‘TORTOSINISME’

Fa uns dies vaig escoltar un debat de polítics tortosins a la SER. Hi havia representants de tots els grups que han conformat el consistori tortosí durant aquesta legislatura que ja s’acaba fent balanç de la mateixa..

En alguns casos (PDeCAT, ERC i PSC) estaven representats per les segones espases, mentre que en altres (Movem, CUP i PP) hi havia els caps de cartell de les eleccions de 2015.

Recordareu que les dues darreres legislatures el PP només ha tingut un regidor: Javier Dalmau. Quan va tenir la paraula, la seva intervenció me va sembla força assenyada, tal i com ens té acostumats el veterà polític. No obstant discrepo d’algunes de les coses que va dir.

Demanar que els partits o grups polítics deixin de fer política i se posin a treballar conjuntament per a la millora de la ciutat és, des del meu punt de vista una fal·làcia (ja sigui Tortosa, ja sigui una altra ciutat del mapa). Des dels partits s’acostuma a marcar territori i tots defensen les seves pròpies idees polítiques i el seu programa electoral.

També va parlar de recuperar el concepte de tortosinisme. Entenc que el que demanava era fer ciutat; es a dir, treballar plegats per mirar d’atreure cap a Tortosa el màxim d’inversions possibles i poder donar així resposta a les demandes que té actualment la ciutat.  

Amb la idea de tortosinisme crec reconèixer la vella pràctica de sotmetre tot un territori a la seva capital històrica. Una idea caciquil que a l’actualitat hauria d’estar totalment arraconada.

Buscar la confrontació amb les altres ciutats del territori, sobre tot aquelles més grans, potser va funcionar durant anys, però avui en dia, si se vol avançar s’ha de buscar la complicitat de la resta de poblacions per aconseguir les fites necessàries que l’acabin fent prosperar.    

Les Terres de l’Ebre pateixen un greu estancament demogràfic i econòmic que el fa estar a la cua de Catalunya (ja ne parlaré un altre dia d’aquest tema). Segons un estudi, exceptuant la Ribera d’Ebre, les altres tres comarques ebrenques tenen una renda per càpita de les més baixes de Catalunya; concretament el Montsià se situa en penúltima posició només superada pel Baix Penedès.

Perdoneu-me, però el concepte tortosonisme  el trobo tan ranci que no puc més que menystenir-lo, així com a aquells polítics que el volen rescatar.


LA RENDA PER CÀPITA A CATALUNYA: 

https://www.ara.cat/economia/Ribera-Ebre-comarca-catalana-renda-capita_0_2145985530.html

SOBRE ELS ACCIDENTS DE TRÀNSIT

Inauguració per part de la plataforma de una de les rotondes de l'N-340. 

Aquest dies s’està parlant molt dels accidents de trànsit, ja que en els darrers mesos s’ha incrementat considerablement el nombre de víctimes a la carretera. L’any 2017 hi van haver 1.830 morts, un 1,1% més que l’any anterior, però és que aquest anys la xifra és de rècord, amb un increment del 42% respecte al primer semestre de l’any passat.

El govern de Pedro Sánchez ha nomenat novament Pere Navarro com a director de la Direcció General de Transit (ja ho va ser durant l’època de Zapatero (2004-2011) que va ser qui va implantar el carnet per punts i va aconseguir rebaixar notablement la sinistralitat a les carreteres espanyoles. Precisament, una de les primeres mesures que vol prendre és modificar el carnet per punts amb el propòsit de dissuadir els conductors a l’hora de cometre infraccions voluntàriament.

Un altra experta en temes de trànsit és Montserrat Tura, que va ser durant 3 anys Consellera d’Interior del Govern de la Generalitat durant la presidència de Pasqual Maragall. Tura va participar en un debat a la SER el passat dimecres i va dir coses molt interessants.

La primera cosa que va dir que me va cridar l’atenció va ser que, segons Tura,  hauríem de deixar d’anomenar accidents als sinistres que se produeixen a les carreteres. Un accident és un acte fortuït que provoca d’anys i a la carretera d’actes fortuïts n’hi ha pocs, ja que quasi sempre hi juga el factor humà, com per exemple les distraccions, el consum d’alcohol i estupefaents, etc. De fet, va explicar, que durant els 3 anys que ella va estar de responsable d’interior només recorda un accident que va ser produït per una tapa de clavegueram que se va enlairar per la pressió de l’aigua i va acabar encastant-se a un vehicle.

En quan a la renovació del carnet per punts, tot i que encara no s’ha dit en quin sentit canviaran, ja podeu imaginar-vos per on aniran els trets. No? Tindran més penalització aquelles sancions que derivin d’anar parlant o manipulant el mòbil mentre se condueix.

Si us hi fixeu, un gran percentatge de conductors parlen pel mòbil o miren la missatgeria mentre condueixen. Aquesta setmana n’hi vaig veure dos quasi de consecutius. I és que, desgraciadament, el mòbil s’ha fet tan imprescindible que algunes conductors no poden estar-s’hi ni quan condueixen  ni, fins i tot, portant criatures al darrere.

Vaig pensar que estaria bé que els vehicles portessin alguna mena d’inhibidors per tal de que fora impossible utilitzar el mòbil mentre condueixen. Però d’entrada aquest sistema tindria dos contratemps greus: no se podria utilitzar el sistema GPS per a indicar-te el camí, no se podrien rebre trucades que podríem qualificar com a importants i, finalment no podrien fer-se trucades d’emergència. De totes formes penso que la tecnologia actual podria filtrar aquestes excepcions i bloquejar els mòbils per als altres usos.

