EL QUE HAURIA POGUT SER L’ÚLTIM ACUDIT DE FERRERES AL PERIÓDICO

Us seré franc. Des de que estic jubilat hi ha dies que no sé a quin dia estic exactament. Tinc més clar el dia de la setmana (dilluns, dimarts...), però no tinc clar el dia del mes.

Dimarts me va passar. Quan vaig veure l’acudit de Ferreres vaig creure (erròniament) que era 28 i, per tant era l’últim que publicava al Periódico després de que anunciés el seu acomiadament el passat dia 5 de febrer. En adonar-me’n de l’errada, vaig intentar arreglar el text com vaig poder.

Per a la meva sorpresa, ahir dia 28 de febrer, el Periódico no va publicar l’acudit de Ferreres, el que hauria segut, aquesta vegada sí, l’últim de la seva dilatada i exitosa etapa al Periódico. Després me’n vaig assabentar que la redacció del rotatiu havia decidit no publicar-lo i, per tant, l’havia censurat.

Més tard, el que suposadament hauria estat l’últim, me va arribar per Whatsapp i, encara que no us ho cregueu, no me va resultar desconegut.

Quan se va saber que el Periódico feia fora a Ferreres, el magazín de TV3 Tot es mou, el va entrevistar en directe mentre dibuixava al seu estudi. Fugaçment va aparèixer un acudit sobre la seva situació. Crec que era el que me va arribar ahir.

O sigui, Ferreres, a cop calent, va dibuixar el que seria el seu últim acudit i se’l va reservar per acomiadar-se dels seus lectors, però sobre tot fer entendre a la redacció del Periódico l'enorme injustícia que sé li estava fent.

Els que t’hem seguit tants i tants anys, té trobarem a faltar. Fins la propera mestre! 

CENSURA DIGITAL

La passada setmana me va passar un cas curiós. Curiós perquè personalment no m’havia passat mai, tot i que tenia constància de que coses així podien passar.

Va ser quan vaig voler penjar el meu comentari diari a Facebook. No me’l deixava penjar en lloc: Ni al mur general, ni al meu propi, ni al de cap grup... Cada vegada me sortia una parrafada en anglès que quan ho llegies pensaves allò de: Ta Mare... (Per si de cas...) Al final la vaig posar al traductor de Google i me dia alguna cosa així com HTML no vàlid, prova més tard... Però més tard, res de res... Ni des del meu ordinador de sobre taula ni del meu mòbil... Me vaig començar a mosquejar... Al final vaig haver d’esborrar l’entrada al blog i la vaig tornar a penjar canviant el títol. Llavors sí, a la primera... Cap problema!

Quin títol havia posat? Les clavegueres de l’Estat. Sembla ser que als Sr. Facebook no li agrada que es parli de clavegueres de l’Estat... Igual és que està en nòmina de Gènova...  

Quin títol li vaig acabar posat: Els tripijocs de l’Estat. El mot tripijoc sembla que no és tan malsonant.

Vull aclarir que el contingut era exactament el mateix, no li vaig canviar cap paraula, cap punt, cap coma... Ni tant sols l’acudit de José Luis Mora que vaig escollir per il·lustra-ho i que tenia la mateixa temàtica.

A la meva dona també van estar a punt de censurar-la. Pel 8 de març, ja sabeu, el dia de la dona treballadora, es va ficar com a foto de perfil una vulva mol artística. Per a res eròtica. Només veure-la li va agradar i va pensar que era un bon moment per a reivindicar el poder del feminisme i que millor símbol per a fer-ho que el que millor representa a les dones: una vulva.

Només penjar la foto, el Sr. Facebook li va enviar un missatge preguntant-li si havia penjat una imatge amb contingut pornogràfic. Va respondre que no (d’alguna manera responent allò es feia responsable d’haver-ho penjat) i ja no va tenir cap problema. Aquella imatge la va mantenir com a perfil durant alguns dies.

