EL CIS I L’AUTOGOVERN DE CATALUNYA

Segons l’última enquesta del CIS a Catalunya baixa el nombre de persones que volen més autogovern. Dit així pot portar a equívocs, ja que no és el mateix més autogovern que ser un estat independent.

De totes formes segons aquesta enquesta baixa el nombre de persones que volen més autogovern, però també d’independentistes. En canvi puja el nombre d’aquells que volen quedar-se com estem ara... Potser per allò de Virgencita, Virgencita que me quede como estoy...

El CIS (com el CEO) ens tenen massa acostumats a manipular els seus estudis. Allò que se diu vulgarment cuinar. Per tant, aquest, com tots els altres hi ha que agafar-lo amb pinces, no sigui cosa que ens vulguin enganyar.

D’entrada jo no me’l crec. Si fos veritat el que diu, el descens d’independentistes i dels que volen més autogovern seria la conseqüència normal del cansament d’una part de la població catalana que veuria com les expectatives que se van crear fa mesos (molts de mesos) d’assolir un estat independent en forma de República, de moment res de res.

I és veritat que una part de la població està cansada, però això no vol dir que se’n hagi d’anar d’un extrem a un altre. Es a dir de voler més autogovern a seguir depenent d’Espanya, de les seves lleis i de les arbitrarietats dels seus jutges.

Com bé sabeu sempre m’he posicionat clarament en contra del procés, però no per això renuncio a trencar lligams amb una Espanya que dia si dia també ens dona alguna sorpresa negativa en forma de corrupció del PP o sentències incomprensibles per part dels tribunals de justícia.

Des de la meva posició crítica amb l’Espanya profunda no entenc que hi pugui haver gent que de sobte deixen de costat la seva animadversió a tot allò que emana de Madrid i vulgui quedar-se amb la Catalunya que va sortir de la Constitució del 78 i de l’Estatut d’Autonomia del 79.

O dit d’una altra manera: és possible cansar-se del procés i no d’haver d’aguantar tota la injustícia dels estaments espanyols? Només recordar-vos que la segona fa molts més anys que dura i només que féssim un exercici de memòria, veurem com Catalunya ha viscut etapes on ni ha existit autogovern ni res que sé li assemblés: dictadures, guerres, sotmetiments.

Ves per he trobat la paraula que defineix més bé l’actual situació de Catalunya amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució: Sotmetiment.    

Per cert, una aplicació de l’article 155 que segons el Delegat del Govern a Catalunya Enric Millo, el Dialogant (així ens el van presentar quan va prendre possessió del seu càrrec) se podrà seguir aplicant puntualment durant un cert temps sempre que les circumstàncies així ho requereixen...

Això no és voler fer-nos temor? Bé, si algú creu que no és així, que m’ho expliqui per favor, ja que la meva capacitat racional de comprendre certes coses s’està esgotant per moments.  

LA DERIVA SOCIALISTA (Segona part)

De JAP al Punt Avui. 

Estareu d’acord amb mi que hi ha temes molt més controvertits que d’altres. Sobre tot quan toques el voraviu d’algunes persones.

És evident que si critico el PSC per la seva forma d’actuar darrerament, molts militants i simpatitzants discreparan de mi. És del tot lògic. Però la meva credibilitat (crec que la tinc) me l’he guanyat a pols i gràcies a no casar-me en ningú. Dic obertament el que penso, ja sigui del PSOE, de CiU (quan existia aquesta coalició), el PP o sobre el procés independentista català.  

Al primer post sobre la Deriva socialista, un company de partit a qui respecto molt perquè sé que té les idees molt clares, es va permetre fer-me un comentari. Me va dir textualment: Perdoneu però no estic d'acord i parla per aquí és complicat i més se'n un tema així (sic)

No trobo cap sentit en el seu comentari. És cert que hi havia algun comentari més, però penso que la seva aportació hagués estat profitosa. Tirar la pedra i amagar la ma diu molt poc de qui ho fa. Dir que no estàs d’acord amb una opinió sense més arguments tampoc té massa sentit. L’únic motiu que li veig és no voler entrar en una discussió que podria ser estèril, tal com passa la majoria de vegades. Encara no he vist mai ningú baixar del burro i acceptar els arguments de l’altra part. Vosaltres sí?  

Però jo ne vaig fer una interpretació. Segur que molts socialistes catalans estan encantat amb les darreres enquestes publicades i que vaticinen que el PSC guanyarà vots i escons. Per tant, deuen de pensar: de deriva socialista res de res.

És una forma de veure-ho tan legítima com la que tinc jo. Perquè jo no penso el mateix, sobre tot si comparem els resultats electorals que ens preveu l’enquesta del CEO amb els resultats que teníem fa una mica més d’una dècada amb Pasqual Maragall (Ai! Com t’enyorem!)

El PSC s’hauria de plantejar seriosament que ha passat amb els milers de votants que han deixat de donar-li suport. Només cal veure els càrrecs del partit que s’han donat de baixa , ja que dels militants que també ho han fet no se’n diu res.

Fet aquest anàlisi (o no) un altre tema que s’ha de tenir en compte és d’on ve (si és que al final acaba venint) el augment de vots respecte a fa dos anys. Recuperarà el PSC vots d’antics votants? Algun segur que sí, però la majoria vindran de sectors molt més espanyolistes que segurament van votar el PP o inclús C’s. Conjectures? Potser sí, ja que no disposo de cap estudi al respecte, però segur que hi ha molta més gent que pensa com jo.

