DIFÍCIL SER ORIGINAL

El procés ha arribat a un punt on, sigui quina sigui la decisió que s’acabi prenent, haurà de ser la definitiva.

A hores d’ara sembla gaire bé impossible presentar una proposta que sigui original, diferent a totes les que s’han fet fins ara, ja que m’ensumo que s’han esgotat totes les possibilitats: què si llista unitària encapçalada pel President, què si llistes separades amb un programa comú, què si una llista unitària amb membres de la societat civil, què si una llista unitària exclusivament amb membres de la societat civil... Difícil, molt difícil seguir l’estela dels esdeveniments. I si per a mi és difícil, imagineu-vos per a un persona que es miri la política amb cert distanciament i l’única cosa que fa es agafar la papereta del seu partit i anar a votar el dia que toca. I, a sobre, el dia anterior al 27-S serà la jornada de reflexió... Encara haurem de reflexionar més? Què no portem mesos reflexionant sobre si hem de votar l’opció independentista o no o engegar-los a tots a fregir espàrrecs (locució políticament correcta, ja que no m’atreveixo a transcriure la primera cosa que m’ha passat pel cap)

La darrera, darrera de totes els propostes (al menys fins el que jo sé) va ser la que ahir va presentar la CUP al Parlament: una llista unitària integrada només per persones de la societat civil i, amb posterioritat, llavors sí, es farien unes eleccions plebiscitàries. ERC va acceptar ràpidament la proposta, en canvi, sembla que a Mas el va deixar descol·locat i es va quedar sense resposta (un fet força insòlit per a ell)

Mentre, la part contrària (per dir-ho d’alguna manera), els que no són favorables a un estat independent, també miren d’agrupar-se o al menys això és el que pretén algun dels seus líders. Aquest és el cas d’Albert Ribera de C’s que voldria agrupar al PP i PSC per contrarestar l’altre bàndol. El PSC ja se’n ha desmarcat i veuria amb més bons ulls configurar un bloc on es prioritzi la part social, es a dir, un bloc d’esquerres.  

Aquest bloc que, recordem-ho, el Periódico l’anomenava Catalunya en Comú (per fer-ho d’algun manera) estaria integrat, en principi per Podem i ICV-EUA i tal com es visualitza el panorama, podria ser que tant el PSC, com UDC, es quedessin a peu sense poder integrar-se a cap dels dos grups principals.

Dit tot això, no m’agradaria que la ciutadania acabés anomenant-los bons i dolents segons quina sigui la seva preferència política: independentista o no independentista. Qualsevol opció és legítima i els pensament de la ciutadania lliure.

Però no em digueu que el panorama que s’apropa no és complicat. Sovint és més difícil escollir entre dues formacions que fer-ho entre 25, ja que entre dues opcions és possible que no te’n acabi agradant cap o al menys en un grau suficient com per a que siguin mereixedors del vot. En canvi, entre moltes opcions, és molt més difícil que no en trobis una que representi els teus ideals.

A l’hora de la veritat, el 27-S i després de la reflexió del dia abans, intueixo que encara seran molts els que no tinguin clar el sentit del seu vot. Potser per això, segons les darreres enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat (CEO), cada vegada siguin més els que s’escapendel bloc independentista per a incorporar-se al social.

Caldrà veure si la nova fórmula, en el cas de que s’acabi portant a terme, podrà, per un costat, atreure als que han marxat i, a la vegada, incorporar indecisos.

NI molt menys el partit està acabat i encara que els experts creuen que aquesta setmana s’hauria de decidir quasi tot, sospito que les negociacions duraran fins el darrer moment, tal com passa amb les incorporacions dels jugadors de futbol.      

TEMOR DE QUEDAR AÏLLATS?

Quasi perdut entre les pàgines del Periódico de diumenge hi vaig trobar el següent titular:

Iceta s’ofereix al ‘Sí es pot’.

Mentre d’altres partits de l’esquerra catalana, partits de sempre, però també d’altres acabats d’arribar al panorama polític miren de configurar una llista conjunta que contraresti  l’exclusiva idea d’una Catalunya independent, en front d’una Catalunya que defensi els drets de la ciutadania, entre ells, el de decidir. Per a entendre’ns, seria una candidatura més social que independentista, una candidatura formada per partits d’esquerra que no volen caminar de la ma de Convergència, però tampoc d’Esquerra.  

La candidatura en qüestió, a la que el Periódico anomena Si es pot, però que encara no té nom, estarà formada, en principi, per ICV-EUA, Podem i Procés Constituent. Les CUP no s’hi volen integrar i tot indica que concorreran a les eleccions del 27-S en solitari.

Però de moment cap contacte amb el PSC, i d’això es queixa Iceta. El primer secretari del PSC i, de moment, candidat socialista a la presidència de la Generalitat, segur que llegeix el Periódico y, per tant, va veure (i estudiar detengudament) el resultat de la consulta que va publicar aquest  rotatiu la setmana passada i on el PSC treia uns paupèrrims resultats.

No cal ser un analista polític per adonar-se’n d’aquest fet: el PSC, a hores d’ara és un partit en caiguda lliure. Per no tenir, no té ni un líder carismàtic (Iceta és un líder temporal que sap que té el càrrec supeditat a un resultat digne i a l’arribada d’algú amb més carisma que ell)

D’aquestes declaracions es desprèn que Iceta (i cal pensar que la cúpula actual del partit)sospiren per integrar-se en aquesta candidatura. Però anar-hi té un cost: estar a favor del dret a decidir, cosa que, com sabeu, els dogmàtics del PSC rebutgen contundentment.

Així, tot depèn de que, per a les altres formacions, finalment, estar a favor o no del dret a decidir no sigui un requisit indispensable. Només així tindria cabuda la gent del PSC. Ja sabeu que en política tot està per veure i tot és possible i sinó, només cal mirar els pactes que s’han configurat a les Terres de l’Ebre després de les municipals.

La maniobra que vol fer Iceta, ja la vaig suggerir jo fa més d’un any a la persona que encapçalaria la candidatura del PSC d’Amposta (per aquell temps encara no sé sabia qui) Quan encara faltava més d’un any per a les eleccions municipals, vaig aconsellar als meus companys de partit que miressin d’arribar a un pacte amb ICV per anar junts a les eleccions i fins i tot els hi vaig dir que fossin generosos i que si calia, cedissin el primer lloc de la candidatura algun ecosocialista.

