PRÒRROGA

Si al llarg de la nit electoral del 23 de juliol des de formacions com Sumem i el PSOE s’usava el símil esportiu ‘hi ha partit’, una vegada acabat l’escrutini puc dir que hi ha ‘pròrroga’. I per què dic això? En veure que la possible investidura de Pedro Sánchez passava per Junts vaig pensar que una de les coses que podien passar (i tal vegada la més probable) era la repetició de les eleccions. Estàvem (estem) davant d’un dels pitjor escenaris polítics tot i que el pitjor de tots hauria estat que Feijóo pogués ser President del Govern d’Espanya amb el suport de Vox. Durant la campanya Junts ja va advertir que de cap de les maneres facilitarien la investidura de Sánchez, tot i que segons les enquestes els resultats dels PSOE es preveien molt més dolents que els que van obtenir finalment. Junts posarà sobre la taula dues condicions ‘innegociables’ per a fer president Sánchez: un referèndum d’autodeterminació de Catalunya pactat amb l’Estat i l’amnistia d’aquells que encara no l’han obtingut com per exemple Carles Puigdemont, Toni Comín i Marta Rovira. Fer un referèndum d’autodeterminació és, des del meu punt de vista, un fet que en un moment o un altre s’haurà d’afrontar per part de l’Estat. Cal recordar que el PSC fins el 2012 estava obert a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. En quan a l’amnistia dels independentistes que resideixen fora de l’estat espanyol penso que és viable, però ells també hauran de fer alguna concessió. Quan dues parts negocien, el resultat de les negociacions mai ha d’acabar d’agradar a ningú, perquè sinó és així és que una part ha aconseguit molt més que l’altra. A part, de no haver-se fugat a l’estranger, a hores d’ara segurament també estarien amnistiats, tal com ho van ser la resta de polítics que van estar al capdavant del moviment secessionista. Això sí, haurien passat per la presó com total la resta, cosa que evidentment no estaven disposats a fer. Després de les eleccions s’obre un llarg procés de consultes i negociacions entre les diferents forces polítiques amb representació parlamentaria. De vegades un sol vot pot fer decantar la balança cap a un costat o cap a l’altre. El partits que negociïn amb el PSOE i Sumem (donem per fet que el partit de la Yolanda Díaz formarà un tot amb el de Sánchez) exigiran contraprestacions per als seus territoris respectius i, en el cas de Junts, com ja he dit, també personals. D’entrada el PSOE serà reticent al menys amb el que fa al referèndum d’autodeterminació. És conscient que els millors resultats el han tret a Catalunya i que la majoria dels territoris han donat suport al PP precisament per a que marqui distàncies amb l’independentisme català. Com es diu popularment, els votants d’aquells territoris ‘estan més per traure la bandera espanyola als balcons’ que no que els hi pugen les pensions, els salaris mínims o tindre una sanitat universal. És la cultura de la incultura. Per part de Junts només es seuran a negociar si es contemplen les dues exigències ja esmentades. No els importa haver de repetir eleccions i fins i tot que les puguin guanyar el PP i Vox. Son dels que pensen que ‘com pitjor per als altres millor per a ells’. De fet els importen poc els més de 2 milions d’electors catalans que el passat 23 van votar opcions progressistes i a favor de que Pedro Sánchez tornés a governar. Només els importa ells mateixos. Son els gens convergents... Sempre s’ha dit que en política tot és possible i per tant no s’hauria de descartar als 100% que Junts no faciliti la investidura de Sánchez, però ho veig molt improbable, la veritat. Així és que després del partit ja ha començat el temps de la prorroga, el temps en que els partits hauran de decidir si pacten i amb qui pacten. Una prorroga que pot durar mesos i que bé podria ser que Espanya acabés la presidència de torn de la UE sent Sánchez encara President en funcions del Govern d’Espanya. El problema és que després de la pròrroga no hi haurà penals i un altre partit encara serà molt més complicat de guanyar.

DIARI DE L’AGOST. DIA 25

D'Alfons López a Público. 

MESURES SOCIALS

El PP i sobre tot C’s volen vendre a la ciutadania que el pacte que signaran dintre d’uns dies no ha estat precisament un camí de roses (sense espines) i que hi ha hagut més dificultats de les previstes.

Abans de signar escenifiquen les desavinences principalment per les mesures socials que reclamen els ciudadanos, però també les diputacions, el Senat i el Poder Judicial, uns punts que, de ser veritat, des del meu punt de vista no són menors.

