CANVIAR-HO TOT PER A QUE NO CAVIÏ RES

De Faro a Diari de Tarragona.

Quan un porta tants i tants d’anys seguint la política de ben a prop, al final se’n adona que mai hi ha grans canvis. Potser si canvis de formes, d’aparences, d’imatges... Però al fons tot segueix igual.

Vaig treballar pràcticament 32 anys a l’administració pública. Quan vaig entrar l’any 1986 el president del govern era Felipe González; 10 anys després ho va ser Aznar; van passar 8 anys per a que tornés un president socialista (Zapatero) i, finalment, 7 anys i mig després va entrar Rajoy.

L’administració pública és una maquina ben engreixada. Com aquell que diu funciona tota sola gràcies a l’experiència dels seus treballadors. Els canvis dels caps no tenen pràcticament incidència en el dia a dia.

Sempre que hi ha un canvi de govern, automàticament canvien tots o quasi tots els càrrecs de lliure designació començant per dalt: ministres, subsecretaris, directors generals... En el cas de l’Agència Tributària fins arribar al delegat provincial.

Pensar que tots els càrrecs de lliure designació que se nomenen quan hi ha canvi de color al govern són afins, és senzillament una fal·làcia. Sobre tot quan ha entrat un govern del PSOE. Trobar gent propera al govern no sempre és fàcil. De fet estic convençut que amb els canvis que se faran ara s’acabaran posant molts independents (per dir-ho d’alguna manera) o fins i tot moderats de dretes.

A l’Agència Tributària és difícil trobar inspectors (l’estament més alt) que siguin progressistes. No dic que no n’hi hagin, el que dic és que n’hi ha pocs.

Però s’han de canviar les cares per a què no continuen els mateixos que han col·laborat estretament amb el partit que acaba de sortir del govern. No dubto per un moment de la seva professionalitat, però és evident que davant del dubte o de la pressió política sempre se donaran suport al partit que està al poder.

Sembla ser que el primer càrrec en ser cessat i, per tant, a qui sé li buscarà un relleu és el de Fiscal General de l’Estat. Un càrrec clau per a poder canviar les línies mestres de la judicatura. Com sabeu, de vegades, a la Justícia tot és qüestió d’interpretacions i sempre és millor que qui hagi de prendre la decisió final sigui algú de mires més àmplies que els caps actuals de cada institució.      

Els grans canvis s’hauran de fer des de l’executiu encapçalat per Pedro Sánchez. La veritat és que no tinc massa esperances de que hi hagi un daltabaix polític. Però estic convençut de que al menys canviaran les formes. La prepotència, l’arrogància i la xuleria (aquesta darrera paraula va ser emprada divendres per Carod Rovira) tenen que deixar pas al diàleg, a la comprensió, a la pluralitat...

Tot i que sembla que no serà de forma immediata, un altre dels càrrecs que ha de caure properament és el de director de Radio Televisió Espanyola. La parcialitat del mitjà cap al PP ha estat tan vergonyosa com la de Tele Madrid quan governaven Esperanza Aguirre i Gallardón.

L’altre dia la Celia Villalobos els hi deia als de la Sexta (de les poques televisions amb un mínim de pluralitat que hi ha actualment) que ara s’avorriran molt. Tot i el canvi de govern, no ho crec. El PP, però també Ciudadanos, seguiran generant tanta tensió que la Sexta haurà de seguir amb atenció el dia a dia d’aquest partits per a informar els seus espectadors per a que continuem traient foc pels queixals de veure tanta injustícia i corrupció.   

LA INDEPENDÈNCIA FINANCERA

Frase contundent: Si no hi ha independència financera no hi pot haver independència política.  

Dimarts, baixant de Tortosa, la meva dona va llegit una piulada del Govern català que deia més o menys això: El traspàs dels impostos s’ha de fer de forma consensuada y pactada.

Quina conseqüència s’extreu d’aquesta frase? Què la independència va per a llarg.

Tan en el tema impostos com en la resta de lleis, la inseguretat jurídica que es crea es mol gran. Per molt que el Parlament aprovi la Llei de Transitorietat Política (una mena de constitució provisional), durant un temps estaran en vigor dues legalitats: La catalana acceptada per una gran majoria d’independentistes i l’espanyola.  

Ja ho he dit alguna vegada. Per als independentistes de soca rel tot anirà sobre rodes fins que els hi toquin la pela. Si l’Estat atura les transferències de diners que permeten pagar les nòmines i cobrir els serveis bàsics, què passarà?  

Però bé, anem a parlar d’impostos. Per alguns, l’Agència Tributària Catalana és un organisme de nova creació. Fals. L’Agència Tributària Catalana es va crear l’any 2007 i és hereva del Departament d’Economia i Finances. Es va crear per a recaptar els impostos propis i els cedits per l’Estat. El que s’ha fet ara és una adaptació per a poder recaptar els impostos on l’Estat espanyol té competència exclusiva, a saber l’IRPF i l’IVA. Però què passa amb l’IVA? Què és un impost exclusiu de l’UE (A Espanya es va començar a recaptar l’1-01-1986, el mateix dia de l’ingrés oficial al Mercat Comú Europeu) Per tant, el Govern català no podrà recaptar aquest import, tot i que, evidentment, tindrà les competències per a crear-ne un de similar.

Però mentre Espanya no reconegui la independència de Catalunya, el dilema que sorgeix és: On sé pagaran els impostos? Cadascú que faci la seva reflexió i que es contesti per a si mateix.

Però que passarà si per a l’Agència Tributària espanyola tens obligació de contribuir a Espanya i no ho fas? Evidentment t’aplicaran la legislació espanyola i té requeriran, té sancionaran i, sinó pagues, t’embargaran. És el que us deia només començar l’escrit d’avui: La inseguretat jurídica.