Pel que sé, la primera part (la de concórrer junts) es va intentar, però, segons les informacions que disposo, quan això va passar, els d’Iniciativa ja tenien les negociacions molt avançades per a integrar-se a la candidatura d’Adam Tomàs, com així va ser.            

POCA AUTOCRÍTICA

Acudit del Ferreres publicat aquesta setmana al Periódico de Catalunya.

L’alcalde en funcions d’Amposta, Manel Ferré, en una entrevista a la ràdio, va culpar de la derrota patida per CiU després de 28 anys de majories, a, per una part, el registre de la Guardia Civil a les seus de l’Hospital Comarcal i de l’Ajuntament i per l’altra a l’aglutinament de partits que es van presentar sota la denominació d’Esquerra d’Amposta-Acord Municipal.

Segons Ferré, la candidatura d’EA-AM estava integrada per ERC, ICV-EUA, les CUP i fins i tot Podem... La veritat, no sé que hauran pensat els integrants d’aquestes dues formacions després d’escoltar les declaracions de l’exalcalde.

L’assemblea local de les CUP va declarar mesos enrere que, a part de no presentar-se a les eleccions, no donaria suport a cap altra candidatura. Tampoc Podem va recolzar explícitament ningú. De totes formes, això no treu que a títol totalment individual, algun del membres d’aquests partits poguessin recolzar la candidatura d’Adam Tomàs, com per exemple Oriol Fuster, ex membre de les CUP d’Amposta.

He notat molt poca autocrítica per part de Manel Ferré i els seus. De fet, sembla ser que no són responsables de tots els fracassos que hi ha hagut a Amposta durant els seus mandats: la zona lúdica de Tosses, el centre comercial Futuro Ciudad Amposta, l’aparcament soterrat del mercat, el projecte d’Amposta Ciutat Digital i l’escorxador nou serien els més remarcables.

Però a part d’aquests estrepitosos fracassos hi ha hagut altres actuacions urbanístiques que han deixat molt que desitjar: la plaça del Mercat en el seu conjunt, el carrer del Grau, laterals de l’avinguda de Santa Bàrbara, senyalització vertical, etc. En totes aquestes actuacions, bàsicament, no es va tenir en compte l’opinió dels partits de l’oposició. En alguns casos, com la plaça del mercat o l’ascensor de l’edifici de l’ajuntament van tranquil·litzar als regidors de l’oposició dient que quedaria molt bé. L’ascensor havia de ser panoràmic, es a dir, amb els laterals de vidre (actualment el custodien Isabel i Fernando per a dissimular el nyap) i sobre la plaça del mercat es va demanar que la majoria dels seus elements fossin retràctils, es a dir, que es poguessin retirar en cas necessari.

Vull dir amb això, que durant molt de temps, els de CiU s’han cregut amos i senyors d’Amposta i per tant, els que ells fan ho fan bé i no accepten ni consells ni crítiques a la seva gestió. Això és el mateix que dir que s’ha actuat en prepotència i, sovint, amb desconsideració cap a la resta dels regidors, sobre tot per part de Manel Ferré que era qui tenia la veu cantant durant els plens.  

Aquestes actituds no passaven desapercebudes pels pocs assistents que solien acudir als plens (entre els pocs que hi anaven, el president de la Federació d’Associació de Veïns d’Amposta i president de l’Associació de Veïns de l’Acollidora), que després s’encarregaven de divulgar-ho a través de les xarxes socials. Potser per això, els dos exalcaldes de CiU sempre es van negar a que els plens fossin retransmesos per Amposta Ràdio. Per això van posar mil i una excusa, com per exemple que una de les aranyes del saló de plens dificultaven la gravació. Quan s’estava portant a terme el projecte d’Amposta Ciutat Digital, recordo que el regidor de Noves Tecnologies, Sisco Fosch va dir que havia trobat una solució a les dificultats tècniques que impedien la retransmissió radiofònica dels plens... D’això ha fa aproximadament 10 anys. Per cert, també es va demanar que si no podia ser en directe que s’enregistrés i que es passés posteriorment i tampoc.  

Es vulgui o no, aquests comportament no passen desapercebuts a una part dels ciutadans. Es clar que sempre hi haurà que els hi donarà suport incondicionalment com per exemple una família que, segons el meu pare, treballen per a l’ajuntament el matrimoni i els seus dos fills. Però per la resta, es vulgui o no, s’estaven cansant de tanta prepotència i manipulació (com a la Revista Amposta) i, fruit d’aquesta frustració acumulada al llarg dels anys (gota a gota es fa forat) i, sí, també perquè per primera vegada semblava que hi havia una candidatura alternativa que podia aspirar a governar Amposta, una part important de l’electorat va decidir concentrar el vot en EA-AM.

Fa uns dies em comentava un veí que si una part dels tradicionals votats de CiU s’havien abstingut i l’increment del vot d’EA-AM havia estat gràcies als habituals abstencionistes. Ell es mostrava escèptic i jo tampoc hi estic d’acord.

Tot i que la participació es va incrementar en uns pocs punts percentuals, l’increment de vots, de per si, hagués estat insuficient per a fer guanyar a la llista d’EA-AM. Per tant s’havien de donar més factors i un d’ells, sense dubte, va ser el traspàs de vots de CiU a EA-AM.

És més fàcil que es donés aquesta situació que no que una gran part dels abstencionistes decidissin fer una excepció i anar a votar. Normalment, qui s’absté ho fa sempre.      

EPISODIS ELECTORALS AMPOSTINS: HOMBRE BLANCO HABLAR CON LENGUA DE SERPIENTE

Corria l’any del Senyor de 1986 i Espanya estava immersa en el debat OTAN, sí, OTAN, no. Felipe González havia promès que si accedia al govern faria un referèndum per a treure a Espanya del Tractat de l’Atlàntic Nord que ens havia posar el govern d’Adolfo Suárez.

Referèndum se’n va fer, però va ser tan ambigu que hi va haver que va votar que si perquè votar no era pràcticament el mateix. Davant d’aquell engany vaig optar per votar nul.

Però hi va haver qui va optar per altres formes de protesta, com per exemple Javier Krahe que va dedicar uns versos a Felipe González i que posteriorment va versionar i interpretar Joaquín Sabina amb el títol de Cuervo ingenuo. A la tonada de la cançó es repetia constantment: hombre blanco hablar con lengua de serpiente.

