EL FINAL DE LA MONARQUIA ESPANYOLA

Fa anys vaig li van fer a un anglès la següent pregunta:

-Dintre d'una anys, quants reis creus que hi haurà?

La seva resposta va ser taxativa:

-Cinc!

-Cinc? I com ho dius amb tanta seguretat?

-Fàcil. Els 4 de la baralla i el d’Anglaterra.

Bé, el cert és que ha passat el temps i encara ne queden uns quants més: a la Reina d’Anglaterra sé li ha de sumar el Borbó a Espanya, les reines de d’Holanda, Noruega i Dinamarca, els reis de Bèlgica i Suècia i, per suposat els reis de l’Orient Mitjà i algun altre...

Només que t’ho posis a pensar una mica, els reis, com els nobles en general formen part del passat. Són institucions carques. Ancorades en el passat i que al segle XXI ja no tenen raó de ser. Ahir mateix vaig llegir que fins i tot els monàrquics creuen que la fi de la monarquia està a prop.

Després de saber-se les declaracions de la princesa Corinna sobre la fortuna que el Rei emèrit tindria a Suïssa i que ella mateixa hauria ajudat a evadir, els mitjans de comunicació se’n van fer ressò i tots hi van dir la seva, però on sense cap mena de dubte on hi ha hagut més acarnissament ha estat a les xarxes socials, amb vídeos fets per a l’ocasió i tota mena de mems on se deixa a la monarquia espanyola molt mal parada.

En alguns casos s’han explicat detalls dels avantpassats de l’actual Rei i de les corrupcions que normalment han envoltat la Casa Reial Espanyola. Sense anar més lluny, el rebesiaio de l’actual Rei, Alfons XIII, el darrer monarca abans de que tornés a ser instaurada per Franco, va haver de marxar cap a l’exili després de donar suport a la dictadura de Primo de Rivera i més tard simpatitzaria amb els colpistes espanyols.

Del Rei Joan Carles I s’ha dit que cobrava comissions per l’armament i els trens d’alta velocitat que Espanya venia als països àrabs. I també s’ha rumorejat que l’anomenat elefant blanc de l’intent del cop d’estat del 23-F podria ser ell mateix, tot i que hores més tard  va sortir a defensar els valors democràtics i rebutjar l’intent frustrat de Tejero, Milans del Bosch, Armada i Companyia.

Quan segurament res semblava el que era realment, Joan Carles I va guanyar prestigi. Fins i tot va ser nomenat al Premi Nobel de la Pau. Aquest fet li va donar el carburant suficient com per a seguir al poder i fer de les seves durant dècades, fins que, com després li passaria a Cifuentes amb els dos pots de crema que va robar d’un súper, el fet de tenir un accident mentre caçava elefants, li van fer perdre la poca credibilitat que encara conservava després dels afers amorosos i altres embolics on s’havia ficat al llarg del seu regnat.

D’aquí que, potser de forma sobtada, abdiqués a favor del seu fill de qui se diu que, tal vegada serà el darrer Rei de la Casa Reial Espanyola.

La animadversió mostrada pel catalanisme en contra d’una institució que no va saber desenvolupar el paper que li calia fer després dels fets de l’1-O, pot ser la llavor que, de germinar correctament, porti a la monarquia espanyola cap el precipici.

Les repúbliques (la catalana i l’Espanyola) cada cop són més a prop!  


MÉS INFORMACIÓ: 

https://www.libertaddigital.com/espana/2014-03-30/nuevas-revelaciones-sobre-la-implicacion-del-rey-en-el-23-f-1276514515/


https://www.eldiario.es/agendapublica/nueva-politica/Felipe-VI-ultimo-monarca-Espana_0_272273748.html

https://www.lavanguardia.com/historiayvida/la-corrupcion-de-la-monarquia-espanola_12226_102.html

http://blog.rtve.es/carnecruda/2011/04/el-fin-de-la-monarquía.html
  

UN ALTRE COP EN PUNT MORT

Sense el suport de les CUP, Jordi Turull fracassarà en el seu intent de ser elegit el 131è President de la Generalitat, tot i que ell ja s’ho devia de pensar...

