PINTEN BASTOS!

Ens diuen que el Barça està passant per un moment econòmic molt difícil i ens ho hem de creure... Pinten bastos! Potser és de les poques coses que hem d’acceptar sense aturar-nos a pensar-hi ni que sigui uns pocs minuts. Però estic segur que ni Laporta diu tota la veritat ni Bertomeu tampoc i que tos dos ens amaguen coses que segurament no sabrem mai. La situació econòmica del Barça no és fruit d’un dia i estic convençut que han influït molts de factors i que de culpables n’hi ha més d’un: entre tots la van matar i ella sola es va morir. Fa temps que el futbol ha perdut l’essència esportiva que va tenir durant dècades per a convertir-se en un gran negoci. I quan això passa els clubs grans només tenen dues opcions per a continuar existint: o convertir-se en SAD per a què els accionistes aportin capital quan la situació econòmica ho requereixi o fomentar el futbol base a la recerca de nous talents que puguin arribar a ser útils per al primer equip o ser traspassats per a sanejar les arques de l’entitat. A can Barça parlar de reconvertir el club en una SAD sembla que és un tema tabú... Però potser algun dia s’haurà d’afrontar. La situació actual d’un club propietat dels socis és una idea romàntica però poc d’acord amb el temps que corren.

POLÍTICS EBRENCS ESCRIUEN AL PERIÓDICO

Josep Martí Blanch va ser secretari de comunicació de la Generalitat de Catalunya en temps d’Artur Mas. De les seves mans, l’any 2014, la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta va rebre el premi Amposta atorgat per la premsa local.

Quan ERC va entrar al Govern, Martí ne va sortir. Segurament per allò del repartiment de càrrecs. Evidentment no se poden duplicar càrrecs i ERC havia de tenir la seva quota.

Des de fa temps Martí és col·laborador habitual del Periódico de Catalunya i és un d’aquells polítics de l’antiga Convergència que no veu clar el tema del procés. No seria així si seguís ostentant un càrrec dintre de la Generalitat, però com que no ho fa, ara pot dir el que pensa sense interferències de cap tipus. De totes maneres no recordo que hagi escrit mai sobre temes que afecten directament al nostre territori. Potser perquè com viu i treballa a Barcelona, les Terres de l’Ebre li venen una mica apartades i no li interessen gaire.

Per a la meva sorpresa, el passat 22 de maig, un altre ebrenc treia el cap com a columnista al mateix rotatiu. En aquest cas se tractava de Ferran Bel, diputat al Congrés i exalcalde de Tortosa.

Ferran Bel si que és un home que defensa el procés. A diferència de Martí, Bel segueix en política i també forma part del Consell Executiu del PDeCAT i es clar, no pot sortir-se’n del guió marcat per Puigdemont (que ara per ara és qui remena les cireres al partir i satèl·lits) si vol repetir a les properes eleccions generals. Ferran Bel parla al seu article d’opinió sobre la remunicipalització dels serveix públics. Tot i no dir-ho de forma explícita, Bel és escèptic a que des del ajuntaments se gestionin els serveis públics que els hi són competents. A saber: subministrament d'aigua, pompes fúnebres, hospitals, neteja viària, recollida de la borssa, escoles bressos (Tortosa no ne té cap municipal), etc.

D’acceptar que els ajuntaments poden millorar sensiblement els serveis públics que gestionen directament, Bel aniria en contra de les polítiques neoliberals que practica el seu partit. Cal recordar també que Ferran Bel és economista i fins abans de dedicar-se a la polítics va exercir com a tal des del seu despatx professional i, per tant, té molt clares quines són les polítiques econòmiques que ell aplicaria. Això sí, pensant més amb els empresaris (sovint gent propera al seu partit) que no en els propis ciutadans als que se suposa ha de servir com a representant que n'és de tots ells des del càrrec que ocupa actualment.

No tinc ni idea si Ferran Bel seguirà o no com a columnista habitual del Periódico. Espero que no. Però de fer-ho, és evident que les opinions de polítics com Martí i Bel no són ni de bon tros representatives dels ciutadans de les Terres de l’Ebre.

El nostre territori (com la majoria dels territoris) és plural i per tant, quan sé li dona veu, també s’han de respectar les diferents formes de pensar per a que cadascú se pugui fer una opinió molt més formada de totes i cadascuna de les situacions que se puguin tractar. 

ENTRE ELS INDEPENDENTISTES I ELS QUE NO HO SÓN

L'Ebre, el riu que dóna nom al nostre territori. 

No us confongueu, no estic parlant del Comuns, tot i que també podria ser. Us estic parlant de les Terres de l’Ebre, una terra meravellosa que, entre moltes d’altres coses, en gran part és reserva de la Biosfera.

Aquí, com a tot arreu, hi ha gent independentista, gent que no ho és i gent equidistant (o més o menys equidistant, com ara jo) i el dia 21 (va que ja arriba!) majoritàriament (això espero) anirà a votar tot i que aquest cop sigui un dia laborable.

Sembla ser que l’única cosa que importa és dir si els catalans volem o no ser una república independent (com Ikea, però una mica més seriós) Però a curt i mitjà termini hi ha molts de temes per a resoldre i que sembla que ningú diu res, com si no fos important. Ja sé que alguns me direu: Primer la independència (o no independència) i després ja solucionarem la resta. Aquest discurs fa anys que el vinc escoltat i de moment només llegeixo notícies econòmiques negatives, incompliment en el que respecta a escoles bressol, més llistes d’espera tant als hospitals com als centres de salut, trampes a l’hora de fer quadrar els números per a que des d’Espanya no se’n adonin de quan ens hem gastat (sí, jo també) en la campanya electoral i tota la parafernàlia que ha envoltat el procés. I parlant d’independència, ?no és un vergonya com s’està aplicant la llei de la dependència de la gent gran que alguns moren abans de poder cobrar un sol cèntim?