Insisteixo: l’actual PSC és el menys catalanista que ha existit mai. Només cal mirar al passat i ens adonarem enseguida de noms il·lustres com el propi Maragall, Reventós, Obiols, Serra... Parlant d’Obiols, primer secretari del partit entre 1983 i 1996 i candidat a la presidència de la Generalitat diverses vegades, va sortir fa uns dies arebutjar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució al mateix temps que va assegurar que el principal responsable de la situació actual de Catalunya és Mariano Rajoy.   

Iceta és molt més tou i s’ajunta amb rojigualdos per a reclamar la unitat de les terres d’Espanya...  Quan va sortir a la famosa foto del dia de la manifestació (26-O), un altre company de partit me va dir que aspira a ser President de la Generalitat amb els vots del PPC i C’s, tal com va fer Patxi López al País Basc. No m’agrada l’opció. Potser una altra fórmula tampoc m’agradaria, depèn de quina, però aquesta segur que no. 
Per els més escèptics o incondicionals que encara no ho vegin clar, una última cosa: Durant dècades el PSC va ser el partit hegemònic de l'esquerra catalana... Ara qui és? El segon? El tercer?

LA DARRERA ENQUESTA DEL CIS

Ahir es va fer pública la darrera enquesta del CIS. Si fem una lectura ràpida ens en adonarem que el PP baixa, Podemos baixa, el PSOE remunta i C’s baixa. Ens diu alguna cosa aquest sondeig? Molt poca cosa, la veritat.  

De vegades el resultat d’un sondeig és tan canviant com l’hora. Per això sempre donen un marge d’error. Dir que un determinat partit puja o baixa sovint depèn de situacions puntuals. De fets aïllats com pot ser un tema judicial o una disputa entre líders.

Tot i que sembla que l’únic gran partit que puja és el PSOE, cal tenir en compte que ara mateix s’està vivint un període de certa bonança interna que, efectivament, pot canviar dintre d’uns pocs mesos quan s’apropi el congrés que s’ha de fer (crec recordar que el mes de maig)

De totes maneres les tendències no canvien substancialment respecte al darrer gran sondeig que va significar les eleccions generals del passat juny. El PP seguiria guanyant, tot i els judici per la Gürtel i les derrotes que pateix al Congrés on ja no té majoria absoluta com va tenir entre 2011 i 2015.

Que Podemos segueixi com a segona força també ens diu ben poc. Abans de les passades generals, semblava que, finalment, els de Pablo Iglesias II tindria uns millors resultats que el PSOE i tal com es va veure, finalment no va ser així. Quan es va fer el sondeig les discrepàncies entre els seus dos màxims líders encara no s’havien exterioritzat tant comen els últims dies. Ara Pablo Iglesias II i Íñigo Errejón estan a la grenya i, de fer-se ara el sondeig, segurament aquest fet quedaria reflectit amb un descens de la formació lila.

El partit de Albert Rivera tampoc té variacions significatives. Evidentment tampoc no ha recollit el congrés de C’s del passat cap de setmana on, entre d’altres coses, ha tret la paraula socialdemòcrata dels seus estatuts que ara els defineix com a progressistes i liberals, per aquells que s’ho vulguin creure...

Vull pensar que la propera enquesta que es faci al respecte serà molt diferent. Políticament parlant, la propera gran cita serà el debat dels Pressupostos General de l’Estat que, ara per ara, el PSOE no està per la labor d’aprovar-los.

La setmana passada, al programa el Intermedio de la Sexta, Thaïs Villas va recordar a Patxi López i a un altre diputat socialista que encara li devien 50€ a Gonzo per haver-se abstingut a la investidura de Rajoy quan havien dit que votarien en contra. Ara Tahïs Villas va reptar als dos diputats a un doble o res a que canviarien d’opinió i que finalment el PSOE facilitaria l’aprovació dels grans comptes de l’Estat per aquest any.

Petits grans detalls com aquest són els que poden fer variar un sondeig, tot i que per a capgirar uns resultats electorals cal alguna cosa més. Com per exemple un líder carismàtic que sigui capaç de reconduir la situació del partit, d’unir a tots els sectors al seu costat i d’il·lusionar a l’electorat tradicional amb un programa d’esquerres pensat per a les persones i no per acontentar els lobbys.    

Per cert, la enquesta del CIS també contempla la valoració dels principals líders nacionals. Els millors valorats són Joan Camprubí de Compromís i Xavi Domènech d’en Comú Podem. Al PSOE, a manca de líder, han valorat al president de la gestora Javier Fernández que no ha tret un mal resultat, tot i que no ha aprovat. Rajoy, com sempre és un dels líders pitjors valorats per la ciutadania, tot i que aquesta vegada no ha quedat l’últim. Com dirien a l’APM, el pitjor dels pitjors és Pablo Iglesias II, el líder de Podemos. Per què serà?

Sé li hauria de preguntar a Íñigo Errejón.              

VALORACIÓ BARÒMETRE ELECTORAL DEL PERIÓDICO

L’edició d’avui del Periódico de Catalunya publica un baròmetre electoral realitzat per l’empresa especialitzada GESOP.

La realitat és que no hi ha gaires sorpreses i ERC, com cabia esperar segueix sent el partit que obtindria més suport per part dels votants.

Qui m’ho anava dir a mi que pels començaments de la dècada dels anys 80 vaig dir que ERC era un partit caduc... Bé, potser llavors sí i ara no. Els temps canvien, els líders també i fins i tot la ideologia, sinó del conjunt, al menys d’una gran part dels seus dirigents i, sobre tot dels votants.