Segurament Felipe González no va ser el primer polític que va descafeïnar una promesa electoral en una democràcia que tot just acabava de superar l’ensurt d’un cop d’estat, però el fet va marcar un precedent i, segurament, va significar el començament del desgast de González que poc a poc, elecció rere elecció, va anar perdent la confiança del poble.

Però són molts els polítics que, sovint han parlat amb llengua de serp... Entre ells, l’actual alcalde d’Amposta Manel Ferré.

Llegiu sinó (o escolteu si voleu) el que es va publicar dilluns passat a la Marfanta del periodista Gustau Moreno. En una entrevista a Canal 21 Ebre, Ferré va afirmar que si a Amposta governés Esquerra, seria un desgavell. Durant l’entrevista, Manel Ferré, va estendre la al candidat socialista Francesc Miró per mirar de concretar pactes.

Les paraules de l’actual alcalde són un dard enverinat. Què pretén Manel Ferré? Per un costat desmotivar una part de l’electorat socialista que no acceptaria mai cap pacte amb CiU (jo per exemple), encara que suposés compartir l’alcaldia, tal com creuen alguns dels meuscol·laboradors: Per tal de mantenir-se al Govern, Manel podria oferir a Miró un any d’alcaldia.

Com sabeu, el dia que es va anunciar l’acord per anar junts ERC i ICV-EUA, la responsable d’aquesta segona formació a Amposta va dir que Miró no havia anunciat (al menys públicament) que no pactaria amb CiU. Estaria bé que el candidat socialista sortís al pas d’aquestes afirmacions per a negar rotundament cap pacte amb la formació que encapçala Ferré.

Ni que sigui per higiene política, després de 28 anys (24 amb majoria absoluta), Amposta necessita una alternança i això passa per configurar un acord de govern entre les forces d’esquerres d’Amposta sempre que CiU no assoleixi la majoria absoluta. Per cert. Ja veureu com si Manel Ferré aconsegueix revalidar la majoria (esperem que no), ja no hi haurà cap ma estesa cap a Miró. Llavors no se’n recordarà.

Durant la mateixa entrevista a Canal 21, Manel Ferré va afirmar que la compra d’edificis per part de l’ajuntament (antic col·legi de les monges, al costat del Mercat i l’edifici on s’ubicava el Sindicat, a l’avinguda de la Ràpita) no és ni molt menys prioritari, ja que l’ajuntament disposa d’altres locals en propietat i que es podrien utilitzar per a equipaments municipals.

Arribat a aquest punt no puc sinó mostrar la meva sorpresa i incredulitat. Resulta que l’ajuntament disposa d’immobles i, en canvi, les dependències de la policia local i el centre de rehabilitació es troben en locals llogats a Arayo i que, tot i que l’oposició va demanar a l’ajuntament que negociés a la baixa un nou preu dels lloguers, segons l’alcalde, el propietari s’hi havia negat.

Mireu, el que busca Ferré és continuar al front del govern municipal a qualsevol preu. Si ha de menysprear als altres partits que poden arrabassar-li l’alcaldia i si ha de dir que pactarà amb qui ha estat els seu pitjor enemic durant els 28 anys de govern, ho farà. De fet, ho està fent.        

Hombre blanco hablar con lengua de serpiente

Hombre blanco hablar con lengua de serpiente

Cuervo ingenuo no fumar

La pipa de la paz con tú,

¡Por Manitú!

¡Por Manitú!

TANT DIFERENTS SOM?

Mal que ens pesi, el PP tornarà a guanyar per les Espanyes. Tot i la forta davallada que patirà, encarà serà la primera força política a la majoria de les autonomies i de les grans ciutats. Només cal mirar les enquestes sobre la intenció de vot per adonar-se’n.

En canvi, un PSOE força renovat (Àngel Gabilondo a la comunitat autònoma de Madrid, Ximo Puig, a València, Antonio Miguel Carmona a l’ajuntament de la Vila i Cort, etc.) l’única cosa que aconseguiran és aturar la caiguda lliure que pateix el partit arreu del Regne.  

Ho he explicat més d’un cop i ho continuaré fent. Si el PP, tot i baixar, continua guanyant es deu, principalment, a dos factors:

-A l’efecte dels votants fidels, què són aquells que malgrat la corrupció destapada i els casos evidents que encara no han sortit a la llum, continuaran votant-los, per què a qui, sinó?

-La fragmentació del vot de l’esquerra. La creació de nous partits, bona part d’ells sorgits del moviment 15-M o de plataformes ciutadanes com la PAH diversificaran molt el vot de l’esquerra que, encara que conjuntament puguin representar una majoria, a la pràctica serà molt difícil arribar a pactes de govern.

L’exemple d’Andalusia. Quan ja fa quasi dos mesos de la celebració de els eleccions andaluses, Susana Díaz, encara no ha aconseguit que els diputats electes l’elegeixin con la nova presidenta de la comunitat, tot i les aproximacions i les concessions que sembla que ha fet.

Però desgraciadament, en política no sempre prevalen els interessos dels ciutadans. Sovint (per no dir sempre), són els polítics els que marquen les pautes buscant el seu propi benefici. De no arribar aviat a un pacte, igual es tenen que tornar a convocar eleccions... Trist, però possible.

El PP, C’s i prou. En aquest moments només hi ha dos partits que es poden considerar de dreta: PP i C’s. El desgast dels populars beneficia als de Rivera per sobre dels altres partits.

En canvi, els vots perduts pels tradicionals partits de l’esquerra (PSOE i IU o el PSC i ICV-EUA a Catalunya) van a parar principalment a Podemos, però en canvi, a Catalunya, a part de les CUP, a quasi totes les poblacions més grans, ha sortit al menys una alternativa d’esquerres... I si, a més, tenim en compte que ERC també es situa ideològicament a l’esquerra, l’opció de vot es dispersa considerablement.

Arribat a aquest punt és quan formulo la pregunta que he fet al títol de l’entrada: Tant diferents som? Com sabeu sóc socialista per convicció. A part de catalanista i fins i tot, en alguns moments de debilitat, independentista. Normalment he votat al PSC, però no sempre (potser estic revelant un dels meus secrets...) Tampoc descarto en un futur votar a d’altres partits si el PSC no fa un canvi de rumb significatiu.

Permeteu-me que no declari obertament amb quin partits he fet el salt als socialistes, però n’hi ha més d’un. Sempre estic parlant de partits d’esquerres, per tant, si algú havia pensat que podria haver votat mai el PP o CiU, ja ho podeu eliminar del vostre imaginari.