Aquests darrers dies, algunes associacions de veïns, així com la plataforma ciutadana Prou! AP-7 gratuïta ja! estan preguntats als integrants de les diverses candidatures que passa amb el nostre territori.

Ami me venen unes quantes preguntes al cap... Preguntes vaig fent cada vegada que arriben unes eleccions determinants. Determinants? Per a les Terres de l’Ebre també? Me doneu el benefici del dubte, veritat?

-Per a quan un programa de dinamització econòmica amb voluntat d’executar-lo? Heu entès: AMB VOLUNTAT D’EXECUTAR-LO. Molt parlar de plans parcials i no parcials per a què al final sé queden oblidats per algun calaix del departament de Política Territorial i Obres Públiques.

-Tan parlar de l’eix del Mediterrani, de moment ens conformaríem que hi hagués dues vies de tren i que aquests fossin una mica més puntuals. I si finalment ens creua el corredor, per favor, que no ens passi de llarg que aquí també hi pot tenir cabuda un centre logístic de distribució, el que és coneix com un CIM.

-Què passa amb l’anunciada sortida de l’Aragó a la Mediterrania?

-Què passarà amb l’N-340? Acabarà convertint-se en una carretera local? Quines infraestructures de qualitat tindrem al territori?

-Ser reserva de la Biosfera, quin beneficis ens aporta al territori? Beneficis REALS (o republicans, si voleu...)

-Per a quan uns representants polítics que ens representin de veritat?

I reitero una vegada més. No me respongueu dient que tot això ja sé solucionarà quan siguem una república independent. Els problemes (també REALS) els tenim ara. De fet fa moltes dècades que els venim arrastrant i les solucions mai arriben. Coneixeu allò de mucho prometer hasta meter y después de haver metido nada de lo prometido...

Acabaré amb una pregunta més: 

-Quina quantitat ha destinat la Generalitat a les Terres de l’Ebre des de l’1 de gener de 2011? O si voleu, quines infraestructures noves s’han fet des d’aquella data.

Gràcies pel vostre temps. 

CATALUNYA ESTÀ TOCANT FONS

Les Rambles de Barcelona. 

Econòmicament parlant, Catalunya està tocant fons.

Cada dia els mitjans de comunicació espanyolistes (A3, la Sexta...) i fins i tot els d’aquí que estan en contra de que Catalunya sigui independent (El Periódico, la Vanguardia...) ens donen les notícies econòmiques negatives. Primer van començar les grans empreses a canviar el seu domicili social. Tranquils ens van dir els nostres governants, no passa res... Més tard el domicili fiscal, aquell en el que es tributa al fisc. Segons algunes informacions perilla la seu de l’Agència Europea del Medicament que de Londres havia de venir a Catalunya. També s’ha dit (tot i que hi ha veus que ho neguen amb rotunditat que el Mobile World Congress podria deixar-se de organitzar a Barcelona. També han baixat les reserves hoteleres de Barcelona i paral·lelament l’ocupació de les mateixes. Heu vist que bé! Fa uns mesos els barcelonins posaven el turisme com un dels principals problemes de la ciutat, ara, pel que sembla, el problema està en vies de solució. Les vendes del comerç minorista han baixar un 30%, segurament per la baixada del turisme. Els espanyols boicotegen els productes catalans. Si fa uns anys va ser el cava, ara sembla que s’ha generalitzat més.

Però encara hi ha una notícia molt més alarmant i de la que informava ahir Antena 3: També han baixat els ingressos de les escorts!

Què és una escort? Us he de reconèixer que jo no sabia qui eren, però dintre del context de la informació ho vaig comprendre perfectament: les putes de luxe. Tot i que la Muy Interesante ens aclareix que aquestes senyores que solen acompanyar els executius durant els congressos, reunions, festes, etc. poden oferir sexe o no...  Cal aclarir també que cada vegada hi ha més homes al sector que ofereixen els mateixos serveis.

La que va entrevistar ahir A3 estava visiblement consternada davant la possibilitat de que, finalment, Barcelona ja no sigui la seu del Mobile World Congress.

-Abans ens contractaven per un parell d’hores i ara el temps s’ha reduït a la meitat; ni en els pitjors temps de la passada crisi econòmica havia baixat tant la feia –reconeixia l’escort-.

De veritat, no sé on anirem a parar. Caldrà buscar una solució ràpida i eficaç. Recordo que fa uns anys a Tarragona atracaven portaavions de la marina Nord-americana i ho feien allí perquè el de Barcelona no tenia el calat suficient. Potser a hores d’ara el problema ja s’ha solucionat perquè els creuers que hi atraquen també tenen unes dimensions considerables.

Per tant, per a pal·liar el problema, no us semblaria raonable que deixen atracar els portaavions? Potser els mariners no anirien amb escorts, però segur que farien ús de les professionals del sexe de tarifes molt més reduïdes.  

ECONOMIA EN BLANC I NEGRE

De Faro a Diari de Tarragona.

Quan us parlen de grans xifres, d’allò que se coneix com a macroeconomia, enteneu alguna cosa? Sí és així us felicito... Jo no...

Prou faig si arribo a finals de mes amb el sou que me paga l’Estat i, d’aquí no res, de la pensió de Classes Passives. Amb prou feines entenc el rebut de la llum o de l’aigua o m’hi fixo amb el preu dels productes quan vaig al súper. Insisteixo, si quan t’expliquen grans dades econòmiques ho entens, felicitats.   

Dissabte, mentre passejàvem per Cambrils, una pancarta me va cridar poderosament l’atenció. Era independentista, això h tinc clar, però no recordo si de l’ANC o d’Òmnium. La pancarta deia una cosa així: Amb la Independència serem 5 vegades més rics. En aquell moment no vaig pensar en fer aquest escrit, sinó li hauria fet una foto.