Algú pot pensar que un partit com Ciudadanos que, segons diuen, està patrocinat per l’IBEX 35 té alguna sensibilitat per millorar les prestacions socials? Difícil d’imaginar-ho.

A part d’això, han insinuat als del PP que si no saben com trobar els diners necessaris, ells sí. Des del PP ja els hi ha contestat que per a vestir un sant se’n ha de desvestir un altre o sigui, s’han de treure diners d’una partida pressupostària per a destinar-los a més despesa social. Molt me temo que o bé tot seguirà igual o bé s’hauran d’apujar els impostos, perquè les prioritats que té el PP no les canviarà així com així.  

TRILINGÜISME?

Una altra proposta estrella de C’s és l’ensenyament trilingüe a Catalunya. O sigui, castellà, català i anglès (per aquest ordre o no, ves a saber...) Una cosa així ja la va intentar fer el PP a les Illes Balears sense acabar-se’n de sortir.

Aquesta mesura és una cortina de fum per a que el català passi, com he insinuat abans, a no ser la primera llengua de l’ensenyament del nostre país.

Tot i que estic d’acord que els alumnes catalans han de sortir de l’escola el més preparats possibles i avui en dia, sobre tot l’anglès és fonamental per anar pel món, s’ha de pensar que la manca de protecció del català per part de les nostres autoritats pot significar un greu retrocés del nostre idioma que és, per a molts de nosaltres, la nostra llengua materna.

Però ja s’han aixecat veus en contra. Com sabeu, a la Vall d’Aran la llengua oficial és l’aranès o sigui, l’occità. Evidentment els aranesos volen que la seva llengua tingui un tracte preferent i per tant s’oposen al quatrelingüisme.

   

COBRAR PELS DIPÒSITS BANCARIS

Recordeu quan els bancs (i les caixes) té pagaven fins el 8% en interessos (o fins i tot més) per tenir diners a un dipòsit de l’entitat? Sí, encara te’n recordes? Així, com jo, ja deus de tenir una edat... No sé si m’has entès perdó t’acabo de dir vell (o vella) Bé, el fet de donar interessos pels dipòsits és un fet que està a punt d’acabar-se i fins i tot, i de moment, aquells que tinguin molts diners, hauran de pagar per a que els hi guarden...

El concepte clàssic del banc fa anys que ha desaparegut i no parlem del de les caixes que, en aquest cas, pràcticament han deixat d’existir.

Algú me podria dir com van començar les caixes d’estalvis? Prestant diners a canvi d’empenyorar coses de valor. D’aquí que moltes d’elles tinguessin el sobrenom de Monts de Pietat.

Com canviïn els temps, eh?    

WILLY TOLEDO

A l’actor Willy Toledo Facebook li va tanca el seu compte de Facebook durant 10 dies. Tot per haver criticat durament la medalla de plata que va guanyar l’atleta Orlando Ortega que fins fa només 1 any tenia la nacionalitat cubana.

La crítica a Ortega no era tan per ell sinó per la política de la Federació Espanyola d’Atletisme que, amb medalles com aquesta, intenten justificar uns mediocres resultats (en general)

Avui mateix li han tornat a obrir el compte i quan ho he vist m’he afegit a la seva pàgina, he vist que diversos amics ja ho eren (Eduardo Raul, Sefa Mezquida...), comunistes, bona gent... 

EL ‘GILIPOLLES’ DEL DIA

Després d’assistir al 84è tall de l’N-340 a Sòl de Riu (el límit de Catalunya pel Sud), en tornar cap a casa, de les Cases d’Alcanar ha sortit davant de mi un Volkswagen Golf que, en arribar a la platja de la fàbrica del ciment ha minorat sensiblement la velocitat. M’he fixat i l’he vist parlant pel mòbil mentre no deixava de mirar cap a la platja. Segurament tenia algun amic o amiga amb qui havia quedat banyant-se allí. Es mereix el títol de gilipolles del dia!    

PODRAN O NO?

De Ferreres al Periódico. 

Tot sembla que Pedro Sánchez no ho tindrà fàcil per  ser investit. I no ho tindrà fàcil perquè Pablo Iglesias li ho està posant molt difícil, més del que es podria preveure després d’aquell dia (crec recordar que va ser un divendres) on el mateix Iglesias es va postular per a ser el vicepresident del govern presidit pel propi Sánchez.

