I MENTRESTANT, CONTINUARÀ L’ENFRONTAMENT A CATALUNYA

De Vergara a Eldiario.es.

L’independentisme segueix dividint la societat catalana en bons i dolents. Els bons, evidentment són ells i els dolents, el altres.

Qui són els altres? Aquí ho hem de deixar clar. Me’n recordo que quan els membres de la Guardia Civil i de la Policia Nacional van abandonar les seves respectives destinacions per a vindre a Catalunya a reforçar els seus companys d’aquí, els fanàtics, usant el símil futbolístic, els cridaven: A por ellos, oè, a por ellos, oè... No recordo qui va ser però un columnista del Periódico va dir que si hi havia uns ellos, per força hi havia d’haver un nosotros. Per tant, no tos formàvem part del mateix col·lectiu.

Un amic virtual del PP i del Madrid (el Real Madrid) m’ho va voler justificar dient que no tots eren iguals i que la majoria de nacionalistes espanyols no estaven d’acord amb aquestes actituds. Segurament la part contraria (o sigui, els independentistes) pensen totalment diferent i que el comportament d’uns quans l’extrapolen a la majoria dels espanyols.

Evidentment és un error deduir que tots els que pertanyen a un grup determinat pensen igual. Ni tots els independentistes pensen igual, ni tots els nacionalistes espanyols pensen igual, ni tots els socialistes, ni tots els de PDeCAT, etc. Està clar que com més acotéssim el grup més coincidències hi trobaríem, però sempre hi trobarem díscols. Segur!        

No fa gaires dies vaig llegir comentaris per les xarxes socials de que hi ha gent que s’alegra de que Jordi Sánchez i Jordi Cuixart estiguin empresonats. De moment són els únics que hi estan i sí, jo també penso (i així h vaig dir) que són presos polítics. Per tant, si un dia no molt llunyà la Justícia espanyola envia a la presó els polítics que han estat davant del procés, també pensaré que tornem a parlar de presos polítics. I igual com no me’n alegro de que els expresidents d’Òmnium i de l’ANC estiguin a la presó, tampoc me’n alegraré que hi fiquin als altres. És una simple qüestió de sentit comú, d’interpretar les coses tal com són i no tal com ens diuen que són.

Afortunadament no tothom pensa com jo. Dintre del ramat jo sóc un dels díscols dels que us parlava abans. No estic còmode dintre del PSC i de vegades penso quan el meu nivell de tolerància dirà prou i abandonaré definitivament el partir. Però d’aquest tema, si us sembla, ja ne parlaré un altre dia. Tampoc estic còmode davant d’una concentració on es respiri independentisme pels quatre costats. I si ho dic així és perquè ho he viscut.

Sempre he pensat que tots els extrems són dolents perquè precisament aquí és on hi ha més fanatisme. El fanatisme és un comportament on prevalen les emocions per sobre de la raó. S’arracona el comportament racional i aflora la part més emotiva de cadascú de nosaltres.

Sovint les xarxes socials reflecteixen aquest fanatisme i sovint també, aquest comportament que separa amics i familiars.

Des de fa uns anys, la societat catalana tendeix a la polarització i al bell mig de tot aquest fregao s’hi solen trobar persones que com jo hem renunciat a formar part d’alguns dels dos bàndols. L’expressió de segons amb qui no pots parlar d’aquest tema no sol ser gaire habitual, però sempre hi ha qui s’atreveix a confessar-ho. Sobre tot a mi, perquè la meva opinió l’expresso cada dia i tothom sap com penso... Des del principi.

PRESOS POLÍTICS CATALANS

De Ferreres, al Periódico d'avui. 

Fins fa poc, quan sentíem que es parlava de presos polítics té venien al cap tots aquells que van ser empresonats i fins i tot executats durant les dictadures franquista, xilena o argentina, per posar només un exemples. I molt més recent a països disfressats de democràcies com són Veneçuela i Turquia, un país aquest últim que toca sovint les portes de la UE.

Per a partir d’ara, quan escoltem l’expressió presos polítics, el nostre pensament anirà molt més prop. A un país que tot i considerar-se un estat de dret, empresona ciutadans per expressar les seves idees polítiques. Estic parlant de l’Estat espanyol... No cal anar més lluny.

Ahir, la jutge de l’Audiència Nacional Carmen Lamela va enviar a la presó a Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, presidents de l’ANC i Ómnium Cultural, respectivament, atribuint-los un delicte de sedició.

Hem escoltat tantes vegades darrerament la paraula sedició que segurament no ens hem parat a pensar que significa. Sedició és un delicte que consisteix a alçar-se públicament i de forma tumultuosa per obtenir o impedir per la força o fora de les vies legals la promulgació o execució d'una llei, la celebració d'eleccions, el lliure exercici de les funcions d'una autoritat, una corporació o un funcionari, per atacar la persona o els béns d'una autoritat, o les persones o els béns d'una col·lectivitat (Viquipèdia)

Després d’explicar-ho poden venir els dubtes: N’hi ha prou per acusar-los de sedició després dels fers dels dies 20 i 21 de setembre –especialment davant la Conselleria d’Economia-?  Segons la jutge, evidentment que sí.

Però aquells fets no es poden aïllar del que està passant darrerament a Catalunya. Tal com va passar durant la guerra de Successió Espanyola (començaments del segle XVIII), Catalunya torna a estar presa per les forces castellanes. No per l’exèrcit, com va passar llavors, sinó per altres mesures (que anomenen legals) i que impedeixen sovint el bon funcionament diari del nostre país. La intervenció de comptes de diverses entitats així ho demostren.

