Què és fer ensenyament en català (I)

JOSEP FRANCO GINER 

1.- Exposició de motius de base sociolingüístics
      
Sembla demostrat que les persones que vivim en una situació de contacte de llengües, on una de les dues no arriba a ser utilitzada plenament, això és,  que viu minoritzada respecte d'una altra que sí que s'usa de pertot, estem sotmesos a compartir una realitat de bilingüisme irreal, on els únics vertaderament bilingües som, precisament, els parlants de la llengua minoritzada; aquí els 'catalanoparlants'. Vista la realitat, hom creu que la seva llengua, el valencià, no serveix ni val igual que l'altra i sovint deixa de fer-ne ús, donant així la raó a l'altre, que sempre utilitza la seva; aquí, la castellana.

Aconseguim, d'aquesta manera, els 'catalanoparlants', cada cop ser més dependents del què farà el nostre interlocutor 'castellanoparlant'. Mentre aquest pot manifestar-se públicament onsevulla, nosaltres sembla que només ho podem fer en privat i en segons quines condicions. El què farà, tret de parlar sempre en la seua llengua, és una incògnita.

És veritat que l'escola copia els usos i els costums de la societat real; però també és veritat que hi ha el compromís per, des de l'escola, modificar-la en la mesura de les nostres possibilitats. Atesa l'allau d'immigració, cada cop es farà més difícil si no posem fil a l'agulla i deixem d'inhibir-nos, demostrant-li al nouvingut la necessitat d'usar la llengua pròpia, si més no a l'escola. Si deixem que l'escola siga un reflex de la societat en què vivim sense intentar fer que siga un reflex de la societat que volem, haurem fracassat com a docents. Cal invertir els usos i els costums que, en matèria de llengües entre d'altres, hi coven a la societat.

L'escola és un sistema organitzat al voltant d'unes normes que regeixen la vida al centre. Sense aquestes normes sembla difícil poder corregir hàbits. Entre d'altres, el de l'ocultació lingüística o el de la substitució lingüística: ocultar la llengua o canviar-la davant d'un interlocutor per amagar-li l'adscripció a un determinat codi que es viu com menys útil i minoritzat. Però, sobretot, per fer-li ben evident al parlant de la ‘gran’ que s’està ben a la seua disposició, educadament, dins del seu grup, al qual també s’adscriu, ni que siga en qualitat de submís, si no d’esclau. Les normes serveixen precisament per compensar aquestes actituds, i s'han de fer complir mitjançant el convenciment i l'exemple, en primera instància, però sempre assegurant les condicions de possibilitat de l'ús de la llengua minoritzada.                
                 
2.- Graella d’ensenyament en català i orientacions d'aula
 

1.- Dins de l’aula tot el material escrit i/o audiovisual que fem servir és en valencià. Òbviament ens referim als documents i senyals permanents de llarga exposició.

2.- Dins de l’aula tot el temps es fa servir el codi oral en valencià per part de tothom. [I en tot cas]

3.- Dins de l’aula es corregeix sistemàticament a qui no fa servir el valencià, escrit i oral.

4.- Dins de l’aula es reflexiona alguna vegada sobre la importància de fer servir la nostra llengua. Vivim en un lloc i compartim una llengua que presenta una vigència i possibilitats que cal visibilitzar.

5.- Dins de l’aula tothom entén que al marge de la llengua de cadascú la 1ª, la de l’escola, és la catalana. I si cal se n’ofereixen motius i arguments.

6.- Fora de l’aula es fa servir, escrita i oral, sempre la llengua valenciana. Als passadissos, al pati, a les zones administratives.

7.- Fora de l’aula es corregeix la inèrcia de canviar de llengua davant d’un al·lòcton, lògicament, fent veure la poca coherència del fet.

8.- Fora de l’aula es reflexiona sobre la resistència a fer servir la llengua del país, si no és, efectivament, en contextos conduïts, dirigits.

9.- Fora de l’aula s’acull els pares perquè entenguen la bondat del sistema en la llengua pròpia, com ara quan els citem, o convoquem, a l’àmbit docent.

10.- Fora de l’aula es preveuen actuacions que vagen més enllà dels límits del centre. La revernacularització en seria un dels objectius.

 

Convindria, per tal de desenvolupar les competències lingüístiques de l'alumnat, tenir en compte alguns procediments a totes les matèries impartides en català:
 

- Fer servir uns materials que els siguen, als alumnes, reals i poc didactitzats.

- Utilitzar una terminologia adequada al procés d'ensenyament aprenentatge, de manera que en la presentació de les tasques s'utilitzen termes que convoquen a sistematitzar aquell procés (com ara classificar, analitzar, predir, crear, explorar, etcètera).

- Convidar els alumnes a participar del procés d'ensenyament aprenentatge i permetre que les seves intervencions puguen modificar-lo substancialment a partir de les seves respostes i del seu coneixement previ dels conceptes que es tractaran.

- Se'ls encoratja a fer de la seva participació una activitat raonada i reflexiva, el més elaborada possible, invitant-los a refer les seves intervencions sempre que calga.

- Es possibilita un ambient de discussió organitzat perquè els alumnes puguen aportar idees noves per als altres alumnes i/o per al professorat i generar així noves expectatives.

- Es creen les condicions de possibilitat perquè els alumnes es relacionen en grups i treballen plegats conformant una unitat d'acció.

- Promoure l'autoestima en fer-los protagonistes dels seus esforços i permetre’ls d’explicitar-los públicament davant del grup.

- Deixem que els alumnes siguen també partícips de l'avaluació final.

- Escolten i deixen fer en el marc de les normes assumides i raonades davant de tothom.

El País Valencià segueix l'exemple alemany quant al sistema de retorn d'envasos

El Consell rep el suport de l'impulsor del sistema de dipòsit, devolució i tornada d'envasos a Alemanya per al projecte valencià que podria aplicar-se a partir del 2018

Aquest sistema s’ha desenvolupat durant més de 20 anys al país germànic, on comporta la recuperació del 99% dels envasos, que són reciclats en la seua pràctica totalitat.

RedactaVeu / València

La consellera d'Agricultura, Medi ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural, Elena Cebrián, ha agraït el suport expressat pel director de l'organització no governamental alemanya Deutsche Umwelthilfe, Jürgen Resch, a la política del sistema de dipòsit, devolució i retorn (SDDR) que està preparant el Govern Valencià.

La consellera Cebrián, que s'ha reunit amb Resch al seu despatx de València, al costat del secretari autonòmic de Medi Ambient i Canvi Climàtic, Julià Álvaro, i el director general de Canvi Climàtic i Qualitat Ambiental, Joan Piquer, ha valorat positivament l'experiència del director de Deutsche Umwelthilfe, impulsor a Alemanya (al costat del ministre de Medi Ambient, Jürgen Trittin) del SDDR, per a implementar el sistema que té com a objectiu reduir l'abandonament d'envasos al País Valencià.

Durant la reunió, Jürgen Resch ha detallat el funcionament d'aquest sistema que se segueix a Alemanya des de fa més de 20 anys, on s'arriba a recuperar el 99% dels envasos, que són reciclats en la seua pràctica totalitat.

Resch també ha destacat que aquest sistema aporta nombrosos avantatges mediambientals, econòmics i socials i ha explicat les possibilitats d'adaptació al País Valencià. Aquest sistema s'enquadra en la denominada economia circular, que consisteix a convertir els residus en recursos i crear nous jaciments d'ocupació.

Aplicació a partir del 2018

Elena Cebrián ha anunciat que s'està preparant la cobertura legislativa a través d'un procés de participació i consens i realitzant l'estudi econòmic que el sistema porta unit amb l'objectiu que la normativa estiga acabada en 2017 i que en 2018 puga començar a aplicar-se després d'un procés d'adaptació.

La consellera ha destacat que aquest sistema, en el marc de la nova política de gestió de residus del Consell, millorarà els estàndards que marca la normativa espanyola i europea en matèria de rebuig dels abocadors i de reciclatge.

Així mateix, Cebrián ha assenyalat que els valencians han de prendre consciència que en cada acte de consum es generen residus i que la nostra implicació com a ciutadans és important perquè el sistema funcione. Hem d’entendre el residu com a matèria primera, per la qual cosa s'incidirà en l'educació ambiental.

En aquest sentit, la titular d'Agricultura i Medi Ambient ha afirmat que aquest sistema va més enllà d'una política de residus, es tracta d'una política de protecció del territori per a evitar que una quantitat enorme de residus acaben en els rius, en els barrancs, en les platges i en els carrers del País Valencià.

El funcionament del sistema

Julià Álvaro ha explicat que el dipòsit del nou sistema serà per a envasos d'aigua, suc, cervesa i refrescs en formats de vidre, plàstic, llandes i bric i que serà un sistema complementari a l'actual de recollida d'envasos en contenidors.

