EL CENTRE DEL MÓN

De Napi a Diari de Tarragona. 

De menuts, els galerencs anomenàvem Godall com el centre del món... Per allò de les rivalitats entre pobles veïns.

Però on creieu que està ara mateix el centre del món? Difícil de predir, ja que hauríem de conèixer exactament l’agenda de Carles Puigdemont. Perquè el centre del món, senyores i senyors es troba exactament allà on sigui Puigdemont en cada moment. Així per exemple, el passat cap de setmana es desplaçava a Perpinyà, mentre que com sabeu, normalment es troba situat a l’anomenada Casa de la República a Waterloo, allà on Napoleó Bonaparte va perdre la batalla definitiva.

Diguem-ho clar i català: Puigdemont és un il·luminat que es creu en poder de la veritat absoluta. Amb la seva idea de voler convertir Catalunya amb un estat independent, l’expresident català atia els seus partidaris per a que portin el conflicte amb l’Estat espanyol fins les darreres conseqüències. Això sí, ho fa des del seu exili daurat, mentre que alguns dels qui li van fer costat s’han passat més de dos anys a la presó i ara comencen a gaudir de beneficis penitenciaris, tot i les reticències d’algun fiscal.

Al multitudinari acte de Perpinyà, els assistents van xiular a l’Oriol Junqueras per estar a favor d’una mesa de diàleg amb l’Estat espanyol. M’agradaria veure quants d’aquells que el van xiular canviarien d’opinió si els mateixos o algun familiar proper estiguessin empresonats. No és lícit que es vulgui veure’ls fora de la presó com més aviat millor?

És evident i fins i tot lògic que una gran majoria d’ERC accepti a contracor la mesa de diàleg amb el govern espanyol com a últim recurs per a resoldre la situació dels seus, mentre que els membres de Junts per Catalunya hi acudiran amb unes exigències difícils d’acceptar-les per l’altra part. O dit d’una altra manera: hi aniran per a intentar, des d’un primer moment, fer fracassar la mesa.    

Si els Puigdemont, Torra, Comín, Ponsantí i companyia els hi és ben bé igual qui governi Espanya, a mi també me dona el mateix quin sigui el resultat de la mesa de diàleg. El que realment m’importa és tothom pugui gaudir de l’estat del benestar sense haver de renunciar a res. Ni, fins i tot, d’aquelles reivindicacions que cadascú consideri legítimes.  

COMPLIR LA LLEI

Portada d'Hermano Lobo de 1975.

Perplex, estupefacte... No sabria dir exactament quin va ser el me estat quan vaig llegir que Puigdemont, després de donar-se a conèixer la resolució del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre Junqueras, va reclamar que s’havia de complir la Llei...

¿Quina Llei s’ha de complir Sr. Puigdemont? ¿Només la que afavoreix els interessos de l’independentisme? ¿O tota la resta?  

Soc dels qui penso que no totes les lleis son justes. Sovint, els parlaments, a instàncies del govern de torn, aprova lleis per a als seu propi benefici o els que és el mateix, per a poder aplicar sense contemplacions les seves pròpies polítiques. Però també soc dels qui penso que les lleis estan per a complir-se, tot i que no ens agradin...

El que no podem fer és complir aquelles que ens beneficien i saltar-nos les que ens perjudiquen.

El Parlament de Catalunya, sovint amb majoria independentista, ha aprovat lleis torejant les de rang superior sense despentinar-se i fent cas omís dels dictàmens dels Serveis Jurídics de la pròpia cambra o de la Comissió Jurídica Assessora.

Una vegada vaig dir que la llei està per a incomplir-se... I és veritat. No conec cap llei que no s’hagi incomplert. No obstant si un ciutadà incompleix la llei, ja sap a que s’exposa.

Tot i que no sempre (diguin el que diguin), la llei és igual per a tothom. De vegades depèn del jutge o del tribunal que la imparteix.     

LA DEMOCRÀCIA DELS PARTITS

De Ferreres a l'Ara. 

Mentre al carrer els líders polítics s’omplen la boca amb la paraula democràcia, de portes cap endins la democràcia sol brillar per la seva absència.

I d’això ne podem donar fe aquells que hem viscut la política amb un carnet a la butxaca. Me dona igual que sigui del PSC, de Convergència, del PP o de qualsevol altre partit. O segueixes fil per randa les línies marcades pel propi partit o passes a ocupar la cadira de l’ostracisme. Així de clar.

De totes maneres no deixa de ser curiós que el que ha priori és el partit menys demòcrata del país (de portes cap enfora) aquest passat cap de setmana li passés la ma per la cara a un altre partit que, des de la seva fundació no ha brillat precisament per la seva democràcia interna. M’estic referint, evidentment, al PDeCAT (abans Convergència Democràtica de Catalunya)

Fins diumenge tots dos partits havien seguit una línia similar. Si bé el PP (tot i fundar-se com Aliança Popular) són fills del franquisme, el PDeCAT (o com es digui ara mateix), són fills de la burgesia catalana i del gremi de botiguers... Si Franco va posar a Fraga i aquest després a Fernández Mancha i posteriorment a Aznar i este a la vegada a Rajoy, per la seva part, Jordi Pujol va escollir per a liderar el partit a Mas i aquest a Puigdemont i més tard, aquest, davant la impossibilitat de desenvolupar el seu càrrec, va ungir a Torra per a que fos el seu representant a la Terra (perdó, a Catalunya)  

Si el PP va arribar al seu congrés amb dues llistes va ser fruit de la personalitat (o millor dit, de la manca de personalitat) del que havia estat el seu líder durant els darrers lustres: Mariano Rajoy.

Mariano Rajoy és un home tan insegur de si mateix (crec que un grup de psiquiatres haurien d’analitzar la seva personalitat i de com va poder governar aquest país durant tant de temps) que va ser incapaç d’assenyalar el seu successor. De no se va decantar cap a cap candidat ni a l’hora de votar... D’aquí que dues llistes arribessin fins el final i se disputessin la presidència.

De Manel Fontdevila a l'Ara. 

Mentrestant, molt lluny d’on se feia el congrés del PP, Carles Puigdemont, el President a l’exili va llençar una OPA hostil al seu partit (el PDeCAT) per a integrar-lo al seu corrent: Crida Nacional per a la República.

Aquest fet li va costar el càrrec a la coordinadora nacional de la formació Marta Pascal i va fer ascendir el que havia estat el seu segon David Bonvehí . I després diran que el 155 va representar un cop d’estat... I no dic que no, però la maniobra de Puigdemont també significa un cop de ma interna pel simple fet de reafirmar les seves ànsies de poder i voler-ho controlar tot: Catalunya, govern, partit i l’escala de casa seva...

Però no tothom hi va estar d’acord. Tan malament se van fer les coses que els descontents van presentar una candidatura alternativa saben per endavant que no tenien la més mínima possibilitat de guanyar. Tot i així van aconseguir un 30% dels vots.