L’estratègia del Govern d’Espanya està clara. Amb l’empresonament de Sánchez i Cuixart (els Jordis, tal com se’ls anomena popularment) és un intent de decapitar les dues grans entitats que donen suport a l’independentisme. Unes entitats que he criticat sovint pel paper opressiu que exercien sobre la política catalana i que només per això, segurament, les meves paraules poden significar un toc d’atenció per aquelles persones que encara creguin que l’Estat espanyol  està actuant correctament respecte a Catalunya. El no voler asseure’s a negociar és una mostra més que evident de la superioritat que sap que tenen, la qual cosa és una mostra més de la supèrbia i el menyspreu cap a la nació catalana.

Una pregunta (i què ningú s’ho prengui a mal) ¿Aniran personalitats rellevants de la política espanyola com per exemple Zapatero i Felipe González a demanar-li al Govern d’Espanya llibertat per als presos polítics empresonats pel règim de Rajoy, tal com ho van fer amb Leopoldo López, el líder opositor veneçolà?

Fixeu-vos el greu que és el cas quan la majoria dels partits catalans (inclòs el PSC) han criticar la mesura i sembla ser que Amnistia Internacional vol engegar una recollida de firmes per a reclamar la seva posada en llibertat com si es tractés d’una dictadura.

No vull acabar el comentari sense referir-me a TV3 i la manipulació constant que exerceix sobre els seus telespectadors. Tot i la importància dels fets judicials d’ahir, la vida continua... Anit TV3 va suspendre part de la seva programació per a emetre un especial conjuntament amb l’altre canal de notícies, el 3/24. Me sembla una falta de respecte que cap els teleespectadors canviar sobtadament la programació. Ho entendria si no hi hagués un segon canal, però havent-lo com el hi ha, no trobo cap justificació a la decisió que van prendre els seus directius. Si els milers de teleespectadors independentistes declarats volien ampliar la informació sobre les declaracions dels Jordis, el Major Trapero i la intendent Teresa Laplana bé podien haver posat el 3/24. I els qui com jo, ja ens consideràvem prou assabentats i no volíem ser adoctrinats, vam haver de canviar de canal i refugiar-nos als canals de sèries.     

NI SÍ, NI NO, SINÓ TOT EL CONTRARI (O EL CONTE DELS GATS I LES RATES)

De Napi a Diari de Tarragona. 

El termini que li va donar Rajoy a Puigdemont per a què digui si el passat dia 10 va declarar la independència de Catalunya o no, s’esgota demà. Puigdemont no li respondrà ni sí ni no... Segons s’ha sabut, el President Català prepara tota una dissertació més filosòfica que política per mirar d’eludir el tema. Sé conformarà Rajoy amb la resposta? No, segur que no...

I és que Puigdemont no ho té gens fàcil. Una cosa és el que li demana el seu cos (independència) i l’altra és la que li aconsellen des del seu propi partit, el PDeCAT, sobre tot d’aquell que va fer un pas al costat, però que mai se’n va anar.

Mas va ser qui va posar Catalunya en tot aquest fregao, però sembla que a darrera hora s’ha arronsat i va ser el principal artífex de que Puigdemont actués com va actuar al Parlament: proclamant la república i deixant-la en alt tot seguit. No obstant, de les seves paraules, se desprèn de que és el Parlament qui té la darrera paraula i el Parlament, que jo sàpiga, no s’ha pronunciat sobre aquest tema.

De Ferreres, al Periódico. 

Vist des d’on jo m’ho miro, sembla que els governs d’Espanya i de Catalunya estan jugant al gat i a la rata. El d’espanya seria el gat, una animal més poderós contra la rata, més intel·ligent (segons estudis, les rates són dels animals més intel·ligents del planeta)

Mentre això passa per Catalunya, a Espanya sembla que hi ha senyals inequívoques de que es vol reformar la Constitució. Però me sembla que en aquest cas també es pot dir que tot plegat, serà un ni si, ni no, sinó tot el contrari.   

Què vull dir amb això? Què no hi haurà un acord que satisfaci tothom. Per una part sembla que aniran plegats el PP i el PSOE. El PSOE té (sembla) una oferta d’estat federal per mirar de calmar les aigües braves de Catalunya. Mentre, el PP, sinó li queda més remei, hi votaria a favor tapant-se els nas amb els dits com si fos una pinça. I mirar, això sí, de no cedir massa per no molestar a la seva parròquia. Aquesta solució no és la que voldria Podemos, que sembla que és l’únic partir que està disposat a donar-li a Catalunya un estatus diferenciat, amb l’atenta mirada dels altres nacionalismes perifèrics (bascos, gallecs i fins i tot andalusos)

De Manel Fontdevila a Eldiario.es.

L’altre gran partit, Ciudadanos,  s’ho està mirant a certa distància i, si fos per ells, a part de que ja hauria aplicat l’article 155, no reformaria la Constitució ni hartos de vino...  Potser sembla impossible, però el partit del català Rivera, en aquest cas, ha avançat per la dreta el PP i ha mostrat la seva veritable cara: la d’una dreta rància nacional espanyola.   

Per a reformar la Constitució, ho recordo, se necessiten 2/3 parts del Congrés dels Diputats, per tant, qualsevol suma seria insuficient. Només un bloc on estiguessin els dos principals partits (PP i PSOE) la podria reformar. Per tant, ens podem anar oblidant de cap solució que pogués acontentar mínimament la ciutadania catalana.