També ha afegit que s'abonaran 10 cèntims de dipòsit en comprar el producte envasat i es recuperaran en retornar l'envàs i que el comerciant que realitze tasques de recollida, custòdia i lliurament dels envasos retornats percebrà 2 cèntims per cada unitat. Qui s'encarregue d'arreplegar-los dels comerços percebrà altres 2 cèntims per envàs. Així, aquest sistema posarà en circulació entre 30 i 35 milions d'euros per a recompensar al comerç valencià.

Álvaro ha remarcat que diàriament es consumeixen 7 milions d'envasos al País Valencià, dels quals 5 milions acaben en el contenidor de residus orgànics, enterrats en abocadors o abandonats en carrers, jardins, platges o cunetes.

Què sabeu del Maestrat?

Hola de nou, lectors!
En una declaració de principis en el primer escrit publicat a La Veu, de títol «Benvinguts al Maestrat», remarcava la importància que té el fet de mostrar la realitat del Maestrat a la resta del País Valencià, pel profund desconeixement que n'hi ha.

En el subconscient de la societat valenciana hi ha una idea més o menys difusa sobre el Maestrat, en molta part atribuïble al llarg procés de despersonalització i desmemorització històrica que el Maestrat en concret i el País Valencià en general ha patit. Un procés, que amb l'arribada de la democràcia, s'ha accelerat amb les ambigüitats i renúncies del procés preautonòmic, i que encara avui en dia arrosseguem pel fet que ací la Transició encara no ha acabat.

Dit això, exposo tot seguit una sèrie de tòpics vessats sobre el Maestrat, i que solen provindre majorment del centralisme de Castelló i de València i de les seues corresponents elits intel·lectuals:
 

- El binomi Maestrat-Ports, Ports-Maestrat, o «comarques del nord».
Estes paràfrasis no fan res més que emmascarar un profund desconeixement de la realitat de dos territoris com el Maestrat o els Ports, que, si bé és cert que compartixen trets (entre altres la marginalitat) també ho és que tenen dinàmiques diferents. La denominació «comarques del nord» és una proposta que potser en el seu moment tenia la seua acceptació, però a mi personalment em recorda a la de «Levante», o la de «Franja de Ponent» per posar uns exemples propers. L'ús de denominacions geogràfiques sempre tendix a indicar una ubicació respecte de l'altra (la important, la central) i assenyala al mateix temps una dependència.
 

- El Maestrat com a entitat geogràfica
Així és com entitats com el Centre d'Estudis del Maestrat i Maestrat Viu anomenen el territori comprés entre Vistabella del Maestrat, Ares del Maestrat, Atzeneta del Maestrat, Vilanova d'Alcolea, Alcalà de Xivert, Vinaròs i Rossell. Som una comarca històrica, que personalitats de la lingüística, grans patriotes i bons excursionistes com Manuel Sanchis Guarner i Emili Beüt van saber entendre millor que ningú en tota la seua extensió, però aportant-ne cadascú els seus matisos en els seus respectius treballs comarcalitzadors. No m'estendré més sobre això perquè Vicent Sanz ho ha explicat molt bé en el seu escrit«Maestrat Històric».
 

- El Maestrat com a territori que mira més a Catalunya
Esta afirmació també denota un cert desconeixement. I dic cert perquè és evident que el Maestrat té més relació amb les Terres de l'Ebre que no la Plana de Castelló. Tenim relació històrica per la Diòcesi de Tortosa, a la qual la major part dels nostres municipis hi van pertànyer fins al 1960, de fet d'altres, els de més al nord, encara hi són. I fins no fa tants anys, molts alumnes dels nostres pobles eren enviats a estudiar al Seminari de Tortosa.

Siga com siga el territori és un continuum, Vistabella del Maestrat i Benassal tenen molta relació amb l'Aragó, Ares del Maestrat amb els Ports, Traiguera amb Ulldecona, Vilanova d'Alcolea i Alcalà de Xivert amb la Plana. Però, tanmateix la parla definitòria encara la conservem (la -o de la 1^a persona del present d'indicatiu). El Maestrat ocupa una posició geoestratègica privilegiada entre València i Barcelona, la qual rep el nom de «terres de cruïlla», atesa la nostra ubicació de territori frontissa. Tanmateix, esta importància no està plasmada en les infraestructures ferroviàries ni viàries, les quals estan més orientades cap al centralisme de Castelló i València, respectivament, que no a vertebrar de sud a nord el Maestrat, donant-nos eixida fàcil a Europa. En este cas, és paradigmàtic i frustrant comprovar com passen els anys i l'autovia del Maestrat, la CV-10, de Vilanova d'Alcolea-la Jana-el Perelló, continua en projecte, i com l'autopista AP-7 continua sent de pagament com a mínim fins al 2019, malgrat la saturació i els morts de l'N-340 per la costa. Possiblement podríem mirar més a Catalunya i a Europa si tinguérem les inversions adients en infraestructures.
 

- El Maestrat com a territori idíl·lic
Curiosa afirmació, però certa, escoltada i vista en comentaris o actituds paternalistes de la gent de la cultura de Castelló o de València. La mirada que tenen cap al Maestrat no sol anar més enllà d'allò típic, banal, rural, més en consonància amb la visió d'un territori agrest, perdut, on la gent que l'habita són uns herois que lluiten contra la modernitat. El Maestrat és molt divers, tant que faria innecessàriament llarg l'escrit, però per damunt de tot, la seua gent no necessita el paternalisme de ningú, tenen l'orgull propi de fer vida on han nascut, de respirar el mateix alé del primer dia de vida, de xafar la mateixa terra que treballen, i el millor de tot, de fer-ho amb el millor dels seus somriures cada dia que s'alcen del llit, sense les comoditats de la ciutat, plens d'esperit, emoció, il·lusió i ganes de viure. El Maestrat no necessita gent que vulga fer la jubilació daurada a un mas, necessita gent que hi vulga viure i que se l'estime. Cal tindre respecte i el cor obert cap al Maestrat. Res més.

El Maestrat escriu el seu relat, de la mateixa manera que al Sud, la gent d'El Tempir d'Elx, també ho fa. Cadascú a la seua manera però amb la voluntat ferma d'influir en la societat valenciana trencant tabús. Al Maestrat el 21 de maig tenim una cita amb la nostra gent, amb els Premis Maestrat Viu, un acte fet des del Maestrat i per a la gent del Maestrat: la nostra gent, els nostres ambaixadors, els nostres referents.


Espero no haver-vos avorrit gaire. Fins una altra companys!

Pau Fabregat Beltran

Greenpeace ‘ratifica’ les denúncies de Compromís sobre els 'secrets' del TTIP

Jordi Sebastià: “Hem constatat que els Estats Units d’Amèrica no van acceptar el principi de precaució, clau de garanties sanitàries a Europa, la qual cosa és inacceptable”.

RedactaVeu / Brussel·les- València

Fa uns mesos, l'eurodiputat de Compromís – Primavera Europea, Jordi Sebastià, tenia permís per a entrar en la cambra secreta del TTIP, on va accedir a una part de la documentació sobre aquest tractat entre Europa i els Estats Units d’Amèrica. Després de la visita, en la qual no va poder prendre notes ni fer fotocòpies ni vídeos, va advertir que aquest acord posaria en alt risc la qualitat ambiental, sanitària i social dels estats europeus, com així va poder declarar en el video realitzat amb motiu de la visita.

Així doncs, els documents filtrats per Greenpeace en el dia de hui “ratifiquen eixes impressions” de l’eurodiputat, qui només va poder accedir en el seu moment a un paquet d'informacions, “suficient per a denotar la gravetat d'una aprovació d'aquest tractat”.

 “Hem estat treballant especialment en el paquet d'agricultura en el qual constatem que els Estats Units d’Amèrica no van a acceptar el principi de precaució, clau de garanties sanitàries a Europa. Les negociacions també deixaven clar que els EUA no respectaran les denominacions d'origen ni renunciaran als transgènics i a la carn tractada amb hormones”, explica Sebastià.

https://www.youtube.com/watch?v=8aBQQKx8_E4

“L'aprovació del TTIP no solament seria perjudicial per als agricultors i ramaders, en clar desavantatge davant els productors americans, els qui podrien saltar-se la normativa europea sense cap problema. Però, a més, comprometria la salut de les ciutadanes i ciutadans d'Europa per la permissivitat en la utilització de pesticides i productes nocius per als humans”. És per açò que des de Compromís “ja hem mostrat la nostra repulsa davant d’aquest tema i el secretisme amb el qual s'està tractant per part de les autoritats”.

Morella, Matarranya i la Terra Alta uneixen esforços

Els presidents de les tres zones signen l'acord per a constituir l'associació Tres Territoris

RedactaVeu / Morella.