Evidentment, els capitosts d’aquesta candidatura quedaran marcats per a sempre i si volen tenir algun paper rellevant en política només els hi queda dos opcions: o retornar al sí del partit i mostrar-se penedits dels seus actes o marxar cap a d’altres formacions amb possibilitat d’aspirar a obtenir representació institucional. Totes dues coses són molt difícils, tot i que no improbables.      

ENS VOLEN ENSORDIR!

Seu actual del PDeCAT a Amposta. 

Tan cridar, tan cridar... Al finals ens ensordiran!

Segons Puigdemont el PDeCat és un partit caduc... Caduc? Si com aquell que diu té quatre dies. De fet se va constituir ara fa dos anys (precisament els va dimarts de la passada setmana)

Des d’ençà al PDeCAT ha concorregut a les eleccions amb diferents noms, segons d’on bufava el vent... Si resulta que ERC s’avenia a anar plegats: Junts pel Sí... Que ERC no hi vol anar: Junts per Catalunya... Que venen unes generals i cal camuflar-ne el nom: Democràcia i Llibertat.

El darrer invent de Puigdemont i el seus és Crida Nacional per la República que tot i que en principi és un moviment, no deixa de ser l’evolució 3.0 del PDeCAT. O sigui: més del mateix!

Hi ha una dita que diu: Te conozco bacalao aunque vayas disfrazao...  Vagin de nacionalistes pràctics (ja sabeu, els del peix al cove), vagin de regeneradors de la política (de la seva política), vagin d’independentistes novells o d’independentistes experimentats, la realitat és que sempre seran els fills de Convergència.

I ja no parlaré de la convergència del 3% (que també ho podria fer), sinó de la Convergència que se creia ama i senyora de Catalunya. D’aquella que després del pacte del Tinell va dir que sé l’havien furtat... Vam ser molts els ciutadans que vam haver de patir les decisions sovint arbitràries de Pujol, Mas i companyia...

Tot i que Elsa Artadi s’ha afanyat en desvincular el Govern del moviment que promou Puigdemont, a ningú sé li escapa que és per no foragitar els membres d’ERC que formen part del mateix.
Avui llegia que l'opa (així l'anomenaven) de Puigdemont al PDeCAT pot fracturar el partit en dos. 

Se diu que no per més cridar s’ha de tenir la raó. Als antics convergents els hi pot arribar a passar el mateix. Per molt que canviïn de nom, per molt que vulguin passar pàgina, mai podran negar els seus orígens. Renegar potser sí, tal com alguns ho van fer amb papa Pujol, però la majoria d’aquests només ho van fer amb la boca menuda, mirant de que ningú se’n assabentés gaire...

Durant aquests darrers anys sí que ha canviat alguna cosa. Abans tenien grans seus, pagades al comptat o en molt poc temps, a diferència d’altres partits que no tenien seu o que l’havien d’anar pagant poc a poc dels ingressos dels seus càrrecs (sé de que parlo) Però la justícia els hi va embargar 15 seus, entre les que hi ha la seu central de Barcelona i les que tenia a les Terres de l’Ebre: Tortosa, Amposta i Móra d’Ebre.

N’hi ha que ho tenim molt clar. Per molt que canviïn de nom, per a nosaltres sempre seran convergents. Mal que els pesi...

L’UNGIT PER PUIGDEMONT

D'Anthony Garner al Periódico de Catalunya. 

Tot i que semblava que l’escollida seria l’Elsa Artadi, Puigdemont se va posar el la gorra de mag i tocant amb la seva vareta tres vegades el barret de copa va fer sortir a Quim Torra, un desconegut per a una gran majoria de catalans.

La designació de Quim Torra (per part de Puigdemont, ho aniré recordant perquè sempre hi ha que perd la memòria) sembla ser que només se deu a que ràpidament se va prestar a ser un candidat provisional i, com s’ha dit dels sector no independentista, ha acceptar a ser un titella de Puigdemont que pretén governar Catalunya des del seu exili d’Alemanya (o de Brussel·les si ve al cas)

Per tant estem davant d’un president efímer que durarà el que el deixen durar, ja sigui l’Estat espanyol, ja sigui Puigdemont i els seus. Per tant, tinc la sensació de que no comencem bé la legislatura i això que encara no l’hem començat. De fet, Torra encara no ha estat ni nomenat pel Parlament.

M’ha sobtat molt l’animadversió que ha creat el personatge. Si només fos per part dels partits que votaran no a la seva investidura, no m’estranyaria, però també la premsa ha criticat durament la seva designació. Si, ja sé, ja sé... Només una part de la premsa, com per exemple el Periódico de Catalunya, però no recordo que hagués tractat igual als candidats que ho van ser abans que ell: Jordi Sánchez i Jordi Turull.

Jo, com al menys 7.440.000 catalans (la Viquipèdia diu que ne som 7.448.332) confesso no conèixer a Quim Torra ni recordo haver-ne sentit a parlar mai d’ell. Però mentre llegia avui algun article d’opinió on se parlava d’ell, ràpidament ho he tingut clar.

Quim Torra va ser un dissident d’ERC que va marxar a fundar Reagrupament de la ma de Carretero. I Carretero, sempre ho he expressat, na va ser mai sant de la meva devoció. I més encara quan aquest partit (que va veure que no aconseguiria mai representació parlamentària) va decidir abraçar la fe convergent.

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 

Durant l’entrevista que li va fer TV3, el candidat de Puigdemont va intentar moderar la seva imatge de radical i va demanar disculpes per unes piulades que va fer fa 6 anys criticant durament (per dir-ho d’una forma suau) tot allò que no fos Catalunya (ja m’enteneu) Per la meva part li accepto les disculpes (tot i que no anaven amb mi), però no l’ús d’un eufemisme pel que també se’l ha criticar durament.

Durant l’entrevista Torra va dir que Catalunya viu en un període de crisi humanitària. Sincerament crec no va saber escollir les paraules oportunes. Fins i tot és possible que volgués dir una altra cosa i s’equivoqués al dir-ho (qui no s’equivoca?)

Les crisis humanitàries són una altra cosa. Són crisi de fam i morts, de guerra i de penúries... Com les que se viuen als camps de refugiats o als països on hi ha guerra enquistada.

Si ens posem les mans al cap quan ens assabentem que tracten de terroristes als Comitès de Defensa de la República per tallar carreteres o a un grup de joves per barallar-se amb uns guàrdia civils de paisà que pel que sembla anaven buscant brega o se parla de delicte d’odi per posar-se un nas groc al costat d’un policia o xiular un himne amb el que no ens identifiquen i que per no tindre, no té ni lletra, s’hauria de ser més curós a l’hora d'expressar-nos sobre la greu situació que està vivint Catalunya i, sobre tot, d'aquells que estan empresonats per motius polítics. 

EL FINAL DEL PROCÉS

De Juan Carlos Ortega al Periódico d'avui.