Durant la tertúlia de la SER se va dir que els conductors en general, darrerament ens hem relaxat. Que quan conduïm ja no tenim tanta cura com teníem fa uns anys i correm més. Segurament és així. Ara mateix no recordo haver vist cap campanya de sensibilització durant els darrers mesos. La darrera, des del meu punt de vista força impactant, era aquella que parlava de reduir el nombre de mots a 3 (o a 5...) A tothom els hi pareixia bé, però si aquest tres (o 5) eren membres de la teva família, se posaven a plorar i reclamaven que el nombre de víctimes a les carreteres fos 0. Jo sempre ho he dit: una vida humana té un preu incalculable; només depèn de per a qui.  

No vull acabar sense fer menció a unes de les carreteres amb més alta sinistralitat del país: l’N-340.

Com sabeu, la solució dels responsables de Trànsit durant l’època del PP va ser la construcció d’11 rotondes i fer 65 Km. de doble ratlla continua al seu pas per les Terres de l’Ebre. Potser han reduït el nombre d’accidents (això ho explicaran millor les estadístiques), però és veritat que han convertit un dels principals eixos viaris del país, en una mena de carrera local on transitar significa un suplici. L’N-340 només té un problema: el gran nombre de vehicles que hi circulen.   

La millora de les infraestructures va ser un altre dels temes que se van posar sobre la taula a la tertúlia de la SER. Segons Montserrat Tura, des de fa anys està aturada la construcció de més carreteres que servirien, entre altres coses, per a descongestionar el transit rodat.  

EL DESLLORIGADOR?

Que Puigdemont segueix enrocat, no hi ha ningú que en aquestes alçades ho posi en dubte. De fet fa molts mesos que ell i alguns com ell estan força encaparrats sense voler atendre a la realitat que desgraciadament ens envolta.

Tot i que el seu partit li està dient que s’aparti i que faciliti la investidura d’un nou president o nova presidenta, Puigdemont se segueix resistint des del seu exili de Bèlgica. Té, això sí, el suport dels membres de la seva candidatura. Fins i tot Elsa Artadi, la que fa dies va sonant com a la seva substituta, li està donant suport (al menys de cara la galeria)

Mentre que no se trobi una solució, des de Madrid, Rajoy, la Soraya i companyia segueixen maquinant sobre com ens poden seguir tocant el que no sona i damunt que ens faci mal (sinó, per a què?)  

Però en política, com a la pròpia vida hi ha línies roges que no s’han de traspassar mai. Creuar-les pot arribar a desencadenar conflictes socials d’extrema magnitud. Sabeu per què ho dic, no?

Si el govern de Rajoy fent ús (i abús) del famós article 155 de la Constitució Espanyola pretén transformar l’escola catalana en una escola bilingüe, anem ben arreglats de comptes!

Ahir se va anunciar que els formulares d’inscripció de les escoles per al curs vinent portaran una casella per si els pares prefereixen l’ensenyament en castellà. Aquest fet va crear un gran rebombori i no cal dir-ho, tot els mitjans se’n feien ressò de la notícia o dels globus sonda, ves a saber.

Per la tarda, dintre del programa el Balcó de la Cadena SER va parlar en directe Josep Bargalló, exconseller d’Educació i vici-president del Govern amb Pasqual Maragall. Bargalló va dir que una escola bilingüe era, a la pràctica impossible, per que això implicaria obrir noves línies i més docents.

Però des del meu punt de vista no se tracta de poder o no poder, se tracta de defensar la nostra llengua a capa i espasa. El català sempre estarà en condicions de desavantatge respecte el castellà. Sempre! Per cada canal televisiu que emet en català n’hi ha desenes que ho fan en castellà i els nostres infants quan miren la tele no escullen el canal per l’idioma, sinó per la sèrie de dibuixos animats que s’emet i si els agrada o no.

A Catalunya des de fa dècades hi ha un pacte entre partits (fins i tot el PSC hi està d’acord) per a que l’ensenyament sigui en català, tot i que també hi ha una assignatura de castellà. Puc afirmar que els alumnes catalans surten d’escola parlant i escrivint perfectament els dos idiomes (la meva generació no vam tenir tanta sort), tot i que el castellà, sinó el practiquen pot costar una mica parlar-lo. Marta Rovira és un bon exemple del que estic dient.

A la vida, quan el lloc ensenya les orelles és quan el poble reacciona. En aquest cas no ha de reaccionar el poble, sinó els polítics que tenen capacitat de nomenar un President de la Generalitat que a la vegada pugui formar un govern dintre del marc legal de les lleis espanyoles (mal que ens pesi a una gran part dels catalans) i poder així deslliurar-nos del 155 i tornar a la normalitat que teníem fa uns anys.

L’amenaça d’una escola bilingüe a Catalunya pot ser el desllorigador que faci donar un pas al costat a Puigdemont i proposar un altre candidat.

De no ser així no auguro res de bo per al nostre poble, al menys en un futur immediat.    

Per cert, diu Xavier Garcia Albiol que no s'ha de fer política amb la llengua... A veure si li fem cas que és un home molt assenyat i que quan parla sap el que diu...   

