EL FRACÀS D’ICETA

Miquel Iceta ha fracassat, com abans ho va fer Pere Navarro. Tots dos han fracassat perquè no han impedir el degoteig de baixes dels militants.

Núria Ventura, diputada al Parlament pel PSC i exalcaldessa d’Ulldecona, va avançar a una cadena de televisió comarcal la sortida del PSC i la creació, juntament amb altres càrrecs i militants d’un nou partit: Nova Esquerra Catalana (NeCat)

Fins ara, Nova Esquerra Catalana era una formació política sense rang de partit que va presentar-se en coalició amb ERC les passades eleccions europees. Però la voluntat dels seus membres és convertir-la en partit polític.

El degoteig de persones conegudes no ha estat molt gran, però si important, ja que, a part d’Ernest Maragall, també s’hi va integrar l’Antoni Castells i sembla que ara, a part de Núria i Marina Geli, també ho farà Joan Ignasi Elena. El propòsit de la formació és poder presentar-se a les properes eleccions municipals.

Aquest polítics díscols van començar a discrepar del PSC pel dret a decidir. El PSC és una formació que, als seus orígens, sempre s’havia definit com a catalanista. A part dels líders històrics com Raventós i Obiols, el màxim exponent del catalanisme del partit va arribar amb Pasqual Maragall què, d’estar bé de salut, segurament també s’afiliaria a NeCat.

Pere Navarro (sempre he considerat que molt mal aconsellat) va optar per oposar-se al dret a decidir que reivindicava una part important de la societat catalana. Quin problema hi havia per a posicionar-se en contra? És que la Carta de Drets i Llibertats de l’ONU no reconeix el dret per a tots els pobles?

Navarro es va equivocar i bona prova del que estic dient és la davallada electoral que està patint el partit des de fa anys (i tot indica que la continuarà patint, ja que l’enquesta que avui publica el Periódico li dóna entre 10 i 11 diputats quan ara en té 20) Finalment, Navarro va haver de dimitir i sort va tenir el partit en trobar una persona com Miquel Iceta que va acceptar dirigir-lo. Bufaven (i bufen) malts temps per al partit i ja sabeu que diu la dita: a gos flac, tot són puces.

Els que hem estat vinculats al partit, sabíem que Iceta no representava la línia més catalanista del partit, no obstant, semblava que tenia la suficient experiència per a no cometre els mateixos errors que el seu antecessor.

A la seva arribada va semblar que les coses podien canviar, aixecant parcialment el càstig als díscols. Però les coses no hauran anat tan bé quan passats 4 mesos des del congrés extraordinari, els representats de branca més catalana del partit, han decidit tirar la tovallola.

Sembla ser que, ara com ara, és molt difícil que el tradicional votant del PSC pugui recuperar les sensacions i la confiança que tenien només fa uns anys i, per tant, irremediablement la nau socialista acabarà per enfonsar-se.

Solució? Fa molts de mesos que ho dit: refundació del partit amb noves cares i tornant a l’ideari de la seva fundació, però adaptant-ho als nous temps, que per alguna cosa han passat quasi 40 anys. 

DILLUNS 16 DE JUNY. CATORZÈ DIA SENSE REI

El vaixell del PSC fa aigües. El mestre Ferreres acostuma a presentar el PSC als seus acudits gràfics del Periódico com un autocar que s’ha estavellat. Qualsevol de les dues imatges gràfiques serveix. Ara mateix també es podria representar com un vaixell sense capità o un autobús sense conductor. El futur més immediat és molt fosc i el futur... Algú s’atreveix a vaticinar si hi haurà futur? Al menys futur al vell PSC, al que es va batejar com a Nou PSC després de l’arribada de Navarro.

Navarro ha volgut marxar matant. Donant les culpes als crítics, però sense fer autocrítica de la seva gestió. Navarro va equivocar l’estratègia i també es va equivocar amb el seu comiat. Algú en dóna més?

Si Navarro s’hagués vist arropat pels seus propers, no se’n hauria anat. Però ni aquells que li van donar suport confiaven ja en el seu líder.

Però si Navarro va ser un problema, el problema gros arriba ara. Normalment quan un cabdill cau, sempre hi ha algú que, ràpidament, ocupa el seu lloc. Fins i tot és fàcil que l’oposició interna pugui acabar per desbancar-lo (tal com va passar a Itàlia fa només uns mesos)

Però ha d’estar molt malament la nau (tornem amb les metàfores) per a que sigui tant difícil trobar un recanvi. L’única que va sonar per liderar un nou projecte va ser Núria Parlon, alcaldessa de Santa Coloma de Gramanet. Però ni tan sols ella s’hi va postular. Simplement va sonar el seu nom, però no sé sap ben bé d’on va sortir. Abans del Consell Nacional d’ahir, es va autodescartar. Demostra que Núria Parlon és una dona intel·ligent. El motiu per a renunciar-hi és que no podria compaginar els càrrecs d’alcaldessa i diputada amb la primera secretaria.

Està clar que la secretaria general requereix una dedicació pràcticament exclusiva. Però té els seves contrapartides. Normalment, el càrrec va lligat amb la candidatura de la presidència de la Generalitat. Què no és poca cosa! La situació actual és massa convulsa com per mirar el futur amb optimisme i aquest i no un altre, és el motiu pel que la direcció del partit no tingui més nuvis.

Miquel Iceta ha estat l’únic que s’ha ofert per a ocupar el càrrec de primer secretari. Ara mateix no sabria dir si per ambició, per valentia, per inconsciència o una mica de tot. Recordo que fa anys una companya del partit el va definir com un trepa. Però a Iceta li manca fusta de líder. A part d’això també té un passat i des del meu punt de vista, no és la persona ideal per a encapçalar un nou projecte que il·lusioni per a recuperar els milers de vots perduts durant el darrers anys.

Tot aquest embolic encara es pot embolicar una mica més amb una frase feta(no sé si en català és exactament així): El desembolicador que ho desemboliqui, bon desembolicador serà.