Sabeu que vaig pensar només llegir-ho? Vaig pensar: Això que vol dir que tindré 5 vegades més diners al banc? I mireu que és fàcil tenir 5 vegades més del que tinc...

D’estudis econòmics se’n fan molts. Per arribar a les conclusions finals, de ben segur que depenent de qui faci l’estudi farà servir uns paràmetres o uns altres. En alguns punts hi podrà haver coincidències o aproximacions i en d’altres possiblement  no. Qui ens diu la veritat? A qui creure?

No sé si recordeu, quan Espanya havia d’entrar a l’Euro, un dels requisits que es demanava és no tenir una inflexió massa elevada i aquest no era el cas del nostre país que en tenia una de les més altes d’Europa. Solució de les nostres autoritats monetàries: canviar els paràmetres. Si per exemple l’habitatge comptava molt, que comptes menys, que les fruites i verdures de temporada incrementaven els peus considerablement, canviar-los per altres productes que no el variaven tant.  

Com sabeu, els polítics sovint ens enganyen per tal d’aconseguir els seus propòsits. Per què no ens poden enganyar també els economistes? I potser no cal que ni ens enganyen, només cal que interpretin d’una manera interessada els estudis o, simplement, que al final se descartin aquells estudis que no han sortit com esperaven i per tant, no són els idonis per a la causa.

Històricament Catalunya ha estat una de les regions més riques de l’Estat espanyol. Des de la revolució industrial de la segona meitat del segle XIX, Catalunya es va industrialitzar i va prosperar. Actualment ho segueix sent, però n’hi ha d’altres que ho són més, com per exemple el País Basc, Navarra o Madrid.

No seré jo qui faci un anàlisi econòmic de la situació actual, però com sabeu part de les empreses més grans i arrelades al nostre territori, han decidit marxar per que temen dues coses: no guanyar tants diners com ara i la incertesa jurídica deguda a la inestabilitat política del país.

No sé si han rebut pressions o no. No sé si se’ls hi estan donant facilitats per a que marxin o no. Només sé que no pot ser bo que de sobte un país sé quedi sense banca pròpia.

Potser avui no, però pot passar que empreses que tenen plantilles molt grans de treballadors acabin marxant, com per exemple SEAT que, de moment ha dit que no se’n va, però...

Que ne vindran d’altres? Sí tenen garanties, si, però sinó les tenen?

Les coses mai són tan de color de rosa com ens les volen fer veure. 

EL GOVERNADOR DEL BANC D’ESPANYA ÉS ‘TONTO’ (o s'ho fa)

Luis Maria Linde, el Governador del Banc d’Espanya Luis Maria Linde va comparèixer dimecres a la comissió del Pacte de Toledo del Congrés de Diputats.

El que allí va dir no va agradar ni als del PP (que ja és dir!) Tot i que de vegades només es tracta de globus sonda per a que l’opinió pública vagi acostumant-se a sentir tot tipus de disbarats.

Segur que fa temps que has escoltat coses com aquestes:

-El futur de les pensions està en perill.

-El Govern ha tornat a fer ús de la guardiola de les pensions.

-Etc.

Segur que sí. Bé de solucions n’hi ha moltes, però cap de les que a tu o a mi ens agradarien les va apuntar dimecres el Governador.

I què va proposar Linde?

-Allargar l’edat de jubilació i recórrer als plans de pensions privats.

Respecte al primer cas (que és el que no agrada ni al PP) cal recordar que quan acabi el període transitori, l’edat legal de jubilació serà als 67 anys. Però de moment encara no és obligatori jubilar-te a aquesta edat. Aquesta mesura és evident que no agrada a la majoria de treballadors, però és que l’altra resulta pràcticament impossible poder-la fer.  

Qui pot disposar d’una part important del seu sou per a contractar un pla de pensions? Jo no!

Ho recordaven dijous, el dia següent de la compareixença que, normalment, és quan els mitjans de comunicació se’n fan ressò. Mentre la inflació va pujar l’any passat al voltant d’un 3%, els sous dels treballadors es va incrementar de mitjana entorn de l’1%. Fa molts anys (la crisi va ser perfecta per això) que els treballadors (en general) han perdut poder adquisitiu; es a dir, el nivell de vida ha pujat més que els jornals (percentualment parlant) Els únics que no han perdut poder adquisitiu perquè han vis com els seus sous han anat pujant i pujant, han estat els que més cobraven i, per suposat, els que més segueixen cobrant,  aquells que treballen poc físicament, però que s’ocupen de que treballéssim la resta.

Les paraules de Linde no són realistes. Per molt economista que sigui (suposo que ho és), les teories econòmiques que va estudiar a la universitat i que va poder posar en pràctica, a hores d’ara ja estan obsoletes. Només cal mirar la tele aquests dies. Jo que no sóc molt de mirar-la, ja he vist no se quantes vegades i per diversos canals, reportatges sobre la robòtica. Ahir sense anar més lluny a TV3 van dir que els primers robots es van construir fa 500 anys! Evidentment res a veure amb els d’ara, es clar...

La implantació de robots a tots els camps de la nostra vida anirà en augment, tal com ja diuen les previsions. Aquest fet suposarà un canvi radical a l’existència del ser humà. Hauran de passar dècades, tal vegada segles, però arribarà un dia en que els robots ocuparan quasi tots els llocs de treball del mercat laboral. Per tant, no és descabellat pensar que s’haurà d’establir una renda bàsica universal per a que els humans puguin sobreviure. De fet ja hi ha qui la proposa, com per exemple Hamon, el candida socialista a la presidència francesa.  

Durant la compareixença, Pablo Iglesias II va voler preguntar a Linde sobre el cas Bankia que, com sabeu ha esquitxat de ple al seu antecessor Miguel Ángel Fernández Ordóñez, però la presidenta de la comissió Celia Villalobos no el va deixar.

