Segons la Constitució, Espanya és un estat laic. Però en el nostre dia a dia segur que ens trobem multitud de referències relacionades amb l’Església Catòlica.
La tradició catòlica a la península Ibèrica té els seus orígens al principi del cristianisme, molt anterior als primes regnes cristians, o sigui, uns 2.000 anys.
Començant pels noms propis, quasi totes les persones tenim nom d’un sant, encara que en determinats moments s’hagin pogut acceptar altres noms que res tenien que veure amb el santoral, com per exemple durant la II República Espanyola. Per posar un exemple, el primer alcalde democràtic del Mas de Barberans, quan va néixer li van posar Placer i no el van batejar. Després de la victòria franquista el van obligar a batejar i li van canviar pel de Norberto. Una vegada mort el dictador i després d’aprovar la Constitució, es va legislar la possibilitat de poder posar als infants noms diferents al del santoral, sempre i quan estigueren recollits a la Carta Magna, com ara Democràcia, Llibertat, etc. Norberto va aprofitar la llei per a posar-se Placer com a segon nom.
No hi ha cap ciutat ni poble d’aquest país que no tingui un bon grapat de carrers que portin el nom d’algun sant o Verge. De vegades estan directament relacionat amb el municipi o amb els seus habitats, com per exemple patrons de gremis, confraries, etc. Però de vegades costa trobar la relació.
També hi ha molts de pobles i d’altres llocs amb nom de sants i santes (toponimia): Sant Carles de la Ràpita, Santa Bàrbara, Sant Jaume d’Enveja, Sant Jordi, Sant Mateu, Santa Magdalena de Polpis, Sant Joan del Pas, Jesús, Jesús i Maria, etc. Cal recordar que en temps de la II República alguns d’aquests pobles (ignoro si tots), van canviar de nom. Així, Sant Carles de la Ràpita va passar a dir-se la Ràpita dels Alfacs i Santa Bàrbara les Planes del Montsià.
Moltes festes del calendari també estan
estrictament lligades amb el santoral catòlic. Començant pel dia de Cap
d’Any, que sé celebra en honor de l’Epifania del Senyor i continuant
amb els Reis, Divendres Sant, l’Assumpció de la Verge Maria, la Immaculada,
Nadal, etc. I no només les festivitats nacionals. A les festes d’àmbit
autonòmic els passa pràcticament el mateix: dilluns de Pasqua florida,
Sant Joan (patró dels Països Catalans), segon dia de Nadal (Sant Esteve)...
I evidentment quin és el poble del nostre país que no celebri la seva festa
major en honor d’algun sant o Verge? Sant Llorenç a la Galera, Sant Gregori
a Santa Bàrbara, la Mare de Déu de la Pietat a Ulldecona, la de la Cinta
a Tortosa, la del Remei a Alcanar, la del Carme a la majoria de poblacions
marineres (per no dir totes) Sant Jaume a la Ràpita i Sant Jaume d’Enveja,
Sant Joan a l’Ampolla... Seguim?
Moltes vegades s’ha parlat de la possibilitat
de traslladar alguns festius relacionats amb l’Església i que caiguessin
en dimarts, dimecres o dijous al dilluns o divendres més proper. Ara, el
govern del PP vol negociar amb representants de la Conferència Episcopal
espanyola aquesta possibilitat. Però serà l’Església qui tindrà la darrera
paraula. Recordo que ja fa algunes dècades, la necessitat de suprimir festius,
va comportar suprimir la festivitat de Corpus Cristi, que es va passar
a celebrar en diumenge.
Encara penseu que l’Església no intervé de forma directa en la nostra vida?
