BÉ PER LA REVISTA AMPOSTA

No ho heu llegit malament, no. Normalment quan he parlat de la Revista Amposta ha estat per criticar allò que no m’agrada, però aquesta vegada (serà l’excepció que compleix la regla?) he trobat una cosa diferent i que m’ha agradat. Efectivament al número del mes d’abril que va arribar als subscriptors i quioscs per la meitat de maig hi va haver un treball que em va sorprendre gratament. Es tracta de la primera part d’un extens reportatge signat per Montserrat Soriano-Montagut i que portava per títol: ‘La història de l’emblemàtica botiga ‘del Gall’, regentada, durant gairebé 80 anys, per la nissaga familiar dels Figueres’. Cal recordar que la mateixa Montserrat Soriano-Montagut amb d’altres erudits ampostins com ara Marius López Albiol i Maria Josep Margalef van fundar l’any 1990 l’Institut d’Estudis Comarcals del Montsià i tot i que de tant en tant havien publicat algun número de la revista Ramàs amb treballs de recerca, la seva activitat es centra més en organitzar esdeveniments literaris. Malgrat tot, penso, mai s’han vist complertes les expectatives que van crear en el moment de la seva fundació. Que la Revista Amposta que si fa o no fa és l’òrgan d’informació oficial de l’Ajuntament de la nostra ciutat hagi ofert un espai per a publicar treballs de recerca sobre temes relacionats amb la nostra ciutat em sembla un fet insòlit i molt interessant. Espero que després de publicar la segona part del treball en un proper número de la revista n’arribin molts altres que posin en valor la dedicació i el sacrifici de moltes ampostines i ampostins ‘anònims’ però que van aportar el seu granet d’arena per a edificar l’Amposta del futur. No vull acabar l’escrit sense mostrar la meva tristesa per la desaparició d’una gran part del teixit comercial de la nostra ciutat. Aquell comerç que, com la nissaga dels Figueres havia passat de les mans dels iaios primer, a les dels pares per acabar a les dels fills i nets. Amb l’arribada de la globalització, els grans supermercats i les cadenes comercials la majoria d’aquest comerç local i sovint de proximitat pràcticament ha desaparegut. Potser dintre d’unes dècades encara hi haurà estudiosos en escriure episodis de la història de la nostra ciutat però quan vulguin fer-ho sobre famílies ampostines dedicades al comerç (o d’altres tipus d’activitats econòmiques familiars) es trobaran que a partir de les dècades dels ’80 i ’90 amb un buit que mai més s’omplirà i per tant, caldrà retrocedir a èpoques anteriors per a poder investigar i elaborar els seus treballs... Això si és que troben el material adient per a poder-ho fer ja que no tothom té cura de conservar els arxius familiars amb les millors condicions.

DIARI DE L’AGOST. DILLUNS 21

LA CIUTAT TANCADA

No és el títol de cap llibre però ho podria ser. Una bona part dels establiments d’Amposta tanquen el dia del bou (normalment dissabte) i s’estan dues setmanes tancats: La de festes i la següent. D’altres (la majoria d’alimentació) la setmana de festes tanquen per la tarda i la següent s’agafen festa tota la setmana. Dels establiments on vaig habitualment, ha tancat la fruiteria, el quiosc, la perruqueria... Això vol dir que m’hauré d’anar a buscar la vida a d’altres llocs.

No he estat al mercat, però si la setmana de festes ja hi havia moltes parades tancades, tampoc seria tan estrany que aquesta setmana també n’hagin tancat moltes. Menys mal que sempre queden els súpers.  

UNA ALTRA VISIÓ DE LES FESTES

Fa uns anys ens havíem d’esperar que sortís la Revista Amposta del mes de setembre per a poder veure l’àlbum fotogràfic de les Festes Majors. Ara es poden veure en directe o quasi bé. La gent publica per les xarxes socials fotos dels actes que va a veure i alguns, els més atrevits (o atrevides) se fan fotos amb els protagonistes.

Punt i a part (mai millor dit) per a Ramón Bel, el nou Ramon Cardús de les Terres de l’Ebre, segons el qualificava un periodista de cuyo nombre no quiero acordarme... Com professional de la comunicació que és, Ramon publica fotos i vídeos de tots els actes, fins i tot hores abans de que comencin, com és el cas dels preparatius dels focs artificials d’anit que, com sabeu, solen marcar el final de festes, tot i que sempre queden actes. I més enguany degut a la cancel·lació de gran part dels actes de divendres a causa de l’atemptat de Barcelona que ens va deixar a tots i a totes marcats per sempre més.

UNA MICA MÉS DE MANTENIMENT

Tots recordareu el greu doble atropellament que hi va haver al pas de vianants on comença l’avinguda de Catalunya. Què fa dues setmanes?