La desunió de l’independentisme per un costat i les traves judicials i polítiques per l’altre, fan que, a hores d’ara, no s’acabi de veure quan i com acabarà l’anomenat procés.  

És possible que una vegada passada la Setmana Santa, que per als cristians són dies de meditació i plegaria, hi pugui haver un enteniment entre les dues grans forces de l’independentisme català com són Junts per Catalunya i ERC. No obstant, per a poder investir un nou president encara calda que se puguin donar altres condicionants com per exemple que Puigdemont i Comín renunciïn a les seves respectives actes de diputats per a que, al menys, en segona volta, hi pugui haver una majoria de vots favorables al nou candidat.

Un nou candidat que, a hores d’ara, segons informacions periodístiques d’avui mateix podria ser Ernest Maragall, germà petit de Pasqual que, com sabeu, va abandonar la militància del PSC i va abraçar la fer d’ERC. Si sou seguidors del meu blog, potser recordareu que, personalment, no considero a Ernest Maragall cap prodigi de polític, tot i que va recórrer una gran trajectòria arribant a Conseller d’Educació durant la presidència de Montilla. Per la seva edat (75 anys) el veig més com un president honorífic i mediador que no com un president que pugui intervenir amb el dia a dia de Catalunya (procés a part)

Com sabeu, les darreres eleccions al Parlament convocades anòmalament per Rajoy se van produir el passat 21 de desembre. També recordareu que les dues grans formacions independentistes (els postconvergents de Puigdemont i ERC), s’hi van presentar per separat després d’haver concorregut plegats a les eleccions del 27 de setembre de 2015 a la candidatura de Junts pel Sí. És evident que alguna cosa passava...   

Han passat més de 3 mesos i després de sonar diversos noms per a poder aspirar a la presidència de la Generalitat, el fracàs ha estat el denominador comú. Hi ha estat així perquè alguns no volen baixar del burro.

Desgraciadament la situació és la que tenim. Una Catalunya sotmesa per l’article 155 de la Constitució i un Govern del PP que no s’arronsa ni s’arronsarà a l’hora de posar-nos tota mena d’entrebancs.

Fixeu-vos on arriba la desunió que ni la qüestió de la llengua a les escoles va fer-los reaccionar. Per tant, no he de ser pessimista a l’hora de pensar que la situació que vivim tingui un final feliç en un curt espai de temps. Més ve va per a llarg...

Quan llegeixo a alguns polítics que no volen una repetició electoral, no m’ho acabo de creure. Sobre tot perquè també hi ha que opinen que no seria tan dramàtic que se tornessin a repetir. Si finalment passés, si hi tornessin a haver eleccions a l’estiu, significaria el fracàs de la política catalana i només alguns (precisament aquells que com he dit no volen baixar del burro) se podrien sentir guanyadors... Però el poble de Catalunya, en general, hi perdria.

Necessitem sortir de la situació que estem patint. Cal tornar a la normalitat encara que per a molts sigui la anormalitat. Cal refer-nos com a poble tal com ho hem fet tantes vegades. I cal, sobre tot vèncer l’enemic comú.

Fins que l’enemic comú no sigui derrotat, el final del procés va per a llarg, per a molt llarg...  

ARTUR MAS: PA I CIRC

 Mas demana girar full i no investir Puigdemont. Aquest és el principal titular del Periódico d’avui. Ara bé, hauríem d’estar dintre del seu cap per a conèixer exactament que és el que pensa en aquest moment en el que el procés no està passant precisament pel seu millor moment. Quan l’he llegit se m’ha fet estrany. Amb Mas va començar tot i ara sembla que Mas ho vol donar per acabat o bé canviar d’estratègia.

Quan després de la manifestació del 11 d’octubre de 2012 de Barcelona (una manifestació a la que, per cert, vaig assistir), Mas decideix abraçar la fe de l’independentisme català quasi ningú s’imaginava arribar on hem arribat.

Sense Mas i el seu partit l’independentisme, tot i ser un moviment ascendent no podria haver somiat tenir, per exemple, majories al Parlament de Catalunya. La suma de Convergència a l’independentisme català era clau. Com també ho havia segut uns anys abans en donar suport a l’Estatut promogut per Maragall. De no haver estat així, el nou Estatut mai s’hauria aprovat.

La veritable intenció de Mas no era proclamar una Catalunya independent. Se tractava simplement en recuperar l’hegemonia política que havia tingut el seu mentor. Mas, després de les dos governs Tripartits, va haver de pactar amb el PPC d’Alicia Sánchez-Camacho, la qual cosa li era de molta incomoditat, ja que anys abans en una jugada política, havia acudit al notari a manifestar que ell mai pactaria amb els populars. Però Mas se’n va desdir quan va tenir l’ocasió de ser President de la Generalitat que era el que desitjava més que cap altra cosa com a polític i convergent.

Després d’aquell 11 de setembre i després de proclamar el seu independentisme, Mas aspirava a tenir majoria absoluta i per això va convocar eleccions per al 25 de novembre. Però CiU va quedar molt lluny de la majoria absoluta i fins i tot va perdre suport respecte a les eleccions de 2010 (50 per 62) A Mas no li va quedar cap altra solució que pactar amb ERC i acceptar totes les seves condicions. El cost electoral i el desgast personal semblava que eren mals menors a l’hora de sortir de l’embolic on s’havia ficat ell solet. Sense demanar-li ningú...

Per tant, coneixent la trajectòria de Mas, no m’estranya gents que faci temps que estigui en contra de com ha evolucionat tot plegat. Des de el seu anunci de que la República Catalana no podia tirar endavant perquè no s’havien creat les necessàries estructures d’estat i, per tant no n’estàvem preparats o dir ara que no s’ha de investir Puigdemont que és una manera de suggerir que s’ha de tornar a la legalitat estatutària i constitucional.

Ara bé, si Mas estigués a la pell de Puigdemont diria el mateix? No, amb tota seguretat no! A Mas li hauria agradat passar per tot el que ha passat Puigdemont. Fins i tot l’exili a Bèlgica i la presó a Alemanya. I és que a Mas li pot més la seva extrema ambició que l’haver de governar amb realisme i acceptar que la ciutadania demanda alguna cosa més que pa i circ.   

GUERRA OBERTA SENSE ARMES

De Vergara a eldiario.es. 

Si no n’hi havia prou amb l’empresonament la setmana passada per part del Jutge Llarena de Forcadell, Turull, Rull, Bassa i Romeva que se sumen als que ja hi estaven (Junqueras, Forn, Sánchez i Cuixart), amb la retenció a Alemanya de Puigdemont ahir, al món independentista no li falten motius per estar indignats i sortir al carrer a manifestar-ho.

En bona part depèn de la justícia alemanya, però si com se preveu, passa el que ha de passar, que és que finalment s’extradeixi a Espanya Puigdemont, és més que previsible que les revoltes, manifestacions, talls de carretera, etc. se produeixin cada dia.