QUALSEVOL DIA POT SORTIR EL SOL

De Faro a Diari de Tarragona. 

O el què és el mateix: Qualsevol dia el Parlament de Catalunya pot declarar la independència. L’empresonament dels Jordis i  la més que provable entrada a la presó del Major Trapero seran els detonats de la decisió.

L’anunciat i temut xoc de trens està a punt de produir-se. El sobiranisme ja no el pot aturar, va massa ràpid per a poder-ho fer i els ultranacionalistes espanyols l’estan esperant preparats. Per això, ahir mateix, el Ministeri de l’Interior va renovar el contracte amb els vaixells ancorats als ports de Barcelona i Tarragona. Sé la veuen venir.

Vaig dir no fa massa dies que amb l’1-O res s’havia acabat. Què calia estar expectant als esdeveniments que anirien passant... És difícil fer pronòstics. De fet, penso, que ni tant sols el Govern català i els grups que i donen suport poden anticipar que és el que passarà els propers dies. Davant d’aquest panorama només queda especular. Si l’encertes seràs una mena d’endeví i sinó, tampoc passa res.

Actualment la situació està tan enrocada que, presumiblement, cap dels nostres governants o diputats que estan a favor de la independència temen pel seu futur... El que sigui serà.

El diàleg que demana Puigdemont a les dues cartes que li ha fet arribar a Rajoy no es produirà. A Rajoy no li interessa ni diàleg, ni mediació, ni res que s’hi assembli. A Rajoy només li interessa la rendició de Catalunya. Que els milions de catalans que es declaren a si mateix independentistes, posin el genoll a terra.

I Puigdemont és conscient d’aquesta situació. El diàleg només és un pretext per a omplir les seves missives on, com sabeu, no aclareix si el dia 10-O va proclamar o no la independència.

Per cert, alguns diputats de Junts pel Sí i de les CUP sembla que tampoc ho tenen clar. Segons a qui ho preguntes té diuen que sí i segons a qui, que no. La meva opinió és que no, perquè tal com va anunciar Puigdemont durant el discurs d’aquella tarda, ho hauria d’haver ratificat el Parlament i no ho va fer.  

Ahir per la tarda, a la Cadena SER, des de Barcelona, durant la desconnexió que s’hi fa entre les 7 i les 8 de la tarda, van parlar de Diálogos para  Besugos. Ho poso així, en castellà, entre els anys 1951 i 1986 l’Editorial Bruguera va publicar una secció a la revista DDT. Us podeu imaginar de que anava el tema. Dues persones conversaven, però tan absurds eren els seus diàlegs que no tenien ni cap ni peus.   

Si van parlar d’aquest tema va ser per a comparar-lo amb l’actual situació que viu el país. Puigdemont exigeix diàleg, sí, però hi ha quelcom irrenunciable: un referèndum d’autodeterminació. En canvi Rajoy, que d’entrada no té ni la més mínima intenció d’acceptar-lo, a sobre no vol sentir parlar de cap referèndum. I així és impossible. Quan dues parts inicien un procés de negociació, les dues han d’estar disposades a cedir i acceptar alguna de les exigències de l’altra part. De no ser així és impossible que hi pugui haver diàleg.

Per tant, estem davant una situació límit. Una situació on cap de les dues parts pensar cedir el més mínim (tot i que després del 10-O) podia semblar que la situació podia ser reversible.

Es per això que la Proclamació Unilateral d’Independència està a punt de produir-se. I quan això passi hi haurà més empresonats i llavors, pot ser sí, els organismes internacionals decidiran fer alguna cosa. És, segurament, la darrera esperança.  

OH! NO ÉS NOTÍCIA

I jo que me pensava que ne parlaria tothom!! Sembla ser que hi ha notícies que no són notícia, tot i la rellevància que poden arribar a tenir. Serà perquè aquests dies només sé parla del referèndum de l’1-O i totes les notícies que es generen al seu voltat? Potser serà això.

Dimarts, quan vaig sortir de treballar i anava cap a casa, per la ràdio (estava escoltant la SER) van donar una notícia que relacionava a Juan Fernando López Aguilar, diputat socialista al Parlament Europeu i el món del futbol.

A veure si us ho sé explicar. Gràcies a una filtració de Foottball Leaks, s’han conegut el nom de jugadors importants de la Lliga que han estat condemnats per evasió fiscal. Aquests jugadors, a sobre de ser estrelles del món de futbol tenen tota mena de privilegis amb la complicitat dels respectius clubs, per tant, també estarien implicats diversos clubs.  

Dilluns es va celebrar una sessió de la Comissió de Blanqueig de Capitals i Evasió fiscal i va ser aquí, quan el portaveu socialista va criticar el suport que reben aquestes mega estrelles del món del futbol, els sous desorbitats, els contractes de publicitat, els drets d’imatge etc. Per tot això es va demanar a la Comissió conseqüències estrictes i mecanismes que impedeixen el frau i la evasió fiscal a tots els nivells.

Per la seva part, Ramón Jauregui, un altre eurodiputat socialista, va incidir en que ni la FIFA, ni la UEFA, ni l’Associació Espanyola d’Agents de Futbolistes controlin el problema de la evasió fiscal del futbol internacional i més concretament de l’europeu.

