I SI LA REALITAT SUPERÉS LA FICCIÓ? (Un cop més)

Revista el Jueves.

Porto unes setmanes que no me’n puc avenir. Per una part estic estupefacte en veure que passaven els dies i les esquerres no concretaven cap acord per a formar govern i per l’altra estava escèptic: no me podia creure que per culpa de l’ego de l’un (Pedro) i l’ego de l’altre (Pablo) pogués acabar en una repetició de les eleccions generals.

I si tot fos un engany? Una estratègia ordida des d’un bon començament per a fer-nos creure el que en realitat no era?  I si el pacte entre PSOE i Unidas Podemos ja portés temps tancat?

Si parlem ‘d’alta política’ s’ha de tenir en compte que, sovint, certes decisions poden afectar negativament a una determinada formació, per tant, com menys s’airegin les seves estratègies, molt millor.

Catalunya és, ara mateix, una patata calenta que el PSOE vol esquivar.Com també ho és Bildu. Però Sánchez sap que els necessita per a poder-se garantir la investidura. Una abstenció els hi aniria bé, un fot favorable, molt millor.

Podemos juga a ser ‘amic’ de Catalunya, però té un límit: el dreta a decidir. I una línia roja: mai acceptarà la independència i menys encara si és de forma unilateral. A part, tot indica que, d’haver una repetició d’eleccions, podria deixar-se pel camí desenes de milers de vots que podrien anar a parar al PSOE (vot útil per a frenar a les dretes extremes).

I què passa amb els partits de casa nostra? Realment voldrien que Sánchez no arribi a la presidència del govern? O també és pura pantomima?

El trio de partits de dreta ho tenen molt clar: 155 des del primer moment. Rivera fins i tot va dir que seria la primera mesura que prendria si arribés a la presidència del govern.

És això el que voldrien ERC, el PDeCAT i JxCat? De veritat? I no, no és que pensi que Sánchez sigui la opció ideal, simplement crec que entre totes és la menys dolenta.

També seria dolent (des del meu punt de vista) un govern monocolor socialista. En canvi, un govern de coalició entre el PSOE i Podemos, a part d’aportar estabilitat, també permetria avançar socialment i prendre les mesures més adients respecte a temes polèmics com per exemple la migració, sobre tot la il·legal, la que ens arriba en pastera per la Mediterrània.      

DE L’INFINIT AL ZERO

Joan Maria Roig i Grau va aconseguir l’any 1999 una aclaparadora victòria a les municipals d’Amposta. La seva candidatura aconseguia 11 regidors dels 17 possibles. Els altres 6 se’ls van repartir el PSC (amb membres d’ICV a la candidatura), 4 i EA-ERC, 2.

CiU va aconseguir la primera majoria absoluta l’any 1991, el segon cop que se presentava Roig que ja era alcalde des de 1987. Les eleccions de 1995 i 2003 també les va guanyar per majoria absoluta, tot i aquestes darreres, en plena lluita per a aconseguir la derogació del transvasament de l’Ebre, la suma de vots obtinguts per l’oposició sumaven més que els que havien votat a CiU(4.383 per 4.367), però mantenia la majoria absoluta amb 9 regidors, 4 el PSC i 4 EA-ERC.

A les eleccions de 2007 Roig, després de 20 anys d’alcalde, va donar pas a Manel Ferré que va aconseguir una victòria aclaparadora i va assolir una nova majoria absoluta amb pràcticament els mateixos vots que el seu predecessor. El repartiment de regidors va ser igual a la legislatura anterior (CiU, 9, PSC, 4 i EA-ERC, 4)

Però Ferré encara assoliria una nova majoria absoluta a les eleccions de 2011, tot i que va perdre més de 350 vots... Aquestes eleccions van comportar un canvi important en la composició del ple, ja que l’Ajuntament d’Amposta al superar la ciutat la xifra de 20.000 habitants va passar a tenir 21 regidors (anteriorment ne tenia 17). El repartiment de regidors va ser el següent: CiU, 11, EA-ERC, 6, PSC, 3 i PxC, 1.

Les eleccions de 2015 van marca un punt d’inflexió de la política Ampostina. Poc abans de les eleccions municipals Manel Ferré va quedar esquitxat per alguns casos de corrupció que encara se troben als tribunals com ara el de la duplicitat de dietes que cobrava en els seus desplaçaments i les ramificacions dels cas Innova de Reus que va afectar a l’Hospital Comarcal d’Amposta que presidia el propi Ferré.

Aquest deteriorament de la política ampostina va comportar que Adam Tomàs (EA-ERC) guanyés les eleccions amb majoria absoluta (11 regidors) i que CiU en perdés 4 i més de 1.200 vots. La qual cosa li va suposar obtenir només 7 regidors. Dels 4.897 que havia assolit l’any 1999 passava a tenir-ne 2.738.

Durant la legislatura, Rosita Pertegaz (UDC) va abandonar el grup de CiU deixant-lo amb només 6 regidors, mentre ella se convertia en regidora no adscrita.

Les previsions per a les passades eleccions del 28 de maig, tot i que auguraven un descens de vots i regidors a Junts per Amposta (nova denominació de CDC) ningú podia pensar que acabés amb 753 vots (quasi bé ne va perdre 2.000 de cop) i només un regidor: Manel Masià, que era qui encapçalava la llista en substitució de Manel Ferré que l’any 2015 abandonava definitivament la seva carrera política després de 28 anys a l’Ajuntament, els últims 8 com alcalde.  

En conclusió, amb només 8 anys, el PDeCAT (o CDC o Junts per Amposta o com els vulgueu anomenar), van passar de tenir 11 regidors i majoria absoluta a l’Ajuntament d’Amposta a tenir-ne només 1 i convertir-se en la força política menys votada de les que van treure representació a les passades municipals. 