Què vull dir amb això? Què des del meu punt de vista no som tan diferents, sobre tot els que formem part de les bases. Per tant, què ens impedeix pactar per a fer fora a la dreta? Les formes de les cúpules? Si és així, potser el problema és dels que dirigeixen els partits, d’aquells que ocupen durant anys llocs de responsabilitat, ja sigui als ajuntaments, parlaments o de partit.

Llavors, potser el problema són ells i aquells que els hi riuen les gràcies i permeten que es mantinguin. Si és així, la solució és clara: limitar estatutàriament els mandats dels líders (tal i com ho tenen les CUP) i, també, no deixar que vagin alternant càrrecs amb la finalitat de perpetuar-se.

El polític ha de ser vocacional. Quan una persona fa de la política una professió, directa o indirectament, està fent mal a la societat a qui diu representar. 

COM UN PART…

Com sabeu, la dona, normalment triga 9 mesos en parir. Encara que també hi ha parts de 7 mesos (setmesins), 8 (vuimesins) i alguns que s’avancen uns dies.

El part electoral de Mas serà d’aquests últims, no serà ben bé 9 mesos, però poc se’n faltarà. La data fixada, el 27 de setembre, dia de la Mare de déu de la Mercè, patrona de Barcelona, tal i com recordava el periodista i capellà Jaume Reixach, director del Triangle.

Segons Mas, va escollir aquesta data pel simbolisme que representa ja que tot just farà un any de la signatura del decret de convocatòria del 9-N, aquell que havia de ser i finalment va ser molt menys del que havia...

En canvi, Jaume Reixach el considera una mena de frau, ja que el mes de setembre, encara és un mes on hi sol fer bon temps i mols de barcelonins aprofitaran el cap de setmana de la festa major per allunyar-se una mica de la capital catalana. Uns, els més sensibles electoralment parlant, segurament demanaran votar per correu (encara que no sempre arribi a bon port –ho dic per experiència personal-), però n’hi haurà (no sé si molts o pocs) que decidiran abstenir-se, la qual cosa restarà participació a les eleccions i, fins i tot, es possible que les descafeïni una mica.   

Però deixant a part aquest punt (personalment no m’afectarà), el que si que és molt discutible, és que s’hagin anunciat amb tanta antelació. Si ja de per si els partits sempre estan en precampanya (ja que, de vegades, no sé sap mai quan s’acabarà dissolent un parlament), aquest cop la precampanya se’ns farà llarga i feixuga i ningú ens podrà garantir que l’acció de govern sigui la que hauria de ser en un període normal. De fet, els partits de l’oposició, retreuen precisament a Mas que hagi deixat l’acció de govern en un segon pla i s’hagi dedicat a preparar el camí cap a la independència o allà on finalment ens acabi portant.

De moment, el pacte Mas-Junqueras ja ha donat els primers beneficis a Arturo: veurà com s’acaben aprovant uns pressupostos que, ni de lluny pensava que se’n sortiria i evitarà la comissió d’investigació sobre Pujol que hi ha oberta al Parlament de Catalunya. Vull recordar (hi ho faig perquè m’indigna) que ERC ha evitat fins a 4 vegades la presència de Mas a dita comissió, excusant-se que és el President de Catalunya i com a tal s’ha de salvaguardar la seva persona.

Mireu, de xoriços n’hi ha de moltes classes: de porc, de gall d’indi, picants, sense picar, més gruixuts, més prims... Però a que tots són xoriços? Vull dir amb això que si es demostra que Mas, com Pujol o com tants d’altres, és un delinqüent, ERC es convertirà en el seu còmplice. Ara només són socis (bé, ara mateix, en aquest precís moment no ho sé...), llavors, a més a més, es convertiran en una mena d’encobridors.

Segons algunes opinions, Mas i Junqueras volen acaparar tot el protagonisme fins el 27-S. Sembla ser que pel camí aniran abandonant a la resta de partits que o bé estaven a favor del dret a decidir (com ara ICV-EUA) o bé aquells que, obertament, són partidaris de la independència de Catalunya, com són les CUP (Catalunya o Països Catalans?)

Des del meu punt de vista, l’estratègia de Mas està encaminada, primer, a guanyar temps per a veure si remunta les enquestes i segon, en el cas de que guanyi i acabi governant amb ERC, continuar al capdavant de la Generalitat uns quants anys més.

Sí, he dit Generalitat. Per què? Per què ells (CDC i ERC) diuen que proclamaran la independència si treuen majoria? Bé, està per veure.

Estan per veure moltes coses, com ara que passarà amb les denúncies que tenen obertes per desacatament, prevaricació i alguna cosa més.

De moment, l’única cosa que sembla que hi ha clara és que es convocaran eleccions per al 27-S, però ni això està clar, ja que encara no s’han convocat i d’aquí a aquella data encara falten 8 mesos.

Ni un part es fa tan llarg, ja que voltant i girant, quan la futura mare se’n assabenta ja n’han passat dos i només en queden 7...     

ELS DE CASA I LA RESTA

Dissabte passat, un tuit enviat des del compte de Twitter oficial de CiU, va fer encendre les xarxes socials provocant un allau de tuits criticant les formes de la federació nacionalista.

El tuit en qüestió deia això: El repte que ara tenim al davant és que els de casa anem junts.   

A qui es referien amb els de casa?

Expressions com aquesta poden arribar a tenir connotacions racistes, tal com fan els de PxC quan diuen: Primer els de casa.

Hores més tard, quan aquest tuit ja havia estat contestar i retuitejat massivament, CiU va rectificar: que a casa anem junts.   

Sembla ser que es referia a tots els partits proconsulta, a saber, ells mateixos (CDC i UDC), ICV-EUA, les CUP i ERC.

Des de fa mesos sembla ser que ha Catalunya hi ha dos tipus (o més) de catalans: aquells que abracen la fe independentista sense posar objeccions i els que no ho fem.

Vull que quedi clar (si és que encara no ho teniu) que jo de la ma de l’hereu de Pujol no vaig en lloc. No aniria ni a prendre un cafè al bar del costat de casa.

Mas i els convergents volen seguir sent la casta dominant a Catalunya i usaran totes les estratègies al seu abast per a que així sigui.

Catalunya és la seva casa, tal com va expressar la Marta Ferrusola l’any 2003 quan el pacte Tripartit va assolir el govern de Catalunya: Ens han furtat la Generalitat –va dir- Com si la Generalitat fos d’ells i de ningú més. 

