CARTA ENVIADA A DIVERSOS DIARIS

EL GRA D’UCRAÏNA

Se’ns està advertint que per culpa de no poder disposar del gra que hi ha retingut als ports d’Ucraïna podem arribar a patir una gran crisi alimentària mundial. El darrer en fer-ho ha estat Josep Borrell, l’alt representant de la UE per a Afers Exteriors i Política de Seguretat. Anem a veure... L’any passat quan només feia uns mesos que havia començat la guerra entre Rússia i Ucraïna era factible que pogués passar, però una vegada passat el primer anys, d’haver una crisi mundial d’aliments, des del meu punt de vista no es pot imputar a la guerra. ¿Quines mesures han pres la resta de països del món per a prevenir la possible crisi? ¿És que no hi ha més terra per a fer blat, ordi, avena, etc. que els camps d’Ucraïna? En una any, ¿no han tingut temps per a planificar quins cultius son els més necessaris i així pal·liar el dèficit que genera la guerra? ¿No hi hauran segones intencions darrere de l’advertiment?

DIARI DE L’AGOST. DIJOUS 10

LA BATALLA D’STALINGRAD

Segurament pensareu que té a veure la batalla d’Stalingrad al diari de l’agost. Hi té que veure... Fixeu-vos.

Ahir per la tarda quan anava a casa mons pares me vaig posar a parlar amb un veí de casa nostra que també té una casa per aquella zona. Parlant, parlant, va sortir que jo era de la Galera i que la família de la seva dona hi tenien uns amics que solien visitar sovint. De seguida vaig saber de qui estava parlant.

-Sí, el tio Juanito va estar a la División Azul –li vaig dir-.

-Igual que mon sogre... D’aquí els hi ve la relació... Mon sogre solia explicar que els van evacuar d’Stalingrado hores abans de començar la batalla i que quan van arribar a Amposta, a la sortida del pont els esperaven les autoritats amb les bandes de música que els van rebre amb honors d'herois –me va explicar el meu veí-. 

https://ca.wikipedia.org/wiki/Divisi%C3%B3_Blava

10è ANIVERSARI DE LA CRISI

Hi ha aniversaris que se celebren amb alegria, però en canvi n’hi ha d’altres que no voldries ni recordar. Precisament abans d’ahir va ser el 10è aniversari del començament de la crisi, anomenada per alguns com ESTAFA, ja que per a la majoria dels treballadors i les classes populars va ser precisament això: Una ESTAFA.  

Sé considera com l’inici la crisi de les hipoteques subprime que oferien grans rendibilitats però el risc era molt elevat. A partir d’aquest fet la crisi va anar avançant com una bola de neu que baixa pel vessant d’una muntanya.

Aquest matí escoltava a la SER alguns comentaris sobre si, com diu la Unió Europea la crisi ja ha acabat. Els tres o quatre que he pogut escoltar, tot anaven en sentit contrari, es a dir: La crisi no ha acabat. Crec que amb un d’ells es pot resumir perfectament la situació:

-La crisi acabarà el dia que jo hagi recuperat tot el que he perdut durant aquests anys.  

I és així mateix. Jo parlaré com a treballador públic, però segur que tu també podries explicar la teva situació que igual és molt pitjor que la del nostre col·lectiu.

Alguns treballadors encara no han cobrat part de la paga de Nadal que es va suprimir el 2012. I tot el col·lectiu no hem recuperat el 100% del complement específic que ens va permetre durant unes poques pagues extra cobrar-les doblades. A part d’això s’havia signat anys abans un acord entre l’Administració i els sindicats per a poder promocionar al nivell superior de la mateixa categoria cada 5 anys. Amb la crisi també es va perdre i tampoc s’ha recuperat tot i la insistència dels sindicats. Entre unes coses i altres al cap de l’any deu significar uns quants milers d’euros que hem deixat de guanyar...

VENEÇUELA, RÚSSIA... I TURQUIA

Els mitjans de comunicació van carregat de noticies sobre la situació veneçolana. Durant els darrers dies la pressió internacional sobre el govern de Maduro s’ha intensificat... Però qui parla de Rússia? Allà està passant el mateix i ningú diu res. Quan Putin creu que algú li pot arribar a fer ombra, va i l’empresona. Del partit opositor son desenes els dirigents empresonats. Però tothom tem Putin i Rússia és un país massa gran i important per a enfrontar-te-li obertament.

I potser encara molt pitjor és el que est`passat a Turquia on, només perquè ho demani Erdogan, s’empresona un periodista en arribar a Barcelona per haver escrit un article crític amb el seu règim.

No serà per què Turquia està fent a la UE un gran favor? Quin? El de retenir al seu territori els emigrants libis que han marxat per la guerra del seu país.

Quanta hipocresia!! No trobeu que ens ho hauríem de fer mirar?

