LA MARE DELS OUS

Paquets d'arròs Montsià el dia de la inauguració del Carrefour d'Amposta. 

De menut (i d’això ja fa molts anys) me van explicar que un pagès va posar una nota amagada entre les fulles d’una col. A la nota posava una cosa així: M’han comprat aquesta col per una pesseta, m’agradaria que me diguéreu quan heu pagat vosaltres. També hi havia un número de telèfon esperant resposta.

En aquell temps encara no hi havia grans supermercats, però els intermediaris ja tenien uns marges de benefici desorbitats. La primera vegada que vaig sentir parlar del Carrefour va ser l’any 1976 i era el de Barcelona, més ben dit, el del Prat de Llobregat, obert un parell d’anys abans.

Ha hagut de passar més de 40 anys per a que finalment l’administració, sembla, s’hagi plantejat controlar d’alguna manera els marges comercials que apliquen majoritàriament les grans superfícies i els intermediaris que encara hi queden.

Ampolles d'oli Grusco el dia de ció del Carrefour d'Amposta.

D’aquesta manera es vol aconseguir que el pagès (i per extensió el ramader) pugui viure de la terra sense perjudicar el consumidor. La tasca no és fàcil, però ningú ha dit que ho hauria de ser. Invertir l’actual situació seria la mare dels ous per afavorir l’economia del sector primari.

També és important reduir despeses en transport i de passada disminuir emissions de CO2 a l’atmosfera (ja que el transport de mercaderies es fa majoritàriament per carretera) i per aconseguir-ho res millor que comprar productes dels anomenats de Km 0 a les botigues del barri.  

Acabaré amb un acudit del malaguanyat i recordat Forges. Un dia anava un caminant pel carrer quan de sobte sé li va aparèixer un atracador: 

-Mans en l’aire, això és un atracament... 

-No facis bajanades ximplet que soc intermediari...

-Ui! Perdó mestre...  

CANVIAR-HO TOT PER A QUE NO CAVIÏ RES

De Faro a Diari de Tarragona.

Quan un porta tants i tants d’anys seguint la política de ben a prop, al final se’n adona que mai hi ha grans canvis. Potser si canvis de formes, d’aparences, d’imatges... Però al fons tot segueix igual.

Vaig treballar pràcticament 32 anys a l’administració pública. Quan vaig entrar l’any 1986 el president del govern era Felipe González; 10 anys després ho va ser Aznar; van passar 8 anys per a que tornés un president socialista (Zapatero) i, finalment, 7 anys i mig després va entrar Rajoy.

L’administració pública és una maquina ben engreixada. Com aquell que diu funciona tota sola gràcies a l’experiència dels seus treballadors. Els canvis dels caps no tenen pràcticament incidència en el dia a dia.

Sempre que hi ha un canvi de govern, automàticament canvien tots o quasi tots els càrrecs de lliure designació començant per dalt: ministres, subsecretaris, directors generals... En el cas de l’Agència Tributària fins arribar al delegat provincial.

Pensar que tots els càrrecs de lliure designació que se nomenen quan hi ha canvi de color al govern són afins, és senzillament una fal·làcia. Sobre tot quan ha entrat un govern del PSOE. Trobar gent propera al govern no sempre és fàcil. De fet estic convençut que amb els canvis que se faran ara s’acabaran posant molts independents (per dir-ho d’alguna manera) o fins i tot moderats de dretes.

A l’Agència Tributària és difícil trobar inspectors (l’estament més alt) que siguin progressistes. No dic que no n’hi hagin, el que dic és que n’hi ha pocs.

Però s’han de canviar les cares per a què no continuen els mateixos que han col·laborat estretament amb el partit que acaba de sortir del govern. No dubto per un moment de la seva professionalitat, però és evident que davant del dubte o de la pressió política sempre se donaran suport al partit que està al poder.

Sembla ser que el primer càrrec en ser cessat i, per tant, a qui sé li buscarà un relleu és el de Fiscal General de l’Estat. Un càrrec clau per a poder canviar les línies mestres de la judicatura. Com sabeu, de vegades, a la Justícia tot és qüestió d’interpretacions i sempre és millor que qui hagi de prendre la decisió final sigui algú de mires més àmplies que els caps actuals de cada institució.      