Mentre per un costat ens demanen contenció als salaris, per l’altra, els nostres governs consenten que es rescati amb mils de milions d’euros la banca que, si va arribar al lloc on va arribar (va tocar fons), va ser per culpa d’uns dirigents (molts d’ells polítics, expolítics o amics de polítics) que van voler estirar més el braç que la mànega i no van tenir miraments a l’hora de facilitar préstecs als seus amics i camarades i arreglar-se el seu sou i pensió.

Amb tot aquest panorama, va Linde i ens ve a donar lliçons d’economia... Definitivament el Governador del Banc d’Espanya és rematadament tonto o se'l fa...  

‘LA SÉNIA, EL PARADÍS PERDUT’

L'antic camp d'aviació de la Sénia. 

Amb aquest títol, TV3 va emetre anit un reportatge sobre la crisi que pateix el sector del moble de la Sénia, dintre del programaSense ficció.

La situació és sobradament coneguda a les nostres comarques que, tal i com es va dir, la majoria dels pobles (per no dir la seva totalitat) aportaven ma d’obra a la constant demanda existent a les fàbriques de la Sénia, però també a les Cases del Riu (Rossell)

Aquest matí he llegit algun comentari al respecte fet per seniencs i coincideixo amb ells de que es va voler mostrar una imatge molt desoladora del poble i el que encara és pitjor, sense massa possibilitats de recuperació.

La Sénia durant molts i molts anys va ser la població més industrial de Catalunya (tenint en compte el seu número d’habitants), però patia un problema endèmic que anit es va explicar: la seva activitat no estava diversificada. És cert que també hi havia d’altres tipus d’indústria com la de pinzells (tradicional a la localitat), la d’embalatges de cartró o les derivades del sector primari, però tenien molt poc pes específic dintre del conjunt.

Paral·lelament a la indústria del moble es va crear el comerç. La gent anava a la Sénia a comprar mobles i, de passada altres complements per a la casa, com ara articles d’il·luminació. Tot estava lligat.

Anit es va dir que la principal causa de la davallada de les vendes va ser la crisi del sector de la construcció i, en menor mesura, la competència de l’incipient comerç vingut de les terres del Nord. Voldria matisar-ho, ja que no hi estic completament d’acord.

Els empresaris seniencs coincideixen que la crisi va començar a afectar-los l’any 2007. Segons l’amic Lluís Forné, a ell concretament a partir del 30 de novembre. També es va dir que a la Sénia s’hi venien mobles de qualitat a diferència d’altres llocs.

Durant els anys del boom de la construcció es van vendre molts de pisos, però també molts es van quedar buits. A Amposta s’hi poden veure blocs sencers on no hi viu ningú. Del pisos que es venien una gran majoria eren inversions (pensats per a llogar-se) o segones residències i, per tant, en cas de moblar-se, tampoc calia fer-ho amb mobles de qualitat.

El que va passar a partir de l’any 2007 és que tothom d’alguna manera o d’una altra vàrem començar a patir la crisi. Uns perquè és van quedar sense feina, a d’altres perquè ens van abaixar el sou... La incertesa econòmica era molt gran i per tant, qui tenia diners se’ls guardava i qui no en tenia, evidentment no els podia gastar.

En canvi si que estic d’acord amb aquells que van opinar que un dels errors comesos va ser fitxar tècnics de fora per a mirar de redreçar la situació. Quan un empresari es fa a si mateix, té la suficient habilitat com per a tirar endavant el seu negoci, el que no pot fer, en cap cas, és adormir-se en la glòria i deixar que siguin uns altres els facin la seva feina, mentre ell se dedica a fer d’altres activitats que, possiblement, li reportin més satisfaccions personals. No és el mateix que un negoci estigui en crisi que hi estigui tot un sector. En el segon cas no hi ha cap expert que tingui una vareta màgica per a canviar-ho tot. Des del meu punt de vista aquets anys de crisi ha significat el gran fracàs de tot un col·lectiu: els economistes. Els únics d’aquest sector que hi ha tret profit són els gurus que han escrit llibres, han fet conferències sobre el tema i han participat constantment en col·loquis sobre el tema.  

Aquest matí he penjat un escrit que vaig fer a l’agost de 2013 al que li vaig posar l’original nom de la Sénia el país del moble. Llavors ja vaig donar la meva opinió sobre la situació que es va crear. No obstant uniria la meva veu a aquells que pensen que el poble de la Sénia so s’ha de resignar. No es pot viure dels bons records del passat i oblidar que darrere d’aquells empresaris està pujant molta gent.

Sé de primera ma que s’hi estan fent coses i estic completament segur que més prompte que tard a la Sénia s’hi tornaran a fer sopars i festes d’empresa, tal com ho recordaven ahir algunes des les protagonistes del programa. Potser no seran tan multitudinaris i tal vegada no hi assistiran forasters...Però és que la Sénia no pot remar tota sola. Cal més implicació per part de les administracions i han de ser tots els pobles de la zona (d’un i d’altre costat del riu), del primer fins a l’últim, encapçalats pels més grans, els que tirin del carro sense defallir un sol moment. Només així es podrà apropar a la plena ocupació.  

EL QUE DIU EL DIARI I LA REALITAT

Eneko.

Dissabte passat un titular me va cridar l’atenció (ja sabeu que sovint no me quedo amb el titular, ni tan sols amb la informació que donen, sinó que vaig més enllà i miro de donar-los-hi  la volta: Tots els joves haurien de tenir plans d’estalvi.

És cert que el vaig trobar a les pàgines especials del  Periódico, però a mi coses com aquesta me van venir mal de panxa...

Aquest suggeriment el va fer Silvia Ávila subdirectora general i directora de Bancassegurances del Banc de Sabadell, tot i que qui ho hagi dit m’importa un rave, perquè ho hauria pogut dir qualsevol dels treballadors de la banca que hi ha a l’actualitat, més pendents d’arribar als objectius marcats per l’empresa que no de conèixer les veritables necessitats dels clients, a qui, a diferència del que passava abans, pràcticament no coneixen.