Quan semblava que l’acord entre el PSOE i Podemos era qüestió d’hores, surt Pablo Iglesias i diu que si el PSOE no assumeix el referèndum per a Catalunya, no hi haurà pacte, quan la setmana passada semblava que aquest punt no seria determinant.

Dit això, torno a repetir la pregunta que ja vaig formular dies enrere: Ara mateix, quina és la prioritat? Des del meu punt de vista formar un govern que barri el pas al PP. No em cap al cap que després de patir a Rajoy i companyia, ara no sé sàpiguen posar d’acord i consensuar un govern progressista. I mireu que parlo de patir-los políticament, perquè hi ha qui els ha patit en la corrupció i la prepotència.

Entenc que molts catalans s’ho poden mirar d’una altra manera, fins i tot em solidaritzo amb ells. Aquells que van votar la candidatura de En Comú Podem, encapçalada per Xavier Domènech, ho van fer (sinó tots una immensa majoria), per la promesa de que es faria un referèndum d’autodeterminació i ara pensen que es un tema important i irrenunciable. Però des de fa mots anys sé que la A va davant la B i l’1 abans del 2 i que a la vida tot es qüestió de prioritats...

Si sóc pragmàtic quan parlo sobre la independència de Catalunya, també ho sóc ara. Lealment, es pot fer la consulta? Sembla que no. Legalment es pot canviar la Constitució per a poder-la fer? Sí, però... I el però, en aquest cas, no és una conjunció qualsevol... El però és el PP que té més d’1/3 dels diputats al Congrés i majoria absoluta al senat i, per tant, al menys que el dia en que es voti la reforma constitucional que permeti fer el referèndum els agafi un mal de panxa a un nombre suficient de diputats del PP que els impedeixi acudir a votar, ja em direu com es fa la reforma...

Després de que el Rei encarregués a Pedro Sánchez formar govern, em van felicitar... Felicitats per què? –vaig preguntar- Encara hi ha qui pensa que com a socialista veig amb bons ulls tot el que fa el PSOE o el PSC... No és així, si em seguiu sabeu que sóc molt crític i segurament heu intuït més d’una vegada que recentment no el he votat.

Sabeu quan vaig conèixer a Pedro Sánchez? El dia de la presentació de Francesc Miró com a cap de llista del PSC a Amposta amb la presència de l’alcalde de Tarragona Josep Fèlix Ballesteros. O sigui, si fa o no fa un any enrere. Durant el dinar em van dir que era un dels noms que sonava per a dirigir la nova etapa socialista després del fiasco de Rubalcaba. No és que li fes un seguiment especial, per al seu discurs no hi vaig trobar cap punt que em despertés un especial interès.

Però com us he dit, tot és qüestió de prioritats i, evidentment, prefereixo a Sánchez que a Rajoy o qualsevol altre personatge del PP. Però en cap cas, passi el que passi, em sentiré completament satisfet. Ni molt menys!

Després d’aquestes reflexions, l’actitud de Podemos de voler forçar tant la màquina, només es pot entendre per interès de la formació lila (és la primera vegada que els anomeno així) en anar a unes noves eleccions generals el proper mes de juny.

Tant la darrera enquesta del CIS com altres fetes per empreses privades especialitzades preveuen un augment de vot per aPodemos que la convertiria en el primer grup de l’esquerra, mentre que el PSOE baixaria i quedaria per darrere.

És evident que si es repetissin les eleccions i la formació de Pablo Iglesias quedés per davant del PSOE, de donar-se les circumstàncies necessàries, voldrien que el seu líder fos el nou president... Però amb qui pactaria? Amb el PSOE? Després de posar-li tots els pals a les rodes a Pedro Sánchez, de debò que pretendrien arribar a un acord?

Pablo Iglesias: fes-t’ho mirar, per favor! De vegades la supèrbia es converteix en el pitjor dels enemics!

JA TRIGAVEN. LES EMPRESES PIRAMIDALS

L’altre dia em vaig assabentar per casualitat de l’existència de la marca Xango que està creant empreses arreu del país i que ven sucs de mangostan, la que diuen que és la reina de les fruites.

Si busques referències per Internet igual et pots trobar amb opinions favorables i que diuen queXango és una bona oportunitat de negoci com contràries. Molt possiblement n’hi ha més de les primeres que de les segones. No obstant, tampoc hem de creure’ns tot allò que llegim, ja que les marques sé els saben totes i bé poden adulterar la xarxa amb una campanya destinada a salvaguardar la seva imatge (m’ha quedat bé o no?)