Sabeu quin és el titular del Periódico d’avui referit al PSC? Pitjor Impossible. I tothom coincideix que el problema no és de noms, és molt més gran. Digueu-li idees, ideologia, estratègia. M’és ben bé igual, però està clar que de solució només n’hi ha una: la refundació del partit. El dia 13 de juliol s’haurà de votar el nou secretari general. La meva pregunta a hores d’ara és la següent: Hi haurà un bon candidat que pugui capgirar la situació? Sóc escèptic. Evidentment, sinó ho veig clar, no votaré.

I mentre, els crítics que s’ho miren amb expectació des de la distància. Si finalment són ells els que decideixen donar el pas, està clar que també els hi falta un director d’orquestra potent. Tampoc ho tindran fàcil, però al menys tenen una cosa clara: el retorn al catalanisme militant, per a mirar d’apropar-se a tots aquells que han abandonat el partit durant els darrers mesos i als que, tot hi haver conservat el carnet, ho hem fet més per nostàlgia que no per afinitat a Navarro i els seus assessors.   

   

Indult intolerable. Sovint em pregunto a quin país vivim. Crec que l’actual situació política i social, ara per ara, està molt més prop de una república bananera que no d’un país d’Europa, que és el lloc on teòricament estem situats.

Encara que se’n ha parlat bastant, no ha estat suficient. Coses com aquesta haurien de ser capçalera de telediaris i portada de diaris, per veure si algú se’n dóna vergonya del que està passant a Espanya.

Resulta ser que el govern del PP ha indultat a un guardia civil que havia estat condemnat per gravar amb el seu mòbil una agressió sexual sense parar de riure. El seu pare, regidor del PP d’una localitat asturiana, va organitzar una recollida de signatures per a demanar l’indult que, finalment, s’ha produït.
No hi ha hagut tracte de favor? A mi em sembla que sí, ja que hi ha d’altres casos segurament molt més justificables que aquest on se’ls hi ha denegat l’indult.
A les properes eleccions, tornar a votar el PP i anuncia-ho per tot arreu. Així, quan necessitis alguna cosa d’ells només cal que els ho demanes.  

DISSABTE 14 DE JUNY. DOTZÈ DIA SENSE REI

Demà. Per a demà diumenge està previst el Consell nacional del PSC, el màxim òrgan de direcció del partit entre congressos.

Demà s’ha de fer efectiva la dimissió del fins ara primer secretari Pere Navarro i l’anunci de Núria Parlon que serà candidata a la primera secretaria del partit.

Mentre, el sector crític amb Navarro, el més catalanista i el que estava a favor del dreta a decidir, entre d’altres coses, es manté al marge, com si els esdeveniments no anessin amb ells. Abans de prendre una decisió volen saber quina línia marcarà la candidata. Està clar que moltes coses han de canviar, però un gir catalanista i manifestar-se a favor del dret a decidir, és fonamental. Fins i tot imprescindible, diria jo.

Mireu, Marina Geli, una de les veus díscoles del PSC ja ha dit públicament que a ells els dóna igual Navarro com Parlon. I encara més: què no han estat convidats al Consell Nacional de demà. No diria que comencem bé, perquè els que hi ha encara són els antics, però l’acabament de la vella executiva no podria ser pitjor. Navarro va marxar criticant-los i quan plega definitivament, en lloc de mirar de reconciliar-se, se’ls oblida. Molt em temo que el Nou Nou PSC serà una còpia exacta del que ha estat aquests darrers anys sota la direcció de l’exalcalde de terrassa.  

Pallissa. Què os va semblar el partit d’anit? España-1, Holanda-5. I és que no es pot vendre el blat abans d’estar al sac i ben lligat. Quan ja anaven 1-4 o 1-5, un dels comentaristes van dir que els jugadors ho tenien molt clar i que haver estat campions del món fa 4 anys no els garantia res. Tenien ben present l’eliminació de França a les primeres de canvi després d’haver guanyat també el mundial anterior.

El que em sembla que no ho tenien tan clar eren els comentaristes. Abans de començar el partit, a la SER, un es va atrevir a dir que jugador per jugador, España era superior. Pot ser si, però el futbol és un esport d’equip i si l’equip no funciona, per molt bons que siguin els jugadors, el més normal és que perdin el partit.  

Ahir Holanda va donar una llissó d’humilitat a la Roja. La subcampiona, la que havia perdut la final de Sudàfrica, precisament contra España, va demostrar tenir molt d’ofici i va esmicolar els sistema plantejat per l’entrenador espanyol. Pobre Del Bosque!

Però el que més mal me sap del resultat d’anit és que fos Van Gaal l’entrenador rival. Quan estava al Barça el vaig prendre avorrit. Tant que fins i tot vaig renunciar als meus colors de sempre i em vaig fer del Mallorca. Potser només l’innomenable em produeix més animadversió que l’holandès.

Constitució sí, però... Em sorprèn molt quan comparen a Pablo Iglesias II amb Hugo Chávez. És una manera de desprestigiar-lo. Ahir mateix li vaig escoltar dir a un senyor que afirmava que els seus pares van marxar de la dictadura franquista cap a Veneçuela i ell va fugir de la Veneçuela de Chávez cap a Espanya.

No tots els que van marxar d’Espanya durant la guerra Civil eren d’esquerres. Només havien de ser republicans. I com s’afirmava l’altre dia al Facebook, republicans de dretes també n’hi ha.

Sé li va preguntar a Pablo Iglesias II si acatava la Constitució: Evidentment que sí, però fins a que els ciutadans la canvien –va dir- Una resposta contundent i intel·ligent. La Constitució del 78 ha quedat superada pels esdeveniments que hi ha hagut durant tots aquests anys i, per tant, cal una remodelació profunda. L’Estatut no era tan vell i Pasqual Maragall en va voler fer un de nou ja fa 10 anys. Si no es canvia, aviat quedarà tant antiquat com l’Església . És això el que vol la ciutadania espanyola?          

DIJOUS 12 DE JUNY. DESÈ DIA SENSE REI

I el primer sense Pere Navarro. Efectivament, el fins ara Primer Secretari del PSC va anunciar ahir que plegava, que ja n’hi havia prou, que tirava la tovallola...  

Els motius que han portat a Navarro ha presentar la dimissió han estat diversos: mals resultats electorals (en cada elecció es perdien suports), discrepàncies internes, dimissió de Rubalcaba, pèrdua de confiança fins i tot de la gent més propera...