Me sembla inaudit que al segle XXI encara posin barreres a la llibertat d’expressió. Tant en un cas com a l’altre ho trobo senzillament desproporcionat. Puc arribar a entendre que a països amb règims dictatorials es veten segons quins continguts perquè poden ser susceptibles d’influir amb el pensament dels súbdits. O als Estats Units on hi ha una societat molt puritana...

Però en aquest país que la llibertat d’expressió és un dret constitucional, aquest tipus de coses no haurien de passar. Però ja sabem que passen i, desgraciadament més del que caldria.

Amb el règim de Franco hi ha via censura prèvia. Ara pràcticament no n’hi ha (bé, si Facebook), però cuita amb el que dius! Ja saps, si expliques un acudit sobre polítics del passat o sobre símbols catòlics pots acabar als jutjats.          

CENSURA PERIODÍSTICA?

Divendres de la passada setmana vaig enviar una carta a diversos mitjans de comunicació. Dilluns me la va publicar íntegra Diari de Tarragona que, a més, la va qualificar com a carta del dia.

No ha estat fins avui dimecres que ha estat publicada per l’edició digital de la Vanguardia (en un altre temps Española i avui al servei de CDC) i també pel Periódico de Catalunya.

Em sobta que en tots dos casos hagin omès la part final, la que precisament podria ser més polèmica. Potser abans de retallar-la m'ho haurien pogut demanar parer, no? 

Us torno a reproduir la carta tal i com la vaig enviar:

PREPARATS!

Segur què coneixeu l’eslògan. Preparats per fer una Catalunya millor és una campanya institucional de la Generalitat que va començar els passat 25 de maig i que està sortint pels diversos mitjans de comunicació. L’anunci acaba amb un repte: fem-ho!

Però, preparats per a què? No es diu en claredat, però entenc que preparats per afrontar els nous desafiaments que ens ha de deparar el futur (digueu-li, si us complau fer-ho, independència)

Està clar que la campanya comporta una despesa que surt, com sempre, dels impostos que paguem la majoria dels ciutadans. No sé en quina quantia, però trobo que seria millor destinar-los per a fer coses molt més útils per als ciutadans del nostre país.

Però el més inversemblant sobre aquest tema és el que em va explicar l’altre dia el director d’una escola:

-El govern ens obliga a posar el lema a tots els escrits del centre.

Els qui com jo ja teniu una edat, segur que recordareu les consignes que escrivia el mestre a la pissarra quan érem petits... Semblant!

La part censurada és a partir de quan parlo del que em va explicar el director d’una escola.  

Efectivament, el passat dimecres em vaig trobar a l’estació de Sants de Barcelona a un conegut, director d’una escola d’Amposta. Com jo és un animal polític i, segurament, situat una mica més a l’esquerra que jo. Per la seva procedència i conviccions no crec que sigui independentista i segur que no és convergent. Per tant, és del tot lògic que mostri la seva disconformitat per l’ordre que va rebre des de la cúpula del departament per la qual s’obligava al centre a posar l’eslògan en qüestió.

Tinc clar que comparar el fet amb altres que considero semblants als que passaven a l’escola franquista pot ferir alguna sensibilitat i em sé pot qüestionar per això. Però no em sembla lògic que a un país que aspira a ser model de democràcia s’exigeixi a posar uns textos polítics que res tenen que veure amb l’educació.

Per cert, la campanya va ser presentada pel Secretari de Comunicació Josep Martí que, per aquells que no ho sàpiguen és de l’Ametlla de Mar. Aquest senyor és el que va venir l’any passat a Amposta a lliurar a la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta el premi Amposta que ens van atorgar els mitjans de comunicació locals.

En aquell temps jo era el president i vaig assistir a l’acte amb la camisa blau delta que portem a les actuacions i a d’altres actes (molt pocs) als que s’assisteix representant a la colla castellera.