PER A SABER MÉS: 

https://www.idescat.cat/pub/?geo=mun%3A430141&id=elem&n=392 

https://www.naciodigital.cat/municipals2019/municipi/43014/amposta 

http://www.elpuntavui.cat/canals/politica/eleccions-municipals-2015/resultats/998/509-catalunya/43-tarragona/9022-montsia/43014-amposta.html 

https://www.diaridetarragona.com/ebre/Escorcoll-a-lAjuntament-dAmposta-i-lHospital-Comarcal-pel-Cas-Innova-20150428-0060.html

‘TORTOSINISME’

Fa uns dies vaig escoltar un debat de polítics tortosins a la SER. Hi havia representants de tots els grups que han conformat el consistori tortosí durant aquesta legislatura que ja s’acaba fent balanç de la mateixa..

En alguns casos (PDeCAT, ERC i PSC) estaven representats per les segones espases, mentre que en altres (Movem, CUP i PP) hi havia els caps de cartell de les eleccions de 2015.

Recordareu que les dues darreres legislatures el PP només ha tingut un regidor: Javier Dalmau. Quan va tenir la paraula, la seva intervenció me va sembla força assenyada, tal i com ens té acostumats el veterà polític. No obstant discrepo d’algunes de les coses que va dir.

Demanar que els partits o grups polítics deixin de fer política i se posin a treballar conjuntament per a la millora de la ciutat és, des del meu punt de vista una fal·làcia (ja sigui Tortosa, ja sigui una altra ciutat del mapa). Des dels partits s’acostuma a marcar territori i tots defensen les seves pròpies idees polítiques i el seu programa electoral.

També va parlar de recuperar el concepte de tortosinisme. Entenc que el que demanava era fer ciutat; es a dir, treballar plegats per mirar d’atreure cap a Tortosa el màxim d’inversions possibles i poder donar així resposta a les demandes que té actualment la ciutat.  

Amb la idea de tortosinisme crec reconèixer la vella pràctica de sotmetre tot un territori a la seva capital històrica. Una idea caciquil que a l’actualitat hauria d’estar totalment arraconada.

Buscar la confrontació amb les altres ciutats del territori, sobre tot aquelles més grans, potser va funcionar durant anys, però avui en dia, si se vol avançar s’ha de buscar la complicitat de la resta de poblacions per aconseguir les fites necessàries que l’acabin fent prosperar.    

Les Terres de l’Ebre pateixen un greu estancament demogràfic i econòmic que el fa estar a la cua de Catalunya (ja ne parlaré un altre dia d’aquest tema). Segons un estudi, exceptuant la Ribera d’Ebre, les altres tres comarques ebrenques tenen una renda per càpita de les més baixes de Catalunya; concretament el Montsià se situa en penúltima posició només superada pel Baix Penedès.

Perdoneu-me, però el concepte tortosonisme  el trobo tan ranci que no puc més que menystenir-lo, així com a aquells polítics que el volen rescatar.


LA RENDA PER CÀPITA A CATALUNYA: 

https://www.ara.cat/economia/Ribera-Ebre-comarca-catalana-renda-capita_0_2145985530.html

EL PDECAT I EL VELL SECTARISME

Sempre que sé li retreu el seu passat, el PDeCAT s’esforça en dir que són un partit renovat que res tenen a veure amb la vella Convergència del 3% i el pujolisme. Un repte difícil de portar a la pràctica... No obstant hi ha coses que no canvien, com per exemple el seu sectarisme.  

Un cas prou explícit va passar només fa uns dies a la Galera. Com sabeu, en dates recents s’ha celebrat la XXVIa edició de la Fira de la Terrissa. Si us llegiu el programa d’actes veureu que diu que dijous dia 2, durant el matí, se feia la corresponent inauguració. No s’esmentava en cap cas qui seria l’inaugurador...

Sabeu qui va ser? El MH Artur Mas i Gabarro, expresident de la Generalitat. I es clar, un se pregunta que pinta una persona com ell, retirada de la política, en un acte com aquest...  

És evident que l’Ajuntament de la Galera (governant pel PDeCAT)i l’Associació Galerenca el Cadub (la comissió organitzadora està integrada per membres de totes dues entitats) poden convidar a qui vulguin (faltaria més!), però ells també hauran de ser comprensius amb mi i accepta que els critiqui. Com si no hi hagés gent a qui portar per a fer un acte tan protocol·lari com és la inauguració de la fira!

Sempre recordaré l’abordatge que Mas va fer a la comitiva formada pels regidors de l’Ajuntament d’Amposta, pubilles, la banda de música de la Lira Ampostina, i gent diversa quan se dirigia a inaugurar l’edició de Fira Amposta de l’any 2008.

Eren temps del govern Tripartit i CiU estava a l’oposició. Per tant no tenien massa càrrecs institucionals a qui oferir-los l’honor d’inaugurar la fira, un dels esdeveniments més importants de la nostra ciutat. Per això li ho van oferir a Josep González, president de PIMEC (Petita i Mitjana Empresa de Catalunya), vinculada a Convergència. Però ves per on, després de l’abordatge Mas va ocupar la primera fila de la comitiva juntament amb l’alcalde Manel Ferré i l’exalcalde i senador Joan Maria Roig. No cal ni dir-ho que Mas va tenir molt més protagonisme que Josep González.    

Aquest any, Quim Torra (PDeCAT) ha concedit a Josep González la Creu de Sant Jordi de la Generalitat. Cal suposar que pels serveis prestats al partit... (Perdó. Volia dir al país)


PER SI VOLEU LLEGIR MÉS: 

https://laviaaugusta.blogspot.com/2008/12/fira-amposta.html

ABIENTESTATO

Seu del PDeCAT a Amposta. 

Convergència Democràtica de Catalunya potser no va arribar a fer testament polític. I segurament va ser així perquè els mateixos que sortien de la formació fundada entre d’altres per Jordi Pujol s’integraven al Partit Demòcrata Europeu Català. Així de senzill... A la pràctica només va ser un canvi de nom i, en teoria, un canvi de voluntats, de deixar enrere la corrupció en la que se va veure immersa la seva matriu.