Però tornem a Catalunya. El panorama, a hores d’ara segueix sent molt negre. Si finalment Puigdemont fa cas d’aquells que li demanin que tiri endavant la DUI (ERC, CUP, ANC i Òmnium), no trigarem a veure per tota Catalunya gats intentant caçar rates. I si Puigdemont cedeix a les exigències d’aquells que tenen accés directe amb ell i que el visiten freqüentment, la situació canviarà molt poc. Llavors veurem rates intentant escapolir-se dels gats.

Els gats no seran tant intel·ligents com les rates, però tenen més força. Una força que sovint s’infravalora per part de les rates...    

AMB MI O EN CONTRA MEVA

Cua de gent per votar l'1-O davant l'Escola de Música de la Lira Ampostina.

Un dels errors més grans que s’han comès en política es pensar que qui no està amb mi està en contra meva.  No sempre és així. Hi ha vegades, moltes vegades que s’ha de mirar d’atreure al teu terreny a aquella persona que la tens en contra, però que si aconsegueixes connectar-hi és molt possible que s’acabi apropant.  

Aquest error també l’han comès els independentistes catalans. Els independentistes de pedra picada, aquells que des del primer dia van estar al costat de l’ANC i Òmnium que han estat les dues forces vives que més han influït al llarg de tot el procés català.

L’1-O va ser tot un èxit mirat des del punt de vista dels resultats: vots i màrtirs. Màrtirs i vots, potser seria molt més adient dir-ho... Jo mateix no volia anar a votar, perquè intuïa que seria un altre 9-N amb molts més entrebancs per part de l’Estat. Costava imaginar però, que el mateix Estat que volia impedir que una gran part de la ciutadania catalana anés a votar, va acabar facilitant-ho amb la seva actitud. Cops per vots vaig titular jo el comentari que vaig fer al cap d'un parell de dies.
Però parlem d’aquells que estan, a la manera d’entendre dels independentistes, en contra seva, que per això m’he posat a escriure aquest comentari d’avui.

En un món cada vegada més comunicat, les xarxes socials faciliten aquesta missió. Tothom pot relacionar-se amb tothom. D’aquí i d’allà. Fer nous amics, però també recuperar-ne de vells, de gent amb la qui feia anys que no hi tenies el més mínim contacte.

Tot i reconèixer que no sóc massa de grups perquè sovint té fan perdre el temps intentant llegir tot allò que es publica i que, segurament ja t’ha arribat més vegades per d’altres amics que no tens a cap grup, estic en alguns. Fins i tot n’he creat jo. Això si, reduïts i amb la vocació de ser operatius i que serveixen per a comunicar-se d’allò que és important per al grup. Però no sempre és així, no se pot evitar. També he de dir que he sortit d'alguns grups que m'han inclòs sense el meu consentiment i d'altres simplement he rebutjat l'oferiment. 

El grup més gran al qual pertanyo el formem algunes de les excompanyes i excompanys de quan anàvem a l’Institut Antoni Martí i Franquès de Tarragona: Carricillas de l’Insti va ser el nom que li va posar la seva creadora i administradora. La il·lusió que me va produir el retrobament amb unes persones amb qui m’havia relacionat ja feia més de 40 anys, no us el podeu imaginar... Tot anava bé fins que tal com avançava el procés, va haver-hi gent que el va polititzar. S’hi van començar a penjar posts favorables a la independència de Catalunya. Hi ha que reconèixer que els independentistes s’han treballat molt bé aquest apartat.

Fa uns mesos vaig fer una entrada advertint que s’havia de mantenir el grup fora de tota intromissió política, ja que al grup hi podia haver gent de diferents maneres de pensar. Això passa sovint, com més gran és el grup més heterogeni. I no només per política, sinó per altres sensibilitats: religió, esport... Hi va haver qui me va donar la raó. D’altres van callar. Potser perquè no van llegir el meu comentari o potser perquè davant d’un tema així, millor no dir res. Com sempre passa, al cap del temps, els comentaris que s’han fet s’obliden i la gent torna a publicar contingut que pot arribar a ferir les suscebilitats d’altres membres. Aquest fet va propiciar la sortida d’alguns. D’altres, de forma més silenciosa ja ho havien fet amb anterioritat o, simplement, havien preferit mantenir-se al marge i no entrar al grup per evitar controvèrsies. I pel que jo sé, ha passat a d'altres grups al que pertanyen gent molt propera a mi. 

Fins que la setmana passada, després de l’1-O, l’administradora va preguntar la nostra opinió per a cancel·lar el grup. Un dels primers en respondre vaig ser jo que li vaig dir que el que havia significat per a tots nosaltres retrobar-os després de 40 anys, si cancel·lava el grup, tot i que individualment alguns membres també tenim cert contacte, l’acabaríem per perdre i seria una veritable llàstima. Vaig rebre diversos suports, molts més que la primera vegada i, de moment el grup continua. Però molt me temo que la ferida produïda és molt gran, ja que alguns dels membres que han sortit no hi volen tornar a entrar.

Després que vinguin els independentistes i que me diguin a mi que no hi ha fractura social. Potser perquè no es mouen més enllà de grups de gent amb les seves mateixes idees i això no sempre és bo, ja que així, es pot acabar perden la realitat del que ens envolta... La realitat d’un país amb aspiracions legítimes d’autogestionar-se.  

DIARI DE L’AGOST. DIMARTS 8

De Malagón.