Eneko.

La senyora Ávila opina: Disfrutar d’una jubilació adequada requereix un esforça d’estalvi, i aquest esforç serà més petit com més aviat comencem.

La realitat és molt diferent. La taxa d’atur entre els joves és superior al 50% i molts d’ells no cobren cap prestació perquè o bé no han treballat mai o les condicions de la feina que han trobat és tan minsa que no tenen dret a cobrar l’atur o l’esgoten en pocs mesos.

Hi ha parelles que han de passar amb 500€ al més que just els ve per a cobrir les necessitats bàsiques i, encara sort, que reben l’ajuda dels seus familiars, com per exemple el pis on viuen. Ni vivint al domicili familiar governats pels progenitors o fins i tot iaios tenen capacitat d’estalvi.  

A part d’això, quan un és jove el que menys pensa és amb la jubilació que la veu a anys llum... Primer que res, quan es té una feina més o menys estable, la primera cosa que un es compra és un cotxe per a gaudir de certa autonomia de moviments, com per exemple anar a treballar ja que els horaris dels transports públics no solen coincidir quasi mai amb els horaris laborals de l’individu. I això havent-hi sort de que hi hagi transport públic... Després ve la casa... Això sí, endeutant-te fins el coll per a pràcticament tota la vida. Amb sort, ja que els bancs, els mateixos que té diuen que estalvies, tampoc no faciliten préstecs a segons quins perfils econòmics.

Continuo? Crec que no fa falta perquè qui més qui menys sap els que passarà després perquè o bé ho ha viscut com a pare o com a fill i tots sabem que, ara com ara, sinó som una família acomodada la capacitat d’estalvi al llarg de la nostra vida és pràcticament nul·la.
El que s'ha de fer és lluitar per les pensions públiques i exigir als nostres governants que prenguin les mesures que calgin per a garantir unes prestacions dignes. No potser que un treballador que hagi estat 40 anys donant el callo quan arribi l'hora de jubiar-se temi no poder cobrar o cobrar una quantitat tan minsa que no li permeti cubrir les seves necessitats.  

Eneko. 

Avui un altre titular: Nova bombolla financera. I continua: Ignacio de la Torre, expert que va predir la sortida d’Espanya de la crisi, avisa dels perills de liquiditat del BCE.  

És difícil per a un no entès com jo comprendre la magnitud de les dades macroeconòmiques que sovint hi trobem als diaris. En canvi si que puc comprendre que si algú va predi la sortida d’Espanya de la crisi o bé s’ho va inventar (així, tal com sona) o no coneix la realitat que l’envolta, una situació similar a l’anteriorment exposada.

Si Espanya amb un 20% de taxa d’atur, amb més del 50% d’atur entre els joves, amb una quantitat no especificada de gent que tot i treballar guanya un salari de misèria i que no arriben a final de més... Per cert, una altra dada macroeconòmica: Espanya és un dels països d’Europa amb més percentatge de pobres i, la xifra, lluny de disminuir va en augment dia darrere dia...

No hi ha ningú que conegui més la situació per la que estem passant que aquells que difícilment poden arribar a final de mes o els que van recorrent les administracions per veure si troben una nova prestació per família nombrosa, fills discapacitats o potser alguna que encara no s’ha creat però que algú els hi ha parlat de que no sé on ja la donen... 

LA PRESSIÓ FISCAL I D’ALTRES PARÀMETRES

Aquest esquema comparatiu correspon a 2014.

El passat dissabte vaig llegir al Periódico el següent titular: Espanya segueix entre els països de la UE amb menys pressió fiscal.No sé a vosaltres, però a mi aquesta dada per si sola no té cap tipus de valor.

¿Què guanyo jo (i per extensió tots els ciutadans del país) de pagar menys impostos si després tinc que pagar determinats serveis o productes que a d’altres països estan sufragats per l’Estat?

Però no només això. Ja sabeu que des de 2011 (darrera època de Zapatero i govern de Rajoy), fins i tot apujant-nos els impostos hem vist com molts de medicaments sortien de la llista del que entraven pel seguro i els tenim que pagar en la seva totalitat, a part de l’euro per recepta que es va declarar il·legal i altres moltes mesures restrictives.

La reducció de les plantilles de treballadors públic també han tingut les seves conseqüències. Les consultes mèdiques, normalment col·lapsades, encara hi estan més i, per tant, quan demanes hora per al metge té la donen per a un termini molt més llarg. El mateix passa amb les llistes d’espera dels que es tenen que operar i sense oblidar a aquells que necessiten un transplantament.

L’educació universitària cada vegada és més cara ja que a l’increment del preu de les matrícules dels graus i màsters sé li ha de sumar que cada cop és més difícil aconseguir beques ja que s’han reduït el número i l’import de les mateixes.

En quan als transports tampoc som un exemple a seguir. Mentre no s’atura la construcció de noves línies de l’AVE per a beneficiar a les grans constructores, els trens de rodalies tenen problemes pràcticament a diari per manca d’inversió.

I podríem seguir i seguir...

Per un altre costat, el salari mínim és molt inferior als d’altres països i a sobre, tot i el que digui la Ministra de Treball Fátima Báñez hi ha gent que cobra sous que estan per baix d’aquest, tal i com li han contestat alguns experts.

De tant en tant també se’ns diu que tenim una de les gasolines més barates, tot i que sembla que ara s’està estudiant gravar-les amb un nou impost per a poder sufragar les pensions dels nostres jubilats, discapacitats, vídues i orfes.