Recordareu que vaig anunciar-vos dimarts que m’havien dit que la presentació d’un nou partit socialista a Catalunya era imminent (entre dues i tres setmanes em van dir) Imagino que aquest fet, que suposava a la pràctica la ruptura del PSC va ser determinant. A ningú li agrada que durant la etapa de direcció al front d’un partit polític (o qualsevol tipus d’associació, entitat, etc.), aquest acabi fracturat en dos.

Navarro va dir que segurament s’havia equivocat en moltes coses, però que també havia fet coses bé. L’etapa de Navarro s’ha caracteritzat per haver tingut més ombres que llums. Durant el seu comiat vaig trobar a faltar l’autocrítica, però en canvi si que va carregar contra aquells que, segons ell, havien aprofitat la democràcia interna del partit per a discrepar obertament fins i tot incomplint els acords presos pels estaments de govern.

Sobre aquest darrer tema es podria obrir un debat intens i interessant, ja que el programa amb el que el PSC va concórrer a les eleccions s’acceptava el dret a decidir dels ciutadans de Catalunya. No obstant això i després d’un temps de certa indefinició, es va acabar per renunciar-hi i optar per renunciar-hi i treure del barret l’opció federalista que havien estat madurant i intentant vendre al PSOE, sense que aquest li fes massa cas al principi. Al final i veient que era l’única opció que els hi quedava, van decidir fer bandera junts, però es van topar amb una Constitució massa hermètica i que impedeix fer canvis significatius a les estructures de l’estat.

Però Navarro no ha estat només víctima dels seus rivals, també ho ha estat del seu equip. Així ho va assegurar anit Marina Geli al programa de Cuní de 8TV i també l’edició d’avui del Periódico. L’exconsellera de Sanitat dels diferents governs del Tripartit va dir que fins i tot Josep Mayoral, alcalde de Granollers i Secretari de Política Municipal, que va ser qui el va proposar, li hauria perdut la confiança.

Ara ca esperar esdeveniments. Caldrà veure si el sector crític crearà un altre partit socialista o s’espera al congrés extraordinari que, segons algunes veus, s’hauria de fer a molt tardar a principis del mes d’agost, una vegada passat el del PSOE.

No cal dir que aquest congrés hauria de ser el de la refundació del partit i s’haurien de marcar les línies mestres del socialisme català de cara al futur més immediat, però també a llarg termini per a que una situació com l’actual no tornés a passar.

Els PSC té profundes arrels catalanistes i el que no es pot fer mai és renunciar als principis pels que va ser creat.

Em deia l’altre dia un amic, precisament una de les persones que em va avalar per entrar a militar que el PSC va començar a perdre l’essència l’any 1982 quan va tolerar perdre el grup parlamentari del Congrés i integrar-se plenament al PSOE.

Ara, s’apunta que el nou PSC (no el de Pere Navarro, sinó el que surti del congrés extraordinari) podria marcar distàncies amb el PSOE fins al punt de que els socialisme espanyol acabés per desembarcar a Catalunya i constituir la federació catalana del PSOE, on, de en segur, anirien a parar una bona part dels companys de viatge de Pere Navarro, uns polítics sense data de caducitat, però que el temps i els esdeveniments han acabat superant.    

http://www.eltemps.cat/article/2446/Pere-i-els-llops

UNA NOTÍCIA, DOS VERSIONS

La primera informació que vaig tenir sobre que l’agressora del Primer Secretari del PSC Pere Navarro havia anat a una llista electoral  d’Aliança Popular (més tard Partit Popular) la vaig llegir al Facebook. L’havia enllaçat un dels meus contactes de la Nació Digital. Quan ho vaig veure hi havia un contacte que aprofitava l’ocasió per a desacreditar els socialistes i fins i tot usava alguna paraula malsonant.

Tal com estava redactada la notícia, es podia entendre que l’agressió a Pere Navarro no tindria res a veure amb el procés sobiranista perquè sembla ser que anar a una llista del PP els anys 80 i ser independentista en l’actualitat, seria del tot incompatible.

El setmanari el Triangle portava la mateixa notícia però citava com a font la publicació la Torre de Terrassa que seria del mateix grup de Nació Digital com també ho és l’Aguaita.  

En canvi el Periódico, ampliava la notícia i afirmava que en l’actualitat, aquesta senyora seria, efectivament independentista i els seu gendre regidor de CiU de Sant Cugat del Vallès.

Encara que no sigui normal, les persones podem evolucionar ideològicament al llarg de la vida.

Uns exemples. Jorge Verstrynge, de activista de Cristo Rey (un grup ultradretà) va passar a ser la ma dreta de Fraga ostentant la Secretaria General d’Aliança Popular. Després va abandonar el partit i es fa afiliar al PSOE sense haver ocupat mai càrrec orgànic ni representatiu i, darrerament, sembla que ha deixat la militància socialista i s’ha decantat cap a d’altres partits molt més sensibilitzats socialment.

L’advocada i contertuliana Magda Oranich. Un dels seus pecats de joventut va ser militar al PSUC que abandonaria anys després per acabar afiliant-se a CDC.

L’economista Ramon Tamames. Un cas molt semblant a l’anterior. Del PCE al CDS, el partit que va fundar Adolfo Suárez després d’abandonar la UCD.

Federico Jiménez Losantos. Va començar sent comunista militant a Bandera Roja. Durant la transició va passar pel PSOE per a evolucionar finalment cap a l’extrema dreta.

I finalment un personatge molt més proper al nostre territori: Manuel Milian Mestre. Nascut a Morella, el seu tio va estar capellà del Perelló mentre ell estudiava teologia al seminari de Tortosa. Finalment es va trasllada a Barcelona i es va donar a conèixer participant com a contertulià al programa de Josep Cuní. També ha col·laborat en diversos diaris escrivint articles, com per exemple al Periódico. Des de l’any passat, col·labora quinzenalment amb Vinaròs News.

Manolo, con se’l coneix popularment, sempre ha presumit d’haver fundat Aliança Popular juntament amb Fraga i d’altres. Després va militar al PP però es va enemistar amb José Maria Aznar de qui sempre parla malament. Darrerament ha evolucionat cap a posicions més catalanistes i fins i tot s’ha mostrat partidari de fer el referèndum pel dret a decidir.