Avui he creuat el pas de vianants que creua la carretera de Santa Bàrbara i uneix els establiments de la zona comercial que hi ha a tots dos costats. La veritat és que per allí hi passo moltes més vegades en cotxe que a peu i per això estic més pendent de la circulació que no de l’estat de la pintura. Avui me’n he adonat que aquest i molts més estan mig esborrats.

Els passos de vianants han d’estar sempre el suficientment senyalitzats i visibles: Ben pintats i amb senyalització vertical que ho anunciï. Si tot i això hi ha gent que no els respecta (per a res!), si estan mig esborrats ja tenen l’excusa perfecta per a dir que no els han vist.

Aquest precisament de la carretera de Santa Bàrbara (per on passen milers d’alumnes durant el curs lectiu) i d’altres (com el que creua l’avinguda de Santa Bàrbara tot just davant de la parada de busos), per l’afluència de vianants que tenen haurien d’estar sempre impecables.

EL PARANY D’ABAIXAR IMPOSTOS

Dissabte llegia els següent titular del Periódico: Hisenda xifra el cost de la rebaixa fiscal en 12.473 milions.  

Això que vol dir? Què mentre uns pagaran menys impostos (normalment els més rics), els altres rebrem menys ajudes i tindrem uns serveis públics més deficients.

Aquests darrers anys s’ha comentat molt que el Govern de l’Estat ha hagut de pegar ma moltes vegades a la guardiola de les pensions fins esgotar-ne pràcticament el seu capital. I per a què ho ha fet’ Per a tapar forats (com diríem en termes domèstics)

Si ara, damunt, es disposa de més de 12.000 milions menys, ja ma direu a mi...

Hi ha solucions? Sí, evidentment què hi ha. La primera serà apujar els impostos a les rendes més altes, però com són els que voten el PP, o ho faran. I segona lluitar contra el frau, tant fiscal com de la Seguretat Social.

Però tal com denuncien sovint els sindicats, l’Estat destina pocs recursos a lluitar contra el frau. Només cal veure que les plantilles de treballadors de l’Agència Tributària i de la Tresoreria General de la Seguretat social disminueixen anys rere any. ¿Quants anys ha estat congelada l’oferta d’ocupació pública adduint motius d’estalvi a causa de la crisi?

Com sempre passa, no ens expliquen tota la veritat. 

COMERÇ GLOBAL

Una de els conseqüències de les polítiques neoliberals dels governs de dretes que tenim instal·lats a la majoria dels països del primer món, és la globalització del comerç.

No parlaré de l’acord semi-secret que s’està negociant entre els Estats Units d’Amèrica i elsestats desunits d’Europa, el TTIP, ja que no disposo de l’opinió necessària per a fer-ho. Us vull parlar de coses més properes, d’aquelles que cada dia veiem que passen als nostre costat.

La passada setmana, un criador de conills de la Galera em va explicar les dificultats que està patint el sector. El preu del conill baixa a nivells mai vistos i que, fins i tot, no compensen les despeses de producció. Fins i tot s’ha arribat a no tenir preu de referència a la llotja de la Càmera de Comerç.  A diferència d’altres sectors com l’aviram o el porcí, la integració del conill és molt complicada. Tot i això, sembla que és el que ara es pretén.

Segons el testimoni d’aquest criador, al majorista que ara els hi compra, sé li està tramitant un préstec de la Unió Europea per a poder construir unes instal·lacions per a una capacitat total de 30.000 mares. Si tenim en compte que el conill és un dels animals que es reprodueix més i més fàcilment, la quantitat és molt important, molt més del que pot aparentar a primer cop de vista.

Si ara ja tenen unes enormes dificultats per a tirar endavant, ja que el petit ramader no té cap tipus de capacitat per establir els preus (les grans cadenes de supermercats també hi tenen que veure molt), de portar a terme la mesura, seria el final del petit criador de les nostres comarques.

L’època d’or del cunicultor va ser aproximadament fa uns 30 anys. En aquell temps a la Galera i a d’altres pobles veïns hi havia gran quantitat de granges que criaven conills i que anaven força bé. Tant que un amic meu em va recomanar que me’n fes una, en una època on jo no tenia treball. Afortunadament no vaig fer cas de la recomanació del meu amic. No és que m’hagi anat molt bé, però tampoc és per a queixar-me i segur que molt millor que el que li ha anat al meu amic que va haver d’abandonar l’explotació.

El cas els conills no és l’únic. Diumenge llegia al diari que un cas semblant els hi estava passant als productors de llet, fins al punt de que també, les darreres vaqueries, hauran de tancar.