T’arriscaràs a tributar a Catalunya mentre no estigui aquest tema solucionat? Només un exemple. L’ajuntament de Sant Vicent dels Horts, del que va se alcalde el vicepresident Junqueras, segueix tributant a Espanya.

Però aquesta inseguretat jurídica no només afectarà els ciutadans, sinó també a les empreses. Us heu preguntat mai com s’assabenta l’Agència Tributària espanyola de les dades econòmiques tant dels ciutadans com de les empreses? Evidentment no té una bola de cristall i ho endevina. La legislació li permet esbrinar aquesta informació a través de diferents canals que es poden resumir en un de sol: Tothom està obligat a informar (empreses, entitats financeres, notaris, etc.) L’incompliment se sanciona i, de vegades la multa pot sortir molt cara ja que està en consonància amb el número de registres que té deixes de declarar. Si te’n deixes un pagaràs per un, però si ten deixes mil, pagaràs per mil.

Una de les eines més potents que té l’Agència Tributària espanyola és la informació creuada (la denominació me l’acabo d’inventar), es a dir comprovar si dues persones (físiques o jurídiques) que han tingut relacions econòmiques mútues (comprador-venedor) coincideixen a l’hora de declarar l’import total de les transaccions.

L’Agència Tributària Catalana no podrà assumir totes les competències que emanen de la seva creació fins que l’Estat i el Govern ho pactin. I en quan a l’IVA fins que Catalunya sigui un estat de dret dintre de la Unió.

Clar i català.            

CR-150 (CRISTIANO RONALDO 150 MILIONS)

No m’agrada parlar dels sers superiors com Cristiano Ronaldo, del seu egocentrisme desmesurat o fins i tot de les seves excentricitats. D’aquestes coses ja en parlen prou els diaris esportius i les revistes del cor.

Ni tan sols m’apeteix parlar dels 150 milions d’euros que sembla que va evadir a través d’enginyeria financera i paradisos fiscals. El que vull fer realment és parlar dels advocats de Cristiano Ronaldo y de l’Agència Tributària.

Per mirar d’eximir de tota culpa els seus representant, els advocats de Cristiano Ronaldo van mostrar un document (així ho van anomenar, però de ben segur que era un certificat) que demostrava que CR150 (pels milions evadits) estava al corrent de les seves obligacions amb l’Agència Tributària.

Qui no coneguin el funcionament del màxim organisme tributari espanyol i a part d’això siguin molt fans del jugador portuguès, segurament aquest gest els tranquil·litzarà i es donaran per satisfets. En canvi jo que treballo a l’Agència Tributària (abans Hisenda) des de fa quasi 31 anys i que durant gran part dels mateixos la meva feina era precisament la d’expedir certificats, opino que l’actitud dels advocats és una sortida cap endavant i un intent de confondre l’opinió pública.

Mireu. Un certificat d’estar al corrent d’obligacions és molt fàcil d’aconseguir. Només cal estar al corrent de les obligacions tributàries (la majoria de contribuents només tenen l’obligació de presentar la declaració de la Renda) i no tenir deutes en executiva, es a dir, que hagi vençut el termini per a pagar-les i no haver-ho fet. Si estan en voluntària o bé ajornades, l’Agència Tributària t’expedeix igualment el certificat.

El jugador merengue (com la immensa majoria dels esportistes professionals) només tenen l’obligació de fer la declaració de la Renda i això si és que tenen la residència fiscal a Espanya (ja sabeu que hi ha qui la tenen a Andorra, Luxemburg, Mònaco, etc.) Tot i que els jugadors de futbol, a diferència d’altres esportistes con els tennistes, pilots, etc. resideixen en territori espanyol durant més de 183 dies, es a dir, al menys  ½ any.

Tot i que en el decurs dels anys i gràcies a la informàtica per una part i a la cessió d’informació per part de tercers (organismes, empreses, països estrangers, etc.) l’Agència Tributària ha augmentat els mecanismes d’obtenció d’informació, encara queda molt per fer.

Anit un expert explicava com es poden evadir diners cap a paradisos fiscals utilitzant no sé quants canals que poden acabar fent perdre el rastre dels mateixos. Per tant, al menys de que sé es pugui seguir el fil fins el final, és impossible detectar-ho.

Només quan l’Agència Tributària detecta (perquè en té constància) que el que s’ha declarat a la Renda és inferior a la suma de tots els ingressos que li consten, emetrà la consegüent liquidació que, evidentment podrà ser recorreguda per part del contribuent. Si finalment l’Agència tributària té raó (o es pensa que la té perquè considera que les proves aportades pel contribuent no són suficients), s’acabarà generant el deute i, a partir d’aquí, com ja he explicat més amunt, el contribuent el pot pagar (és el que normalment sé fa quan puja poc import), ajornar-lo en terminis (aquí sempre hi ha negociació entre les dues parts) o bé passar de tot... Serà llavors quan entrarà en via executiva que pot arribar a l’embargament de comptes bancaris i bens.

Per tant, sembla ser que aquest no és el cas de Cristiano Ronaldo. Aquest segurament haurà fet la declaració de la Renda amb els diners que cobra del seu club, ja que sembla que el que cobra per drets d’imatge és el que hauria defraudat. Llavors, si Hisenda no li emet cap liquidació (o si ho ha fet CR150) les ha acabat pagant, està al corrent de les seves obligacions i podrà obtenir (com tu i com jo) el certificat d’estar al corrent (o net, com diuen alguns)

També van preguntar a l’expert el perquè l’Agència Tributària no investigava més. Va respondre que perquè no en tenia constància... Per una part és cert, però encara hi ha una explicació molt més senzilla: perquè li és molt més fàcil perseguir el que considera petit frau (no t’oblides de posar la prestació d’atur, per exemple) que és més fàcilment cobrable, que dedicar esforços en recerca del gran frau comés per aquells que com sé sol dir, tenen la paella pel mànec.  

I COM HO FAREM, SRA. MUNTÉ?

