Aquest escrit d’avui només té una finalitat:
posar al descobert les contradiccions del PDeCAT.
Com sabeu, les eleccions del 21-D van donar la
victòria a C’s, que, afortunadament, no podrà governar perquè la seva líder a
Catalunya Inés Arrimadas (amb el permís d’Albert Rivera) no té cap possibilitat
de sumar els suports necessaris per a ser investida, ja que la suma de Junts
per Catalunya (PDeCAT), ERC i les CUP tenen majoria independentista al
Parlament. De totes formes d’aquí fins el dia 17, que serà quan se constitueixi
el Parlament, ja que és la data escollida per Mariano Rajoy en aplicació de l’article
155 de la Constitució, encara queden molts de temes per a resoldre, sobre tot
qui acabarà sent el 131è president de la Generalitat, ja que Carles Puigdemont
que és el 130è ho té força difícil per a reeditar el càrrec, tot i la insistència
del PDeCAT.
Vull recordar-vos una vegada més (i ja ne van
unes quantes durant les darreres setmanes) que quan Mas va guanyar Maragall amb
escons (eleccions de 2003) va exigir que havia de ser ell per haver obtingut
els millors resultats el president de la Generalitat (hauria substituït el seu
mentor el Molt Poc Honorable Jordi Pujol)
Però Maragall va aconseguir atreure al voltant
de la seva figura a les formacions encapçalades per Carod-Rovira (ERC) i Joan
Saura (ICV) i d’aquest manera formar govern (Pacte del Tinell)
Uns anys més tard (gener de 2006), a la
Moncloa, hi va haver una reunió entre Rodríguez Zapatero (president del Govern
d’Espanya) i Mas (cap de l’oposició a Catalunya) En aquella reunió Mas va estar
d’acord en rebaixar les pretensions del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya
que va impulsar Maragall a canvi de que si CiU tornava a guanyar les eleccions,
els socialistes catalans no posessin impediments per a ser investit com a nou
president.
Tot i que Mas va guanyar clarament les
eleccions davant Montilla, el nou candidat socialista i tot i la pèrdua global d’escons
de les tres formacions que havien configurat el govern Tripartit, Montilla se
va desentendre de l’acord entre Zapatero i Mas i amb el suport un altre cop d’ERC
i ICV va aconseguir ser investit president de la Generalitat
És evident que un país el governa qui més
suport parlamentari aconsegueix i no qui guanya les eleccions. Només les
majories absolutes garanteixen al 100% la formació de govern. Per tant i molt
important, s’ha de saber pactar i per això cal ser generós amb les altres
formacions que té poden acabar donant el suport necessari.
És evident que l’Arrimadas no aconseguirà, afortunadament,
presidir ni tan sols el Parlament, ja que els pactes que hi haurà entre les 3
forces independentistes ho impediran. Ara bé, com a tot polític, l’Arrimadas té
tot el dret del món de reivindicar ocupar el càrrec per a la seva persona.
Ja sabeu que us dic sempre sobre les principals
qualitats que haurien de tenir els polítics (entre d’altres): honradesa i
coherència.
Tot i que Mas aquesta vegada no serà candidat
i que la llista del PDeCAT està molt renovada d’aquella que va encapçalar el
propi Mas l’any 2006, encara hi queden elements d’aquella època i farien ver en
fer un acte de contrició i recordar
aquells anys.