En arribar a la plaça de la Vila, vaig apropar-me a l’alcalde per a saludar-lo i, aquest em va presentar al citat Secretari de Comunicació. Com que era hivern, anava cobert per roba d’abric per la qual cosa no es veia la camisa.

-Quin color porteu –em va preguntar-

-Blau...

-Com la Falange? –em va respondre Martí-

-Nosaltres li diem blau delta.  

No em direu que el comentari no va ser totalment desafortunat.  

Diari de Tarragona.

El Periódico (només surt a l'edició digital en castellà)  

La Vanguardia. 

LA REVISTA AMPOSTA EM TORNA A SILENCIAR

Qui hagi seguit la meva trajectòria, sap que fa uns anys publicava moltes més cartes al director dels diferents diaris que no en els darrers anys. Aquest fet té un motiu principal: la col·laboració amb diferents revistes digitals.

Ja fa més de 6 anys que vaig començar a meva col·laborar amb Vinaròs News. Un dia, una amic li va fer arribar els darrers escrits que havia fet a Emili Fonollosa, el seu director i em va proposar que li fes una columna quinzenal. Ja en porto més de 150 de publicades. Si un dia les adjuntés totes, ja em donaria per a un llibre.

Posteriorment, a principis de 2012, Jesús Garcia Moreno em va proposar escriure para Pulso Digital. Després d’uns principis una mica irregulars, finalment es va refundar la revista i es va demanar més compromís als col·laboradors i també se’n van buscar de nous, com per exemple Cristòfol Miró de Tortosa especialista en temes d’història. No sabria dir quants articles he publicat, però calculeu-ne una mitjana de 3 al mes.

I a part d’aquestes revistes que podeu llegir per Internet, també envio escrits a la Ventana de la Agencia, una publicació interna de l’Agència Tributària. Normalment hi publico rutes turístiques del nostre territori i, darrerament, entrevistes a diversos amics com ara el escriptor Jesús Ávila Granados, el ceramista Joan Panisello, el també escriptor Andreu Carranza o al Regidor de Cultura de Tortosa i amic Joaquín del Pino entre d’altres. Després també les publico a les altres dues revistes digitals i al meu blog, la Via Augusta.

Però de tant en tant, encara envio alguna missiva als diaris i, encara més de tant en tant, a la Revista Amposta. El darrer escrit que em van publicar a la RA va ser al número del mes de novembre (és mensual) a propòsit del bateig de la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta. També el mes de novembre vaig enviar una carta oberta al nou cap de la policia local Xavier Saragossa desitjant-li bona sort en la seva nova tasca i advertint-lo de la feina que hauria de fer per la situació en que es troba Amposta, sobre tot en tres temes concrets: circulació, brutícia i degradació al carrer i incivisme (la darrera mostra la vaig veure dijous o millor dit no la vaig veure, ja que de davant de la biblioteca comarcal Sebastià Juan i Arbó hi faltava el bust que va ser arrancat per no sé sap qui...)  

Quan el vaig enviar el número de desembre ja estava maquetat, ja que el de novembre es va publicar a finals de mes i tot seguit va sortir el de desembre, ja que corria pressa per anunciar Fira Amposta.

A finals de gener (la passada setmana) va sortir el número corresponent al mes en curs i, tampoc me’l van publicar.

Motius? Els desconec, però me’ls penso... (digueu-me malpensat però trobo que dir públicament que Amposta està feta un desastre pot perjudicar la salut mental d'aquells que voten a CiU a les municipals) 
 

Per aquells que no el vareu llegir, si voleu, ho podeu fer aquí:http://laviaaugusta.blogspot.com.es/2013/12/carta-oberta-al-sr-xavier-saragossa-nou.html

EL DRET A LA INFORMACIÓ

Qui diu que al País Valencià les coses no estan canviant? I tant què canvien, però per a pitjor!!

Entre els diversos governs del PP (Zaplana i Camps) i la justícia espanyola més casposa, van aconseguir tancar els repetidors de TV3 que Acció Cultural del País Valencià (ACPV) tenia escampats al llar de la geografia llevantina.

