FESTIVAL SOLIDARI PELS REFUGIATS (Resum fotogràfic)

 

EL FOLLONERO

Eneko.

Jordi Évole es va donar a conèixer per al gran públic al programa Una altra cosa que presentava i dirigia l’Andreu Buenafuente. El paper que tenia encomanat Jordi Évole era el de follonero (d’aquí l’apel·latiu), ja que, des del públic, solia intervenir en moments puntuals del programa per a dir la seva; normalment coses que podríem considerar com a políticament incorrectes.

Però on va rebre gran notorietat com a professional de la televisió va ser al programa Salvados de la Sexta que dirigia i presentava. Évole, el Follonero, sempre s’ha caracteritzat per tractar les notícies amb rigor i independència i dir coses que la majoria de periodistes no s’atreveixen a dir, tot i que estic segur que molts ho pensen. De no ser la Sexta, seria molt difícil que tingués un programa com el que condueix amb la llibertat de dir el que pensa a qualsevol altra cadena televisiva.

Dissabte, durant la gala de Volem acollir que va emetre TV3, Jordi Évole també va dir el que pensava, tal com ho fa sempre... Va dir que el problema d’acollir o no, no és de competències, sinó d’incompetències...Ah! Xiquet el què has dit!!! A un ampli sector de Junts pel Sí (al que li suposo quatre afaitades...) no els hi va agradar gens. Un dels que primers que van manifestar la seva indignació va ser Gabriel Rufián... Ell que amb les seves actuacions al Congrés com a diputat d’Esquerra que és no ha ferit mai cap sensibilitat... Un, quan cobra per la feia que fa, ha de saber estar a les dures i a les madures, és a dir, a de poder criticar, però també ha de saber encaixar les crítiques quan aquestes no li són favorables. Rufián es va donar a conèixer a les xarxes socials i, sembla ser, que les seves opinions solien ser sempre molt encertades i punyents. Com el dard que va etzibar dissabte Èvole als polítics...

Eneko. 

L’eurodiputat Ramon Tremosa va anar molt més enllà i va qualificar Èvole de manipulador sense fronteres i sectari... Personalment no conec Ramon Tremosa. L’he vist algunes vegades per televisió i sé que va substituir l’Ignasi Guardans a les llistes de CiU a l’Europarlament. Militant de CDC va abandonar el partit per discrepàncies amb la direcció per haver pactat amb el PP quan encara no ostentava cap càrrec electe. Anys més tard va tornar al ramat i el partit li va agrair portant-lo a Europa... Quan sento paraules com les que li va dir Tremosa a Évole, només puc dir una cosa (i en castellà): Dime de lo que presumes y te diré de lo que careces...  

També Llach, un dels participants a la gala de dissabte, va voler posar cullerada i va respondre a Èvole dient-li una cosa així: Quan siguem independents ho podrem solucionar...  

No dubto ni per un moment que quan siguem independents Catalunya hi guanyarà molt. No és el mateix que ens governin des de Madrid que des de Barcelona... Sobre tot per als de Barcelona i la seva àrea metropolitana... Ara bé, qui pensi que quan això passi, Catalunya es convertirà amb una mena de país de les meravelles, està del tot equivocat... Problemes en seguirem tenint, sobre tot aquells que coms els habitants de les Terres de l’Ebre estem vivint lluny d’on es prenen les gran decisions del país i tenim una densitat demogràfica molt menuda. Qui es cregui que per ser independents s’acabaran els xorissos d’aquest país, encara està més equivocat que abans.  

Eneko. 

Un país, per menut que sigui, sempre té problemes. De vegades d’autosuficiència, d’altres vegades de gestió o econòmics... O ves a saber què... Si governa un partit de dretes (digues-li liberal si vols) les classes treballadores tindran, si fa o no fa els mateixos problemes que ara.

Entenc que tots aquells que sou seguidors incondicionals dels partits que avui en dia governen la Generalitat ho pugueu veure més de color de rosa que jo... Fins i tot aquells que ja teniu una edat i que, com jo, visquéreu la dictadura, la transició i esteu vivint l’anomenada democràcia... Ho entenc. Però igual és que no us heu posat a analitzar mai la majoria de coses que us envolten i el comportament d’una bona part de la classe política que tenim...

Mentrestant, esperant el dia que arribi la independència, persones com Jordi Évole o els voluntaris anònims que de forma interessada ajuden els refugiats retinguts per la Unió Europea, seran els meus ídols!

Per cert, dissabte anem a la manifestació de Barcelona a cridar: VOLEM ACOLLIR!!

T’ho perdràs?    

ME’N VULL ANAR D’EUROPA!

Concentració a la plaça de la Vila d'Amposta en suport dels refugiats. 