Potser el govern i la justícia espanyola, en el seu afany de voler veure els catalans sotmesos i submisos, no van mesurar prou bé la dimensió que podria prendre el conflicte entre catalans i espanyols, entre aquells que estan a favor del procés i els que pensen tot el contrari, però tot indica que caminem cap a uns mesos molt convulsos i de desenllaç imprevisible.

Com sempre he dit, un tenen la força de la raó i els altres tenen la força i prou. Segurament sense el PP al govern d’Espanya, la situació no hauria arribat on està ara mateix. Amb el poc que costava fer un referèndum pactat i vinculant per veure quina era la voluntat majoritària dels catalans i, en canvi, ens hem de trobar amb un carreró sense sortida (al menys immediata)   

Els independentistes sempre han dit que buscaven la internacionalització del conflicte català. D’aquí que Puigdemont juntament amb Comín, Serret, Ponsatí i Puig marxessin cap a Bèlgica i posteriorment Gabriel primer i Rovira més tard, cap a Suïssa. Els llocs no van ser triats a l’atzar. A Bèlgica està la seu de les institucions europees com el Consell o la Comissió i a Suïssa la delegació d’ONU. A part d’això, allí les lleis sobre l’extradició són molt més toves i per tant és molt més difícil que se facin efectives. La prova de tot això és que Puigdemont a Bèlgica vivia prou tranquil, així com la resta de càrrecs que encara hi viuen.

Durant les darreres hores han entrat a escena altres països com Alemanya i Noruega. Els països on va ser detingut i d’on provenia antes de ser-ho. Sembla que finalment serà alemanya el país que prengui la decisió final. De moment a Alemanya, a manca del terme rebel·lió (que és la principal causa per la que la justícia espanyola perseguia a Puigdemont, tenen la d’altra traïció i, per tant, caldrà veure si la justícia d’aquell país considera o no que és un concepte semblant.

Potser alguns se preguntaran perquè les institucions europees no diuen ni piu. La resposta és molt senzilla: perquè Espanya és un país de ple dret a totes elles i, en canvi, a Catalunya, la majoria de càrrecs la veuen (o la volen veure) com una part d’Espanya que se vol independitzar unilateralment.

L’única solució que apunten el experts és demostrar que a Espanya no hi ha garanties suficients de que els encausats puguin tenir un judici just, tot i l’estat de dret del que tant presumeixen els polítics del PP.

Potser sí que és veritat que alguna cosa s’està movent, ja que diversos diaris europeus ja a l’editorial, ja en articles d’opinió, no deixen gens ben parat el Govern de Rajoy. Entre quests diaris està l’anglès The Times i l’alemany Die Tageszeitung, tal com ha informat TV3.

UN ALTRE COP EN PUNT MORT

Sense el suport de les CUP, Jordi Turull fracassarà en el seu intent de ser elegit el 131è President de la Generalitat, tot i que ell ja s’ho devia de pensar...

I no només ell, sinó també els dos grups majoritaris de l’independentisme català. Van jugar la carta de Turull per si sonava la flauta i sinó, pla D o eleccions dintre de pocs mesos, ves a saber.

És força evident que Junts per Catalunya i ERC han volgut muntar un ple d’investidura a corre-cuita per pressionar les CUP, saben que com a partit assembleari que és hi ha molta divisió interna i, tal vegada, un cop de sort, faria decantar la balança cap el costat autonomista.

Demà divendres Jordi Turull ha de presentar-se davant el Suprem. Us imagineu el cop d’efecte que hauria representat que demà el Suprem interrogués a un President electe de la Generalitat. L’acte propagandista hauria estat majúscul i, sobre tot, si l’alt tribunal acabés prenent alguna mesura dràstica contra el recent elegit.

Com a estratègia no està malament. Fa temps que l’independentisme busca el ressò internacional per aconseguir alguns dels seus propòsits. Potser la independència no, però arribats al punt que estem, podria ser que la pressió internacional permetés que els que ara estan empresonats, poguessin quedar en llibertat provisional i qui sap si lliures una vegada celebrat el judici.

La prova de que Jordi Turull no pensa que pot arribar a ser President és que el seu discurs (tal com han dit alguns dels analistes polítics que l’han escoltat) ha estat de perfil baix. Se suposa que té presentes per a ser investit has de fer un perfil de marcat to polític amb les línies fonamentals que vols aplicar. Res de tot això. De fet no ha citat cap vegada les paraules tabús per als espanyols: independència i república.

De Fer a el Punt/Avui.

Hauria estat graciós si Turull durant el seu discurs, en lloc de dir independència i república les hagués substituït per un pip o per qualsevol so gutural. Però ni això... Era massa arriscat, ho comprenc. Si avui hagués parlat d’una Catalunya independent i republicana (tal com volen els cupaires), demà Turull va directe a la garjola.

En definitiva, el seu discurs s’ha de qualificar d’autonomista i tret de recordar-se’n d’aquells companys que estan empresonats o en exili voluntari, poca cosa més se pot arribar a extreure.

Per què s’ha prestat Turull a aquesta pantomima? (Perquè de pantomima s’ha de qualificar l’acte d’avui) Senzillament perquè és un home de partit que farà sempre el que li diguin els que estan més amunt d’ell.

I a partir d’ara què? Si Puigdemont i Comín segueixen sense renunciar a l’acta de diputat, la qual cosa significaria l’entrada de dos nous electes i, consegüentment, llavors en segona volta JxCat i ERC si que tindrien una majoria suficient per a investir el nou president, trobo que anem cap a unes noves eleccions i mentrestant, mentre que la data no arribi, continuaran marejant la perdiu com han fet en els últims mesos.  

I per què no renuncien Puigdemont i Comín a l’acta? Perquè a Bèlgica no poden passar de l’aire i necessiten tenir uns ingressos que els permetin viure d’una manera prou esplaiada...  

Jo ho entenc...     

PARÀLISI TOTAL

De Napi a Diari de Tarragona. 

Com aficionat a l’anàlisi polític he de dir-vos que la situació catalana me produeix perplexitat. I no crec que sigui l’únic. De totes maners el grau de perplexitat deu de ser inversament proporcional al de la implicació a la causa independentista. O no...

A les darreres eleccions no vaig votar a cap de les tres opcions (Junts per Catalunya, ERC i les CUP) que se posicionaven clarament per declarar la independència (o al menys això deien) En canvi, un parell de milions de ciutadans de Catalunya si que ho van fer creient fermament que la República Catalana estava a tocar. No era tan difícil: només calia una majoria parlamentària, tot i que aquesta fos ajustada.

Però a l’hora de la veritat, entre que alguns dels electes estan empresonats i d’altres exiliats voluntàriament, resulta que la suma aritmètica efectiva dels tres partits no arriba a una majoria suficient ni en la primera volta, ni en la segona, on no faria falta que el candidat proposat pel President del Parlament Roger Torrent obtingués majoria absoluta. Amb una majoria simple n’hi hauria prou.

