TORTOSA, EL ‘MONUMENT’ I D’ALTRES COSES

Al bell mig del riu Ebre, a l'altura de Tortosa i aprofitant una base de l’antic pont de la Cinta, l’any 1966 s’hi va alçar un monument en honor als vencedors de la batalla de l’Ebre per a commemorar el que el règim franquista va anomenar com els ‘XXV años de paz’ i que va ser inaugurat pel propi dictador Franco.

La Llei de la Memòria Històrica, aprovada el 2007, insta a retirar tota la simbologia franquista dels llocs públics, però a la pràctica encara en queda molta als seus emplaçaments originals, sobretot a les esglésies. Per unes coses o per altres, hi ha municipis que són reticents a l’hora de complir la llei amb l’excusa que ‘ha estat aquí tota la vida i és una cosa històrica’.

A Catalunya, el cas més significatiu és, precisament, el ‘monument de Tortosa’. Certament, al llarg dels anys se l’ha desproveït de bona part de la simbologia feixista que tenia originalment com ara l’anomenat ‘víctor’ que era una mena de logotip que identificava la victòria del dictador (d’aquí el nom) o l’àliga de Sant Joan, un altre símbol icònic del franquisme.

Però no tothom està d’acord amb el desmantellament del monument. D’aquí que alguns tortosins van constituir una associació anomenada ‘Tortosins pel Monument’ i, fins i tot, es van presentar a les darreres municipals. Aquesta associació demana que, en lloc de ser retirat sigui ‘reinterpretat’, tal com s’ha fet en altres llocs, com per exemple amb el monòlit (popularment ‘el monolito’) de Santa Bàrbara que hi ha al mig d’una petita rotonda al començament del carrer Major.

Però, ¿hi ha alguna cosa més a Tortosa susceptible de ser eliminada?

És cert que a Tortosa, com d’altres poblacions d’arreu del país, s’han eliminat del nomenclàtor antics noms posats durant en època de la dictadura, com per exemple el nom del barri que hi ha l’entrada segons s’arriba des de l’Aldea i que es deia ‘13 de gener’ (el dia que l’exèrcit franquista va entrar a Tortosa) i que va recuperar l’antic nom de barri del Temple, l’avinguda del ‘Generalísimo’, avui de la Generalitat o la plaça Joaquín Bau que va ser alcalde de Tortosa durant la dictadura de Primo de Rivera, diputat a les Corts franquistes, president del Consell d’Estat i vici-president del Consell del Regne per plaça ‘1 d’octubre’.

Un dels instituts de Tortosa també portava el nom de Joaquín Bau i va ser substituït per Dertosa (el nom que rebia l’actual Tortosa en temps de l’Imperi Romà).

Tanmateix, des del meu punt de vista, encara hi ha diversos carrers susceptibles de ser canviats com per exemple els que porten el nom dels conqueridors d’Amèrica Hernán Cortés i Francisco Pizarro, tots dos a Ferreries. Però els més flagrants són, segurament, el de la plaça de Pius XII, la que hi ha darrere de l’església del Roser i no massa lluny del riu Ebre, al barri de Ferreries i el carrer Marquès de Comillas, també a Ferreries.

Pius XII va ser un papa de Roma que va simpatitzar amb el règim nazi i el primer marquès de Comillas va ser Antonio López y López, un controvertit empresari càntabre que, tot i que no té res a veure amb el franquisme ni el feixisme (va morir l’any 1883), va fer gran part de la seva fortuna com a ‘negrer’ o ‘esclavista’, és a dir, com a comerciant d’esclaus. Cal recordar què, quan l’Ada Colau va ser alcaldessa de Barcelona, a la plaça que portava per nom Antonio López, no massa lluny de l’estació de França, sé li va canviar el nom pel d’Idrissa Diallo, un migrant guineà mort en un Centre d’Internament per Estrangers de Barcelona. També es va retirar l’estàtua del marquès que presidia la plaça.  

Monument a Antonio López a Comillas (Cantàbria). 

     

CRONOLOGIA DEL VIATGE DELS HORRORS. Ebensee i Linz.

Després de visitar el castell de Hartheim i els camps de concentració de Mauthausen i Gusen podíem pensar que ja havíem vist tots els horrors possibles, que res podia superar-los... Però n’estàvem molt equivocats. Encara ens faltava Ebensee, a poc menys d’una hora de Linz, cap al sud i a la falda dels Alps.

Ebensee ‘amaga’ un dels camps de concentració més desconeguts i on es van viure, possiblement, les pitjors penúries per part dels confinats pels nazis durant la Segona Guerra Mundial.

Vam arribar-hi en tren, la qual cosa és símptoma de tenir bones comunicacions. Ebensse és un poble d’estiueig que està al costat del llac Traunsee i conformat principalment per habitatges unifamiliars, molts dels quals ocupen els terrenys dels quals va ser el camp de concentració i, que igual com va passar a Gusen, es va vendre amb aquesta finalitat.

De l’antic camp poca cosa queda, una mena d’arc, on havia estat la porta d’entrada i un cementiri. Al costat del cementiri un centre d’interpretació que no vam visitar i davant mateix les portes de fusta restaurades fa relativament poc i ben protegides per a evitar que es puguin tornar a fer malbé.  

La part més interessant del camp de concentració que era on treballaven els presoners i deportats eren els túnels excavats a la muntanya i que està a molt poca distància del cementiri. S’hi pot arribar a peu sense cap problema.

Vam visitar l’únic túnel que es pot fer. Tot i que és profund, no és tot el llarg que havia de ser en un principi. Està revestit de plaques de formigó, la qual cosa el fa molt segur per als visitants, tot i que hi ha filtracions d’aigua.

Uns panells posen en context la història del lloc. Ens van explicar l’Andreu i la Maite que a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, les forces aèries aliades dominaven l’espai i bombardejaven tots aquells llocs susceptibles de produir armament. Per aquest motiu els nazis van haver de trobar una fórmula per a poder continuar fabricant material bèl·lic sense haver de patir desperfectes a les instal·lacions. D’aquí que se’ls hi va ocórrer fer-ho en túnels dintre de les muntanyes on estaven totalment protegits dels atacs anglesos i americans. Les xarxes de túnels es comunicaven entre si per un tren. 

Als túnels d’Ebensee s’hi volia fabricar la V2, la bomba voladora o com diuen alguns, el primer míssil que hi va haver. Però a causa de l’endarreriment de les obres, al final s’hi van fer components per a tancs i avions i també es va iniciar la fabricació de gasolina sintètica, a causa de l’escassetat de combustible que tenia el III Reig.

Al túnel que vam visitar hi ha una mena de capella (de fet un túnel inacabat) que és on es fan els actes d’homenatge de les diferents delegacions nacionals que visiten Ebensee, també estudiants de batxillerat de diferents països. La Maite i l’Andreu ens van explicar emocionats quan durant la visita que van fer l’any passat acompanyant un grup d’estudiants catalans, es van trobar amb un grup d’estudiants italians. Van acabar l’acte d’homenatge a les víctimes cantant tots junts la ‘Bella Ciao’ i el Cant a la llibertat de José Antonio Labordeta.

Poc abans de l’alliberament per part dels nord-americans, el comandant del camp va intentar assassinar els supervivents que encara hi quedaven fent-los entrar als túnels per a posteriorment volar-los. Havia corregut la veu del que volia fer i els confinats s’hi van negar. La SS no es va atrevir a disparar.   

Al cementiri hi destaca una gran creu que va ser sufragada per una senyora italiana l’home de la qual va morir a aquell indret. Tot i que va pagar perquè trobessin el cos del seu espòs, no el van poder identificar. També hi ha un memorial al lloc on estaven els forns crematoris.  

Com a altres camps, hi ha una sèrie de panells on consten els noms de qui van patir reclusió i mort. Numèricament, hi va haver pocs republicans espanyols.   

De tornada a Linz vam voler acabar ‘oficialment’ el viatge visitant alguns dels llocs més significatius durant la Segona Guerra Mundial.

Al balcó que hi ha a l’antic ajuntament situat a la cèntrica Hauptplatz i quan hi vam estar, presidit per un avet, va ser on Hitler va proclamar per primera vegada l’annexió d’Àustria a l’Alemanya nazi. Recordeu que al primer capítol de la sèrie vaig dir que des del balcó del palau imperial de Viena va fer la segona proclama? El motiu de fer-ho a Linz per primera vegada va ser degut al fet que el dictador va néixer molt prop d’aquesta ciutat austríaca i hi estava estretament vinculat.

El Danubi, que encara no havíem vist, està a poca distància de l’antic ajuntament. Per entrar al centre històric de Linz s’ha de creuar el Nibelungenbrücke, és a dir, el pont dels nibelungs. Quan el dictador va entrar a Linz per aquest pont, era un pont humil. En canvi, actualment és un pont imponent amb diverses vies d’entrada i sortida inclòs carrils bici i una via per on passa el tramvia, un transport molt popular a aquesta ciutat. Va ser el dictador nazi qui va ordenar que fos així i, fins i tot va fer partir la universitat per a obrir una gran avinguda que permetés accedir més fàcilment al centre. 

      

CRONOLOGIA DEL VIATGE DELS HORRORS. Mauthausen i Gusen 2

Sortint del camp en direcció a l’aparcament i el restaurant on vam dinar, passàrem per la part superior de les famoses 186 escales, tot i que des d’allí no és veient. Durant els mesos de més fred que també és quan plou i gela més, està prohibit apropar-se per por que algú que vulgui pujar-les o baixar-les pugui relliscar i patir un greu accident.

Havent dinat, el microbús ens va portar a la part de baix de les escales. Impressiona veure-les i més si coneixes les barbaritats que allí s’hi van cometre. A la part de baix hi ha un petit estany on molts confinats es tiraven per a suïcidar-se, sobretot jueus. Els de la SS anomenaven el lloc com ‘el mur dels paracaigudistes’.   

En poc temps vam arribar a Gusen. Ja queia la tarda a Àustria. De l’antic camp d’extermini no queda pràcticament res. En entrar hi ha una maqueta del que havia estat el camp durant els anys dels III Reig. A pocs metres un petit centre d’interpretació. Ja estaven tancant...

Al costat, una mena de cobert on es veuen dos forns crematoris. És un lloc per recordar les víctimes i, com els altres, està ple de flors, banderes, plaques, inscripcions...

Algunes de les plaques commemoratives ens recorden la nostra terra, la de Gabriel Cid Múria ‘Xima’ i la de Juan Bel Zaragoza, tots dos de les Planes del Montsià que era com s’anomenava el poble de Santa Bàrbara durant la II República. D’aquí el gentilici de ‘planers’.

Quan els republicans espanyols van arribar a Gusen es van trobar que el camp estava ‘controlat’ pels polonesos, uns dels primers grups a arribar. Els espanyols i els polonesos no es portaven bé. Aquest fet va dificultar els espanyols en poder-se organitza per ajudar-se entre ells tal com havien fet a Mauthausen. Aquesta solidaritat era molt comuna entre els individus d’una mateixa nacionalitat, els més grans ajudaven en tot el que podien als més joves i forts que tenien més possibilitats de sobreviure en aquell infern.  

Sortint novament a la carretera i caminant cap a la dreta, vam poder veure la mansió on vivia el director del camp de concentració que encara resta en peus. El motiu és que un alcalde del lloc va preferir vendre en parcel·les l’antic camp de concentració a què es convertís en un centre de pelegrinatge de familiars i amics dels deportats que van estar allí. No ho va aconseguir...

També s’hi poden veure encara part dels antics barracons fets d’obra i completament abandonats.

Abans de marxar cap a l’hotel vam passar per davant de la casa on vivia Anna Pointner que va ser qui va amagar les fotografies i negatius que sostreien un grup de joves espanyols menors d’edat i que posteriorment servirien per a encausar la cúpula nazi al procés de Nuremberg.

Aquestes fotografies i negatius eren robats per Francesc Boix (el fotògraf de Mauthausen), però també pel tortosí Antoni Garcia i d’altres republicans espanyols que com ells, treballaven al laboratori fotogràfic. 

El segon capvespre a Linz el vam aprofitar per anar a veure la catedral nova d’estil neogòtic i que és la més gran d’Àustria i el mercat de Nadal que s’hi feia al davant mateix. Posteriorment, vam anar a donar un tomb per la zona del centre i vam travessar l’edifici de l’ajuntament amb la seva torre amb rellotge per un pas que hi ha habilitat.