Segons la SER, cap representant del estaments del futbol va assistir a la reunió, tot i que havien estat convidats a fer-ho. També es va dir que entre les mesures que s’havien de prendre, estava la de suspendre’ls temporalment sense poder jugar a futbol, igual com es fa quan t’ensenyen una targeta roja.

Però no només als jugadors, sinó als seus representants. Per exemple el portuguès Jorge Mendes, representant entre d’altres de Cristiano Ronaldo o José Mourinho, sé sap que té tot un entramat d’empreses que operen en diversos països fiscal per a poder evadir capitals i estalviar-se els impostos que hauria de pagar al país on tingui el seu domicili fiscal. A aquest personatge sembla ser que si s’acceptessin les mesures que es proposen se’l podria inhabilitar a per vida.  

Que el món del futbol està més que corromput és cosa coneguda. Només cal fixar-nos que va passar amb els expresidents de la FIFA Joseph Blatter, el de la UEFA Michel Platini o el de la Federació Espanyola Ángel Maria Villar.

Ja era hora que algú s’atrevís a proposar mesures com les que han proposat els diputats socialistes de la Eurocambra, però dubto que al final se pugui aconseguir alguna cosa al respecto o al menys que tinguin l’abast necessari. És una pena, però realment penso que no s’arribarà mai fins l’arrel del problema.

Per cert, si heu llegit o escoltat alguna cosa al respecte, m’agradaria que m’ho diguéssiu, ja que sembla ser que hi ha un mutis total. Fixeu-vos que l’enllaç que us adjunto per a poder llegir la notícia és de la pàgina personal del propi Juan Fernando López Aguilar.   

http://juanfernandolopezaguilar.es/mediateca/134/los-socialistas-denuncian-la-ausencia-de-un-control-efectivo-de-los-delitos-fiscales-cometidos-por-clubes-y-jugadores-de-futbol.html

http://www.lavanguardia.com/deportes/futbol/20170621/423532370896/jorge-mendes-cristiano-ronaldo-football-leaks-paraisos-fiscales-fiscalia-hacienda.html

NO M’HA FET CAP GRÀCIA

Acostumo a llegir el Periódico durant l’esmorzar. De vegades, amb el meu company de taula, comentem alguna de les notícies que hi surten publicades (ell llegeix l’edició en castellà que compra el bar) Un dels apartats més comentats és l’acudit de Ferreres, quasi sempre brillant. De fet, quan a finals de juliol Ferreres va deixar de publicar perquè suposadament va agafar uns dies de vacances, el vam trobar a faltar, sobre tot el meu company...

L’acudit de dilluns era genial. Era una metàfora sobre la voluntat d’independència de Catalunya. En canvi, el del dimarts no me va fer cap gràcia. Representava gràficament els resultats electorals d’Alemanya. S’hi podia veure un podi que, a la part més alta, hi havia el l’Angela Merkel, al segon lloc el líder dels socialdemòcrates Martin Schulz, mentre que al tercer hi havia un nazi fent la tradicional salutació... Repeteixo: No me va fer cap gràcia. I no li dono la culpa a Ferreres, ja que ell, senzillament, va representar una notícia real y actual, tal com fa cada dia.

A Alemanya, el nazisme i tot allò relacionat amb Hitler està prohibit. Però és evident que la ideologia del partit ultradretà és de clara inspiraciónacionalsindicalista.

Tampoc m’ha fet gràcia que a diverses ciutats espanyoles (Huelva, Còrdova, Cadis...) s’acomiadi al les forces de l’ordre que venen destinades temporalment a Catalunya amb el crit de: A por ellos, oé...! Pepa Buenos, a la SER es preguntava qui eren ellos. I ella mateixa es responia: Ellos som tots els ciutadans d’aquest país.

Tampoc m’ha fet gràcia que Diego Pérez de los Cobos, coronel de la Guardia Civil, hagi de comandar els Mossos d’Esquadra. I encara més si tenim en compte que el pare d’aquest coronel va ser candidat de Fuerza Nueva.  

Tampoc m’ha fet gràcia que grups ultradretans segrestessin durant unes hores càrrecs electes i orgànics de Podemos a Saragossa i que damunt, la delegació del Govern s’excusés dient que no tenien efectius perquè una bona part dels policies estaven a Catalunya. Si quan un grup d’indepes no deixa sortir als Guàrdies Civils que havien fet un registre i es diu que s’acusarà els responsables de la concentració de sedició, de què s’acusarà als feixistes? Me temo que de res...  

Tampoc m’ha fet gràcia que es tracti als polítics com si fossin delinqüents comuns. Me pensava que després de més de 40 anys des de la mort del dictador Franco, a la ciutadania ja no sé la detenia per les seves idees polítiques, però me’n estic adonant del meu error. Rajoy està utilitzant tota la força de la Justícia per actuar contra les institucions catalanes i els seus càrrecs, un fet insòlit, tot i que pugui ser legal.

Tampoc m’ha fet gràcia que es clausuren webs independentistes limitant la llibertat d’expressió i d’informació de la ciutadania.

Tampoc m’ha fet gràcia que una associació de la Guardia Civil hagi denunciat a la Terribas per posar, segons ells, en perill un dispositiu policial. Terribas, al programa el matí que dirigeix i presenta a Catalunya Ràdio, va demanar els oients que informessin sobre els moviments policials dels que tinguessin constància.

