Quan Pasqual Maragall va iniciar el procés de redacció d’un nou Estatut d’Autonomia per a Catalunya, va obrir el meló, ja que van ser moltes les comunitats autònomes que van imitar Catalunya.
El text de l’Estatut valencià demanava un finançament que cobrís les necessitats de la comunitat, però hi van posar un afegit: Si Catalunya aconsegueix un millor finançament a València també se li ha de donar...
Ara, amb l’anunci de Rajoy d’invertir 4.200 milions en infraestructures bàsiques fins el 2020, sembla que València ha recuperat la vella tradició de: Nosaltres també!
Tot i això, cal recordar-ho, la Llei de Pressupostos de l’Estat per aquest 2017 no confirma per a res l’anunci de Rajoy ja que la inversió per a Catalunya i la majoria de les comunitats, ha disminuït respecte a la de l’any anterior.
Llavors, si ho recordeu, va sortir un mapa on s’hi veia el percentatge d’inversió que rebria cada comunitat autònoma (si és que s’acaba complit, perquè la majoria de vegades no passa així) Catalunya (recordeu-ho) rebria uns diners que no estaven en consonància ni en la població ni en el PIB que representa en el conjunt nacional d’Espanya.
Però des del meu punt de vista, aquests paràmetres, tot i ser importants, no haurien de ser determinants. Catalunya és una de les comunitats que més traspassos de competències ha rebut de l’Estat (potser la que més) i, per tant, el finançament hauria d’anar encaminat en cobrir tots els serveix que, tot i ser competència de l’Estat, sé presten des d’aquí. N’hi ha un de molt important i que visualitza perfectament el que us estic dient: la seguretat ciutadana que està en mans dels Mossos d’Esquadra, així com també el control de les nostres carreteres.
València no té aquests traspassos... Com a molt té uns pocs Policies Nacionals que presten el servei d’escola als càrrecs públics valencians.
Per tant, faria bé la senyora Oltra (Mónica Oltra) de no buscar comparacions fàcils que de tant fàcils que són es converteixen en populistes, una postura que, qualsevol dirigent d’esquerres hauria d’evitar, ni que només fos per ser coherent amb el discurs que ha anat mantenint al llarg dels anys.
La Oltra, actualment vicepresidenta de la Generalitat Valenciana, quan era una simple diputada de Compromís, era un malson per al PP i les seves polítiques populistes basades en gran part en el discurs anticatalanista que tant bons resultats electorals els hi donava...
Les declaracions de la Oltra van ser contestats ràpidament des de Catalunya per Lluís Llach i la Pilar Rahola. Aquesta darrera la va arribar a comparar (amb un exercici de demagògia barata) amb el funest Vicente González Lizondo, líder d’Unió Valenciana i parede l’anticatalanisme més exasperant.
Desgraciadament a València d’Oltros n’hi ha hagut massa... El discurs de l’anticatalanisme és el més fàcil i el que, històricament, millor els hi ha anat als dirigents del PP que van mantenir el seu poder més absolut a la majoria d’institucions valencianes començant per la Generalitat.
Aquí a Catalunya, com el discurs antivalencià no té sentit, el dimoni de tots els mals ha estat tradicionalment Madrid... I a Amposta, Tortosa... Quan s’acaben tots els arguments es tendeix a buscar un referent a qui donar-li tota la culpa.