Una vegada clausurat el darrer i quan tot semblava que no podia anar pitjor, va tancar Nou (fins el final Canal 9) i Ràdio 9, per culpa d’una mala gestió política.

Prova d’això és que la Justícia va atendre el recurs presentat pels comitès d’empresa sobre l’ERO que pretenien fer. Llavors, la decisió del govern de Carlos Fabra va ser salomònica: tancar la televisió i la ràdio públiques valencianes.

El més trist de tot és llavors tot eren laments. Aquells que durant anys els van estar lament el cul (perdoneu el barbarisme i l’expressió) es van convertir en els principals detractors d’una direcció política que, durant anys, s’havia dedicat a col·locar amiguets i donar contractes a empreses relacionades amb l’entramat de la Gürtel. Aquells que van estar anys donant la cara pel PP valencià es van convertir de la nit al dia en els seus principals enemics.

Però encara podia anar a pitjor... Ara, la Justícia Espanyola (què cada vegada té menys de Justícia i més d’Espanyola) ha fet tancar el repetidor de Catalunya Ràdio que, com els de televisió, propietat també d’ACPV.

Però com estem a l’era de la tecnologia, les barreres que els humans posen a la informació són més fàcils de salvar que només unes dècades enrere. Avui gràcies a les noves tecnologies i suports digitals, es pot veure la televisió i escoltar la ràdio des de la majoria de punts civilitzats del Planeta. Però igual com es rep el senyal, també es pot inhibir i això precisament és el que ara pretén fer el govern valencià, saltant-se a la torera el dret a la informació que tenen tots els ciutadans del món.

No sé el temps que li queda al govern del PP. Encara que les enquestes indiquen que ara mateix perdrien la majoria absoluta i que es podria formar un govern alternatiu dels altres partits, està per veure: l’enquesta definitiva és la que els ciutadans atorguen a les urnes.

Per tant, el PP està fent servir els mateixos cartutxos de sempre: la censura informativa. Gràcies a aquesta censura, la població valenciana no es va assabentar de la gravetat de l’accident del Metro de València de l’any 2007, de totes les trames corruptes que han escurat la tresoreria del País Valencià: Gürtel, Brugal, EMARSA, etc. Al temps que veien magnificats tots el esdeveniments que es van portar a terme, així com les grans inauguracions.

Ja ho deia el cap de propaganda del regim de Hitler (crec recordar): Qui controla la informació, controla el poder. I als segle XXI encara hi ha governs que segueixen usant la seva metodologia.

I el poble com borregos!

MANIPULACIÓ I AMENACES ALS MITJANS DE COMUNICACIÓ

Després dels darrers casos de manipulació i amenaces als mitjans de comunicació, he arribat a la conclusió que el sinyó ancalde d’Amposta és un aprenent al costat dels professionals del PP.

Coneguda era la manipulació informativa de Telemadrid i Canal. Segurament també recordareu TVE durant l’època de Aznar amb Saenz de Buruaga al front dels informatius i la sentència que va haver de llegir per manament judicial després del menys preu que van tenir quan van informar sobre la jornada de vaga general. Recordeu allò de ce, ce, o, o?  

Durant l’època socialista TVE va ser una de les millors valorades per la seva imparcialitat i rigor informatiu, però amb l’arribada de Rajoy va arribar el canvi... Per a mal.

Com s’estava desballestant Telemadird, els més fidels lacais del PP van passar a treballar a TVE. Així s’asseguraven la parcialitat informativa i l’adoctrinament. No fa gaires dies vaig donar-vos l’opinió sobre la programació de la pel·lícula el Cid, de rigorosa actualitat, no ja pel any en que es va rodar (1962) sinó per la seva temàtica d’unitat d’Espanya, un concepte que, al segle XII, no existia, però que a la pel·lícula es diu diverses vegades.