Aquesta, la actual, no és l’Europa que vull; no és l’Europa que ens van prometre fa anys els seus mandataris; no és l’Europa que presumia de ser terra d’asil... I podria continuar...

En canvi, és l’Europa de la vergonya, la que ha perdut els valors, la insolidària, la que s’emmirallaven molts de països, fins i tot membres de la vella Europa i que sospiraven per a formar-ne part. Precisament, entre aquests països, els que fa unes poques dècades estaven a l’òrbita de l’antiga URSS, són els que més reticents es mostren a l’hora d’acceptar immigrants arribats d’altres estats, com per exemple els que arriben a les costes greges provinents de Síria i Iraq. Per això volem seguir sent europeus? Amenacen a Catalunya en quedar-se fora d'Europa si finalment som independents... Potser seria millor així, no?  

Però anem una mica més lluny. Anem a l’origen de tota aquesta onada migratòria. He parlat de dos països (Síria i Iraq) El primer està immers en una guerra múltiple que fa difícil especificar qui són els bons i qui els dolents. Sovint surt als diaris el croquis de qui es qui a la guerra de Síria i la veritat és que costa entendre-ho, ja que en alguns casos es lluita contra al menys dos enemics, a part de l’entrament d’aliances que s’han unit per a defensar causes comunes.

La solució a l’emigració passa per resoldre el conflicte Sirià, però com passa sovint ja massa interessos de tot tipus, sobre tot econòmics i territorials. Vull recordar les paraules que una xiqueta siriana va dir ja fa uns quants mesos: Nosaltres el que volem es tornar a casa. Sempre he pensat que un dels pitjors drames dels humans es haver de marxar per la força de casa. Per això em faig fer d’ACNUR (l’organisme de Nacions Unides d’ajuda al refugiats) ja fa més de 10 anys, així com també de la Creu Roja.

Però Europa ha optat per la solució més fàcil que és no acceptar ni les quotes de refugiats que s’havien acordat temps enrere i, per tant, expulsar-los. I quan surt algun polític com Carles Puigdemont que, segurament aprofitant el moment, diu que Catalunya estaria disposada a acceptar-ne, ràpidament és contestat pel govern en funcions d’Espanya recordant-li que Catalunya és una regiód’Europa i que per tant, està supeditada al que digui, en aquest cas, el govern espanyol.

El drama que es viu a les costes greges i particularment a l’illa de Lesbos és esfereïdor. Cada dia s’ofeguen persones, moltes d’elles nens intentant arribar a la costa grega. Les màfies de tràfic de persones són les encarregades d’apropar-los, però davant de la presència de patrulleres de l’exèrcit o la policia, moltes vegades opten per tirar-los al mar. Si tota aquesta situació és de per si molt cruenta, ara sumeu-li la climatologia hivernal.

Per als més afortunats, per aquells que finalment arriben a la costa, el drama encara no s’ha acabat, ja que els campaments que els han muntat les diverses ONG’s que treballen a la zona, són molt precaris i prou en tenen de poder-los donar una mica d’aliment. Una d’aquestes ONG’s és la que encapçala Oscar Camps: Proactiva Open Arms.

Oscar és un dels candidats a Català de l’Any pel Periódico de Catalunya. Ignoro si el reconeixement porta implícita alguna dotació en metàl·lic, però el simple títol ja significaria una bona recompensa ja que la publicitat que sé l’hi faria seria molt gran i això quasi sempre suposa més socis i aportacions, que per als temps que corren no estaria gens malament.

Quan des de la distància veus casos com el d’Oscar (que dóna cara als centenars de voluntaris que s’han desplaçat a la zona per a fer la mateixa feina que fa ell) et fa sentir orgullós del que son capaços de fer alguns humans.

Tot el contrari que la majoria dels nostres polítics que a ben segur no mouen cap dit per a solucionar el problema. Voldria saber quants polítics hi ha que col·laboren desinteressadament amb alguna ONG que vetlli per la defensa dels drets de les persones.

I ja per acabar, vull referir-me a una carta publicada al Periódico la setmana passada on el signant deia sentir-se orgullós de ser europeu quan veia que hi havia molta gent que pretenia arribar-hi  en busca d’una vida millor. S’equivocava. És cert que molts hi volen arribar, però a l’hora d’estudiar-ne els motius, potser sorprendria a alguns que marxen perquè als seus països és difícil viure-hi pitjor i aquí, per malament que s’hi estigui, sempre si està millor.

¿O és que els immigrants com el meu pare, quan anaven a França ho feien buscant una millor qualitat de vida? Simplement ho feien per anar a treballar i guanyar uns diners que aquí no guanyaven i que els hi permetia mantenir a llurs famílies.