No m’atreveixo a dir amb contundència que en aquella època ERC era un partit independentista. Potser l’Heribert Barrera ho era, però no Joan Hortalà, la persona que el va substituir. El què està clar és que en aquella època no es parlava d’independència, ja n’hi havia prou en parlar de llibertats que després vàrem saber que eren vigilades i controlades pel poder. Però era el que hi havia: ho prenies o ho deixaves... De fet el referèndum sobre la reforma política anava per aquí: Canvi sí o no...

Han passat els anys i moltes cares (sobre tot a ERC) i a Catalunya hi bufen nous vents i són independentistes. Pràcticament ningú parla de polítiques de dretes i conservadores... Bé, si, els Comuns sí... La resta està més capficada amb independència sí, independència no que no en solucionar els problemes immediats de les persones del nostre país.

Tornem al baròmetre. ERC puja. La formació republicana, al menys durant els darrers anys (jo diria que el canvi el van començar a fer quan formaven part dels governs Tripartits, però sobre tot quan CiU va tornar a fer-se amb el Govern de la Generalitat) s’ha decantat obertament pel independentisme. I torno a remarcar: No vull dir que abans no ho fossin, però anteposaven altres polítiques al concepte d’independència. El baròmetre els hi dóna entre 48 i 50 diputats (al Parlament, es clar)

En canvi PDEcat va abraçar el nou corrent després de la Diada de l’any 2012. Millor dit: Mas va decidir abraçar el nou corrent! Després el van seguir una gran majoria de càrrecs i en menor mesura dels seus votants. Com s’ha dit tantes i tantes vegades, sempre és millor l’original que la còpia. L’original és ERC i la còpia (burda i interessada) és la nova Convergència, que no Unió que va optar per seguir el que sempre havia segut des del restabliment de la democràcia. Tot i que alguns dels seus càrrecs van optar en seguir fidels a Convergència perquè de no ser així, no haurien pintat res... Per tant s’enfonsen al nivell de la resta dels partits que si fa o no fa, tenen un empat tècnic (excepte el PP que està per baix) La nova Convergència obtindria entre 15 i 17 diputats.

Després de la llarga travessia pel desert sembla ser que el PSC remunta les seves expectatives de vot i podria obtenir-ne entre 19 i 21 enfront dels 16 que té ara. La qual cosa no vol dir que no hagin de continuar pel desert durant encara molts anys... Però tal com li va passar a ERC que con el Fènix va renéixer de les seves pròpies cendres, qui me diu a mi que no puguin remuntar el vol en un futur. De quants anys estem parlat? A partir de l’any 2017 han de passar un bon grapat d’esdeveniments començant pel referèndum del mes de setembre. Un referèndum que es farà o no i, segons els resultats, caldrà veure on es decanten els votants (fixeu-vos que a diferència del que solc fer sempre, estic parlant de votants i no de ciutadans, ja que els votants són els que decideixen a qui fiquen i a qui no) El baròmetre els hi dóna entre 19 i 21 (ara en tenen 16)

Els Comuns també pugen en les expectatives, però encara no són alternativa. I difícilment ho seran si el PSC continua a l’alça. Però es clar que podrien aconseguir vots dels votants d’ERC si aquests surten defraudats de la gran fita de l’any nou. De tenir-ne 11 podrien passar a 15 o 16.

Qui va a la baixa és C’s. Potser perquè una part dels electors ja se’n han adonat de qui són realment: una crossa del PP o de qui faci falta (a Andalusia ho són del PSOE) Veure a l’Arrimadas com a cap de l’oposició a Catalunya me produeix un no sé què... Difícil d’explicar els meus sentiments al respecte. Van de baixada. Ara en tenen 25 i podrien obtenir-ne entre 17-18, per baix del PSC.

I com ja he dit més amunt, el PP mantindria el vot dels seus fidels: En té 11 i el baròmetre li dóna entre 10 i 11.

Possiblement el que més m’ha cridat l’atenció és la valoració dels líders. Dels avaluats fins a 5 obtenen l’aprovat just o el superen i això ja és tot un èxit: Junqueras (5,9), Puigdemont (5,6), Domènec (5,4), Colau (5,1) i Iceta (5)

El diari incideix que Puigdemont obté millor resultat que el seu antecessor al càrrec (Mas), la qual cosa no me sobta gens ni mica. Si m’haguessin fet l’enquesta a mi, segurament hauria aprovat a Puigdemont amb un 5 justet, mentre que a Mas no li hauria donat més d’un 1.

De Moment Puigdemont encara no ha mostrat les seves incoherències com va fer l’altre.  

DIARI DE L'AGOST. DIA 31

De Vergara a eldiario.es

UN DISCURS QUE NO VA AGRADAR NI AL SEUS (I VA AVORRIR A TOTS!) 

Rajoy en la seva línia. S’ha vist mai un polític tan inepte? Permeteu-me que ho dubti. Fixeu-vos si va estar malament que no va agradar ni als únics que li donen suport. En tota la intervenció ni una paraula d’agraïment, ni un gest de complicitat de cara Rivera i els seus... Suposo que perquè ja està el pacte signat, perquè sinó igual se’n desdient...

Quan sé li va preguntar a Pedro Sánchez sobre el discurs de Rajoy, aquest va parafrasejar a la revista Hermano Lobo, una publicació dels anys 70 quan encara hi havia dictadura. Un dirigent (no recordo si un alcalde o un altre càrrec) sé dirigia a la multitud i els hi deia:

-O jo o el caos!

I la multitud li responia:

-El caos, el caos...!

De totes maneres la millor definició de l’ha fer l’Iñaqui Gabilondo al seu vídeo blog de la Cadena SER: Rajoy va parèixer ahir un cadàver mal enterrat, un fantasma del passat, buit i altiu.  

