DIARI DE L’AGOST. DIUMENGE 20

De Manel Fontdevila a Eldiario.es.

INCITACIÓ AL RACISME

Els posts racistes no són cap novetat. Fa anys que circulen per les xarxes socials i la missatgeria mòbil. Tenen una clara intenció: propagar la islamofòbia... L’odi contra les persones musulmanes. No reproduiré cap d’aquest missatges perquè de sobra sabeu de que estic parlat. Mai parla de romanesos, ni d’equatorians (per citar dues de les comunitats que més presència tenen al nostre país) Només dels magrebins: marroquins, algerians, tunisians, etc.

Però després dels atemptats de Barcelona aquest racisme dirigit sempre cap el mateix sentit s’ha incrementat considerablement. La majoria de la gent dóna com a certes les afirmacions que es fan i que afecten al col·lectiu musulmà (sempre al mateix col·lectiu) Sempre citant fons poc fiables o directament sense citar-ne cap. Però desafortunadament el missatge cala entre la població, de vegades perquè alguns d’aquests que difonen aquests tipus de missatges voldrien viure de les ajudes públiques (tal com afirmen  que ho fan la gran majoria de musulmans), sense treballar. No dic en cap moment que musulmans, com d’altres immigrants arribats a Espanya (la majoria atrets per la bonança econòmica dels anys de la bombolla immobiliària) o com alguna majoria ètnica i d’altres ciutadans d’aquest país no cobrin ajudes. Per suposat que les cobren... Però si les cobren és perquè hi tenen dret. Perquè els emparen les lleis i les normes d’aquest país... Però entre tots ells, casualment, sempre se parla dels mateixos: dels musulmans.    

Ahir pel matí vaig publicar dos posts relacionats amb el tema. El primer copiat de la pàgina d’un amic (i escrit per una noia) on es demanava ser eliminats de la llista d’amistats per aquelles persones que incitaven a l’odi racial. No sé si algun d’aquests me va eliminar o no i possiblement no ho sabré mai. L’altre escrit per mi deia això: Molt a pesar meu hauré d’anar eliminant amics per islamòfobs. No mencionava ningú... Abans no havia posat cap tipus de comentari o cap expressió (m’agrada, m’indigna...) a cap post d’aquest tipus... Però hi va haver que sembla que s’ho va entendre i, a sobre no es va poder contenir de replicar-me emprant els arguments de sempre. A alguns els hi vaig contestar, a d’altre no. De vegades un silenci és molt més expressiu que engegar un discurs de 100 paraules o més. Quan algú està radicalitzat o és un fanàtic, no cal perdre el temps en discutir amb ell, no el faràs canviar.

I ho he fet... I ho seguiré fent al futur, com també ho vaig fer abans dels atemptats, fa mesos... I com deia avui mateix, que jo recordi mai he eliminat cap amic per les seves idees polítiques o religioses (tot i ser contraries a les meves) Mai he eliminat a ningú per ser independentista (i mira que de vegades són pesats) Però en canvi si que els he eliminat per racistes, intolerants i xenòfobs. Alguns s’emparen en la llibertat d’expressió per defensar les seves idees. No diré el contrari, però com també he dit, jo també tinc tot el dret del món d’opinar tot el contrari i d’escollir els meus amics. Per què he de seguir sent amic d’una persona que està totalment oposada als meus valors cívics i socials? Per cert, recordar-vos una cosa que ja us he dit moltes vegades però sempre hi ha algú que no ho sap: Des de fa quasi 20 anys (des de que Pinochet va ser retingut a Londres per ordre de Bastasar Garzón, sóc militant d’Amnistia Internacional. Segurament això pot aclarir la meva forma de pensar respecte als humans: Només hi ha una raça, la humana!

Per cert, la incitació al racisme porta violència i la violència genera més violència (Ho havieu pensat) 

SURT AL CASTELL

Ahir per la nit va ser l’única vegada que ens vam apropar al Castell. Per la tarda ja havíem seguit durant una estona el Correbars, també organitzats per Surt al Castell.

Me va fer molta gràcia veure com els no tan joves ballaven al so de la música remember dels primers anys de segle, quan el primer dígit de la seva edat, majoritàriament, era un 2. Ara, en alguns casos, se’ls podia veure acompanyats per les seves filles i fills.   