Com veieu, haver fet una cosa al passat no treu de fer tot al contrari en l’actualitat. I, per acabar, demanaria a la gent una mica més de respecte a l’hora d’opinar, sobre tot quan no es té tota la informació.    

RANCÚNIA I OPORTUNISME

Diuen que al veure’s identificada pels Mossos d’Esquadra, la dona que, suposadament va insultar i donar un cop de puny al Primer Secretari del PSC Pere Navarro es va presentar voluntàriament a una comissaria per declarar. Expliquen que va acceptar que l’havia insultat i que fins i tot que l’havia empès pel darrere, però que va negar que li havia agredit. Com que jo no hi era present, no puc assegurar si li va pegar o no, però em sembla que és més punible un cop de puny (que tindria la consideració d’atemptat a l’autoritat, al ser Pere Navarro diputat al Parlament) que no un insult. Sobre aquestes qüestions els advocats solen assessorar molt bé els seus clients...

També sembla que va declarar que les diferències amb Pere Navarro venen de lluny, concretament de l’any 2004 quan el ara líder socialista era l’alcalde de Terrassa i no tenen res a veure amb els seu posicionament sobre el dret a decidir que reclama una bona part dels ciutadans de Catalunya. Segons la presumpta agressora, l’any 2004 va recriminar Navarro perquè la senyera que onejava al balcó de la seu consistorial per la Diada estava bruta. El que no sé sap és si al balcó només hi havia l’estendard de Catalunya o si també n’hi havia d’altres i, en aquest cas, estaven igualment bruts o no.  

De ser certes les declaracions que va fer la dona, trobo del tot inversemblant que a una persona li duri la rancúnia per uns fets, des del meu punt de vista tan poc irrellevants quasi 10 anys. No sé vosaltres, però o penso que hi havia d’haver alguna cosa més o que de tant en tant anava renovant el seu odi cap el dirigent socialista.

Una vegada es van fer públiques les declaracions de la senyora (ignoro si va ser ella qui ho va explicar –jo no ho he vist- o van ser filtrades per algú), li va faltar temps al Conseller d’Interior Ramon Espadaler per a sortir per televisió i desvincular l’agressió del fet sobiranista.

I jo pregunto: Calia? Calia que sortís el conseller competent per a dir que la suposada agressió res tenia a veure amb la postura del PSC sobre el dret a decidir? O ho va fer per deferència cap el líder socialista? Jo diria que va ser per oportunisme polític i no per una altra cosa.

Evidentment que no. Al govern català no l’interessava gens ni mica que el motiu dels insults i de l’empenta, agressió o el que realment passés estiguessin relacionats amb la postura de Navarro i del PSC, però de ser així, es vulgui o no, sempre hi hauria algú que aprofitaria l’ocasió per a criminalitzar el moviment sobiranista.

És evident que una flor no fa maig i que per un (o una) eixelebrat agredeixi un polític no es té que criminalitzar tot un moviment social. Ni mirar de treure’n cap tipus de rendiment.

PSC: ENTRE TOTS EL VAN MATAR I ELL TOT SOL ES VA MORIR…

Jaume Collboni, el candidat del PSC a l’alcaldia de Barcelona a les properes municipals de 2015, veu una ma negra al darrere de la descomposició del PSC. Aquesta ma negra serien, principalment, CDC i ERC.

Des del meu punt de vista, la ma negra és l’excusa que s’ampra sovint per amagar les carències pròpies. Encara que, reconec, que he pogut viure, es pot dir que en primera persona, evidents episodis d’erosió promoguts, sobre tot per CDC. Però d’aquest punt ja en parlaré al final de l’escrit.

Mireu, el principi, no sé si del final, però si de l’actual situació interna que viu el partit, l’hem d’anar a buscar en la caiguda de Pasqual Maragall. Segurament, el President de la Generalitat ha estat el líder més carismàtic del partit i també el més estimat. Però des de l’aparell del partit se’l va voler amortitzar abans d’hora. Però el barons del partit no van ser els únics que van tindre que veure amb la retirada de la vida política de Maragall, també ERC, amb la retirada del govern, hi va jugar un paper important.

Malgrat tot, els seu successor, José Montilla va ser un gran President. Possiblement no tenia la facilitat de paraula que té Arturo, ni tampoc el carisma entre els seus, però era un bon gestor que va fer el que calia. No fa gaire que m’ho recordava la meva dona: I va ser el primer d’advertir al govern central de la desafecció de Catalunya respecte Espanya.

L’any passat va ser Jaume Reixach, el director de la revista el Triangle qui va advertir que hi havia moviments per a desestabilitzar el PSC i eliminar-lo del mapa polític català. Si això finalment s’arribés a produir, des de CDC es celebraria quasi com una victòria electoral, ja que durant dècades ha estat el seu gran rival. Però ERC també hi sortiria guanyant perquè, segurament, una bona part del seu electorat del PSC (la branca més nacionalista) passaria a votar la formació republicana.

Però no tots els mals son externs. Ningú mana a l’actual direcció del PSC la línia política que ha de seguir... O potser sí. Potser des del PSOE sé li marquen les línies mestres que s’han de seguir a Catalunya. L’altre dia escoltava a TV3 durant un debat on es parlava dels socialistes catalans que el PSC estava federat al PSOE. Aquesta afirmació em va preocupar. A diferència de la resta de comunitats socialistes d’arreu d’Espanya, el PSC no és una federació del PSOE, sinó un partit. Però si que és cert que cada vegada més se sembla a una federació en detriment a la personalitat pròpia que hauria de tenir. Des de la supressió del grup parlamentari propi l’any 82 coincidint amb el primer govern de Felipe González fins l’actualitat, el PSC ha deixat pel camí una bona part del seu ideari fundacional, sobre tot durant aquesta darrera etapa amb Pere Navarro al capdavant del partit.

Amb ERC més social i liderant amb CDC el procés sobiranista, el PSC veia com sé li anava perdent part del seu segment polític en favor dels republicans. Li quedaven mol poques alternatives: recuperar el terreny perdut o mirar de marcar perfil propi. Com més temps passava, més difícil era tornar sobre els seus propis passos per a intentar ser el PSC de sempre.  