Vaig a fer-vos una pregunta: Realment Rajoy vol ser president del govern? Veient el panorama ho poso en dubte.

LA CONSULTA DE ‘ELDIARIO.ES’ 
Ahir dimarts, eldiario.es publicava una consulta que revelava que de fer-se eleccions ara mateix, el panorama polític espanyol no canviaria substancialment. Cap novetat. De fet la majoria de les enquestes d’aquest tipus que es fan reflecteixen si fa o no fa el mateix panorama. Després, a l’hora de la veritat, tal i com es va poder veure el mes de juny, el veredicte dels votants potser diferent: més diferència a favor del PP i el PSOE pel davant de Podemos quan tot semblava que no seria així.

I si resulta que el problema radica en els líders de les diferents formacions? No han pensat els partits en substituir-los? Guanyar les eleccions o quedar segon no té perquè avalar la seva candidatura de cara una nova repetició dels comicis. Si finalment anem a unes terceres eleccions i els resultats són similars, per què no hem de pensar que tornarem a reviure les mateixes situacions?

LA PLAÇA DE BOUS D’AMPOSA

Dilluns, la plaça de bous d’Amposta va prendre protagonisme a la pàgina Digues la teua (DLT) de Facebook. Es va publicar una foto on sé podia veure l’enorme quantitat de brossa que s’acumula després d’una setmana de bous. Però les queixes no només anaven per aquí, sinó per mantenir-se els carrers tallats durant molts més dies dels que duren els actes taurins.

Des de fa molts anys, les penyes taurines d’Amposta han gaudit del beneplàcit de les nostres autoritats, la qual cosa demostra, com fa temps que dic, el poder fàctic que representen al nostre territori.

Segons m’han explicat sovint, la comissió de bous facilita bosses d’escombreries per a que es dipositin allí les deixalles que generen, però cada anys, quan acaben les festes s’hi pot veure el mateix panorama.  

Fa anys, quan ja s’havien retirat els andamis, carretes, carros i cadafals, vaig fer una foto i la vaig enviar al Periódico que me la va publicar. A la foto es podia veure perfectament la delimitació de la plaça gràcies a les deixalles que havien quedat. Una situació que, a part de lamentable, me sembla intolerable.

La regidoria responsable hauria d’exigir al públic assistent a la plaça la màxima pulcritud, si cal amb l’amenaça de sancions; així com també la retirada dels cadafals, carretes, etc. posant-los com a límit el cap de setmana posterior al darrer dia de bous.

Seran tot el defensors de la nostra cultura i tradicions com vulguin, però també són una colla de bruts i crec que en aquest cas no hi ha excepcions, ja que a la plaça no s’hi veu cap rogle net. 

ENQUESTES I MÉS ENQUESTES

Si no vaig errat, avui és el darrer dia que es poden publicar enquestes electorals sobre el 20-D, una normativa arcaica i sense sentit, la veritat. Des de fa uns anys, el Periódico de Catalunya en una clara voluntat de denunciar el fet, en publica fins la darrera hora al Periòdic d’Andorra, del mateix grup editorial. Feta la llei, feta la trampa...

Tinc la sensació (no sé si ho comparteixes amb mi), que aquest cop més que mai, la campanya electoral està tenint una clara incidència sobre la intenció de volt dels electors. Segurament perquè hi ha moltes més formacions amb possibilitats i, per tant, no passa com les altres vegades que semblava que ho era blanc o era negre (o PSOE o PP) i els indecisos ho tenien molt més fàcil.

Si ens ho mirem amb atenció, podrem deduir-ne els motius pels quals la intenció de vot és tan canviant:

1r.- Perquè coneixem de sobres els partits tradicionals y coneixem a la perfecció com actuaran, tot i els que diuen els seus líders.

2n.- Per desconeixença dels partits emergents i les sorpreses que ens generen en el dia a dia.

Tothom diu que aquestes eleccions suposaran la fi del bipartidisme, però a Catalunya aquesta situació ja fa anys que la vivim. Certament sembla que hi ha d’haver un gran partit d’esquerres i un altre de dretes. A Espanya PSOE i PP i a Catalunya, fins fa poc, PSC i CiU. Potser a partir del 20-D es formaran dos grans blocs: uns al govern i els altres a l’oposició. Però ara per ara, fins i tot, hi ha dubtes de qui representa què. Per tant sembla que ni tot és blanc ni tot negre. Un exemple l’hem tingut només fa uns mesos. Què representa Junts pel SÍ? El nexe comú és la independència de Catalunya, però a part d’això sembla que són com l’aigua i l’oli: difícils de mesclar.

Com a ciutadà entusiasta de la política com sóc, se’m fa molt difícil comprendre com tot i la pèssima política del PP, encara sigui el partit que, segons les enquestes vaig per davant en intenció de vot. De resposta només en tinc una: el malament que ho ha fet el PSOE quan ha governat. Quan un partit deixa el govern és per demèrit, es a dir, perquè la seva gestió ha sigut dolenta per no dir nefasta. Però el votant d’esquerres té més memòria i el càstig sol ser superior.

Tot i això es preveu que la davallada del PP sigui molt gran. De la majoria absoluta passarà a tenir un nombre de diputats similar al que van aconseguir fa 4 anys els socialistes. Mentre que la del PSOE, tot i ser important, percentualment és molt inferior, però quedarà molt lluny del nombre de diputats que hauria obtingut en altres circumstàncies.

