EL GOVERNADOR DEL BANC D’ESPANYA ÉS ‘TONTO’ (o s'ho fa)

Luis Maria Linde, el Governador del Banc d’Espanya Luis Maria Linde va comparèixer dimecres a la comissió del Pacte de Toledo del Congrés de Diputats.

El que allí va dir no va agradar ni als del PP (que ja és dir!) Tot i que de vegades només es tracta de globus sonda per a que l’opinió pública vagi acostumant-se a sentir tot tipus de disbarats.

Segur que fa temps que has escoltat coses com aquestes:

-El futur de les pensions està en perill.

-El Govern ha tornat a fer ús de la guardiola de les pensions.

-Etc.

Segur que sí. Bé de solucions n’hi ha moltes, però cap de les que a tu o a mi ens agradarien les va apuntar dimecres el Governador.

I què va proposar Linde?

-Allargar l’edat de jubilació i recórrer als plans de pensions privats.

Respecte al primer cas (que és el que no agrada ni al PP) cal recordar que quan acabi el període transitori, l’edat legal de jubilació serà als 67 anys. Però de moment encara no és obligatori jubilar-te a aquesta edat. Aquesta mesura és evident que no agrada a la majoria de treballadors, però és que l’altra resulta pràcticament impossible poder-la fer.  

Qui pot disposar d’una part important del seu sou per a contractar un pla de pensions? Jo no!

Ho recordaven dijous, el dia següent de la compareixença que, normalment, és quan els mitjans de comunicació se’n fan ressò. Mentre la inflació va pujar l’any passat al voltant d’un 3%, els sous dels treballadors es va incrementar de mitjana entorn de l’1%. Fa molts anys (la crisi va ser perfecta per això) que els treballadors (en general) han perdut poder adquisitiu; es a dir, el nivell de vida ha pujat més que els jornals (percentualment parlant) Els únics que no han perdut poder adquisitiu perquè han vis com els seus sous han anat pujant i pujant, han estat els que més cobraven i, per suposat, els que més segueixen cobrant,  aquells que treballen poc físicament, però que s’ocupen de que treballéssim la resta.

Les paraules de Linde no són realistes. Per molt economista que sigui (suposo que ho és), les teories econòmiques que va estudiar a la universitat i que va poder posar en pràctica, a hores d’ara ja estan obsoletes. Només cal mirar la tele aquests dies. Jo que no sóc molt de mirar-la, ja he vist no se quantes vegades i per diversos canals, reportatges sobre la robòtica. Ahir sense anar més lluny a TV3 van dir que els primers robots es van construir fa 500 anys! Evidentment res a veure amb els d’ara, es clar...

La implantació de robots a tots els camps de la nostra vida anirà en augment, tal com ja diuen les previsions. Aquest fet suposarà un canvi radical a l’existència del ser humà. Hauran de passar dècades, tal vegada segles, però arribarà un dia en que els robots ocuparan quasi tots els llocs de treball del mercat laboral. Per tant, no és descabellat pensar que s’haurà d’establir una renda bàsica universal per a que els humans puguin sobreviure. De fet ja hi ha qui la proposa, com per exemple Hamon, el candida socialista a la presidència francesa.  

Durant la compareixença, Pablo Iglesias II va voler preguntar a Linde sobre el cas Bankia que, com sabeu ha esquitxat de ple al seu antecessor Miguel Ángel Fernández Ordóñez, però la presidenta de la comissió Celia Villalobos no el va deixar.

Mentre per un costat ens demanen contenció als salaris, per l’altra, els nostres governs consenten que es rescati amb mils de milions d’euros la banca que, si va arribar al lloc on va arribar (va tocar fons), va ser per culpa d’uns dirigents (molts d’ells polítics, expolítics o amics de polítics) que van voler estirar més el braç que la mànega i no van tenir miraments a l’hora de facilitar préstecs als seus amics i camarades i arreglar-se el seu sou i pensió.

Amb tot aquest panorama, va Linde i ens ve a donar lliçons d’economia... Definitivament el Governador del Banc d’Espanya és rematadament tonto o se'l fa...  

EN BLANC I NEGRE

L’única propaganda electoral que vaig veure el passat cap de setmana al Periódico va ser la del PP.

Com si no tinguessin diners, l’espai és reduït, ocupa la part inferior de la pàgina dreta, però no crec que sobrepassi el 20% del total. A més és en blan i negre. No la vull reproduir per no fer-los publicitat... Ni pagant-me!

El lema popular és el següent. El que està en joc és el futur. Però n’hi ha un altre: En la bona direcció.