Finalment, Navarro i els seus assessors (Corbacho i Balmón, principalment) van decidir decantar-se cap a la part més espanyola del partit i van recuperar la vella idea de l’estat federal, una opció que els diferents governs del PSOE havien anat descartant convençuts de que els catalans amb una mica més de finançament ja s’acontentarien.

Us he promès al principi de que explicaria alguna experiència viscuda sobre els intents de Convergència d’esborrar del mapa polític al PSC. Aquestes experiències sé centren a Amposta on ja no la rivalitat, sinó l’odi cap a tot allò que feia olor a socialista, per part d’alguns dirigents convergents, era (i és molt gran)

Possiblement, la major maniobra es va produir l’any 1995 i, sense saber-ho ni sospitar-ho em vaig veure involucrat. El difunt Pere Margalef era el candidat del PSC per a les eleccions municipals d’aquell any. Jo, per aquell temps estava força desvinculat del partit i, fins i tot, n’havia sol·licitat la baixa.

Finalment vaig acabar per anar de número 2 darrere d’Anselmo Cano a la llista d’IC-V (que era com es deia en aquell temps) Al cap dels anys em vaig assabentar que aquella candidatura es va coure entre Daniel Rius, per aquell temps encara un dels homes forts de Convergència a Amposta i el difunt Batista Beltran, alcalde d’Alcanar que, tot i ser d’IC-V, tenia una molt bona relació amb CDC, tal i com es va acabar veient al cap dels anys. Una cosa que no he esbrinat mai és si Anselmo coneixia o no el detall.          

I SI PERE NAVARRO TINGUÉS RAÓ?

I si Pere Navarro tingués raó?

I si finalment la consulta no es fes l’any que ve?

I si la consulta es posposés sense establir-ne una data concreta?

I si finalment Mas arribés a un acord amb Rajoy a canvi d’un estatus nou per a Catalunya?

 

Si fos així, la frustració dels catalans i catalanes seria molt gran. Què dic gran? Immensa!  

Gràcies a l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural, hi ha molta gent que ha tornat a confiar en els polítics catalans. Segurament no tant en Mas com amb Junqueras (només cal veure la valoració que tenen ambdós polítics i mentre el primer va a la baixa, el republicà va a l’alça)

L’altre dia Pere Navarro, primer secretari dels socialistes catalans (cada cop menys) es va reunir, juntament amb Javier P. Rubalcaba, el líder dels socialistes espanyols (també cada vegada menys) amb el president de la Generalitat de Catalunya Arturo Mas al palau d’aquest. Sembla que la reunió va anar bé, però només ho sembla.

Només ho sembla perquè no havien passat ni 24 hores quan Navarro va soltar-ne una de bona: Que la consulta no es faria l’any que ve i que tan Mas com Junqueres ho sabien...

Conec a molta gent d’ERC que només fa uns anys criticaven obertament Convergència (no tant a Unió) i li retreien, entre d’altres coses, la manca de suport que va rebre el territori ebrenc quan l’amenaça del PHN planava sobre el territori. I no només a l’Ebre (ara estic parlant del territori i no del riu) existia aquesta animadversió cap els convergents. També a la resta de Catalunya era força generalitzada. Per això es van signar dos pactes de govern amb els socialistes i els ecosocialistes.

La transformació d’aquests esquerrans ha estat possible gràcies al convenciment que tenen de que Mas els portarà a la terra promesa, es a dir, cap a l’estat català propi i independent.

Ara no dubten en donar-los suport incondicional sabedors que cada vegada que ho fan guanyen punts davant la ciutadania catalana. Una situació una mica inversemblant, però certa.

Insisteixo, imagineu-vos per un moment que Navarro té raó i que la consulta no s’acaba fent... Quin serà el refugi de tants i tants decebuts?  

DIARI DE L’AGOST. DIA 12

BOUS. Parlar de les festes d’Amposta és sinònim de bous, encara que tinguin molts de detractors; quasi segur que tants com aficionats el que passa és que són menys sorollosos. Un masdenvergenc anònim (bàsicament perquè no recordo com es deia) va dir una vegada per la ràdio que els boveros són un lobby (o grup de pressió) Mai ningú ho havia definit tan bé.

Tot això ve al cas perquè ahir hi va haver una cogida. Sembla ser que la persona que va ser agafada pel bou va patir una gran ferida oberta i el bou es va trencar una banya i per culpa d’això aquell bou ja no podrà ser embolat. Hi va haver gent que es va lamentar més pel mal del bou que el de la persona. Com diria aquell: qui no vulgui pols que no vagi a l’era. Però arribat a aquest punt cal interessar-se per la salut de l’accidentat i també que el bou (que pobre no en té cap culpa), pugui superar l’entrebanc.

ACCIDENT DE COTXES. I parlant d’accidents, ahir n’hi va haver un prop de casa entre dos cotxes; el típic, un es va saltar un cediu el pas i va topar contra l’altre que tenia preferència. D’accidents així en passen cada dia i per molts de llocs. Així, per què en parlo? –Us preguntareu- Perquè van trucar a la policia local i no hi havia ningú de disponible, sembla ser que tots estaven als bous... No torejant, sinó dirigint la circulació i fent tasques informatives. Però no tenim als de protecció civil que poden fer perfectament això? El conductor d’un dels cotxes se’n va alegrar de que no acudís la policia local. Per què serà? Afortunadament no hi van haver ferits greus, tal i com ens va explicar l’altre conductor, el que no tenia culpa.   

EXPOSICIÓ FOTOGRÀFICA. L’amic Joaquim Moya, més conegut com Jokin o Patente de Corsario, està exposant una col·lecció de fotografies a la sala d’exposicions de l’antiga Caixa Tarragona (avui fundació la Pedrera), a l’avinguda Alcalde Palau. Encara que hi estava convidat al vernissatge (inauguració en culte), només vaig poder arribar cap al final, quan quasi no hi quedava ningú. Són els deures que tinc com a president de la colla castellera, ja sé sap... Ahir per la tarda la vaig poder anar a veure amb tranquil·litat (o no, ja que Joaquim és molt xerrador i només començar ja ens va preguntar si ens havia agradat) Quan ja estàvem fora al carrer fent-la petar (quina novetat!), va passar un antic regidor amb la seva actual esposa. En voler entrar li va dir que ja eren més de les 9 i que anava a tancar. L’exregidor li va recriminar que no l’hagués convidat personalment i Joaquim es va disculpar.