Els més joves, a aquells que els hi va la música més actual, estaven concentrats a la zona de l’embarcador.

Inexorablement el temps passa...     

COSES DEL WHATSAPP

Per primera vegada, dijous vaig bloquejar un contacte del Whatsapp. Al Facebook n’he bloquejat bastants, alguns coneguts, d’altres no. Però el Whatsapp és diferent. Aquí els contactes solen ser coneguts amb qui mantens contacte amb relativa freqüència. Hi ho vaig ver perquè me va enviar un missatge islamofòbic. No era la primera vegada que ho feia. El primer era un d’aquells que diuen que els moros cobren ajudes per tot, rebutgen la feina i que no foten cop. Parlava d’un cas concret. Li vaig preguntar si el que m’explicava ho havia contrastat. No vaig obtenir resposta.

Estic segur que hi ha musulmans que cobren ajuts per diferents conceptes i de diferents administracions. Com sé sol dir:S’aprofiten del sistema. Però només ho fan els moros? Els emigrants d’altres països, si tenen l’oportunitat de fer-ho, no ho fan? I els d’aquí? És que no hi ha gent d’aquí que fan el mateix? En canvi sempre sé centra amb els mateixos: Els moros.

Com sabeu treballo a l’Agència Tributària. Aquí es donen ajudes per famílies nombroses y fills discapacitats. Però s’ha de fer la renda per a poder-les cobrar, tot i que es pot demanar cobrar-ho  mensualment de forma anticipada. No té privilegis. S’han de reunir els requisits i punt.

Per a poder accedir a d’altres ajudes s’ha de tenir un màxim d’ingressos. Aquests ingressos estan determinats per la declaració de la renda i les posteriors comprovacions que es puguin efectuar. Si hi ha algú que té obligació de presentar la declaració de la renda y no l’ha presentat, fins que ho fa no sé li concedeix l’ajuda.

Al cap d’uns mesos, el mateix contacte a qui vaig bloquejar dijous, me’n va tornar a enviar un altre. Li vaig dir: Ja hi tornem a ser? Però tampoc vaig obtenir resposta. Finalment dijous va reincidir per tercera vegada... Vaig pensar que ja n’hi havia prou d’aquest color. Si us hi fixeu aquests tipus de missatges tenen els musulmans com a protagonistes... La resta som (primera persona del plural) tots innocents.

Aquesta mateixa persona, un parell de dies abans m’havia enviat un altre missatge on, suposadament el Ministeri de l’Interior havia elevat el nivell d’alerta de 4 a 5, la màxima, per possibilitat imminent d’atac terrorista. Tot i que el vaig rebre només fa uns dies, sembla que ja fa mesos que circula i, evidentment, com tantes d’altres coses, es tracta d’una falsa alarma.

Tant és així que, casualment, el dia següent, mentre pujava a Tortosa, la Cadena SER es va referir a aquest missatge advertint a la gent que no es cregués coses així i que si volien conèixer el nivell d’alerta només havien de consultar la web del Ministeri de l’Interior.  

Finalment me referiré a una foto que va fer circular el PDECat per a commemorar el dia Mundial de l’Aigua (22 de març) A la foto s’hi pot veure l’Ebre amb el nus antitransvasament. Sobre aquest tema, tres qüestions:

1.- Ens hem de creure que la nova Convergència s’ha tornat antitransvasista o es tracta d’una estratègia per apropar-se al territori? Us recordo que l’any 2003, la Generalitat la van començar a perdre, precisament, per les Terres de l’Ebre.

2.- Mentre PDECat diu defensar el riu al nostre territori, Puigdemont defensa que el Segarra Garrigues arribi a més pobles i nega que sigui un transvasament. M’agradaria saber què és per al President un transvasament. 

3.- Després dels dos punt anteriors, afirmo que el posicionament del PDECat de l’Ebre és una estratègia territorial encaminada a guanyar pes entre l’electorat ebrenc, equiparable amb la posició que mantenen en el tema de la independència de Catalunya.

Per cert, ja tenien permís per a usar el nus? La colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta utilitzem el nus amb permís de la Coordinadora Antitransvasaments que és la seva propietària.

Un altre dia més...  

