28 DE MAIG DE 2023: LA NIT ON NINGÚ VA GUANYAR A AMPOSTA

La nit electoral del 28 de maig es recordarà a Amposta per ser ‘la nit on ningú va guanyar’. Després de l’escrutini i vist els resultats, no crec que cap partit digui o pensi que ha guanyat com es sol fer quasi sempre. Comencem per EA-ERC-AM. Tot i que van conservar la majoria absoluta, aquesta va ser per la mínima (la majoria absoluta està en 11 regidors i 11 en van ser els que van treure). Però no oblidem que venien de 16 i que per tant en van perdre 5 pel camí. Quan una formació té una majoria tan aclaparadora costa pensar que en perdrà tants i més creient que durant els 8 anys que van estar al capdavant del govern municipal ho havien fet molt bé. Juts per Amposta-CM (l’antiga CiU) encapçalada novament per Manel Ferré que ja va ser alcalde de la nostra ciutat entre 2007 i 2015 i que havia abandonat la política després de perdre les eleccions d’aquell any tenia l’objectiu de tornar a assolir el govern municipal ni que fos amb pactes amb d’altres formacions. Us recordo que ja va tenir contactes amb alguna formació per a intentar formalitzar una aliança abans de les eleccions i no dubto que si els números hagueren sortit també ho hauria fet després. Però els 7 regidors que va obtenir finalment son del tot insuficients. La conclusió que en trec d’aquest resultat que a priori no és dolent, és que a part de tenir un vot fidel, en corre el rumor per Amposta que podrien guanyar les eleccions, una part dels antics votants d’EA-ERC-AM es van apuntar al que van creure ‘cavall guanyador’. No va ser així. També les expectatives de Som Amposta de la ma de Germán Ciscar eren elevades. Tan elevades que van llençar a buscar sobres en blanc (es van quedar sense sobres per ensobrar les seves paperetes) perquè, segons els membres de la pròpia candidatura, ‘la gent els parava pel carrer per a demanar-los paperetes’. Tenien 2 regidors i en van treure 3, lluny dels 6 que els hi donava una enquesta que ells mateixos van fer circular al començament de la campanya electoral. L’objectiu de Som Amposta era poder formar part de l’equip de govern i estava obert a pactar amb Junts. Sense cap mena de dubte el gran perdedor de la nit va ser el PSC-CP (candidatura de la qual formava part) que liderava per primera vegada Jordi Pérez. Els socialistes ampostins van perdre els 2 regidors que havien obtingut fa 4 anys i, per primera vegada des del restabliment de la democràcia es van quedar fora del consistori. Tampoc va treure representació Ara Amposta la llista encapçalada per Pau Pujol, un antic militant de Convergència Democràtica de Catalunya i que va ser l’únic que va dir que no pactaria amb Junts perquè era ‘normalitzar la corrupció’. PCCC i Vox, les altres dues candidatures que concorrien a Amposta tampoc van treure cap regidor.

MUNICIPALS 2019. POTSER NO TE’N HAS ADONAT…

De Juan Carlos Ortega al Periódico de Catalunya. 

AMPOSTA. La número 16 de la llista i per tant treu acta de regidora és Iris Castell, filla la qui va ser Consellera Marta Cid.

Junts per Amposta dilapiden la majoria absoluta de CiU en 8 anys: l’any 2011 CiU tenia 10 regidors ara n’han tret 1.  

ALCANAR. La CUP treu dos regidors.

GODALL. ERC capgira els resultats i el PP surt de l’ajuntament.

SANT JAUME D’ENVEJA. Castor aconsegueix majoria absoluta.

SANTA BÀRBARA. Els antics convergents perden la majoria absoluta que retenien des de 1983 i podrien perdre l’alcaldia.

LA SÉNIA. L’any 2011 l’alcaldessa era Marutxi Ballester, dona de Victor Gimeno. L’any 2018 va ser elegit alcalde Joan Moisés Reverte i ara José Ramón Bellaubí ha tret majoria absoluta. Tots tres són comunistes.

ULLDECONA. Núria Ventura, al front de Socialistes d'Ulldecona, ha aconseguit la primera majoria absoluta del municipi. Ni Jaume Antich en els seus millors moments ho havia fet.