Però tampoc m’ha fet gràcia que des del sector indepe es criminalitzi a ciutadans que no ho són pel fet d’expressar les seves idees contràries al procés o per acatar la legalitat espanyola que, mal que ens pesi és la que està en vigor, tot i que alguns parlin de dret internacional...  

I d'altres tantes i tantes coses... 

Cese ya este ridículo, y peligroso, espectáculo

Han decidido los dirigentes catalanes decididos a la ruptura que las leyes no van con ellos,
en un ejercicio de prepotencia inaudito, reforzados en su ensimismamiento por un buscado victimismo falso y mentiroso

JOSÉ MARIA IZQUIERDO

Muchas desmesuras nos quedan por ver de aquí al 1 de octubre. Elegido el enfrentamiento a martillazos por ambas partes, todo tiende al empeoramiento diario, al tira y afloja de la provocación mutua, al galleo de barra de bar. Malo, muy malo, porque en cualquier momento puede saltar la chispa que convierte la bronca en batalla campal.

Han decidido los dirigentes catalanes decididos a la ruptura que las leyes no van con ellos, en un ejercicio de prepotencia inaudito, reforzados en su ensimismamiento por un buscado victimismo falso y mentiroso. Nos persiguen, nos acosan, nos amenazan, nos maltratan. Y todo, dicen, por pretender un acto tan democrático como votar. Falso y tramposo argumento que ya no convence ni a los más ingenuos del lugar.

Pero el gobierno de Madrid, al elegir como única vía de respuesta la de ceder el poder a los tribunales, va a pisar todas las líneas de la racionalidad. ¿De verdad va a detener y encarcelar a más de 700 alcaldes, el 75% de los regidores de municipios de Cataluña? Y los gobernantes catalanes, ¿van a insistir en la patochada de esconder las urnas, jugar a las impresoras o esconder las papeletas en cuevas inaccesibles? Recapaciten ambas partes y cesen en este grotesco y peligroso espectáculo que solo sirve para ser el hazmerreír de Europa. ¿Entienden por qué hablamos de desmesuras y victimismos?

PARLA DE MI, PERÒ BÉ

Portada del Periódico d'avui.

Tot i la dita L’important és que parlin d’un encara que sigui malament, el cert és que no és així: O parles bé de mi o no juguem...

Em sembla increïble que un partit que es declara demòcrata i defensors de les llibertats com és Podemos veti a determinats mitjans de comunicació a l’esmorzar on es va presentar el nou equip de comunicació del partit.

Els mitjans vetats el passat dilluns van ser la Cadena SER, els diaris el País i el Periódico de Catalunya i els digitals el Imparcial i OK Diario. El motiu és la manca de confiança de la direcció de Podem cap aquests mitjans informatius. Els mitjans que si que van poder entrar es van queixar per l’actitud de Podemos, però no la van variar.

Casualment dos d’aquests mitjans són dos dels meus referents a l’hora d’informar-me: la Cadena SER i el Periódico de Catalunya. Tot i que també m’informo a Eldiario.es, Público, el Triangle, la Sexta, TV3 , Catalunya Informació i d’altres.

I per què llegeixo aquests i no d’altres? Perquè la majoria d’aquests, en general, diuen el que jo vull llegir o escoltar. A part d’això, penso que són mitjans prou rigorosos, tot i que, evidentment estic obert a escoltar opinions contràries, ja que en tema de comunicació és difícil trobar mitjans imparcials i que tractin tota la informació d’igual manera. Fixeu-vos amb el que he dit una mica més amunt: Diuen el que jo vull llegir o escoltar.  

La influència que tenen els mitjans de comunicació és directament proporcional als oients o lectors que tinguin. Si un mitjà de comunicació vol perjudicar a un determinat partit o persona, pot fer-ho. Segurament de forma subtil, per a no crear massa perspicàcies...

Tant el País com la Cadena SER pertanyen al grup PRISA, un grup de comunicació que un dia es considerava afí al PSOE, però que darrerament, sobre tot el País, ha donat un tomb espectacular abraçant postulats de la dreta. La Cadena SER va arribar a prescindir d’un subespai com Carne Cruda, molt crític amb el govern de Rajoy i que ara se pot escoltar a través de Eldiario.es.

El Periódico (que no només llegeixo, sinó que des de fa uns anys hi estic subscrit), tampoc està ben vist pels sectors independentistes. A Diferència del País o el Mundo, és un diari que té poc repercussió fora de Catalunya. Evidentment els sectors independentistes el tracten de prosocialista i d’altres coses com per exemple pamflet.

Tal com cantava Joan Manuel Serrat, contra gustos no hay disputas... Per tant entenc que pugues tenir gustos molt diferents als meus i prefereixis escoltar i llegir les notícies a d’altres mitjans.

El que no puc entendre, insisteixo, és que un partit polític limiti el dret d’informar a un mitjà i, conseqüentment, als seus lectors. Tan la Cadena SER com el Periódico donaven la notícia del seu veto i això, des del meu punt de vista és contraproduent per a qualsevol. 

LES QUATRE SOTES

Rajoy, Catalá, Maza i Moix. 

D’una baralla de cartes se separen les quatre sotes. Ja sabeu, aquelles figures que van amb calçons curts. Llavors es demana la manera de tapar-se les cames mútuament. No cal que féssiu l’exercici, us dono la solució: Se posen les quatre sotes en forma de quadrat de manera que amb la part superior de la carta se tapa la part inferior de l’altra i, a la quarta, sé li amaga la part inferior baix de la primera que s’ha posat (fixeu-vos en la foto) D’aquesta manera queden totes les cames tapades. Rajoy, Català, Maza i Moix serien com les quatre sotes que, entre tots, sé tapen les vergonyes i que no són poques...