Vaig llegir aquest cap de setmana unes declaracions de la ugetista Sra. Munté, que va ser vicepresidenta del Govern amb Arturo, que haurem de pensar en deixar de pagar els impostos a la Hisenda Espanyola.

Les Oficines Liquidadores recapten per a la Generalitat. 

Tots els projectes, per menuts que siguin, han de comptar amb un pla de viabilitat econòmica. I la creació d’un estat és un projecte de gran magnitud i, per tant, amb més raó encara, s’ha de tenir clar des d’un bon començament com es finançarà. La resposta és molt fàcil: dels impostos dels seus ciutadans... Però la realitat és molt més complicada que la resposta.

Sempre que el govern ha parlat de crear estructures d’estat, la hisenda pròpia és un dels objectius claus. L’Agència Tributària Catalana fa molts anys que funciona, no és cap novetat. El que passa és que té unes competències molt limitades i, per tant, l’import recaptat és quasi simbòlic si el comparem amb la totalitat dels impostos que paguem els ciutadans i les empreses de Catalunya. Destinar més recursos no milloraria sensiblement la recaptació dels tributs que gestiona (Imposta del Patrimoni, Transmissions i Actes Jurídics Documentats i alguna coseta més...) O dit amb unes altres paraules: la creació de més oficines (sé remoreja que, per exemple, ne volen obrir una a Tortosa) no comportarà forçosament un increment substancial de la recaptació, tot i que millorant la inspecció (sobre tot en allò que respecta a l’Impost sobre el Patrimoni), tal vegada s’aconseguiria recaptar uns quants milers d’euros de la gent que té obligació però que no declara.

Quan vaig llegir les declaracions a l’actual Consellera de la Presidència, vaig pensar immediatament: I com es farà? Elaborarà el Govern de la Generalitat una llei per a obligar els catalans a tributar a la hisenda catalana?

La resposta la va donar la mateixa consellera només un dia més tard: No s’obligarà als catalans a pagar els seus tributs a Catalunya... Suposo que la mateixa consellera se’n va donar compte de la ficada de pota... I sinó va ser així, potser algú dels seu entorn li va haver de dir: Però que has dit Neus!

Com s’ha pogut constatar, qualsevol llei elaborada pel Parlament i que l’Estat cregui que lesiona els seus interessos és, immediatament, recorreguda davant el Tribunals Constitucional que, fins ara, ha vingut donant la raó a l’Estat en quasi tot.

Potser hi ha gent que ho tenen molt clar: Pagarem els impostos aquí! (tot i que de moment no ho fa quasi ningú) Però la immensa majoria pensaran amb les conseqüències que poden tenir de no pagar l’IRPF (ciutadans), l’IVA (empresaris) i Societats (societats anònimes, societats limitades, cooperatives, etc.)

Imagineu-vos per exemple que un empresari decideixi a pagar l’RPF que reté de les nòmines dels treballadors a la hisenda catalana i que el treballador, en canvi, a l’hora de fer la renda decideixi passar comptes amb la hisenda espanyola i que li surti a tornar i que no sé li torni perquè les no constin les seves retencions o rep una liquidació de l’Agència Tributària espanyola perquè no constés l’ingrés de les retencions per part de l’empresari.

La Incertesa jurídica que representa tota aquesta situació és molt gran. No es pot estar jugant indefinidament amb el futur d’un poble.  

Per tant, seria d’agrair que d’una manera o una altra es deixés de marejar la perdiu. Si hem de ser independents, com més prompte millor i sinó pot ser, calma, per favor...  

MESSI I EL FISC

Pel títol podria tractar-se d’un conte infantil, però pel contingut s’aproxima més a una tragèdia, sobre tot per a molts de culés.

Fa uns dies vaig viure la següent situació. A la Sexta parlaven de la campanya del Barça en suport a Messi (ja sabeu: Messi som tots) Els protagonistes van ser un dels meus fills, ma mare i jo mateix (tots culés)

-A Messi li ha caigut pena de presó per frau fiscal... Me sembla bé... Qui la fa que la pagui. (Així va començar la conversa mon fill)

-Però tots, no només Messi (va continuar ma mare)

-Sóc de la mateixa opinió. Si algú coment frau fiscal ho ha de pagar, però tots! O és que creieu que només l’ha comès Messi (vaig sentenciar jo)

Quan algú és tan mediàtic com Messi, és evident que qualsevol cosa que faci acabi per omplir espais informatius dels diferents mitjans de comunicació, a part de les xarxes socials. Però el tracte és ben diferent si ve d’un mitjà nacional (normalment no favorables als interessos del Barça i de Catalunya) o és d’aquí què, evidentment, si que ho són.

Alguns d’aquest mitjans, així com també opinions de moltes persones (com per exemple sor Lucia Caram, Català de l’Any 2014), creuen que hi ha un acarnissament sospitós cap el jugador argentí.    

No seria el primer cop que l’administració tributària espanyola agafa a algú per a que serveixi d’exemple. Recordo per exemple dos casos molt sonats que van passar durant l’època de Josep Borrell com a Secretari d’Estat d’Hisenda: el de la Lola Flores i el de Pedro Ruiz. Però n’hi ha hagut més...

Els Tecnics de l’Agència Tributària han fet constar el malestar sobre la campanya ja que el lema (repeteixo Messi son tots) és calcat ald’Hisenda som tots, que crec que també té els seus orígens en l’època de Borrell. Sobre aqueta frase vull recordar que fa uns mesos Dolores Ripoll, advocada de l’Estat en el cas Nóos, sobre la imputació de frau fiscal a la Infanta Cristina va dir que només era un eslògan. Per tant, no sé a que ve tant enrenou...