I no només ell, sinó també els dos grups majoritaris de l’independentisme català. Van jugar la carta de Turull per si sonava la flauta i sinó, pla D o eleccions dintre de pocs mesos, ves a saber.

És força evident que Junts per Catalunya i ERC han volgut muntar un ple d’investidura a corre-cuita per pressionar les CUP, saben que com a partit assembleari que és hi ha molta divisió interna i, tal vegada, un cop de sort, faria decantar la balança cap el costat autonomista.

Demà divendres Jordi Turull ha de presentar-se davant el Suprem. Us imagineu el cop d’efecte que hauria representat que demà el Suprem interrogués a un President electe de la Generalitat. L’acte propagandista hauria estat majúscul i, sobre tot, si l’alt tribunal acabés prenent alguna mesura dràstica contra el recent elegit.

Com a estratègia no està malament. Fa temps que l’independentisme busca el ressò internacional per aconseguir alguns dels seus propòsits. Potser la independència no, però arribats al punt que estem, podria ser que la pressió internacional permetés que els que ara estan empresonats, poguessin quedar en llibertat provisional i qui sap si lliures una vegada celebrat el judici.

La prova de que Jordi Turull no pensa que pot arribar a ser President és que el seu discurs (tal com han dit alguns dels analistes polítics que l’han escoltat) ha estat de perfil baix. Se suposa que té presentes per a ser investit has de fer un perfil de marcat to polític amb les línies fonamentals que vols aplicar. Res de tot això. De fet no ha citat cap vegada les paraules tabús per als espanyols: independència i república.

De Fer a el Punt/Avui.

Hauria estat graciós si Turull durant el seu discurs, en lloc de dir independència i república les hagués substituït per un pip o per qualsevol so gutural. Però ni això... Era massa arriscat, ho comprenc. Si avui hagués parlat d’una Catalunya independent i republicana (tal com volen els cupaires), demà Turull va directe a la garjola.

En definitiva, el seu discurs s’ha de qualificar d’autonomista i tret de recordar-se’n d’aquells companys que estan empresonats o en exili voluntari, poca cosa més se pot arribar a extreure.

Per què s’ha prestat Turull a aquesta pantomima? (Perquè de pantomima s’ha de qualificar l’acte d’avui) Senzillament perquè és un home de partit que farà sempre el que li diguin els que estan més amunt d’ell.

I a partir d’ara què? Si Puigdemont i Comín segueixen sense renunciar a l’acta de diputat, la qual cosa significaria l’entrada de dos nous electes i, consegüentment, llavors en segona volta JxCat i ERC si que tindrien una majoria suficient per a investir el nou president, trobo que anem cap a unes noves eleccions i mentrestant, mentre que la data no arribi, continuaran marejant la perdiu com han fet en els últims mesos.  

I per què no renuncien Puigdemont i Comín a l’acta? Perquè a Bèlgica no poden passar de l’aire i necessiten tenir uns ingressos que els permetin viure d’una manera prou esplaiada...  

Jo ho entenc...     

PARÀLISI TOTAL

De Napi a Diari de Tarragona. 

Com aficionat a l’anàlisi polític he de dir-vos que la situació catalana me produeix perplexitat. I no crec que sigui l’únic. De totes maners el grau de perplexitat deu de ser inversament proporcional al de la implicació a la causa independentista. O no...

A les darreres eleccions no vaig votar a cap de les tres opcions (Junts per Catalunya, ERC i les CUP) que se posicionaven clarament per declarar la independència (o al menys això deien) En canvi, un parell de milions de ciutadans de Catalunya si que ho van fer creient fermament que la República Catalana estava a tocar. No era tan difícil: només calia una majoria parlamentària, tot i que aquesta fos ajustada.