Tot i el canvi de candidat (primer va ser Puigdemont i actualment ho és Jordi Sánchez) no fa possible obtenir els vots necessaris per a ser investit. Manquen els de la CUP que ja ha anunciat que no vol una Catalunya autonomista com la que hi ha hagut sempre. I així estem... Van passant els dies i l’article 155 s’està allargant més del compte, tot i que això no sembla important als ulls dels polítics independentistes.  

No puc posar-me a la pell d’algú que va votar JxC o ERC, simplement perquè, com he dit, no els vaig votar. Però penso que d’haver-h fet, molt possiblement estaria empipat en veure que uns partís que només fa uns mesos governaven junts o recolzaven el govern en el cas de les CUP no tenen propostes per a sortir-se’n.

I mentre això passa, Espanya (sobre tot Govern i tribunals), tocant el que no sona per a dificultar encara més la situació que jo qualifico (ho heu pogut veure al títol del comentari, com a paràlisi total)

De vegades alguns dels debats que emet TV3 sorprenen. Sobre tot si el que se diu no ho diu el contertulià que t’esperés que ho digui. Dilluns al programa Tot es mou que condueix l’Helena Garcia Melero, l’escriptor i filòsof Bernat Dedéu va sorprendre a propis i estranys al llençar a l’aire unes preguntes (aproximadament minut 45 del vídeo):

-Si després de l’1 d’octubre Rajoy no hagués fet res, Catalunya seria independent?

-I si els jutges espanyols no haguessin fet res, Catalunya seria independent?

En ambdós casos, segons Dedéu la resposta seria no. Així de contundent...

I perquè no? Perquè citant paraules d’Artur Mas i de Santi vila, en 4 o 5 anys no s’havia preparat ni uns sola estructura d’estat...

Quan escolto coses com aquestes vingudes d’una persona que no és sospitosa de ser independentista, no puc deixar de pensar que estem vivint en una gran fal·làcia.

Tinc la sensació de que els polítics (en general) van al que sempre han anat: a mirar de mantenir les seves quotes de poder encara que això comporti enganyar el seu poble.

Sóc dels qui sempre ha pensat que el que va passar l’1-O, els nostres governants sabien que podria passar. L’1-O se va convertir en un símbol de la resistència catalana, com una mena d’11-S (places i pavellons porten ara aquest nom...) Però fa uns dies, l’actual director de la nostra policia va dir que durant lesreunions per a preparar el dispositiu de l’1-O, el Major Trapero li va dir aPuigdemont que suspengués la consulta per problemes de seguretat...   

Ara per ara, tenim una sessió del Parlament ajornada sine die (esperant el dictamen del recurs que s’ha presentat per a que Jordi Sánchez pugui ser investit President, tot i que darrerament sembla que ja s'està buscant un tercer candidat) i Puigdemont intentant reagrupar el seus incondicionals per a formar una corrent interna en contra del seu partit.

Des de fora és molt trist el que estic veient, però trobo que si estigués dintre ja hauria caigut amb el més absolut desànim.  

GUERRA DE NERVIS

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 

Les declaracions i posterior carta publicada al Periódico de Joan Tardà on afirmava que s’hauria de començar a dialogar amb el PSC i els Comuns amb la finalitat de desencallar la situació política catalana, és, des del meu punt de vista, una manera de posar neguitosos a Junts per Catalunya. Cal dir també que des del seu partit, ERC, he veuen amb bons ulls...

Com tantes i tantes vegades en el temps que dura aquest procés, he de dir que me vaig equivocar quan vaig pensar que l’atac a la llengua catalana seria el desllorigador que podria canviar la situació. Però no és així. El tema de la immersió lingüística en català i castellà va sortir fa més d’una setmana i el col·lapse polític al Parlament continua igual.

Ahir, el President Roger Torrent va tornar a iniciar una roda de converses amb els diferents líders dels partits que van obtenir representació parlamentaria a les passades eleccions del 21-D d’on va sortir Jordi Sánchez com a candidat a la presidència de la Generalitat, tal com va suggerir la setmana passada Puigdemont des de Bèlgica.

Molt hauria de canviar la situació per a que Jordi Sánchez fos escollit president. Ara com ara els números no surten, ja que qui podria tenir la clau, els 4 diputats de les CUP s’abstindran, tal com se va acordar la seva direcció política.

Si poguessin votar els diputats electes de Junts per Catalunya que són a Bèlgica aquest problema no existiria, però com la Justícia espanyola els considera un pròfugs, no poden exercir el dret a vot com si que ho poden fer els que encara estan empresonats.

Per la seva part, Joaquim Forn va dir que si per a desencallar la situació fos necessari que els diputats exiliats renunciessin a l’acta, ho haurien de fer...

En canvi, Elsa Artadi, la que fa unes setmanes va sonar com a presidenciable, opina que és possible que s’hagin de repetir les eleccions.

Una guerra de nervis entre els diferents partits independentistes i potser també entre aquells que no ho són.

Com veieu cadascú diu la seva, però de moment com Julito Iglesias: la vida sigue igual...   

Jordi Sánchez, pel fet d’estar empresonat a Soto del Real, no sembla que sigui el millor candidat. La força de l’Estat recaurà contra qualsevol intent d’elegir-lo president, encara que s’oficialitzi la seva candidatura. I és que la situació és la que és tot i que molts no ho vulguin veure. Per si no ho recordeu, el 155 encara segueix en vigor i ningú sap quan deixarà d’estar-ho.

Espero i desitjo que s’arribi a una solució, encara que sigui al darrer minut. Tal com vinc opinant des de fa temps no és bo per a Catalunya seguir sense govern quan ja fa dos mesos i mig que se van celebrar les eleccions.

A veure que passa durant els propers dies...  

PUIGDEMONT SE’N VA, PERÒ QUI ARRIBA?

De Faro a Diari de Tarragona.

Finalment Puigdemont ha fet el pas. Però tal com va fer el seu mentor Mas fa una mica més de 2 anys, ha fet un pas cap al costat, no cap enrere. És una manera d’acontentar el seus: Me’n vaig, però me quedo, perquè formo part de vosaltres...

Se’n va però no del tot. A la capital d’Europa comunitària vol formar una mena de consell de la república que seria a la pràctica com un govern paral·lel al que legalment sé constituiria a Catalunya i amb anades i vingudes d’aquí cap allà i d’allà cap aquí.

Quan ens costarà un doble govern? Qui el pagarà? Per poder acontentar tothom s’hauran de destinar uns euros que bé podrien emprar-se per a d’altres coses segurament més humanes. No me direu que no és surrealista mantenir dos governs: el de casa i el de l’exili.

El discurs d’anit on va anunciar que se’n anava i cedia el pas a Jordi Sánchez que se troba empresonat a Soto del Real va estar en la línia del que s’esperava. Puigdemont segueix dalt d’un núvol del que, pel que sembla, li costarà molt baixar.

