El programa especial que va emetre diumenge la
Sexta coincidint amb l’aniversari del fallit cop d’estat de l’any 1981,
havia creat una gran expectació, degut a una intel·ligent campanya publicitària
portada a terme per l’equip de Jordi Evole. Vaig ser un dels qui va veure per
Internet el vídeo on es mostrava a 15 persones anònimes els primers 20
minuts del documental i després
opinaven sobre les impressions que els hi havia causat.
S’acaben de complir 33 anys d’aquells fets i
s’han escrit llibres i emès documentals de tota mena parlant del tema, però
sempre queda el dubte de qui era l’autoritat militar que havia d’acudir al
Congrés dels Diputats en 15 o 20 minuts o mitja hora a tot tardar... Un tema
que bé hauria pogut canviar la història de la jove democràcia espanyola i on,
segurament, Tejero només va ser el boc
expiatori que va fer de cap visible de la trama. O dit d’una altra manera,
va ser utilitzat per a que sembrés el pànic a tota Espanya. Només un fanàtic
convençut podria haver portat a terme una missió tan arriscada i de
conseqüències incertes, ja que, pel que sembla, no tot estava lligat i ben
lligat com li van voler fer creure aquells que el van convèncer per a que es convertís en protagonista de la història.
Però de fet ho és, però no l’heroi que ell es pensaria que acabaria sent.
Durant la passada setmana havia comentat en
alguns dels meus cercles íntims que, de no ser que sortissin a la llum nous
documents o testimonis aportant proves noves i fefaents (i vull remarcar
això de proves noves i fefaents) sobre qui hi va haver al darrere de tot
l’entramat, el programa no estaria l’alçada de les expectatives que s’havien
intentat crear i em decebria notablement.
Tots aquells que veiéreu el programa fins el
final (tal com reclamava Evole), segur que no us vareu quedar indiferents. Però
de les expectatives que havia creat, res de res, al menys, des del meu punt de
vista.
Jo comparo Operació Palas de
Jordi Evole amb la Guerra dels Móns de Orson Welles, salvant les
distàncies, evidentment. En tots dos casos es tracta d’emissions fictícies que
saben transmetre a l’espectador la dosi necessària d’intriga per a obtenir el
seu propòsit que no és un altre que fer creure que el que s’està explicant és
verídic.
Orson Welles va
saber crear la dosi de tensió i pànic necessari per a mantenir a l’oient pegat
al transistor i Jordi Evole la creença de que res va ser com ens ho havien
explicat fins ara d’aquell fatídic 23-F de 1981.
Sembla ser que hi van haver espectadors que
s’ho van empassar sense dubtar, en canvi, d’altres, com jo, ens en adonarem
relativament aviat de que els que s’estava explicant no podia ser veritat.
Malgrat tot, ens varem mantenir atents al programa fins el final de la
projecció del documental, per reafirmar (o no) les nostres sensacions.
Quan vaig començar a dubtar? És cert que tot
tenia una aparença del més real. Se’t feia difícil creure que les persones que
hi sortien s’haguessin avingut a dur a terme aquella farsa. Però hi va haver un
moment que vaig pensar: fins aquí hem arribat! Va ser quan es va dir que
el primer nom que va sonar com a director d’aquell muntatge, a proposta de Minoria
Catalana (CiU) va ser el Josep Maria Flotats. No m’entrava al cap que el
gran director teatral hagués pogut acceptar dirigir aquella paròdia... De fet,
no m’entrava al cap que cap professional de les arts escèniques fos necessari
per a dirigir un cop d’estat fictici. De fer-se una cosa així (des del meu punt
de vista mol improbable) es faria d’una altra manera i no sota la supervisió
d’un director teatral.
Després hi va haver moments que van reafirmar
les meves sensacions, com per exemple que Adolfo Suárez hagués acceptat dimitir
a proposta de Felipe González i Alfonso Guerra per a donar molta més veracitat
al muntatge. Però en canvi, ho accepto, hi va haver altres moments on l’ombra
del dubte va planejar sobre les meves conviccions, com per exemple quan el
mateix Suárez no va voler acabar una frase, suposadament, per no haver
d’explicar el que va passat realment aquells primers dies del 81.
A diferència de Welles, Evole es un
presentador consolidat i que té un públic fidel que segueix des de fa anys el
programa Salvados. En canvi Welles, recordem-ho, era tot un
desconegut i, a partir d’aquell programa, la seva carrera professional va ser
meteòrica i plena d’èxits.
A hores d’ara no sabria dir si el documental
fictici d’ahir marcarà una fita a la història televisiva d’aquest país, però
cal dir que l’execució va ser impecable i la participació dels protagonistes
que van viure en primera persona aquells fets, d’allò més creïble.
Aplaudeixo la iniciativa i el resultat, però
particularment m’hauria agradat més saber si l’anomenat elefant blanc de
la trama colpista va ser Alfonso Armada, Joan Carles I o un altre del que fins
ara encara no s’ha parlat.
Què en penso? Què el primer va acabar a la
presó i que para el segon, a partir del moment que va emetre el discurs per
televisió, la popularitat li va créixer com l’escuma. Ara que cadascú que
tregui les seves pròpies conclusions fins que es desclassificarà tota la documentació
que, encara ara, està considerada com a secreta. Potser llavors ens emportarem
una sorpresa molt mes gran que al final del programa del passat diumenge.