L’ALDEA. L’antiga Convergència, tot i anar de baixa per quasi tot arreu, guanya a l’Aldea per primera vegada, a l’era post Dani Andreu.

L’AMETLLA DE MAR. L’exalcalde Antoni Espuny (PSC) perd l’acta de regidor.

CAMARLES. Ramón Brull, després d’abandonar el PSC i presentar-se amb una candidatura independent, torna a traure 3 regidors i se podria revalidar el pacte de la legislatura passada amb Junts per Camarles i Lligallos i enviar a l’oposició a ERC que va guanyar les eleccions.  

PAÜLS. ERC fa un ple (7 de 7) i el PSC que durant molts anys va tenir l’alcaldia no trau cap regidor.

TIVENYS. L’alcaldessa història Maria José Beltran (PSC) va perdre enfront la llista d’ERC. La diferència ha estat de 6 vots. 

TORTOSA. Meritxell Roigé no és Ferran Bel i per 1 regidor i Jordi Jordan fa els millors resultats (5) per davantg d'ERC-Tortosa Sí (4) i PSC (3). Tot dependrà de ERC-Tortosa Sí. Sempre s’ha considerat Tortosa com un poble de dretes. Tot i això el PP perd l’únic regidor que passa a mans de C’s.

BATEA. Tot i el joc brut practicat pel grup informatiu l’Ebre contra Joaquim Paladella, aquest revalida l’enèsima majoria absoluta.

FLIX. L’històric socialista Xavier Sabaté, que ha ostentat un bon grapat de càrrecs institucionals, entre ells el de Conseller de Governació amb Pasqual Maragall, ha estat el gran derrotat ja que va ser l’únic que va entrar a l’ajuntament de la seva llista.

MIRAVET. A l’era post Toni Borrell, el carismàtic alcalde d’ERC que tenia 7 de 7, el seu partit perd 2 regidors.

RIBA-ROJA D’EBRE. L’alcalde Antonio Suárez, escollit el 2015 a la llista de CiU, després d’abandonar el partit pel tema de l’abocador comarcal, se presentava amb una candidatura independent i va aconseguir un regidor més.

TIVISSA. Després de Jordi Jardí, els postconvergents han perdut la majoria absoluta i podrien perdre l’alcaldia.

NO ESTAVA EQUIVOCAT

Només fa unes setmanes vaig opinar sobre Pablo Casado, cap de files del PP (de moment)

Vaig dir d’ell que era el pitjor president del PP que hi havia hagut després d’Aznar i Rajoy (que també van ser molt dolents, sobre tot per a les classes més populars)

No tornaré a dir el que vaig dir llavors. Us emplaço a llegir l’entrada que vaig fer concretament el 18 de març.

Els resultats electorals del passat diumenge 28 d’abril m’han donat la raó. I no perquè els resultats obtinguts pel PP hagin estat els pitjors de la seva història (només quan era AP havien tret resultats pitjors), sinó de com se van produir, però sobre tot de com les van valorar.

En campanya electoral Casado va flirtejar amb Vox (el gran absent dels debats) a qui li va oferir ministeris. De fet el posicionament del PP estava tan ancorat a la dreta que no se sabia on acabava el PP i on començava Vox.

Tampoc és gens estrany aquesta situació ja que fins no fa gaire tots formaven part del mateix partit. Però el partit de Casado hauria d’haver sabut marcar perfil propi i durant la campanya no ha va demostrar.

Quan les resultats electorals eren pràcticament definitius, les televisions esperaven la sortida de Casado per a valorar-los. Sembla ser que el protocol recomana que els perdedors surtin davant el guanyador de la jornada. Casado (com Rivera) no ho van fer així. Tots dos líders van aprofitar la compareixença de Pedro Sánchez per a sortir a fer valoracions.  

Però si les televisions no ho poden fer en directa, ho fan en diferit. Les tecnologies actuals poden fer aquestes coses i moltes més. Per tant, igualment van poder escoltar-se la valoració de Casado. Va donar tota la culpa a la disgregació de la dreta. Ningú nega que aquest sigui un dels factors, però els analistes estan d’acord que hauria d’haver fet més autocrítica, com ho va fer la candidata catalana Cayetana Álvarez de Toledo que va assumir tota la responsabilitat sobre resultats.