L’aposta per Sánchez és, des del meu punt de vista, una sortida més cap a un lloc inconcret. Puigdemont i Junts per Catalunya haurien de tenir clar que la Justícia espanyola no permetrà que Jordi Sánchez (ni Oriol Junqueras) puguin sortir de la presó per assistir al ple on, hipotèticament, se’ls investiria president. Tot el temps que se trigarà en buscar un candidat de consens entre els independentistes és temps perdut. I sempre amb l’amenaça del 155 planant sobre Catalunya.

De tot el que va dir Puigdemont estic d’acord amb una cosa: en que se presentés una denuncia al Comitè de Drets Humans de l’ONU. El Govern de Rajoy abusa de la seva situació de força i la forma en que actua contra Catalunya i els catalans és intolerable i inadmissible en una democràcia moderna.

De Faro a Diari de Tarragona.

Hem de tenir clar que les lleis estan per a complir-se, sí, però també hem de tenir clar que les lleis les fa qui mana per als seus propis interessos, tal com ho estem veient cada dia.

El més sensat ara mateix és trobar un president (o presidenta) de consens i formar govern. I immediatament després mirar d'aconseguir un gran pacte d’estat per fer fora d’una vegada el PP que només ha portat corrupció, desgovern i enfrontaments innecessaris.

Deixem-nos de romanticismes (que estan molt bé per a la literatura) i fem alguna cosa útil d’una vegada per totes! 

EL DESLLORIGADOR?

Que Puigdemont segueix enrocat, no hi ha ningú que en aquestes alçades ho posi en dubte. De fet fa molts mesos que ell i alguns com ell estan força encaparrats sense voler atendre a la realitat que desgraciadament ens envolta.

Tot i que el seu partit li està dient que s’aparti i que faciliti la investidura d’un nou president o nova presidenta, Puigdemont se segueix resistint des del seu exili de Bèlgica. Té, això sí, el suport dels membres de la seva candidatura. Fins i tot Elsa Artadi, la que fa dies va sonant com a la seva substituta, li està donant suport (al menys de cara la galeria)

Mentre que no se trobi una solució, des de Madrid, Rajoy, la Soraya i companyia segueixen maquinant sobre com ens poden seguir tocant el que no sona i damunt que ens faci mal (sinó, per a què?)  

Però en política, com a la pròpia vida hi ha línies roges que no s’han de traspassar mai. Creuar-les pot arribar a desencadenar conflictes socials d’extrema magnitud. Sabeu per què ho dic, no?

Si el govern de Rajoy fent ús (i abús) del famós article 155 de la Constitució Espanyola pretén transformar l’escola catalana en una escola bilingüe, anem ben arreglats de comptes!

Ahir se va anunciar que els formulares d’inscripció de les escoles per al curs vinent portaran una casella per si els pares prefereixen l’ensenyament en castellà. Aquest fet va crear un gran rebombori i no cal dir-ho, tot els mitjans se’n feien ressò de la notícia o dels globus sonda, ves a saber.

Per la tarda, dintre del programa el Balcó de la Cadena SER va parlar en directe Josep Bargalló, exconseller d’Educació i vici-president del Govern amb Pasqual Maragall. Bargalló va dir que una escola bilingüe era, a la pràctica impossible, per que això implicaria obrir noves línies i més docents.

Però des del meu punt de vista no se tracta de poder o no poder, se tracta de defensar la nostra llengua a capa i espasa. El català sempre estarà en condicions de desavantatge respecte el castellà. Sempre! Per cada canal televisiu que emet en català n’hi ha desenes que ho fan en castellà i els nostres infants quan miren la tele no escullen el canal per l’idioma, sinó per la sèrie de dibuixos animats que s’emet i si els agrada o no.

A Catalunya des de fa dècades hi ha un pacte entre partits (fins i tot el PSC hi està d’acord) per a que l’ensenyament sigui en català, tot i que també hi ha una assignatura de castellà. Puc afirmar que els alumnes catalans surten d’escola parlant i escrivint perfectament els dos idiomes (la meva generació no vam tenir tanta sort), tot i que el castellà, sinó el practiquen pot costar una mica parlar-lo. Marta Rovira és un bon exemple del que estic dient.

A la vida, quan el lloc ensenya les orelles és quan el poble reacciona. En aquest cas no ha de reaccionar el poble, sinó els polítics que tenen capacitat de nomenar un President de la Generalitat que a la vegada pugui formar un govern dintre del marc legal de les lleis espanyoles (mal que ens pesi a una gran part dels catalans) i poder així deslliurar-nos del 155 i tornar a la normalitat que teníem fa uns anys.

L’amenaça d’una escola bilingüe a Catalunya pot ser el desllorigador que faci donar un pas al costat a Puigdemont i proposar un altre candidat.

De no ser així no auguro res de bo per al nostre poble, al menys en un futur immediat.    

Per cert, diu Xavier Garcia Albiol que no s'ha de fer política amb la llengua... A veure si li fem cas que és un home molt assenyat i que quan parla sap el que diu...   

UNA MICA DE REALISME, PER FAVOR

De Faro a Diari de Tarragona. 

M’agradaria viure a un país normal on ens poguéssim governar sense intromissions externes, ja siguin polítiques o judicials. M’agradaria que hi hagués un Parlament que elabores lleis i d’altres normes legislatives en benefici de la ciutadania, però sobre tot d’aquells més desafavorits. I finalment m’agradaria que tinguéssim un govern que portés el dia a dia de l’agenda política i que prengués mesures efectives per a solucionar tots els problemes del país. Però mentrestant...

Mentrestant tenim dos partits que en lloc d’entendre’s, cada dia se barallen i creen entre ells més discrepància i més barreres. Un expresident a l’exili (tot i que el seu títol oficial sigui sent el de President) que sembla que viu en una realitat paral·lela o virtual , un concepte que els nostres avis no coneixien, però que avui ens és molt familiar. També tenim planejant sobre el nostre cap com si d’enormes voltors se tractessin, l’article 155 de la Constitució que controla i fins i tot suspèn tot allò que se considera que va en contra de les lleis espanyoles, entre les que també estan les catalanes. I el que encara és pitjor, que la situació seguirà així mentre no s’arribi a un acord per a investir un president que no sigui considerat un sediciós i no fos protagonista principal de l’etapa independentista immediatament anterior a les eleccions del passat desembre.

Voler investir president a Puigdemont, ni que sigui de forma simbòlica és una mesura que el govern d’Espanya no tolerarà. A sobre, per a començar, com que no està previst a l’ordenament jurídic català, el PDeCAT unilateralment vol canviar la llei per a que se permeti fer. Mesura que els republicans no li donen suport. Ni tan sols Elsa Artadi, el nom que més sona per a substituir a Puigdemont hi està d’acord. Tot i els gestos de cara la galeria (i els fidels a Puigdemont) d’Artadi, m’imagino que estaria encantada de presidir la Generalitat. Quin polític no ha somniat mai en ocupar càrrecs rellevants? Bé, algun ne deu d’haver com el tortosí Josep Monclús...   

