RECTIFICAR NO SEMPRE ÉS DE SAVIS

De Ferreres a l'Ara. 

Fa només uns mesos, tant el PP com Ciudadanos, volien canviar la llei electoral per a que la persona elegida pera a governat (ja sigui un ajuntament, una autonomia o el propi estat) fos la que encapçales la llista més votada. Però en pocs mesos han reculat i allà on van dir blanc, ara diuen negre...

Efectivament, les eleccions andaluses del passat 2 de desembre van trastocar el panorama polític espanyol. Per una part l’entrada de Vox per primera vegada a un parlament i per l’altra la rectificació dels altres dos partits de la dreta espanyola que, pactant entre si han impedit que fos precisament la candidata de la llista més votada presidenta de la Junta d’Andalusia.

Sempre he cregut que qui acabi tenint la responsabilitat de governar ha de ser aquella persona que reuneixi més suports parlamentaris, es a dir, el vot de més electes. Per tant, del pacte assolit no tinc res que dir...  

Amb els acords assolits sobre la taula, properament, Juanma Moreno Bonilla acabarà sent elegit president de la Junta d’Andalusia amb els vots del seu partit (el PP), C’s i Vox i, tot i que el partit de Rivera renegui en públic de Vox, la veritat és que conformaran un tripartit andalús de dreta pura i dura. L’actitud de C’s és de simple postureo.    

Sovint, rectificar no sempre és de savis... I menys en política. 

De Manel Fondevila a eldiario.es.

  

EL PSOE, GUANYA. EL PP PERD

El resultat electorals d’Andalusia han estat clars: recolzament majoritari a Susana Díaz (PSOE), davallada incontestable del PP, però també d’IU i entrada amb força al Parlament andalús de les dues forces emergents: Podemos i Ciudadanos. La resta de forces, a l’ostracisme, també UPyD.

Susana Díaz va jugar fort i va guanyar. Va trencar amb IU i va convocar eleccions. I no només va guanyar-les d’una manera clara, sinó que també va conservar el nombre de diputats que havia aconseguit Juan Antonio Griñán a les anteriors (47) I vist el descens del PSOE per tot arreu, la seva victòria fins i tot podria qualificar-se d’històrica.

Susana Díaz va saber sobreposar-se al desgast que significava un dels casos de corrupció més grans que hi ha hagut a Espanya, segurament el més gran després de la Gürtel. O com és possible que un cas de corrupció no afecti al principal partit que l’ha comés? Segurament per la forta personalitat de la presidenta en funcions i la seva insistència per fer net.

També diuen els experts que el PSOE a Andalusia està fortament arrelat al territori. Són molts els ciutadans que s’identifiquen amb el PSOE andalús. O dit d’una altra manera, no és un partit més, és el partit d’Andalusia.

En canvi, els fins fa pocs socis de govern, IU han perdut, com aquell que diu, més de la meitat dels seus diputats (de 12 a 5)

Però la patacada grossa sé la va pegar el PP amb Juan Manuel Moreno Bonilla, una vegada Javier Arenas va acceptar que mai seria el president dels andalusos. La considerable baixada es deguda al desconeixement que tenia la ciutadania del candidat, tot hi haver estat president de Nuevas Generaciones i haver ocupat càrrecs públics i, també de confiança a l’Administració de l’Estat. Però aquest motiu no ha estat l’únic. Segurament els polítiques del govern de Rajoy cap a Andalusia (com a la resta de l’Estat), també li han passat factura, tot i la implicació personal del President del Govern que va acudir a Andalusia diverses vegades durant la campanya electoral. Per tant, la derrota de Moreno Bonilla es pot considerar també la derrota personal de Rajoy.