El passat divendres, un jutge de l’Audiència Nacional va imputar el PDeCAT en la causa del 3% perquè creu que són els successors de CDC i van canviar de nom per eludir a la Justícia. Els acusen de suborn i blanqueig al llarg d’11 anys. Des del PDeCAT ràpidament  van posar el crit al cel per la mesura.

El PDeCAT amaga en públic el que admet en privat. Per molts tripijocs que facin és evident que, con diria el refrany, són els mateixos gossos amb diferents collars. Ho he dit centenars de vegades: Convergència abans i ara el PDeCAT són partits pensat per a governar Catalunya i fets per acumular poder.

Un clar exemple és el que està passant a TV3. Pels pactes amb ERC, el control del mitjà hauria de passar de mans del Partit Demòcrata als republicans, però no. El PDeCAT se resisteix en cedir TV3 perquè sap que el control dels mitjans significa en gran mesura el control de la política. Per cert, parlant de TV3, avui el Periódico de Catalunya publica un bon article del crític televisiu Ferran Monegal que us convido a llegir.

CDC hauria actuat de la mateixa manera. I és que el que el que se porta als gens polítics s’acaba heretat. Tant el bo com el dolent...

Són uns avars de poder i farien tot el que estigui al seu abast per a conquerir-ne més. El preu que les hi pugui costar és insignificant si se compara amb els beneficis que s’obtindran després.  

És evident que l’època de les vaques magres va passar fa temps, però si alguna cosa se’ls hi ha de reconèixer és la seva capacitat de lluita per aconseguir tots aquells objectius que estiguin al seu abast. 

ARTICLE DE FERRAN MONEGAL:

https://www.elperiodico.com/es/tele/20180730/medir-tv-3-con-audimetros-es-inutil-6968873?_ga=2.58252904.351148311.1532974724-amp-BMFTQ0oZLSTmF3edg0YFOFaDe8FSkG3DHSdSw3B-Im7uxEQcPWWiLnxQ6HyyEx2T

MÉS INFORMACIÓ: 

https://www.elperiodico.cat/ca/opinio/20180729/editorial-mercadeig-amb-els-mitjans-publics-6965802

https://www.elperiodico.cat/ca/tele/20180801/treballadors-tv-3-denuncien-guerra-politica-cadena-6971860

LA DEMOCRÀCIA DELS PARTITS

De Ferreres a l'Ara. 

Mentre al carrer els líders polítics s’omplen la boca amb la paraula democràcia, de portes cap endins la democràcia sol brillar per la seva absència.

I d’això ne podem donar fe aquells que hem viscut la política amb un carnet a la butxaca. Me dona igual que sigui del PSC, de Convergència, del PP o de qualsevol altre partit. O segueixes fil per randa les línies marcades pel propi partit o passes a ocupar la cadira de l’ostracisme. Així de clar.

De totes maneres no deixa de ser curiós que el que ha priori és el partit menys demòcrata del país (de portes cap enfora) aquest passat cap de setmana li passés la ma per la cara a un altre partit que, des de la seva fundació no ha brillat precisament per la seva democràcia interna. M’estic referint, evidentment, al PDeCAT (abans Convergència Democràtica de Catalunya)

Fins diumenge tots dos partits havien seguit una línia similar. Si bé el PP (tot i fundar-se com Aliança Popular) són fills del franquisme, el PDeCAT (o com es digui ara mateix), són fills de la burgesia catalana i del gremi de botiguers... Si Franco va posar a Fraga i aquest després a Fernández Mancha i posteriorment a Aznar i este a la vegada a Rajoy, per la seva part, Jordi Pujol va escollir per a liderar el partit a Mas i aquest a Puigdemont i més tard, aquest, davant la impossibilitat de desenvolupar el seu càrrec, va ungir a Torra per a que fos el seu representant a la Terra (perdó, a Catalunya)  

Si el PP va arribar al seu congrés amb dues llistes va ser fruit de la personalitat (o millor dit, de la manca de personalitat) del que havia estat el seu líder durant els darrers lustres: Mariano Rajoy.

Mariano Rajoy és un home tan insegur de si mateix (crec que un grup de psiquiatres haurien d’analitzar la seva personalitat i de com va poder governar aquest país durant tant de temps) que va ser incapaç d’assenyalar el seu successor. De no se va decantar cap a cap candidat ni a l’hora de votar... D’aquí que dues llistes arribessin fins el final i se disputessin la presidència.

De Manel Fontdevila a l'Ara. 

Mentrestant, molt lluny d’on se feia el congrés del PP, Carles Puigdemont, el President a l’exili va llençar una OPA hostil al seu partit (el PDeCAT) per a integrar-lo al seu corrent: Crida Nacional per a la República.

Aquest fet li va costar el càrrec a la coordinadora nacional de la formació Marta Pascal i va fer ascendir el que havia estat el seu segon David Bonvehí . I després diran que el 155 va representar un cop d’estat... I no dic que no, però la maniobra de Puigdemont també significa un cop de ma interna pel simple fet de reafirmar les seves ànsies de poder i voler-ho controlar tot: Catalunya, govern, partit i l’escala de casa seva...

Però no tothom hi va estar d’acord. Tan malament se van fer les coses que els descontents van presentar una candidatura alternativa saben per endavant que no tenien la més mínima possibilitat de guanyar. Tot i així van aconseguir un 30% dels vots.

Evidentment, els capitosts d’aquesta candidatura quedaran marcats per a sempre i si volen tenir algun paper rellevant en política només els hi queda dos opcions: o retornar al sí del partit i mostrar-se penedits dels seus actes o marxar cap a d’altres formacions amb possibilitat d’aspirar a obtenir representació institucional. Totes dues coses són molt difícils, tot i que no improbables.      