‘QUIEN NADA NO SE AHOGA’

Rajoy va anunciar ahir que d’aquí a l’1-O no pensa fer res: Nada.

I jo pregunto? Algú s’esperava que fes alguna cosa? 
Quan Rajoy era un xiquet, son pare li va dir: Tu fill meu no has de fer res. Espera que passi el temps, ja que el temps tot ho arregla... Si ho fas així no t’ofegaràs, perquè ja saps que diu la dita: ‘Quien nada no se ahoga’.

Si ho recordeu, ni quan va guanyar les eleccions sense majoria absoluta va fer res per a que el Borbó el designés candidat a la presidència del govern. Per tant, no és gens estrany que se’l conegui com Don Tancredo (figura de la tauromàquia que consisteix en quedar-se immòbil) Un apel·latiu ben guanyat, sense dubte.

LA POLÈMICA DEL TURISME

La polèmica oberta a Barcelona ja fa massa dies que dura i de moment no es preveu que s’acabi, al menys bé. Sembla ser que amb la taxa turística que aplica l’ajuntament no n’hi ha prou... De fet no n’hi ha ni per començar.

Barcelona és una destinació turística de primer ordre i la marca més important de Catalunya, fins i tot per sobrer d’aquesta. Tot i que és evident que Catalunya té importants actius turístics, Barcelona aglutina la major part del patrimoni d’Antoni Gaudí a part d’altres atractius i una variada i extensa oferta gastronòmica.

El problema és que no tots els turistes són iguals: Mentre uns gasten milers d’euros cada dia, d’altres s’allotgen pisos turístics il·legals i mengen als restaurants de menjar ràpid. I es clar, els uns són els bons turistes i els altres el dolents.

Però quan parlem de turistes, a qui ens referim? ¿Només els guiris, a aquells que es passegen per les Rambles amb un barret mexicà o també els catalans quan visitem Barcelona per anar a veure una obra de teatre o portar els fills al zoo? A veure si al final ens sentirem estranys a la nostra pròpia terra. 

   

CATALUNYA JA NO ACABA A L’EBRE

Sempre ens hem queixat quan llegim allò de Catalunya acaba a l’Ebre, però ara resulta que no és així...    

Ara sembla que acaba a l’Ametlla de Mar! Al menys per a l’avioneta d’Òmnium que aquest estiu sobrevola la costa catalana amb una pancarta reclamant democràcia i que en arribar a la Cala, gira cua...

¿És què l’Ampolla, Deltebre, Sant Jaume d’Enveja, Amposta, la Ràpita i Alcanar (la resta de poblacions amb platja del litoral ebrenc) no són de Catalunya? ¿O és què simplement no els importem massa?

http://www.aguaita.cat/noticia/9870/avioneta/mnium/sobrevola/ametlla/mar/amb/missatge/reclama/democr/cia

MANTENIR ENCESA LA FLAMA INDEPENDENTISTA

De Ferreres al Periódico d'Avui. 

Fins que arribi la consulta, l’independentisme català ha de mantenir com sigui la flama encesa. Costi el que costi, contra vent i marejada... És com quan al començament d’unes Olimpíades s’encén  el pebeter que no s’apagarà fins que acabi la cerimònia de clausura.    

Si s’ha de buscar el punt de partida, hauríem de retrocedir a la Diada de 2012, quan Barcelona es va omplir d’estelades independentistes després de molts anys de rutina on els actes institucionals havien pres el protagonisme de la ciutadania. Va significar el punt de partida de l’independentisme de Mas i per extensió de Convergència.

Per a no avorrir-vos més de l’habitual, no faré una relació cronològica dels fets, però si que us donaré mostres del que us estic dient. Durant tot aquests temps, les entitats sobiranistes (Òmnium, l’ANC i l’AMI) han creat dos pactes nacionals: El Pacte Nacional pel Dret a Decidir i el Pacte Nacional per la Independència, a part de promoure diverses recollides de firmes i tota mena de campanyes publicitàries, com per exemple la darrera, la que apareix un sí dintre d’un globus.

Però és evident que no tot va a la mateixa velocitat. Mentre que les entitats sobiranistes i les CUP, a ho res d’ara ja voldrien estar prenent el sol a un platja de Catalunya independent, el govern va més lent... Molt més lent... A això fa posar dels nervis als altres.

Tant és el neguit que hi ha que avui mateix Carles Puigdemont ha convocat a tothom (o quasi bé) a una reunió a Palau per a fixar data i pregunta del referèndum. Per tant, tot sembla indicar que en sortir de la reunió ja es podria conèixer (al menys extraoficialment) el dia D del referèndum i la pregunta que, a diferència de la que es va fer aquell 9 de novembre de 2014, sembla que serà molt més clara i diàfana.

No obstant, un dels partits convocat per a la reunió d’aquesta tarda, ja ha dit que no hi pensa acudir. Estic parlant de Catalunya en Comú, una formació indispensable per a poder ampliar la base sobiranista.

Com a ciutadà tinc la sensació de que no s’està donant tota la informació que precisem. I no sóc l’únic que ho pensa... I la que se’ns dóna, sovint ens arriba esbiaixada, incompleta i a compta gotes.

La setmana passada per exemple, lo Patacó (Ah! Què no sabeu qui és lo Patacó?) Lluís Salvadó, Secretari d’Hisenda del Govern Català va dir que calien 50.000 milions d’euros per anar tirant...  