I TOT VA COMENÇAR AMB UNA FOTO

Tristament, avui es commemora el 10è aniversari dels atemptats de Madrid, els pitjors que hi ha hagut a Europa amb 191 morts i 1.858 ferits.  

Qui no recorda aquell dia de fa 10 anys? Tot just estàvem en vigílies electorals i tot indicava que, malgrat tot (polítiques socials i laborals, guerra de l’Ira, etc.), el PP s’enduria el partit (parlant en termes futbolístics)

A l’hora punta d’aquell matí de 11 de març, els trens de rodalies de la capital de l’estat es dirigien cap a les seves respectives destinacions com qualsevol dia. Hi anaven treballadors, mares amb els seus respectius fills, mestresses de casa que es dirigien cap al centre per a fer les seves compres... Per a molts d’ells la vida se’ls hi va acabar allí mateix, sobre els trens, de sobte, sense haver fet res que meresqués acabar d’aquella manera tan tràgica.  

A mig matí ens van donar la fatal notícia. Les primeres impressions apuntaven a ETA. Qui sinó? Recordo que vaig trucar al telèfon de la secció sindical de la UGT de Madrid per a preguntar sobre l’abast de l’atemptat, ja que durant les primeres hores hi havia una gran confusió. Van despenjar i penjar immediatament. No estaven per a res. Ho comprenc perfectament... Vaig optar per enviar-los un fax on els hi transmetia el meu sentit condol i els hi demanava que el fessin extensiu als seus familiars i persones més properes.

Però qui va ser el màxim culpable d’aquells atemptats? Evidentment els terroristes que el van perpetrar, però segurament no hagués passat si abans no hi hagués hagut el detonant que ho va desencadenar tot.

Tot va començar amb una foto. A les illes portugueses de les Açores, es van reunir tres mandataris: George Bush, Tony Blair i José María Aznar. Els dos primers del grup de mandataris que tallen el bacallà; el tercer buscant un protagonisme que sovint sé li havia negat. Els tres mandataris mundials van acordar declarar la guerra a l’Iraq sense el consentiment de l’ONU. 

Els EE.UU. culpaven l’Iraq d’amagar els màxims responsables dels atemptats de les Torres Bessones de l’11 de setembre de 2001 al seu territori. La Gran Bretanya, aliada històrica, els hi donava suport, però... Què hi pintava allí Espanya? Només la megalomania i el complex d’inferioritat d’Aznar donen resposta a la pregunta.

Aznar va posar a Espanya en una guerra il·legal que no comptava (tal com he dit abans) amb l’autorització de l’ONU i tampoc del Congrés dels Diputats. Per tant, no es d’estranyar que els terroristes de Al Qaeda busquessin revenjar-se d’Espanya, com ho van fer després amb la Gran Bretanya, concretament el 7 de juliol de 2005 a Londres.    

Des d’una plataforma ciutadana es va portar a terme una campanya per a que Aznar pagués per la seva responsabilitat tan en la guerra de l’Iraq (on hi van morir diversos soldats espanyols), com pels atemptats de Madrid. Però al final, sembla, que tot ha quedat en un no res i Aznar segueix fent el gallet des de la presidència de la FAES i es deixa ensabonar per aquells que el veuen com un ferm candidat a la presidència de la III República espanyola.

Si a les eleccions del 13 de març de 2004 es va aconseguir donar la volta a les enquestes i finalment el PSOE va aconseguir la victòria contra pronòstic, espero i desitjo que Aznar acabi relegat a un ostracisme total per voluntat dels ciutadans d’aquest país i sense haver-hi de lamentar morts.  

EN MEMÒRIA DE LES VÍCTIMES.   

GUERRA NO!

Síria va ser l’únic país on no va triomfar la anomenada primavera àrab. De fet, a la llarga, les revoltes van fracassar en tots els països, però és que a Síria ni tan sols va tenir la possibilitat de fracassar. En guerra civil des de fa dos anys i mig, sembla ser que el dilema actual és si s’ha d’intervenir militarment o no.

Igual que el lema que va emprar el govern del PSOE, allà per l’any 1986 quan s’havia de fer el referèndum de l’OTAN: d’entrada, no. No a la guerra!  

Si, finalment, s’acaba declarant la guerra en contra Baixar al-Àssad, l’excusa de les potències és la suposada utilització d‘armament químic contra les tropes rebels el passat 21 d’agost. Però després de la investigació in situ d’experts de Nacions Unides, no ha quedat clar si l’exèrcit sirià va emprar o no substàncies químiques en contra de les tropes opositores al règim.