ENS VOLEN ENSORDIR!

Seu actual del PDeCAT a Amposta. 

Tan cridar, tan cridar... Al finals ens ensordiran!

Segons Puigdemont el PDeCat és un partit caduc... Caduc? Si com aquell que diu té quatre dies. De fet se va constituir ara fa dos anys (precisament els va dimarts de la passada setmana)

Des d’ençà al PDeCAT ha concorregut a les eleccions amb diferents noms, segons d’on bufava el vent... Si resulta que ERC s’avenia a anar plegats: Junts pel Sí... Que ERC no hi vol anar: Junts per Catalunya... Que venen unes generals i cal camuflar-ne el nom: Democràcia i Llibertat.

El darrer invent de Puigdemont i el seus és Crida Nacional per la República que tot i que en principi és un moviment, no deixa de ser l’evolució 3.0 del PDeCAT. O sigui: més del mateix!

Hi ha una dita que diu: Te conozco bacalao aunque vayas disfrazao...  Vagin de nacionalistes pràctics (ja sabeu, els del peix al cove), vagin de regeneradors de la política (de la seva política), vagin d’independentistes novells o d’independentistes experimentats, la realitat és que sempre seran els fills de Convergència.

I ja no parlaré de la convergència del 3% (que també ho podria fer), sinó de la Convergència que se creia ama i senyora de Catalunya. D’aquella que després del pacte del Tinell va dir que sé l’havien furtat... Vam ser molts els ciutadans que vam haver de patir les decisions sovint arbitràries de Pujol, Mas i companyia...

Tot i que Elsa Artadi s’ha afanyat en desvincular el Govern del moviment que promou Puigdemont, a ningú sé li escapa que és per no foragitar els membres d’ERC que formen part del mateix.
Avui llegia que l'opa (així l'anomenaven) de Puigdemont al PDeCAT pot fracturar el partit en dos. 

Se diu que no per més cridar s’ha de tenir la raó. Als antics convergents els hi pot arribar a passar el mateix. Per molt que canviïn de nom, per molt que vulguin passar pàgina, mai podran negar els seus orígens. Renegar potser sí, tal com alguns ho van fer amb papa Pujol, però la majoria d’aquests només ho van fer amb la boca menuda, mirant de que ningú se’n assabentés gaire...

Durant aquests darrers anys sí que ha canviat alguna cosa. Abans tenien grans seus, pagades al comptat o en molt poc temps, a diferència d’altres partits que no tenien seu o que l’havien d’anar pagant poc a poc dels ingressos dels seus càrrecs (sé de que parlo) Però la justícia els hi va embargar 15 seus, entre les que hi ha la seu central de Barcelona i les que tenia a les Terres de l’Ebre: Tortosa, Amposta i Móra d’Ebre.

N’hi ha que ho tenim molt clar. Per molt que canviïn de nom, per a nosaltres sempre seran convergents. Mal que els pesi...

AMPOSTA ARA: 10 LLISTES PER A LES MUNICIPALS DE 2019

Fa unes setmanes me van filtrar que a hores d’ara (o d’aquell dia) hi havia en marxa 10 llistes de cara les properes municipals de maig del 2019. Poden ser moltes (són moltes!), però ja sé sap que tothom porta dintre seu un egocèntric que aspira sortir a la llum en qualsevol moment.

Aquestes candidatures serien:



1. ERC-EA-AM: Adam Tomàs.

2. PDeCAT: Manel Masià. (1)

3. PSC-PM: Francesc Miró.

4. PxC (o amb el nom que finalment se presenti): Germán Císcar.

5. Demòcrates de Catalunya: Rosita Pertegaz. (2)

6. PPC: Antonio Baz.


I a partir d’aquí les novetats:


7. ICV: Rosabel Recio. (3)


8. C’s: Cecília Castelló. (4)


9. Nova Convergència (partit creat per Germà Gordó: Pere Vidal. (5)


10. CUP?: ? (6)


És evident que els 4 partits que tenen representació al Pla de l’Ajuntament d’Amposta presentaran llista: ERC-EA-AM, PDeCAT, PSC-PM iGermán Císcar que, segurament no serà amb les sigles de PxC i caldrà esperar a veure com se dirà l seva candidatura.

(1) Tradicionalment Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya s’havien presentat conjuntament com a Convergència i Unió arreu de Catalunya (també a Amposta)

(2) Durant aquesta legislatura Rosita Pertegaz (l’única representant d’Unió) va deixar el grup i va passar a ser regidora no adscrita. De totes formes caldrà veure si se presenten amb el nom de Demòcrates de Catalunya o un altre.

(3) Rosabel Recio se va presentar les passades eleccions dintre de la candidatura que va encapçalava Adam Tomàs gràcies a un gran pacte que se va formalitzar per a poder derrotar CiU. Als pocs mesos va abandonar l’acta de regidora al·legant motius de salut. Ara sembla que ICV concorreran en solitari.

(4) Fa 3 anys Guillermo Martínez va voler ser el cap de cartell de Ciudadanos i, tot i que se va fer la foto amb els altres caps de llista, al final el partit d’Albert Rivera no se va presentar a Amposta. Ara sembla que ho podria fer Cecilia Castelló, filla d’Alberto Castelló (ASAJA)

(5) Si finalment Pere Vidal (va ser primer tinent d’alcalde durant la primera legislatura de Manel Ferré) encapçala una llista seria una de les sorpreses (si s’ha desvetllat potser no tant) del panorama polític ampostí.

(6) I el gran misteri segueixen sent les CUP. Seran capaços de configurar una candidatura. A les passades eleccions un membre destacat de l’assemblea local com era Oriol Fuster (son iaio patern i Calaix eren germans) va formar part de la candidatura de l’actual alcalde. Però no fa gaires dies, un altre membre de les CUP, Pep Simó (fill de Josep Maria Simó, que va ser alcalde pel PSC), va qualificar d’anomalia política que una ciutat com Amposta que és la capital de la comarca del Montsià i la segona més gran del territori, no pogués presentar llista a les properes municipals.