Al meu Facebook me preguntava d’on sortiran aquest diners i un dels meus amics m’ha resposts: dels impostos que pagarem els catalans...

Una resposta molt evident i senzilla. Però penseu que la major part dels impostos els recapta l’Estat que després retorna a les CC.AA. depenent de l’acord que tingui cadascuna d’elles. Del tema n’he parlat alguna vegada, però sembla que encara hi ha qui no ho té clar.  

Suposo que a la Llei de Transitorietat política amb la que s’està treballant, hi posarà que a partir d’aquell dia tots els catalans i catalanes tenen l’obligació de Tributar a la Hisenda Catalana. A part d’això s’obligarà els bancs amb seu a Catalunya que tindran l’obligació de ingressar el que recaptin a l’Agència Tributària Catalana. Tot sembla molt bonic, però a l’hora de la veritat crearà una gran incertesa jurídica.

Per cert, sabeu d’on surten els 50.000 milions que va citar l’altre dia lo Patacó? Si fa o no fa és el pressupost de la Generalitat per al 2017. Això vol dir que per a fer front al primer any de despeses des de que hipotèticament es començaran a recaptar tots els impostos, se necessiten 50.000 milions.

Ens farà un préstec l’Estat? Ens els deixaran les entitats financeres? Penseu-hi una mica i ja veureu com arribareu a la mateixa conclusió que jo: Què no ens ho expliquen tot.

I us ho recordo una vegada més: No és que estigui en contra de la independència, simplement sóc escèptic.  

SANT JORDI AL CASTELL D’AMPOSTA

No me vaig apropar al recinte del castell fins les 7 tocades. Ja sabeu que des de fa anys, el dia de Sant Jordi, les parades sobre tot de llibres, però també de roses i fins i tot d’altres productes, omplen el recinte el castell oferint els seus productes. Des del meu punt de vista va ser un dels encerts que va tenir el govern de CiU de l’època.

Durant la diada un amic me va enviar un missatge:

-Estàs al castell? (D’Amposta)

-No. Hi aniré a la tarda –li vaig respondre-.

-Diu que aquest any no han posat

Com que no vaig entendre el missatge li vaig respondre amb dos signes d’interrogació (??)

-No han posat carpes dels partits politics, trobo millor que no posen.

Li vaig respondre hores més tard, quan ja havíem visitat el recinte.

-Sí, ja me’n he adonat. Però estaven els del referèndum i els d’Òmnium.

Tot és qüestió de gustos i sensibilitats. N’hi ha a qui li semblarà bé que els partits polítics hi siguin presents. A d’altres segur que no. Personalment crec que si hi ha eleccions a la vista no està malament que hi puguin tenir presència, però en una zona diferenciada, tal com es va fer algun any que van instal·lar les carpes entre la muralla i el segon fossat.

De totes formes, dir que no hi havia presència de polítics és faltar a la veritat. Les carpes del Pacte Nacional pel Referèndum i Òmnium Cultural desmenteix a qui podia afirmar que aquest any no hi havia polítics, ja que el motiu de la seva presència era polític.

O no és fer política recollir signatures per a demanar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya? Evidentment que sí.

La Viquipèdia defineix Òmnium així: Òmnium Cultural és una entitat sense ànim de lucre fundada el 1961 que treballa per la promoció de la llengua i la cultura catalanes, l'educació, la cohesió social i la defensa dels drets nacionals de Catalunya. Per tant, també hem de pensar que la seva presència no només a Amposta, sinó arreu de Catalunya era més per motius polítics que no per a promocionar la llengua i la cultura catalanes, tot i que també podia fer-ho perfectament.

Tal com he dit més amunt quan he parlat sobre la ubicació dels tendals dels partits polítics, penso que també, en el cas del Pacte Nacional pel Referèndum com d’Òmnium Cultural, haurien hagut d’ocupar un lloc diferenciat i no entremesclar-se entre les parades de llibres.

Quan l’Ajuntament d’Amposta va aprovar la col·locació d’una estelada a la plaça del mercat per part de l’ANC, vaig fer d’advocat del diable i li vaig dir a un dels seus membres que no me semblava correcte. Què passaria si una entitat de perfil espanyolista demanés posar una bandera espanyola? Amb quins arguments sé li podria denegar? Amb les paradetes passa el mateix. Quan s’obre el meló, després és molt difícil triar qui poden menjar-ne i qui no... Veritat què m’enteneu?

I per acabar tornaré al tema de les signatures. Quantes vegades se’n han recollit? Hauria dit que per a demanar un referèndum ja se’n havien recollit alguna vegada... Des del meu punt de vista és mirar de mantenir la il·lusió d’aquells que encara no l’han perdut (el que normalment es coneix com marejar la perdiu) Tal i com me van dir el mateix diumenge, el que tenen que fer és fixar el referèndum per a què, qui vulgui, pugui anar a votar i acabar d’una vegada amb tot aquest tema que ja fa massa temps que dura.    

UNITAT DELS PARTITS SOBIRANISTES

Després de dies parlant de Rajoy, Sánchez, del PP, de C’s, etc., etc. ja tocava parlar dels d’aquí: de Puigggdemont, de Junts pel Sí, de les CUP, de l’Ada Colau...

S’apropa la nostra Diada i s’ha de complir amb la tradició... O no... ja que tradicionalment tots els actes (excepte els locals de petit format) sé concentraven a Barcelona i enguany se repartiran per 5 municipis diferents: Barcelona, Tarragona, Lleida, Berga i Salt. Podeu dir i pensar el que vulgueu, però si es fa a Berga i Salt, per què no a un municipi de les Terres de l’Ebre? A mi me sembla un menys preu al nostre territori per part de l’ANC.  

