La diferència entre un periodista i jo és molt gran, tant gran que aquesta és (ja sabeu) l’única comparació possible.
Em defineixo (fa molts anys que ho faig així), com un ‘opinador’... A tot estirar com un articulista, però mai em consideraré un periodista per molts articles d'opinió que escrigui.
I per què dic això? Perquè els periodistes tenen la capacitat de sintetitzar en poques paraules una idea, jo no. El Periódico de dimecres, publicava un article del periodista Jordi Mercader amb el títol de Sobreactuació. Quina bona manera de definir la conducta dels dos governs que tenen a veure amb Catalunya: el d’Espanya i, evidentment, el de la Generalitat.
La paraula sobreactuació (sobreactuar) s’usa molt al món de la interpretació, sobre tot al teatre i fa referència a la manca de naturalitat de l’actor o l’actriu.
Explica Mercader al seu article que tant Mas com Rajoy disfressen la realitat amb grans dosis de ficció.
Segurament l’escrit de Mercader ve arran de la llista de greuges que va fer públic dimarts el govern de Mas. Me’n lliuraré molt de dir que els greuges que s’enumeren no siguin certs, ja que tots sabem que el tracte que rep Catalunya és del tot impresentable, però al mateix temps permeteu-me que dubti de que sigui veritat tot el que s’explica i, sobre tot, de les veritables intencions per els que s’ha fet. Es podria fer ús de la saviesa popular i dir allò de: res és veritat ni mentida; tot és segons el color del cristall en que es mira.
Cada govern usa les seves pròpies armes. Mas i els seus per mirar de continuar al front del govern català, la qual cosa els hi permetrà seguir fent les mateixes martingales que han vingut fent quan han estat al govern.
Sabeu també que, per primera vegada, Catalunya té un govern monocolor. Tot i que mai s’acabava de saber del cert on acabava Convergència i on començava Unió, des de que els consellers d’aquesta darrera formació van abandonar el govern, Mas s’ha envoltat de persones compromeses amb el procés (tal com diu el propi Mas), però també de lacais fidels que faran el que Mas els ordeni sense protestar.
Les armes de Madrid són molt més poderoses. D’allí ens imposen les lleis, ens anteposen els tribunals i ens posposen les que es fan aquí perquè, sinó els agraden, les porten davant del Constitucional amb els conseqüent greuge que pot significar per al nostre país l’entrada en vigor d’una llei molts mesos després d’haver-se aprovat.
De totes formes, estareu d’acord amb mi (i això es un clar exemple de sobreactuació), la denuncia a Mas, Ortega i Rigau, sobrava. Però és que, a part, si la poses, executa-la el més aviat possible i no els deixes amb la incertesa de que els hi pot passar.
El 27-S cada cop està més prop i encara queden moltes coses que tancar. Dijous, Junqueras juntament amb Fernández publicaven un article al Periódico reptant Mas a que fes una llista sense polítics i també asseguraven que el procés no és només cosa d’una persona (sobre el personalisme del President)
Des del meu punt de vista també són exemples clars de sobreactuacions. I és que si ho analitzem amb detall, la política és sovint teatre... Pura pantomima!