Sobre això també vull explicar una anècdota. Uns altres amics d’Amposta, aprofitant l’enorme auge que van tenir farà igual 40 anys les explotacions làcties, van posar-se un negoci de venda de munyidores. Amb el descens del sector degut a l’establiment de quotes per part de la Comunitat Econòmica Europea (llavors es deia així i així s’hauria de continuar dient), la família es va arruïnar.

I com es lluita contra els interessos econòmics de les multinacionals i altres sectors dominants? L’intent del Km 0 pot ser una solució als problemes dels petits productors, però hi ha d’haver prou demanda per absorbir el consum de la producció que no entri pels canals habituals. I avui en dia no és fàcil. Una de els conseqüències de la crisi ha estat que cada cop hi hagi més rics que, en aquest cas sí, són hipotètics consumidors dels productes de proximitat, però també ha matat a les classes mitjanes que eren, no ho dubteu, les que movien l’economia dels països desenvolupats.      

EPISODIS ELECTORALS. LES PROMESES

Hi ha una dita castellana que diu: Mucho prometer hasta joder i después de haber jodido, no me acuerdo de lo prometido... La traducció electoral podria ser aquesta: En campanya es promet el que calgui que una vegada haurem guanyat, ens en oblidarem. I és que la majoria de la gent són babaus i tot i que els polítics ens prenen el pèl constantment, nosaltres, ases que ases i els seguim votant: A qui em de votar, sinó...  

Però és evident que no totes les promeses són realitzables i més si tenim en compte que estem vivint una època en la qual no tot són flors i violes...  

Recordeu-vos-en que durant la campanya electoral del 2011, l’alcalde va prometre un nou cap a tocar de la plaça de la Castellania d’Amposta, que en 4 anys no s’ha fet i pel que sembla va per a llarg (no sé si aquesta vegada ho porten al programa)

El que em va cridar l’atenció són les ganes de marejar la perdiu dient que fomentaran el comerç local. No sé si és veritat, però sempre s’ha dit que els comerciants (com a col·lectiu) voten CiU. Per tant, han d’impulsar alguna mesura per a no perdre el seu vot.

Bé, vosaltres (en una majoria) sou ampostins de naixement, jo no. De totes formes, de jove hi baixava moltes vegades, normalment per anar al cine. L’altre dia li recordava a Clara la de la Gavina (ara que està a punt de jubilar-se), que abans es deia la Aranya i que quasi al davant hi havia la llibreria del Sr. Roig (tiet del venedor de ‘bombilles’) on comprava la Hoja del Lunes els dilluns que havia d’anar a presentar-me a l’INEM.

La llibreria del Sr. Roig va tancar una vegada es va jubilar el propietari, però, des d’aquella època, quantes botigues han tancat? A part de la de Vives, a la plaça de la Vila, abans d’arribar-hi n’hi havia una altra, així com darrere de l’edifici de la Caixa, a la plaça del Mercat. Feu memòria, ja veureu com segur que us en recordeu de moltes més...

La mort del comerç local ve provocada pes supermercats. El primer establiment que es podria considerar com a tal a Amposta va ser la Unió, una cooperativa que van obrir els comunistes ampostins i que va obrir allà on havia estat el cinema Bahia. La meva dona, que hi va treballar, sempre m’ha dit que el seu tancament va ser degut al Preko, que pertanyia a la distribuïdora que els subministrava el gènere. Quan van obrir van posar els preus molt més baixos, fins que la Unió no va poder aguantar més i va haver de tancar.

Des d’aquell Preko, quantes grans superfícies han obert (i tancat) a Amposta. No cal fer cap exercici de memòria, però si enumeraré les que hi ha ara: Mercadona, Lidl, Caprabo, Dia, Aldi, Eroski i els darrers d’aterrar, Vidal. Si no m’he errat, fins a 7 grans superfícies d’aquelles que disposen d’aparcament per a facilitar poder-hi arribar amb cotxe. Totes els anteriors tenen un comú denominador: que tenen un gran sortit de productes, des de l’alimentació, al tèxtil, al parament per a la llar, a petits electrodomèstics, etc. Però encara n’hi una altra dedicada al calçat exclusivament: Merkacalzado.

Després de permetre la instal·lació a Amposta de tants grans superfícies (i les que no han vingut, com per exemple el Decathlon), després de promocionar una zona comercial que havia de ser la solució per a l’economia ampostina, després d’haver fet tot tipus de campanyes (infructuoses), després d’haver pregonat als quatre vents que Amposta era la capital comercial de les Terres de l’Ebre, etc. Ara resulta que se’ls acut prometre que promocionaran el comerç local...

Ah! I CiU de Tortosa ha promès la construcció d’una nova piscina, quan ha estat quatre anys sense parlar de piscines perquè era una paraula tabú per a l’equip de Ferran Bel.