A l’altre costat estan els dos partits que es presentaven per primera vegada i han entrat en força a la Junta: Podemos (15) i C’s (9)

Quan la presidenta en funcions va dissoldre el parlament regional i va convocar eleccions, es va dir que, en part, ho feia per a evitar un gran ascens del partit de lidera Pablo Iglesias. Pot ser si. De totes formes (veure’m si el temps em dóna la raó), d’aquí a les eleccions (sobre tot les nacionals), Podemos anirà perdent força poc a poc (de fet ja passa ara)

I com es governa una Comunitat que té un parlament tan fragmentat? Difícilment Susana Díaz aconseguirà un acord estable de govern. Amb IU no en té prou i, per tant, ja no crec ni que sé l’insinuï. Amb el PP ho descarto totalment. Podemos ja ha dit que ni pensar-ho. Amb l’única força amb qui podria pactar és amb C’s i tot dependrà de l’ambició política dels seus líders a Andalusia.

De totes formes, ahir per les xarxes socials es deia que hi haurà un pacte entre PSOE i PP. El PP s’abstindria facilitat l’elecció de la Susana Díaz i el PSOE s’abstindria també en aquells parlaments autonòmics on el PP guanyés les eleccions sense treure majoria. Encara que en política quasi tot és possible, per a mi no deixen de ser especulacions.

El més normal és que Susana Díaz sigui investida presidenta sinó en primera volta, en segona, on només faria falta una majoria simple i que després arribi a acords puntuals amb els diferents partits parlamentaris. 

Res de nou.        

BANC DE PROVES

Andalusia celebra diumenge les eleccions autonòmiques. Unes eleccions avançades per l’actual presidenta Susana Díaz, després de resoldre l’Assemblea.

Si tenim en compte les enquestes, aquesta vegada seran més renyides que mai. Normalment tot ha depès de 3 partits: PSOE, PP i IU. Sempre havia guanyat el PSOE fins les darreres eleccions que va guanyar el PP, però un pacte entre socialistes i IU va donar el govern andalús a les forces d’esquerra. Però aquesta vegada no serà així. La inclusió de Partits com Podemos i Ciudadanos i Unión Progreso y Democracia, farà que el vot estigui més repartit i per tant, més condicionada que mai als pactes que hi puguin haver per aconseguir la governalitat que és sinònim d’estabilitat.  

Però serà difícil. PSOE i IU no sumarien majoria, ja que les dues formacions baixen en intenció de vot. També baixa el PP, segurament per la inèrcia general deguda a les corrupcions generalitzades que han sortit a la llum aquests darrers anys i pel desconeixement del seu candidat després de la renúncia de Javier Arenas.

Per molt forta que estigui l’actual presidenta, el cas dels ERE’s ha fet perdre la credibilitat del PSOE, però també d’IU que li han fet de crossa durant els darrers anys i que també té (com d’altres partits, sindicats i empresaris) vinculació amb el mateix frau.  

Continuant amb els enquestes, els únics partits que sembla que tenen possibilitats d’aconseguir representació són PSOE, PP, Ciudadanos i IU, mentre que les opcions de UPyD i la resta són quasi nul·les o nul·les directament. Com ja he comentat, la suma del PSOE amb els d’IU no conformen majoria absoluta, Susana Díaz hauria de pactar amb altres formacions amb les que, aritmèticament, pogués conformar una majoria estable. O això o governar amb minoria amb pactes puntuals, la qual cosa encara dificulta més la gestió de qualsevol govern.

Sembla ser que Podemos ja ha anunciat de que no pactarà amb ningú i un pacte entre el PSOE i el PP, a part de ser poc provable, seria un suïcidi per als socialistes. Als votants socialistes els costaria entendre que després de tirar-se els trastos pel cap, finalment arribessin a un acord de legislatura.

Davant d’aquest panorama és fa molt difícil aventurar quina serà la solució que s’acabarà donant. El més lògic seria que els de Podemos es desdigués del que està dient en campanya electoral i acabés pactant amb els socialistes, però...

La diversitat de partits representa la pluralitat d’un poble, a part del descontentament d’una majoria de la ciutadania amb els dos partits (o tres) que tradicionalment han conformat el parlament i el govern andalusos. Dit així tot sembla molt de color de rosa, però els problemes vindran després.