Ser nacionalista té aquestes coses. Sovint es creuen els únics veritables representants del fet nacional, com si algú ens hagués dit el que és bo i els que és dolent. Sí, també parlo pels d’ERC. Encara que moltes vegades, uns i els altres busquen complicitats amb grups d’immigrants i miren d’atreure’ls... Cap a ells? No, cap els seus interessos.

No fa gaires dies que recordava que l’any 95 vaig anar de número 2 a la llista d’Amposta d’ICV. Com els altres grups varem anar a gravat una falca publicitària. La nostra candidatura estava formada per molta gent vinguda d’altres pobles: Anselmo Cano de Sant Mateu, Francesca Valldepérez de Tortosa, jo mateix de la Galera... Fins i tot tinguérem que completar la llista amb gent d’Alcanar i la Sénia, ja que no trobàvem prou gent. A la falca d’ERC, a qui Marta Cid posava veu, en un moment donat deia més o menys això: Una llista formada per dones i homes d’Amposta. Posant un especial èmfasi quan deia dones i homes. O al menys això ens semblava.    

Una altra cosa que mai he entès és com un nou vingut pot, ràpidament, abraçar la fe nacionalista. De socialistes, comunistes i capitalistes n’hi ha per tot arreu. També nacionalistes, però cada país té els seus. Si un dia me’n anés a viure a França, mai em convertiria en nacionalista francès, segurament me’n aniria cap el partit socialista, ja que les idees entre els membres d’una mateixa ideologia no canvien tant entre dues nacions.

En canvi, aquí he vist gent que ràpidament s’han convertit com si més que una ideologia fos una religió. En podria donar exemples, però no ho faré.

Abans he dit que no ho entenia, però ho tinc molt clar: per interessos. A Amposta molts nouvinguts s’han fet de convergència perquè ha estat durant quasi 3 dècades el partit hegemònic i saben que si s’apropen, la possibilitat de trobar feina (per exemple) és molt més fàcil que si no ho fan o es decanten cap a un altre partit.    

          

LA DARRERA OPORTUNITAT PER A MAS?

Mas sé sap fort. Ha estat marcant els tempos i sap que ho pot seguir fent... Però fins a quan?

Segurament fins que als de ERC se’ls hi esgoti la paciència. Fins ara n’han tingut molta perquè creien en Mas i pensaven que qui millor que ell per a portar-los cap a la terra promesa.  

Però darrerament sembla que comencen a recelar del President. Intueixen que l’única cosa que pretén Mas és seguir aferrat a la seva poltrona mentre mareja la perdiu sense parar... Quina novetat!

Quan ERC tingui constatat que, efectivament, Mas es vol perpetuar en el temps ja sigui sent el president d’una autonomia espanyola o bé d’un nou estat independent només per a satisfer el seu ego persona, tal com apuntava dilluns al diari el Mundo el controvertit Salvador Sostres, el més normal és que el deixen caure.

ERC li acaba de donar la darrera oportunitat a Mas, una espècie d’ultimàtum encobert: No presentaran una esmena a la totalitat als pressupostos de la Generalitat per al 2015 a canvi de que fixi en un termini breu la data de les eleccions.

Això significa una mica més de temps per a Mas. Com un mes més. Després dependrà de l’actitud del President que, des del meu punt de vista, ha estat jugant amb els republicans i molts d’altres catalans que creien cegament amb ell.

Mas é com un tafur que juga amb les cartes marcades per a tenir avantatge. Vols ser jutge i parten el procés i desitja que el món volti al seu entorn.

La llista unitària proposada a la conferència del Fòrum era l’intent de continuar sent president al menys 18 mesos més (tal i com ella va dir)... I després? La resposta és molt fàcil. Si de veritat s’acabaven per assolir els objectius, una bona part de la societat (ja s’encarregaria CDC de fer la campanya necessària) li acabaran demanant que continuï. L’excusa perfecta per a desdir-se i mirar de renovar el càrrec.

Però quan un no para de fer trampes, al final, els altres jugadors se’n acaben cansant i això és el que està passant al si d’ERC. Als republicans només els hi falta un pèl per a trencar definitivament. Això i tenir una mica més de valentia.

I què passarà si finalment, en el termini d’aquest proper mes aproximadament, no hi ha acord?

Llavors Mas encara farà un darrer intent d’apropar-se al PSC i mirar de reeditar el pacte que s’ha fet a l’Ajuntament de Barcelona (qui ens ho havia de dir!) per mirar d’esgotar la legislatura... I després ja es veurà.

Una solució per acabar amb aquest període transitori i d’immobilisme polític seria la presentació per part d’ERC d’una moció de censura contra Mas. Però els republicans saben que si bé tots els grups estan, per uns o d’altres motius en contra del President, seria molt difícil aconseguir la majoria necessària que els hi donés l’èxit esperat.

ERC necessita els suports parlamentaris d’altres partits. Però qui? Dels socialistes? En principi descartats. De ICV-EUA? No tindrien la majoria suficient. De les CUP? Més del mateix...

L’única manera d’aconseguir els suports necessaris per a desbloquejar l situació seria renunciant als seus principis, es a dir, a la independència. Llavors, si que seria possible guanyar la moció i segurament, fins i tot votarien a favor els altres partits: PPC i C’s.

Tot plegat, massa embolicat.      

EL FULL DE RUTA DE JUNQUERAS

Després de l’acte de Mas al Fòrum vaig comentar que Junqueras havia de donar un cop d’efecte si volia recuperar el terreny perdut. Des del meu punt de vista no el va donar, encara que si que va marcar distàncies amb el President de la Generalitat.

Junqueras no acaba de veure el tema de la llista única. Des d’ERC veuen millor fer llistes separades sota un paraigua (l’anomenen així) comú. Això vol dir que els candidatures que estiguessin a favor de la independència, a part del nom i de les sigles del partit, incorporarien una espècie de lema, com per exemple ara és l’hora: Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) ARA ÉS L’HORA.    

Segons Junqueras amb aquest fórmula s’aconseguiria no perdre cap vot independentista, ja que, intueix, que de presentar-se en una candidatura unitària, hi hauria ciutadans que no la votarien i, al no tenir cap alternativa que els agradés, s’acabarien abstenint.

Junqueras deu de ser conscient de que el seu moment ha passat. Durant uns mesos les enquestes donaven guanyadora a ERC, però en les darreres publicades, CiU va recuperar el desavantatge i es va tornar a col·locar com a favorita en les enquestes.