Per als més desmemoriats, els hi recordaré que fa 4 anys van prometre una reforma integral de les antigues piscines, entre el camp de futbol i l’IES Joaquín Bau. Van començar les obres d’ensorrament, per a fer creure a la gent que anava de debò, però s’han passat 4 anys sense fer-hi res.

Ja ho sabeu: mucho prometer hasta joder...

Esteu avisats!            

FESTA DEL MERCAT A LA PLAÇA: APARADORS (1)

HA PARIT LA BURRA

Avui (11-03-2015), el diari digital Aguaita es feia ressò d’una notícia que va donar ahir la Cadena Ser.

La notícia fa referència a les suposades irregularitats comptables que es van produir a la Federació de Comerç d’Amposta i per les quals va dimitir la presidenta ja fa quasi dos mesos.

La notícia va er vox populi a Amposta a partir del dimarts dia 20 de gener. Com us podeu imaginar, ràpidament va córrer com la pólvora per la nostra ciutat. Però a pesar d’això i malgrat la notícia va ser filtrada a algun mitjà de comunicació, aquest ho van silenciar.

Les suposades irregularitats comptables s’elevarien, aproximadament, a una xifra que estaria pels voltants dels 50 i dels 55 mil euros.  

Ja havien passat unes setmanes, un dia vaig parlar a un dels socis de la Federació que em va mostrar la seva contrarietat pel mutisme que hi havia.

-Al menys ens podrien donar una explicació... –Va raonar-.

Efectivament, primer que ningú, els socis de FECOAM haurien hagut de conèixer quina era la situació que estava vivint al si del comerç local. La dimissió de la que havia estat presidenta 17 anys (informació extreta de l’Aguaita) no és un fet sense importància i per la que no calgui donar explicacions.  

Van passar els dies i vaig tornar a tenir una conversa d’allò més interessant. La persona en qüestió, que havia estat membre de l’executiva de FECOAM ja fa un bon grapat d’anys, em va explicar que sinó havia transcendit als mitjans havia estat per les advertències de l’advocat de la presidenta. Segons sembla, l’advocat havia amenaçat en querellar-se contra tots aquells que difonguessin la notícia sense tenir proves dels fets.

També em van explicar que, des de l’Ajuntament d’Amposta es va pressionar a diversos mitjans territorials per a que silenciessin notícies relacionades amb l’alcalde o el cas que ens ocupa, ja que (a ningú sé li escapa), estem a pocs mesos d’una de les cites electorals més importants, com són unes municipals.  

Per molt que diguin els mitjans que són independents, la independència (real) resulta molt cara, ja que això significaria haver de renunciar a rebre subvencions estatals i posar propaganda institucional.

Aquells mitjans que no es porten bé i airegen els draps bruts d’una administració, deixen de rebre subvencions (si és que n’atorguen) o bé no reben contractes publicitaris, la qual cosa minva la capacitat de fiançament i sovint acaben plegant. Així de dura és la vida...  

Recordo que el setmanari el Triangle que dirigeix el capellà i periodista Jaume Reixach, va haver de passar per una situació similar durant els darrers anys del pujolisme, ja que cap departament de la Generalitat es feia auto-bombo a la revista.

La burra ha trigat casi dos mesos en pair, però al final ho ha fet. Com diu la dita: val més tard que mai... 

MANCA DE RIGOR INFORMATIU A LA RA

La RA (o Revista Amposta) no es caracteritza precisament pel seu rigor informatiu ni per la imparcialitat dels seus reportatges. Fixeu-vos sinó en aquestes dues fotos.
La primera es va publicar en portada al número del mes de setembre quan s'anunciava l'arribada de una nova cadena de supermercats a la nostra ciutat. Una més? -us preguntareu- sí una més!
I la segona es va publicar a les pàgines interiors del número del mes d'octubre. Ah! I amb foto inclosa de la presència del Sinyor Ancalde. La veritat, amb la vida social que porta aquest home, no sé com li queda temps per atendre les seves obligacions familiars. I qui diu familiars diu d'amistat... O d'altres...
En el primer cas, s'entén perfectament que la direcció del nou súper no sabés encara quants treballadors acabaria contractant.

La segona, en canvi, trobo que ja ho podrien saber, no?
El més fàcil és que l'encarregat de cobrir la notícia, no se'n recordés de preguntar quants treballadors, finalment, serien contractats. Després, durant la redacció, algú va dir:

-Posem, el mateix, segur que ningú se'n adonarà...

Ah! Però aquí estic jo per a treure punta al llapis...  