Vulgues o no, les comparacions amb l’Iraq són inevitables. No puc deixar de recordar les mentides que es van dir per a justificar la guerra contra el dictador Saddam Hussein. La principal amenaça era l’existència d’arsenals nuclears que mai van estar provats. Fins i tot es van d’haver de demanar disculpes. Per tant, qui ens assegura ara que Al-Àssad ha utilitzat armament químic contra les forces opositores i no ha estat a l’inrevés? Els opositors (o rebels si voleu) davant de la no intervenció de tropes estrangeres i veient com passa el temps sense que ningú els hi doni un cop de ma, no és possible que hagin volgut provocar una intervenció militar per part dels Estats Units i els seus aliats? No ho afirmo ni molt menys, només ho deixo aquí com a hipòtesi de treball.

Una vegada més ens troben davant de l’etern dilema: Envair el país per fer caure un dictador que està massacrant els seus conciutadans només pel fet d’estar contra ell i posar així solució a la situació o no fer-ho i deixar que tot segueixi igual.  

De moment el nombre de morts s’eleva a uns 100.000, mentre que la de refugiats a d’altres països és de més de 2 milions i el nombre de desplaçats interns ascendeix a més de 4 milions. Les xifres són tan esgarrifoses com eloqüents. Es a dir, parlen per elles soles i no li cal donar més voltes.

Però tornant a l’Iraq, després de la caiguda del dictador, els atemptats amb morts han continuat de forma continuada. Segurament la premsa ho ha silenciat esperant que, poc a poc, vagi desapareixent de la nostra memòria col·lectiva, però la realitat és la que és i ningú pot canviar-la.

Què passaria a Síria? Només el temps ens ho acabaria responent, però des d’aquí vaticino que es prengui la decisió que es vulgui, la pau no acabarà arribant de forma immediata. Mentre, diàriament es produirà la mort de persones innocents i des d’occident mirarem cap a un altre costat, com sempre hem fet.          

10 ANYS D’UNA GUERRA IL·LEGAL, IMMORAL I INHUMANA

 

Els passat diumenge es va commemorar el 10è aniversari de la guerra de l’Iraq, una guerra que sovint s’ha qualificat de il·legal, però també ha estat una guerra immoral i inhumana.

Personalment (i no sóc l’únic) sempre he tingut els meus dubtes que, amb la mort de Sadam Husein, el poble iraquià hi sortís guanyant. La seva situació social no és, ni de bon tros millor que la que tenien quan va esclatar la guerra. Al menys llavors tenien una certa estabilitat. Vigilada i controlada si voleu, però tenien el que se’n diu pau social.

Evidentment no faré una apologia de les dictadures. Estic en contra de qualsevol govern autoritari, sigui d’on sigui i del color que sigui, però també estic en contra de les guerres que només porten mort, patiment i odi.

I sinó, digueu-me, què s’ha guanyat? Si no meu sabut respondre la pregunta on faré una de molt més fàcil: qui ha guanyat?

La primera pregunta crec que es pot respondre amb un monosíl·lab: res.

La segona pregunta, molt més fàcil, però també molt més complexa: hi ha guanyat els grans petrolieres, la indústria armamentística, els qui s’hi van instal·lar per a recompondre el país.

I qui hi va perdre’ Primerament els ciutadans iraquians, però també les víctimes i les famílies de les víctimes. Els morts i els vius que van quedar afectats física i psicològicament per la guerra...

Per a commemorar l’aniversari, l’edició del País del passat diumenge va publicar un vídeo on es veia soldats espanyols de la base de Diwanilla donant una brutal pallissa a un pres local. Fins ara imatges així només les havíem amb soldats estrangers com a protagonistes, sobre tot els americans.  

Recordem que a la guerra de l’Iraq ens hi va posar l’Aznar donant suport als EE.UU i a la Gran Bretanya, pensant així que gaudiria del suport d’aquestes dues gran potències. Recordem també que la guerra mai va comptar amb l’aprovació de la ONU, d’aquí que és qualifiqués d’il·legal.

Zapatero va dir que ens hi trauria i, en el que va ser el seu primer gran gest, ens hi va treure. Però per a les víctimes de Madrid de l’11-M de 2004 ja era massa tard.

Sembla ser que les imatges es van produir quan José Bono ja era Ministre de Defensa, però en cap cas, penso, s’hauria de fer-lo responsable. No així als polítics del PP que van ser els que van enviar als soldats espanyols a la guerra amb l’Aznar al capdavant de tots.

Anys després hi va haver una gran recollida de signatures para que l’expresident hagués de passar comptes davant de la Justícia pels seus actes. Es va formar una associació i, fins i tot, es va celebrar a Madrid alguna assemblea. Què se’n ha fet de tot aquell moviment?

No cal que us digui que com a soci que sóc d’Amnistia Internacional voldria veure a tots aquests criminals de guerra asseguts al banc dels acusats i finalment tancats a la presó per a purgar tots els seus actes.

Ara, diaris mediàtics de la dreta espanyola somien veure a Aznar com a president de la III República Espanyola....

Us dic el mateix que deia al començament sobre Sadam. Abans de veure a Aznar de president de la III República prefereixo seguir amb la monarquia borbònica.

Us val el símil?