Els grans canvis s’hauran de fer des de l’executiu encapçalat per Pedro Sánchez. La veritat és que no tinc massa esperances de que hi hagi un daltabaix polític. Però estic convençut de que al menys canviaran les formes. La prepotència, l’arrogància i la xuleria (aquesta darrera paraula va ser emprada divendres per Carod Rovira) tenen que deixar pas al diàleg, a la comprensió, a la pluralitat...

Tot i que sembla que no serà de forma immediata, un altre dels càrrecs que ha de caure properament és el de director de Radio Televisió Espanyola. La parcialitat del mitjà cap al PP ha estat tan vergonyosa com la de Tele Madrid quan governaven Esperanza Aguirre i Gallardón.

L’altre dia la Celia Villalobos els hi deia als de la Sexta (de les poques televisions amb un mínim de pluralitat que hi ha actualment) que ara s’avorriran molt. Tot i el canvi de govern, no ho crec. El PP, però també Ciudadanos, seguiran generant tanta tensió que la Sexta haurà de seguir amb atenció el dia a dia d’aquest partits per a informar els seus espectadors per a que continuem traient foc pels queixals de veure tanta injustícia i corrupció.   

5 CONSELLS PER ADREÇAR-VOS A L’ADMINISTRACIÓ

El passat dimarts a través del Periódico vaig accedir a una pàgina on es donaven 5 consells para adreçar-se a la policia de transit. Llavors vaig pensar que potser seria bo que per la meva part us donés també 5 consells per a quan hagueu de personar-vos a alguna oficina de l’administració (ja sigui estatal, ja autonòmica o municipal) per a fer algun tràmit.

1.        ANAR SEMPRE DEGUDAMENT ACREDITAT

Sóc conscient que la majoria de persones que m’esteu llegint sou espanyoles (bé, ja sé que moltes de sentiment, no, però si mireu el DNI ja veureu com us posa España y al permís de conduir Reino de España), per tan haure d’anar amb alguns dels documents que acreditin legalment la vostra identitat i que només són 3: Els dos esmentats (DNI i carnet de conduir) i el passaport (tot i que en aquest cas no porta la lletra que incorporen els altres dos documents)  

Per a identificar a la pròpia persona no s’accepten fotocòpies, ni que siguin en color. Si a un li han robat o ha extraviat la documentació y no té cap document per a poder demostrar la identitat, al menys ha d’aportar la denuncia feta davant qualsevol cos de la policia (Mossos, policia local, Cos Nacional de Policia, Guardia Civil...) Tot i que les denuncies no tenen data de caducitat, només s’accepta durant un temps prudencial (per exemple un mes) Si han passat diversos mesos y encara no s’ha obtingut cap document acreditatiu, és deixadesa per part de l’interessat i, per tant, no serà atès.
Heu de pensar que el treballador públic no és l'enemic de ningú, simplement està fent la seva feina i mira de fer-la correctament i de forma imparcial.

2.        PORTAR AUTORITZACIÓ

Si la informació que es vol obtenir de l’administració és per a una tercera persona, s’haurà de portar autorització. En el cas de l’Agència Tributària les autoritzacions es poden trobar a la pàgina web. A totes les autoritzacions haurà de constar el nom i cognoms tant de la persona que autoritza com de la autoritzada, es a dir, de la que es persona a l’administració, així com una fotocòpia del DNI de l’autoritzant (en aquest cas si que s’accepta fotocòpia de la persona representada), però qui vagi en representació haurà d’estar perfectament identificat.

Les persones jurídiques (SA, SL, SAT, SCCL, SC, SCP, CB, UTE, fundacions, associacions, clubs esportius, comunitats de propietaris, etc.), per la Llei 39/2015 de 1 d’octubre, del Procediment Administratiu Comú de els Administracions Públiques i que va entrar en vigor el 2 d’octubre de 2016, s’hauran d’adreçar a qualsevol administració de forma telemàtica. Per tant hauran d’estar en disposició d’un certificat electrònic per acreditar la seva identitat. Hi ha diversos organismes acreditadors, però és aconsellable tenir el de la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre. De totes les formes jurídiques, les SA i les SL hauran de tenir-lo de forma obligatòria, mentre que per a la resta, ara mateix és voluntari. Dependrà del seu ús que s’hagin de treure o no el certificat.