MANEL FERRE I EL NOU CONTE DE LA LLETERA

Sembla ser que ara sí, ara va de bo... Arriben els Supermercats Vidal a Amposta per a instal·lar-se allà on va estar el Mercadona, es a dir, baix de la plaça Adolf Ventas, a tocar del canal.

Manel Ferré li ha faltat temps per anunciar al Canal 21 que els de Vidal (no confondre amb els de l’antiga bodega també al costat del canal però una mica més amunt) crearien entre 25 i 30 llocs de treball a Amposta. Fantàstic, ja em trobat la solució al problema de l’atur. Després que vinguin d’altres cadenes alimentàries i de bricolatge i de parament de la llar... En pocs mesos els pagesos no trobaran a ningú per replegar les collites.

Quantes vegades ens haurà contat Ferré històries semblants? A la inauguració del Carrefour on hi va estat el seu màxim dirigent Rafael Arias-Salgado (aquell que va ser ministre amb la UCD i després es va acabà fent del PP) i els seu mentor (el mentor de Manolito volia dir: Rojo y Gualdo) va dir que es crearien uns 1.000 llocs de treball. No ho va aclarir, però cal pensar que pera tota la zona comercial: Futuro Ciudad Amposta (un nom molt apropiat per a un dels pobles més catalanistes de les comarques del S de Catalunya)

Al final, el Carrefour (Què se’n a fet? Hi passo sovint i no en queda cap evidència) en va crear 47 i de la resta dels comerços no hi ha xifres oficials, però com van ser tan efímers, tampoc cal trencar-se més el cap...

Ara s’en crearan entre 25 i 30. No està malament. Però el que mai es diu en aquests casos és quants de llocs es destruiran. Abans de l’arribada de les grans àrees comercials, Amposta estava plena de botigues de queviures, panaderies, carnisseries... El mercat funcionava a ple rendiment... Com està ara mateix el comerç de proximitat? Si algú ha de comprar un quilo de tomàquets o el comprarà als nou supermercats de Vidal o el comprarà al Mercat o bé al de Gombau... Però no en comprarà tres. I ja que estarà al Vidal, aprofitarà per a comprar més coses que tampoc comprarà a les botigues de proximitat del barri... Per tant, tal i com ja ha passat històricament, altres comerços hauran de tancar o reduir personal per l’arribada del nou súper...

També m’han dit que si l’Àrea de Guissona ha d’obrir un altre centre comercial a la sortida d’Amposta en direcció a la Ràpita... No hauria pogut aprofitar les instal·lacions que va deixar el supermercat Plus (que per cert, va obrir i tancar dues vegades)

Des de fa uns mesos, el darrer conill que ha sortit de la txistera és reconvertir la fracassada (FRACASSADA) zona comercial de Futuro Ciudad Amposta en una zona lúdica (després de FRACASSAR la zona lúdica de Tosses) De moment, l’AMPA del col·legi del Sagrat Cor (o sigui, de les monges) ja han adreçat una carta al Sinyó Ancalde per a dir-li que no volen la Metro allí on estava el Carrefour) Després de les obres del carrer Major i la plaça de l’Ajuntament, ja tornem a tenir polèmica a Amposta. Però deixeu a Manolito i les seves relacions amb l’empresariat del secor sanitari tranquil, voleu?

Per cert, l’ancalde va aprofitar l’oportunitat que li va donar el Canal 21 per a dir que si les obres que s’estan fent a Amposta (estació de busos, residència gent gran i antic escorxador) no es van adjudicar a cap empresa ampostina, és perquè no se’n va presentar cap, però moltes de les subcontractes (sempre a preu més baixos) si que les estan fent empreses locals.

Tal com diu Xavi Castillo (Pot de Plom) això s’hauria de veriguar... A veure si Manolito diu la veritat o una vegada més ens vol ensarronar... 

D’ESTRATÈGIES COMERCIALS

Durant aquests darrers dies està sent tema de conversa la campanya que fa la cadena de supermercats Caprabo comparant el preu dels seus productes amb la cadena rival Mercadona, líder a Espanya en distribució d’alimentació. L’objectiu és demostrar que Caprabo no és tan cara com es pensa la majoria de la gent i, fins i tot, torna els diners si es demostra que als supermercats de Juan Roig el mateix producte es ven més barat.

On està el parany? Perquè teniu clar que algun truco hi ha d’haver, no?  En que la gama de productes que ven Caprabo és molt diferent a la que ven Mercadona. Que hi ha coincidència en alguns productes, per suposat que sí, però mentre la primera ven més productes de marca, la segona en ven molts de la seves marques blanques: Hacendado, Bosque Verde i Delyplus (no sé si me’n deixo alguna)  

De moment, Caprabo ja ha aconseguit un dels seus objectius: que se’n parli. Avui mateix he llegit la notícia al Periódico y també al portal de Yahoo. En un primer moment això portarà més clients als seus supermercats i, a part de vendre els productes més habituals, segur que els animarà a comparar-ne d’altres de més qualitat, però també més cars.