He estat pensant (i això ho deixo al economistes, ja que jo sóc incapaç) que s’hauria d’establir un índex per permetés calcular el grau de benestar de cada país tenint en compte una sèrie de paràmetres, molts dels quals ja he esmentat: els impostos que paguem, el salari mínim interprofessional, el valor de determinats productes bàsics i essencials (carburants, electricitat, aigua, medicaments, bossa de la compra, etc.) i el que rebem a canvi o sigui, aquells serveis bàsics que van a càrrec de l’Estat o la part que aquest paga.

Només així podríem fer-nos una idea de si un país és més car o més barat que un altre i no com ara que només ens fixem amb el cost d’allò que comprem quan anem de viatge i amb les informacions esbiaixades que de tant en tant es publiquen segurament de manera interessada.  

S’EQUIVOCA... QUI S’EQUIVOCA?

Àngel Porres diu que té una aplicació al mòbil que es diu polítics go i que li troba els polítics que assisteixen a les concentracions per reclamar l’AP-7 gratuïta.

El cert és que molts pocs polítics acudeixen als talls, ni tan sols representants els partits més esquerrans i que sempre s’han caracteritzat per ser molt més susceptibles als problemes socials. Àngel considera polítics a aquells que cobren pel càrrec que exerceixen. Dels altres, dels que alguna vegada hem ocupat algun càrrec o han format part d’alguna candidatura n’hi més, però tampoc massa... Dels polítics i també sindicalistes que de tant en tant venen, suposadament a fer-nos costat, alguns d’ells, el que realment volen és fer-se la foto per a poder dir que hi ha estat.

Avui ha tingut lloc el tall 109 i alguns d’aquest que busquen la foto han aparegut una o dues vegades, al menys estan jo i al lloc on he estat jo. Recordo que dijous sé fan 3 talls simultanis: l’Ametlla de Mar, les Cases d’Alcanar i Sòl de Riu (Alcanar) I durant els mesos d’agost i setembre, la resta de dies (inclosos dissabtes i diumenges) a Amposta, davant del restaurant Baix Ebre.

El passat divendres hi va assistir un expolític (perdoneu-me, però ometré el seu nom, encara que potser algun dels assistents sabran de qui estic parlant) i en acabar el tall, me va dir:

 -Llorenç s’equivoca... No es pot anar en contra de tothom...

-Ja m’ho ha dit algú més –li vaig respondre jo-

Llavors es va apropar una tercera persona i es va acabar aquella curta conversa.

Els polítics sempre parlen de negociar... El problema és que no sempre arriben a acords satisfactoris. Sovint es passen negociant temps i temps i al final, al ciutadà li queda la sensació de frustració en veure que els seus representants són incapaços de resoldre la situació. Suposo que tots teniu al cap la situació política espanyola que després de dues eleccions, sembla que anem a unes terceres el dia de Nadal si algú no li posa remei...

En quan al tema de infraestructures cada alcalde vol que els seus votants estiguin contents i per tant les reclamen en clau local, quasi mai pensant en la totalitat del territori...

Durant els talls, sovint Llorenç parla de la nul·la eficàcia que tenen les taules o comissions d’estudi. I la veritat és que raó no li falta. Un clar exemple d’aquesta situació el podem trobar a l’IDECE, el que havia de ser l’òrgan dinamitzador de les nostres terres.

A principis de la passada dècada, quan tot just començava el moviment blau de lluita contra el Pla Hidrològic Nacional, una tarda la plataforma va ser convocada a una reunió a la seu de l’IDECE a Tortosa. Primer hi havia hagut una reunió del plenari o com es digui en aquest cas. Quan nosaltres arribàvem hi sortien els alcaldes de Batea, l’amic Joaquim Paladella i el de Vilalba dels Arcs Joaquim Vidal. Amb el primer dels Joaquims hi tinc una bona relació des de fa molts anys i li vaig fer una pregunta que es pot considerar la mare els ous:

-Per a què serveix l’IDECE?

-De moment només fem estudis, però que no porten en lloc.   

   

Vull recordar que de l’IDECE va sortir el Pla Territorial Parcial de les Terres de l’Ebre que anys més tard es va convertir en Pla Territorial de les Terres de l’Ebre.

Per a què a servit? Quines millores heu trobat d’uns anys cap aquí? Ha millorat la nostra economia?

Només vull recordar el que ja apuntava la setmana passada: 16 dels 20 municipis més pobres de Catalunya són de les Terres de l’Ebre!

S’equivoca Llorenç (i per extensió tots aquells que li donen suport)? O s’equivoquen els polítics i els que pensen com a tals?

Com diu la dita castellana obras son amores y no buenas razones i de moment els resultats són més aviat escassos.

Potser és l’hora per part dels polítics d’actuar més pensant amb el poble que els ha votat i perdre menys el temps el llargues i infructuoses negociacions.  

Ho veieu com jo?    

QUÈ VOTEN ELS EMPRESARIS?

La setmana passada el Cercle d’Economia va organitzar unes jornades econòmiques (podrien ser d’una altra cosa?) a Sitges. Per allí van passar la majoria dels líders polítics a nivell estatal: Rajoy, Sánchez, Iglesias, Rivera... Alguns eren veterans i altres com Iglesias i Puigdemont s’estrenaven aquest any. Dels baròmetres que es van fer en acabar les jornades es van constatar moltes coses. Però de totes ne comentaré una: la pèrdua de pes de Convergència.  

Així ho constatava el Periódico de Catalunya en la seva edició d’ahir que afirmava que abans el gruix de l’empresariat votaven CiU i ara no saben a qui votar. Cap sorpresa. Era de domini públic que els empresaris votaven a CiU o al PP. Per cada un que te’n podies trobar que votava a un partit d’esquerres (que també els hi ha), a la dreta ho feien milers.

El perfil de l’empresari sol ser conservador, tan en les formes com en el fons. I el empresari espanyol, possiblement dels més conservadors d’Europa. Econòmicament parlant les polítiques econòmiques es diuen neoliberals, encara que en algun cas fins i tot fregarien les neoconservadores.