Els analistes polítics coincideixen que el que pretén Mas és guanyar temps; i quan més temps passi, millor per a ell i la seva formació. L’efecte ERC es desinfla i, de moment, no hi ha ningú que els hi pugui fer ombra i una reedició del Tripartit està més que descartada.

Ara com ara, Mas té la paella pel mànec o dit d’una manera molt més fina: marca els tempos.

Només ell pot dissoldre el Parlament i convocar eleccions i si s’han de prorrogar els pressuposts, se prorroguen i llestos. Cap problema.

Aquesta inèrcia només es pot trencar d’una manera: presentar una moció de censura. Però fins i tot aquí els republicans jugarien en desavantatge. Primerament per manca de suports dels altres partits. Qui pactaria amb ERC per a formar un nou govern encapçalar per Junqueras? Ningú, ni ICV-EUA, ni les CUP, ni molt menys el PSC.

A sobre, els de CiU es farien les víctimes (d’això en saben prou) i acusarien Junqueras de voler apropiar-se del tron del Palau de la Generalitat.

Mentre Mas té tots els triomfs a la ma, Junqueras només te vuits, nous i cartes que no lliguen...

I amb això no es pot aspirar ni a ser president de la Generalitat ni tant sols caminar cap a la independència.

O és que algú es creu que a Mas li interessa la independència de Catalunya? D’interessar-li, es comportaria diferent i donaria una ma estesa als republicans sense tantes condicions com els hi posa ara.    

EL NUS GORDIÀ

¿No teniu la sensació de que el tema de les relacions entre Espanya i Catalunya cada dia s’embolica més?

En lloc de construir ponts que facilitin el diàleg, passa tot el contrari: les poques passarel·les que hi queden, s’estan volant.

Tot va començar amb la tossudesa del govern central de voler impedir que Catalunya celebrés una consulta sobiranista. Es clar que hi ha qui opinarà que si els catalans no l’haguessin volgut fer, res del que h passat des de llavors, hauria passat. Bé, són punts de vista diferents.

¿Quin problema hi havia per impedir –de la manera que s’ha fet- que es celebrés el referèndum? Si d’un bon principi s’hagués permès fer-lo, ja faria dies que el tema s’hagués acabat. Fixeu-vos sinó en d’altres referèndums independentistes que hi ha hagut: Escòcia Quebec... D’acord que de tant en tant es torna a incidir, però mentre passen anys sense que se’n torni a parlar. El problema arribarà si alguna vegada guanya el sí.

La situació a casa nostra ha estat del tot inversemblant. Mentre per una part s’enrocaven en voler-lo fer a qualsevol cost, l’altra, també s’enrocava anteposant la Constitució a qualsevol aspiració sobiranista, per molt que fos a l’empara del dret universal a decidir.  

Si al darrere de Rajoy estava empenyent l’ala dura del partit, a Mas l’empenyien ERC, l’ANC, Òmnium i l’ambició de poder. Si un parlava de diàleg sense condicions, però d’entrada i de sortida era dir no a tot, per a l’altre només li valia un si o si... Així no es podia anar en lloc.

Quan el Tribunal Constitucional va fallar en contra de la consulta, Mas va veure les orelles al lloc i en contra del que li suggerien la resta de partits i associacions del bloc sobiranista, de forma unilateral, es va inventar una pseudoconsulta sense cap tipus de valor jurídic per a que, aquesta vegada, des de Madrid no es pogués recórrer i suspendre. Però ni així. El govern la va tornar a portar al Tribunal Constitucional i aquest, en una decisió més política que jurídica (tal com ens té acostumats) va decidir tornar-la a suspendre.

El govern català només tenia dos sortides: retirar-se del joc o seguir endavant. Descartada la primera opció, es va optar com a única sortida la segona. I la consulta es va fer tot i els rumors (infundats o no) que vindria la Guardia Civil o l’Exèrcit a impedir-ho. També va semblar per uns dies que podria ser el propi cos dels Mossos d’Esquadra que, seguir ordres de la fiscalia, impediria realitzar la consulta.

Finalment el 9-N es va poder votar. Això sí, sense més valor que el simbòlic, encara que va servir per a una altra cosa: per a poder quantificar el vot independentista d’una forma molt més exacta que a una manifestació.

En aquell moment s’hauria pogut tancar el tema, però el Govern Central s’ha entestat de que no sigui així i tan s’ha obstinat, que, finalment, el Fiscal General de l’Estat (home de confiança del PP), amb el suport dels principals fiscals de sala (segurament pro PP), ha decidit querellar-se contra Mas, Ortega i Ridao.

I algú es preguntarà: I la resta de càrrecs? I els diputats del Parlament? –què són els que van aprovar fer la primera consulta-  

De moment, els d’ICV-EUA, ja s’han autoinculpat i, amb tota seguretat, s’iniciaran recollides de signatures entre la ciutadania per a fer el mateix, encara que l’experiència em diu que la campanya no tindrà cap efecte. També s’ha aconseguit que els socialistes catalans critiquin la forma de fer i que qui fora president de la Generalitat, José Montilla recolzi a Mas.

No vull pensar si finalment s’acaba dictant una sentència contraria a Mas i la resta. El recolzament al govern per part del poble català pot arribar a ser monumental. Fins i tot aquells que hem estat criticant a Mas i CDC, en un cas extrem, podem posar-nos al seu costat.

Uns dies abans del 9-N es volia evitar com fos el xoc de trens... Després d’aquell dia, tot fa pensar que el xoc de trens serà inevitable, encara que un dels trens s’haurà reforçat amb diversos vagons més representant el poble.

La historia ens explica que ni Alexandre el gran va poder desfer el nus gordià i que el va acabar tallant amb la seva espasa. Qui serà el nostre particular Alexandre el Gran? Des del meu punt de vista només hi veig una solució: eleccions quan abans millor per a canviar els protagonistes actuals.

LA DOBLE CONVERSIÓ DE CONVERGÈNCIA

Si alguna qualitat tenen els convergents és que aprenen dels seus errors. Segurament és simple façana j que internament, la seva forma de pensar segueix inalterable. I tot en pro d’un únic objectiu: el poder. (com ja he explicat moltes vegades)

Per tal d’aconseguir els seus propòsits, el convergents estan disposats a tot (o quasi tot) i s’adapten con ningú a les noves circumstàncies.