Després de dir això a mi encara me queda un dubte:

-Què faran els comuns? Àngel Porres no tractarà de configurar una candidatura?

Suposo que d’aquí a quan sobri el termini de presentació de candidatures encara hi haurà alguna sorpresa. No pot ser possible que quan encara queden més de 10 mesos per a les eleccions sé sàpiga tot.

UNA MICA DE REALISME, PER FAVOR

De Faro a Diari de Tarragona. 

M’agradaria viure a un país normal on ens poguéssim governar sense intromissions externes, ja siguin polítiques o judicials. M’agradaria que hi hagués un Parlament que elabores lleis i d’altres normes legislatives en benefici de la ciutadania, però sobre tot d’aquells més desafavorits. I finalment m’agradaria que tinguéssim un govern que portés el dia a dia de l’agenda política i que prengués mesures efectives per a solucionar tots els problemes del país. Però mentrestant...

Mentrestant tenim dos partits que en lloc d’entendre’s, cada dia se barallen i creen entre ells més discrepància i més barreres. Un expresident a l’exili (tot i que el seu títol oficial sigui sent el de President) que sembla que viu en una realitat paral·lela o virtual , un concepte que els nostres avis no coneixien, però que avui ens és molt familiar. També tenim planejant sobre el nostre cap com si d’enormes voltors se tractessin, l’article 155 de la Constitució que controla i fins i tot suspèn tot allò que se considera que va en contra de les lleis espanyoles, entre les que també estan les catalanes. I el que encara és pitjor, que la situació seguirà així mentre no s’arribi a un acord per a investir un president que no sigui considerat un sediciós i no fos protagonista principal de l’etapa independentista immediatament anterior a les eleccions del passat desembre.

Voler investir president a Puigdemont, ni que sigui de forma simbòlica és una mesura que el govern d’Espanya no tolerarà. A sobre, per a començar, com que no està previst a l’ordenament jurídic català, el PDeCAT unilateralment vol canviar la llei per a que se permeti fer. Mesura que els republicans no li donen suport. Ni tan sols Elsa Artadi, el nom que més sona per a substituir a Puigdemont hi està d’acord. Tot i els gestos de cara la galeria (i els fidels a Puigdemont) d’Artadi, m’imagino que estaria encantada de presidir la Generalitat. Quin polític no ha somniat mai en ocupar càrrecs rellevants? Bé, algun ne deu d’haver com el tortosí Josep Monclús...   

Tot indica que ERC ho té bastant més clar. La realitat només n’és una encara que hagi moltes formes de veure-la o interpretar-la. Saben els republicans que per a desencallar (ni que sigui de moment) la situació, s’han d’acceptar les normes de joc que ens imposen des d’Espanya. I sinó és així, tot sembla que ens en anem irremeiablement cap a unes noves eleccions que, tot sigui dit, representarien el fracàs de la política catalana i se demostraria que molts polítics estan més interessats en el seu propi benefici que no amb el col·lectiu d’una nació.

Tot i que no se diu, les discrepàncies més grans entre ERC i el PDeCAT deuen de venir per la situació dels seus dos principals líders: Mentre Junqueras se troba a la presó d’Estremera, Puigdemont està exiliat voluntàriament a Bèlgica. I se digui el que se digui, no és el mateix. Mentre un està reclòs i privat de llibertat i d’altres fets quotidians com per exemple donar entrevistes, l’altre, tot i que sigui lluny de Catalunya, campa totalment lliure i pot fer el que vulgui, fins i tot viatjar a d’altres països tal com va fer recentment a Dinamarca.

Si per a desencallar l’enrevessada i anormal situació que està vivint Catalunya s’han de guardar determinades idees fins el moment més propici per a tornar-les a treure, se fa i punt. Ja sé que costa, però és l’única solució a curt termini.   

NOMÉS RUMORS??

De Napi a Diari de Tarragona

Aquest migdia ho he llegit al diari digital Público: JxCat, ERC y la CUP acuerdan que Elsa Artadi sea la candidata para presidir la Generalitat.

El nom d’Elsa Artadi no és la primera vegada que surt al meu bloc. Potser no ho recordareu, però el passat 29 de gener (dilluns per a ser més exactes), vaig publicar una entrada que vaig titular Especulacions i entre les coses que deia recollia una notícia publicada Mediterráneo Digital sobre la possibilitat de fos Elsa Artadi la candidata de Puigdemont per a succeir-lo a la presidència de la Generalitat. Segurament recordareu que us explicava que en el precís moment de llegir la notícia tenia asseguda al meu costat a Anabel Marcos (PDeCAT), directora de l’Institut de Seguretat de Catalunya, exdiputada del Parlament i exgenrent de la GURSAM i, en ensenyar-li la notícia se va limitar a dir-me: Especulacions...     

Potser no sabia res... O potser sí, però calia mantenir-ho en secret fins que Puigdemont o qui fos ho fes oficial. Però hi ha una dita castellana que diu així: Cuando el río suena agua lleva...

Unes hores més tard llegia al Periódico que la mateixa Elsa Artadi ho desmentia: El candidat és Puigdemont...

Va Elsa, no té facis de pregar... Està molt bé el que dius, però tu saps que aquesta situació s’ha d’acabar desencallant... I els dies corren i una repetició d’eleccions no agrada ningú i molt menys al teu partit. Ara, amb tu, el PDeCAT té l’oportunitat de tornar al Palau de la Generalitat. Una situació que només fa un més i mig no us podíeu ni arribar a imaginar... A la fi és el que tots al teu partit desitgen... Quan Mas va fer el pas al costat semblava que el món s’havia acabat per els convergents. Va arribar Puigdemont i va fer un paperot que només la seva família s’ho podia creure. I ara Elsa arribaràs tu. Una dona que com he pogut comprovar pel teu currículum (a Internet s’hi pot trobar quasi tot) estàs suficientment preparada i segur que te’n sortiràs bé.