És possible (mireu que us dic) que si en aquets moments en que el PP està més dèbil que mai (com més casos de corrupció i maniobres irregulars surten a la llum, més desgast pateixen) si cau una de les quatre sotes, cauen totes. Comencem per l’ordre invers a la importància del càrrec que ocupen.

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Manuel Moix, cap de la fiscalia Anticorrupció que va intentar que no es qualifiqués com associació criminal els implicats en la trama Lezo y que afecta, entre d’altres, a Ignacio González, qui va ser la ma dreta d’Esperanza Aguirre, a part del seu successor a la presidència de la Comunitat de Madrid.

José Manuel Maza, Fiscal en Cap, un càrrec polític nomenat pel Govern i, per tant, persona de la seva total confiança. Abans de nomenar Moix com a cap d’Anticorrupció, coneixia les gravacions d’una conversa entre Ignacio González i Eduardo Zaplana sobre el nomenament de Moix qualificant-lo d’amic, bona persona i de necessari per a controlar la fiscalia Anticorrupció i protegir així els imputats del PP. Va comparèixer a la Comissió de Justícia del Congrés dels Diputats i va reinterpretar la conversa telefònica que van tenir González i Zaplana, donant-li un sentit interessat i convidant als diputats a tornar a escoltar la conversa pe a que se’n adonessin del seu error.    

Rafael Catalá, Ministre de Justícia. Va substituir al càrrec a Alberto Ruiz-Gallardón quan aquest va haver de dimitir perquè el PP va aturar la seva reforma de la Llei de l’Avortament. Tot i que l’ombra dels tripijocs al palau del PP plana sobre el seu ministeri, diu comptar amb la confiança de Rajoy i, per tant, no veu perquè ha de dimitir del seu càrrec. A qualsevol altre país un raonament així no s’aguantaria en lloc i de ben segur que la persona qüestionada ja hauria dimitit. Però estem a Espanya!! Oè, oè, oè, oè!!!

De Ferreres al Periódico.

Mariano Rajoy, President del Govern d’Espanya, també conegut con Don Tancredo per la seva capacitat de mantenir-se immòbil quan les circumstàncies li són adverses en lloc de prendre decisions contundents. Els humoristes més cruels diuen que el PP haurà de fer els seus congressos a la presó de Soto del Real per la quantitat de presos d’aquest partit que alberga. Però... ¿Per a què ha de fer res, si a pesar de tot els votants espanyols l’estimen i el segueixen votant a pesar de la corrupció que l’envolta?

Després de la seva gira per Sudamèrica mentre aquí estava bullint l’olla de la corrupció amb el cas Lezo i de la que no va opinar (res de res), ahir va haver de tornar al Congrés. Mentre anava amb la seva comitiva pels passadissos, els periodistes li van demanar si li podien fer una pregunta. Els va respondre que no, que ja respon cada dia... Cada dia? Serà cada dia que li apeteix i, quan la pregunta li és incòmoda, la majoria de les vegades respon el que li dóna la gana o passa. Ahir mateix sé va saber que declararà com a testimoni pel cas Gürtel per videoconferència, per incompatibilitats d’agenda.

La sota Rajoy tapa les vergonyes a les altres tres i, a la vegada, les sustenta. Si ell volgués durarien el que duraria un caramel a la porta d’una escola, però la seva incompetència podria quedar en evidència. Per tant, millor seguir com estan no sigui cosa que acabin tots per terra i se’ls hi acabi el xollo.

Tal com recordava aquest matí Pepa Bueno a la SER, segons el CIS, el PP manté un 31% d’intenció de vot. Oè, oè, oè, oè!!!

SOBRE ELS AVALS DELS CANDIDATS SOCIALISTES

Tal com semblava, Susana Díaz ha guanyat, però seguida de prop per Pedro Sánchez i molt més endarrerit Patxi López. Com deia la Núria Parlon, l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramanet, els avals han estat una mena de primera volta, ara caldrà fer la segona per a veure qui guanya si la Díaz o el Sánchez.

Me venen al cap unes imatges de fa un parell de mesos on la intermedia Thais Villas va abordar Paxi López i li va recordar un deute econòmic que tenia amb el seu company de programa Gonzo. Havien fet una aposta. Mentre Gonzo deia que, finalment el PSOE s’abstindria per a facilitar la investidura de Rajoy, López ho negava. Tots coneixeu el final: El PSOE se va abstenir i Rajoy va ser investit per segona vegada. Allí mateix Thais Villas va tornar a fer una aposta amb López: Què López es retiraria de la carrera per a liderar el partit. López ho va negar i, a més, li va dir que aquella aposta la guanyaria segur, ja que només depenia d’ell... Bé, d’ell i del seu entorn que, de vegades poden fer-te veure les coses d’una manera ben diferent a com tu creus veure-les.

Patxi López faria bé en retirar-se. Les possibilitats que té d’accedir a la secretaria general del partit són escasses per no dir nul·les. Si finalment ho fa, hauria d’anar acompanyat d’una reflexió? Que necessita el PSOE avui? I una vegada s’hagi autorespost, se’n hauria de fer una altra: Qui pot resoldre millor aquestes necessitats, Susana Díaz o Pedro Sánchez? I, després obrar en conseqüència, es a dir, recolzar a un dels dos candidats. Al seu lloc, jo ho tindria clar.