MINORIES ABSOLUTES

El passat dia 21 llegia una d’aquelles notícies intranscendents, però que me va donar que pensar.

Al tancament de la convenció republicana dels Estats Units, explicava el Periódico que dels 2.472 delegats només 80 eren de raça negra, la qual cosa suposa un 3,2%, mentre que al conjunt del país són un 13%.

Jo me pregunto? Què fa un negre al partit republicà? Entre nosaltres... S’ha de ser molt fatxa per a ser negre i republicà. Si els seus avantpassats que van patir esclavatge i tota mena de vexacions davant la comunitat blanca predominant, què pensarien? Si fa o no fa el mateix que penso jo.

Però els negres a Amèrica no són l’únic col·lectiu que va en marxa equivocada. I fins i tot en cotxe equivocat... M’estic referint, per exemple, als gais i lesbianes que són de dretes i que a sobre van a missa.

Si algú sap la raó, què m’ho expliqui perquè jo no ho entenc. Potser serà que jo sóc un revolucionari (dintre dels meus límits i possibilitats) i pujo per les parets quan escolto segons quines declaracions provinents de la dreta més reaccionaria o dels sectors de l’església catòlica més rància.

I d’aquests homosexuals de dretes i catòlics, apostòlics i romans, sempre ne trobes a algun que creu (com diu la Conferència Episcopal Espanyola) que l’homosexualitat sé pot curar, què hi ha teràpies que ho poden aconseguir... I sinó, sempre queda el tractament amb electroxocs que poden acabar per tornar-te més guillat del que estàs inicialment.

Sóc dels que penso que ser treballador i de dretes és ser (i perdoneu-me l’expressió) gilipolles. Aquella persona que depèn d’un jornal (ja sigui assalariat o petit autònom), cop pot fer el joc a la dreta... I més a aquest país que és una dreta reaccionària com poques. Això si, en aquest tercer cas no són tanta minoria ja que es necessiten molts de vots per a posar un inepte davant d’un govern.

Si ho penseu, fins i tot els podríem posar a tots dintre del mateix sac: els negres de dretes dels Estats Units, el homosexuals de qualsevol comunitat i els treballadors que voten per Rajoy (i que abans h van fer per Aznar)

I ja que estan al mateix sac... Què es podria fer amb el sac? No ho diré, però ho penso...        

PROPOSTA

Quan llegeixes les notícies, ja sigui al diari en paper o per Internet, sempre hi ha algun fet que et crida l’atenció, fins i tot et marca i el comentes amb companys i amics.

Dijous va ser la informació que vaig llegir a la Marfanta relativa al regidor de PxC a Tortosa Jordi Casanova.

Segons declaracions del propi Casanova, dos magrebins haurien atacat el seu domicili amb pedres produint-li destroces a una persiana i trencat un vidre. Una de les pedres, en caure, hauria trencat el parabrises d’un cotxe que hi havia aparcat baix.

Segons el regidor tortosí, els magrebins sortien sobre les 23:30 d’un locutori proper a casa seva donant crits, barallant-se i amb evidents mostres d’anar borratxos. Llavors els va increpar (ho reconeix) i va ser quan van li van respondre tirant-li pedres.

Tot això consta a l’atestat que van fer els Mossos al domicili del regidor després de que aquest els avisés dels fets.

El que no sé sap és si hi havia un coneixement mutu, es a dir, si alguna vegada ja s’havia produït algun enfrontament (encara que només fos verbal) entre Casanova i les altres dues persones.  

I ara és quan arriba el bo. Casanova no ha descartat sol·licitar permís d’armes per a poder-se defensar.

Potser Casanova es pensa que això són els Estats Units on comprar un arma de foc és relativament fàcil. Al nostre país, l’obtenció de permís d’armes per a caçar o practicar el tir esportiu, tampoc és massa complicat, però per a la defensa personal s’ha d’estar molt justificat i quasi mai es donen.

Gent propera a mi i que han vist a Casanova actuar alguna vegada, coincideixen de que no està bé. De que té problemes psíquics.

Segurament no és l’únic càrrec electe que no reuneix els requisits necessaris per a exercir amb normalitat la seva activitat.

Per tant, si no ho fan els seus propis partits, si que hi hauria d’haver algun procediment per a determinar els casos quan un candidat no reuneix les condicions necessàries per a ocupar un càrrec públic i, inhabilitar-lo automàticament.  