De totes maneres sempre hi ha societats que, tot i que tenen obligació de tenir el certificat electrònic, pel motiu que sigui, no el tenen (normalment són societats inactives) De tant en tant alguna d’aquestes va a l’administració, normalment, per a preguntar per la seva situació (deutes, sancions, etc.) Com que necessiten d’algú que les representi, si és l’administrador haurà de portar còpia de l’escriptura o algun document que l’acrediti fefaentment. De no ser així, evidentment no sé li donarà cap informació.  

3.        CITA PRÈVIA

Des de fa temps, l’administració està implantant la cita prèvia. Per algunes, com la Tresoreria General de la Seguretat Social és imprescindible. Sembla ser que, sense cita, el guarda de seguretat no té deixa entrar.

En canvi a d’altres, com l’Agència Estatal d’Administració Tributària, tot i que existeix i es recomana per a realitzar determinats tràmits (acreditació electrònica, certificats, etc.), encara no és imprescindible excepte si s’ha de fer la declaració de la Renda.  

4.        TENIR CLAR ON ES VA I QUIN TRÀMIT S’HA DE FER

Tot i que a priori el títol pot semblar una obvietat, la realitat és que no és així. Hi ha gent que confon la Tresoreria amb Hisenda. Tampoc és el mateix Hisenda que l’Agència Tributària estatal. I també s’ha de tenir en compte que els tributs propis de la Generalitat de Catalunya o estatals traspassats, s’han de liquidar a l’Agència Tributària Catalana o fins a l’1 de setembre a les oficines liquidadores dels Registres de la Propietat.

L’Administració de l’AEAT de Tortosa per exemple, només és això. En canvi, a la Delegadió de Tarragona hi conviuen, a demés, Hisenda i Duanes.  

Desgraciadament aquest país és un desgavell d’administracions i cada una té competències exclusives.       

   

5.        NO VOLER ENGANYAR AL TREBALLADOR PÚBLIC

És freqüent que les persones que s’apropen a les administracions no disposin de tot el necessari. Al segle XIX, Larra va dir allò de: Torni vostè demà. Desgraciadament al segle XXI, desgraciadament encara s’ha de dir alguna vegada... De vegades és perquè un determinat document no està signat per l’interessat o perquè manca documentació o no és correcta. 

-El signo jo mateix... –Ens diuen alguns-.

Davant d’un funcionari no es pot signar.

En canvi n’hi ha d’altres que diuen:

-Vaig fora que el tinc al cotxe esperant-me...   

La majoria de les vegades no és així... Se’n van, signen ells mateixos i tornen. Sovint la imitació és tan dolenta que es veu clarament que ens han enganyat. De vegades s’inventen burdes excuses per a mirar que els treguin alguna sanció...

Si creuen que enganyen al funcionari, estan equivocats.

De totes formes aneu-vos mentalitzant de que l’administració electrònica és el futur i que l’empleat públic, aquell de la visera i maniguets (manguitos), és un animal en vies d’extinció.

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. DIADA D'ESPLUGUES DE LLOBREGAT. 3d6a

DEPENDRE DELS ALTRES

Des de fa poc, l’Agència Tributària ha deixat d’emetre etiquetes per a les societats anònimes i limitades. NO es poden demanar ni per Internet ni personant-se a les pròpies dependències de l’ens autònom.  

El motiu és que, des de ja fa anys, totes les societats anònimes i limitades (el NIF de les quals comença per les lletres A o B), estan obligades a presentar-ho tot via telemàtica, es a dir, per Internet.

Les etiquetes es van inventar l’any 1985. El motiu era agilitzar els tràmits a la vegada que t’assegurava que l’obligat tributari havia passat per Hisenda a donar-se de baixa. Però poc a poc van anar caient en desús. Primer es van eliminar de la declaració de la renda i amb la cada vegada més massiva presentació de tot tipus de documents de forma telemàtica, l’obtenció d’etiquetes es van convertir en un tràmit residual.

Hisenda (i després l’Agència Tributària) ha estat pionera a l’hora d’introduir les noves tecnologies per a facilitar que l’usuari destre pugui fer tota mena de tràmits sense moure’s de casa. Si a més tenim en compte que són molts els que van a les assessories, gestories i d’altres professionals per a fer les declaracions, pagaments, etc., s’arriba a la conclusió que només una mínima part acudeixen a les oficines de l’AEAT per a fer personalment els tràmits i, d’aquests, una majoria no necessiten etiquetes.

