NO SÓN NOMÉS 10 o 15 CASOS AÏLLATS (Rajoy dixit)

De Vergara a eldiario.es. 

Després de veure el que s’està veient al PP, crec que puc dir allò de qui n’estigui lliure de pecat que titi la primera pedra... (dintre del PP, es clar)

A aquestes alçades me sembla difícil (que no impossible) que encara hi puguin haver votats populars que estarien disposats a posar la ma al foc per qualsevol dels seus dirigents... Per qualsevol.

Tot i que n’hi ha que sembla que encara estan lliures de tota sospita, l’evidència ens diu que tal vegada només sigui qüestió de temps. Cristina Cifuentes i Pablo Casado havien de ser la regeneració del PP. O al menys això és el que pretenia fer-nos creure el Partit de Rajoy & Ca que, segons sembla, segons se diu, és més una organització criminal que no un partit polític.

I aquí els tenim. Governant Espanya i el que te rondaré morena gràcies al PNV que en un primer moment van supeditar el vot als Pressupostos Generals de l’Estat a l’increment de les pensions i a la derogació de l’article 155 a Catalunya.   

Com sabeu fa uns dies la Guardia Civil (i després criticarem al benemérito cuerpo) va detenir a València el totpoderós expresident de la Cheneralitat i exministre de Treball Eduardo Zaplana (conegut també com Sabata Plana)

Tot i que és fals que Zaplana digués alguna vegada que estava en polític per a enriquir-se, la veritat és que va dir una frase molt semblant mentre parlava amb el seu amic Salvador Palop (Boro per als amics): Me tinc que fer ric perquè estic arruïnat... Zaplana va ser l’artífex del domini absolut del PP al País Valencià.

La història és la que és i no se pot canviar... Se pot tergiversar o interpretar-se segons li convingui a una determinada part. Però no canviar.

¿Què hauria passat si la regidora socialista de l’Ajuntament de Benidorm Maruja Sánchez no hagués facilitat la moció decensura que va acabar amb la investidura de Zaplana com alcalde de Benidorm?

¿Sé va inspirar Esperanza Aguirre en aquest cas quan va donar el cop de ma contra la investidura de Rafael Simancas? No ho sé, però la veritat és que tots dos casos tenen certs paral·lelismes sent el més important de tots l’inici de les etapes de govern del PP tant a València com a Madrid, els dos grans feus del PP.    

La casualitat ha volgut que mentre escrivia el comentari d’avui s’hagi conegut la sentència sobre el cas Gürtel: 51 anys per a Correa, 33 per a Bárcenas... López Viejo, 31, Jusús Sepúlveda (exmarit d’Ana Mato), 14. Però ni estan tots els que són ni són tots els que estan... De fet el jutge del cas Ángel Hurtado proposa l’absolució del PP i de 4 acusats.

Tot i que el Gürtel va ser el primer dels grans casos que han afectat el PP en les dues darreres dècades, no és ni de bon tros l’únic. La llista se faria pràcticament inacabable, però recordem només alguns dels principals: Andrax, Auditorio, Baltar, Brugal, Fabra, Cooperació, Imelsa, Lezo, Palma Arena, Púnica, RTVV, etc., etc., etc.

No Sr. M. Rajoy, no. La corrupció dintre del PP no és cosa de 10 o 15 casos aïllats. És cosa de grans trames corruptes que afecten a famílies senceres, a grups d’amics i coneguts. És una corrupció generalitzada en tota regla.

Per acabar només recordar el que s’ha dit aquests dies després de la detenció de Zaplana: 12 dels 14 ministres d’Aznar delgovern de 2012 han hagut de comparèixer davant la Justícia o han cobrar comissions il·legals (papers de Bárcenas)

Algú encara té dubtes?   

ELS MALEÏTS FILLS DEL PP

Del ‘Aguanta Luis sé fuerte’ de Rajoy, s’ha passat a donar-li a Luis Bárcenas totes les culpes hagudes i per haver del que li està passant al PP per part de tots els seus dirigents.

Bárcenas és un maleït, un proscrit, un infectat... És el fill que cap mare de bé i de missa diària hauria volgut tenir. El que va enganyar i robar al pobre PP. El que va evadir diners a Suïssa a l’esquena del seu partit. D’un partit que havia confiat en ell fins el punt de fer-lo tresorer i fins i tot senador. Com els va poder trair de la forma que ho va fer?

Cansat de no trobar a la televisió cap programa que me satisfaci plenament, vaig saltant pel dial buscant el programa menys dolent. Dimecres vaig veure el Intermedio, un programa que solia mirar diàriament però que ho vaig deixar de fer en veure que no es tractava en rigor el tema català.

Segons el Gran Wyoming l’estratègia de defensa dels populars es basa en tres punts (dos de reals i l’altre sarcàstic) Els reals són:

1.        Donar-li tota la culpa a L’extresorer Luis Bárcenas.

2.        Presentar el PP com la víctima, no com el botxí. Un exemple és que de tots els jutges que han tingut les diferents causes, cap ha estat del grat del partit i això que la majoria dels magistrats pertanyen a la conservadora associació Francisco de Vitoria. Quina mala sort!

3.        Com us he dit, aquesta és sarcàstica. Van treure a la Maridolo de Cospedal explicant la situació que viu el PP a 13Tv, la poc catòlica televisió de l’Església. Recordeu quan va explicar el comiat en diferit del propi Bárcenas? Sí? Ho va explicar amb el mateix estil o sigui, no sé li va entendre pràcticament res. Així que Wyoming va dir que la tercera era treure a la Maridolo a explicar-ho per a què ningú entengués el que passa.