TRACTE DENIGRANT

Dilluns teníem hora per a fer-nos del passaport a la Comissaria de Policia. Mentre ens esperàvem van entrar un pare i una filla d’origen magrebí per a tramitar el NIE de la xiqueta.

Quan va tocar-me el torn, vaig passar a la part dreta de la sala interior on es tramiten els papers d’estrangeria (inclosos els passaports) Al cap d’un moment van aparèixer el pare i la xiqueta magrebins i la funcionaria que m’estava atenent els hi va preguntar si portaven una determinada documentació (crec que el certificat de naixement de la xiqueta), a la quan cosa, el pare li va respondre que sí. Llavors li va preguntar si portava complimentat l’imprès i, en aquest cas li va dir que no.

-Vagi fora a omplir-lo! -Li va ordenar-

Llavors, pel telèfon intern, li va trucar al jove que estava rebent els usuaris i que els feia passar quan li manaven des de dintre (aquesta feina la va fer Joaquín durant molts d’anys) i li va dir que fins que no tingués el paper ple, no els deixés passar.

Mentre vaig acabar jo i va entrar la meva dona. El pare va anar a sol·licitar un nou imprès, ja que el primer l’havia complimentat malament, a part de demanar ajud.

L’auxiliar, alliçonat per la funcionaria, també el va atendre amb contundència:

-Quants anys porta a Espanya? –Li va preguntar-

(Sembla ser que li va respondre que 9)

-I en tot aquest temps encara no sap llegir l’espanyol...? –Va insistir-

-Potser hauria d’anar a l’escola a aprendre’n –li va remarcar-

Encara estaven atenent a la meva dona i van tornar a passar a les dependències interiors. La funcionaria li va mirar el document i el portava mal omplert.

-Aquí ha d’anar el seu nom... Mohamed o com es digui... O és que la xiqueta es representa tota sola?

Al lloc de naixement posava Benicarló que sembla ser que era el poble natal de la xiqueta.

-I aquí ha de posar el nom del poble on va néixer al Marroc i la seva data de naixement... A veure, quina data li posa que va néixer...? l’1 de l’1... de quin any?

Si heu vist mai documentació de marroquins, potser us heu fixat que a la majoria els posa que van néixer l’1 de gener. Això és deu a que el calendari àrab és diferent al nostre i costa determinar amb exactitud la data de naixement.

Que consti que el tracte amb mi va ser molt diferent. Li vaig portar les mateixes fotografies de quan em vaig renovar el DNI feia 4 anys. Em va dir que només acceptaven fotografies d’1 any d’antiguitat com a molt i que me les agafava perquè era jo...

Vull acabar amb una anècdota que li va passar una vegada a mon fill el gran amb la mateixa funcionaria, encara a les dependències del costat del parc Teodoro González on hi havia l’Ayudantía de Marina.

Mon fill és moreno de pell i la funcionaria en qüestió el va prendre per un estranger.

-Estrangers per l’altra porta! –li va ordenar-

-Encara que sigui moreno, sóc d’aquí –li va respondre mon fill-

Porto molts d’anys a l’administració pública i en tot aquest temps he pogut comprovar que el nivell comprensiu de la gent en general és molt baix i s’ha de tenir molta paciència.

Us he explicat moltes vegades que vaig entrar a treballar quan es va implantar l’IVA. Va ser un temps molt dur perquè es va d’haver de canviar la mentalitat a la majoria dels ciutadans. Els primers anys varem censar a molts pagesos (encara que només ho fossin de cap de setmana) A la vegada adquirien una sèrie d’obligacions formals: fer pagaments a compte, portar un llibre de registre on anotar les vendes, se’ls hi havia de fer rebuts amb la inclusió de la compensació que rebien pels seus productes, etc. De vegades es reunien fins 5 o 6 persones en torn meu i a tots els hi havia d’explicar el mateix. Quan acabava d’atendre a un i anava a atendre el següent, li preguntava:

-Ha entès el que he explicat?
Tothom em deia que no i n’hi havia que ho havia escoltat 4 o 5 vegades... Era una mica desesperant.