Va haver de fer-se un comitè executiu del PP para que Casado sortís (ara sí) a dir que s’havien equivocat. Segurament no ho va fer per pròpia voluntat, sinó obligat pel propi comitè. I de les seves valoracions se’n pot destacar una: cal caminar cap a posicions més de centre, tal com havia estat tradicionalment.   

I aquí és quan arriba la gran pregunta: Realment el PP ha estat tradicionalment un partit de centre (o centre-dreta si voleu)? Evidentment no! Una cosa és el que diuen els seus líders (queda molt bé de cara l’electorat) i l’altra la valoració de les seves polítiques.

Les seves polítiques, sobre tot les econòmiques i socials no afavoreixen mai les classes populars, es a dir, aquelles que conforma el món obrer, les famílies i persones més desafavorides, el dependents socialment, etc.

Però sembla que virar cap el centre és molt fàcil. Molt més del que pensem. De fet només cal que Pablo Casado surti i digui:

-Hem de situar-nos al centre polític!

I fer alguna valoració despectiva de Vox i mirar de marcar distàncies. Sempre hi ha algú que s’ho creu...

De totes formes el proper 26 de maig hi haurà una mena de segona volta: les eleccions municipals i europees. Sense cap mena de dubte el PP de Casada se la juga i molt. Si el PP perd allà on ara governa potser els dies de Casado estan comptats i el PP buscarà un altre líder (si és que Casado ho ha estat mai, cosa que dubto)

I DESPRÉS DEL 8-M, QUÈ?

De Vergara a eldiario.es.

Després de la vaga feminista d’ahir no crec que se caigui amb el parany de morir d’èxit. Les dones són massa intel·ligents per a pensar que tal dia farà un any. A part d’això, els col·lectius feministes vetllaran, amb tota seguretat per mantenir la flama encesa la resta dels dies. Tal com se va dir ahir quan va acabar l’acte de Tortosa: el 8-M són tots els dies!

Per a tots aquells que no ho sabeu, el 8-M vaig batre un rècord: vaig assistir a 3 concentracions. I tal com li vaig dir a la meva dona, que va fer vaga tot el dia (segurament va ser l’única de tot el centre de treball), de no haver estat jubilat jo també n’hauria fet per solidaritat amb tu.

Dit això he de dir que igual a Amposta com a Tortosa no hi va haver tanta gent com m’esperava. La meva dona que anava seguit via Twitter la jornada me mantenia al corrent de les mobilitzacions de les grans ciutat espanyoles, principalment Madrid i Barcelona. En canvi a Amposta a les 12 matí i a Tortosa a les 6 de la tarda (quan la jornada laboral ja ha acabat per a molts), tot i les valoracions d’èxit que ben segur faran les organitzadores, trobo que hi hauria pogut haver molta més gent. Sobre tot dones, però també homes en senyal de solidaritat i comprensió (tal com vaig dir fa unes dies)

Mireu, les grans revolucions socials que hi ha hagut al llarg de la història sempre s’han iniciat a les zones industrials i allà on hi ha més densitat de població. I aquest fet no es casual, perquè recorrent al tòpic: la unió fa la força! No és el mateix fer vaga a un petit taller tèxtil d’un poble de la Terra Alta (posem pel cas), que a un polígon industrial on les dones en aquest cas, se poden organitzar més i millor.

De Faro a Diari de Tarragona. 

És per això que a les grans ciutats on a part de les dones obreres, també se van unir altres col·lectius del sector serveis (periodistes, metges i infermeres, professores, etc.) la vaga i les consegüents manifestacions van tenir un èxit sense precedents.

Per cert, el grans sindicats, aquells que se defineixen com a de classe, des del meu punt de vista no van saber estar on calia. Una vaga de dues hores va ser totalment insuficient. Això sí, suficient per a visualitzar que hi van haver més dones fent vaga (però només una estoneta...) Ahir era un dia per aturar el país, tal com se desprenia de la lectura del manifest oficial que se va llegir a les concentracions.  

Però ahir molts hipòcrites (majoritàriament polítics) se van pujar al carro del feminisme i van fer seu l’èxit de la jornada. Bé, deixem-los que per uns dies s’ho creguin (per què damunt s’ho creuen), però marquem-los de prop per a veure com actuen en el dia a dia. Segur que en algun moment se’ls veurà el llautó.

