ESCOLA D’INTEGRISME

La reforma educativa del Ministre Wert significa un retrocés a èpoques predemocràtiques.

Instaurar la religió catòlica i deixa de costat les altres confessions (sembla ser que exceptuant la jueva pels seus lligams amb el catolicisme), pot arribar a ser, des del meu punt de vista anticonstitucional. Si la Constitució declara l’Estat Espanyol com aconfessional, difícilment té cabuda una legislació que va prevaldre la doctrina catòlica en detriment a la resta, fins i tot la resta de les cristianes. Però la cirereta del pastís de Wert és la introducció de l’oració tal i com fèiem de petits a l’escola franquista.  

Per aquell que no va viure durant aquella època, li explicaré que al darrere de la cadira del mestre y a una certa altura, es col·locava un Santcrist flanquejat pels retrats de Franco (el dictador cap de l’Estat) i Jose Antonio Primo de Rivera (l’ideòleg del feixisme a Espanya i que era considerat el màrtir del règim) També hi solia haver el un quadre amb la imatge de la Immaculada Concepció. Resar i cantar els himnes que agradaven al règim era una pràctica habitual, sobre tot el dia que el mossèn venia a escola o els dissabtes pel matí, quan agafadets de la ma (sempre xiquets amb xiquets i xiquetes amb xiquetes, no sé encara com no ens varem tornar tots homosexuals) anàvem a l’església per a escoltar les explicacions del capellà. Rebanyito li dèiem. El capellà solia rifar entre els assistents unes revistes que sempre solien tocar als mateixos. A mi no me’n va tocar mai cap, per la qual cosa, difícilment puc parlar del seu contingut, però crec que pornogràfiques ho no eren...

A sobre, el contingut temàtic de la matèria de religió serà potestat de la pròpia Església Catòlica (imagino que de la Conferència Episcopal) i saben com és la del nostre país, et donen ganes de començar a córrer perquè igual el que vagi a sortir del tot plegat, és una escola d’integrisme... Catòlic, però integrisme a la fi, o es que es penseu que la religió catòlica no pot arribar a ser integrista?

Acabaré amb unes frases que he llegit al Periódico d’avui:

-Aquesta assignatura no hauria d’existir, ni tampoc l’alternativa. Son un greuge per a l’escola pública. Pere Farriol, portaveu de FAPAES.

-És una involució, un retorn a l’escola franquista en la línia de l’extrema dreta de Rouco Varela. Alex Castillo, president de FAPAES.

-El currículum xoca frontalment amb moltes de les coses que s’estudien a ciències o filosofia. Montse Ros, CC.OO.

-L’assignatura vol adoctrinar i no educar. El que s’avalua és la fe dels alumnes. Anna E Sánchez, USTEC.

Crec que queda prou clar.

L’ESTADA DEL PAPA A ESPANYA

Després de la visita del Papa d’aquest cap de setmana, una de les afirmacions que es poden fer és que “no ha deixat indiferent quasi que a ningú”.

Fins i tot a mi, que “passo” bastant d’aquest tems ja que no m’interessen gens ni mica i procuro ignorar-los, hi ha hagut alguna cosa que, evidentment, no m’ha agradat.

Dissabte, mentre estàvem a la paradeta al costat del mercat, se’m van apropar dues germanes amb la seva mare impedida. Amb una d’elles ja fa molts d’anys que ens coneixem i sé que se sent socialista. Se’m va apropar amb una pregunta. A tu què et sembla tot això del Papa? Li vaig respondre que el tema m’era “totalment indiferent”. I ella em va tornar a fer una pregunta: Creus que amb la crisi que hi ha cal gastar-se tants diners com val aquesta visita?

En una de les diverses opinions que he escoltat aquest dies (no he seguit els actes, però si he vist les notícies), una monja va dir que el Papa viu molt “humilment”. De fora, des de la meva posició, no ho sembla. El luxe que hi ha al Vaticà tot pareix indicar una altra cosa. Tampoc els hàbits que porten els clergues, començant per ell mateix, semblen nous. Encara que és evident que jo, quan vaig a l’estranger o de festa, també porto roba nova.

Una de les primeres conclusions que s’extrauen de la visita papal, és que hi va acudir molt menys públic del que s’esperava. Ja va passar primer amb Santiago de Compostel·la i després amb Barcelona on van acudir 250.000 persones (segons les estimacions fetes) quan se’n esperaven el doble, es a dir, mig milió.

El Papa (Benet XVI), és a la vegada el cap de l’Església Catòlica i el cap d’estat del Vaticà.

Així és evident que pugui ser rebut de les dues maneres i per això no cal estranyar-nos de veure com els principals governants del nostre país, el rebien o s’entrevistaven amb ell. També, com és lògic les autoritats eclesiàstiques.

Però això no li dóna dret a criticar el govern del país que, per uns dies, li fa d’amfitrió. El Papa, per molt cap espiritual que sigui, no té “patent de cors” per anar dient tot el que va dir aquest cap de setmana respecte a la laïcitat de l’estat espanyol i carregar en contra de lleis com la de l’avortament. Avui algun diari li recorda que les lleis civils estan per sobre a les eclesiàstiques.

Els que vareu veure ahir per la nit el Telenotícies de TV3, si us vareu fixar, l’opinió de diversa premsa internacional (ja no la d’aquí), van interpretar les paraules del Pontífex com un “atac al govern de Zapatero”.

Si el cap de l’Església pot anar dient tot el que va dir, potser no cal que es sorprengui gens si durant la seva visita molts ciutadans, entre ells molts de catòlics, el van rebre de la forma que ho van fer.

De totes les imatges que vaig veure dues em van cridar més l’atenció que la resta. La primera va ser a l’arribada de divendres quan dos joves des d’un balcó mostraven una pancarta als catòlics congregats. “Jo no t’espero. Nazi”. TV3 va obviar la darrera paraula quan va donar la notícia. Però és que Benet XVI. De jove, va formar part de les joventuts hitlerianes. Encara que ara es digui que de “forma forçada”. I la segona va ser diumenge quan un grup de manifestants en contra de la visita del Papa amb algunes pancartes i de forma pacífica, van voler apropar-se al lloc on s’estaven fent els actes religiosos. Un senyor, suposo que catòlic practicant, de males maneres va anar cap a un dels joves i la va voler prendre la pancarta. Aquest senyor potser no sap que el carrer és per a tots i la llibertat d’expressió un dels drets fonamentals.  

Article de Jaume Rexach al Triangle.