Tot indica que ERC ho té bastant més clar. La realitat només n’és una encara que hagi moltes formes de veure-la o interpretar-la. Saben els republicans que per a desencallar (ni que sigui de moment) la situació, s’han d’acceptar les normes de joc que ens imposen des d’Espanya. I sinó és així, tot sembla que ens en anem irremeiablement cap a unes noves eleccions que, tot sigui dit, representarien el fracàs de la política catalana i se demostraria que molts polítics estan més interessats en el seu propi benefici que no amb el col·lectiu d’una nació.

Tot i que no se diu, les discrepàncies més grans entre ERC i el PDeCAT deuen de venir per la situació dels seus dos principals líders: Mentre Junqueras se troba a la presó d’Estremera, Puigdemont està exiliat voluntàriament a Bèlgica. I se digui el que se digui, no és el mateix. Mentre un està reclòs i privat de llibertat i d’altres fets quotidians com per exemple donar entrevistes, l’altre, tot i que sigui lluny de Catalunya, campa totalment lliure i pot fer el que vulgui, fins i tot viatjar a d’altres països tal com va fer recentment a Dinamarca.

Si per a desencallar l’enrevessada i anormal situació que està vivint Catalunya s’han de guardar determinades idees fins el moment més propici per a tornar-les a treure, se fa i punt. Ja sé que costa, però és l’única solució a curt termini.   

NOMÉS RUMORS??

De Napi a Diari de Tarragona

Aquest migdia ho he llegit al diari digital Público: JxCat, ERC y la CUP acuerdan que Elsa Artadi sea la candidata para presidir la Generalitat.

El nom d’Elsa Artadi no és la primera vegada que surt al meu bloc. Potser no ho recordareu, però el passat 29 de gener (dilluns per a ser més exactes), vaig publicar una entrada que vaig titular Especulacions i entre les coses que deia recollia una notícia publicada Mediterráneo Digital sobre la possibilitat de fos Elsa Artadi la candidata de Puigdemont per a succeir-lo a la presidència de la Generalitat. Segurament recordareu que us explicava que en el precís moment de llegir la notícia tenia asseguda al meu costat a Anabel Marcos (PDeCAT), directora de l’Institut de Seguretat de Catalunya, exdiputada del Parlament i exgenrent de la GURSAM i, en ensenyar-li la notícia se va limitar a dir-me: Especulacions...     

Potser no sabia res... O potser sí, però calia mantenir-ho en secret fins que Puigdemont o qui fos ho fes oficial. Però hi ha una dita castellana que diu així: Cuando el río suena agua lleva...

Unes hores més tard llegia al Periódico que la mateixa Elsa Artadi ho desmentia: El candidat és Puigdemont...

Va Elsa, no té facis de pregar... Està molt bé el que dius, però tu saps que aquesta situació s’ha d’acabar desencallant... I els dies corren i una repetició d’eleccions no agrada ningú i molt menys al teu partit. Ara, amb tu, el PDeCAT té l’oportunitat de tornar al Palau de la Generalitat. Una situació que només fa un més i mig no us podíeu ni arribar a imaginar... A la fi és el que tots al teu partit desitgen... Quan Mas va fer el pas al costat semblava que el món s’havia acabat per els convergents. Va arribar Puigdemont i va fer un paperot que només la seva família s’ho podia creure. I ara Elsa arribaràs tu. Una dona que com he pogut comprovar pel teu currículum (a Internet s’hi pot trobar quasi tot) estàs suficientment preparada i segur que te’n sortiràs bé.

De vegades me miro la política amb ulls incrèduls sense pensar que el que hagi de passar passarà de forma irremeiable. Sense posar-m’ho ha pensar el que ens ofereixen (que és el que volen que vegem) és pur teatre ja que la realitat pel darrere dels bastidors és molt diferent.

Una vegada a festes va vindre una obra de teatre que es deia Pel davant i pel darrere. A la primera part t’ensenyaven que passava a l’escenari i no comprenies res. Tan era així que molta gent dels que aquell dia havien anat fins el recinte de festes al costat del Pavelló 1 d’octubre (he que ho he dit bé?) van decidir marxar. Però n’hi va haver que vam voler saber com acabava allò. A la segona van donar la volta a l’escenari i es va veure la realitat del que estava passant. Això mateix és el que passa en política.

Sigueu desconfiats (o crèduls, per aquells que se miren la política des d’un angle diferent al meu) i penseu que en polític quasi tot és possible i encara més si els que fan política de veritat hi acaben traient algun benefici. Si Elsa Artadi acaba sent el 131è President de la Generalitat (com a Presidenta seria la primera), a part d’acabar el serial (més llarg que Simplemente María que se va emetre per la ràdio la dècada dels anys ’70 i que va tenir 501 episodis -hauria dit que ren més!!-) i tornar a una normalitat relativa, però l’adequada per els temps que estem vivint, se podrà garantir la supervivència de Puigdemont a Bèlgica fins que dintre d’uns anys (no m’atreveixo a dir quantes, però en tot cas molts) se’l pugui indultar i tornar a Catalunya com un heroi. 

FLOREROS

De Eneko.

Una vegada li vaig escoltar dir a la dona d’un polític que si el seu marit fos alcalde ella no seria una dona florero...

I és que sovint les dones de determinats polítics, sobre tot aquells que ocupen càrrecs importants dintre del seu àmbit han estat això: dones florero, ja que han acompanyat al seu marit als llocs més inversemblants. Podria explicar alguns exemples, però com deia aquell: avui no toca...

Però no són les úniques. De dones florero, desgraciadament n’hi ha moltes més. La societat masclista en la que ens hem criat i educat ha n’ha creat moltes: des de les hostesses de les proves esportives, a les que surten per televisió passant per fires, congressos, etc.

Tot i que se’m fa difícil assimilar una prova esportiva sense hostesses, m’hi hauré d’anar acostumant. Primer van ser eliminades del ciclisme i els darrers dies s’ha anunciat que també ho seran de la Fórmula 1. Qui de moment es resideix a fer-ho és el motociclisme de velocitat. Veure’m que passa al final...

En aquests casos crec que la igualtat de gèneres no solucionaria res. Igual una hostessa com un hoste (que segurament seria la variant masculina) en una gran majoria de les vegades quan perden la seva dignitat passen a convertir-se en objectes purament decoratius.

Però a les darreres hores ha aparegut una nova accepció per a la paraula florero: la que sé li pretenia donar a Puigdemont.

Després de la suspensió del ple del Parlament el passat dia 30, va quedar en evidència que hi ha grans diferències entre els dos principals partits de l’independentisme. Mentre els postconvergents segueixen aferrats a la idea que Puigdemont ha de ser investit president, els d’ERC per la seva banda (i no sense una gran resignació) accepten la derrota que els ha infringit l’Estat espanyol (que seria la suma de govern, Senat, Tribunal Constitucional, Tribunal Suprem, Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Policia Nacional, Guardia Civil, etc., etc.) i miren el futur amb la realitat dels fets que no de les idees.