No cal que de sobte els consells d’administració s’omplin de dones o que ells arribin en un tres i no res a ocupar càrrecs fins ara impensables... Però ha de passar i com més aviat passi molt millor. I igual com aquest anys s’han donat percentatges esfereïdors de la poca presència femenina a llocs determinants, l’any que ve, quan arribi el 8-M se’n tornaran a donar i podrà fer-se un primer balanç i comprovar si la vaga de dijous va tenir la repercussió necessària.

I sinó és així, caldrà tirar més llenya al foc i denunciar a tots aquells que han seguit barrant el pas de les dones. Per això serveixen les hemeroteques i les estadístiques.

I recordeu (una vegada més): TOTS ELS DIES ÉS EL 8-M!!    

QUIN TEMPS TAN FELIÇ!

Segurament, després de l’intent de cop d’Estat que van intentar perpetrar Tejero i companyia el 23 de febrer de 1981, la Monarquia Espanyola va viure el seu gran moment de glòria al presentar-se davant la ciutadania com el salvador i garant de la jove democràcia espanyola.

Per a molts, Joan Carles I era l’hereu de Franco, ja que va ser ell qui el va nomenar príncep  hereu de la Corona Espanyola en detriment del seu pare Joan de Borbó, comte de Barcelona.

Al jove rei el van beneir les Corts franquistes i va començar a regnar abans de d’aprovar la Constitució que ell mateix va sancionar.

Després de transcórrer més de 30 anys d’aquell episodi, encara hi ha moltes ombres. Fa poc va morir el general Armada, preceptor del Rei i el seu home de confiança durant molt de temps. Realment quin paper hi va jugar? I quines ordres obeïa? Molts historiadors opinen que darrere d’aquell entramat colpista estava Joan Carles I.

El cert és que la seva popularitat va guanyar molts d’enters i fins i tot va ser candidat al premi Nobel durant alguns anys. El suport de la societat espanyola va ser molt gran. Al final no li van donar, però la popularitat del Rei es va mantenir, fins el punt que durant anys va ser la institució més ben parada del país.

El passat diumenge 9 de febre, el Periódico de Catalunya va publicar un gràfic de valoració de les principals institucions espanyoles o que tenen relació amb Espanya (com la Unió Europea)

El rànquing l’encapçala les universitats públiques amb un 75,1% de valoració, seguit de les PIMES, les forces de seguretat, la sanitat pública i la ONU. La Casa del Rei ha caigut fins el lloc 14è amb un 49,2% i encara em sembla excessivament valorada.

Però sabeu quines institucions es troben al vagó de cua? Al lloc 15è el sistema judicial, seguit del President del govern amb un 39,8%, després l’Església Catòlica amb un 36,4%, a continuació els sindicats amb un 34,6%, la medalla de bronze és per als bancs amb 24,8% (fixeu-vos amb la brusca davallada), la plata per als partits polítics amb un 21,3 i, guanyador, la SGAE amb un pírric 14,8%.

Com a demòcrata, polític i sindicalista reconegut em dóna pena veure com alguna de les institucions que em representen tenen la valoració més baixa per part de la ciutadania espanyola. Qüestionar els sindicats i els partits, en certa manera és qüestionar l’essència de la pròpia democràcia.    

Quan l’any 1976 es va votar en referèndum la Llei Reforma Política, res ens feia pensar que després 37 anys i escaig, la valoració d’allò que consideràvem els pilars del sistema arribessin a trontollar tal i com està passant. Per això no és d’estranyar que puguin circular correus com el que m’ha arribat aquest matí on es demana l’abolició dels partits polítics ja que, segon la informació que s’adjuntava al correu, una part de les lleis que s’han aprovat durant aquest temps, com les que ens garanteixen la majoria dels drets socials i laborals, ja s’havien aprovat durant la dictadura franquista (al menys lleis similars)

De situacions com la que vivim se’n aprofiten els partits de l’extrema dreta ja que fan del populisme la seva principal arma.