Els empresaris turístics i representants institucionals de Morella (Castelló) i el Matarranya (Terol) s'han desplaçat hui a la Terra Alta (Tarragona) per a participar en el segon intercanvi professional “3 Territoris”. Aquest tipus d'accions tenen com a objectiu conèixer millor les regions que formen part del projecte per a poder explicar millor als visitants l'oferta turística de cada territori. A més, en aquesta jornada, els tres presidents de cada zona han signat l'acord per a constituir aquest projecte en una associació. D'aquesta manera, el projecte “Tres territoris, una mateixa terra" continua amb noves iniciatives de col·laboració i potenciació d'una zona que té molts vincles comuns.

El primer edil morellà, Rhamsés Ripollés; el regidor de turisme, Jorge Garcia, i tècnics de turisme de Morella han participat en aquesta trobada. Garcia ha destacat que "aquest projecte té tres pilars fonamentals: l'institucional -ajuntaments i comarques-, el social -intercanvis d'associacions, culturals, etcètera- i l’empresarial. Aquest últim és molt important i és el que volem enfortir i potenciar en la jornada de hui per a tenir més coneixements dels projectes, col·laboracions conjuntes a nivell empresarial, creació de nous productes gastronòmics, turístics...". Els participants en aquest segon intercanvi empresarial -el primer va tenir lloc el passat any a Morella- han pogut conèixer l’Horta de Sant Joan i el Convent Sant Salvador, així com alguns dels importants cellers d'aquest territori, que té un gran prestigi vinícola. En concret, han realitzat una visita guiada al Celler Cooperatiu de Gandesa, on també han pogut conèixer la gastronomia d'aquesta zona.

Finalment, el regidor de turisme també assenyalava que "portem ja molt de camí recorregut amb aquest projecte i la valoració fins al moment és molt positiva, ja que hem incrementat la col·laboració i la repercussió dels territoris i seguim treballant amb molts projectes que pretenen seguir en aquesta línia". En aquest sentit, cal assenyalar que ja s'està treballant en la creació d'una pàgina web i en la constitució com a associació d'aquest projecte, així com en diferents iniciatives promocionals.

_{Logo del projecte.}

“Tres territoris, una mateixa terra”

Morella, Matarranya i la Terra Alta estan dividides administrativament en tres províncies i comunitats diferents, però comparteixen una cultura i una forma de vida molt semblants. Sempre han estat molt vinculades degut a la seua proximitat geogràfica i, ara, a través d'aquest projecte, intenten unir-se i posar en valor els recursos de les tres zones.

En èpoques passades ja comptaven amb llaços comercials, amb rutes que començaven a l'interior i arribaven fins al Mediterrani i viceversa; les fires, que suposaven el punt de trobada comercial; els vincles que s'estableixen entre les tradicions de cada comarca, similars en molts aspectes, com la gastronomia, amb plats i postres que encara que canvien de nom tenen el mateix gust... I encara en l'actualitat, de caràcter agrícola i ramader, en els territoris es cultiva l'oliva, la vinya i l'ametlla. En ramaderia, els productes càrnics derivats del porc i del corder són la base econòmica de les tres àrees.

Les manifestacions culturals, la gastronomia, el paisatge, l'arquitectura o la llengua fan que el visitant no distingisca les fronteres administratives i relacione les tres comarques amb un únic territori. A més, per a un visitant és molt atractiu conèixer els tres territoris, ja que tenen moltes coses en comú, però també grans contrastos.

CiuTadanos

Ciutadans, el partit polític del qual Albert Rivera n'és el president, o Ciudadanos, com a ells els agrada anomenar-se (ja que és el seu nom oficial), va nàixer l'any 2006 a la ciutat de Barcelona (el Barcelonès) de la mà d'un grup de gent entre els quals es troba Arcadi Espada, tertulià que defensa fins el final les tesis conservadores i capitalistes. També en forma part Albert Boadella, que creu que amb el govern de Barcelona en Comú s'ha instal·lat una enorme caspa a la ciutat, o l'inigualable Fèlix de Azúa, que ha dit algunes perles com que “en alguns llocs prefeixistes com Catalunya s'ensenya l'esperit nacional o a odiar l'enemic” i, fins i tot, posa en dubte l'afinitat d'Ada Colau (batllessa de Barcelona) amb el nazisme i l'anomena peixatera. És per això que no ens hem d'estranyar del rumb que ha pres Ciutadans si està comandat per aquestes persones.

Ciutadans va aconseguir 13 diputats a les Corts Valencianes en les darreres eleccions autonòmiques, convertint-se així en la quarta llista més votada al País Valencià. La cap de llista d'aquesta organització és Carolina Punset, a qui segur que tots els valencians coneixem.

Ciutadans, a tot l'Estat espanyol, en general, i en particular a Catalunya i al nostre territori, s'ha autoproclamat capdavanter en la lluita contra el nacionalisme. Tan lluny han portat aquesta bandera que han arribat a atacar la nostra llengua des de diferents fronts presentant mocions (per sort, als pocs ajuntaments que tenen representació) perquè la nostra llengua, la de tots els valencians i valencianes, no siga vehicular a les escoles.

És tal la fòbia del partit d'Albert Rivera envers el nacionalisme que a localitats com la Font de la Figuera (la Costera), Santa Pola (el Baix Vinalopó), Torreblanca (la Plana Alta), l'Alcora (l’Alcalatén), Torís (la Ribera Alta) i Vilamarxant (el Camp de Túria) han expulsat del partit regidors que han donat suport o facilitat alcaldies governades per Compromís. Però no s'han preocupat tant pels regidors de l'Estat espanyol que han buscat aliances amb l'extrema dreta d'Espanya 2000.

Dia rere dia demostren el seu antivalencianisme. Un altre dels exemples el trobem en el fet que no volen la retirada del recurs d'anticonstitucionalitat del Govern estatal al dret civil valencià. Això es diu centralisme pur i dur!!!!.

Fa pocs dies el PSPV, Compromís i, fins i tot, el Partit Popular van reclamar conjuntament a l'executiu de Mariano Rajoy un millor finançament i la reparació del deute històric que sofrim des de fa més de trenta anys els valencians i ho van fer tots menys Ciutadans.

La gent de Ciudadanos al País Valencià vol aconseguir el que no ha pogut fer durant tots aquests anys el blaverisme recalcitrant, que no és més que la voluntat que traslladem el nostre odi cap a Catalunya i no cap a Espanya, que creguem que tots els nostres mals vénen del nord. Volen separar-nos i confrontar-nos entre valencians amb temes com la llengua, la qual ni la màxima representant d'aquest partit nacionalista espanyol no sap parlar i qui, a més, ens considera, a tots els valencianoparlants, “aldeanos”.

Però ja hem arribat a un punt en què és difícil amagar la pobresa en què ens trobem i la majoria dels valencians, i fins i tot molts dels nouvinguts, s'han fet ressò de l'espoliació que sofrim per part de l'Estat. Ja ho va dir fins i tot el president Ximo Puig no fa molt: “Ja no ens queden glòries per ofrenar”. El dissabte, 23 d'abril, a València, en la festa organitzada per Acció Cultural del País Valencià, el poble sobirà demostrà una vegada més que “ja no ens alimenten molles, que ja volem el pa sencer”.
 
David Casanova,

Maestrat històric

L’estat de la qüestió del Maestrat històric està a hores d’ara bastant embarrancat, si embarrancar en sentit històric pot concebre’s encara que només siga com a metàfora del que es vol dir. Hi ha més d’un enfocament per abordar-la, la qüestió. El que interessa aquí i ara és veure què entenem avui per Maestrat històric i quina continuïtat té ara per ara.

El reconeixement administratiu actual consisteix en dues demarcacions territorials homologades de segon grau per part de la Generalitat: l’Alt Maestrat i el Baix Maestrat. Aquestes entitats van ser delimitades en l’informe emès el 1987 de resultes del decret 170 de 28 d’octubre de 1985, en què la Generalitat demanava a la Conselleria d’Administració Pública per una eventual “creació de demarcacions funcionals amb incidència en el territori de la Comunitat Valenciana”. L’informe va ser fet tot establint una gradació de demarcacions territorials. En els 19 anys següents de vigència de l’estatut d’autonomia de 1982, que contemplava la creació d’una llei de comarcalització que havia de ser aprovada per majoria absoluta, no es va emprendre cap acció al respecte. El 2006, el nou estatut d’autonomia elevava aquesta majoria als dos terços de les Corts. En conseqüència, malgrat el manteniment de la possibilitat de comarcalització, els articles que tracten aquest aspecte de la legislació valenciana poden considerar-se lletra morta, sense cap efecte. Algú s’imagina que això puga produir-se en els propers temps? Així és que la delimitació existeix sobre el paper d’un informe de 1987, els municipis han mancomunat serveis que s’han de prestar d’aquesta manera a falta d’altres mitjans i les comarques valencianes, que són una realitat social molt viva, estan mancades de la rellevància i el contingut polítics que acumulen les diputacions provincials, institucions creades per l’estat liberal espanyol al segle XIX, sobre l’estructura de les quals ha descansat per molt de temps la seua organització territorial.