De vegades me miro la política amb ulls incrèduls sense pensar que el que hagi de passar passarà de forma irremeiable. Sense posar-m’ho ha pensar el que ens ofereixen (que és el que volen que vegem) és pur teatre ja que la realitat pel darrere dels bastidors és molt diferent.

Una vegada a festes va vindre una obra de teatre que es deia Pel davant i pel darrere. A la primera part t’ensenyaven que passava a l’escenari i no comprenies res. Tan era així que molta gent dels que aquell dia havien anat fins el recinte de festes al costat del Pavelló 1 d’octubre (he que ho he dit bé?) van decidir marxar. Però n’hi va haver que vam voler saber com acabava allò. A la segona van donar la volta a l’escenari i es va veure la realitat del que estava passant. Això mateix és el que passa en política.

Sigueu desconfiats (o crèduls, per aquells que se miren la política des d’un angle diferent al meu) i penseu que en polític quasi tot és possible i encara més si els que fan política de veritat hi acaben traient algun benefici. Si Elsa Artadi acaba sent el 131è President de la Generalitat (com a Presidenta seria la primera), a part d’acabar el serial (més llarg que Simplemente María que se va emetre per la ràdio la dècada dels anys ’70 i que va tenir 501 episodis -hauria dit que ren més!!-) i tornar a una normalitat relativa, però l’adequada per els temps que estem vivint, se podrà garantir la supervivència de Puigdemont a Bèlgica fins que dintre d’uns anys (no m’atreveixo a dir quantes, però en tot cas molts) se’l pugui indultar i tornar a Catalunya com un heroi. 

INCERTESA FINS EL FINAL

De Napi a Diari de Tarragona.

Ahir sé va constituir el Parlament i tot que el flamant President Roger Torrent va fer un discurs conciliador cap a la resta dels partits i no va citar en cap moment les paraules independència i república, la incertesa de qui serà finalment el candidat m’ensumo (i no sóc cap endeví) que sé mantindrà fins el darrer moment.

Ahir els electes que s’estan a Brussel·les van preferir no delegar el vot. A priori sembla una proba de que abandonaran (tot i que sigui de moment) la idea de seguir confrontats amb l’Estat i tornaran a la disciplina autonòmica (molt que els hi pesi als de les CUP)

La situació política a Catalunya segueix sent motiu de conversa allà on vagis. Sense anar més lluny avui he anat a Tortosa i dues persones m’han demanat la meva opinió sobre el tema. El primer el metge que m’ha visitat i el segon un amic que regenta un bar a la capital del Baix Ebre. Tot i que s’han mostrat visiblement preocupats, segurament no ho estant tant com mesos enrere. El metge m’ha apuntat una cosa que fins ara no l’havia escoltat en lloc:

-El destí de Puigdemont és el Parlament Europeu. Quan se’n adoni que no pot retornar sense que sigui empresonat, ni tampoc fer de President des de la distància, haurà d’acceptar la realitat. Si és parlamentari no li caldrà trepitjar sòl espanyol i per tant no corre el risc de ser empresonat. Suposo que al final hi haurà una solució...   

Potser sigui política ficció, no diré que no, però seria una sortida prou honrosa per al President. De totes formes avui ja li ha comunicat al President del Parlament que per a la investidura pensa delegar el vot. Caldrà veure si la Mesa del Parlament ho accepta, tot i que com hi ha majoria independentista és fàcil que sé pugui acceptar que així sigui. Però el que encara no està clar és si finalment sé postularà com a candidat a ser reelegit o no.

A hores d’ara els republicans sembla que juguin una mica al gat i la rata. Tot i els acords assolits amb Junts per Catalunya, se mantenen en l’ambigüitat, tot i que està clar que si el president del Parlament ha estat per a ERC, la presidència de la Generalitat ha de recaure forçosament amb algú de Juts per Catalunya o del PDeCAT (acceptant que siguin dues formacions diverses)

Parlant d’ambigüitats, l’altre dia quan Arturo Mas va dir que feia un segon pas al costat, no va descartar tornar a la primera línia política, fins el punt que alguns analistes polítics ho consideren factible.

Tornant a fer una mica de política ficció, ara que les CUP (que el van vetar fa dos anys), ja no són imprescindibles, seria possible que Mas pogués ser investit president? Vull pensar que no, perquè si les CUP ja no tenen el poder de veto que li atorgaven les 10 diputats (ara només ne tenen 4), ara aquest poder de veto el tenen les diputades i diputats de En Comú Podem i no crec que estigui per la labor de tornar a investir a Mas.

Està clar que cada dia estem més prop del desenllaç final. Caldrà buscar un candidat que reuneixi totes les condicions per a poder presidir la Generalitat des de Catalunya i que no pugui tenir l’oposició del Govern de Madrid.

Heu de Pensar que un Parlament autonòmic forma part de l’estructura orgànica de l’Estat Espanyol i, per tant, mal que pesi al sector més independentista, de moment caldrà aparcar els ideals que han marcat la política catalana dels darrers anys fins que vinguin temps millors per a tornar-les a plantejar.  

EL FILL QUE NO RECONEIX ELS SEUS PROGENITORS

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 

Avui començaré amb una mica d’humor.

El president Aznar, en visita oficial a Anglaterra, és convidat per la Reina Isabel II a prendre un te. Durant la trobada li pregunta com és la seva filosofia de lideratge i ella contesta que és envoltar-se de persones intel·ligents. Llavors Aznar li pregunta com sap si són intel·ligents o no.