I posats a recordar frases celebèrrimes no podem passar per alt aquella que surt a la Constitució: Tots els espanyols som iguals davant la llei. La qual cosa és evident que no és veritat, ja que, en tot cas, dependrà del jutge de torn i sinó del fiscal o del advocat de l’Estat... Però com el ciutadans d’aquest país, majoritàriament som passerells, per molt que ens donin, no escarmentem prou.

Torno a remarcar l’enuig dels tècnics tributàris (majoritàriament agrupats al sindicat groc GESTHA) Per molta raó que puguin tenir, el comportament que han tingut cap a la ciutadania en general, els deslegitima i acaben donant la raó a aquelles que defensen el jugador del Barça.

Fixeu-vos. La majoria de les campanyes de comprovació durant l’era Rajoy, han estat encaminades a perseguir el petit contribuent reclamant-li quantitats que quasi sempre s’acaben cobrant. La darrera de totes està encaminada en fer-los declarar (en principi de forma voluntària) l’ajuda del govern central del pla PIVE de l’any 2012 (500€) que en la majoria dels casos només surten a pagar uns 100€. I l’any passat va ser reclamar la declaració (també voluntària) de les pensions de l’estranger a un col·lectiu majoritàriament octogenari que durant els anys 60 i 70 van anar a treballar a França, Alemanya o Suïssa

No és difícil imaginar que si es reclamen quantitats molt grans a unes poques persones es corre el risc de cobrar-ne només una part o fins i tot res. En canvi si són petites quantitats les que es reclamen a molts contribuents a la vegada, el més fàcil és que s’acabi cobrant la pràctica totalitat. L’altra gran diferència és que mentre els primers casos necessiten de feixugues inspecciones que es perllonguem amb el temps, mentre que en el segon no cal cap inspecció, sinó iniciar tota una sèrie de procediments simultanis.

Estaria bé que l’Agència Tributària iniciés una campanya d’inspeccions a tots aquells que es troben en situacions similars a la de Messi (què segur que els hi ha!) Sinó ho fan així haurem de donar la raó a aquells que pensen que només es tracta d’un complot contra el jugador i per extensió contra el Barça.     

LLIÇONS D’ÈTICA? LES MÍNIMES!

De Ferreres al Periódico de Catalunya. 

Quan començo a redactar aquest escrit, tot just fa unes hores que acaba de renunciar de José Manuel Soria com a Ministre d’Indústria en funcions. Finalment els esdeveniments l’han superat.

Tal i com ja explicava fa uns dies, Soria anava reconeixent que figurava en societats de els anomenades opaques tal i com aquestes informacions veien la llum i se’n assabentaven els periodistes. Tot i això, en algun cas ho va negar fins que va sortir la seva signatura estampada en algun document.

Puc entendre que puguin haver persones florero que no s’assabenten del que firmen, però un senyor que abans que ministre va ser president de les Palmes, diputat autonòmic, diputat al Congrés, a part d’altres càrrecs de partit, no m’ho crec. Soria era totalment conscient del que estava fent.

També ens hem assabentat que l’Agència Tributària ha emès una paral·lela a Aznar per la que sé li ha fet una liquidació provisional de 199.000€ i, a part, sembla ser (tot i que no és el procediment habitual de l’AEAT) sé li exigeix una declaració complementària. I, per tant, hauria comès frau fiscal ja que el límit està en els 120.000€. Això vol dir que en el pitjor dels casos (que no passarà) Aznar podria acabar a la presó.

També surt al papers de Panamà la dona d’Arias Cañete, el que va ser Ministre d’Agricultura, tan amb Aznar com en Rajoy i que volia fer el transvasament de l’Ebre per ous... Sense conèixer els detalls d’aquest cas, podria ser que la dona de Cañete fos una d’aquestes persones florero a les que em referia abans. I en el cas de que no ho fos, com a dona d’un ministre del govern tampoc està bé que obri comptes opacs a paradisos fiscals.

El que m’emprenya d’aquesta situació és que durant aquests anys de la crisi (millor anomenar-la ESTAFA) han sortit tota una sèrie de personatges, entre ells molts de polítics, que ens han demanat contenció en la despesa i sacrificis econòmics. Per tant, a tots aquells als qui ens van abaixar el sou, ja ho sabeu: ajo y agua (A JODERSE Y AGUANTARSE –tal i com solia dir Carlos Fabra) D’altres, com per exemple Mario Conde sortien dient que ells tot ho feien bé i que em cap cas havien robat tot i enviar al Banesto a la bancarrota.

Per tant, quan te’n assabentes de les mentides que ens han arribat a dir i que els que més ens demanaven sacrificis són els pitjors de tots (algú pot assegurar-me que hi ha algun càrrec del PP completament net?)

Durant anys, en aquest país, qui no ha robar és perquè no ha pogut, no perquè no ha volgut (tal i com em va dir una vegada un) I començat pels del PP i seguint pels de Convergència i continuat pels d’altres partits com els socialistes. Per a tots n’hi ha hagut!

Però el pitjor de tot és que ningú tampoc me pot assegurar que encara no surtin més casos com aquests. El afer dels papers de Panamà afecta només un ganivet que és el de Mossack Fonseca, però despatxos professionals especialitzats en aquest temes n’hi deu d’haver molts més. Per tant, segurament estaríem parlant de la punta de l’iceberg de la corrupció mundial.

Tan ens van dir que la culpa de la crisi era dels ciutadans que havíem gastat el que no teníem que alguns es varen sentir culpables (jo no!) Fins i tot potser tenien remordiments quan portaven, per exemple el cotxe al taller, i el mecànic de torn no els hi feia la factura i així s’estalviaven l’IVA. Potser si que sumats tots aquests ives que no s’han pagat pugui pujar un fotimer de milions d’euros... Però quan pugen tots els ives, tots els irpfes i tota la corrupció que hi ha hagut a aquest país durant les darreres dècades. Perquè la corrupció no ve de fa uns anys, ve de molt més lluny. Recordeu per exemple el cas Banca Catalana?