Sabeu el jutge Pedraz a condemnat el PP a pagar 1.200 milions per fer front a la fiança de responsabilitat civil per lucrar-se de les trames que afecten a una gran part dels seus dirigents: Gürtel, Taula, Palma Arena, Púnica, Brugal i un bon grapat més. I quan tots els partits estan preocupats de com pagaran la propera campanya electoral, va el PP i els paga al comptat rabiós (tal i com es deia quan estudiava comptabilitat)  

És evident que el PP està posant tots els pals a les rodes de la justícia que torba pel camí. Quants més casos de corrupció li surten, més pals han de posar. Van començar destruint els discs durs dels ordinadors de Barcénas per mirar d’eliminar qualsevol prova que els relacionés amb la caixa B del partit. També van negar que els apunts manuscrits de l’extresorer fossin el que aparentaven ser: els pagaments que feia Bárcenas a la majoria dels càrrecs i dirigents del partit.

Només quan se’n van adonar que aquesta tàctica servia per a ben poc, van decidir canviar pels dos primers punts esmentats amb anterioritat. I de moment sembla que funciona perquè, tot i la que els hi està caient a sobre, una gran part dels votats d’aquest país encara confien amb els populars a qui donaran suport el proper 26-J.

Què pot passar si un dia a Bárcenas se li unflen els morros de tanta culpabilitat com sé li vol endossar i explica tot el que sap?

Aquest potser el següent capítol de un llarg serial.  

EL CAS PALAU DE LA MÚSICA, EL “BÁRCENAS” DE CONVERGÈNCIA

www.vizcarra.info

Arturo Mas està segut sobre una gran bomba de rellotgeria. Després de la seva intervenció al Parlament de Catalunya del passat dimecres, dedueixo que està esperant que un jutge “amic” sigui l’encarregat de la vista del cas de presumpte finançament irregular del seu partit i que, finalment pugui donar-lo per tancat de la forma més benèvola possible.

Abans de donar explicacions al Parlament va aconsellar Rajoy que donés la cara i les explicacions oportunes sobre el cas Bárcenas que, com tots sabem afecta a la línia de flotació del PP.  

Entre l’actitud de Rajoy i la de Mas, realment hi ha molt poca diferència. El primer s’amaga tot el que pot, no vol acudir al Congrés, manipula les poques rodes de premsa que dóna per a evitar preguntes compromeses  i fa que siguin els seus companys de partit els que s’encarreguin de desmentir-ho tot o minimitzar al màxim el que va sortit. Mas, en canvi,si que acudeix al Parlament, però també ho nega tot i interpreta les decisions judicials a la seva manera per a no haver d’acceptar els fets. Està clar que si tots dos acceptessin que coneixien el que estava passant als seus respectius partits, haurien de dimitir immediatament. En canvi, admetre que alguna cosa passava, però que la culpa és dels altres, mai seva, des el meu punt de vista només demostraria un intent de salvar la pell. Però ja sé sap que es pot pecar per acció o per omissió i, en tots dos casos n’ets culpable.

En la seva defensa, Mas al·lega que no hi ha imputats més enllà de Daniel Osàcar l’extresorer convergent (curiosament el mateix càrrec que tenia Bárcenas al PP) També diu que el Palau de la Música eximeix CDC de tota responsabilitat. En canvi, sobre el dictamen del jutge instructor del cas, diu que no hi ha proves concloents. És veure el cas sempre amb el mateix filtre i sempre allò que més t’interessa. Lamentable!

El passat dimecres vaig veure part de la tertúlia de Josep Cuní a 8TV. Entre els presents Arcadi Calzada que ha ocupat diversos càrrecs públics des de les files convergents; entre els quals, diputat al Parlament i president de Caixa Girona, actualment integrada a la Caixa. També ha estat imputat en diversos casos; per tant, no és precisament un exemple d’honestedat i tampoc la persona més apropiada per a defensar els interessos convergents en un debat d’aquest índole.

Però a la taula hi havia una veu crítica (fins i tot molt crítica) contra Convergència i que, cada cop que intervenia, comparava el cas Palau de la Música el Bárcenas del PP, tal i com  he fet jo sovint. Una cosa tan clara com aquesta només no la veu aquell que té interessos cap a alguna de les parts.

A casa ens preguntàvem qui era aquella persona, ja que com no solem seguir la tertúlia de 8TV, no el coneixíem. Però afortunadament Internet sol donar-nos molta llums on abans només hi havia ombres. El contertulià en qüestió era Joan Carles Girauta que sembla que, a part d’escriptor també és advocat.

Girauta trobava inversemblant que algunes entitats financeres havien negat al jutge informació relativa sobre qui havia retirat fons de determinats números de compte. Mentre, Calzada li reiterava el que havia dit hores abans Mas: el jutge instructor no tenia proves. La rèplica de Girauta no es va fer esperar:  cap jutge instructor dóna per acabat un procediment culpant a algú (en aquest cas Convergència) sense proves.

I torno al principi. Mas vol guanyar temps i espera que els hi toqui en sort un jutge afí (com el dels vestits de Camps) i se’n pugui anar tranquil·lament de rositas, tal com li va passar a Jordi Pujol en el cas Banca Catalana.