- Ho entenc, fent la pregunta adequada - contesta la Reina - deixeu-les ho demostri. La Reina crida a Tony Blair i li diu:

- Senyor Primer Ministre, li prego que contesti a la següent pregunta: La seva mare té un fill, el seu pare té un fill i aquest nen no és ni el seu germà ni la seva germana. Qui és?

Tony Blair contesta: - Òbviament, sóc jo !.

- Correcte! Gràcies sir - diu la Reina.

La Reina penja.

- Ho ha entès Mr. Aznar?

- És clar. Moltíssimes gràcies. Sens dubte faré el mateix!

De tornada a la Moncloa decideix fer la prova amb el ministre de l'Interior. Li demana que vagi a veure-li per una qüestió urgent i li pregunta:

- A veure, Mariano, si em pots contestar aquesta pregunta.

- És clar, senyor President! Què voleu saber?

- La teva mare té un fill, el teu pare també i aquest nen no és ni el teu germà ni la teva germana. Qui és?

Rajoy, una mica en dificultat contesta que li agradaria pensar-ho bé per donar una resposta apropiada. En sortir de la Moncloa, en el pànic total, organitza una reunió amb tots els altres ministres del govern per analitzar la pregunta.

Després de diverses hores, sense poder trobar la resposta correcta se'ls ocorre trucar a Piqué que estava de viatge.

- Escolta Pep, un pregunteta fàcil.

- Digues-me

- La teva mare té un fill, el teu pare té un fill i aquest nen no és ni el teu germà ni la teva germana. Qui és? Piqué contesta seguida:

- Doncs, sóc jo, és clar!

Tranquil·litzat, Rajoy truca al President Aznar i li diu:

- President, ja ho sé! És Piqué!

I Aznar indignat li respon:

- No, Idiota! És Tony Blair!

Voleu saber el per què us he explicat aquest acudit? Perquè m’ha recordat el paper que està fent el PDeCAT respecte al partit matriu, es a dir Convergència Democràtica de Catalunya.

Els postconvergents diuen haver liquidat l’antiga Convergència i que el nou partit no té res que veure i que, per tant, repudien la corrupció... I ja està? És tot el que tenen que dir?

Ja sabeu que per les xarxes socials hi solen circular moltes coses. Una part important del que circula o és mentida o és de dubtosa procedència i, per tant, sé li ha de fer poc cas. Ahir via missatgeria mòbil me va arribar que en l’actualitat només sobreviu un parlamentari de l’època en que Pasqual Maragall va destapar el cas 3% (que per cert, no és el 3, sinó el 4%) i aquest parlamentari és Ramon Espadaler que està al Parlament Europeu i que ara és del PSC. Res del que deia el post és veritat: ni ha estat mai diputat al Parlament Europeu ni pertany al PSC, ja que milita a Units per Avançar, un partit format per antics militants d’Unió Democràtica de Catalunya i que va anar en coalició amb el PSC a les passades eleccions al Parlament.

Fixeu-vos en aquestes dades que us donaré:

Josep Rull: Sé va afiliar a la Joventut Nacionalista de Catalunya (els joves de CDC) en 1986 i en 1989 va començar a militar a Convergència ocupant diversos càrrecs de responsabilitat.

Jordi Turull: Ingressa a les JNC en 1986 i a CDC 1987 i també va ocupar diversos càrrecs.

Neus Munté: Tot i que va treballar a la UGT de Catalunya, va afiliar-se a CDC l’any 1996 i entre 1998 i el 2000 va ser  secretari general adjunta de JNC.

Carles Puigdemont: va ser un dels fundadors de la JNC a les comarques gironines i a partir de 1983 va començar a militar a CDC.

I així podríem continuar...

Com podeu veure molts dels que formen l’actual PDeCAT ja militaven i ostentaven càrrecs dintre de CDC durant l’època de Pujol que, segons sembla és quan s’exigia l’impost revolucionari a les empreses a canvi d’adjudicar-los contractes. Per més que ho justifiqui Mas, el cer és que tots sé van alletar de la mateixa mamella.

Però si tot això no us acaba de convèncer, avui mateix el Periódico a tret a la llum un document que demostra que CDC (i el PDeCAT) són el pare i la mare de la llista Junts per Catalunya. 

MAS SE’N VA, EL SEU LLEGAT SÉ QUEDA

La manifestació de la Diada de 2012. 

Ahir Mas va tornar a anunciar un altre pas al costat. El segon en dos anys. Evidentment qui fa passos al costat i no enrere, no acaba de marxar. Mas, com Pujol al seu dia o com d’altres líders convergents locals no acaben de marxar mai. Quina pena per a la política!

De fet la vida política de Mas ha estat una pena continua. Ungit per Pujol (hi ha qui critica que Joan Carles I fos posat a dit per Franco) i hereu seu en quasi tots els sentits, Mas ha estat un polític amb una ambició extrema. Diria més: fregava la paranoia. Però tampoc cabia esperar menys de la seva conducta ja que feia el que sempre havia mamat dintre del seu partit.

Li va costar esforços però al final va aconseguir el seu propòsit: ser elegit president de la Generalitat. Pujol l’havia criat per això en vista que el seu únic fill que s’havia dedicat a la política (l’Oriol) encara estava una mica verd per a poder assignar-li aquest paper.

Per aconseguir ser investit no va dubtar gens ni mica pactar amb el PPC de l’Alicia Sánchez-Camacho, la representat a Catalunya del partit que va multiplicar les retallades en drets i llibertats que va iniciar Zapatero. De fet, el PP i CiU eren com a dues gotes d’aigua en temes econòmics i laborals.

A Mas no li va tremolar el pols a l’hora d’aplicar les polítiques de retallades que li aconsellaven fer des de Madrid. Tal com va fer el PP, CiU a Catalunya també va retallar pel costat més social sense pensar en el mils de milers de ciutadans més necessitats. I el pitjor de tot és que encara s’està arrastrant en gran part les conseqüències d’aquelles retallades bàrbares.   