Segons llegia no fa gaires dies, la direcció de TVE, per a contrarestar la notícia del dia que parlava dels 22 milions que li van trobar a Suïssa a l’extresorer del PP Bércenas i que podia suposar un finançament il·lícit del PP, van decidir a darrera hora (per tant, no estava previst) canviar un dels temes de l’Informe semanal, i parlar dels casos de corrupció que han afectat al PSOE.

Com diu la Cospedal, que cada palo aguantes su vela. I jo encara diria una altra cosa: Qui estigui lliure de pecat, que llenci la primera pedra. Però la notícia informativa era el cas Bárcenas, dels casos de corrupció socialista ja se’n va parlar el seu dia i, per tant, no tocava.

Però si el cas és greu i, a sobre, és un atemptat contra la intel·ligència del telespectador, més greus són encara les amenaces que va rebre el programa de Tele 5 que dirigeix Jordi González.

Tele 5 és una cadena que, a casa, no mirem mai, però no per això deixo de reconèixer la gravetat dels fets. Què pretén el PP, una dictadura Informativa?

Per alleugerar una mica la vostra indignació, us deixo amb uns quants vídeos que, no dubto que us agradaran. Encara que no puc assegurar-vos que, després de veure’ls, el cabreig hagi pogut augmentar. 

Una pàgina interessant que us recomano: Cafeambllet.com

Gent que parla clar: 

Xavi Castillo (Pot de Plom) 

Mònica Oltra (Compromís) 

 

 

LA NOVA ETAPA DE LA REVISTA AMPOSTA: TORNA LA CENSURA?

Any nou etapa nova.  Tal i com ja es va anunciar en el darrer número, la Revista Amposta està preparant canvis per al 2012: serà a tot color, mensual i (com no!) s’apujarà de preu.
Però tots aquests canvis em semblen insignificants i superficials, més de forma que de fons. Fins i tot l’increment de preu que, sense cap dubte, ve donat pel color.
HI hauria d’altres mesures que prendre, però molt em temo que no serà així. Per exemple, i per higiene democràtica, caldria canviar el director (l’alcalde) per una persona molt més neutral i objectiva; hauria de ser molt més participativa i oberta, tant de cara les associacions, clubs, etc, com al ciutadà. Però sobre tot més plural i rigorosa. Ara (i perdoneu-me el qualificatiu) és n revista partidista, més pròpia del partit que governa la nostra ciutat amb majoria absoluta que d’una revista municipal editada per l’ajuntament.
Recordo que fa uns anys, crec que era la Vanguardia (o el Mundo), la va incloure dintre del grup de revistes més manipulades i controlades pel govern municipal. Aquesta informació, evidentment, no va agradar gens al llavors equip de govern (va ser la darrera legislatura del senador espanyol) i recordo que, especialment, a l’actual número 2 del grup CiU.

Aquell fet va produir que s’obrís una mica als grups polítics amb representació a l’ajuntament, però els que no hi estan segueixen en un total ostracisme i, qualsevol escrit que adrecin per a la seva publicació serà tractat com una carta al director. Això si és que l’acabin publicant. L’interès que pugui tenir l’escrit no serà motiu per a publicar-lo com articles d’opinió. Bé, al menys que hagi estat escrit per algun membre de la federació que governa la ciutat.

També em temo que la nova etapa tornarà a portar la censura a la Revista Amposta. A finals de novembre vaig enviar a la Revista Amposta un escrit (Carta al Sr. Mas, President de la Generalitat) i que també vaig enviar a diversos mitjans (segur que la majoria dels meus lectora la va llegir) des de llavors han sortit al carrer dos números i cap dels dos la va publicar. El primer, el que va sortir abans de fires, vaig pensar que potser no hi havia hagut temps; però el segon, si no la va portar, va ser perquè van haver de considerar que el seu contingut “podria ser perjudicial per a la ment dels ampostins” i millor no publicar-ho.
Feia 12 anys que no em censuraven una carta. Llavors el director era un altre, però sembla ser que les majories absolutes i el poder acaben afectant tothom.