No fa gaires dies li vaig escoltar a Gonzalo Bernardos, professor d’Economia de la Universitat de Barcelona al programa Mas vale tarde de la Sexta que aquets diners no s’arribaran a recuperar mai... I suposo que estava parlant només del capital, perquè si se’ls hi apliquessin interessos com ells fan per qualsevol transacció, la dificultat encara seria molt més gran.
La crisi econòmica viscuda els darrers anys i de la que encara no ens hem recuperat, en gran part propiciada per la mateixa banca va suposar un deteriorament del sistema bancari que, per molts experts que tingui, ningú ha encertat a donar-li a la tecla apropiada per aconseguir sortir-ne.
Fa unes setmanes, arran del documental La Sénia el paradís perdut que va emetre TV3, vaig dir que els grans fracassats d’aquests anys de crisi han estat els economistes. I avui ho repeteixo i si cal li posaré tots els signis d’admiració que siguin necessaris.
Sé suposa, primer, que els economistes haurien de predir com evolucionarà l’economia global a mitjà termini. Trets d’uns pocs que algú va qualificar de malastrucs i gurus, la gran majoria no van saber veure el que ens venia a sobre i fins i tot, alguns en van ser el responsables directes per haver anteposat el benefici immediat sense avaluar el risc que suposava. Segon, i tan important com el primer, s’haurien d’haver aplicat els mecanismes necessaris per a sortir-ne ràpidament. I tercer i últim, tornar a crear riquesa i distribuir-la equitativament entre tots els ciutadans i no només a uns pocs elegits com ha passat ara i, mira per on, entre aquests, els directius de les pròpies entitats financeres.
Ara bé, el més trist de tot és que, des del meu punt de vista, s’estan comenten sinó els mateixos errors, si al menys de similars als que van portar-nos a viure una de les èpoques econòmicament més dures de les darreres dècades.
Una de les conseqüències directes de la crisi bancària ha estat la pràctica desaparició de les caixes d’estalvis. I algunes de les poques que han sobreviscut s’han hagut de transformar en bancs. Tota aquesta situació ha comportat una reestructuració dintre de les pròpies entitats.
La banca tradicional (i per extensió les caixes d’estalvi) tenien un sistema molt senzill de fer negoci: captaven els diners dels estalviadors que pagaven a un interès determinat i els deixaven en forma de préstecs als particulars i empreses que els necessitaven a un tipus d’interès superior. Negoci rodó i fàcil.
Quan es van començar a descapitalitzar, van crear una sèrie de productes financers de la pròpia entitat (alguns ja existien): participacions preferents, cèdules hipotecàries, etc. (igual us sona el nom) També van es van inventar les clàusules terra que darrerament molts de tribunals (entre ells el de Justícia de la Unió Europea), han declarat il·legals.
Actualment, amb uns tipus d’interès molt més baixos que uns anys enrere el marge de benefici és molt més reduït, d’aquí que des de les respectives direccions de les entitats es pressioni els treballadors incentivant-los (aquet concepte és clau) per a que, com a desesperats, captin el màxim de capital possible per a invertir-lo posteriorment en productes financers de risc.
Temps enrere vaig escoltar que el govern volia crear una espècie de manual de bones pràctiques per a les entitats financeres que volguessin acollir-se. Per tant, d’entrada no se’ls obligarà.
Però mentre estan emprant el mateix sistema que anys enrere amb les preferents, captant els estalvis del col·lectiu que més en té, però que, a la vegada, també és el més feble: els jubilats.
I estic parlant amb coneixement de causa, ja que a mons pares, després d’enganxar-los amb preferents, fa uns dies els hi van vendre un pla d’estalvis d’aquells que van lligats a una pòlissa d’assegurança. Inversemblant!
Acabaré amb una frase de Gonzalo Bernardos que vaig llegir fa uns dies: Alerta! Si algú li ven un producte molt rendible i molt segur, l’està enganyant.
Popularment sé diu d’una altra manera: Donar duros a quatre pessetes...
Voleu riure una mica?