El pacte amb el PP no li anava gens malament a Mas i de fet hauria continuat de o haver segut per la Diada de 2012. L’11 de setembre de 2012 marca un abans i un després per a Mas i per a Catalunya en general. Va ser la data de la transfiguració de Mas. Va ser quan se’n va adonar que si l’independentisme omplia els carrers de Barcelona i ell se feia independentista, tenia assegurada la presidència de la Generalitat (o ves a saber si la d’una Catalunya independent) durant lustres.

Gran part del seu partit va virar cap a l’independentisme seguint el seu líder. Aquell fet li va suposar trencar amb el PPC, però guanyava un soci molt més solvent: ERC. Tan gran va ser la deriva que va incomodar a l’altre partit de la coalició fins al punt de trencar relacions. UDC sempre m’havia semblat un paràsit que havia sobreviscut gràcies a CDC. Però segurament a tots dos partits els hi anava bé aquest tipus de relació.

Tan desmesurades van ser les retallades que va aplicar Mas a Catalunya que quan amb la suma de CDC i ERC no n’hi havia prou per a tornar-lo a col·locar al capdamunt de la Generalitat i necessitaven els vots de les CUP, aquesta formació (o suma de formacions) va demanar el seu cap a canvi del seu suport a la investidura. Va ser el primer pas al costat.

Però Mas va continuar com a líder espiritual del seu partit reconvertir després en PDeCAT en un intent de tapar les seves vergonyes fruit d’anys de corrupció a tots els nivells. Però finalment tots els seus esforços per a salvar-se han resultat inútils. D’aquí que ahir anunciés el segon pas al costat d’avant l’allau de vistes judicials que li estan a punt de caure.

Durant una estona vaig seguir la seva roda de premsa per TV3. Una vegada va acabar la seva intervenció, els periodistes assistents li van poder fer preguntes. Un dels periodistes n’hi va fer dues. La primera d’elles va ser si era casualitat o no que prengués la decisió d’apartar-se de la primera línia política pocs dies abans de que es conegués la sentència sobre el cas Palau. Mas va demanar permís al periodista per invertir el torn de les respostes i així la del cas Palau la contestaria en segon lloc. Després de respondre la primera i quan anava a començar la segona, TV3 va tallar l’emissió. És que no consideraven transcendent la resposta que anava a donar? O hi va haver censura per part de la televisió pública catalana?

Tal com me va dir una persona anit: Bon vent!     

QUI VOL DIÀLEG?

Anit vaig seguir durant una estona el debat del canal Terres de l’Ebre moderat per l’ampostí Manel Ramon. Els quatre tertulians eren (per ordre d’esquerra a dreta de la pantalla): Josep Maria Simó (exalcalde d’Amposta), Marta Cid (exconsellera d’Ensenyament), Francesc Sancho (exalcalde de l’Ampolla) i Joan Sabaté (exalcalde de Tortosa) Un debat a priori de primeres espases de la política territorial, tot i que a hores d’ara ja estan retirats de tota activitat pública.

Tot i que no vaig seguir-lo durant molta estona, va ser suficient per a poder escoltar la que sense cap mena de dubte devia de ser la pregunta clau de la nit:

-Creuen vostès què encara és possible el diàleg?Canal

Evidentment cada un dels tertulians va dir la seva, però la meva resposta hauria estat una altra pregunta:

-És què entre els independentistes i el govern d’Espanya hi ha algú que vulgui dialogar?

La resposta a la pregunta que formulo jo és: Me sembla que no!

L’actual situació política catalana és semblant a la que hi havia abans de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per part del govern de l’Estat. I és així perquè ja els hi va bé a tots plegats de que així sigui.

Al govern d’Espanya perquè sé senten poderosos i saben que, ara per ara, tenen la paella pel mànec. Prova d’això és el famós article que va desactivar tota opció independentista i que tot que diuen que el retiraran quan quedi constituït el nou Parlament, ningú pot garantir a hores d’ara que no el tornin a aplicar si hi torna a haver una altra proclama independentista en un futur més o menys immediat.

I als independentistes perquè ja les hi va bé el paper de víctimes. De fet el nacionalisme català sempre ha jugat aquest paper: l’Espanya ens roba ve de lluny, no és un invent de fa quatre dies. Encara recordo una pintada que deia precisament això que hi havia a una casa cantonera del carrer del carrer Terol amb l’avinguda de la Ràpita d’Amposta i que ja va ser pintada a la dècada dels anys 80.

Una vegada més ens trobem amb la mateixa premissa per part de les dues parts: tenim la veritat del nostre costat i, per tant, els altres estan equivocats.

El principi fonamental de tot diàleg és la negociació. Sense negociació el diàleg és del tot inútil. Però quan dos parts negocien a partir d’uns posicionaments de màxims, han d’estar predisposats a trobar un punt d’acord que, finalment, complagui a totes dues parts. I quan això no és possible, és quan se busca un mediador per mirar de trobar l’entesa necessària que permeti desencallar la situació.

Tot i això, a hores d’ara tot està obert i tot és possible. El segon pas al costat en dos anys d’Arturo Mas (avui ha abandonat la presidència del PDeCAT), segons alguns experts ha estat una maniobra per a que, d’entre altres coses, pressionar Puigdemont que cedeixi en el seu afany de tornar a ser president de la Generalitat i deixi pas a un altre polític (home o dona) de perfil molt més moderat i que s’avingui a buscar a acords amb l’Estat. És difícil, ja ho sé, però s’ha d’intentar.   

Com ha dit avui el propi Mas, primer són les persones, després el partit i finalment un mateix. Perdoneu-me però la majoria de les vegades (i com ell mateix ha reconegut també), no sempre és així. Normalment la majoria de polítics anteposen els interessos personals i de partit abans que els dels ciutadans que per a més inri,  els votem.