Per què CiU va perdre el govern de la Generalitat l’any 2003? Una de les causes, no sé si la principal, però sí que molt importat, va ser el càstig de la ciutadania pel suport al Pla Hidrològic Nacional. Amb l’arribada al poder del PP, Pujol va donar suport al govern d’Aznar que no tenia majoria absoluta. Aznar va tornar a guanyar però aquest segon cop per majoria absoluta i, per tant, no necessitava per a res el suport de Pujol.

En canvi, el govern català si que necessitava continuar mantenint bones relacions amb el de Madrid, ja que d’allí depenia (i depèn), en bona part, el bon funcionament de l’administració catalana.  

Durant aquest anys Pujol havia de buscar aliats i va dissenyar dues estratègies. La primera pactar amb el PP català per assegurar-se la governabilitat de la Generalitat, la qual cosa l’obligava a fer concessions als populars. I la segona buscar la complicitat de barons nacionals del PP. L’aspiració dels valencians per a portar l’aigua de l’Ebre cap al Llevant, li va servir a Pujol per aliar-se amb Zaplana per a bescanviar l’aigua (i el futur del territori) per altres beneficis (sense concretar) que s’acabarien concedint des del govern central.

La defensa del PHN va erosionar el govern de CiU com mai havia passat abans. Per aquest motiu, les eleccions autonòmiques de 2003, tot i guanyar-les la formació nacionalista, va fer que la suma del PSC, ICV-EUA i ERC estiguessin en condicions de pactar per guanyar la Generalitat després de 23 anys de governs convergents.

Durant els darrers anys, com per art de màgia, els convergents es manifesten al costat dels membres històrics de la Plataforma i fins i tot comparteixen protagonisme, com per exemple quan es va inaugurar la rotonda dels nusos a Tortosa.

Una cosa semblant ha passat amb l’independentisme. Aquesta ideologia era incompatible amb la seva forma de pensar. Però després de la manifestació de la Diada de 2012, per causes que es desconeixen, Mas va abraçar la fe independentista. També Pujol va declarar haver-ho estat sempre i, a partir d’aquí, els càrrecs i una gran majoria d’afiliats i simpatitzants van abraçar la fe de moda.

2 conversions en pocs anys: 2 solucions per a mirar de mantenir el poder.

Us vaig a explicar una anècdota. Fa anys (potser 15), quan arribaven les festes Majors d’Amposta, una joveneta penjava del seu balcó una estelada. Vivia a l’edifici conegut com Unión y futuro, allà on hi havia el club Sant Jordi de Caixa de Catalunya i ara hi ha un local social municipal. La xiqueta havia nascut al si d’una família convergent i el seu oncle era (i és) un referent a Amposta. Després d’uns anys, l’estelada va desaparèixer del seu balcó.

Una anècdota més (va que avui estic generós) Dissabte passat vaig trobar-me amb un regidor de l’equip de govern d’Amposta. Igual m’ho va aparèixer a mi, però quan ens varem saludar no ho va fer amb l’efusivitat que ho feia abans.

Motiu? Us ho deixo a la vostra imaginació. Segur que no us costarà gaire endevinar-ho.      

EL REPTE DE CADA DIA

A tots aquells que donem la nostra opinió cada dia, ens trobem davant d’una difícil repte: el de la caducitat de les notícies.

En el meu cas, tinc un compromís personal (no he firmat ni cap contracte ni declaració) de publicar diàriament alguna cosa, quasi sempre en format d’article, encara que sovint les pretensions inicials queden força reduïdes.

Existeixen temes que no perden interès encara que puguin passar algunes setmanes, en canvi, n’hi ha d’altres que poden ser tan canviants com el temps.

La prova la tenim ara mateix amb el procés sobiranista. De fet, mesos enrere, els amors i desamors entre CDC i ERC canviaven quasi a diari. Tant que era difícil saber si en aquell precís moment eren amics o estaven divorciats.    

Para mi que sóc un animal polític, els vaivens de Mas no em venen de nou. Des de que Mas va ser escollit per Pujol per a dirigir el  destí de Convergència, sempre ha tingut el mateix objectiu: ser-ne el President de la Generalitat. Encara que per això hagi hagut de fer pactes contranatura (com Pujol) o marejar la perdiu (con Pujol) o trencar unilateralment la unitat del bloc sobiranista canviant el format de la consulta del 9-N.

A hores d’ara, Mas, sap millor que ningú que el seu càrrec té data de caducitat. Encara que es tracti d’una data incerta i que, en principi, només ell sap quan de temps durarà l’angoixa.

L’any 2012, després de la Diada, va convocar eleccions anticipades quan encara no portava un any de legislatura. Un any abans Mas havia pactat el seu nomenament amb el PP, tot i que l’any 2003 havia acudit al notari per a que donés fe que ell mai hi pactaria.

Però els aires sobiranistes sorgits d’aquella diada el van portar a pensar que si trencava amb el PP i pujava al carro de l’independentisme, guanyaria les eleccions amb una majoria molt més àmplia que l’any anterior. Si la jugada li hagués sortit bé, Mas al front del seu partit, haurien estat enredant la troca els 4 anys següents i si un cop de sort hagués fet que l’economia millorés sensiblement, ho hauria presentant com una fita assolida que li hagués permès optar per una nova reelecció. En definitiva, el que pretenia Mas era guanyar temps, com ara, que l’única cosa que mira és seguir al càrrec mentre li permeti la legalitat. Per tant, a hores d’ara, no descarto que, finalment, acabi pactant amb el PSC si això li garanteix l’estabilitat necessària que li permeti acabar la legislatura l’any 2016.

Dilluns es va produir una situació del tot surrealista. Pel matí, Quico Homs, reinterpretant unes paraules dels líders de les CUP a la seva conveniència. Sembla ser que les CUP van dir que estaven a favor de la consulta del 9-N, però que després ja es veuria (està clar entre les dues formacions no hi ha cap punt de coincidència més enllà de la pròpia consulta)

Hores més tar, des de les CUP es desmentia amb rotunditat les afirmacions d’Homs. És lògic que la CUP no tornaria a donar suport al govern (únicament en aquest punt, remarco) si no ho feien les altres dues formacions que conformaven el bloc unitari (ERC i ICV-EUA)

Ahir el moviment d’escac el van fer les altres formacions que miren com es pot salvar (amb el suport de l’ANC i Òmnium –representants de la societat civil-) la consulta del 9-N.