Deixaré el segon i em centraré en el primer: El que està en joc és el futur. I tant que ens estem jugant el futur!: l’Ebre sense cabals, és la mort del Delta; que és el mateix que dir que sense aigua no hi ha futur.   

Tots sabem el que signifiquen tant el PP com el propi Cañete per aquest territori. Tant quan va governar Aznar (que semblava que seria el pitjor president de la història recent d’Espanya), com ara que mana Rajoy (fa molts mèrits per a ser-ho ell), el nostre riu es veu amenaçat.

Algú s’imagina a Cañete de Comissari Europeu de Medi Ambient? Faria tot el possible per a que el seu pla de regadius fos aprovat de forma definitiva pel Parlament Europeu.

Qui diu que el dia 25 no ens hi juguen res? A les properes Eleccions Europees ens hi juguem molt, una altra cosa ben diferent és dubtar a qui votar i si realment el nostre vot servirà per alguna cosa.

El més encertat de l’anunci electoral és fer-lo en blanc i negre. Tornet a l’època de l’Espanya casposa, de la missa de diumenge i de la comunió, de veure sortir a Franco inaugurant pantans al NO-DO, de les corrides de toros. Han passat més de quaranta anys però sembla que amb el PP hi tornem.

Per al futur del Delta, per al futur del territori, el dia 25 no votes al PP!  

https://www.youtube.com/watch?v=WF9mhjt3pQY

QUIN TEMPS TAN FELIÇ!

Segurament, després de l’intent de cop d’Estat que van intentar perpetrar Tejero i companyia el 23 de febrer de 1981, la Monarquia Espanyola va viure el seu gran moment de glòria al presentar-se davant la ciutadania com el salvador i garant de la jove democràcia espanyola.

Per a molts, Joan Carles I era l’hereu de Franco, ja que va ser ell qui el va nomenar príncep  hereu de la Corona Espanyola en detriment del seu pare Joan de Borbó, comte de Barcelona.

Al jove rei el van beneir les Corts franquistes i va començar a regnar abans de d’aprovar la Constitució que ell mateix va sancionar.

Després de transcórrer més de 30 anys d’aquell episodi, encara hi ha moltes ombres. Fa poc va morir el general Armada, preceptor del Rei i el seu home de confiança durant molt de temps. Realment quin paper hi va jugar? I quines ordres obeïa? Molts historiadors opinen que darrere d’aquell entramat colpista estava Joan Carles I.

El cert és que la seva popularitat va guanyar molts d’enters i fins i tot va ser candidat al premi Nobel durant alguns anys. El suport de la societat espanyola va ser molt gran. Al final no li van donar, però la popularitat del Rei es va mantenir, fins el punt que durant anys va ser la institució més ben parada del país.

El passat diumenge 9 de febre, el Periódico de Catalunya va publicar un gràfic de valoració de les principals institucions espanyoles o que tenen relació amb Espanya (com la Unió Europea)

El rànquing l’encapçala les universitats públiques amb un 75,1% de valoració, seguit de les PIMES, les forces de seguretat, la sanitat pública i la ONU. La Casa del Rei ha caigut fins el lloc 14è amb un 49,2% i encara em sembla excessivament valorada.

Però sabeu quines institucions es troben al vagó de cua? Al lloc 15è el sistema judicial, seguit del President del govern amb un 39,8%, després l’Església Catòlica amb un 36,4%, a continuació els sindicats amb un 34,6%, la medalla de bronze és per als bancs amb 24,8% (fixeu-vos amb la brusca davallada), la plata per als partits polítics amb un 21,3 i, guanyador, la SGAE amb un pírric 14,8%.

Com a demòcrata, polític i sindicalista reconegut em dóna pena veure com alguna de les institucions que em representen tenen la valoració més baixa per part de la ciutadania espanyola. Qüestionar els sindicats i els partits, en certa manera és qüestionar l’essència de la pròpia democràcia.    

Quan l’any 1976 es va votar en referèndum la Llei Reforma Política, res ens feia pensar que després 37 anys i escaig, la valoració d’allò que consideràvem els pilars del sistema arribessin a trontollar tal i com està passant. Per això no és d’estranyar que puguin circular correus com el que m’ha arribat aquest matí on es demana l’abolició dels partits polítics ja que, segon la informació que s’adjuntava al correu, una part de les lleis que s’han aprovat durant aquest temps, com les que ens garanteixen la majoria dels drets socials i laborals, ja s’havien aprovat durant la dictadura franquista (al menys lleis similars)

De situacions com la que vivim se’n aprofiten els partits de l’extrema dreta ja que fan del populisme la seva principal arma.