Per tant (i abans de que no sigui massa tard), demanaria a tots els polítics i sindicalistes un esforça col·lectiu que ens retornés la il·lusió d’aquells temps quan érem joves i somiàvem en construir un futur per als nostres fills millor que el que havien tingut els nostres pares. Però si fem una mirada retrospectiva ens en adonarem de l’enorme mentida en que es basava tot plegat i segurament, també, dels grans errors que hem comès tots plegats.

Del millor futur per als nostres fills, res de res. Però cal tenir esperança i pensar que, finalment, seran els nostres fills els que acabaran construint la societat que nosaltres no hem sabut fer.

Espero que, al menys, hagin aprés dels nostres errors.        

LA MEVA VALORACIÓ SOBRE LES ELECCIONS DEL 25-N

Com sempre, CiU no va escatimar esforços per a guanyar les eleccions.

Primer que res cal valorar els resultats dels sondejos que s’havien fet durant la precampanya, campanya i, fins i tot, les que avui ha fet TV3 a peu d’urna: fracàs absolut. Cap de les enquesta no s’ha aproximat ni mínimament als resultats definitius. És cert que en casos concrets, sobre tot per les parts mitja i baixa, en alguns casos s’han apropat més, però el principal, que era veure si CiU podia acabar traient majoria absoluta, aquí, el fracàs ha estat estrepitós. Veiem. 
 

CiU. 50 escons. Molt lluny de la majoria absoluta que són 68. Han baixat considerablement escons, la qual cosa demostra el seu fracàs electoral. Mas demanava vot prestat per aconseguir la desitjada majoria i la ciutadania li ha donat l’esquena. Avui els militants i simpatitzats de CiU no poden estar contents, tot hi haver guanyat les eleccions amb claredat.

ERC. 21 diputats. Es poden donar per satisfets. De fet és la força guanyadora moral d’aquests comicis. Eren molts els que preveien un transvasament de vots cap a CiU. Fins i tot a mi m’ho va arribar a dir algun votant tradicional. Finalment han recollit el vot de SI i segurament de sectors més sobiranistes de CiU que han decidit castigar el govern de Mas per altres coses com per exemple les retallades.  

PSC. 20 diputats. Descens menor del previst. Segur que molts, internament, estaran satisfets i potser es replantejaran prendre mesures contundents. S’equivocaran si no hi ha una profunda reflexió que acabi en una profunda renovació. De moment són la tercera força política catalana.

PPC. 19 escons. L’estratègia de la por els ha servit de molt poc. De fet, els més espanyolistes han preferit decantar-se cap a una altra formació. L’Alícia es pot donar per satisfets i segur que Rajoy li agrairà la feina.

ICV-EUA. 13 diputats. Amb 3 escons més, han aconseguit uns resultats més que acceptables. També poden estar contents. Joan Herrera s’estrenava de candidat i ha conservat l’herència del seu antecessor. Un vot molt fidelitzat, però una mica estancat.

C’s. 9 escons. Juntament amb ERC, la segona força que n’ha sortit victoriosa. Ha capitalitzat moltíssim el vot espanyolista del qui estan descontents amb Rajoy, Rubalcaba, etc.   

CUP. 3 diputats. Deuen d’estar com unes castanyetes. Entrar al Parlament d’aquesta manera és per a estar satisfets. Segur que molts dels qui avui han anat a votar i que, normalment, s’abstenien perquè no es veien representats, han votat a la CUP. També és cert que d’altres partits minoritaris van optar per no presentar-se per a poder reagrupar el vot.

Vist aquest repartiments de volts es plantegen moltes incògnites:

S’atrevirà CiU a fer el referèndum amb aquest fracàs electoral? Amb qui pactarà? Amb ERC o amb el PP?

Serà factible fer un front de tots (o quasi tots) contra Mas? Amb ERC, PSC i ICV-EUA, aquest cop no n’hi ha prou, ni sumant les CUP, però...

Amb tota lògica Mas s’hauria de replantejar molt seriosament el seu futur polític. El personal i, en tot cas, el del seu govern si, finalment, aconsegueix ser investit President.

A Mas li auguro moments molts difícils, ja que la maquinaria espanyola que s’acaba d’engegar contra ell, difícilment es pararà. Potser només si pacta amb el PP i això trastocaria tots els plans que s’han fet durant els darrers mesos. 

Per ampliar informació.