Alguns organismes van adoptar el mateix sistema que Hisenda i van habilitar un espai per a l’etiqueta identificativa als seus documents. Però com ja els hi anava bé que fossin les que emetia l’ens tributari, no es van preocupar mai d’emetre les seves pròpies etiquetes (crec recordar que el departament d’Economia i Finances de la Generalitat si n’emetia, però cap d’altre)

Ara que passa? Què ens alguns casos, les entitats financeres diuen necessitar etiquetes per a liquidar determinats impostos i taxes i es troben que ni en tenen ni en poden obtenir.

A sobre, ja sigui els interessats o els representants (sovint gestories o assessories) es queixen i ens pregunten què poden fer. Com vulgarment es diu: A qui li piqui, que es rasqui. O sigui si algun organisme dependent de l’Agència Tributària no ha seguit els passos d’aquesta, ara, hauria d’emetre les seves pròpies etiquetes o bé fer-ho de tal manera que no fossin necessàries.

A mi el que m’empipa és que a sobre ens demanin solucions a nosaltres. El què he dit abans: A qui li piqui, que es rasqui...

FINS ALS NASSOS DE LA TRESORERIA

De vegades, quan es parla de la Tresoreria, es tendeix a confondre amb Hisenda i, quan es parla d’Hisenda, normalment, es refereix a l’Agència Estatal d’Administració Tributària (l’AEAT)

La Tresoreria General de la Seguretat Social és un òrgan depenent del Ministeri de Treball que s’ocupa dels treballadors en actiu: altes i baixes laborals, tant d’assalariats con autònoms, cotitzacions, etc.

Per algú que no conegui el tema, pot resultar una mica enrevessat. Però anem a complicar-lo una mica més encara. Què és la FNMT? Són les sigles de la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre, la que, fins fa relativament poc s’ocupava d’elaborar els bitllets i monedes de curs legal, segells, medalles commemoratives i monedes per a col·leccionistes. Amb la desaparició de la pesseta, la FNMT ja no emet paper moneda, ni moneda, però ara té una altra funció que, en principi res té que veure amb la seva activitat habitual: fa d’entitat certificadora, es a dir, per mig d’aquest ens, l’usuari (ja sigui persona física, jurídica i fins i tot no tenir personalitat jurídica) pot demanar un certificat d’usuari (o firma digital o empremta digital) per a poder operar per Internet. Val a dir que la FNMT no és l’únic organisme certificador, n’hi ha d’altres com per exemple l’Idcat de la Generalitat de Catalunya o el DNI electrònic, encara que a la pràctica ha estat infrautilitzat.  

Al mes de gener de 2011, l’AEAT fa començar una campanya per a que totes les persones jurídiques (es a dir, empreses, ja siguin SA, SL, SAT’s, cooperatives, etc.) haguessin de posseir obligatòriament el certificat digital. A l’AEAT, com no podia ser d’una altra manera, s’usa el de la FNMT i, per tant, a tota la seva xarxa d’oficines, es fan les corresponents acreditacions. La campanya es va perllongar durant més de 2 anys a una mitjana de 200 acreditacions mensuals, aproximadament. La finalitat és que, a partir de la inclusió al sistema NEO (Notificacions Electròniques Obligatòries), reben totes les comunicacions, requeriments, expedients sancionadors, etc. telemàticament.

Fa relativament poc, la Tresoreria també va iniciar una campanya per a que totes aquelles empreses amb treballadors hagin de tramitar tota la documentació per Internet, així com rebre les comunicacions i d’altres que els hi pot enviar l’organisme. Aquí s’ha anomenat sistema RED. La majoria de feina ja la tenien feta, però sempre quedava algú que no ho tenia.

Però en lloc de fer-se-la ells, van optar per enviar els seus usuaris a l’AEAT perquè es fes allí les corresponents acreditacions electròniques amb l’excusa que la Tresoreria només podia atendre les sol·licituds de les persones físiques.

I jo pregunto: Si fan el de les persones físiques, perquè no poden fer la resta? En tot cas, que haguessin demanat tenir la corresponent aplicació, no?