Jo no dic ni deixo de dir. No sé si Xango és una típica empresa piramidal o multinivell, tal com apareix en alguns llocs.

Aquests tipus d’empreses (com Amway fa uns anys) solen aprofitar-se de la gent que no té feina i als qui fan creure que són una excel·lent oportunitat de negoci. Ja he dit abans que ni dic, ni deixo de dir res de Xango, però el temps, com sempre posarà les coses al seu lloc i, segurament, acabarà fent ensorrar l’entramat igual com va fet abans amb d’altres empreses.

Mireu, durant la meva vida he tingut diverses experiències amb empreses d’aquests tipus. Fins i tot amb una hi vaig tenir una esporàdica relació. Es deia New Products i tenia una línia de productes infantils anomenada Happy Baby (bolquers, xumets, ninotets de goma, etc.) Per a poder treballar-hi, t’havies de fer soci i aportar una quantitat de diners. No recordo ara quan, igual eren 100.000 pessetes. Jo no disposava ni de lluny d’aquesta quantitat, no obstant, igual em van fer arribar un lot de productes. Suposadament, podia aplicar un marge comercial d’un 60%, es a dir, vendre’ls un 60% més cars del que a mi em constaven.

Era la primera vegada que em posava a vendre i, tot i això, em vaig armar de valor i vaig voler començar per una de els zones més comercials de la província: el centre de Reus. A les dues o tres primeres botigues que vaig oferir els productes, no em van deixar ni parlar, simplement em van dir: no ens interessa. Al final, un dels botiguers em va ensenyar un ninotet com els que jo portava, però d’una marca diferent i em va dir que ell els venia, pràcticament, al preu que jo li volia vendre a ell. Sabeu quin marge comercial tenia? Un 10%, res del 60 que m’havien dit. Amb els nous preus vaig poder vendre alguna cosa a Tortosa i Peníscola, però aviat me’n vaig adonar de que no tenia futur.

Anys més tard va aparèixer l’Amway. Les primeres notícies les vaig tenir a finals de la dècada dels anys 80 o principis del 90 (no ho recorda amb exactitud) Un dia, un veí de la Galera em va dir: Tu que ets un xicot intel·ligent... Ràpidament vaig pensar: O m’has fotut o em vols fotre...  

A Santa Bàrbara hi va haver molta gent que van formar part d’aquella organització. Un d’ells un mestre que anys abans m’havia volgut vendre una llista que circulava i on poc a poc anaves pujant posicions. També era de tipus piramidal: havies de comprar una llista que et costava 5.000 pessetes i n’havies de vendre dues on afegies el teu nom a baix de tot. En teoria hi guanyaves 5.000 pessetes si és que aconseguies vendre-les. Algun company de treball ja feia números per a canviar-se el cotxe.

Com us explicava, aquell mestre em va dir: Això sí que és seriós. He de reconèixer que allò de les llistes no ho era, però això sí. No va aconseguir convèncer-me.

Un policia local de Tortosa em va explicar que l’Amway va estar a punt d’acabar amb el seu matrimoni. La seva dona només vivia per aquella organització. Un dia la va acompanyar a una espècie de convenció que es va fer a València. Només entrar a la sala d’actes on es feia l’acte, un que estava a la porta, el va abraçar i li va dir: Ets el millor!  Imagineu-vos que va pensar...

És la forma d’actuar d’aquest tipus d’empreses. Afalaguen els seus col·laboradors per tal de que sé sentin importants i s’acabin dedicant en cos i ànima a la venda dels seus productes.

Per cert, Xango ven 4 botelles de suc de mangostan a un preu aproximat d’uns 100€. Després aquestes botelles s’han de tornar a vendre a un consumidor final.

Si esteu interessats en comprar suc de la reina de les fruites, així com altres productes, també ho podeu fer per Internet.  

I SI ENS ESTIGUESSIN PREPARANT?

A aquestes alçades sembla una mica inversemblant que Òmnium Cultural, una de les dues associacions (l’altra és evidentment l’ANC) insinuï que el 9-N es podria formular una altra pregunta.

Tots sabeu el paper que han estat jugant l’ANC i Òmnium. Més d’una vegada he dit que marcaven el pas que seguia ERC, CDC i el propi govern de la Generalitat. Sense el braç executor d’aquestes dues associacions, difícilment s’haurien assolit els èxits de convocatòria que van tenir la diada de l’11 de setembre de 2012 i la Via Catalana de 2013.