La notícia d’aquestes eleccions serà, sense cap mena de dubte, la inclusió per primer cop al Congrés (previsiblement al Senat serà molt inferior) de Podemos i Ciudadanos. Tot i que fins fa pocs dies semblava que seria el partit de Rivera el que aconseguiria el tercer lloc, algunes de les enquestes que es publiquen avui mateix li donen aquest lloc al partit de Pablo Iglesias. Els motius poden ser diversos, però el que sembla que té més pes és que un hipotètic govern del PP i C’s seria com la segona part de les polítiques d’austeritat i d’afavorir el capital que hem patit aquests darrers anys. Tot i que els de Rivera vagin amb pell de corder, en alguns camps són com els del PP o pitjor. Només un exemple: volen recuperar el Pla Hidrològic Nacional de l’època d’Aznar i ja sabeu el que suposaria això per al nostre territori.

En canvi, Podemos, que es proclama hereu de l’esperit del 15-M, pot acabar recollint els vots d’aquells descontents amb la darrera etapa de Zapatero i que no veuen a Pedro Sánchez com una alternativa viable. Tot indica que durant la campanya electoral no ha deixat de pujar, mentre que C’s està vivien un procés invers.

Com sabeu, a Catalunya, la formació de Iglesias es presenta amb coalició amb la formació que va encapçalar l’actual alcaldessa de Barcelona Ada Colau i que li va donar el triomf, encara que molt ajustat. La bona imatge de l’alcaldessa i la implicació que ha tingut durant aquesta campanya (ahir va ser l’estrella del míting de Podemos a Madrid), fan que les expectatives aquí siguin molt bones, tant que se’ls dóna com a guanyadors.

No vull oblidar-me de Izquierda Unida, la formació que encapçala Alberto Garzón. Personalment penso que ha estat una llàstima no haver pogut arribar a entendres amb Podemos, tal i com ha passat a Catalunya amb ICV i EUA.

La darrera reflexió sobre les enquestes és que ara per ara, les dues úniques formacions que unides sumen, són el PP i el PSOE... Però no veig un govern de concentració d’aquests dos partits. La resta de fórmules passa per un pacte a tres o més, una fórmula que pot tenir les seves avantatges, però també inconvenients.

Personalment crec que un pacte entre PP i PSOE, a part de contraproduent, els hi podria suposar perdre part del poc prestigi que conserven.    

SONDEIG ELECTORAL ABANS DEL COMENÇAMENT DE LA CAMPANYA

Font: El Periódico de Catalunya. 

El Periódico publicava dimecres un sondeig sobre la intenció de vot de cara les eleccions generals del 20 de desembre amb el següent titular: En mans de Rivera.

A part subtitula: El PP es desploma però superaria el PSOE, amb C’s com a àrbitre. I encara un segon: A Catalunya, en Comú Podem lideraria en vots un quàdruple empat.  

Igual com es desploma el PP, el PSOE, també. Potser no tant, però també. Està clar que una part  dels seus tradicionals votants preferiran votar altres formacions emergents degut al desencant dels darrers anys.

Quan Aznar va guanyar les eleccions de 1995 hi havia un gran descontentament cap el PSOE pel deteriorament que havien sofert els governs de Felipe González. En canvi, l’any 2003, la gestió dels atemptats de Madrid per part del PP van provocar que en un parell de dies, molts ciutadans canviessin el vot, a part d’altres que, segurament no pensaven anar a votar, però que els mentides de Acebes i companyia els van fer acudir per a votar al PSOE.

Després d’un primer mandat ple d’èxits, la crisi i sobre tot com va estar gestionada pel govern de Zapatero, va provocar un altre cop l’ascens del PP que, sense programa electoral i només parlant del malament que ho havia fet Zapatero, en va tenir prou per a portar a Rajoy a la Moncloa. Però ara és diferent. Una bona part de la ciutadania està cansada de que sempre sigui més del mateix i que al final, ni els uns ni els altres acabin de portar les solucions que requereix el país.

Abans els dos grans partits semblava que eren els plats d’una balança de braços: quan un pujava un baixava l’altre. En canvi ara tot indica que Podemos, però sobre tot Ciudadanos entraran en força al Congrés dels Diputats. Ciudadanos (Ciutadans a Catalunya) ho farà ocupant l’espai d’Unión Progreso y Democracia, un partit que gràcies a la seva fundadora sembla que acabarà per desaparèixer.

Font: El Periódico de Catalunya. 

Com podeu veure, aquests resultats entren dintre dels que es pot considerar normal. En canvi, els resultats que dóna la mateixa enquesta per a Catalunya són més sorprenents.

Us remeto a un dels subtitulars que he reproduït al començament: A Catalunya, en Comú Podem lideraria en vots un quàdruple empat. Però quins són els altres tres partits? ERC, que guanyaria en diputats, C’s, que quedaria tercer i el PSC que seria el quart. No us crida l’atenció de que Convergència (que es presenta amb el nom de Democràcia i Llibertat) no estigui en aquest grup?

Tot i que les distàncies són mínimes, sembla ser que DiLL quedaria una mica despenjada i en quinta posició, quan 4 anys enrere va guanyar les eleccions per primera vegada per davant del PSC.  

Analistes hi ha que en treguin les conclusions adients, però des del meu punt de vista, la davallada de Convergència és deguda, sobre tot, a la manca de coherència del seu líder. Un líder que per a perpetuar-se al poder està disposat a tot. Bé a tot ben bé no, de moment encara no ha venut el seu pare polític que no és un altre que Jordi Pujol, paradigma de la corrupció a Catalunya.    

INQUIETANT PRONÒSTIC

Aquest matí, la Cadena SER, ha donat els resultats de la darrera enquesta d’opinió sobre unes hipotètiques eleccions generals.