Una altra estratègia comercial basada també en la comparació de productes, la ca protagonitzar fa uns anys la marca de sucs Don Simón que, en un anunci de televisió, els comparava amb els de la marca Minute Maid. Mentre no es desqualifiqui el producte de la competència,  aquesta tàctica és legal.

LA CRISI ES FA EVIDENT A CASA NOSTRA

El tancament de l’empresa Naturantaix de la Sénia és el darrer exemple de l’evidència  de la crisi que afecta les nostres comarques. Però abans n’hi van haver molts més: Vidres Guardiola, Lear, Medesa i un llarg etc, sobre tot moltes empreses del sector de la construcció i la fusta que han deixat sense feina a milers de treballadors.

Però també petites botigues. Algunes amb treballadors, d’altres, simplement amb els seus propietaris. Les darreres de les que he tingut constància que volen tancar així que passi la temporada de les rebaixes de l’estiu, són Tejidos Barcelona (les tendes d’Amposta i Tortosa, la de Forés a Amposta i la de Bòmboli, a la zona comercial de Futuro Ciudad Amposta seria la darrera de les tendes que han anat tancant successivament en el darrer any (la zona comercial, recordem-ho, es va obrir el desembre de 2010)

Passant per Masdenverge també vaig veure que es traspassava el restaurant Alfonso, a tocar de la carretera. Els comentaris que havia escoltat d’aquest restaurant eren força positius. Evidentment no estem parlant d’un restaurant de cuina d’autor, però sembla que es menjava prou bé.
HI ha molta gent que en èpoques de crisi, sobre tot quan es queden sense feina o se’ls hi esgota l’atur, tenen la idea de fer-se autònoms i, son molts, els qui opten per muntar un bar, ja que no cal molta experiència per portar aquesta mena de negocis, al menys que et vulguis especialitzar-te en alguna cosa. Per això mateix passa el que passa i n’hi ha que tanquen al poc temps d’obrir.
Emprenedors sí, però també innovadors. Amb idees imaginatives per a incidir en sectors poc explotats que puguin resultar rendibles. Però d’aquests, desgraciadament n’hi ha pocs.  

EL TRACTE DESIGUAL DEL MERCADONA

No sé si coneixeu els sucs naturals del Mercadona. He de confessar-vos que en sóc fan i que en prenc des de fa molt de temps. Tradicionalment n’hi ha hagut de taronja, mandarina, pinya i, més recentment, de maçana. També se’n trobaven de dos mides diferents: d’un litre i de ¼ de litre, per poder emportar-te’l a qualsevol lloc.

Si us en heu adonat he dit “se’n trobaven), perquè des de fa un parell de mesos, dels petits, no se’n troben. Cada dia, un d’aquest petits, me’l emportava per a prendre’l al treball.

Quan es preguntava a les dependentes, només et deien que “hi havia hagut un problema i que no en servien”.

La setmana passada la meva dona va anar a Vinaròs amb el nostre fill gran. Com van aparcar davant mateix d’un Mercadona, abans de marxar, van entrar-hi ha comprar a llet i alguna cosa més. La sorpresa va ser que a Vinaròs si que n’hi havia de petits i, com és lògic, me’n va comprar.

Després d’aquell dia vaig passar pel nou Mercadona de Tortosa per veure si també n’havien començat a subministrar, però no, n’hi havia de grans, però no de petits.

Llavors li vaig dir a una dependenta que “les hi prenien el pèl” i em va respondre que ja ho sabia i que a Catalunya hi havia coses que no les serveixen.

Per cert, a Vinaròs de “Llet Nostra” (els hi faré publicitat) no n’hi havia. Sembla ser que només se’n troba als centres de Catalunya. En canvi d’altres productes autòctons dels nostre territori (oli, arròs), no se’n troba ni aquí ni allí.    

LA CONSTATACIÓ DE LA CRISI

El passat divendres vaig voler aprofitar els darrers dies de rebaixes per a comprar-me algunes peces de roba. Em vaig traslladar a Tortosa a una cèntrica botiga de roba. Al aparador s’hi podien veure tota mena de roba, des de vestits de mudar a pantalons, camises, jerseis, etc. Tot de temporades anteriors. Algunes de les peces que allí s’exhibien eren de fa dues o tres temporades, ja que jo en tinc d’iguals. Una vegada dintre, ja s’hi podia veure roba d’aquesta temporada i fins i tot per desembalar, segurament per a la primavera que ve.