Dit això, la proximitat de la data ha fet el miracle de convertir l’aigua en vi. O el que és el mateix, el d’unir les forces sobiranistes o al menys escenificar aquesta unió. Les CUP ja han anunciat que donaran suport a la moció de confiança que Puigggdemont va fixar per a finals de mes. I no només això, sinó que també estan disposats a votar els pressupostos (els mateixos que es van negar a recolzar fa uns mesos), tot i que no s’acabi complint el full de ruta del procés...

És un mal menor... O això o el caos! (perdó, això és el que diu el PP respecte al govern d’Espanya) O això o noves eleccions! (ara sí) I és evident que unes noves eleccions certificarien el fracàs de Junts pel Sí i de les CUP (junts o separats, me dóna igual) Quan fa un any (pràcticament), tot indicava que podia ser un camí de roses (al menys així ho creia Arturo), a la pràctica s’ha demostrat que són roses amb punyes i que no tot és tan bonic com s’havien imaginat.

Pressuposo que serà un 11 de setembre més amb uns actes de la Diada dividits, tot i la unitat que volen escenificar l’ANC i Òmnium. Per tots els que no creiem en el concepte de catalanisme que emana de les dues principals associacions sobiranistes, però que si que pensem que encara avui, 300 anys després d’aquell 11 de setembre de 1714, hi ha mot que reivindicar, se’ns fa molt difícil assistir als actes monopolitzats que es venen organitzant des de fa uns anys. Algunes d’aquestes reivindicacions són velles, altres potser no tant i algunes relativament noves. Està clar que la República catalana ha de ser una fita a assolir s’ha d’anar amb majories més àmplies. L’altre dia vaig llegir (crec que ho va dir Puigggdemont) que els contraris a la independència, quan s’assoleixi, voldran governar... Incongruència? No! Realitat! Voleu que us parli de incongruències? Per què partits que es s’autoanomenen independentistes sé presenten a les eleccions espanyoles? No haurien de fer tots el mateix que fan les CUP?

I mentre a Madrid segueix l’embolica que fa fort. Aquest matí li deia a l’amic de la Índia que s’està parlant més de l’exministre José Manuel Soria i del seu nou càrrec que no de la pròpia desvestidura de Rajoy.

El fracàs de Rajoy tothom se’l esperava... O havia algú que es pensava que hi podria tornar ha haver una mena de gran Tamayazo? En canvi, la promoció de Soria per a un càrrec directiu del Banc Mundial semblava que podia estar fora de tota lògica. Però com que el PP de Rajoy encara conserva aquella capacitat innata de sorprendre a la gent, ens va regalar aquesta perla abans de que s’acabés el ple de la no investidura.

Però el més fort de tot no és la proposta de nomenament, sinó la manera com ho han disfressat per a que sembli legal i no vinculada als capritxos del President del Govern.

Si Soria va mentir sobre la seva vinculació amb entitats opaques quan es van conèixer els papers de Panama dies abans de dimitir, ara han mentit Rajoy i de Guindos al dir que l’exministre accedia a aquesta plaça per concurs per la seva condició de funcionari, quan és impossible que sigui així, perquè el Banc Mundial no pertany a l’estructura de l’administració espanyola, sinó que és un organisme internacional i, per tant, els seus representants allí han de ser proposats pel govern i són càrrecs de lliure designació.

I per acabar-ho d’arrodonir, una neboda de de Guindos serà qui acompanyarà a Soria com ajudant...

I si es fan unes terceres eleccions, aquest cop sí, aquest cop el PP guanyarà per majoria absoluta i podrà governar sense haver de donar explicacions a ningú. Ficció? No, realitat diferida!  

CATALUNYA L’ANY 36 I ARA

De Ferreres al Periódico. 

Aquets dies s’ha commemorat el 80è aniversari de l’alçament militar feixista que va acabar amb la II República espanyola. Els primers dies el cop d’estat va triomfar a una gran part del territori espanyol, però a algunes zones com Catalunya es van mantenir lleials al govern legalment sorgit de les urnes.

El Front Popular (unitat de diversos partits amb el propòsit de recuperar el govern que estava en mans dels partits de dretes) va triomfar a Catalunya, tal com també ha passat ara amb la victòria d’en Comú Podem seguida d’ERC, PSC, etc. Els partits representatius de la dreta van quedar molt pel darreres. L’any 36 les forces de la dreta es van agrupar sota les sigles de la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas)  

Per tant, després de 8 dècades la situació política catalana és força similar. Ara, com llavors, de forma majoritària, la societat catalana és bàsicament d’esquerres i, en molts de casos, ara com llavors volem tenir un status diferent al que tenim.

L’any 1934 el president català Lluís Companys proclamava des del balcó de la Generalitat l’Estat Català. Això sí, dintre de la República Federal Espanyola. De totes maneres es va considerar un intent secessionista i per la qual cosa va ser empresonat.