A sobre, moltes de les persones físiques que tenien l’obligació d’estar al sistema RED, venien a l’AEAT per a tramitar la sol·licitud i, fins i tot, et comentaven que quan demanaven informació per veure on es podia fer el tràmit, un dels llocs eren les oficines de l’Agència Tributària. Inaudit!

Només espero que si per Nadal es reparteixen cistelles o alguna gratificació extra, se’n recordin de nosaltres com a mostra d’agraïment per la nostra col·laboració desinteressada.

ESTRATÈGIA EQUIVOCADA

Militarment parlant, la guerra de guerrilles pot resultar efectiva, sobre tot si s’ataca de forma coordinada. Però laboralment parlant, si cada col·lectiu fa la guerra pel seu compte, el resultat final serà un estrepitós fracàs.

Porto més de 27 anys  treballant a l’Administració i des de que vaig entrar sempre he escoltat la mateixa frase ja fos dita en castellà bé en català: divideix i venceràs. I és el que ha estat fent sempre l’Administració. Primer entre funcionaris i laborals, després promovent professionalment uns grups més que els altres i, finalment, promovent sindicats que el primer que fan és desprestigiar els altres, els de tota la vida i dir que van d’independents, però a la mínima donen suport a l’Administració. Realment de vegades la situació pot arribar a ser força desesperant davant la impotència que sens com a treballador d’uns dels col·lectius més importants del país.

Aquests darrers dies, els companys de Justícia de Catalunya han convocat  una vaga per a mirar de l’import equivalent a una paga extraordinària i d’altres drets dels que gaudien abans. Vistos els resultats del primer dia, la mesura, segurament acabarà en fracàs. Com sempre, la guerra de xifres sobre la participació dóna uns resultats tan dispars que fa pensar que ningú diu la veritat. Mentre els sindicats del sector diuen que un 70% dels treballadors van fer vaga, la Generalitat ho rebaixa al 6%. I escoltat l’opinió que va donar una treballadora, arribes a la conclusió que possiblement s’ha convocat en un mal moment. Deia la treballadora que al seu jutjat encara hi havia molta gent de vacances i que als qui treballaven, se’ls hi van assignar serveis mínims.

La utilització de vacances i dies de lliure disposició és una mesura força habitual entre els treballadors de l’administració, ja que així no els hi descompten el dia i, a la vegada, poden participar dels actes de la jornada reivindicativa. Una mesura legal però totalment reprovable i castigada pels propis sindicats (al menys els de classe) quan la persona que ho fa és delegat sindical o està afiliat al sindicat.

Insisteixo, el sindicats s’equivoquen. En aquest país sembla que ens fan por les vagues generals quan, paralitzar el país és la millor mesura que es pot prendre contra un govern. Però la vaga general no és que ens faci por per ella mateixa, sinó per la poca incidència que solen tenir, ja que la majoria dels treballadors d’aquest país prefereixen que les castanyes del foc els hi treguin els altres; a part de no descomptar-los el sou (per descomptat)

De vegades miro amb escepticisme les vagues generals que es fan a d’altres països com Grècia i Portugal que, com Espanya, també tenen greus problemes econòmics i que també han descarregat sobre els treballadors la majoria de mesures restrictives.  

Des del meu punt de vista són molt més efectives les manifestacions que surten de col·lectius cívics aliens a les organitzacions sindicals que no els actes organitzats pels propis sindicats. El motiu? Què els ciutadans estan farts i desconfien tant dels sindicats com dels partits polítics.

Per acabar, i tornant a la vaga de Justícia, a la SER van entrevistar a una jutge que van presentar com la mitjancera de les negociacions entre el Departament de Justícia i el col·lectiu de treballadors. Si realment aquesta és la que modera el debat i busca solucions, seria millor que la part social la recusés, ja que fa seva la postura del departament i, si aquest és el punt de partida de la negociació, difícilment l’acord final acabi complaent (encara que sigui mínimament) els treballadors de Justícia.  

LES ESTADISTIQUES SÓN NOMÉS AIXÒ, ESTADÍSTIQUES

Ja deveu de conèixer l’acudit: Cada català es menja 1 pollastre a la setmana, però mentre un se’n menja dos, l’altre no se’n menja cap... O la segona versió que un respon: dóna’m el meu que jo no me l’he menjat!    