La meva invitació la vaig rebre via el departament de protocol de l’Ajuntament d’Amposta, també com exregidor que sóc i, per tant, he de pensar que a ell també sé li va enviar. Però igual no tenen l’adreça on viu ara i la invitació no li va arribar. Això ja li passava quan ara regidor de l’equip de govern i sé li havia de notificar alguna sanció de trànsit. Al final havia de fer-se via Butlletí Oficial de la Província.

CANTAUTOR. Molt prop d’allí, al Cafè Ítaca, hi actuava el Sobrino del Diablo, un cantautor d’aquells compromesos. Quan hi varem arribar ja només poguérem escoltar 3 cançons.

LA VIA CATALANA CAP A LA INDEPENDÈNCIA. Avui he sabut que des del correu oficial de l’alcaldia d’Amposta s’està enviant a la ciutadania un dossier sobre la Via Catalana cap a la Independència. Personalment penso que no és el mitjà més oportú. Hi ha d’altres mecanismes molt més neutres. Després quan es parli de les vinculacions de l’ANC amb alguns patits polítics, hi haurà que no hi estigui d’acord. Però la realitat és la que és. Per cert, sembla ser que el correu oficial del sinyó ancalde és alcaldia@amposta.cat, mentre que a la pàgina web de l’Ajuntament d’Amposta figura la següent: manferre@amposta.cat. Són correctes totes dues? Fa uns dies (abans de començar festes) li vaig enviar un correu a la segona i encara no he rebut cap resposta. Serà què no el mira mai? Li hauré de reenviar a l’altre.

PERE NAVARRO. El líder dels socialistes catalans rebutja que el PSC participi oficialment a la cadena humana que es farà l’11 de setembre, perquè, admet, que això divideix el parit. I no anar-hi, no divideix el partit? Coneixeu allò de la botella mig plena i mig buida? Igual.    

SOBRE ELS QUE BAIXEN

El baròmetre polític fet per GESOP i publicat el passat cap de setmana pel Periódico de Catalunya, ha portat cua i, sospito, encara en portarà més. Els dos partits que hi surten més mal parats són CiU i el PSC. Curiosament, mentre Arturo Mas ja ha mogut fitxa, Pere Navarro encara no ha dit ni ase ni bèstia, imagino que és perquè segueix pensant que va pel camí correcte i que el sondeig no reflecteix correctament la situació o com solien dir als sondejos anteriors: ja remuntarem.

El resultat de la consulta no és gens bo per al PSC: empitjoraria resultats en unes hipotètiques autonòmiques i també legislatives. Sembla ser que, ara per ara, el federalisme que promou Pere Navarro no convenç quasi a ningú, fins i tot a molts de la seva pròpia casa. Joaquim Nadal i Montserrat Tura, per exemple, cada cop se’n allunyen més i no es pot descartar que s’acabin donant de baixa del partit. Mentre ICV-EUA segueix esgarrapant vots i, de seguir així, podria convertir-se en el partit de referència de l’esquerra catalana.

Segurament, el resultat més cridaner, era el que treia ERC que, per primer cop des de la recuperació de la democràcia, guanyaria les eleccions catalanes. Em sembla molt sorprenent que un partit sense fer res (ni és govern, ni és oposició ni sé sap ben bé que és) pugui tenir l’expectativa de vot que li dona el baròmetre. Potser per això... En canvi, CiU tornaria a guanyar a les nacionals i seria el segon cop que ho faria en detriment d’un PSC que està en hores baixes des de fa molt de temps.

El passat dimarts, segurament com a conseqüència de la consulta publicada pel Periódico (encara que ell digui que no), Arturo va sortir a fer tota una declaració d’intencions: té voluntat d’esgotar la legislatura i va deixar entreveure que la consulta sobiranista pot no fer-se l’any 2014, inicialment previst que passaria a fer-se l’any 2016. No sé que opinaran els republicans d’aquest hipotètic canvi de dates, ja que l’únic objectiu que té el partit de Junqueras és celebrar el referèndum.

Alguns diaris van veure en les paraules d’Arturo, una fugida cap endavant i una aproximació a la tesi que defensa Duran i Lleida i que, com tots sabem, ara per ara està molt propera a la de Pere Navarro. En definitiva seria obtenir per a Catalunya  un millor finançament que pogués solucionar en bona part les carències de l’actual i que permetés sortir de l’ofec econòmic  que ens ha sotmès Espanya. Possiblement això significaria pa per avui i gana per a demà (com ens ha passat sempre), però per un altre costat també és possible que sigui l’opció més realista ara per ara.

Tornant a les declaracions de Mas, sobta escoltar-li dir que té voluntat d’esgotar la legislatura quan sovint ens ha amenaçat en dissoldre el Parlament si ERC no li donava suport als seus pressupostos per al 2013 i que va acabar precipitadament la legislatura passada per interessos purament personals, que ara, quan encara falta més de 3 anys per a esgotar-la, digui que té voluntat d’esgotar-la. Segurament Mas pretén remuntar el vol  perquè sap que, ara mateix, és l’únic dintre del seu partit que ho pot intentar amb un mínim de garanties d’èxit. Si ho aconsegueix i dintre d’uns mesos les consultes li atorguen un resultats més òptims, no pot descartar-se que fins i tot es pugui presentar.

Per tant, sí, però, ja ho veure’m... I com deia l’altre: ara no toca. Què no toca? No ho sé... Potser fer la consulta, potser sotmetre’s a Espanya, potser trencar el pacte amb ERC...

DE REUNIONS, DE REALITATS I DE MALSONS

A la roda de premsa posterior a la reunió entre Mariano Rajoy, cap del govern espanyol i David Cameron, primer ministre anglès, l’espanyol, va ser preguntat sobre els processos independentistes de Catalunya i Escòcia.

El poc que he escoltat sobre aquesta roda de premsa, Rajoy, amb la seva habitual verborrea que consisteix en parlar molt i no dir absolutament res (millor així perquè ja sé sap que quan diu alguna cosa després sempre l’acaba incomplint), va dir que eren realitats diferents.  