El 2014, concretament el 9-N, Catalunya va fer una consulta sense cap mena de valor jurídic, ja que el Tribunal Constitucional Espanyol la va declarar il·legal i, per tant, es va d’haver de mobilitzar a la societat civil (a Amposta es van mobilitzar majoritàriament convergents i republicans) per a portar-la a terme. El resultat (torno a incidir que sense cap mena de valor jurídic) va ser aclapadorament favorable a la independència. Això sí, pràcticament només hi van participar els que tenien conviccions independentistes com els afiliats o simpatitzants de CDC, ERC i membres de la societat civil integrats a l’ANC i Òmnium Cultural. Encara que sempre he defensat que, en aquest cas 1 + 1 no sumen 2. M’explico. Els socis de l’ANC i Òmnium són, majoritàriament afiliats i simpatitzants dels dos partits esmentats i, per tant, si els comptem a un lloc no els hem de comptar a l’altre. A mi per exemple me van trucar fa uns anys d’Òmnium per si volia fer-me soci, però vaig declinar la invitació, el motiu principal és perquè ja pago prou carnets: partit, sindicat i 3 ONG’s... Hi ha d’haver un moment que s’ha de dir prou.

Una de les conseqüències (segurament la més significativa) va ser l’encausament d’aquells dirigents a qui es va considerar responsables màxims de l’organització de la consulta: el President Mas, la vicepresidenta Ortega, la consellera Rigau i el conseller Homs per desobediència i prevaricació. Segurament us vindrà al cap la imatge de Mas pujant les escales de la seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya mentre una gran part dels alcaldes del seu partit li donaven suport aixecant les vares representatives del seu poder municipal.

Ja vaig dir fa unes setmanes que no em semblaria bé que els politics catalans acabessin a la presó per aquells fets. Per motius polítics (i aquests ho són) no sé pot empresonar a ningú.  Aquestes coses només passen a les repúbliques bananeres i Espanya no crec que ho sigui, encara que alguna vegada s’hi sembla bastant.

El millor que es pot arribar a fer per a garantir-te sinó la immunitat, al menys no sortir-ne mal parat, és pactar amb l’Estat. Fa 80 anys la situació política (força més insostenible que ara –per aquella època els militars encara es trobaven a les cavernes-) va acabar amb el cop d’estat. Ara la solució ha estat pactar amb el poder, amb la mena de CEDA que hi ha a Madrid.

Per una mica més d’un plat de lentilles (grup parlamentari propi per als convergents + 1,5 milions d’euros –despeses de la campanya electoral- + 2 milions d’euros –assignació que els hi pertoca per tenir grup parlamentari-), Homs (què està aforat i que per tant el seu encausament és per separat dels altres tres) i la resta del grup parlamentari van col·laborar amb els centralistes del PP per a facilitar així la presidència del Congrés per a la diputada Ana Pastor.

Tal com deia ahir està per veure ara si aquesta col·laboració (desmentida pels convergents) anirà més enllà o es quedarà aquí o dit d’una manera molt més entenedora: Votaran els diputats del Partit Demòcrata Català la investidura de Rajoy?

Si és així quedarà demostrada la submissió d’un sector de catalans que s’autoproclament independents al poder centralista de l’Estat espanyol.  

7 DE FEBRER: DESTINACIÓ AMPOSTA

El dia 7 de febrer els ciutadans de Catalunya tenen (tenim una cita a Amposta) Però també poden venir tots aquells ciutadans d’altres punts que vulguin ser solidaris amb el riu i el delta.

Aquesta serà la tercera gran manifestació que es farà a Amposta. La primera va ser el dia 28-10-2000 i la segona el 18-05-2008.

La primera va reunir unes 20.000 persones i es considera la primera gran manifestació de totes les que va convocar la PDE en contra del PHN d’Aznar i companyia. Aquella vegada vaig tenir l’honor d’escriure el manifest que va llegir el professor Toni Costes baix l’atenta mirada del pont penjant.

Aquella vegada els afiliats i simpatitzants de CiU, majoritàriament no van acudir a la manifestació, encara que molts, de ben segur, moralment donaven suport. Amb tota seguretat, des de Barcelona es van donar instruccions per a que no assistissin i, com no podia ser d’una altra manera, els dirigents i membres de CiU d’Amposta van vigilar per a que la manifestació tingués el menor impacte possible. Tot i això vaig calcular que la meitat dels manifestants eren ampostines i ampostins de tots tipus de ideologies polítiques.  

Una vegada derogat pel govern de Zapatero del PHN, el govern del Tripartit volia fer una cosa molt estranya: interconnectar les xarxes del Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT) amb la d’Aigües del Ter-Llobregat (ATLL) L’objectiu era assegurar l’aigua a l’Àrea Metropolitana de Barcelona després d’un període de sequera. Davant el rebuig de la gent de l’Ebre representats per la PDE, el govern català va justificar-ho dient que seria una interconnexió  reversible (sé li podrà donar la volta com un mitjó, van arribar a dir...)

Tot i que el meu partit formava part del govern i que la majoria dels meus companys que ocupaven càrrecs van decidir no acudir, jo sí que ho vaig fer. I no només això, hi havia gent que estava pendent de mi.

Abans de començar la manifestació van venir els de Vilaweb (del grup el Punt) per a fer-me unes preguntes. No va ser casualitat, ja que es van dirigir a mi pel meu nom. No vaig mossegar la llengua a l’hora de dir que pensava dels meus companys de partit.

També una periodista em va preguntar si dimitiria com a regidor. Li vaig dir que no, que tenia clar que aquella seria la meva darrera legislatura a l’ajuntament i que la pensava acabar. Tret d’aquest punt no tenia discrepàncies importants amb els meus companys de grup i no eren ells els responsables de que es volgués fer la interconnexió.

http://www.vilaweb.tv/resum-de-la-manifestacio-contra-el-transvasament-a-amposta

Mentre, els de CiU ja havien aprés dels seus errors i van decidir donar suport a la Plataforma. No obstant, l’actitud de l’Ajuntament d’Amposta ni de lluny, va ser la que està mostrant el consistori actual. És cert que es van poder veure regidors de CiU perdutsentre els manifestants, però ni l’exalcalde Roig ni Ferré, que era alcalde en aquell moment, hi van estar presents. L’assistència va ser molt similar a la de la manifestació de l’any 2000.