Quan arriba l’estiu, l’activitat política baixa i es generen molt menys notícies. ¿Quants dies fa que es parla de els compareixences de Mas per a donar explicacions sobre el cas Palau i Rajoy para que expliqui si el PP es va finançar il·lícitament? I gràcies al que diran (o potser millor, el que no diran) els periodistes tindran de que parlar els propers dies. Segurament per això, per la manca de notícies, Diari de Tarragona publica ahir una estadística sobre els funcionaris que hi ha a les diferents poblacions de la nostra demarcació. Aquestes estadístiques només estan disponibles a l’edició en paper, però per Internet es potllegir la notícia amb prou detall.

Segons les estadístiques (que no contemplen els funcionaris de l’estat ni els de la universitat), la població que, percentualment més funcionaris té és Falset, la capital del Priorat. No conec massa bé la població, però em sembla un tant sorprenent. A part dels funcionaris municipals i del consell comarcal, té un jutjat de primera instància i, possiblement, alguna oficina vinculada a Agricultura que, molt possiblement, gestionarà la denominació d’origen Priorat. També deu de tenir caserna de Mossos d’Esquadra.

És lògic que a les ciutats grans hi ha, numèricament, més funcionaris que als pobles mitjans i petits i això és degut a que hi ha una major concentració d’oficines públiques. per exemple, a la ciutat de Tarragona hi podem trobar una oficina de la Subdelegació del Govern central, Trànsit, la Inspecció de Treball, el Cadastre i una Agència Tributaria Catalana que no trobarem a cap altra població de la província. Sembla ser que hi ha un estudi que preveu centralitzar tots els serveis judicials, per allò de les retallades...  

Anem a veure per exemple les que té Tortosa: Ajuntament, Consell Comarcal, Jutjats, Mossos d’Esquadra (inclosos els del Servei Català de Transit), delegació del govern i resta de delegacions territorials (excepte Benestar i Família, però que també té una oficina al costat de l’ambulatori de Ferreries), el Servei Català d'Ocupació (oficina de l'atur), l'Hospital Verge de la Cinta, els ambulatoris, els instituts i els col·legis públics, l’IDECE i les que formen part de l’administració de l’estat:  l’Agència Tributària, la Tresoreria General de la Seguretat Social, l’INSS, la Policia i la Guardia Civil. I també els funcionaris de la Universitat Rovira i Virgili, ja sigui personal docent o administratiu. Ah! M’oblidava dels notaris i registradors de la propietat que també són funcionaris.

A Amposta n’hi ha molts menys: Ajuntament, Consell Comarcal, Jutjats, Mossos d’Esquadra, personal sanitari de l’ambulatori (l’Hospital Comarcal és de gestió privada), instituts, col·legis, delegació de Benestar i Família i departaments d’Agricultura i Medi Ambient (em sona que s’han acabat fusionant) iel SOC. De funcionaris de l’estat només hi ha un petita dotació de la Guardia Civil i els notaris i registradors de la propietat. Doneu-vos compte de la diferència.

Però encara us vull dir una darrera cosa. Tal com està fet l’estudi, sembla ser que no tenen en compte que no tots els funcionaris que treballen a un lloc, tenen que viure forçosament allí. Fa ans si que era així, la condició de funcionari portava implícit el veïnatge al poble, d’aquí que als mestres se’ls hi donés habitatge.

EL ‘RÈGIM’ DE LES ADMINISTRACIONS

El passat dissabte, el Consell de Ministres va aprovar un projecte per a la reforma de les administracions, la qual cosa, a la pràctica, significa aprimar-les de contingut, es a dir, els hi tocarà fer règim...

Sóc dels qui penso que per a portar a terme mesures de tal magnitud, fa falta un ampli consens entre el govern de l’Estat i la resta de comunitats autònomes, i més encara, si com s’ha filtrat, acaba per afectar a aquestes darreres més que a la pròpia administració de l’Estat.

Fa anys que s’apuntaven les següents mesures:

-Supressió del Senat.

El Senat, tal i com està concebut ara, a la pràctica no serveix per a res, ja que si aprova modificar el text d’alguna llei, posteriorment haurà de passar pel Congrés dels Diputats per a ratificar-lo o rebutjar-lo, segons sigui la configuració de les majories.

-Supressió del Ministeri de Cultura.