Com poden el nostres governants demanar-nos que complim amb les nostres obligacions tributàries si segur que ells mateixos o gent del seu entorn més proper estan immersos en casos de corrupció?

No cal anar molt lluny. Al nostre territori l’han afectat casos com l’Innova que té l’epicentre a Reus però que arriba fins a Amposta, el Perelló o Roquetes o el cas de la consultoria Efial que va esquitxar a l’alcalde de l’Ametlla de Mar i, segons sembla, també ho podria fer a qui era l’alcalde de Girona en aquella època... Suposo que sabeu de qui parlo, no?  

MEDALLES QUÈ VAN BARATES!

Fa anys, un veí de la Galera em va demanar que li esbrinés si podia cobrar per dues condecoracions que havia rebut durant la guerra Civil Espanyola. Havia combatut al costat de Franco. Ho vaig preguntar al ministeri de Defensa i la Guardia Civil li va portar a casa la resposta: No tenia dret a cobrar perquè aquelles medalles no portaven implícita cap tipus de contraprestació econòmica. Per tant, eren simplement condecoracions honorífiques.

Per la seva part, el màgic Andreu, durant les actuacions, també es posava medalles després de realitzar amb èxit un truc de màgia i es reservava per al final la més grossa de totes. Potser no d’una manera real, però si imaginària o fictícia, són molts els que, simbòlicament, es posen medalles quan creuen que han fet alguna cosa bé.  

Això és el que ha fet l’Agència Tributària que ha sortit traient pit (un altra manera de presumir per la fita assolida) per l’èxit obtingut en la lluita contra el frau fiscal a l’haver aconseguit un 27% més de recaptació que l’any 2014, elevant la xifra d’ingressos fins el 15.664 milions d’euros.

Dit així és molt bonic, molt de color de rosa, però sempre hi ha un rerefons de tot: aquelles coses que no es diuen.

Com sabeu estic parlant per pròpia experiència. Potser en altres coses tindré un coneixement més minso, però amb 30 anys a la casa, ja puc tenir formada una opinió sobre el seu funcionament intern.

De tant en tant arriben ciutadans (abans els anomenàvem contribuents) que venen queixant-se (i quasi sempre en raó) per l’escarni que, des del seu punt de vista, els hi fa l’administració tributària.

No sé si us ha passat mai, però qualsevol liquidació practicada per l’AEAT per una discrepància trobada ja sigui a la renda, ja sigui en altres impostos, comporta una liquidació d’interessos de demora (acció reparadora), però també una sanció. Per tant, a un mateix individu li arriben fins a 3 cartes de pagament: una per la diferència, una més pels interessos i una tercera per la sanció. I de tant en tant, alguna més si no compleixes amb les directrius establertes.

És el que jo anomeno diner fàcil, aquelles diferències que es detecten informàticament en creuar les dades dels ciutadans amb les que disposa l’Agència Tributària obtingudes a través de la informació que faciliten organismes, empreses, banca, registradors, notaris, etc.

Una cosa ben diferent és el diner recaptat per la Inspecció. Segons informació oficial de l’Agència Tributaria (cito textualment):  

El Área de Inspección liquidó deuda por importe de 7.129 millones de euros, un 43% más, de la cual un 44% se corresponde con actuaciones de la Delegación Central de Grandes Contribuyentes.

Se realizaron 107.580 actuaciones inspectoras, un 8% más que el año anterior y un 46% más que en 2011.

Entre las 21.810 visitas presenciales realizadas, destaca el incremento del 28,7% en las efectuadas en el marco del plan contra la economía sumergida y también las destinadas a aflorar alquileres opacos.

Han aumentado un 28% las investigaciones de movimientos financieros para detectar insolvencias ficticias y se han adoptado 3.785 medidas cautelares para evitar vaciamientos patrimoniales.

I ara ve la pregunta: ¿Destina l’Administració Tributària els recursos suficients a la lluita contra el frau, ja sigui l’economia submergida o simplement el que és conseqüència de facturar sense IVA o d’altres mecanismes que sé solen usar de forma habitual? La resposta és no.

Segons estudis, l’Administració Tributària espanyola és la que menys treballadors per cada 1.000 habitants destina a la lluita contra el frau i si es té en compte que Espanya és el país de la picaresca i que a tothom li agrada posar-se medalles quan aconsegueix enganyar al fisc, ens en adonarem que per moltes medalles que es posin, la lluita contra el frau sempre podria ser més gran de la que és...

Però potser a algú no li interessa prémer més del compte, no sigui que surti rebotat!

L’AGÈNCIA TRIBUTÀRIA L’HA TORNAT A ‘LIAR’

Ja m’estranyava a mi que passés la campanya de la renda sense parlar d’alguna situació controvertida similar a les que s’han donat en exercicis precedents.
Intentaré ser breu i didàctic. Al BOE del passat 24 d’abril es ca publicar una Ordre Ministerial en la que es reduïen per a l’any 2014 el rendiment de diversos productes agraris i ramaders. Fins aquí res de nou, ja que cada any en surt una de similar.
Altres anys he comentat, per exemple, la discriminació que pateixen els cítrics de Tarragona respecte als de Castelló. Aquests productes (ja sigui mandarina o taronja) tenen, d’entrada un rendiment del 0,34 es a dir, de cada 100 euros de venda, només 34 son benefici computable a la declaració de la renda.
L’Ordre Ministerial del 24 d’abril redueix fins el 0,19 els cítrics produïts a Tarragona i el 0,13 els de Castelló. És com si al riu Sénia hi hagués una frontera meteorològica que condicionés la climatologia dels territoris que hi ha al N i al S.
Per tant, aquests rendiments són els que s’havien d’aplicar a les rendes del productors de cítrics i cal suposar que tothom s’ho estava aplicant correctament.
Ara bé, resulta que el passat divendres dia 12 hi torna ha haver una Ordre Ministerial que rectificar, entre d’altres productes, els cítrics de les comarques catalanes del Baix Ebre i el Montsià i estableix un nou rendiment: el 0,09%.