Segurament, molts (polítics i ciutadans) enyoraran aquella època en la que havien 3 partits forts (un d’esquerres, un de dretes i un de centre) i, segons el resultats electorals, se feien els pactes. Normalment, el partit de centre solien ser o bé lliberals o bé socialdemòcrates i pactaven amb els guanyadors garantint-ne l’estabilitat polítics. Però com he dit, eren uns altres temps. No sé si millors o pitjors, però segur que diferents.

Però després de els eleccions andaluses vindran les estatals (si ja sé que pel mig estan les catalanes, però aquestes, a priori, són una altra història) Des del meu punt de vista, el pacte que s’acabi fent a Andalusia (si és que se’n fa cap) podria repetir-se a Espanya. D’aquí el títol: Andalusia pot ser el banc de proves de la política nacional. No seria la primera vegada que es fan experiments i segons els resultats, s’acaben extrapolant o no.  

EL DARRER BASTIÓ SOCIALISTA POT CAURE DEMÀ

Demà 25 de març es celebraran les eleccions autonòmiques andaluses. El gran repte de Griñán i els socialistes andalusos és salvar l’últim bastió important que els hi queda al PSOE, a part d’alguna capital de província i poca cosa més.

Em permeteu que faci un pronòstic? El PP acabarà guanyat les eleccions andaluses i, a sobre, per una diferència considerable.

Els casos de corrupció que han esquitxat a uns pocs membres del govern andalús, els acabarà passant factura. I, sí realment, es van fer irregularitats per a que amics i coneguts obtinguessin l’ajut del PER, en sembla bé que es castigui als culpables, ja sigui apartant-los dels seus llocs de responsabilitat o no votant-los per a que no tornin a sortir escollits.

Però sempre hauria de ser així...

A València, Madrid, Castella i Lleó, Galícia, etc. Hi ha hagut casos de corrupció política més que evidents. A la majoria d’ells no es beneficiava a terceres persones, sinó a ells mateixos i al propi partit (sempre el PP) En canvi, la ciutadania sobirana va renovar-los la confiança tornant-los a votar a les eleccions municipals i autonòmiques de l’any passat.

De totes maneres, el cas més flagrant i que sempre m’ha cridat especialment l’atenció va ser quan va passar el “Tamaiasso”.

Recordem els fets. Investidura de Rafael Simancas, el candidat del PSOE a la presidència de la Comunitat de Madrid. Entre el PSOE i el PP sumaven, per poc, els escons necessaris per a poder ser investit. Comença la votació i dos diputats electes del PSOE no es troben al Parlament i, evidentment, no voten. Simancas no resulta investit i cal repetir les eleccions. Tothom sospita que ha esta una estratègia del PP i que s’ha subornat als dos diputats que ningú pot localitzar, ja que es troben en un lloc indeterminat. Quan es repeteixen les eleccions, el PP treu majoria absoluta i Esperanza Aguirre és la nova presidenta de la comunitat. Cóm és possible? Els fets són més propis d’una “república bananera” que d’un país integrat a la Unió Europea.

Mai m’he explicat com, a sobre, els ciutadans castiguen els perjudicats i premien als delinqüents. Però els “premiats” sempre són els del PP i els castigats els partits de l’esquerra.

Per això dic, afirmo i certifico que a Andalusia els ciutadans “castigaran” al PSOE i donaran la victòria al PP de Javier Arenas.

Com li deia ahir mateix a un amic via correu electrònic en preguntar-me sobre qui guanyaria les eleccions, “els espanyols som molt massoques”. Si no fos així, els votants andalusos se’n adonarien que quan el PP acabi conquerint quasi tot el mapa espanyol, encara es sentiran molt més legitimats per aplicar la política de retallades que ve aplicant. Igual com va fer Mas al cap de dos dies d’haver aconseguit la victòria a Catalunya a les passades generals.

I si no som “massoques, som “tontos”, què voleu que us digui!!