El Maestrat històric és el territori corresponent al senyoriu patrimonial del mestre de Montesa, conegut històricament com a Maestrat Vell de Montesa. Va constituir-se el 1317, quan Jaume II va crear l’orde a causa de la desaparició de l’orde del Temple i hi va adscriure els territoris del Regne de València que eren feus d’aquest orde desaparegut i del de l’Hospital. D’aquesta manera, el Maestrat Vell va configurar-se a partir de set demarcacions dependents de castells: Cervera, Peníscola, Xivert,  Polpís, les Coves, Ares i Culla. A més del Maestrat Vell, l’orde posseïa el Maestrat Nou, a l’Horta de València, i el castell de Montesa (Costera), que n’era la seu. El 1592, el rei Felip II de Castella va incorporar els béns de Montesa a la corona, de manera que l’orde va perdre la seua jurisdicció directa sobre el territori.

En les comarques actuals de l’Alt Maestrat i el Baix Maestrat de l’informe de 1987 no hi ha alguns pobles que pertanyen al Maestrat històric i que van ser incorporats a la Plana Alta i l’Alcalatén: les Coves de Vinromà, la Sarratella, la Torre d’en Doménec i Vilanova d’Alcolea van pertànyer al castell de les Coves i van ser adscrits el 1987 a la Plana Alta; Atzeneta del Maestrat, Benafigos i Vistabella del Maestrat van pertànyer a la setena de Culla i van ser adscrits el 1987 a l’Alcalatén. També hi ha, en l’informe de 1987, algunes incorporacions sense base històrica: Vilafranca a l’Alt Maestrat i la Tinença de Benifassà al Baix Maestrat. Vilafranca pertany als Ports per la vinculació històrica amb Morella; la Tinença de Benifassà sempre va ser feu privatiu de l’abat del monestir.

Entre 1592 i 1987 hi ha alguns altres esdeveniments que intervenen en aquesta història. Després de l’abolició del feudalisme a començaments del segle XIX, pel qual es regien els pobles i el territori del Maestrat històric, en la primera guerra carlina o dels Set Anys (1833-1840), el general carlí Ramon Cabrera, mitjançant la creació d’una comandància, va establir la denominació Maestrazgo per als territoris que va arribar a controlar militarment: els Ports de Morella i l’Alt Maestrat, part de les Terres de l’Ebre, el Baix Aragó, part de la Serranía de Conca i algunes comarques valencianes, entre les quals el Baix Maestrat. De resultes d’aquesta extensió, va consolidar-se una ampliació imprecisa de l’abast del terme, castellanitzat, que, al cap del temps, havia d’incloure els Ports i el Baix Aragó.

Arribem a la segona meitat del segle XX. El 1972 el turisme era un fenomen que començava a tenir implantació i rellevància econòmiques. Es crea, de la mà de les diputacions provincials de Castelló i Terol, la Mancomunidad Turística del Mestrazgo, per a la promoció conjunta d’un territori a cavall de les dues províncies, que inclou els municipis que, per dir-ho d’alguna manera, bonament s’hi volen afegir. La mancomunitat, un engendre franquista, es basava en “arrels històriques comunes” que partien de la idea que a l’Edat Mitjana els territoris que hi participaven havien quedat sota la jurisdicció de “maestres” d’ordes militars que havien participat en la conquesta territorial als regnes de taifes musulmans. Aquesta argumentació per relacionar territoris que antigament havien pertangut no a ordes militars diferents sinó a regnes diferents, amb furs diferents, va donar lloc a una mistificació identitària que va durar fins que, al 2012, després d’anys d’inactivitat i baixes de municipis que hi havien estat adscrits, la mancomunitat va ser dissolta.

Mentrestant, el 2003, el Consejo General de Aragón estableix per llei la comarcalització del territori aragonès. Entre aquestes comarques, s’oficialitza la del Maestrazgo, amb seu a Cantavella, significativament un altre dels bastions principals de Cabrera, juntament amb Morella, durant la primera guerra carlina. D’aquesta manera, un territori que originalment no s’anomena així, pren el topònim del Maestrat original amb consistència administrativa reconeguda. Aprofundint una mica més, trobem que el topònim Maestrazgo es manté en l’anomenat Parque Cultural del Maestrazgo, una entitat turística que agrupa 43 municipis de sis comarques, en el que sembla ser la continuació terolenca de la mancomunitat franquista.

Aquesta utilització turística Aragó endins ha tingut el seu contrareflex costaner en la marca Costa del Azahar, avui abandonada per l’administració valenciana en favor de Castellón Mediterráneo. La designació del litoral del Maestrat històric com a Costa del Azahar o Costa Azahar, designació que englobava tot el litoral provincial, ha estat històricament un altre element que ha incidit en la identificació del Maestrat, sobretot de cara a la identificació que n’han fet els turistes.

Per l’ampliació i l’ús que el terme Maestrazgo ha adquirit a l’Aragó i pel desdibuixament del terme “Maestrat” que altres denominacions turístiques com ara Costa de Azahar han suposat, avui la consistència referencial del terme “Maestrat” resulta com a poc confusa fins i tot per a la majoria dels habitants del seu territori històric. A més de la pseudolegitimació que va fer la Mancomunidad Turística del Maestrazgo franquista hi ha algunes altres causes que contribueixen a distorsionar la qüestió.

Després de més de 30 anys d’escola valenciana és com si aquest tema, com tants altres de la Història pròpia, no hagués format mai part dels continguts a aprendre, almenys als establiments educatius dels pobles que en formen part. L’esbós d’ordenació de 1987, que és el que al final ha resultat operatiu quan la Generalitat ha hagut de pensar estratègies d’articulació territorial, deixa fora de l’Alt Maestrat alguns pobles que fins i tot incorporen el nom en el seu topònim oficial (Vistabella i Atzeneta) i n’inclou d’altres que no hi han pertangut mai (Vilafranca). Per acabar-ho d’embolicar, en aquest darrer cas, la Gran Enciclopèdia Catalana opta pel topònim “Vilafranca del Maestrat”, sense més base que l’informe de 1987, i proporciona com a formes secundàries “Vilafranca del Sit” i “Vilafranca del Saït”, traducció de Villafranca del Cid, que també respon a una mistificació. I això que el topònim oficial ja fa anys que és Vilafranca, i prou. La mateixa estratègia d’articulació territorial dissenyada per l’anterior administració de la Generalitat, que hem esmentat, situa el Baix Maestrat amb els Ports en una mateixa àrea funcional i inclou l’Alt Maestrat en l’àrea funcional de Castelló. Podria resultar molt innovador si no fos que curiosament aquesta delimitació talla amb molt poc marge de diferència exactament pels límits de les diòcesis de Tortosa i Castelló-Sogorb, establits durant la dictadura…

_{Ares del Maestrat. Foto: evadirte.com}

En aquest panorama, en què la comarcalització del mandat estatutari és lletra morta, les administracions han anat fent la seua segons els ha convingut. Com es dedueix de l’establiment de les àrees funcionals de 2010 per part de la Generalitat, el criteri general emprat fa únicament referència a la planificació del desenvolupament hipotètic del territori en atenció a les infraestructures de comunicació, sobretot pensant que potser un dia existirà un eix mediterrani ferroviari i l’autovia A-7 serà una realitat. Això pel que fa a l’àrea estricta dels Ports-Maestrat. Ah sí, me n’oblidava: també hi ha la il·lusió d’una A-68 que substituïsca l’N-232. En fi, per projectes que no siga. Pel que fa a la Diputació de Castelló, el caràcter plenipotenciari d’aquesta administració pròpia d’un estat centralista, apte per a l’exercici d’un poder caciquil, tal com demostra la Història, és evident que si algun interès té en relació a la comarcalització consisteix a ofegar la idea per terra, mar i aire. És així que la tesi primigènia de la dreta valenciana que la Generalitat no fos més que una oficina administrativa i les diputacions provincials, més fàcils de controlar pel mecanisme de l’elecció indirecta dels seus representants polítics, s’ha vist en els darrers temps gairebé convertida en realitat. La Diputació de Castelló en concret fins i tot fa una campanya de recollida de joguines per Nadal… No hi fa res que també siga l’administració que recapta dels impostos municipals. Només és un detall que dóna compte del poder que té. El cas és que aquella tesi de la Transició ha quedat ben solidificada i ara caldrà veure de quina manera els canvis polítics a la Generalitat hi poden incidir. En qualsevol cas, totes aquestes circumstàncies alimenten una política que, en el reconeixement d’una regió o una altra anomenada Maestrat, no hi tenen el més mínim interès. Si de cas, pot descriure’s la trajectòria erràtica de la Diputació i de la Generalitat al llarg del temps en relació a com han designat el territori a efectes turístics. Veníem de la Mancomunidad Turística del Maestrazgo i la Costa de Azahar i hem passat per la Mediterrània dels anys 80 i primers 90, el Castellón interior i el Castellón Mediterráneo actual, que tant recorda aquell diari capitalí.