- I què passa amb totes les rendes presentades i on s’havia aplicat l’anterior rendiment del 19%?
- Com s’ha de procedir en els casos de que calgui una rectificació de la declaració de la renda, ja sigui perquè ha sortit a pagar o bé perquè tens el dret a una devolució per un  import superior?    

Segons els tècnics de l’Agència Tributària de Tortosa, quan acabi el termini de presentació voluntària de la renda (30-06), tots aquells que vulguin que se’ls revisi la declaració presentada amb el 0,19 de rendiment, hauran de presentar  un escrit sol•licitant-ho expressament.
Però ah! Quan es fa la declaració de la renda, si tens diversos rendiments de productes agraris (cítrics, olives, garrofes, ametlles, etc.), no cal justificar quin rendiment correspon a cada producte, però ara sí. Ara s’hauran d’aportar els corresponents rebuts (o factures en el seu cas), així com també els corresponents rebuts de l’IBI o d’altres justificants per a verificar que els conreus es troben a les comarques afectades pel nou rendiment.
Com que no és la primera vegada que passa, cal qualificar la situació de vergonyosa i, sí, els pagesos que es troben en aquesta situació tenen motius suficients per a indignar-se.  

AL SERVEI DEL PP

Què diversos organismes de l’Estat, als que sé suposa que haurien de ser imparcials (Tribunal Constitucional, Consell General del Poder Judicial, etc.) estan controlats pel govern, és cosa sabuda, però que l’Agència Tributària s’hagi de posar de genolls davant el partit que dóna suport al govern, em sembla, per dir-ho d’una manera planera, és per a començar a començar a córrer i no parar.

Per a canviar-ho, s’haurien de canviar els lleis que ho regulen i que els màxims òrgans judicials de l’Estat fossin escollits directament pels jutges, magistrats i fiscals i, perquè no, pels col·legis d’advocats i per totes aquelles associacions que, d’una manera ho d’altra estiguin vinculades amb la Justícia.

Però el tema de l’Agència Tributària (què sé suposa imparcial), s’hagi de subordinar al poder legislatiu per a servir al partit que li dóna suport, a part de ser molt fort, és un fet inversemblant que no crec que es doni a cap democràcia consolidada. Potser sí a alguna república ‘bananera’, però se’m fa difícil pensar que passi a un país de l’OCDE (potser si exceptuem Turquia) o de la Unió Europea...

Recordem els fets. El jutge Ruz, el que porta els casos que involucren al PP amb l’entramat de laGürtel, va demanar un informe a l’Agència Tributària per a que dictaminés si les donacions il·legals que va rebre el partit de Rajoy havien de portar IVA o no. L’AEAT, en un fet que es podria qualificar d’insòlit, no va respondre a Ruz. Llavors, el jutge, li va donar 5 dies a l’organisme fiscal per a què li envies.

Finalment, l’Agència Tributària va fer l’informe, però algú es va encarregar de sintetitzar-lo a la seva manera per a evitar així que el PP sortís malparat. El resum manipulat de l’informe no porta cap capçalera (membrete en castellà) ni el firma ningú. Però informàticament s’ha rastrejat l’origen i oh! sorpresa, sembla ser que va sortir del germà de Santiago Menéndez, el director general de l’Agència Tributària i que, a la vegada, és assessor del ministre Montoro.

Per acabar-la de fer grossa, el dossier va ser filtrat a la premsa abans de enviar-ho al jutge, la qual cosa infringiria el secret de sumari que va establir el jutge Ruz.

Tot això ho explicava ahir la Sexta i, alguns del col·laboradors habituals del programa Más vale tarde, opinaven que hi pot haver delicte penal i que podria comportar penes de presó per aquells que han volgut manipular, sinó l’informe, sí al menys a l’opinió pública per a suavitzar el contingut de l’informe.

Per cert, us suposo assabentats del que deia la síntesi filtrada als mitjans, no? Era on es comparava el PP amb les oenegés Cáritas i Creu Roja. Si ho qualifico com a vergonyós, segurament hem quedaré molt curt.  

Si com deia abans, situacions com aquestes no són pròpies d’un país considerat dels avançats del món mundial i que té representació a la majoria d’organismes internacionals on estan els països més avançats, no puc deixar de dir que a qualsevol dels altres països que s’asseuen amb Espanya, d’haver passat una situació semblant per la part baixa, el president del país (o en el seu cas, el president del govern o primer ministre), ja faria mesos que hauria dimitit i aquí, Rajoy & Cia, no només no ho han fet, sinó que, a sobre, ens volen donar lliçons d’ètica i moralitat.    

A les pròximes eleccions torna a votar al PP o a quedar-te a casa, que si fa o no fa és el mateix... 

DEPENDRE DELS ALTRES

Des de fa poc, l’Agència Tributària ha deixat d’emetre etiquetes per a les societats anònimes i limitades. NO es poden demanar ni per Internet ni personant-se a les pròpies dependències de l’ens autònom.  

El motiu és que, des de ja fa anys, totes les societats anònimes i limitades (el NIF de les quals comença per les lletres A o B), estan obligades a presentar-ho tot via telemàtica, es a dir, per Internet.

Les etiquetes es van inventar l’any 1985. El motiu era agilitzar els tràmits a la vegada que t’assegurava que l’obligat tributari havia passat per Hisenda a donar-se de baixa. Però poc a poc van anar caient en desús. Primer es van eliminar de la declaració de la renda i amb la cada vegada més massiva presentació de tot tipus de documents de forma telemàtica, l’obtenció d’etiquetes es van convertir en un tràmit residual.