SEGUIM IGUAL D’INTOLERANTS COM SEMPRE

Estava immers en una conversa amb uns coneguts. El tema? El de moda: la ciris econòmica que estem patit.

En una cosa coincidien amb mi, que durant aquest anys, la crisi continuarà envaint la majoria de les llars del país. Però un d’ells era molt més pessimista. Deia que la crisi forta vindrà coincidint amb els darrers mesos de l’any, ja que, llavors, s’acabarà el treball: en blanc i en negre...

Tots dos havien estat autònoms. Bé, un s’havia donat de baixa i s’havia tornat a donar d’alta. Aquest comentava que trobava estrany que els aturats no sortissin al carrer a manifestar-se i l’altre li responia que perquè la majoria treballava en negre i anaven sobrevivint com podien, però quan se’ls hi acabi la feina i no en trobin, no tindran més solució que sortir al carrer.

Els dos havien acudit a l’oficina de treball per a tramitar un ajut, però sembla ser que els hi havien denegat i, d’això es queixaven: de no tenir el mateix tractament que els immigrants.

Els hi vaig dir que els immigrants no tenen cap privilegi i que a igual condicions, als d’aquí els hi tenen que donar els mateixos ajuts que als nouvinguts. Però ells insistien: per la condició d’haver estat autònoms, ja no tenim dret a res. Llavors la culpa serà de la legislació, no?

És evident que tothom agrana cap a casa. Ells es queixen de la precària situació dels autònoms. Com es un tema que no conec en profunditat, no hi perdré massa temps. Però tinc entès que com més quota pagues, més drets tens. El que passa és que quasi tothom paga la quota mínima, fins els darrers anys que sol·liciten incrementar la base de cotització per a poder tenir una pensió de jubilació més alta.

Insistien que els immigrants (sobre tot els del Nord d’Àfrica) que marxaven cap al seu país, tornaven perquè aquí els hi donaven ajuts i allà no tenien res. Imagino que no serà així en tots els casos, ja que sembla que també es perden drets si marxes del país durant un temps determinat.  

Però és més fàcil donar la culpa als immigrants que a la gent del país responsables de que el nostre sistema capitalista s’hagi ensorrat. L’empresa d’un estava relacionada amb la construcció i la de l’altre, sense tenir-ne la seguretat, crec que també.

Segurament, els meus interlocutors van viure uns anys meravellosos. Uns anys en el que, per a triomfar, no calia res especial. Fins l’any 2008, qualsevol que treballés a la construcció o activitats auxiliars (pintors, electricistes, fusters, etc.) cobraven el que, possiblement, mai havien somiat. Les meves paraules no es fan extensives a tothom, però si a una àmplia majoria. Una àmplia majoria que, a sobre, declarava els guanys que volia, però que els delatava el cotxe que s’havien comprar darrerament...

Segurament molts de joves (devien de rondar els quaranta) desconeixen que Espanya, tradicionalment ha estat un país que ha exportat ma d’obra. Andalusos, valencians, catalans i aragonesos solien marxar a treballar a França, Suïssa i Alemanya, preferentment. Bascos, asturians i, sobre tot gallecs, a fer les amèriques...

Ara ho tornem a ser. Només hi ha una gran diferència: antigament era ma d’obra poc o gens especialitzada, mentre que ara, els que marxen, solen ser joves amb carrera. Una altra cosa és que quan arriben al seu país de destí, acabin trobant la feina que buscaven. Sovint no és així.

Què deuen de pensar els ciutadans dels països receptors de joves espanyols? Suposo que dependrà molt de la ideologia que tinguin, com aquí.

Però el que tinc clar, és que si amb igualtat de condicions, espanyols i estrangers poden obtenir els mateixos ajuts, en igualtat de condicions, també, primer es tria a un treballador d’aquí que no a un immigrant. El que passa és que els immigrants fan la feina que els d’aquí no volen fer perquè, sovint, es conformen en cobrar menys i després estan més acostumats a viure d’una manera molt més precària, sense tants de luxes ni capritxos. Però els d’aquí no volem viure d’aquesta manera.    

Em consta que han estat molts els immigrants que han retornat als seus països, sobre tot equatorians i romanesos, però ni així ha millorat la situació laboral per a una bona part dels d’aquí. La intolerància va estretament lligada a la ignorància i, aquesta, normalment, a la poca cultura.