Segons sembla, el Ministeri de Cultura no té cap competència (zero) Per tant, no és gens lògic que sé segueixi mantenint tota la infraestructura. Com a molt sabem de la seva existència perquè ha recuperat una obra d’art d’algun artista espanyol que s’ha subhastat en alguna galeria especialitzada.

-Supressió de les Diputacions Provincials.

Tradicionalment, les Diputacions provincials han estat el gran suport dels ajuntaments i, al mateix temps, han canalitzat bona part de les ajudes que venen de l’Estat. Però realment fan falta? No podria fer-se igualment des de la Generalitat?

-Supressió dels Consells Comarcals.  

La creació dels Consells Comarcals va significar la gran menjadora de CiU. Allí es van col·locar familiars i amics amb l’única condició d’estar afiliats al partit en qüestió.

Però sembla ser que els trets no van per aquí. Les prioritats del govern de Rajoy són unes altres ben diferents i quasi totes encaminades a suprimir departaments i oficines de competència exclusiva de les diferents comunitats autònomes.

De confirmar-se, aquesta mesura xocaria frontalment amb les aspiracions de la Generalitat. Fa temps que des de els sector més independentistes es demana tenir estructures d’estat (encara que per a mi aquestes estructures ja existeixen i el que potser caldria fer és dotar-les de més competències) Estic parlant de les oficines de representació que té la Generalitat per diverses capitals del món (conegudes com les ambaixades catalanes), el Síndic de Greuges (l’equivalent al Defensor del Poble) o la Sindicatura de  Comptes (que supervisa els comptes públics dels diferents organismes), el Servei Meteorològic de Catalunya (gràcies a les seves previsions s’elaboren els plans d’mergència) o el Centre d’Estudis d’Opinió (equival al CIS)

És lògic que des de les autonomies tot això és vegi com una intromissió en l’autogovern. Fa dècades, l’arribada al poder des diferents governs de l’Estat solia significar una negociació sobre els traspassos de competències sovint bloquejades i cada cop, des de els autonomies, s’assolien quotes més altes d’autogovern.

És lícit i lògic que una autonomia que tingui una vocació clara de convertir-se en nacionalitat i fins i tot nació, vulgui disposar de tots aquells mecanismes que li permetin al màxim deixar de dependre de Madrid.

Si el govern del PP assumís aquest rol  i fos una mica més obert en qüestions autonòmiques, començarien a actuar per tots aquells departaments ministerials amb nul·les o escasses competències. Una bona mesura seria reunificar ministeris similars.

Penso que hi ha molta feina a fer i només espero que s’acabi fent bé, però dubto que el resultat final pugui ser del grat de tothom.

El titular del Periódico de dissabte, amb una paraula ho defineix a la perfecció: Recentralització.

LA NECESSÀRIA REFORMA DE L’ADMINISTRACIÓ

Dijous passat, Antonio Argandoña, professor d’IESE, càtedra la Caixa, publicava un article al Periódico de Catalunya amb el títol de “Idees per a reformar l’Administració”.

L’article, que era un suport implícit als funcionaris (cosa que en aquests temps s’agraeix) parlava del foment de l’ús de les noves tecnologies així com d’altres mesures, com per exemple la mobilitat. He de dir que, bàsicament hi estic d’acord, però caldria puntualitzar algunes coses.

Ningú coneix millor casa seva que un mateix. Com a funcionari de l’AEAT conec con funciona l’atenció a l’usuari de la meva Administració i, d’alguna manera, com funcionen les que tenen seu a Tortosa, més pel que diuen els ciutadans que no per experiència pròpia.

L’AEAT (abans Hisenda) va ser pionera en l’ús de les noves tecnologies. I, des del meu punt de vista, aquest fet no és casualitat. Per a què un estat funcioni correctament, es a dir, pugui donar al seus súbdits tot allò que aquest demanden, ha de tenir una administració tributària eficient, es a dir, que pugui recaptar el màxim possible d’acord amb allò que estableixin les lleis tributàries.

Quan l’any 1986 vaig entrar a l’administració, els sistemes informàtics eren incipients. Només el departament d’informàtica gaudia de terminals per a gravar tot tipus de declaracions. Va haver un moment que entre els 3 gravadors que tenia la secció havien de gravar les 60.000 declaracions de renda que es presentaven al territori. A part, tota la resta de declaracions (IVA, Societats, IRPF...) Les úniques que no es gravaven eren les que es presentaven als bancs.