Hisenda (i després l’Agència Tributària) ha estat pionera a l’hora d’introduir les noves tecnologies per a facilitar que l’usuari destre pugui fer tota mena de tràmits sense moure’s de casa. Si a més tenim en compte que són molts els que van a les assessories, gestories i d’altres professionals per a fer les declaracions, pagaments, etc., s’arriba a la conclusió que només una mínima part acudeixen a les oficines de l’AEAT per a fer personalment els tràmits i, d’aquests, una majoria no necessiten etiquetes.

Alguns organismes van adoptar el mateix sistema que Hisenda i van habilitar un espai per a l’etiqueta identificativa als seus documents. Però com ja els hi anava bé que fossin les que emetia l’ens tributari, no es van preocupar mai d’emetre les seves pròpies etiquetes (crec recordar que el departament d’Economia i Finances de la Generalitat si n’emetia, però cap d’altre)

Ara que passa? Què ens alguns casos, les entitats financeres diuen necessitar etiquetes per a liquidar determinats impostos i taxes i es troben que ni en tenen ni en poden obtenir.

A sobre, ja sigui els interessats o els representants (sovint gestories o assessories) es queixen i ens pregunten què poden fer. Com vulgarment es diu: A qui li piqui, que es rasqui. O sigui si algun organisme dependent de l’Agència Tributària no ha seguit els passos d’aquesta, ara, hauria d’emetre les seves pròpies etiquetes o bé fer-ho de tal manera que no fossin necessàries.

A mi el que m’empipa és que a sobre ens demanin solucions a nosaltres. El què he dit abans: A qui li piqui, que es rasqui...

UNS POCS PAGUEM PER A QUE EL PAÍS FUNCIONI

Amb quasi un 25% del PIB d’economia submergida, tot sembla indicar que en aquest país només uns pocs som els que aportem via impostos els diners necessaris per a que el país funcioni.

Els primers interessats en que això continuï igual és el govern al no posar els mitjans suficients a les mans de l’Agència Tributària per a que es puguin destapar les bosses de frau existents.

Els segons interessats són els que cobrant una petita prestació, treballen a l’economia submergida per a treure un sou complementari (que, sovint sol ser el principal)

Quan en un país estan tots contents de com funciona el sistema, no hi conflictes. El govern té entretinguts els ciutadans explicant-los les grans xifres de la macroeconomia i assegurant-los de que el país ha sortit de la rescissió i el creixement econòmic torna a reflectir dades positives. Només unes dècimes, però positives que és el que compta. Els aturats perquè gra`cies als ajuts que reben (no només la prestació pel subsidi, sinó també ajuts de menjador, llibres i fins i tot beques universitàries), encara els hi queden diners per a poder fer algun extra.

Els que hem tingut i tenim fills universitaris i no em rebut cap ajut i, per tant, sabem el cost econòmic que comporta tenir fills estudiant fora de casa, ens mirem atònits de com hi ha famílies que amb pocs recursos econòmics (de tenir-ne ja no els hi donarien beca) poden mantenir els seus fills estudiant per aquells móns de déu...

Però no només paguem l’educació de molts, sinó també la sanitat, la justícia, el transport i tota la resta de camps que són deficitaris i on l’Estat ha d’eixugar les multimilionàries pèrdues que comporta.

Ara mateix, amb 56 anys, en fa 37 que cotitzo. Primer a la Seguretat Social i ara a MUFACE (la mútua de funcionaris se l’Estat) Quanta gent hi ha que han cotitzat els 15 anys mínims per a tenir dret a la pensió?

De vegades les diferències no són tant de classe, ja que, aparentment, entre els uns i els altres, l’única diferència existent es troba en el resultat de la declaració de la renda.  

LA PUJADA DE L'IVA PER A L'1-09-2012

DIARI DE L’AGOST. DIA 5 (diumenge)

I SI PASSEM PER ALT EL DIA D’AHIR? (olímpicament parlant)

Ahir dissabte va tornar a ser un dia sense medalles, però el pitjor de tot va ser el mal paper que van fer alguns dels nostres. Que la parella de tennis Ferrer. López ho tindria molt difícil, ja m’ho pensava, ja que el dia abans va fer molt d’esforç per acabar perdent, però la gran patacada sé la van donar els nois del bàsquet. Perdre contra Rússia no entrava als pronòstics i ara, des del meu punt de vista, les opcions de medalla són paupèrrimes, al menys que facin una proesa.

SEGONS L’ALCALDE, EL TURISME CREIX A AMPOSTA

Em van dir que aquesta setmana va parlar el nostre ancalde. No, si parlador ja ho és, ja, però com vaig dir no fa molts, menteix quasi tant com parla (imagineu-vos!)

Va adaptar la frase d’Aznar de “España va bien” per “Amposta va bé”. I es va quedar tant ample. Mentre que la realitat és totalment diferent, ja que tanquen comerços i fàbriques com les de Antaix. També va dir que el turisme ha augmentat un 33 %. Bé, abans venien 3 i ara venen 4! (o no és això un 33 % d’augment) Tret dels càmpings, on està el turisme? I encara una pregunta molt més important: què els oferim? Realment estem preparats pera que vingui el turisme? Personalment penso que no. Amposta des de fa molts d’anys i d’això en té bona part de culpa els governs de CiU (per no dir tota), es mira massa el melic o s’obre poc cap a l’exterior. Amposta va malament, sinyor ancalde. 

ERC DEMANA CREAR UNILATERALMENT L’AGÈNCIA TRIBUTÀRIA CATALANA

?? Començar un text amb dos interrogants no és gaire normal. I és que quan ho vaig llegir, de seguida se’m van plantejar una sèrie de dubtes difícils de resoldre.

Primerament l’Agència Tributària Catalana ja existeix, però té molt poques competències, això és veritat. Però de qui és la culpa que no es recapti més per l’Impost de Successions i Donacions. Durant el darrer tripartit, qui va pressionar per a que fossin exemptes de tributació la majoria de les herències. Però no és el cas. Mirem cap el futur.