Segons aquests resultats, a dia d’avui, s’emportaria la victòria el PP, seguit del PSOE, en tercer lloc C’s i en 4 Podemos. Les quatre forces s’emportarien aproximadament el 80% dels vots, per tant, la distància entre Podemos i la resta és molt gran.

Anem per parts. Encara que a priori sembli estrany que, tot i les polítiques antisocials i antieconòmiques (respecte als ciutadans, no així sobre les grans empreses) que està portant a terme el PP (22%), però sobre tot, dels casos de corrupció que han afectat, que afecten i que segur que afectaran el partit que governa Espanya, encara, a dia d’avui guanyaria les eleccions, la raó és ben senzilla: tos els partits tenen un vot molt fidel malgrat les males polítiques que puguin portar a terme.

També s’entén per la gran davallada soferta per l’altre gran partit, es a dir, el PSOE (21%). Tot i guanyar 2 punts respecte al darrer sondeig d’opinió, el partit que ara mateix encapçala Pedro Sánchez, a hores d’ara, encara no remunta el suficient com per a erigir-se en una autèntica alternativa de govern.

Aquí, permeteu-me que em salti l’ordre i, abans de parlar del C’s ho faci de Podemos (17,9%) Amb els resultats a la ma, Podemos s’està desinflant com un globus. Si només fa uns mesos se situava virtualment com la segona força política, la darrera enquesta ja el situa com a quarta. I quin es el motiu? Des del meu punt de vista per cometre l’error més gran que poden cometre els polítics: la manca de coherència. Fa uns mesos semblava que, amb els seves propostes s’havien de menjarel món. Què les seves polítiques anaven encaminades a resoldre la majoria dels problemes que plantegen els ciutadans de base. Semblava que donarien la volta al sistema com aquell que li dona la vota a un mitjó, però tal com han anat passant els dies també han anat moderant el seu discurs a al recerca del centre polític que sembla ser que és la panacea, ja que tots els partits diuen aspirar al mateix. El gest de Pablo Iglesias (II) de lliurar al Rei la sèrie completa de Joc de Trons en DVD, fa ver que s’emportés dures crítiques per part de l’opinió pública.

Ara sí, parlem de Ciutadans (19,4%) Cal imaginar-se la política espanyola com si es tractés de gots comunicants, però en lloc de que quan se’ls tira un líquid, tots arriben a la mateixa altura, en aquest cas, mentre uns baixen, els altres pugen. Aquest comportament es deuria a alguna llei de la física que ara mateix no sabria explicar. C’s està de moda i recull molt de vot, per una part de que tenia prestat el PP i que ara estan farts i fastiguejats del PP i per l’altra de UPyD, un partit que sembla que va a la deriva.

El que està per veure és quin futur depara a C’s. Si li passarà el mateix que a Podemos i tal com a s’ha inflat, després es desinfla o bé es consolida. Jo crec que, si fa o no fa li acabarà passant el mateix que Podemos i quan els votants se’n adonen de la veritable naturalesa del partit, sé sentiran enganyats.

Es clar que em puc equivocar i no seria la primera vegada que ho faria amb C’s. Quan van entrar al Parlament català vaig predir que desapareixeria en una legislatura i fixeu-vos quina és la situació actual.

La sort de C’s dependrà molt dels futurs pactes de govern que pugui establir. Si pactem amb el PP quedarien al descobert el que ara no deixen de ser simples sospites: que totes dues formacions comparteixen una mateixa ideologia.  

Si atenem els resultats del sondeig, el panorama polític més immediat es preveu força complicat sense una força política que pugui, al menys, obtenir una clara victòria. I no estic parlant de majories absolutes. Simplement d’una majoria àmplia que permeti governar amb suports puntuals d’altres partits. Establir un acord de govern entre dues formacions amb resultats semblants, l’intueixo complicat. Tan complicat con el futur d’Espanya.          

LES ENQUESTES DEL CIS

El CIS va donar a conèixer dimecres les enquestes electorals. Per a la immensa majoria dels mitjans de comunicació, columnistes i articulistes, la notícia va ser que, per primera vegada,Podemos superava al PSOE en intenció de vot.

A mi, en canvi, em crida més l’atenció que després de tot el que ha passat en aquest país durant els darrers 3 anys, sigui el PP el que ocupi el primer lloc.

Què més haurà de fer-nos el govern de Mariano Rajoy para que els espanyols li perdin la confiança de forma definitiva?

És cert que el PP ha patit una considerable davallada, però és possible (com opinen molts) que hi hagi un vot ocult que, presumiblement els votarà a les properes eleccions de la tardor.

El govern popular, porta tres anys mentint, retallant drets socials i laborals, retallant o congelant salaris i pensions públiques, fent reformes laborals contràries als drets dels treballadors, fomentant els contractes brossa, etc.

Però no només això. Els casos de corrupció que li han esclatat a la cara durant aquests darrers anys i que li venien d’abans, sembla ser que, els seu electorat, ho veu com una cosa normal. Fins i tot consideren a Bárcenas com el principal artífex, com si ell tingués la suficient influència per a que les administracions governades pel PP contractessin empreses de l’entramat de la Gúrtel.

A sobre, tenen la cara dura de dir que Bárcenas va ser-ne el culpable de tot! I els altres tresorers? És que ja ningú recorda el cas Rosendo Naseiro? A veure si al final ens faran creure que els tots els tresorers del partit actuen pel seu compte i risc...

El PP hauria de patir el suficient desgast com per a ser, al menys, la tercera opció política en intenció de vot. Per suposat, molt pel darrere del PSOE, tot i reconèixer que a Andalusia sobre tot, però també casos aïllats a Catalunya, també s’han vist esquitxats per la corrupció.