Del resultat de les primàries es poden fer molts d’anàlisis. El primer, en clau catalana, que, majoritàriament, els  militants socialistes que van considerar avalar a un dels candidats, es van decantar per Pedro Sánchez. Per guapo? No, això era en una altra època, quan la gent votava a González o Suárez pel seu físic. Jo crec (només és una opinió personal), que el suport a Sánchez representa el no suport a la Díaz. Dit d’una manera més clara i entenedora: Els socialistes catalans no volen a la Susana Díaz.

Tot i que només es tracta d’avals, hauria de fer reflexionar a Iceta i la seva executiva que, amb la seva neutralitat condicionada, implícitament han recolzat les tesis oficials del partit i, per tant, a la Susana Díaz. Segurament, si ara mateix tingués al meu davant al mateix Iceta o a algun membre de l’executiva me diria que no, que la neutralitat significa no decantar-se per ningú... Bé, m’agradaria llegir la lletra menuda (si és que n’hi ha) dels darrers acords signats entre el PSOE i el PSC i poder veure fins on va arribar l’abaixada de pantalons per part de l’executiva del PSC: Si fins els genolls o fins els garrons.

Un altre anàlisi es pot fer a partir dels suports que han tingut la Díaz i el Sánchez a Andalusia. És conegut que entre la militància andalusa hi ha molts contraris a la Susana. De fet ella mateix havia expressat la seva preocupació davant d’uns hipotètics bons resultats de Sánchez. Els resultats finals (uns 26.500 vots a favor de la Díaz i uns 8.800 a favor de Sánchez) segurament deuen d’acontentar a tots dos. Si us hi fixeu la proporció és de 3 a 1.

Només fer-se públics els resultats (quan he consultat Internet, a la pàgina del PSOE encara figuraven els de l’any 2014) ja s’han escoltat veus (tal com informa El Economista) que li reclamen a Patxi López que doni el seu suport a Sánchez. De totes maneres sigui qui sigui el nou (o la nova) líder del PSOE no ho tindrà gens fàcil. I si pensa que sí, s’està equivocant de mig a mig.

Ahir per la tarda vaig escoltar a Xavier Vidal-Folch al programa el Balcó de la Cadena SER parlant, precisament de la dificultat del PSOE per a poder tornar a la situació de fa uns anys, ja que llavors no existia Podemos. Va dir una cosa així:

-El PSOE té dues formes d’enfrontar-se a Podemos: Fent política a les institucions u ocupant el carrer. Si opta pel segon, ho té perdut, perquè entrarà al terreny on el seu adversari n’és expert.

I quina és la solució? Ja sabeu el que penso. Ho he dit moltes vegades i ho tornaré a dir per aquells que encara no ho sàpiguen: Refundar el partit i retornar als valors de l’esquerra. Uns valors que van començar a abandonar Felipe, Alfonso i companyia... O no on recordeu de quan van treure tota referència al marxisme dels estatus?

COSES DEL WHATSAPP

Per primera vegada, dijous vaig bloquejar un contacte del Whatsapp. Al Facebook n’he bloquejat bastants, alguns coneguts, d’altres no. Però el Whatsapp és diferent. Aquí els contactes solen ser coneguts amb qui mantens contacte amb relativa freqüència. Hi ho vaig ver perquè me va enviar un missatge islamofòbic. No era la primera vegada que ho feia. El primer era un d’aquells que diuen que els moros cobren ajudes per tot, rebutgen la feina i que no foten cop. Parlava d’un cas concret. Li vaig preguntar si el que m’explicava ho havia contrastat. No vaig obtenir resposta.

Estic segur que hi ha musulmans que cobren ajuts per diferents conceptes i de diferents administracions. Com sé sol dir:S’aprofiten del sistema. Però només ho fan els moros? Els emigrants d’altres països, si tenen l’oportunitat de fer-ho, no ho fan? I els d’aquí? És que no hi ha gent d’aquí que fan el mateix? En canvi sempre sé centra amb els mateixos: Els moros.

Com sabeu treballo a l’Agència Tributària. Aquí es donen ajudes per famílies nombroses y fills discapacitats. Però s’ha de fer la renda per a poder-les cobrar, tot i que es pot demanar cobrar-ho  mensualment de forma anticipada. No té privilegis. S’han de reunir els requisits i punt.

Per a poder accedir a d’altres ajudes s’ha de tenir un màxim d’ingressos. Aquests ingressos estan determinats per la declaració de la renda i les posteriors comprovacions que es puguin efectuar. Si hi ha algú que té obligació de presentar la declaració de la renda y no l’ha presentat, fins que ho fa no sé li concedeix l’ajuda.

Al cap d’uns mesos, el mateix contacte a qui vaig bloquejar dijous, me’n va tornar a enviar un altre. Li vaig dir: Ja hi tornem a ser? Però tampoc vaig obtenir resposta. Finalment dijous va reincidir per tercera vegada... Vaig pensar que ja n’hi havia prou d’aquest color. Si us hi fixeu aquests tipus de missatges tenen els musulmans com a protagonistes... La resta som (primera persona del plural) tots innocents.