L’adjectiu conservador o sol dir pràcticament tot. Per tant, és ben lògic que a Catalunya votessin primer a Pujol i més tard al seu delfí Mas. Tampoc és d’estranyar que poguessin canviar el signe dels seu vot depenen si les eleccions eren autonòmiques o bé generals. En aquest segon cas és molt provable que votessin el PP.

Aquesta manera d’actuar sempre l’he comprés. Entenc que aquells que es consideren capitalistes optin per les opcions que més defensin els seus interessos econòmics. Faig un encís. Fa temps que no parlo de D. Ramon Cinca Piqué, el que va ser director de l’Acadèmia Cots de Tortosa, allà on s’ubica avui la Cambra de Comerç. Li vaig sentir dir a D. Ramón que un empresari era una persona que sabia guanyar molts diners i que un bon empresari era una persona que encara en sabia guanyar molts més. Segurament hi estareu d’acord. Jo ho subscric.

Però les posicions d’un empresari haurien de ser totalment oposades a les d’un treballador. És molt difícil d’entendre que el empresari d’una fàbrica (posem per cas) voti el mateix que un dels seus treballadors. L’empresari d’una fàbrica, a part de guanyar molts diners, ho fa, entre d’altres coses, gràcies a l’esforç dels seus operaris. En canvi hi ha treballadors que a l’hora de votar ho fan pels mateixos partits que els seus amos.  

Bona part de l’empresariat (això s’ha pogut constatar durant aquests anys de crisi econòmica) s’han mantingut gràcies als ERO’s. Sovint, aprofitant que el govern (que també és empresari) va abaixar el sou dels treballadors públics, també els van abaixat. Em ve al cap l’empresa Mistral Bonsai de Camarles. Però com aquesta segurament n’hi ha hagut moltes més.  

Si els treballadors votessin tots per partits de l’esquerra (ja no dic quins, me dóna igual) que, a priori, són els que millor defensen (o haurien de defensar) els drets del treballador i entre tots els drets, el principal és tenir un sou digne para poder viure decentment.

Llavors què passa per a què guanyin els partits de dretes? Tenint en compte que per cada empresari hi ha molts més treballadors, pot resultar una mica difícil d’entendre, encara que jo hi veig tres factors determinants:

1.        El passotisme dels treballadors. A molts de treballadors les hi dóna igual anar a votar o no, com els hi dóna igual el partit que ens governi.

2.        El fracàs dels partits que es defineixen com d’esquerres quan han ostentat el poder. Els partits d’esquerres estan massa condicionats pel capitalisme i quan han governat no han aplicat autèntiques polítiques d’esquerres, la qual cosa ha fet que el seu votant tradicional els hagi abandonat.

3.        El pluripartidisme de l’esquerra. Mentre a la dreta només s’hi situa un o dos partits (PP i CiU bàsicament i darrerament C’s), a l’esquerra n’hi ha tot un reguitzell que, tret d’alguns matisos puntuals, tots semblen defensar el mateix.

Per aquest tercer motiu, Podemos i Izquiera Unida aniran plegats a les eleccions del proper mes. I és que Izquierda Unida, tot i tenir la confiança de milers d’electors arreu d’Espanya, va aconseguir molt poca representació. O el que és el mateix, els vots que van obtenir no van servir pràcticament per a res. Ara, aquests vots juntament amb de Podemos poden capgirar com un mitjó el panorama polític espanyol.

Tot i que Podemos va oferir al PSOE anar junts al Senat, va rebre carbasses per part de Pablo Iglesias i els seus.

Què defensen els polítics, els interessos dels ciutadans o els seus propis?

Jo ho tinc clar, com a treballador mai votaré la mateixa opció que els empresaris. Mai ho he fet i no ho faré ara que ja tinc una edat.  

DINERS I MÉS DINERS

Durant les darreres hores els mitjans de comunicació parlen de l’herència de Rajoy’ al conèixer-se que el dèficit públic espanyol de 2015 va sobrepassar en un punt l’exigit per la Unió Europea. Mentre la UE va establir un 4,2, finalment va arribar al 5,2, la qual cosa significa ni més ni menys que la xifra de 10 milions d’euros. Aquests 10 milions d’euros són l’herència, ja que qui finalment governi Espanya haurà d’ajuntar els comptes anuals tenint en compte aquests diners que o bé es treuen d’algun lloc o bé s’estalvien. A priori les dues decisions són prou difícils de prendre. Bona part de la culpa de l’augment del dèficit ha estat per la baixa de l’IRPF, una mesura que alguns analistes consideren una enorme fal•làcia per part del govern de Rajoy.
Fixeu-vos en l’estratègia del PP. Un cicle electoral és, normalment, de 4 anys. Els primers 2 anys els van passar parlant de l’herència rebuda del govern Zapatero, del malbaratament que hi va haver durant els anys del seu govern. El tercer any van parlar de la recuperació econòmica i del bé que ho estaven fent, fins i tot van anunciar mesures per afavorir la butxaca dels ciutadans si tot continuava igual de bé. Qui posa en dubte de què tot seguiria vent en popa? Finalment el 4 any va ser el del compliment de les promeses de millora (segurament les úniques promeses que s’han complit)
I per què és així? Perquè s’havia d’aplanar el camí tal com s’apropava el final del cicle electoral (municipals i generals) A falta de presentar uns bons resultats generals, no el hi quedava cap solució més que presentar un bon balanç econòmic. Per tant, aquets (segons ells) bons resultats s’havien de visualitzar de la millor manera possible. I aquesta bona manera de fer-ho és, com ja he dit, rebaixant l’IRPF. Fins i tot van dir: I si per al 2015 es compleix amb el dèficit, què es complirà (remarcaven), per al 2016 els tornaríem a baixar.
Però el PP, segurament tocat (i ben tocat) pels casos de corrupció, van pensar que poc abans de les eleccions s’hauria de prendre alguna mesura dràstica que els hi permetés aixecar el vol, al menys, guanyar les eleccions. I quina va ser aquesta mesura? Rebaixar l’IRPF abans del que estava previst: a partir de l’1 de juliol de 2015 en lloc de l’1 de gener de 2016. Als empleats públics també se’ns va retornar una part de la paga extra de 2012 coincidint amb els comicis electorals... Però encara ens deuen més del 50%!
Ahir per la tarda, mentre anava en direcció a les Cases d’Alcanar per assistir al tall de l’N-340, anava escoltant la Ventana a la Cadena SER. En clau d’humor estaven parlant d’un tema molt seriós, al menys per a mi. Deien que som 11 milions de ciutadans espanyols els que mantenim l’Estat. 11 milions d’espanyols que treballem i per tant tributen per IRPF. En quan a l’IVA, un impost de grava el consum, també, segons la crònica, només afecta als mateixos 11 milions de ciutadans, ja que els altres, com no tenen poder adquisitiu, no consumeixen... O és mínima la despesa que fan i només en productes de primera necessitat... O sigui que aquella vella paròdia de que dels 46 milions d’espanyols només treballen dos, encara resultarà que serà veritat. No la sabeu?
Bé, primer us he de dir que l’he buscat però no l’he trobat. Jo la vaig veure a un calendari de butxaca i anava més o menys així:
 -A Espanya som 46.000.002 habitants.
Ara descomptarem als qui no treballen.
-Estudiants, jubilats... 20.000.000. En queden: 26.000.002
-Funcionaris, militars, guàrdia civils... 8.000.000. En queden: 18.000.002.
-Putes, captaires, lladres, desocupats... 7.000.000. En queden: 11.000.002.
-Malalts, impedits i d’altres... 10.500.000. En queden 500.002.
-Capellans, monges, frares... 500.000. En queden 2.