Què va voler dir Rajoy amb realitats diferents?  Igual només ho sap ell, ja que és molt difícil treure’n conclusions. Sempre m’he mostrat con contra del concepte incomparable. Totes les coses es poden comparat entre si. De fet, quan dius que són incomparables ja les estàs comparant. Mentre Catalunya forma part d’Espanya, Escòcia ho és del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord. Les dues són regions històriques que, en el passat, van tenir els seus propis monarques i les seves pròpies normes i el que és més important, el seu propi territori.

Fins el que jo sé, a Escòcia es parla l’anglès. Potser una variant, digueu-li dialecte, però és el mateix idioma. En canvia a Catalunya parlem el català, una llengua romànica com el castellà, el francès o l’italià.

En el passat, Catalunya va gaudir d’un parlament propi, el Consell de Cent, que assessorava el Rei, fins i tot podia vetar les lleis si consideraven que perjudicaven els seus súbdits. Després de l’anglès, va ser el segon parlament més antic del món. Però pel que sembla, tots aquests arguments no són vàlids per a Rajoy, el PP i també gran part del PSOE i d’altres partits com la UPyD.

Per tant, i sense por a equivocar-me, Catalunya és una realitat nacional, amb llengua, història, cultura i costums pròpies. L’única diferència amb Escòcia és que aquest país té moneda pròpia i Catalunya no. Però si repassem la història, veure’m que la pesseta té un origen català ja que va sortir del pes, la moneda que tenia Catalunya a diferència de Castella que tenia d’altres monedes com els ducats, els reals, etc.    

...

 

Dilluns es va saber que Mas es va reunir en secret amb Rubalcaba, mentre que Navarro va fer de notari de l’acte.  Quina mania té Mas de fer reunions secretes! A part, no se’n trau res si finalment transcendeixen i s’acaba filtrant l’ordre del dia.    

Mol desesperat deu d’estar Mas per a reunir-se amb Rubalcaba, un polític que no té cap poder de decisió i que ni tant sols està d’acord amb les reivindicacions catalanes.

I és que Mas deu de tenir tants malsons com ganes que s’acabi la legislatura... o el Món!  

ELS 100 DIES DEL NOU GOVERN DE MAS

El balanç dels 100 primers dies del govern de Mas no pot ser més negatiu. De fet és una continuació dels primers dos anys de govern.

Com sabem, a Mas li va sortir el tret per la culata quan va voler avançar el procés electoral. Després de l’exaltació independentista de l’11 de setembre, Mas esperava guanyar les eleccions com el Barça d’Helenio Herrera: sense baixar de l’autocar.  

Però els resultats electorals el van fer tocar de peus a terra i, novament, enfrontar-se amb la dura realitat diària.

Només el temps ens dirà si l’elecció del seu soci serà o no positiva per a Catalunya. De moment, el paper d’ERC fent de crossa al govern de CiU em deixa del tot indiferent. Els republicans, van condicionar el suport a Mas a que es fes una consulta sobiranista, preferentment, durant la legislatura actual. Després s’establia l’any 2014, aniversari de la caiguda de Barcelona davant les tropes de Felip V, com a data de la consulta.  

Mentre, ERC, des de fora del govern, igual com van fer amb els diferents governs del Tripartit des de dintre, jugant al gat i la rata (he volgut canviar el terme de la puta i la ramoneta, però aquest seria exactament igual de vàlid): de vegades donen suport a les iniciatives de CiU o impedeixen les compareixences del seus més destacats membres i, de vegades, criticant certes polítiques portades a terme pel govern, sobre tot en referència a les retallades (encara que al final han acabat acceptant-les)

Ara Mateix, Mas, es troba en una disjuntiva de difícil solució. Per una part la dependència econòmica de Madrid fa que s’hagi de negociar amb el govern de Rajoy per a mirar de pal·liar el dèficit fiscal endèmic que pateix l’economia catalana. La reunió no tan secreta de Rajoy i Mas de fa dues setmanes seria un bon exemple de les relacions bilaterals que mantenen. Per l’altre costat, no poden fer un lleig a ERC, encara que, segurament, és el que desitjarien ara mateix la majoria dels membres de la federació (sobre tot els d’Unió) I per l’altra (i ja van tres) l’opció segurament més realista, la que encapçala Pere Navarro al front del PSC que, sembla ser, s’ofereix com alternativa a ERC sempre que CiU aparqui debats sobiranistes i es centre en resoldre els temes més greus que pateix Catalunya.

Mireu, Catalunya per si sola no sortirà de la crisi (o de l’estafa –tal i com van començar a dir els ecosocialistes-) Per molt que digui Junqueras que la crisi de Catalunya només es podrà resoldre des de la independència, el cert és que ningú pot certificar que això sigui així. Tret d’Alemanya ( la gran beneficiada per l’actual conjuntura econòmica) i, tal vegada els països nòrdics, cap país s’escapa de l’actual situació. Ni França, ni la Gran Bretanya ni, evidentment Itàlia (que només fa uns anys era la 8èna potència econòmica mundial) poden dir que la seva economia creix el que es considera raonable pels experts.

La crisi actual és una crisi de model. Més financera que una altra cosa. De vegades hi ha hagut crisis produïdes per la gran dependència que tenen els països desenvolupats del petroli i els seus derivats i per això s’han acabat superant quan s’ha augmentat la producció o s’ha abaratit el preu. Però ara no és el cas. Com han dit alguns experts (i jo mateix que no en sóc cap), la crisi acabarà quan qui en hagi tret benefici així ho consideri. Mentre, l’atur seguirà pujant, el salaris baixant, el joves hauran d’emigrar als països emergents, etc.

Tornant a Mas i els seu govern, no ho tenen gens fàcil. Per res del món m’agradaria estar a la seva pell. Com a solució immediata, els hi queda abaixar-se els pantalons davant del govern del PP de Madrid o del PSOE si la situació no millora i hi ha una alternança de govern.

La solució de la independència s’haurà d’ajornar esperant temps millors.

Mas, com Rajoy, van enganyar els ciutadans i per això, tant un com l’altre haurien de plegar o buscar una solució que no passi per la provisionalitat i estigui supeditada als canvis d’humor dels seus socis.    