Aquesta mateixa persona, un parell de dies abans m’havia enviat un altre missatge on, suposadament el Ministeri de l’Interior havia elevat el nivell d’alerta de 4 a 5, la màxima, per possibilitat imminent d’atac terrorista. Tot i que el vaig rebre només fa uns dies, sembla que ja fa mesos que circula i, evidentment, com tantes d’altres coses, es tracta d’una falsa alarma.

Tant és així que, casualment, el dia següent, mentre pujava a Tortosa, la Cadena SER es va referir a aquest missatge advertint a la gent que no es cregués coses així i que si volien conèixer el nivell d’alerta només havien de consultar la web del Ministeri de l’Interior.  

Finalment me referiré a una foto que va fer circular el PDECat per a commemorar el dia Mundial de l’Aigua (22 de març) A la foto s’hi pot veure l’Ebre amb el nus antitransvasament. Sobre aquest tema, tres qüestions:

1.- Ens hem de creure que la nova Convergència s’ha tornat antitransvasista o es tracta d’una estratègia per apropar-se al territori? Us recordo que l’any 2003, la Generalitat la van començar a perdre, precisament, per les Terres de l’Ebre.

2.- Mentre PDECat diu defensar el riu al nostre territori, Puigdemont defensa que el Segarra Garrigues arribi a més pobles i nega que sigui un transvasament. M’agradaria saber què és per al President un transvasament. 

3.- Després dels dos punt anteriors, afirmo que el posicionament del PDECat de l’Ebre és una estratègia territorial encaminada a guanyar pes entre l’electorat ebrenc, equiparable amb la posició que mantenen en el tema de la independència de Catalunya.

Per cert, ja tenien permís per a usar el nus? La colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta utilitzem el nus amb permís de la Coordinadora Antitransvasaments que és la seva propietària.

Un altre dia més...  

DE LA DRETA I DE L’ESQUERRA

Tot i que els termes dreta i esquerra referits a la política puguin semblar arcaics, per a mi segueixen estan plenament en vigor. Serà perquè me considero d’esquerres i tinc molt clar que és el que això significa, tot i que, com sabeu, en algunes coses sóc pragmàtic.

Bé, dit això, vull referir-me als congressos que tindran lloc aquest cap de setmana, el del PP i el de Podemos. No cal ser un expert per adonar-se’n ràpidament la gran diferència que hi ha entre el comportament d’uns i dels altres.

El congrés del PP es preveu plàcid. Com deia aquest matí a la SER Pepa Bueno, no hi ha res millor per a mantenir la cohesió d’un partit que estar al poder. Segurament totes les resolucions que s’aprovin seran a la búlgara, es a dir, pràcticament per unanimitat. A part d’això serà d’exaltació de la figura del seu màxim líder: Mariano Rajoy.

L’autocrítica pels casos de corrupció que han envoltat el PP durant lustres, ni està, ni sé l’espera... Com també ha dit Pepa Bueno,salvo sorpresa de última hora...

La majoria de càrrecs del PP i, per extensió una gran part dels seus militants i votants, no veuen que la corrupció sigui un obstacle per a governar el país.

Suposo que si el PP estigués a l’oposició el congrés seria molt diferent. Fins i tot se posaria en qüestió el lideratge de Rajoy... Què ja me diràs tu!!! Llavors si que no els quedaria més remei que fer propòsit d’esmena i mirar de fer net, al menys de cara la galeria tal com ho ha fet algun altre partit...

En canvi, el congrés de Podemos (ells l’anomenen Assemblea Ciutadana de Vistalegre II) es preveu que sigui tot el contrari. Si el del PP serà una bassa d’oli, el de Podemos serà el més paregut a una batalla campal entre les diferents faccions que, a saber, n’hi ha 3: els partidaris del seu actual líder Pablo Iglesias II, els que ho són Íñigo Errejon i el sector anticapitalista. Tot i que la lluita pel poder se centrarà, única i exclusivament entre pablistes i errejonistes.

A les darreres hores s’ha sabut que Pablo Echenique, l’actual secretari d’organització i que és del sector dels pablistes, fa aproximadament un mes que va maniobrar per a que les votacions afavorissin al secretari general. Si abans ja hi havia tensió, en conèixer-se aquest fet, el recels entre tots dos sectors no van fer més que augmentar.

La disputa entre Iglesias i Errejón és una baralla de mascles alfa. De dues persones de forta personalitat que lluiten per a fer-se amb el poder del partit, tot i que Errejón no és candidat a la Secretaria General. Sembla ser que tot està obert i que fins i tot podia haver-hi allò que es diu un empat tècnic.

Ahir mateix, Pablo Iglesias II ja va avisar de que sinó guanya el seu sector se’n anirà cap a casa. Aquesta forma d’actuar és una fórmula molt vella per pressionar als indecisos, tot i que de vegades surt malament.

Tots aquells que ens identifiquem amb l’esquerra o millor dit, amb els valors que representa l’esquerra, quan algun polític amb qui hem dipositat la nostra confiança en fa una, difícilment li perdonem i, fins i tot l’estigma el fem extensiu a tots els àmbits del partit i ens costa molt passar pàgina.

Per tant, no és pot descartar que la guerra interna de Podemos acabi passant factura als seus màxims líders, així com al propi partit. Haurem d’esperar el proper baròmetre del CIS a veure si ens deporta alguna novetat important.