Fins i tot s’estava parlant que si Mas no s’avé a avançar eleccions, no li quedarà un altra opció al govern que prorrogar els pressupostos ja que ERC (el soci preferent de CiU en aquesta legislatura) no els hi pensa donar suport.

Així, ràpidament, se’m acut una cosa. Si es prorroguen els pressupostos del 2014 per al 2015, la promesa electoralista de CiU de retornar la paga extraordinària als seus treballadors, no es complirà.

Bé, com us he dit al principi, tot això pot canviar en qualsevol moment. El President pot fer un moviment imprevisible que li torni a donar una situació una situació d’avantatge amb l’únic propòsit de guanyar temps. No ho dubteu.          

I TU, QUÈ N’ESPERES DEL 25 DE MAIG?

Em dóna la sensació que els partits polítics esperen molt més de les eleccions europees del 25 de maig que no els ciutadans. Uns ciutadans cansats d’escoltar sempre les mateixes coses però que al final, un cop més, s’acabaran emportant una gran desil·lusió. I sinó, temps al temps.

El PP vol guanyar les eleccions perquè de fer-ho, seria interpretat com un aval a les seves polítiques d’austeritat, de retallades, de pujades d’impostos i fins i tot de corrupció. Fins i tot seria un girar pàgina als casos de corrupció que l’han esquitxat durant les darreres èpoques.

El PSOE en canvi, en el cas de que aconseguís una victòria electoral ho consideraria com l’inici de la recuperació i podria posar la mirada cap a l’horitzó de les properes eleccions generals que afrontaria a molta més confiança. De no guanyar, cal imaginar que precipitaria els esdeveniments amb una hipotètica caiguda de Rubalcaba. En el cas del PSC passaria si fa o no fa el mateix i, segurament, s’aniria cap a un congrés extraordinari que posaria en qüestió el lideratge de Pere Navarro.

Per a CiU aquestes eleccions som con tots: han de guanyar sí o sí. Com si els hi anés la vida. Només un detall. A Amposta ja han fet el primer acte electoral quan la resta encara no deuen ni de tenir ni el dia confirmat. Demanen el vot advertint a la ciutadania que si no es va a votar, que pensarà Europa sobre la consulta anunciada per al 9-N.

Si fa o no fa ERC diu el mateix que els seus socis de govern amb qui van agafats de la ma, sobre tot en el llarg camí cap a la consulta i després qui sap...

Els d’EU-ICV-EUA, es donaran per satisfets poder esgarrapar algun escó més i seguir sent la veu discrepant i sensibilitzada dintre d’un Parlament europeu controlat pels grans grups: Els Populars Europeus, els Socialistes i els Liberals-Demòcrates.  

Però la ciutadania està més que decebuda. La majoria es pregunten per a què serveix el Parlament Europeu si després són els estats els que imposen les seves polítiques i en molt contades ocasions Europa fa valer el seu punt de vista. També li reprotxaran la gestió de la crisi sobre tot en aquells països on es va accentuar més, com Irlanda, Grècia i Portugal.

Els espanyolets ens preguntem perquè es va rescatar una banca i no a les famílies més necessitades. ¿I per què s’està perjudicant (i encara diria més: incomplint una Constitució que tan defensen i anteposen sempre que poden) a les famílies que no poden pagar les hipoteques i deixen que se’ls desnoni, tot deixant xiquets, vells i malalts al carrer, tot i l’advertència d’Europa?

I què penso jo? Suposo que s’entén amb l’argumentació anterior. Aquest any marxarem uns dies de viatge i el 25 no estarem a Amposta, la qual cosa farà que votéssim per coreu. Però si voleu que us digui una cosa, de fet em dona pràcticament igual votar com no fer-ho. Total...    

L’ÚNIC CAMÍ?

Les dues forces polítiques que van sortir guanyadores de les eleccions el passat 25-N van elaborar un document que pretenien presentar al Parlament de Catalunya com a proposta de resolució.

Tantes i tantes crítiques els han plogut (fins i tot des de dintre de casa seva) que han hagut de rectificar. En aquest cas no sé si és correcte dir que rectificar és de savis, ja que, per gust no ho han fet.

La proposta de resolució era de màxims, es a dir, era tota una declaració d’intencions de cara a l’obtenció de l’estat propi. Fins i tot hi va haver que ho va entendre como una proclamació de independència.

Com he dit, una de els veus crítiques va sortir del si de la federació nacionalista. Duran i Lleida, el President del Comitè de Govern d’Unió va posar el crit al cel i va demanar que, el document, tingues un suport molt més ampli de les diferents forces polítiques que integren el Parlament.

Autodescartades les dues formacions més espanyolistes (PPC i C’s), amb la resta de formacions, inclosos a priori els socialistes, es podria mirar d’arribar a un principi d’acord.

Molt possiblement, amb qui sigui més fàcil arribar a un pacte és amb ICV-EUA, però sobre tot, amb les CUP que, durant el debat d’envestidura de Mas ja van dir que ma estesa en referència a la consulta sobiranista prèvia, si fos el cas, a la proclamació d’independència.

Diuen els qui han elaborat el document, com excusa de la situació creada, que només es tractava d’un document de treball. Si era així, potser millor haver-ho dit des d’un principi, perquè sinó fa sospitar tot el contrari. De totes formes, sembla que, finalment, han accedit a eliminar qualsevol esment a la independència o l’estat propi.  

És del tot cert que quan es redacta un document de treball, després es poden presentar esmenes de tot tipus que, poder ser aprovades o rebutjades, segons el seu redactat o intencionalitat. De totes formes m’agradaria incidir en una cosa que vaig escoltar ahir pel matí al programa de Manel Fuentes a Catalunya Ràdio. Sembla ser que el redactat del document deixava molt que desitjar i el van qualificar de primer ce carrera. Imagino que durant la carrera, els universitaris, deuen millorar moltíssim la redacció.

Com a ciutadà que m’he postulat reiterades vegades a favor de la independència de Catalunya, en nego a caminar de la ma de CiU. Mai me’n he refiat d’una federació que s’autoproclama catalanista i ara, fins i tot independentista, i que només es mou per interessos partidistes per a mantenir el seu estatus de control absolut sobre Catalunya.

Hi ha d’haver un altre camí. La consulta només ha de ser el principi i, a partir d’aquí, si la voluntat dels catalans és majoritària cap a l’estat propi, s’hauria d’anar tots junts, sense cap mena d’imposicions i discriminacions.

El projecte el portem a terme tot junts o es quedarà en això, en un projecte.