No recordo que mai abans als aparadors s’hi posessin els saldos. Sempre s’havia posat la millor, la que més cridés l’atenció. Recordo una anècdota que em va explicar una botiguera del carrer Major d’Ulldecona. Em va explicar que un dia va entrar un inspector de comerç de la Generalitat i la va advertir de que la roba que de l’aparador havia de portar el preu ficat. Ella li respongué que “ja ho sabia i que si ho feia així és perquè a l’aparador s’hi solien ficar les millors peces de roba que, normalment eren les més cares; això es feia com a reclam para que els hipotètics clients entressin a preguntar i, una vegada dintre, se’ls hi ensenyava la resta, normalment, més barata”. L’inspector li va dir: “Vostè sap vendre!” I la botiguera li va respondre: “És la meva feina!” Està clar.

Avui en dia el reclam és la roba barata. El comerç, en general, està tan parat que hi cal exposar els estocs de temporades anteriors a uns preus molt rebaixats per a cridar l’atenció del futur comprador. Com han canviat els temps!
Dissabte vaig parlar amb un autònom. Em va dir: “Saps per què la majoria dels autònoms no tanquem portes? Perquè no tenim atur i perquè molts tenim el local de propietat, per tant, mentre a final de mes no tinguem que posar diners de la nostra butxaca, anem aguantat”. Tenia tota la raó.
Però el més sorprenent va ser quan em va dir que “al final creuria en la teoria de la conspiració”. Segons ell, quan la crisi s’acabi (que s’acabarà) haurem perdut la majoria de drets (socials i laborals) Li vaig dir que ja sé la podia creure, que era com ell deia. Li vaig explicar que fa unes setmanes vaig escriure un article titulat “La contrarevolució financera”, però que cadascú li podia posar el nom que volgués.
L’actual conjuntura econòmica portarà la ruïna a la majoria dels petits empresaris, d’aquells que més depenen del client “de costat de casa”, al menys que acabin prenent iniciatives innovadores que els hi permeti créixer i expandir-se. I potser ni així.   





QUINA CANÇÓ MÉS ACTUAL!!  

REBAIXES

La nostra estada diumenge a Barcelona ens va permetre anar de rebaixes pel Portal de l’Àngel, una de les zones més comercials de la ciutat. A la meva dona li feia gràcia comprar-se unes sabates i una bossa.
Els diaris del dia parlaven d’unes rebaixes entre el 40 i 50 %, però això no era igual per a tots els articles. Les sabates (en totes les varietats: botes, botins, etc.) la rebaixa era d’un 10 % aproximadament, sobre tot en aquells articles de gama més alta. Evidentment les rebaixes no eren tan atractives com, en un primer moment, es podia preveure. En canvi, en bosses, si que la rebaixa era considerable. A la tenda on la meva dona va acabar comprat, no hi figurava el preu anterior, però podies trobar bosses a partir d’uns 12 euros. No puc avaluar la roba ja que ni ella ni jo varem entrar a mirar res.

Vaig pensar que, potser, la causa de que els preus no estiguessin tant rebaixat és que, potser durant el mes de desembre ja s’aplicaven descomptes per fer els preus més atractius i poder vendre més, en un període que, segons es diu, les vendes van anar molt malament. A mesura de que vagin passant els dies, segur que, poc a poc, els articles aniran baixant de preu. No és bo per al botiguer que es quedin estocs d’articles de temporades anteriors. D’aquí els ouletts.

Aquest matí, a la ràdio, tot i fer un bon balanç del primer dia de rebaixes, es parlava que les afluències més grans les havia tingut el gran comerç i que a les petites botigues, l’afluència de públic havia estat molt menor. Imagino que també dependrà de zones, perquè on jo hi vaig ser, les tendes petites es veien ben plenes.
Per ampliar la notícia, s’han pogut escoltar unes declaracions del president del gremi de botiguers de Barcelona on, segons la seva opinió,  les èpoques de rebaixes “s’haurien de suprimir i canviar-ho per uns preus molt més ajustats per part dels comerços durant tot l’any”. Tal vegada tingui raó, ja que es pressuposa que als articles se’ls hi aplica un marge de benefici molt elevat. Per això, durant els rebaixes, els descomptes sobre els preus de temporada poden ser tan elevats.

IDEES IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI XX

 

Avui us vull explicar una iniciativa que no ha estat única, ni tan sols pionera, vaja, que no és “imaginativa” pròpiament dit. És, diria jo, una raó de supervivència de la pagesia.

Ahir, llegint el diari Público vaig veure dos anuncis sobre el mateix. El primer a la pàgina 21: Naranjas Kuka. I el segon a la 43: Naranjas Gourmet de Orihuela.