Sé li volia donar a Puigdemont la condició de president honorífic, es a dir, una figura que a la pràctica no serveis per a res. O sigui com una mena de Borbó al front de una república (és que regne no sona tan bé) bananera.

Normalment el paper que tenen els presidents florero/honorífic sol ser el de moderadors en el cas d’un conflicte intern. Però això no passa quasi mai.

Hi havia un senyor a Tortosa que afirmava que ell a casa prenia sempre les decisions importants, però era la seva dona qui li deia quines eren importants i quines no.   

Potser no ho sabia, però també era un florero. 

ENS TENEN ON VOLIEN

De Faro a Diari de Tarragona. 

El missatge de Puitdemont a Comín que les xarxes socials i els mitjans de comunicació han publicat avui, sembla que és el punt i final del President. El Govern d’Espanya acaba de fer escac i mat a l’independentisme i si encara no ho és, trigarà poc en fer-ho.

Com el viatge a Ítaca (ple d’aventures, ple de coneixences...) ha estat molt bonic mentre ha durat. Més de dos milions de catalans van tenir un somni (com Luther King) Un somni on vivien a una república independent i on mai més dependrien d’Espanya. Llàstima de despertar...

Com sabeu els dos grans partits que representen l’independentisme català estan a la grenya (o a mata-degolla), una situació que des de Madrid desitjaven fa molt de temps. Sabeu allò de divideix i venceràs?

Els únics que resisteixen són els de la CUP i els seus òrgans executors els Comitès de Defensa de la República (CDR’s), però m’ensumo que ara com ara poc poden fer contra un estat que, tal com ja sé va dir des d’un bon començament, no ens volen rendits, sinó humiliats... És una pena, però és així.

No miro mai El Hormiguero. Però quan dic mai, vull dir això, mai! Però ves casualitat, anit fent zàping vaig veure que Pablo Motos entrevistava a Miguel Ángel Revilla, el president de Cantàbria. Quan vam començar a veure’l explicava anècdotes de la seva vida, tot i que Pablo Motos insistia de que havien de parlar de la situació catalana. Finalment va ser així.

De tot el que va dir, estic segur que el món independentista no hi estaria d’acord. Fins i tot jo podria discrepar amb algunes d’elles. Però no per que no ens agrada escoltar-les no han de ser veritat. De segur que de joves discrepàvem de moltes de les coses que ens deien els nostres pares, i ara pensem: Quanta raó tenien!

De fet, alguns independentistes ha dit en públic que encara no estem preparats per a ser independents. Imagino que en privat n’hi haurà molts més que també ho pensen, però que potser no s’atreveixen a dir-ho .

Però de tot el que va dir (i per a no entrar en polèmica) segurament el més important va ser que, com la majoria, va identificar als veritables culpables de la situació: El PP i Rajoy.

És evident que el moviment independentista existia molt abans de que Madrid ens tombés l’Estatut d’Autonomia. De fet ERC van abandonar el govern de Pasqual Maragall per a no haver de donar suport a un text que no compartien i va haver de ser l’oposició (CiU) qui va allargar la ma a Maragall per a poder-lo aprovar.

Una vegada més vull recordar que va ser José Montilla el primer en parlar de desafecció de Catalunya respecte a Espanya. Per tant els senyals de disconformitat eren més que evidents, però el PP com ha fet sempre, sé fa el desentès en aquells temes que no l’interessen, tot i que puguin afectar a sectors importants i determinants de la ciutadania.

Avui s’ha tornat a posar sobre la taula la possibilitat de tornar a fer unes noves eleccions. Puigdemont sembla que ho té clar que si aquesta vegada ningú donava un duro per la seva candidatura i va acabar superant ERC, la pròxima arrasarà. És possible que així sigui. Però els catalans haurem d’estar-nos uns mesos sense que ningú ens governi i tot i que el país seguirà funcionant (no ho dubteu), no és bo estar sense govern. A par d’això, si anem a unes altres eleccions, els postconvergents anteposaran els interessos personals al de país, encara que Mas digui que fa tot el contrari... 


Intervenció de Miguel Ángel Revilla. 

TEMPS MORT

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 

Tinc dos veïns que a part del Madrid, són fatxes. Un és d’aquí i l’altre nouvingut... De vegades quan passo pel davant seu i capto alguna de les coses que diuen, m’entren ganes de plorar per la ignorància que demostren.

Aquest matí he sentit que un li deia a l’altre: No saben el que volen... Ja n’he tingut prou. Com que sé de quin peu calcen, sé perfectament de que estaven parlant.

Com sabeu, avui el President del Parlament Roger Torrent ha decidit ajornar el ple que s’havia de fer aquesta tarda per a elegir l’altre President, el de la Generalitat. El moriu oficial és que esperarà el veredicte del TC a les al·legacions que va presentar la institució que presideix.

La suspensió no és perquè no saben el que volen, és perquè des del Govern de l’Estat no estan posant les coses fàcils. Quan hi ha dictàmens del TC en contra de lleis, actes i resolucions preses per les institucions catalanes, els meus veïns sé posen quasi tan contents com quan guanya el seu Madrid.

Però la decisió de Roger Torrent no ha agradat a tothom. Mentre que els seus (ERC) i el PSC l’han aplaudit, Junts per Catalunya i les CUP l’han criticada obertament fins el punt que han anunciat que aquesta tarda, a l’hora prevista de començament (les 15:00) ocuparan els seus escons.   

El malestar d’una part del sector independentista s’ha fet palès quan Torrent a trucat a Puigdemont fins a 5 vegades i aquest no li ha agafat el telèfon. Personalment me sembla un lleig que algú no agafi el telèfon d’un amic o conegut. Evidentment Torrent no és cap desconegut per a Puigdemont i de ben segur que el seu telèfon el té ben codificat. El que passa és que a Puigdemont no li ha agradat gens ni mica que Torrent hagi pres aquesta decisió sense consultar-lo prèviament. De totes maneres vull recordar que des de fa dies Puigdemont té anotat a la seva agenda que aquesta tarda havia d’acudir a donar suport al partit nacionalista flamenc N-VA a Lovaina, tot i que a les darreres hores, aquest partit, no garanteix la seva presència.

Si vau veure anit la sèrie NCIS los Ángeles, el dolent va preguntar a un dels bons si jugava a l’escac i li va proposar una partida virtual per a resoldre els cas. Això és ni més ni menys que el que s’està fent entre Madrid i Catalunya. Van alternant moviments a veure si agafen l’altre descol·locat. Però com dic des de fa temps Madrid porta les de guanyar, tot i que juga amb les negres i per tant va sol anar una jugada endarrerit. Però també és veritat que sovint fa trampes amb la complicitat dels jutges i tribunals espanyols que demostren una total parcialitat.