Per tant (i abans de que no sigui massa tard), demanaria a tots els polítics i sindicalistes un esforça col·lectiu que ens retornés la il·lusió d’aquells temps quan érem joves i somiàvem en construir un futur per als nostres fills millor que el que havien tingut els nostres pares. Però si fem una mirada retrospectiva ens en adonarem de l’enorme mentida en que es basava tot plegat i segurament, també, dels grans errors que hem comès tots plegats.

Del millor futur per als nostres fills, res de res. Però cal tenir esperança i pensar que, finalment, seran els nostres fills els que acabaran construint la societat que nosaltres no hem sabut fer.

Espero que, al menys, hagin aprés dels nostres errors.        

CATALUNYA DAVANT LA NOVA LEGISLATURA

Amb la constitució del Parlament, s’inicia la 10èna legislatura catalana, possiblement, la més complexa i complicada fins ara.

L’encara President en funcions Artur Mas va voler finalitzar de forma sobtada la 9èna perquè pensava (ell) que trauria un molt bon resultat. Que la ciutadania s’oblidaria de les retallades que havia aplicat en quasi dos anys de mandat i que es conformaria amb la pastanaga que significa caminar cap a un estat independent. Però a l’hora de la veritat és va demostrar que els electors catalans no són babaus i van castigar durament l’actitud prepotent de Mas que va voler acaparar l’èxit de la manifestació de la Diada sense haver-hi anat.

Els resultats electorals poc van fer variar el panorama polític entre els teòricament dos bàndols: els que es mostren a favor d’una consulta d’autodeterminació (que no ha de portar necessàriament a la independència) i el que no hi estan. Cal matisar però, que el PSC està a favor sempre que la consulta sigui legal, es a dir, dintre del marc constitucional, mentre que CiU, ERC i les CUP, volen tirar pel camí del mig: promouran la consulta encara que no tingui l’aprovació de Madrid.  

Al menys que hi hagi una desfeta de darrera hora, tot fa pensar que CiU, la força guanyadora de les eleccions i ERC, la que va obtenir uns millors resultats si els comparem amb els anteriors de fa dos anys, acabaran subscrivint un pacte electoral. Un pacte que, com es diu vulgarment, sembla el part de la burra, o sigui, és molt més llarg i complicat del que es podria preveure, al menys per part de CiU.

Auguro que per a CiU serà una llarga i feixuga legislatura. Fins ara, els republicans, s’han caracteritzat per posar entrebancs allà on hi hauria d’haver consens. I és que les coses s’han de fer al seu gust o no es fan. Amb l’arribada de l’actual president del partit Oriol Junqueras no ha canviat el seu modus operandi. ERC voldria estar al govern, però sense mullar-se. Tal com va dir un ciutadà d’un poble del nostre territori: Signo, però no em comprometo a res...  

Personalment, sóc del que penso que serà una legislatura difícil. Si durant els propers 4 anys no es fa la consulta sobiranista, serà considerat un fracàs per molts de ciutadans que, el passat 25-N, van votar en aquest sentit. Però a part d’això, caldrà buscar sortides a la crisi, la qual cosa, en els dos anys precedents, no s’ha fet. L’executiu de Mas s’ha dedicat a gestionar (malament) les transferències de fons que li han arribat de Madrid, retallar de partides que s’haurien d’haver considerat intocables i posar tiretes en algunes ferides obertes, com per exemple, l’euro per recepta.

Però fins que Catalunya esdevingui un estat independent, serà necessari refer els ponts que s’han trencat durant els darrers temps i no sembla, que amb l’actual actitud de CiU i, per suposat, amb la manera de ser i fer dels republicans, això no serà fàcil. Com tampoc ajuda gens a l’hora de superar l’actual situació tenir a Madrid un govern del PP poc disposat (per no dir gens) a fer concessions, per a recuperar el diàleg perdut.

El pitjor de tot és que, mentre els polítics intentaran solucionar totes aquestes situacions (ja es veurà si amb èxit o no), els ciutadans de Catalunya seguirem patint els mals derivats de les desavinences y els interessos partidistes de les distintes formacions polítiques.

Anem-nos preparant.      

EL TITULAR DEL DIA 8-12-2012

Avui he escollit un titular que publicava ahir el Periódico: El BCE augura un 2013 encara més negre del que es preveia fins ara.

Fins ara havia escoltat coses com: Ni tot és blan ni es negre; entre mig hi ha el color gris. O el gris té moltes tonalitats.