Mentrestant, la realitat social dels pobles ha fet la seua via. Alguns municipis han mancomunat alguns serveis i aquestes mancomunitats algun nom havien de tindre. Per exemple, la Mancomunitat del Baix Maestrat. El temps ha generat una conscienciació de pertinença diferencial que l’acció homogeneïtzadora provincial, ben intensa darrerament, no ha contrarestat. Deu ser perquè és difícil anar contra la realitat. I això sense que els polítics locals, teòricament els més interessats a promoure-ho, no hagen passat de les proclamacions retòriques a l’hora de posar en marxa la idea, que, recordem-ho, correspon a un mandat estatutari. “Hem de fer comarca” és una frase que pot quedar molt bé en esdeveniments festius, que tenen una transcendència cultural i identitària inequívoca, cosa que també ve del franquisme. Alhora, la frase també serveix per tapar l’expedient i fins a l’any que ve.

Tornem al començament. El Maestrat històric podria considerar-se una regió valenciana d’una remarcable personalitat diferencial. Tan sols el fet que la denominació del territori original haja estat adoptada per territoris veïns ja demostra aquest fet. Això podria ser així si les mistificacions històriques, la despersonalització i l’abandonament que hi ha exercit el centralisme al llarg del temps no l’haguessen fet un territori esvaït, de contorns inexactes, confusos intencionadament o no. I això no obstant les potencialitats intactes d’aquesta personalitat diferencial i la dinamització d’aquesta consciència popular dels seus habitants són actius que tenen, si més no en el terreny cultural, un recorregut per explorar. Per descobrir.

Vicent Sanz Arnau

'La prostitució que va patir Canal 9 és tan increïble com vergonyosa'

Abelard Saragossà lingüista i professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València

Raquel Sanchis / València.

Abelard Saragossà, filòleg valencià i professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València, director de Taula de Filologia Valenciana i autor d’obres de referència com la Gramàtica valenciana raonada i popular (2003) va estar elegit, el passat 9 d’abril, com ja vam anunciar, acadèmic de l’AVL.

El professor Saragossà, qui ja ha col·laborat amb La Veu en anteriors ocasions, ha accedit a contestar-nos unes preguntes sobre la situació sociolingüística que vivim al País Valencià.

- Què ens pot dir respecte de la seua recent entrada en una institució tan rellevant per a la societat valenciana com és l’AVL? Què ha suposat aquest fet per a vostè?
Des d’un punt de vista social, hi havia un sector que demanava per Internet que jo entrara en l’AVL perquè es senten identificats amb els criteris de la normativa que propose i amb els estudis que faig per a solucionar problemes de la normativa. Un manifest del castellonenc Josep Saborit ha tingut un suport apreciable.

Des del punt de vista personal, el fet de ser membre de l’AVL suposa poder debatre amb els qui tenen l’autoritat en la normativa lingüística sobre normes que practiquen els parlants, que divergixen del castellà i que, en canvi, o no figuren en les nostres gramàtiques o figuren en llocs marginals. Per exemple, la construcció temporal demà de matí és inexistent en castellà i ben popular en valencià. També espere debatre, amb els membres de l’AVL, sobre normes que no s’assimilen perquè són poc coherents, com ara la hipotètica elisió de de en la construcció des de que, ja que des no és una paraula i, per tant, des de és una paraula simple i de no hauria de caure. El meu objectiu és impulsar un debat per a aconseguir que el model lingüístic valencià siga més identificador, més assimilable i, en conseqüència, més practicable en la comunicació pública.

- Què li cal a l’entitat per a poder ser un ens normatiu respectat i de referència al seu parer?
Des d’un punt de vista extern, convé que qui parle sobre l’AVL mire si es fonamenta en dades objectives. Els valencians no sempre defenem les nostres característiques positives i les nostres institucions, i eixa limitació a voltes repercutix en l’actuació del valencianisme. Quan una característica valenciana és positiva (o una institució), ho hem de saber i ho hem de dir.
 

Des d’un punt de vista intern, una actuació que contribuiria a fer que la institució siga més respectada (i sobretot més estimada, que és el sentiment més important) és divulgar més les seues accions. El valencianisme i en general la societat valenciana deu saber quines aportacions està fent l’AVL al poble valencià pel que fa a la normativa (com ara, quines són les aportacions de la gramàtica de l’AVL), però, també, fora d'este àmbit.

Fora de la normativa, podem recordar que el govern anterior no feia enquestes sobre l’ús social del valencià i, enfront d'esta absència cridanera, l’AVL va recuperar aquella actuació i, també, davant d’una política lingüística positiva, l’entitat destinava una part del seu pressupost a animar a usar el valencià. Un altre exemple és que, enfront de la marginació política que patia Escola Valenciana, l’AVL li ha fet suport i ha aparegut al seu costat moltes voltes.

- Creu que l’AVL hauria de treballar en paral·lel amb l’IEC? 
En paral·lel, no; en coordinació. Ara: per a coordinar-se cal que hi haja voluntat pels dos costats. Tinc entès que l’AVL ha enviat escrits a l’Institut d’Estudis Catalans que no han tingut resposta o que han tingut mala resposta. Com a mínim, això deia Pere Maria Orts en una entrevista publicada en El Temps un parell de voltes.

- Què opina dels recents encontres que han tingut la RACV i l’AVL? Creu que seria possible que totes dues entitats s’avingueren i que col·laboraren per a construir un país amb identitat pròpia?
Crec que no hi han hagut relacions, només manifestacions del president de la RACV.

Pel que fa a la col·laboració, la RACV és una institució pública i totes les institucions públiques deuen col·laborar amb l’Acadèmia. O al revés: l’Acadèmia deu col·laborar amb totes les institucions públiques valencianes.

He publicat un article en la premsa proposant un camí per a concretar eixa col·laboració entre les dos institucions. Proposava que l’AVL és qui té la potestat legislativa per a posar normes i, per tant, la RACV, el que hauria de fer si creu que una determinada norma és incoherent és presentar una argumentació a l’AVL per tal que, si l’argumentació és coherent, l’accepte. I tot açò hauria de ser públic perquè d'eixa manera podem saber qui actua bé i qui no.

- Aleshores es tractaria més d’un consens?
No crec que siga qüestió de pactar o consensuar. En la civilització hi han moltes coses que s’han de pactar i quan fem pactes arribem a consens. Però en el cas de la normativa lingüística, tota norma hauria d’estar fonamentada i, per tant, argumentada. Més que consens, del que es tracta és d’investigar i argumentar i demostrar per què no és adequada per al valencià una determinada norma.

- Com veu el valencià actualment en la nostra societat respecte d’altres èpoques? Com pensa que ha evolucionat socialment? Tenim futur i possibilitats de viure plenament en català més prompte del que ens pensem?
El valencià viu en una situació de supeditació social al castellà, cosa que té efectes negatius en la llengua (com li passa al castellà davant de l’anglès en Puerto Rico). El valencià que es parlava en els anys sixanta i setanta era més ric que l’actual, sobretot en fraseologia. Eixe empobriment seguirà produint-se a la curta.

El futur del valencià depèn, en primer lloc, de la consciència i de la voluntat dels valencians. En eixe factor central, els valencians hem millorat sensiblement. En els anys seixanta, hi havia molt de provincianisme entre nosaltres.

A la llarga, si la consciència de ser valencians i la voluntat de dirigir el nostre futur segueixen creixent, eixos factors són els que permetran no solament l’augment de l’ús social del valencià, sinó també la recuperació de la qualitat del valencià.

En eixe procés, els lingüistes valencians tenim la responsabilitat de mostrar als valencians quines són les estructures i el lèxic bàsic que definixen el valencià en relació al castellà. Per ara, no veig en els llibres de llengua estructures del valencià, i poc del lèxic bàsic. Això no obstant, en la meua Gramàtica valenciana raonada i popular (publicada en el 2003) apareixen, repetidament, estructures lingüístiques distintives del valencià.
 

_{Una de les obres de referència d'Abelard Saragossà}

- En l’actualitat, la llengua és un dels factors més polèmics de la nostra societat i, tot i que sembla que comencem a avançar, ho fem molt a poc a poc. No tenim dubte que si hi hagués uns mitjans de comunicació en valencià la llengua estaria més normalitzada. Quines creu que podrien ser les claus per aconseguir la RTVV de la qualitat que es mereix la societat i no caure en els errors del passat?
Jo proposaria tres condicions bàsiques. La primera és que la televisió valenciana ha d’estar al servici dels valencians, no de qui governa en la Generalitat. Això pareix una obvietat, però cal dir-ho. La prostitució que va patir Canal 9 és tan increïble com vergonyosa.

La segona condició va unida a l’anterior: la televisió valenciana deu ser autònoma del govern valencià.