Però a l’hora de la veritat, entre que alguns dels electes estan empresonats i d’altres exiliats voluntàriament, resulta que la suma aritmètica efectiva dels tres partits no arriba a una majoria suficient ni en la primera volta, ni en la segona, on no faria falta que el candidat proposat pel President del Parlament Roger Torrent obtingués majoria absoluta. Amb una majoria simple n’hi hauria prou.

Tot i el canvi de candidat (primer va ser Puigdemont i actualment ho és Jordi Sánchez) no fa possible obtenir els vots necessaris per a ser investit. Manquen els de la CUP que ja ha anunciat que no vol una Catalunya autonomista com la que hi ha hagut sempre. I així estem... Van passant els dies i l’article 155 s’està allargant més del compte, tot i que això no sembla important als ulls dels polítics independentistes.  

No puc posar-me a la pell d’algú que va votar JxC o ERC, simplement perquè, com he dit, no els vaig votar. Però penso que d’haver-h fet, molt possiblement estaria empipat en veure que uns partís que només fa uns mesos governaven junts o recolzaven el govern en el cas de les CUP no tenen propostes per a sortir-se’n.

I mentre això passa, Espanya (sobre tot Govern i tribunals), tocant el que no sona per a dificultar encara més la situació que jo qualifico (ho heu pogut veure al títol del comentari, com a paràlisi total)

De vegades alguns dels debats que emet TV3 sorprenen. Sobre tot si el que se diu no ho diu el contertulià que t’esperés que ho digui. Dilluns al programa Tot es mou que condueix l’Helena Garcia Melero, l’escriptor i filòsof Bernat Dedéu va sorprendre a propis i estranys al llençar a l’aire unes preguntes (aproximadament minut 45 del vídeo):

-Si després de l’1 d’octubre Rajoy no hagués fet res, Catalunya seria independent?

-I si els jutges espanyols no haguessin fet res, Catalunya seria independent?

En ambdós casos, segons Dedéu la resposta seria no. Així de contundent...

I perquè no? Perquè citant paraules d’Artur Mas i de Santi vila, en 4 o 5 anys no s’havia preparat ni uns sola estructura d’estat...

Quan escolto coses com aquestes vingudes d’una persona que no és sospitosa de ser independentista, no puc deixar de pensar que estem vivint en una gran fal·làcia.

Tinc la sensació de que els polítics (en general) van al que sempre han anat: a mirar de mantenir les seves quotes de poder encara que això comporti enganyar el seu poble.

Sóc dels qui sempre ha pensat que el que va passar l’1-O, els nostres governants sabien que podria passar. L’1-O se va convertir en un símbol de la resistència catalana, com una mena d’11-S (places i pavellons porten ara aquest nom...) Però fa uns dies, l’actual director de la nostra policia va dir que durant lesreunions per a preparar el dispositiu de l’1-O, el Major Trapero li va dir aPuigdemont que suspengués la consulta per problemes de seguretat...   

Ara per ara, tenim una sessió del Parlament ajornada sine die (esperant el dictamen del recurs que s’ha presentat per a que Jordi Sánchez pugui ser investit President, tot i que darrerament sembla que ja s'està buscant un tercer candidat) i Puigdemont intentant reagrupar el seus incondicionals per a formar una corrent interna en contra del seu partit.

Des de fora és molt trist el que estic veient, però trobo que si estigués dintre ja hauria caigut amb el més absolut desànim.  

CATALUNYA NO ÉS ESPANYA

Col·legi electoral del Soriano-Montagut. 

Una vegada més, diumenge es va demostrar que Catalunya no és Espanya. Els resultats electorals així ho corroboren. Mentre el blau del PP tenyia pràcticament totes les províncies del Regne de les Espanyes, aquest color no apareixia en cap de les catalanes. Mentre Barcelona i Tarragona es tenyien de lila (el color de Podemos i les seves confluències, en aquest cas En Comú Podem), les de Girona i Lleida ho feien de color groc, el d’ERC.

I el PP, com als vells temps, quedava relegat fins la cinquena posició, darrere del PSC i per davant de C’s. Tot i això, diumenge per la nit, a la seu dels populars catalans es respirava un ambient d’eufòria per haver aconseguit un diputat més a Lleida a costa del PSC que no ne va obtenir cap. De no ver guanyat al conjunt de les Espanyes, m’hagués agradat veure si la cara hauria estat la mateixa...

