parlat. Mai parla de romanesos, ni d’equatorians (per citar dues de les comunitats que més presència tenen al nostre país) Només dels magrebins: marroquins, algerians, tunisians, etc.
Però després dels atemptats de Barcelona aquest racisme dirigit sempre cap el mateix sentit s’ha incrementat considerablement. La majoria de la gent dóna com a certes les afirmacions que es fan i que afecten al col·lectiu musulmà (sempre al mateix col·lectiu) Sempre citant fons poc fiables o directament sense citar-ne cap. Però desafortunadament el missatge cala entre la població, de vegades perquè alguns d’aquests que difonen aquests tipus de missatges voldrien viure de les ajudes públiques (tal com afirmen  que ho fan la gran majoria de musulmans), sense treballar. No dic en cap moment que musulmans, com d’altres immigrants arribats a Espanya (la majoria atrets per la bonança econòmica dels anys de la bombolla immobiliària) o com alguna majoria ètnica i d’altres ciutadans d’aquest país no cobrin ajudes. Per suposat que les cobren... Però si les cobren és perquè hi tenen dret. Perquè els emparen les lleis i les normes d’aquest país... Però entre tots ells, casualment, sempre se parla dels mateixos: dels musulmans.    
Ahir pel matí vaig publicar dos posts relacionats amb el tema. El primer copiat de la pàgina d’un amic (i escrit per una noia) on es demanava ser eliminats de la llista d’amistats per aquelles persones que incitaven a l’odi racial. No sé si algun d’aquests me va eliminar o no i possiblement no ho sabré mai. L’altre escrit per mi deia això: Molt a pesar meu hauré d’anar eliminant amics per islamòfobs. No mencionava ningú... Abans no havia posat cap tipus de comentari o cap expressió (m’agrada, m’indigna...) a cap post d’aquest tipus... Però hi va haver que sembla que s’ho va entendre i, a sobre no es va poder contenir de replicar-me emprant els arguments de sempre. A alguns els hi vaig contestar, a d’altre no. De vegades un silenci és molt més expressiu que engegar un discurs de 100 paraules o més. Quan algú està radicalitzat o és un fanàtic, no cal perdre el temps en discutir amb ell, no el faràs canviar.
I ho he fet... I ho seguiré fent al futur, com també ho vaig fer abans dels atemptats, fa mesos... I com deia avui mateix, que jo recordi mai he eliminat cap amic per les seves idees polítiques o religioses (tot i ser contraries a les meves) Mai he eliminat a ningú per ser independentista (i mira que de vegades són pesats) Però en canvi si que els he eliminat per racistes, intolerants i xenòfobs. Alguns s’emparen en la llibertat d’expressió per defensar les seves idees. No diré el contrari, però com també he dit, jo també tinc tot el dret del món d’opinar tot el contrari i d’escollir els meus amics. Per què he de seguir sent amic d’una persona que està totalment oposada als meus valors cívics i socials? Per cert, recordar-vos una cosa que ja us he dit moltes vegades però sempre hi ha algú que no ho sap: Des de fa quasi 20 anys (des de que Pinochet va ser retingut a Londres per ordre de Bastasar Garzón, sóc militant d’Amnistia Internacional. Segurament això pot aclarir la meva forma de pensar respecte als humans: Només hi ha una raça, la humana!

Per cert, la incitació al racisme porta violència i la violència genera més violència (Ho havieu pensat) 

SURT AL CASTELL
Ahir per la nit va ser l’única vegada que ens vam apropar al Castell. Per la tarda ja havíem seguit durant una estona el Correbars, també organitzats per Surt al Castell.
Me va fer molta gràcia veure com els no tan joves ballaven al so de la música remember dels primers anys de segle, quan el primer dígit de la seva edat, majoritàriament, era un 2. Ara, en alguns casos, se’ls podia veure acompanyats per les seves filles i fills.   
Els més joves, a aquells que els hi va la música més actual, estaven concentrats a la zona de l’embarcador.

Inexorablement el temps passa...