Tornant a Podemos, es diu d’aquesta formació aglutina el vot útil de l’esquerra. Hi discrepo. És molt més complicat que aquesta afirmació tan simplista. És cert que Podemos deu la seva força als desencantats amb el PSOE i EU, però també a molts d’altres que no votaven a aquestes dues formacions, al menys durant els darrers anys. Una bona part d’aquests provenen de l’anomenat moviment del 15-M, que van ser els primer en alçar la veu contra les mesures que va aplicar el PSOE al començament de la crisi.

Però també diuen que es decanten per Podemos votants històrics de la dreta espanyola cansats de tanta corrupció.

És curiós que els votants del PP de sempre afirmen adonar-se’n dels casos de corrupció del PP, mentre que els seus dirigents prefereixen mirar cap a un altre costat i passar totes els responsabilitats a unes poques persones, encara que, ens alguns (pocs) casos, s’hagin vist esquitxats gent molt propera a la direcció del partit.

Què el PP es mantingui com a primera força política en intenció de vot, és per a mi, una clara mostra de la ignorància d’una gran massa d’espanyols.

Evidentment aquesta afirmació es pot extrapolar perfectament a Catalunya, només canviant les sigles del PP per les de CDC.  

DALTABAIX ELECTORAL

Durant els darrers dies, diferents diaris han publicat enquestes d’opinió sobre els resultats electorals que es donarien ara mateix de fer-se les eleccions. Mentre el Periódico (GESOP) es centra més en les eleccions autonòmiques, la del Mundo (SIGMA 2) ho ha fet sobre les generals.

En tots dos casos la formació de Pablo Iglesias II (Podem/Podemos) aconseguiria uns resultats extraordinaris provocant un daltabaix electoral. Mentre a Catalunya quedaria com a tercera força política només pel darrere de CiU i ERC, en cas d’unes eleccions generals, assoliria el primer lloc, tant al global d’Espanya com a Catalunya. Per tant, a Catalunya, es tornaria a donar la constantde la majoria d’eleccions: el ciutadà seguiria votant diferent segons fos l’àmbit electoral.    

Segons l’enquesta del Periódico, en el cas de fer unes eleccions plebiscitàries, la suma d’escons de CiU i ERC, seria superior (entre 5 i 8) de presentar-se en llistes separades que no si ho fessin en una llista conjunta.

Els resultats del Mundo reflecteixen un ascens extraordinari de Podemos que guanyaria les eleccions amb més d’un 28% dels vots, triplicant els resultats de les darreres europees. Segon quedaria el PP amb més del 26%, mentre que en tercer lloc quedaria el PSOE amb una mic més del 20%. UPyD i IU patirien una notable baixada. Segons les interpretacions que fan, una tercera part del vot que arreplegaria Podemos vindria d’antics votants del PP.

Però tranquils. No cremeu encara les naus que queda molta tela que tallar... Sóc del parer que encara poden passar moltes coses. Sabeu que un dia d’aquest es crearà a Catalunya la nova formació Nova Esquerra Catalana (NeCat) que aglutinarà una bona part dels vots dels desencantats votants socialistes i, per tant, restarà volts a d’altres formacions com ERC.

A Espanya és previsible una remuntada d’IU. Després de la renúncia de Llamazares, tot indica que serà Alberto Garzón l’encarregat de dirigir el destí de la formació. El discurs d’Alberto Garzón també agrada a la gent que l’escolta i podria recuperar part del vot que ara mateix sembla que li pren Podemos i, fins i tot, atraure antics votants socialistes que farts de corruptel·les, buscarien refugi en formacions situades més a l’esquerra.  

Fins i tot els socialista Pedro Sánchez podria fer millorar les perspectives electorals del partit si, finament, articula un discurs coherent vencent les contradiccions que l’han caracteritzat fins ara.

Dilluns, Pedro Sánchez va llançar la que, fins ara, segurament ha estat la seva mesura estrella: derogar la reforma constitucional que es va aprovar en els darrers temps del govern de Zapatero que prioritzava el pagament del deute de l’Estat  (que tanta controvèrsia va crear) i fer-ne una altra que anteposin les mesures encaminades a pal·liar les mancances dels col·lectius més desafavorits.

Però tots tranquils, que no condeixi el pànic! Encara en veurem de tots colors i la truita sé li poden donar moltes voltes. L’important és tenir la paella pel mànec (no ve al cas, però com estava parlant de truites...)    

DIARI DE L'AGOST. DIMARTS 5 (Segona part)

Treballa però amb ‘seguro’... No recordo exactament, però allà pels anys 70 o 80, el Ministeri de Treball va fer una campanya que tenia per lema: Trabaja, pero seguro. La missió de la campanya era mentalitzar als treballadors que havien de prendre totes les mesures necessàries per a reduir al màxim els accidents de treball.

La saviesa popular va reconvertir la frase a: Trebaja pero con seguro. Llavors com eren molts els que treballaven sense tenir les més mínimes garanties laborals.

Només fa uns dies, el propietari d’un restaurant del Delta em va dir que el seu establiment havia tingut una inspecció laboral. L’empresa té un total de 22 treballadors, tot en nòmina, per tant, la inspecció no hi va trobar cap situació irregular. En canvi, al Poble Nou, d’un restaurant, de 5, hi van haver tres que van haver de marxar, perquè no estaven d’alta i un altre molt conegut, no en té cap d’alta a la Seguretat Social –em va dir-.