El mateix diumenge, des de les files convergents, ja s’escoltaven cants de sirena per mirar d’atreure la formació de En comú Podem que va liderar Xavi Domènech. Els partits que s’autodenominen independentistes (no us enganyeu, no tots ho són), saben que per a continuar fet el paperot i mantenir els seus privilegis, els cal sumar suports, però no totes les formacions hi estan disposades, això està clar.

Anit, per les xarxes socials eren moltes les veus que reclamaven una república catalana... (On s’ha de signar?) Però es clar, tornen al de sempre: Com s’aconsegueix? Qui és el valen (o els valents) que s’atreveixi a proclamar des del balcó de la Generalitat la independència de Catalunya. Ni Lluís Companys va ser tan taxatiu. De fet companys va proclamar una mena d’estat federat amb la resta d’Espanya.

Tornem-hi. Catalunya serà independent si una majoria dels catalans així ho volen, però ho haurà de ser per un acord amb els estaments espanyols i, evidentment, la situació sorgida de les eleccions de diumenge no és la més propícia. L’altre camí és la Declaració Unilateral d’Independència... Però com deia al punt anterior, qui serà el valent de proclamar-la? Evidentment cal tenir autoritat suficient. O sigui, no la pot proclamar un qualsevol. En aquest cas hauria de ser el President Puigdemont amb el recolzament del Govern i del Parlament. La decisió tindria conseqüències immediates. D’aquí que ningú (abans Mas) s’atreveixen a fer-ho.

Tot i que el punt anterior és molt important, encara ho és més tenir garantit els suficients recursos econòmics per a que puguin seguir funcionant els serveis bàsics i indispensables, la qual cosa, ara per ara (i segurament per molts i molts d’anys) no està garantit.

És molt bonic enarborar la bandera del independentisme i d’encendre les masses per a mantenir-se al poder. O com es diu vulgarment: d’embolicar la troca. Perquè és el que s’està fent des de fa molts de mesos. Massa temps!

Està clar que els resultat de les eleccions de diumenge no és el millor. Cal suposar que tornarem a tenir uns mesos d’incertesa. Rajoy, amb més fermesa que fa 6 mesos tornarà a reclamar o bé la gran coalició amb els socialistes o bé que aquests li faciliten la investidura.

Però si Pedro Sánchez és coherent amb el que va dir durant la campanya, no ho hauria de fer. Fer president a Rajoy per activa o per passiva seria avalar la corrupció del PP. Facilitaria l’abstenció del PSOE què el PP canviés de líder? Potser sí, però no crec que el PP estiguin pel tema.  

Vistos els resultats de diumenge i comparant-los amb els de desembre, tinc el convenciment que unes terceres eleccions (ja ho sé que tothom va dir que no passaria) beneficiarien el PP que trauria o al menys fregaria la majoria absoluta. Què més els hi pot passar als populars? Ni casos de corrupció ni ministres relacionats amb afers foscos semblen afectar-los.

Si a aquesta situació d’incertesa li sumen l’immobilisme català pendent d’altres temes, ens trobarem amb una confluència de situacions que pot acabar afectant els ciutadans més febles. La prorroga dels pressupostos de la Generalitat per aquest any no va ser una bona notícia. Però tampoc és una bona notícia tenir un govern que no governa amb dos partits que el conforme pendents de la seva rendibilitat electoral.

Tot i que pot sonar a disbarat, ara per ara, crec que el més procedent a Catalunya seria tornar a fer eleccions on ERC i CDC es presentessin per separat. Junts pel Sí va ser un matrimoni de conveniència, un invent que no va funcionar.

Però no ens oblidéssim que hi ha un partit emergent que aglutina una bona part del vot de l’esquerra i que tindrà molt que dir: En Comú Podem. D’aquí que tingui més núvies que dates lliures per a la boda.