Cada cop sembla més provable que hi haurà una trobada entre Mas i Rajoy. Segueixo dient que veig poc provable que es faci abans del setembre, ja que damà ja és 20 de juliol i una reunió de l’alt nivell d’aquest no s’improvisa, al menys que ja estiguin els temes preparats.

Rajoy s’ha enrocat i ha dit per activa i per passiva que ell no baixarà del burro. Està clar que li oferirà a Mas una millora del finançament (aquest punt sempre surt) i, tal vegada, reformar la Constitució per a convertir Espanya en un estat federal, per a la sorpresa del socialistes i d’altres partits emergents.

Mas, també sembla enrocat, però no tant. Ja el coneixem. Sabem que es ven per una mica de poder. ¿Ja no ens en recordem de quan va anar a Madrid a negociar amb Zapatero una rebaixa de l’Estatut de Maragall a canvi de que el PSC el votés President com el cap de la llista més votada a les eleccions autonòmiques? Igual ara li ofereixen alguna cosa similar, fins i tot fer una gran coalició entre CiU, el PP (evidentment) i el PSC (ja que sinó no arribaran a la majoria absoluta necessària)

I llavors què? Deixar que corri el temps i que els resultats siguin acceptables.

Només Òmnium i l’ANC podrien convèncer ERC de que una cosa així seria, de moment, la millor sortida.

I si ens estiguessin preparant? La segona part al setembre, segurament després de la Diada.         

SINDICATS I PATRONAL: POLS OPOSATS

Amb aquest títol podria parlar de diverses coses: del govern i l’oposició, els indignats i dels mossos... Però parlaré de la patronal i el sindicats amb el govern pel mig.

La reforma laboral ja va costar molt consensuar-la i que al final s’arriba a un acord, no va acontentar ni als uns ni als altres. Ara, amb la reforma dels convenis col·lectius ha tornat a passar el mateix. Després de mesos de negociació i quan ja s’havia arribat a un principi d’acord, sembla ser que la patronal madrilenya va desdir-se i, com es diu vulgarment, va acabar per “trencar la baralla”.

Evidentment les organitzacions empresarials i els sindicats són pols oposats que defensen interessos diferents, però s’hauria de poder arribar a un punt d’equilibri entre els que demanen uns i el que ofereixen els altres. S’ha vist que això és impossible.  

Si s’ha de buscar el detonant que ho va provocat, segons sembla, van ser els bons resultats del PP al conjunt d’Espanya (Catalunya inclosa) a les passades municipals i autonòmiques del 22 de maig.  La perspectiva d’un proper canvi de govern d’ideologia més propera als empresaris, va provocar el pas enrere de la patronal i, en conseqüència, el fracàs de la negociació. Un futur govern del PP faria seves les propostes de la patronal. Us en recordeu del “decretazo” del temps de José María Aznar?  

Una de els condicions que posava la patronal (inacceptable pels sindicats) era que, a la caducitat d’un conveni col·lectiu, si en 6 mesos no s’arribava a un acord de renovació, automàticament havia que començar de “zero”, es a dir, tornar a començar la negociació de tots els drets assolits pels treballadors al llarg de la història del sector o empresa.

La resolució del govern, com era previsible, tampoc ha satisfet la patronal espanyola.

A partir d’aquí faré unes valoracions.

Què vol la patronal? El que ja fa temps que ve reclamant. L’acomiadament lliure i barat.

Per altra banda, Joan (Juan) Rosell (ahir es discutia a la SER sobre quin era el seu nom) no és tan moderat com ens el volien “vendre” abans de ser escollit com a nou president de la patronal espanyola.

I parlant de la patronal espanyola (o catalana o valenciana, em dóna ben bé igual), des del meu punt de vista és la màxima responsable de que no es creï ocupació al nostre país. Són els empresaris, amb l’ajut del govern i dels sindicats, evidentment, els qui han de fer moure el motor de l’economia. Cosa que no fan. Potser perquè estan més preocupats en guanyar diners i invertir a d’altres països on no hi ha reforma laboral (perquè no hi ha lleis laborals), no hi ha negociació de convenis col·lectius (perquè no hi ha convenis col·lectius) i la ma d’obra és molt més precària i, a sobre, l’acomiadament ja no és que sigui lliure, és immediat: “Tu, no cal que et posis a treballa!”

És el país que tenim o els que ens queda d’ell. Això si, donem-li confiança a la dreta que ella ens solucionarà tots els problemes.