Amb aquests antecedents, és molt difícil que els índex d’atur es puguin reduir dintre d’uns límits raonables; encara que, com tots sabem, l’atur és un mal crònic d’aquest país i, ni en els millors temps s’ha aconseguit, ni de bon tros, la plena ocupació. Allà per l’any 2005, quan la bombolla immobiliària va arribar a tot el seu auge, l’atur es mantenia en un 10% aproximadament.

Ahir es van donar a conèixer les dades de l’atur del mes de juliol. El govern (com no!) treu pit per les magnífiques xifres assolides: l’atur al juliol es va reduir en 2.500 persones (per a ser més exactes, segons les xifres oficials són 2.499) La xifra d’afiliats a la SS sembla que ha estat una mica millor.

Des de que governa Rajoy, és la primera vegada que la xifra total d’aturats ha baixat de la que hi havia quan va entrar a governar. Però encara que des del PP es tirin les campanes al vol, de la interpretació de les xifres se’n extreuen d’altres conclusions: alguns aturats de llarga durada, cansats de no trobar feina, han abandonar les llistes de les oficines de l’atur, d’altres han tornar als seus països d’origen i, finalment, també, molts joves espanyols han deixat el país buscant feina a d’altres indrets.

Una dada més a tenir en compte és l’empitjorament de les condicions de treball de molts dels nous contractes. És el que normalment se’n diu precarietat. Contractes de curta durada, normalment a temps parcial i sovint fent havent de fer feines de superior categoria a part d’hores sense cotitzar.

Molt em temo que amb la inspecció laboral passa com a la inspecció tributària: no es va allà on s’hauria d’anar i que és on resideix el mal endèmic.

Podemos. També ahir es va saber l’enquesta del CIS sobre la intenció de vot per a les properes generals. El PP podrà seguir traient pit, ja que, tot els escàndols que li van sortint, segueix sent el primer partit en intenció de vot i guanyaria de llarg les eleccions. El segon partit seria el PSOE, però baixant (repeteixo, segons l’estudi fet pel CIS) i el tercer seria Podemos, molt per sobre d’Izquiera Unida i els altres partits.  

Tan Podemos, Podemos, al final podran. No sé si aconseguiran esgarrapar-li el segon lloc al socialistes i, llavors sí, ja podran dir que han trencat el bipartidisme a Espanya, però si res canvia, el partit de Pablo Iglesias II obtindrà uns grans resultats.

Des de les files socialistes ja s’han afanyat a dir que els resultats que sé li atorguen al PSOE, no són reals, ja que no tenen en compte l’elecció del nou Secretari General en la persona de Pedro Sánchez, un fet que, per si, hauria de comportar una certa dosi d’il·lusió que hauria d’anar acompanyada per una millora dels resultats.  

‘MOVIMENTS’ PER L’ESQUERRA

A Tortosa s’ha presentat una nova formació política per a participar a les municipals de 2015: Movem Tortosa. Aquesta formació està integrada per diferents partits i agrupacions com per exemple Avancem, Procés Constituent, ICV, però també exmilitants socialistes com Cristina Bel i Jordi Bonilla; tots dos han estat regidors de l’ajuntament tortosí.

Només saber-se la notícia, des del PSC de Tortosa van qualificar la nova formació com a marca blanca d’Iniciativa. Des del meu punt de vista és una forma molt simplista de qualificar-ho.

És una evidència que l’esquerra (al menys la que hi ha més enllà del PSC) s’està reagrupant per a donar resposta a la inquietud ciutadana de transformar la manera de fer política, tal com s’ha fet durant els darrers anys.

La irrupció al panorama polític català (però també espanyol) de tota una sèrie de formacions encapçalades per persones que, fins ara, no s’havien identificat en política. Pablo Iglesias II (Podemos), però també Ada Colau (Guanyem) o Arcadi Oliveras i Teresa Forcades (Procés Constituent), en serien clars exemples.

No tenia sentit que cada una d’aquestes formacions es presentés per separat, quan, a la pràctica totes pretenen el mateix: la regeneració de la política. També cal tenir en compte que, la majoria d’aquestes persones no tenen ni la més mínima intenció d’encapçalar una candidatura i, per tant, no haurien de posar cap trava a qui es volgués presentar com a cara visible de la nova formació (o coalició)

Que a Tortosa es presentin antics militants socialistes pot tenir diverses interpretacions. La primera seria el desencant amb el PSC pel tema del dret a decidir, però tampoc no descartaria les males relacions que hi poden haver entre els que han abandonat la formació i Joan Sabaté, el primer secretari de l’agrupació local.

El Periódico publicava divendres una consulta sobre com quedaria, ara mateix, el repartiment de regidors a l’Ajuntament de Barcelona. L’únic gran partit que guanyaria regidors seria ERC, la resta (CiU, PSC, PP i ICV) en perdrien. En canvi entrarien a formar del consistori Guanyem i C’s.

No obstant, no es descarta que, finalment, ICV i Guanyem poguessin presentar-se junts, la qual cos comportaria, molt possiblement, guanyar algun regidor d’aquells que es solen perdre pels decimals dels repartiment.

De la consulta m’ha cridat l’atenció que no hi surt la formació Podemos (Podem si finalment es presenta a Catalunya) Tinc la sensació de que hi ha molts joves que, en cas de presentar-se, li donarien el seu vot.

Depenent de com evolucionarà el panorama polític català i de la dificultat que segurament tindran els partits de l’esquerra per a formar govern a Barcelona, el més lògic és pensar que hi haurà un pacte institucional entre CiU i ERC i que sigui alcalde el cap de la llista més votada. Si finalment l’alcalde és Xavier Trias, caldrà veure si Alfred Bosch, finalment es queda com a cap de l’oposició recolzant CiU.