La tercera condició és que haurien d’haver mecanismes de control dels qui treballen en la televisió valenciana. En el món universitari, no nega ningú que este deu estar arrelat a la societat a on viu. Però una part significativa de la investigació de les universitats valencianes ignora la societat valenciana. Estaria molt bé que, des de la institució Alfons el Magnànim, Vicent Flor impulsara una investigació que demostrara estos fets. I bé, eixa situació universitària no hauria de passar en la televisió valenciana. Qui treballe en una institució pública valenciana ha d’estar al servici actiu dels valencians, i hauríem de tindre mecanismes de control per a assegurar-nos de l’arrelament social.

- Un dels membres de la Taula de Filologia Valenciana, Alexandre Ordaz, parla de les Normes del Puig com a reguladores del valencià en l’article “Les grafies TG i TJ en valencià: Útils o inútils? Una resposta occitano-romànica i pel consens”. Creu que són acceptables les Normes del Puig?
En el valencianisme a voltes circulen afirmacions que no són certes. A mi m’han atribuït afirmacions que no he fet i que no formen part del meu pensament. He fet eixa observació perquè crec que no és cert que Alexandre Ordaz haja presentat les normes de la RACV com a reguladores del valencià. L’objectiu que ha intentat mostrar és que, en alguna norma, hi ha poca separació entre la RACV i l’Acadèmia, de manera que, si hi ha voluntat de diàleg, és factible confluir.

Pel que fa a l’acceptació de les normes de la RACV, convé notar que les úniques normes legals són les de l’Acadèmia. Una altra cosa és que, en tal norma o en tal altra hi hagen incoherències o inadequació en relació al valencià. Però, quan això passa, cal actuar com hem comentat: demostrar-ho amb una investigació per a cada norma inadequada.

- Què pot aportar a la societat una entitat com Taula de Filologia Valenciana?
Taula de Filologia Valenciana fa una Jornada anual dedicada a reflexionar com s’ensenya el valencià, en quines condicions socials viu el valencià i com és el model lingüístic valencià. A més, dedica molta atenció a les ideologies que hi han en el valencianisme.

El resultat d’eixa activitat va a parar a la revista anual Aula de Lletres Valencianes, el número 5 de la qual es presentarà ara en la Fira del Llibre.

- També ens agradaria parlar d'algunes de les teues darreres investigacions, què ens pot dir sobre les recents investigacions respecte del sufix -iste?
La forma inicial era un jurista / uns juristes. Però, a l’Edat Mitjana, al segle XV, ja en la llengua clàssica, els parlants varen canviar el jurista per el juriste. Per quin motiu varen fer eixe canvi? La resposta està en les estructures flexives del valencià. Tenim centenars de noms que actuen igual que sogre / sogres per al masculí i sogra / sogres per al femení. Com actua un jurista / uns juristes? La resposta és: com si fóra un nom femení. Però era masculí. Això té una conseqüència important: era una forma irregular. I, davant d’això, els parlants decidiren regularitzar-ho cap al final del segle xiv. Notem que no hi ha res de l’estructura flexiva valenciana en castellà i, per tant, és natural que, en castellà, només hi ha hagut algun canvi esporàdic, mai un canvi general.

Durant els segles XV, XVI, XVII i XVIII, la forma de tota la llengua és un juriste / uns juristes. Però, quan arriba la Renaixença, els intel·lectuals catalans havien sigut educats en castellà i no coneixien la llengua històrica, de manera que actuaren com el castellà i adaptaren la forma un jurista. Una prova empírica de l’afirmació que acabe de fer és que una gramàtica catalana escrita prop de Barcelona molt poc abans de la Renaixença (la de Petit i Aguillar, de 1822) conté repetidament la terminació –iste en totes les paraules que contenen eixe sufix.

Actualment, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha restituït la terminació històrica, la qual té tres avantatges: en primer lloc, dir i escriure el juriste és una fidelitat al valencià parlat i al català occidental; en segon lloc, és una fidelitat a la llengua històrica, i, en tercer lloc, és una diferenciació en relació al castellà. Encara hi ha un altre avantatge: molts alumnes valencians pensaven que, quan els seus pares parlaven d'un socialiste parlaven malament i els rectificaven. És a dir, la forma estructural valenciana i diferenciadora del valencià seria parlar malament! Estem davant d’una paradoxa enorme: els carrers valencians actuen bé mentre que la llengua escrita impulsa a abandonar l’estructura flexiva del valencià i a castellanitzar-se.

Arribats a aquest punt ens acomiadem de Saragossà, qui desitja molta prosperitat a La Veu i que augmenten tant els nostres lectors com els agermanats perquè “els valencians, si no estem organitzats, no podem avançar cap a la llibertat. Ara és molt positiu el govern que tenim, les lleis són necessàries, però sense el suport de les persones no podem avançar cap a la llibertat i, per això, necessitem organitzacions i mitjans de comunicació”.  

Jaume Ferran i Clua

El 1885 s’inoculà per primera vegada en l’home una vacuna composta per bacteris vius atenuats. Aquest fet tingué lloc a València, durant una epidèmia de còlera, i va ser realitzat per Jaume Ferran i Clua. Nascut a Corbera d’Ebre (Tarragona) l’1 de febrer de 1851, estudià Medicina a Barcelona i, després d’exercir uns mesos a Pla del Penedès, es traslladà a Tortosa, on ocupà la plaça de metge titular entre el 1874 iel 1887, data en què s’establí definitivament a Barcelona. En la seua consulta compaginà la medicina general amb l’oftalmologia, la hidroteràpia i l’electroteràpia, a més d’ocupar diversos càrrecs administratius en algunes de les institucions de la població, com ara director de l’Hospital Civil, metgedirector de la Casa Provincial de Caritat, director de Sanitat Marítima del port i subdelegat del partit judicial.

Amb el seu col·laborador, l’enginyer químic Innocenci Pauli, desenvolupà una intensa i variada activitat científica i tècnica, sobretot en el camp de la fotografia i de la telefonia. Fruit d’aquest treball conjunt fou l’establiment de la comunicació telefònica entre Tortosa i Tarragona.La distància entre aquestes dues poblacions, de 84 quilòmetres, fou la major coberta fins aleshores per aquest mitjà.

A Tortosa establí relació amb el valencià Josep Joaquim Landerer, qui havia publicat ja brillants treballs sobre geologia i astronomia. Ferran s’interessà pel microscopi que Landerer utilitzava en els seus estudis petrogràfics i li encarregà que en demanara un per a ell amb la finalitat de realitzar treballs histològics. En la nodrida biblioteca científica de Landerer pogué llegir les Notas que el microbiòleg Louis Pasteur publicava en Comptes Rendus de l’Acadèmia de Ciències de París i aviat s’apassionà per una disciplina encara incipient, la microbiologia. Al seu domicili mateix montà el 1880 un petit laboratori bacteriològic i molts dels estris els fabricà personalment. Allà preparà, per primera vegada a Espanya, les vacunes contra el carboncle i el mal roig del porc que Pasteur acabava de desenvolupar, la tècnica del qual seguí pas a pas. El bacteriòleg francès li proporcionà en alguna ocasió, a més, cultius de microorganismes i també les instruccions per a la preparació de les vacunes.

Quan el 1884 Robert Koch descobrí el microorganisme responsable del còlera, Ferran començà a estudiar aquesta malaltia i la seua prevenció. Al seu parer, la immunitat es produïa sense que el microbi s’haguera multiplicat i era deguda a l’acció a distància de substàncies elaborades pel germen, denominades diastases. Per obtenir-ne la profilaxi, proposà el mateix mètode utilitzat per Pasteur per prevenir el còlera de les gallines, és a dir, la filtració de la sang dels colèrics de manera que els microbis quedaren retinguts i es conservaren les diastases. Afirmava que la inoculació d’aquest filtrat, de virulència atenuada i graduable a voluntat, s’havia de seguir des d’un estat refractari fins al còlera. Aquest raonament teòric serví a Ferran per elaborar la seua vacuna anticolèrica, que quedà plasmada en la seua Memoria sobre el parasitismo bacteriano, premiada per la Reial Acadèmica de Medicina de Madrid el 1884. Aquell mateix any, l’epidèmia de còlera havia arribat a Europa provinent de l’Índia, i al mes d’agost l’Ajuntament de Barcelona designà Ferran bacteriòleg d’una comissió enviada a Marsella per estudiar la malaltia, acompanyat de Pauli. Als hospitals per a colèrics de Marsella, i també de Toló, on es comprovava l’acció del vibrió colèric acabat de descobrir per Robert Koch, Ferran fou capaç d’aïllar i cultivar aquest microorganisme. De tornada a Tortosa, aconseguí passar per la duana gèrmens vius, que amagà en caixes de mistos. Amb aquests gèrmens prosseguí els seus estudis bacteriològics i descobrí que les injeccions subcutànies de gèrmens vius immunitzaven enfront de dosis mortals del mateix germen. Després de comprovar l’efecte d’aquesta nova vacuna en ell mateix, o en Pauli, i en diversos familiars i amics, comunicà el descobriment a l’Ajuntament de Barcelona i a l’Acadèmia de Ciències de París.