I aquests dos, amic meu som tu i jo...
Per tant, saps el que et dic: Què a partir d’ara treballaràs només tu, què jo ja n’estic fins els ous de mantenir tanta gent!

ALLÒ QUE LA VERITAT AMAGA

Divendres 29 de gener un titular del Periódico me va cridar l’atenció. En principi era un titular més, d’aquells que complimenten la portada dels diaris i poca cosa més: L'atur baixa als nivells de 2010.

Tinc la completa seguretat que el titular és cert, però cal mirar més enllà per a descobrir que la situació laboral espanyola és molt diferent a la que hi havia el 2010.

Retrocedim en el temps fins el 2010. Com aquella que diu va ser el darrer any de Zapatero, si més no, el darrer complert ja que un any més tard el PP guanyava les eleccions després d’uns anys de govern socialista nefastos. Quan el 2008 Zapatero sortia reelegit president amb un còmode avantatge respecte Rajoy, la situació econòmica espanyola ja no era bona. Però els socialistes havien de maquillar el panorama per tal d’esgarrapar uns quants vots. Uns mals resultats econòmics solen tenir com a conseqüència uns mals resultats polítics. D’aquí que Rajoy s’aferrés tant a les fites econòmiques aconseguides durant el seu govern a manca d’altres dades positives que tot sigui dit, brillaven per la seva absència.  

Si s’escolta el dirigents del PP, en 4 anys de govern s’han aconseguit uns resultats magnífics: s’ha contingut el dèficit públic i s’ha rebaixat la taxa d’atur (tot i que encara s’està per sobre del 20%, una situació insostenible de no existir un alt percentatge d’economia submergida respecte al PIB nacional)

Si heu llegit atentament aquest darrer paràgraf n’he pogut treure alguna conclusió clara. ¿Com es pot reduir l’atur (en un 5 punts percentuals) i (tornant al titular del Periódico) tenir el mateix nombre d’aturats que 4 anys enrere? Molt fàcil, perquè un gran nombre de treballadors en actiu han hagut de marxar fora.

Per tan, és cert que el nombre d’aturats de finals de 2015 era el mateix que el de 2011, però el nombre de la població activa (que són aquells que es troben treballant o en situació de treballa), s’ha reduït considerablement fruit del retorn de milers d’immigrants al seu país d’origen per un costat i la immigració de molts espanyols, la majoria joves, que no troben feina aquí tot i les seves titulacions acadèmiques i màsters universitaris.  

Quan un país és demandant de ma d’obra i Espanya ho va ser durant bona part de la primera dècada del segle, atrau milions d’immigrants vingut de tots els confins del planeta. Eren els anys de la bombolla immobiliària on la riquesa era més aparent que real, ja que la majoria dels llocs de treball no eren fixes, sinó que es feien mentre durava l’obra. Molts d’immigrants també es van fer autònoms sense que coneguessin amb exactitud les obligacions tributàries que comportava ser-ho.

Un altre titular del Periódico, en aquest cas de dimarts 2 de febrer: el deute de les famílies es tan baix com en la precrisi. Com l’anterior també és un titular enganyós. Per què es dóna aquesta situació? En gran part per la reticència de la banca en donar crèdits. Al principi de la crisi, la banca espanyola, en lloc de facilitar el crèdit amb els diners que els hi arribaven del Banc Central Europeu a un baix interès, l’empraven per a invertir i amb els beneficis es capitalitzaven després del fiasco de les preferents.

Darrerament la situació ha canviat una mica, però el préstec encara no flueix amb la intensitat que ho va fer quan la taxa d’atur es situava sobre el 10% i ser mileurista estava mal vist perquè la majoria dels que treballaven a la construcció s’emportaven entre 2.000 i 3.000 euros cada més.

Un bon exemple del canvi de situació és el descens considerable de les oficines bancàries, però sobre tot de les immobiliàries que es van obrir pretenent menjar-se tot el pastís que es generava. Fa una dècada deien que a la Ràpita hi havia més immobiliàries que bars. Actualment només en queden unes poques.