Ara, qui recapta tots els tributs és l’Agència Tributària (espanyola), on jo treballo. I quin és el procediment? Primerament s’hauran de donar d’alta amb l’imprès corresponent i a partir d’aquí hauran de començar a tributar trimestralment: IRPF, IS, IVA (principalment) Les entitats financeres, que són les que fan de mitjanceres entre el contribuent i l’Estat són les encarregades de fer arribar els diners al Tresor Públic.

Per tant, per a poder gaudir d’una Agència Tributària Catalana amb totes les competències, no seria prou en que es fes de forma unilateral, ja que hauria d’existir la voluntat dels contribuents de donar-se de baixa de l’espanyola i alta en la catalana, I aquell que no ho fes? A part, s’haurien de crear nous models de tributació, que els bancs hi col·laboressin, etc., etc. Personalment em sembla molt difícil.

QUI PAGA MANA

El govern de Rajoy ha advertit a l’agrupació de consumidors FACUA que tregui de la seva pàgina web totes les crítiques que fa la política de retallades de Rajoy, amb l’amenaça de treure’ls la subvenció i fins i tot il·legalitzar-la com a associació. Aquí es demostra que qui paga mana i sinó, té poden ofegar econòmicament. NO VOLIEU PP, JA EL TENIU!!

Passa el mateix amb els sindicats? És evident de que no gaudeixen d’una total llibertat, a part de que la manca d’afiliats (que els comportaria un finançament suficient) els resta molta força i d’això se’n aprofita el govern.

Us imagineu una vaga general que durés setmanes o tal vegada mesos?

DIVENDRES NEGRES

Fa unes setmanes, va sorgir una iniciativa anomenada “divendres negres” (“viernes negros”, en castellà) que consisteix en que els treballadors de l’Agència Tributària acudíssim a treballar vestits de negre com a protesta pel “deteriorament dels serveis públics”.
No podria dir exactament on va començar la iniciativa, però hi ha diverses delegacions (entre elles els serveix centrals de Madrid) i administracions d’arreu de l’estat que l’estan secundant. Avui ha estat el primer divendres que l’hem fet a Tortosa.

Dels quaranta i pocs treballadors que som (durant la renda tenim el reforç d’alguns contractats laborals), una trentena hem acudit a treballar total o parcialment amb roba negra. (fins i tot algunes de les contractades ) Qui veu el “panorama” des de fora, comenta que impressiona veure tanta gent de “dol”.

No és segur que aquesta protesta porti en lloc, però al menys quedarà constància del nostre malestar.
En èpoques de crisi és quan tothom gira els ulls cap els funcionaris, un col·lectiu tradicionalment mal pagat (recordeu la dita? “Passes més gana que un mestre d’escola”) i què, això sí, al llarg de la història hem assolit uns drets que no tenen els que treballen a l’empresa privada (dies de lliure disposició o “moscosos”)  
Però res és gratuït. Els “moscosos” es van aconseguir gràcies a les negociacions entre els sindicats dels treballadors i la pròpia Administració que, en temps de la UCD no podia apujar-los el sou, en contrapartida, els hi va donar aquests dies de “festa”.
De vegades, aquests drets dels que gaudim els funcionaris (i treballadors de les diferents administracions), els han acabat gaudint també els treballadors de les empreses privades. Nosaltres hem estat pioners, però hem obert la porta. Per tant, qui va en contra dels treballadors públics, s’equivoca. Els treballadors públics no som els enemics. Els treballadors públics no tenim culpa de la crisi. La crisi l’han provocat uns altres, sovint molt millor vistos perquè van amb americana i corbata.
El deteriorament dels servis públics suposa el deteriorament de l’estat del benestar.
Qui tira pedres contra la seva pròpia teulada?  Els necis o els bojos.  

...

 Los VIERNES DE NEGRO surge por convocatoria de las diferentes secciones sindicales en el Ayuntamiento de Madrid, hace unos meses. Para que la convocatoria llegue a todos los compañeros y compañeras del Ayuntamiento deciden no llevar ningún tipo de símbolos ni logos referentes a los sindicatos. La acción está completamente apoyada por la Secretaría de Local y Servicios a la Comunidad de la FSP- UGT Regional de Madrid. Asisten al trabajo vestidos de negro y a las 12h del mediodía realizan una concentración en la puerta de todos los centros del Ayuntamiento de Madrid. Al primer viernes negro asisten y sale en las fotos el Compañero Secretario Federal de la FSP-UGT Julio Lacuerda Castelló (conseguiré las fotos).
Que nadie  se atribuya una iniciativa "espontánea" sino que lo que han hecho es copiar una idea y unas fotos que llevan meses circulando por las redes sociales y por internet.  Las primeras fotos están en la web de la página de la FSP-UGT de Madrid. 
Adjunto NOTA DE PRENSA EN "EL PAIS" DEL DIA 24 DE MAYO. Existen fotos y acciones anteriores a esa fecha. Sí navegas por internet encontrarás centenares de fotos, concentraciones, manifiestos y convocatorias. En la Comunidad de Madrid existen dos mareas, la MAREA VERDE en el sector de Educación y la MAREA NEGRA  en el sector de Local. Es similar a nuestro "NO A LOS RECORTES" con todas las concentraciones y manifestaciones que están realizando los sindicatos en Valencia y que se inició con la manifestación del día de 26 de enero. Estas acciones sindicales surgen a iniciativa de UGT, CCOO, CSIF, INTERSINDICAL VALENCIANA Y SATSE, tras los recortes de la Generalitat Valenciana anunciados por su Conseller Sr. Vela,  a quien instamos su DIMISIÓN.
Este tipo de acciones, manifestaciones y concentraciones acordadas y consensuadas por las organizaciones sindicales más representativas, no pueden surgir de un movimiento espontáneo, en todo caso hay gente que suma a ellas y quien participa.