LA NECESSÀRIA REGENERACIÓ DEL PSC

El déu Mercuri ha sortit de les aigües turbulentes del riu Ripoll per a esquitxar directament l’Ajuntament de Sabadell i, de pas, el cor del PSC.
Com es diu vulgarment, si Pere Navarro muntés un circ li creixerien els nans. Si no en tenia prou amb els resultats electoral de diumenge, els pitjors de la història, les detencions i imputacions que es van fer ahir a Sabadell on l’alcalde Manel Bustos i d’altres càrrecs polítics es van veure involucrats, perjudica molt seriosament la imatge dels socialistes catalans.

Cal recordar que tan Bustos, con Daniel Fernández formaven par de l’executiva nacional ocupant els càrrecs de secretaris de política municipal i d’organització del PSC. Per tant, l’afer, afecta directament el moll de l’os del partit.

Tal i com vaig dir quan el Mundo va inculpar als presidents Pujol i Mas de tenir diners a Suïssa, sigui o no veritat la implicació dels càrrecs del PSC en la trama urbanística de Sabadell, l’ombra de la sospita planeja sobre ells.
Veiem. Estiguin o no implicats, no em sembla ètic que la dona de Bustos fos la seva secretaria personal i quan ho va deixar de ser, passés a ocupar un càrrec de confiança dintre del protocol municipal i que un altre dels implicats sigui l’oncle carnal de l’alcalde. Això fa tuf, què voleu que us digui?
Al PSC, al contrari del que passa a d’altres formacions (PP i CiU), els escàndols d’aquest tipus li acaben passant factura. I ja només li fa falta això!
Per tant, demano a la cúpula del PSC, i en especial al seu Primer Secretari Pere Navarro que promogui ràpidament una regeneració política dintre del partit.
Després de nit electoral, Joan Ignasi Elena, un dels candidats que li va disputar el càrrec, li va demanar que fes un congrés extraordinari del partit, a la qual cosa Navarro s’hi va negar. Ara mateix crec del tot imprescindible. La vella guàrdia del PSC que encara queda per Nicaragua ocupant despatxos amb sou del partit, haurien de ser cessats de forma immediata. I, evidentment, la nova executiva que sortís del congrés hauria de contenir un enorme grau de renovació i, sobre tot, apel·lar a l’honradesa dels qui aspiren a ocupar càrrecs i, si se’ls hi pot retreure res, per petit que sigui, millor que hi renuncien abans que haver-se de veure obligats a fer-ho. 
Malgrat tot, valoro molt positivament que el codi intern del partit insti a fer dimitir els seus càrrecs quan es veuen esquitxats per casos de corrupció, encara, tot s'ha de dir, que puguin ser presumptament innocents.    
L’entrada de les CUP ha estat, des del meu punt de vista, un toc d’atenció a l’esquerra tradicional (igual que la del partit Syriza a Gràcia) Del PSC i només del PSC depèn ser creïbles. Això o la mort del partit. Els militants hauran de triar.  

Mireu aquesta informació al Triangle.  

L’ÚNIC CAMÍ

Imagineu-vos que des d’un lloc surten diversos camins. Uns van cap a la dreta, d’altres cap al centre i, finalment, d’altres cap a l’esquerra. Alguns d’ells porten cap a la independència i d’altres cap a la unitat d’Espanya. La gent que s’apropa es van col·locant als diversos camins segons la seva destinació. Quan arriba l’últim se n’adona que només queda un camí lliure. Aquest es situa a la part esquerra, però molt prop del centre i la seva destinació és el federalisme. És l’únic camí que queda lliure i no té d’altra possibilitat a l’hora de triar.
Els camins cap a la independència i el federalisme són de tot desconeguts i no es coneixen tots els entrebancs que s’hi poden trobar. Ara bé, d’una cosa podem estar segurs: no seran camins fàcils.
Evidentment qui ha optat pel camí cap el federalisme és Pere Navarro, el Primer Secretari i el candidat del PSC per a les properes eleccions. Abans d’arribar a la seva fita (de fet en te dues de molt importants, per una part obtenir uns bons resultats electorals i per l’altra aconseguir el seu propòsit federalitzar els castellans) haurà de convèncer els seus militants i als tradicionals votants socialistes que la seva opció és la millor, ara com ara, per als ciutadans de Catalunya. I per aconseguir-ho, el primer que cal és creure-s’ho ell i aparentar que s’ho creu. A partir d’aquí defensar-ho amb arguments sòlids i irrefutables. La tasca no és senzilla, la veritat.

Diu Navarro que el primer que s’ha de fer és canviar la Constitució. Quan ja fa més de 30 anys des de que va entrar en vigor, si la memòria no em falla, la Carta Magna només ha estat modificada dues vegades: per a que una dona pugui regnar a les Espanyes i per establir el sostre de despesa (modificació que es va produir l’any passat al posar-se d’acord els dos grans partits –PP i PSOE-) Per tant, un canvi constitucional per adaptar-la a les exigències dels socialistes catalans és, fins i tot, més difícil que la consecució de la independència. Mentre la independència es pot proclamar unilateralment, el federalisme ha de comptar, forçosament, amb el beneplàcit dels dos grans partits. Només així es podria aconseguir la majoria necessària de les 3/5 parts del Congrés.    

Va ser el President Montilla qui va parlar per primer cop de la desafecció del poble de Catalunya cap a la resta d’Espanya. Des de quan ho va dir, la situació de Catalunya, en lloc de millorar s’ha fet insostenible. Cada cop hi ha més catalans que veuen en la Independència l’única opció possible per a tornar-se a situar entre els pobles capdavanters d’Europa. En aquell moment s’haurien pogut donar els primer passos encaminats a la construcció d’una Espanya federal, però no va ser així i ara tot sembla indicar que ja és tard.
El gran repte immediat de Pere Navarro és aconseguir un bon resultat el proper 25 de novembre. Menys de dos mesos per a que tots aquells que no creguin ni amb la independència ni amb l’Espanya carca del PP, es decantin per una tercera via. Molt em temo que perdre diputats respecte a les darreres eleccions serà el final de l’actual Primer Secretari del PSC. Però ara mateix, no li queda cap camí més que el que ha iniciat. De moment és un camí de no retorn.     
Per acabar una pegunta: Quina diferència hi ha entre una Espanya federal i que Catalunya passi a ser un estat propi dintre d'Espanya? Jo no la veig...