 

^{Ferran a Marsella}

Malgrat les mesures preventives adoptades, el còlera havia penetrat a Espanya al’agost de 1884 per la localitat alacantina de Novelda, encara que aviat quedà dominat. Tanmateix, rebrotà amb especial virulència al novembre a Beniopa, prop de Gandia. Amalio Gimeno i Manuel Candela, catedràtics de la Facultat de Medicina de València i membres de la Junta Provincial de Sanitat, foren comissionats per acudir a aquesta població, i declararen oficialment que la malaltia era el còlera asiàtic. El 31 de desembre, Amalio Gimeno acudí al laboratori de Ferran a Tortosa per informar-se directament dels descobriments del microbiòleg català. En el transcurs d’aquesta visita, s’inoculà amb la nova vacuna anticolèrica que acabava d’experimentar Ferran.

A mitja mes de març, el còlera reaparegué a la província de València, concretament a Xàtiva. Gimeno, consultat pel governador de València sobre les mesures que calia adoptar, reclamà la presència de Ferran i defensà la utilització de la vacuna. El metge català arribà a València el 4 d’abril acompanyat del seu col·laborador Pauli i l’endemà mateixes desplaçà a Xàtiva, on confirmà la naturalesa de la malaltia. Vuit dies després se’n registrà el primer cas a la ciutat de València. Es tractava d’un empleat del ferrocarril contagiat a Xàtiva. En la sessió de l’Ajuntament del 15 d’abril, es demanà a l’alcalde que les mesures sanitàries no foren ostensibles, per no alarmar la població, i fins i tot que declarara que no s’havia donat cap cas de còlera a la capital. Durant un mes, els casos pogueren ser controlats, però l’epidèmia avançava sense parar. Les mesures sanitàries aplicades resultaren ineficaces, perquè ensopegaven amb la poca col·laboració de la població, que continuava abocant les aigües residuals a les sèquies que regaven els camps on es cultivaven les fruites i verdures que consumia la ciutat.

Ferran fou cridat novament a València perquè encetara una campanya de vacunació. Instal·là el seu laboratori a la cuina d’una casa aleshores deshabitada, propietat de Manuel Candela, i allà començà la seua tasca, ajudat per Pauli i per diversos metges valencians. Entre els primers inoculats hi havia la major part dels professors de la Facultat de Medicina, com Santiago Ramón y Cajal i més de dos-cents metges. El 24 d’abril es dirigí a vacunar a Alzira, juntament amb Pauli i Gimeno, qui pronuncià un discurs a l’Ajuntament explicant els beneficis de la vacuna. S’hi vacunaren les dues terceres parts dels habitants, i aixícomençaven les vacunacions a gran escala. En aquesta població Ferran caigué malalt de paludisme i hagué de tornar a Tortosa. Una vegada refet, reprengué la campanya de vacunació a Xiva, Xest, Benifaió i moltes altres localitats, i tambéa la capital valenciana. Amb tot, la polèmica envoltà tota la campanya. Els ferranistes defensaven l’eficàcia de la vacuna, mentre que els antiferranistes argumentaven que les estadístiques de Ferran no sempre eren fiables i que el líquid inoculat no produïa el còlera atenuat, sinó que augmentava la receptibilitat al germen colèric, amb la qual cosa el nombre de contagis era més gran.
 

A principi de juny, el nombre de casos nous era de quatre a vuit diaris, amb una mortalitat del vuitanta per cent i el pànic s’apoderà de la ciutat. Les autoritats es van veure obligades a centrar els esforços a la capital valenciana, ja que el control del reg de les collites era inviable davant lapor que apareguera la fam. S’augmentà la neteja de carrers i clavegueres, s’aïllaren els habitatges dels colèrics, s’aconsellà bullir l’aigua i es practicaren fumigacions amb desinfectants gasosos, inútils però de gran efecte en la població. L’evolució del còlera es controlava dia a dia mitjançant l’anàlisi de l’aigua de beureque realitzava el gabinet químic del laboratori municipal.
 

_{Mapa Còlera a València el 1885}

Durant el mes de juliol, l’epidèmia augmentà sense parar, i s’arribava a unes 500 invasions i quasi 300 morts diàries. Durant aquests dies tingué lloc un fet que els antiferranistes usaren hàbilment per desprestigiar el metge català. Ferran inoculà les monges i els acollits a l’Asil de les Germanetes dels Pobres de València, onel còlera havia causat 65 defuncions. Ferran advertí que la vacuna era ineficaç en les persones ja envaïdes, les quals es feren constar en el registre de vacunacions. En total es vacunaren 88 persones, 8 asilats i 80 monges, 15 de les quals tenien diarrea premonitòria. En els cinc primers dies després de la inoculació, temps necessari perquè la vacuna tinguera efecte, caigueren malaltes 30 de les germanes i en van morir 16. La polèmica revifà i el Govern nomenà una comissió que, acompanyada per Ferran i Gimeno, visità molts pobles, on en la majoria l’ambient era hostil a la vacunació:només es pogué vacunar a Ondara, Cambrils i Santa Pola. Malgrat que els resultats foren plenament favorables per a la inoculació anticolèrica, la comissió (formada per metges aliens a la bacteriologia: un dissector anatòmic, un especialista en malalties venèries i un tocòleg) emeté un dictamen negatiu, sens dubte pressionada per l’oposició a la vacuna del ministre de la Governació Francisco Romero Robledo, el successor del qual ratificà el 28 de juliol la prohibició que ningú, excepte Ferran, realitzara les inoculacions. Davant aquesta situació, el bacteriòleg es negà a continuar vacunant i se’n tornà a Tortosa. L’epidèmia, que havia començat a decréixer, s’extingí el mes de setembre després de cobrar-se 4.919 víctimes d’un total de 7.084 afectats. Ferran realitzà més de trenta mil inoculacions, de les quals cinc mil foren ser a la capital, amb només 54 inoculats morts.

A les raons científiques contràries a la vacuna, se sumaren enfrontaments personals de Ferran, home de caràcter difícil, amb personalitats de la medicina sense cap preparació en el camp de la bacteriologia i que influïren en gran mida sobre el Govern, contrari a la seua persona. Això fou aprofitat pels partits de l’oposició, liberals i republicans, que defensaren la vacunació anticolèrica fins al punt que la població atacava o exalçava el metge català segons fóra l’actitud dels seus polítics preferits. A aquesta ja enverinada polèmica, s’hi sumaren mesures sanitàries impopulars, com els cordons sanitaris, l’aïllament a llatzerets i les quarantenes, que agreujaven la delicada situació econòmica de les comarques valencianes d’aquell any, molt castigades per les gelades i les riuades. Ferran no tardà a exposar la ineficàcia d’aquestes mesures i els responsables dels mitjans de producció valencians s’adheriren a la seua vacuna, última esperança d’acabar amb l’epidèmia al més aviat possible.
 

_{Ferran vacunant a Alzira}

 Passada la campanya de vacunació anticolèrica, Ferran començà a treballar amb la vacuna de la ràbia, que havia posat en pràctica Louis Pasteur aquell mateix any de 1885. Sol·licità a l’Ajuntament de Barcelona que establira un institut de vacunació antiràbica, tal com havia fet a París el microbiòleg francès. Proposà que en un futur l’anomenat institut s’ocupara també de fabricar altres vacunes i derealitzar anàlisis microbiològiques de l’aigua, de l’aire i dels aliments. Finalment, l’Ajuntament optà, dos anys després, per obrir un Laboratori Microbiològic Municipal sota la direcció de Ferran. Substituí la pauta vacunal antiràbica de Pasteur, en la qual s’inoculaven dosis successives de vacuna durant 20 dies, per l’anomenat mètode supraintensiu, que només necessitava 5 dies. Com Pasteur, Ferran es trobà amb el fet que l’aplicació de la vacuna ocasionava de vegades casos de paràlisi, que li costaren fortes crítiques.

En paral·lel a les seues investigacions sobre la ràbia, Ferran s’interessà per la profilaxi de la febre tifoide i de la diftèria. El1887 assajà per primera vegada una vacuna elaborada amb bacils tífics vius. Després de provar-la en ell mateix, l’aplicà a membres de la brigada d’obrers del clavegueram de Barcelona. Les fortes reaccions secundàries que aquesta vacuna provocava i les nombroses crítiques que rebéjustament per aquestes reaccions, l’obligaren a abandonar el tractament. Quatre anys més tard es declarà a Barcelona una epidèmia de febre tifoide. Ferran remeté una carta a l’Ajuntament en què oferia subministrar gratuïtament, a través del seu laboratori particular, la vacuna que fóra necessària. L’Ajuntament ni tan sols acusà la seua recepció, cosa que reflectia la manca de confiança en el treball de Ferran, tantes voltes envoltat de polèmica.