Aquest fet em va donar que pensar. Sempre he sentit a dir que els intermediaris són els que fan encarir el producte amb els marges de beneficis que apliquen sobre els productes agraris. Coneixeu l’anècdota de l’enciam, no? D’aquell pagès que va posar dintre d’un enciam un paper amb el preu que li comprava l’intermediari i el telèfon per a que, una vegada comprat, la clienta li digués quan li havia costat a ella.

I quantes vegades heu escoltat als pagesos parlant dels baixos preus que els hi estan pagant les mandarines, garrofes u olives? Darrerament, jo, unes quantes.

La venda directa al consumidor utilitzant les noves tecnologies és una bona manera de deslliurar-se dels intermediaris i afegir, només, les despeses de transport.

Si us en recordeu, al número XIX del mateix apartat us parlava de les possibilitats que té Internet, sobre tot durant l’època de crisi que estem vivint. Aquí teniu un exemple força clarificador del que us estic dient.

Vaig recordar que, ja fa uns anys, Francisco Arjona, pare d’un remer internacional del Nàutic, em va preguntar que era el que tenia que fer per vendre taronges per Internet. Li vaig explicar el millor que vaig saber.

I ahir al vespre, mentre visitàvem la fira de Santa Llúcia, en arribar a la parada de fruites i verdures Joan Castellà, vaig comentar-los l’eventualitat i la seva dona em va explicar que n’eren pioners i que no sols t’ho transportaven als pobles veïns, sinó a llocs molt més allunyats, fins i tot de les Espanyes (no m’ho va dir així, però ara mateix no me’n recordo dels pobles i ciutats que va esmentar)

Amb aquesta manera de comprar segur que el pagès se’n surt beneficiat, però també el comprador que s’estalvia de que la fruita i la verdura es passi dies per les cambres frigorífiques i que s’estigui carregant i descarregant contínuament.     

EL CARREFOUR "EN NEGATIU"

Una cosa és la imatge de marca que es vol transmetre i l’altra ben diferent és el funcionament intern, el que es cou a la cuina, el que ja entre bastidors.

Avui us vull parlar de la marca Carrefour i dels anuncis que, les darreres setmanes estan passant per televisió. Cal reconèixer que els anuncis són força vistosos i mostren la cara més afable de la marca: aliments sense gluten per a celíacs, paper provinent d’arbres certificats, fruites i verdures ecològiques, etc. L’anuncia acaba dient: “Carrefour, com ... (per exemple Celia o Paco), en positiu”.

Però ahir em vaig sorprendre negativament quan vaig llegir al Triangle que el sindicat agrari Unió de Pagesos està en peu de guerra contra la cadena de supermercats francesos. El motiu és que, com fixen el preu de compra, estan pagant una misèria als pagesos catalans pels seus productes, sobre tot l’oli d’oliva verge i les taronges.

És freqüent que els grans distribuïdores fixin els preus de compra i, normalment, sempre solen ser molt baixos, com és el cas de Carrefour. De vegades, els pagesos prefereixen malvendre els seus productes abans de que la collita es pugui arribar a perdre. El preu que arriben aquests articles als consumidor, ja és una altra cosa. Normalment, el client, en el millor dels casos, no hi aprecia cap diferència substancial. I, en els pitjor dels casos, ni se’n assabenta d’aquestes pràctiques, legals, però del tot reprovables.

No és la primera vegada que tinc constància de fets semblants. Una vegada, Tomàs Collell un ampostí que ara està per Màlaga, treballava per a una determinada marca de productes derivats de la carn (fuets, mortadel·la, pernil dolç i salat, etc.) Òbviament no citaré la marca encara que la sé. Una cadena de distribució va voler fixar el preu (a la baixa, evidentment) del pernil dolç. Davant d’això, el fabricant li va posar més fècula i aigua. Qui hi va sortit perdent? El consumidor. Possiblement estava a més bon preu, però la qualitat havia baixat substancialment.

Una vegada, la meva dona, va testimoni involuntari de l’existència d’una remesa de producte de baixa qualitat. Estava a una botiga de poble i va entrar el repartidor d’una determinada marca de cafès. En veure que el lloc destinat al prestatge encara estava quasi ple, li va preguntar a la propietària de l’establiment el motiu de la poca venda. La senyora li va dir que perquè les clientes s’havien queixat de “no era tan bo”. El repartidor li va demanar disculpes i li va dir que, per error, li havia deixat part d’una repesa destinada a un súper i que li canviava sense més problemes.

També passa amb altres productes. Per exemple jo ho noto amb una marca de bitter sense alcohol: és més bo quan el faig al bar que no el que compro para casa al súper.

I no us heu “mosquejat” de perquè la diferència d’envàs (més prim i allargat) de la primera marca mundial de coles quan te la serveixen al bar. A què es degut? Segurament a una diferència de qualitat del producte.