Segons les previsions, més per res pel que s’està veient a les xarxes socials, la manifestació del dia 7 es preveu multitudinària. Amb el lema de Vatros pugeu sempre, ara baixem natros, des de diferents punts de Catalunya s’estan organitzant autocars per aquell dia amb destinació Amposta. La implicació de l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural està sent la clau de l’èxit.  

Però qui segur que no hi seran (ni falta que fa!) seran Roig, Ferré i el seu cercle més íntim d'amistats perilloses.    

Per si voleu aprofundir en la informació. 

http://bibliotecatarragona.gencat.cat/web/.content/bp_tarragona/documents/arxiu/webs_guies_tematiques/autors_i_temes/pla2.pdf

http://www.ebre.net/bloc/

http://www.ub.edu/cres/catala/recursos_i_bbdd/ebre.htm

ASSESSORS, POLÍTICS I ALTRES ESPÈCIES PROTEGIDES…

Una de les mesures que ha pres la Diputació de Girona en aquest començament de legislatura ha estat controlar els assessors i el sou que cobraran de la institució.

Sembla ser que els partits polítics tenen dret a un determinat nombre d’assessors segons la representació. Això no deixen de ser concessions molt generoses que els partits destinen per a gratificar els seus militants més fidels. Unes prebendes adquirides al llarg dels anys que també serveixen per a finançar els propis partits, ja que una part del jornal es destina a donatiu forçós.

Si es mira fredament, es inconcebible que els partits (al que alguns anomenen casta) tinguin aquest tipus de concessió que, evidentment, paga el poble quan es podria dedicar a d’altres coses segurament molt més útils.

Però si la Diputació de Girona ha pres aquesta mesura és perquè tenen constància d’aquest fet i de que alguns assessors, segurament desconeixen el camí per arribar a la seu institucional i treballen per als partits des de la seu dels propis partits. A la pràctica no crec que sigui massa gent la que conegui qui són aquests assessor i molt menys la feina que fan.

Àngel Ros, alcalde de Lleida pel PSC acaba de vendre la seva anima al diable. Qualsevol cosa per seguir aferrat a la cadira. Ja auguro ara que per a dintre de 4 anys, els resultats electorals de Lleida seran nefastos per al PSC. Quina vergonya! Fa uns dies l’acudit de Ferreres al Periódico reflectia perfectament la situació. Resulta ser que Ros es desmarca juntament amb la Geli i Elena de la línia oficial del partit i es posiciona al costat de les tesis més catalanistes i ara intenta justificar que l’ajuntament de la Paeria accepti l’ús del castellà com a segona llengua. Ja sabem que és oficial i que es té dret a usar, però tampoc cal sortir a segellar l’acord amb C’s fent bandera del bilingüisme.  

Val més perdre en dignitat que no haver de pactar amb aquell que representa uns valors totalment contraposats. M’uneixo a la veu dels manifestants i jo també crido. ROS DIMISSIÓ!

Després d’acordar-se la llista única i de saber que Mas anirà de 4 i Junqueras de 5. Després de que des del territori s'apuntés que seria la xertolina Carme Forcadellm expresidenta de l'ANC qui podria encapçalar la llista (del President, li diuen), finalment serà Raül Romeva, exdiputat europeu per ICV i que va trencar amb la seva formació quan no van renunciar a la independència. Romeva també té vincles amb les Terres de l'Ebre, ja que el seu pare (gran amic de Joan Manuel Serrat), viu a Masdenverge i toca la tuba amb la Lira Ampostina. Finalment la Carme Forcadell anirà de 2 i la francesa Muriel Casals, presidenta d'Omniun Cultural de 3. Des del meu punt de vista, tots tres, no deixen de ser una polítics, potser en aquests moments no està en actiu, però poc importa. O és que l’ANC no ha estat fent política des de la seva creació? Jo també sóc un polític inactiu i cada dia us pego la tabarra... Afortunadament no em feu cas i això m’omple de satisfacció al pensar cada un dels meus lectors té el suficient criteri per a decidir en cada moment que fer i com actuar.

La veritat és que no sé quin sentiment he de tenir cap a la candidatura unitària: si riure o plorar. Al final, després de molts tira i arronsa, s’ha acceptat una proposta que ja va deixar anar Mas fa mesos. Quan de temps perdut, no trobeu? No m’estranya que la CUP s’hagi desmarcar ràpidament d’un acord que no li agrada ni de l’endret ni del revés.

Veure (bé, no l’hem vist i no estic segur que al final s’acabi veient, però és el que ens diuen ara mateix) una candidatura encapçalada per 3 membres de la societat civil (no polítics en actiu) seguida per Mas que serà tan si com no el nou president sempre que guanyi la candidatura, seguir de Junqueras (de qui no s’ha dit si serà el vicepresident o bé, en un gest força habitual en els republicans, mantenir-se al marge) m’esparvera. Penso que tot plegat es tracta d’una pantomima que, com a molt, servirà per a sortir de l’embolic en el que es va posar Mas ja fa quasi tres anys.

Com passa el temps...