Ara bé, llegint el titular sembla que també el negre pot tenir diverses tonalitats... Increïble!!

Si la majoria de membres d’una família han perdut el lloc de treball... Si passen penúries per arribar a final de mes... Si han estat desnonats... Etc, etc., algú em pot explicar davant d’aquets negre panorama, com pot encara ser més negre el futur?

La cara de vergonya els hi hauria de caure als nostres mandataris de fer afirmacions com aquesta.

A veure si d’una vegada posen fil a l’agulla i es posen a treballar i posar solucions adients. Unes solucions que fins ara no han sabut o no han volgut trobat (jo m’inclino més per no han sabut trobar)

A Zapatero, per molt menys, se’l va pressionar tant que va haver de convocar eleccions anticipades. Des de llavors fins ara la situació en lloc de millorar ha empitjorat molt i aquí no hi ha ningú que se’n faci responsable.

Rajoy i tot el seu govern haurien de plegar i donar pas a unes eleccions anticipades o bé fer un govern de concentració nacional on s’escolti a tothom i no que només es tingui en compte la veu dels més poderosos.

No és possible que any rere any se’ns digui que el proper serà pitjor i que ningú sàpiga quan s’acabarà aquesta maleïda crisi.

Farem bona la frase d’ICV-EUA: Això no és una crisi, és una estafa!!

EL QUE HAURÍEM D’APRENDRE DE LA CRISI

I em dirigeixo a la gent d’esquerres, principalment al PSOE, ja que, avui per avui encara és l’única alternativa possible a la dreta rància i cavernícola que ens governa.

Si es pretén mantenir la lletra O (d’obrer) cal estar al costat de la gent humil, del poble planer i deixar de festejar amb el capital com s’ha fet sovint. S’ha d’aconseguir recuperar el vot del treballador, d’aquell que per a guanyar-se el jornal ha de matinar cada dia (i incloc als petits autònoms que han de pujar la persiana cada dia de l’any)

S’ha de deixar enrere el doble discurs. No es pot dir blanc quan estàs governant i negre quan ets a l’oposició. Així ens estalviaríem que quan s’està a l’oposició se’ns retreguin les polítiques que s’han dut a terme estant al govern i que no sempre han afavorit els interessos dels qui el han votat.

Hem de donar gràcies que la dreta del nostre país estigui més prop de l’extrema dreta que del centre polític. Un exemple ben clar són les polítiques sobre ensenyament que vol portar a terme el Ministre del ram José Iganacio Wert.

Sempre s’ha dit que si el PP treu majoria absoluta és gràcies a Catalunya i Andalusia, les comunitats que, a priori sempre s’han decantat més cap a l’esquerra.

Però sobre tot a Catalunya, el PSC, darrerament ha perdut molt embranzida. En les darreres eleccions generals van ser, per primera vegada, la segona força política després de CiU i a les passades autonòmiques, també per primera vegada, la tercera darrere de CiU i ERC.

Cal retornar la confiança al electorat tradicional i això només es fa amb coherència, honradesa i treball. S’han d’acabar els casos de corrupció. Els corruptes (o presumptes corruptes) no haurien de tenir lloc a un partit d’esquerres) S’hauria d’establir un codi deontològic d’obligat compliment per a tots els militants, però sobre tot per als càrrecs públics.

Els actuals governs neocapitalistes (de Catalunya, Espanya i bona part dels països europeus) han aconseguit retallar-nos drets i llibertats. Quan es retorni al govern (que algun dia passarà) aquests drets i llibertats perduts, s’han de retornar al poble el més aviat possible.

De ben segur que els sindicats de classe pressionaran per a que així sigui. Aquest sindicats no són els enemics dels governs d’esquerres sinó que fan de veu de la consciència.

S’haurà de governar de cara els sindicats i la classe treballadora i de cul al gran capital que ha estat qui ens ha ficat a aquesta crisi.

Els impostos hauran de ser molt més justos i que realment pagui qui més té i no que la càrrega impositiva caigui sobre les nòmines com passa ara.

Les classes mitjanes haurien de tornar a tenir el protagonisme que han tingut al llarg de moltes dècades i tornar a ser el pilar fonamental de la societat.

Per tant, els canvis hauran de ser profunds, però ja que ser valents perquè si s’actua pensant amb el poble, de ben segur que el poble donarà suport al govern en totes les mesures que calgui prendre.

O es transforma la societat de dalt a baix o les diferències socials seran tan grans que mai més hi haurà futur per als nostres fills i nets.