Posteriorment van repartir uns pocs terminals per les altres seccions, com per exemple per a poder gravar les altes, baixes i modificacions de Llicència Fiscal. No va ser fins a principis dels anys 90 quan ja hi va haver un terminal per treballador. Recordo que en aquell temps, el diari el País va publicar una comparativa sobre el que invertien en noves tecnologies els diferents ministeris. El d’Hisenda era, de lluny, el que més invertia en equips i derivats informàtics.

En tots aquests anys mai s’ha deixat d’innovar i no només de portes cap endins, sinó que també s’ha pensat en l’usuari per a que pugui realitzar tots els tràmits d’una manera molt més còmoda i evitar desplaçaments necessaris.

Des de la web de l’Agència Tributària es poden realitzar tots els tràmits que, a priori, puguin necessitar els ciutadans. Només per aquelles coses concretes i que s’hagin de parlar de tu a tu, s’hauria d’acudir a una oficina administrativa per a parlar-ho amb el funcionari de torn. Això sí, la majoria d’aquests tràmits s’han de fer amb el corresponent certificat d’usuari o el DNI electrònic.

Però a la pràctica només uns quants són autosuficients. De vegades ni les societats que haurien de tenir gent capacitada per a resoldre qualsevol eventualitat, saben fer un ús adequat dels mitjans dels que disposen.

I amb tots aquest mecanismes encara no n’hi hagués prou, l’Agència Tributària subscriu convenis de col·laboració amb tots aquells organismes que precisen de les dades tributàries del ciutadà a l’hora de concedir-los prestacions, ajuts, etc. Sempre dintre del marc de la confidencialitat i la legalitat vigent  seguint les normes l’Agència Espanyola de Protecció de Dades. Ara bé, aquets convenis no sempre són  tan efectius que caldria. Qui signa els convenis son els responsables de les diferents administracions, però qui els té que aplicar són els funcionaris que presten l’atenció als ciutadans. Sovint, innecessàriament, es fa desplaçar al ciutadà fins les oficines de l’Agència Tributària per a buscar un certificat quan no seria necessari fer-ho.

I encara més. Ara fa dos anys es va iniciar una campanya per a que totes les entitats jurídiques disposessin de certificat d’usuari de forma obligatòria per a evitar així l’ús innecessari del paper; és el que s’anomena NEO (Notificacions Electròniques Obligatòries) Quan a una societat sé l’inclou al NEO, deixa de rebre notificacions en paper y tots els tràmits els haurà de fer per mig d’Internet. La inclusió al NEO és un arma de doble fil. Per un costat, com he explicat, serveix per agilitzar tràmits, però per l’altre serveix per a que l’Agència Tributària posi al dia els seus fitxers i, a la pràctica sigui molt més fàcil localitzar a les societats que s’havien amagat del fisc.    

En contraposició a l’agilització que pretén l’AEAT, tenim els jutjats on els caos existent no és només una sensació, sinó una realitat. Si amb la implantació de les taxes judicials, Gallardón, es va proposar dissuadir a molts ciutadans recórrer a la Justícia, és possible que en un temps que estimo llarg, pugui baixar el volum de feina, però l’efecte no serà immediat perquè l’acumulació de casos és tan gran, que es trigarà molt a arribar a una solució que mai serà la ideal. Justícia encara usa massa el paper. El casos més complexos ocupen armaris de lligalls. Recordo un cas que fa uns anys va tenir molta transcendència al nostre territori del qual, la Inspecció de Tarragona n’havia d’obtenir còpia de tota la documentació. Una persona d’aquell departament s’havia de desplaçar periòdicament per a fer fotocòpies de tots els documents. Quan va acabar un armari li van dir que encara en tenia un altre. El lligalls anaven, com és lògic, numerats: 1, 2, 3, etc. Però va arribar un moment en que el jutjat va declarar el secret de sumari i a partir d’aquell moment, van haver de canviar el criteri numèric: annex al lligall 1, annex al lligall 2 i així successivament. Crec recordar que al final es va desistir d’obtenir còpies de tot.

Imagino que a hores d’ara encara segueix tot igual.