A PROPOSIT DELS ACCIDENTS AL CANAL

Per desgràcia, els grans debats sempre sorgeixen arran de les desgràcies. Un exemple va ser el debat sobre la seguretat de l’N-340 que va sortir en coincidir diversos accidents mortals en un curt espai de temps.

Actualment, després de l’ofegament al canal d’un matrimoni de Sant Jaume i d’un jove de Masdenverge la matinada de dissabte a Jesús, també s’ha obert un debat demanant més seguretat al llarg dels trams on la carretera i el canal transcorren paral·lels.

Tot hi que hi ha molta gent que ho sap, penso que no està de més recordar que els canals, els ponts que els creuen i els espais que hi ha al llarg de tot el recorregut, són propietat de les comunitats de regants i, per tant, són aquestes entitats les que haurien de prendre mesures eficients per a que no tornessin a passar accidents com aquests.

Però a partir d’aquí s’inicia un altre debat: Tenen l’obligació les comunitats de regants de protegir els canals? Evidentment que no, al menys que se redacti una llei que els obligui a fer-ho. En el cas contrari s’hauria d’arribar a acords amb les administracions pertinents per a solucionar els problemes que hi puguin haver.

Us vaig a posar un exemple molt il·lustratiu. Fins no fa gaires anys, a Amposta, a la carretera que va cap a la Ribera i que al començament transcorre paral·lela a la N-340 entre la plaça que hi ha al costat del col·legi de l’Àngel i el canal de la dreta, el pont que creua el canal Marítim era molt estret amb les baranes mig trencades degut als accidents que hi va haver. Durant anys se va reivindicar l’eixamplament del mateix, però l’Ajuntament d’Amposta no ho podia fer sense el consentiment de la Comunitat de Regants de la Dreta de l’Ebre. Finalment se va arribar a un acord i el pont se va eixamplar el necessari per a equiparar-lo amb la carretera.

Dintre del casc urbà d’Amposta hi havia un tram del canal de la Dreta que en el seu dia va ser força controvertit, ja que no tenia cap protecció: era el tram del costat de l’institut Ramon Berenguer IV entre el carrer Mestre Suñer i el pont de Pedra. Com sabeu ara té una tanca de protecció.

Per tant, tot i que d’entrada pugui resultar difícil, res és impossible i si hi ha una mica de bona voluntat se pot arribar a acords per a millorar la seguretat a aquells punts més conflictius del traçat.

Per cert, gran part de la xarxa de camins rurals del Delta també són propietat de les comunitats de regants i, per tant no us estranyeu que si alguna vegada us trobeu amb un tractor o una recol·lectora i no us deixa passar. De fet sou vosaltres qui no hauríeu de passar per allí, ja que en teoria està prohibit el pas a tots els vehicles que no siguin per a ús agrícola.     

ELS IONQUIS DE L’AIGUA

Genial acudit de Roto publicat al País a principis de la dècada passada.

Ahir dia 2 de febrer se va commemorar el dia mundial de les zones humides. El dia anterior Francisco Jódar, Conseller murcià de l’Aigua, Agricultura, Ramaderia i Pesca deia el següent:   

-L’aigua dessalada no és suficient, fan falta transvasaments.

A més a més afegia:

-Hi ha que moure l’aigua i fer transvasaments facilitar cessions de drets entre conques, crear bancs d’aigua...

-Tenim que acabar amb la guerra de l’aigua i arribar a acords.

-Manquen infraestructures per a portar l’aigua a aquells llocs on la necessiten.

Manifestació Sant Jaume.-Deltebre (30-03-2014)

Desgraciadament les peticions de fer grans transvasament són cícliques. El Pla Hidrològic Nacional que va ser aprovat l’any 2001 no va ser el primer intent d’emportar-se l’aigua de l’Ebre ni, tal com ens temíem en aquell moment, l’últim. Això sí, hauria segut, d’haver-se dut a terme el més gran de trots ja que contemplava el transvasament de 1.050 Hm3 principalment cal a les zones de Llevant i Múrcia, però també cap a Barcelona.

Els portaveus de la Plataforma en Defensa de l’Ebre en han advertit sovint que la batalla per l’aigua no se pot donar mai per acabada. Després de que el govern de Zapatero redactés un altre pla on s’excloïa la captació de l’aigua de l’Ebre, que jo recordi, hi ha hagut al menys 5 grans manifestacions més: Amposta (15-05-2008), Barcelona (30-05-2010), Sant Jaume-Deltebre 30-03-2014, Amposta (7-02-2016) i Barcelona (5-06-2016)

Una de les coses que tenim clares els que defensem el Delta és que per molta aigua que s’acabés transvasant, els seus receptor mai ne tindrien prou i sempre n’acabarien demanant més. Això és precisament el que està reclamant Francisco Jódar. D’aquí que l’anomeni a ell i a aquells que com ell pensen com a ionquis de l’aigua.

Amposta (7-02-2016)

Desgraciadament, aquest ionquis de l’aigua tenen a les nostres terres uns aliats importants. Quan Jódar parla d’arribar a acords té molt clar amb qui ho té que fer: amb els regants que estiguin disposats a vendre-la. I avui per avui aquests regants tenen un nom: Comunitat de Regants de la Dreta de l’Ebre.

Tot i que també de forma més encoberta ho han intentat amb una altra comunitat de regants: Els del Canal Xerta-Riu Sénia. Abans quan us parlava de que els projectes de transvasaments n’hi ha hagut molts, la primera finalitat d’aquest canal havia d’estar portar aigua als la siderúrgia de Sagunt, però en arribar la crisi d’aquest sector a principis dels anys 80, va quedar paralitzat.

Durant els anys més intensos de la lluita antitransvament (2000-2004) el projecte de portar aigua cap al sud a través d’aquest canal va tornar a revifar. Per aquells que no coneixeu la zona com me la conec jo, us diré que els últims indicis de canal acaben just al costat de la carretera que va de la Galera a Ulldecona per la Miliana, prop del quilòmetre 4. En aquell temps se va marcar el terreny per on havia de continuar amb uns claus. Anys més tard es van tornar a reiniciar les obres, però com que infraestructura estava molt malmesa se va optar en refer tot el canal amb noves peces de formigó col·locades dintre de la llera de l’antic canal.

Barcelona (5-06-2016)

La pregunta que sempre ens farem serà: Necessiten tanta aigua a Múrcia? Se sap que des de fa dècades s’han preparat milers d’hectàrees de regadiu de forma il·legal. Però a part d’això, quan costaria tota la infraestructura que encara queda per a fer? A qui beneficiaria? No puc contestar a la primera pregunta, però si a la segona: a les grans constructores i als bancs.

A partir d’aquí que cadascú pensi el que vulgui amb tota llibertat...