També causà una gran controvèrsia la utilització de la vacuna que preparà contra la diftèria. La va provar en ell, en dos dels seus fills i en els dos fills del seu amic Pere  Aldavert, futur president de la Lliga de Catalunya. Tres dels xiquets emmalaltiren greument, i el fill més petit d’Aldavert va morir. Aquesta mort i els casos de paràlisi després de l’aplicació de la vacuna antiràbica portaren a la constitució d’una Comissió de Governació davant la qual declararen els membres del Laboratori. Aquests acusaren Ferran d’haver-se precipitat a assajar en humans les vacunes de la ràbia i la diftèria. La Comissió acordà rebaixar el sou a Ferran, obligar-lo a utilitzar el mètode de Pasteur en l’administració de la vacuna antiràbica i prohibir-li realitzar assajos de vacunes en humans.

Quan Pierre Roux dugué a terme els primers assajos sobre la seroteràpia antidiftèrica el 1894, Ferran dirigí una memòria a l’Ajuntament en què exposava el cost aproximat de la fabricació d’aquest sèrum al Laboratori Municipal i els possibles ingressos que reportaria la seua comercialització. A partir de l’any següent s’obrí el servei de seroteràpia als locals del Laboratori. Aquesta institució preparava també vacunes contra diferents epizoòties, com el carboncle i el mal roig del porc. Ferran, que ja les preparava al seu laboratori de Tortosa, començà a produir-les a gran escala a Barcelona. Com a conseqüència d’una epidèmia del mal roig del porc a Mallorca el 1892, la Diputació Provincial acordà sol·licitar els serveis de Ferran, qui emprengué amb èxit una campanya de vacunació a l’illa.

L’esclat d’una greu epidèmia de pesta a Porto el 1899 féu que l’Ajuntament de Barcelona nomenara una comissió presidida per Ferran per estudiar la malaltia a la ciutat portuguesa i adoptar les mesures més oportunes per evitar-ne la penetració a Espanya. El bacteriòleg català preparà i aplicà una vacuna antipestosa, que al seu retorn a Barcelona inoculà també a diversos membres del personal del Laboratori. Dos d’ellspatiren una forta reacció postvacunal, cosa que provocà que Ferran s’haguera d’enfrontar de nou a acusacions d’imprudència, de mala pràctica per no atenuar suficientment el bacil de la pesta i de vacunar sota amenaces els mossos de la brigada encarregada de capturar gossos per al laboratori.
 

_{Instruments de laboratori dissenyat per Ferran}

Ateses les necessitats de més espai davant la creixent activitat del seu laboratori particular, Ferran es traslladà el 1900 al barri barceloní de la Sagrera. on obrí l’Institut de Patologia Experimental i d’Higiene, conegut com Institut Ferran. Allà, hi mantenia un consultori, practicava inoculacions i elaborava vacunes per a la seua distribució comercial. Al poc de temps començaren a aparèixer en la premsa barcelonina diversos articles molt crítics sobre la responsabilitat de Ferran en els accidents vacunals ocorreguts al Laboratori Microbiològic Municipal, així com amb la gestió administrativa que havia portat a terme. S’al·ludia a la possible mala utilització del diners ingressats pel pagament de les vacunes subministrades i a una possible falta de ètica en coincidir els serveis que prestava al seu laboratori privat amb els que oferia el municipal. Fins i tot es denunciava que el sèrum diftèric sobrant en aquest últim es desviava a l’Institut Ferran. Davant la gravetat d’aquestes acusacions, l’Ajuntament obrí un expedient administratiu que es tancà amb les explicacions que en donà Ferran. Tanmateix, les crítiques augmentaren quan tingueren lloc quatre morts perràbiadesprés la inoculació de la vacuna subministrada pel Laboratori Municipal. Els treballadors del centre, des del vicedirector Lluis Claramunt als mossos de laboratori, denunciaren diverses irregularitats en la gestió de Ferran i feren palès el mal ambient que regnava alafeina, la seua pèrdua de prestigi personal i professional i la falta d’una separació nítida entre la seua activitat pública i el seu treball privat a l’Institut de la Sagrera. Una de les veus més crítiques fou la de Ramon Turró, que dirigia la secció bacteriològica encarregada de la inspecció d’aliments. L’Ajuntament obrí un nou expedient administratiu a Ferran. El seu advocat, Joan Sol i Ortega, féu arribar una carta a un grup de reconeguts investigadors,en la qual els exposava la situació de Ferran i els demanavaque donaren la seua opinió sobre el seu treball. Personalitats de la talla de Pierre Roux i Eli Metchnikoff, entre altres, destacaren la seua importància com a microbiòleg, centrant-se gairebé exclusivament en els seus treballs sobre el còlera. La comissió que investigava la responsabilitat de Ferran dictaminà que aquests testimonis no permetien calibrar el valor de la seua vacuna antiràbica.Tot plegatcomportà, el 1905, la seua destitució com a director del Laboratori Microbiològic Municipal, càrrec que en què el substituí Ramon Turró.

Apartat dela seuafeina com a funcionari públic, Ferran dedicà la resta de la seua vida a l’activitat privada al seu Institut de la Sagrera. L’estudi de la tuberculosi ocupà la major part del seu temps. Ja a Tortosa s’havia interessat pel cultiu del bacil de Koch i la seua observació microscòpica. En fer servir medis de cultiu diferents als que havia utilitzat en aquell moment, observà característiques morfològiques del bacil desconegudes fins llavors, cosa que el portà a proposar un cicle evolutiu del germen tuberculós que el feia derivar d’una mutació brusca d’un bacteri sapròfit, a la qual anomenà alfa, contreta per tots durant la infantesa. A partir d’aquesta teoria elaborà una vacuna, anomenada anti-alfa, destinada a impedir el pas de la forma alfa, innòcua, a la forma patògena o gamma, i començà a fabricar-la.

Ferran provà per primera vegada la seua vacuna anti-alfa el 1919 a Alzira, on també havia començat la campanya de vacunació anticolèricaa terres valencianes el 1885. Ho féu a instàncies del tisiòleg Josep Chabás, decidit partidari de les teories microbiològiques de Ferran sobre el bacil de Koch. En aquesta ocasió,tingué el suport del director general de Sanitat Manuel Martín Salazar. Realitzà catorze mil inoculacions, sense que hi haguera cap contratemps, i amb la col·laboració entusiasta de la població alzirenya, que recordava com un gran èxit la vacunació contra el còlera d’anys enrere.

Dos anys després, realitzà una campanya de vacunació antituberculosa a Mallorca, encara que aquesta vegada alguns sectors hi mostraren hostilitat. Mentre realitzava aquesta campanya, es declararen a l’illa diversos casos de ràbia. La premsa local pressionà les autoritats perquè consultaren Ferran sobre el tractament de la malaltia i la possibilitat d’obrir a Palma de Mallorca un institut antiràbic semblant al de Barcelona. Ferran demanà al seu fill Joan, que dirigia un centre privat d’aquestes característiques a la ciutat comtal, que obtinguera el material necessari per organitzar un servei antiràbic. Del muntatge d’aquest servei i de l’ensinistrament del seu personal vacunador, se’n féu càrrec la Casa de Socors de la ciutat. La polèmica originada per aquesta campanya féu que, en tornar a Barcelona, Ferran renunciara a prendre possessió de la seua plaça com a membre de la Reial Acadèmia de Medicina d’aquesta ciutat, tot retirant el discurs d’ingrés que ja havia lliurat a aquesta corporació.

El 1925, la revista mèdica barcelonina El Laboratorio organitzà una expedició formada per metges espanyols i hispanoamericans, presidida per Ferran, amb la finalitat de visitar els principals centres docents i laboratoris d’investigació alemanys, els quals realitzaren diversos actes d’homenatge a la tasca científica del microbiòleg català. Dos anys després, els seu delicat estat de salut i la seua avançada edat no li impediren acceptar una invitació del govern argentí per presidir a Córdoba el Primer CongrésPanamericà de la Tuberculosi. Buenos Aires havia estat la primera ciutat fóra d’Espanya on s’havia utilitzat amb èxit la vacuna anti-alfa.
Durant la dictadura de Primo de Rivera, se suprimí la subvenció que l’Institut Ferran rebia a canvi de subministrar la seua vacuna antituberculosa als centres de la Beneficència. Ferran demostrà amb nombroses estadístiques l’eficàcia de la seua vacuna i Francisco Murillo, director general de Sanitat, dictà una Reial Ordre en la qual es recomanava la seua aplicació als xiquets ingressats als establiments benèfics. No obstant això, la vacuna anti-alfa fou reemplaçada poc després per la vacuna BCG, que començava aleshores a introduir-se a Espanya de la mà del tisiòleg català Lluís Sayé i Sempere.

Durant la seua visita a Barcelona, pel maig de 1929, el rei Alfons XIII volgué conèixer Ferran, a qui va assabentar de la seua intenció de concedir-li una condecoració o bé un títol nobiliari. Ferran, però, refusà qualsevol tipus de distinció. Jaume Ferran i Clua moria el 22 de novembre d’aquell mateix any.






María José Báguena Cervellera, Institut d'Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero