LA PERVERSIÓ DE L’ESTAT DE DRET

De Malagón.

Diuen els que manen que l’estat de dret és per a garantir-nos els nostres drets i les nostres llibertats. Res més lluny de la realitat. L’estat de dret és un invent dels nostres governants per a que protegir el que ells consideren democràcia.

La primera definició que vaig conèixer de democràcia era un home un vot... No deia res de la dona, però si tenim en compte que la dona no va votar fins fa relativament poc, tindrem una idea molt aproximada de com pensaven els homes durant molts de segles.

Però la realitat tampoc era aquesta. D’homes n’hi havia de lliures i d’esclaus i només els lliures tenien dret a poder expressar les seves idees.

D'Eneko.

Al segle XX amb la consolidació de les principals democràcies occidentals semblava que s’anava cap a una igualtat plena. Però al pas dels temps hem vist de que no és així i de que el poder, en lloc d’emanar del poble, emana dels seus governants que fan lleis a la seva mida.

Amb l’arribada del PP aprofitant la crisi econòmica que havia provocat el mateix capitalisme i tenint majoria absoluta al Congrés (i al Senat, tot i que sembla que només serveixi per aplicar l’article 155 de la Constitució), el govern de Mariano Rajoy va promoure la modificació del Codi Penal endurint-lo de tal forma que era quasi impossible poder queixar-se contra el propi govern amb la total complicitat del sectors més dretans de la judicatura i la fiscalia.

De Roto. 

Per això, actualment sé té pot aplicar l’agreujant de terrorisme per qualsevol acció mínimament violenta i fins i tot mancada d’aquesta. Com per exemple el que volen aplicar als CDR’s per algunes mesures que han fet per a protestar contra l’actual situació de Catalunya i, sobre tot, per demanar la llibertat dels presos polítics que el jutge Llarena manté en presó preventiva i negant-los alguns dels seus drets.

Però el súmmum d’aquesta perversió va arribar dissabte passat abans de la final de la Copa espanyola entre el Sevilla i el Barça quan els agents de l’ordre van requisar samarretes i altres peces de de roba de color groc per incitar la violència i fomentar delictes d’odi... Violència? Odi? Definiu-me violència i odi per favor per favor... Tot i que suposo que el diccionari, com els compendis legislatius estan subjectes a interpretacions i sempre hi ha qui s’ho agafa pel costat dels màxims.

De Napi a Diari de Tarragona.

Els delictes d’incitació a l’odi i de violència, així com el de sedició són meres interpretacions d’un codi penal que, reitero una vegada més, s’ha fet a mida dels nostres governants per a reprimir qualsevol intent d’anar en contra d’un sistema injust i més propi d’una dictadura que no d’una democràcia i un estat de dret com defensen els nostres mandataris.

És la perversió sense recedents d'un sistema autoritari, injust i intolerant! 

D'Eneko. 

DEMOCRÀCIA O ‘PUNYETES’

En democràcia, la voluntat del poble hauria de prevaldre per damunt de tot. Però com el poble no pot exercir aquest poder directament, per això escull els seus representants que són els parlamentaris que conformen una assemblea o parlament.

Però la democràcia és tan imperfecta com ho imperfecta és la pròpia societat. I es per això que per a gestionar-la, a part del parlament s’ha de crear un govern i uns elements que vetllen pel compliment de les normes tant col·lectives com individuals.

El principal problema resideix quan se prostitueix la democràcia. Quan se coarta les llibertats del poble mitjançant normes injustes fetes a mesura dels seus governants per a protegir els interessos dels poderosos en detriment dels elements més febles de la societat.

Quan s’arriba en aquest extrem ja no hauríem de parlar de democràcia (tot i que en aparença s’hi sembli), sinó d’una altra cosa, com per exemple punyetes, que és una paraula molt nostra i que té un significat una mica ambigu.

L’origen de la situació catalana i la seva relació amb l’Estat espanyol arranca de l’època de l’Estatut de Miravet, el més mutilat dels tres que ha tingut Catalunya ( Núria i Sau)  

El President Pasqual Maragall va ser el gran impulsor d’un nou Estatut per a Catalunya, el que finalment se denominaria Estatut de Miravet. El Parlament de Catalunya va aprovar per una amplíssima majoria un primer text en una sessió solemne el 30-09-2005. El resultat va ser de 120 vots a favor (PSC, ERC, ICV i CiU) per només 15 vots en contra, els del PPC.

Però els interessos polítics de determinats partits i personatges, fan fer que el Congrés dels Diputats amb majoria del PSOE l’acabés mutilant. Però si amb això no n’hi havia prou, el PP el va portar davant el Tribunal Constitucional que el va acabar deixant-lo a la mínima expressió.

Per tant, el text que va aprovar en referèndum la ciutadania de Catalunya (abans de les sentències del TC), va ser un text ligth respecte al que va aprovar el Parlament de Catalunya.  

Vull dir amb això que no se va respectar la voluntat del poble català i la seva pretensió d’assolir molt més autogovern.

Els anys de la crisi econòmica provocada pels més poderosos per a recuperar molta part dels drets que els ciutadans havien anat guanyat poc a poc van jugar en contra de la gran majoria de la societat (catalans inclosos) A Espanya el PP va tenir un paper predominant a l’hora de retallar drets i llibertats en pro d’una recuperació econòmica que a hores d’ara una part de la ciutadania encara no ha notat.  

Quan el PP s’omple la boca amb paraules com democràcia o estat de dret hem de pensar que estan parlant de punyetes ja que no és ni per aproximació una autèntica democràcia.

Ara, el Ministre de Justícia espanyol Rafael Catalá troba que es un error gravíssim que la Mesa del Parlament de Catalunya aprovi querellar-se contra el jutge Llarena, el que porta els casos en contra dels polítics catalans que, segons la seva interpretació, van revoltar-se contra Espanya i les seves lleis.

Els jutges, com la democràcia i la societat tampoc són perfectes i moltes vegades jutgen (ja ho sabem) influenciats pel govern o per l’opinió pública o tal vegada pels dos.

I dictar una sentència saben que és injusta és prevaricar i, per tant, s’infligeix la pròpia llei.

Hem arribat a un extrem que és difícil saber qui actua correctament (que seria buscant el benefici de la societat) i qui ho fa de forma partidista perjudicant a àmplies majories. Però el que està clar és que davant de les injustícies s’ha d’actuar.     

I recordeu, la força per a canviar el que no ens agrada la tenim nosaltres. Se diu votar. Votar si volem democràcia o volem punyetes.  

LA FIGURA DEL REI

De Vergara a eldiario.es.

Per als que veníem de la dictadura franquista la figura del Rei ens semblava el primer pas per a deixar enrere l’antic règim. A diferència de Franco, Joan Carles era jove i se’l veia jovial. Segur que amb ell, Espanya caminaria cap un futur proper esperançador.

(Tot això pot sonar-vos una mica desfasat, però penseu que llavors, entre els homes, eren molt pocs el que entenien de política, tret de la que ens ensenyaven a l’institut que no era res més que la doctrina franquista , mentre que a les dones ni això, elles aprenien labors de la llar)

Joan Carles I va ser el primer esglaó del nou ordre polític ja que estava tot per fer. De fet, Espanya no tenia cap estructura democràtica (ni parlaments, ni alcaldes escollides directament pel poble, ni Constitució...)

L’any 1978, quan ja s’havien celebrat unes primeres eleccions democràtiques, les famílies espanyoles vam rebre un exemplar de la Constitució que hauríem de votar-la en referèndum.

Segons la Constitució, la figura del Rei era inviolable... Inviolable? Qui més, qui menys ho va interpretar en el sentit més radical de la l’accepció... (ja m’enteneu)

En aquella època, la majoria d’espanyols no hauríem entès que s’insultés al Rei i més si tenim en compte que va aturar un cop d’estat (o al menys va ser el que ens van voler fer creure en aquelles dates) Només alguns, el que se sentien per sobre de tot republicans, eren els que es mostraven més contundents cap a la figura del monarca i tot el que representava.

Però poc a poc vam anar obrint  els ulls, sobre tot gràcies a les filtracions periodístiques que explicaven els afers amorosos extraconjugals i d’altres aventures de dubtosa reputació. Queia el mite i apareixia el vividor...

No obstant, a part de la Constitució, les lleis espanyoles seguien protegint-lo davant de qualsevol acció ja no contra la seva persona, sinó també contra la seva imatge.

Cremar fotografies del Rei ha estat un acció prou freqüent entre els manifestants que proclamen una Catalunya independent. Igual que xiular-lo en actes públics, com ara les finals de la copa que porta el seu nom o insultar-lo quan acudeix a determinats actes, com per exemple la manifestació que hi va haver a Barcelona després dels atemptats del 17-A.

Ara, el Tribunal Europeu de Drets Humans ha donat la raó a dos joves gironins que van ser empresonats per cremar una foto del Rei. El tribunal també condemna l’Estat espanyol a indemnitzar-los pel temps que van estar a la presó. Segons la sentència ha de prevaldre la llibertat d’expressió (un dret que també recull la Constitució i la Carta Universal dels Drets Humans)

La conseqüència més immediata de la sentència ha estat el debat que han iniciat els polítics sobre la conveniència o no de modificar el Codi Penal en el sentit d’eliminar o suavitzar les condemnes per injúries al monarca. Tres partits ho han impedir: PP, C’s i PSOE.

Tres partits a qui els tindria que caure la cara de vergonya cada vegada que el TEDH absolgui els condemnats per la Justícia espanyola per casos iguals o similars i, per tant acabi condemnant l’Estat espanyols (i m’ensumo que a partir d’ara passarà moltes vegades)

Un país democràtic (Espanya ho és en teoria...) no hauria de consentir tenir de Cap d’Estat una persona que ens ha estat imposada ja que mai l’ha votat ningú. Només per això la República hauria de ser la forma de govern dels estats socialment avançats, tal i com pretén ser-ho Catalunya.

LA DEMOCRÀCIA IMPERFECTA

Divendres passat, Alejandro Cao de Benós, el autoanomenat ambaixador de Corea del Nord a Espanya i president de l’Associació d’Amics del Poble de Corea del Nord, va fer una xerrada a Amposta organitzada per l’agrupació local del Partit dels Comunistes del Poble de Catalunya.

Segons una amiga que va assistir a l’acte, la xerrada va estar molt bé i, amb un to molt moderat i didàctic, el ponent va parlar de les bondats del règim nordcoreà.  

Li vaig dir a la meva amiga que no m’identificava gens amb un règim on la presidència era hereditària i on el president ordenava executar a aquells que li podien fer ombra.

-No ens entendrem... –va ser la resposta de la meva amiga-.

-Per què no –li vaig dir- Jo tinc una ment molt oberta i estic disposat a entendre-ho tot. Però no me diràs tu que Corea del Nord no és una dictadura... Del proletariat si vols... Però una dictadura...

-I no és bo saber que des de que naixes fins a que mors tens totes les teves necessitats cobertes? –va ser la seva resposta-.

-Evidentment, com a Cuba... Però a canvi de què? De la llibertat...? –li vaig remarcar-.

Ho vam deixar aquí.

Sempre s’ha dit que la democràcia és la forma de govern menys dolenta... Amb això està quasi tot dit, ja que, implícitament s’accepta de que no és perfecta. Podria ser-ho de no ser per molts polítics que l’acaben prostituint i corrompent. La veritat és que no conec cap país que es consideri democràtic que no tingui grans llacunes.

Les mal anomenades dictadures del proletariat (potser la darrera va ser la d’Albània) no són tal, ja que existeix una classe governant a qui dóna suport l’exèrcit (de vegades la identificació entre el govern i l’exèrcit és tan gran que es pot arribar a confondre) i l classe treballadora que sí, pot tenir totes les seves necessitats cobertes (sanitat, ensenyament, oci i cultura, transport...), però que no disposa de la llibertat necessària a l’hora d’expressar les seves idees o accedir a Internet.

La qüestió està en l’estat del benestar. Els ciutadans (paraula que es va començar a utilitzar durant la Revolució Francesa) haurien de poder gaudir de tots els serveis necessaris a cost zero. Però després arriben els interessos particulars que utilitzant els polítics que governen, reben unes concessions que acaben beneficiant a les dues parts: ensenyament concertat,  sanitat concertada, transport privat...

La història està plena d’exemples de serveis públics i fins i tot empreses públiques que han estat privatitzades amb el perjudici que aquest fet acaba causant al ciutadà o usuari.

Un dels serveis més bàsics que ha passat de ser gestionat per les administracions públiques a ser-ho per les empreses privades, és el subministrament d’aigua. Tret de reductes molt menuts on l’empresa privada no tindria pràcticament benefici, la gestió de l’aigua sol estar en mans privades, tot i que darrerament alguns ajuntament ho estan revertint per a tornar-ne a tenir el control.    

Hem pogut comprovar que la venda d’empreses públiques (ENHER, ENDESA, Iberia, Red Eléctrica Española, CAMPSA, SEAT, Telefònica, Tabacalera...) s’han fet indistintament amb governs socialistes o populars, per a que després, algunes d’aquestes companyies, en agraïment, col·loquessin als seus consells d’administració alguns dels membres dels diferents governs que van intervenir en les privatitzacions. Són les anomenades portes giratòries.

Acabant amb aquestes pràctiques, la democràcia recuperaria part del prestigi perdut, però no la faria perfecta, ja que encara quedarien molts altres temes que solucionar: monarquia, justícia, corrupció...

Somiar, com pensar, és de franc... Al menys fins que algun polític sé li pugui ocórrer crear un impost que ho gravi. No vull cridar al mal temps...      

OMPLIR-SE LA BOCA DE DEMOCRÀCIA

El Roto. 

Portem anys escoltant els polítics catalans parlar d’independència, referèndum i democràcia. El concepte democràcia l’usen com a últim recurs, quan des de Madrid es nega el diàleg i el Tribunal Constitucional anul·la les lleis i altres resolucions que s’aproven al Parlament.

Segons els membres dels nostres governs (el passats i els presents), la gran festa de la democràcia passa per poder votar, per posar les urnes... Si ens hi fixem es tracta d’un concepte bàsics que, evidentment, no grinyola a quasi ningú. Tot i això, el nostre govern, com bona part de la classe política, no és conseqüent. Una part dels seus actes no estan en consonància amb el seu discurs.

M’estic referint a l’obstrucció per part de Junts pel Sí i les CUP a que compareguin al Parlament l’exsenador Santiago Vidal i els consellers Raül Romeva, Carles Mundó, Meritxell Borràs, Jordi Jané i Neus Munté. Segons el Vicepresident Junqueras, el que va dir Santiago Vidal sobre que el govern té les dades tributàries de tots el contribuents de Catalunya, és fals.

A part del que jo pugui opinar sobre aquest cas, hi ha un principi bàsic en democràcia que és la transparència. Si és fals, tal com diu el govern, per què no volen que compareguin? És que tenen temor que diguin alguna cosa inapropiada? L’oposició ja ha advertit que s’estudiarà crear una comissió d’investigació per mirar d’aportar llum al cas.

La democràcia (quan és verdadera) ha de tenir sempre dos sentits, com si es tractés d’una carretera... Els actes han de ser igual de democràtics quan arribin als ciutadans, com quan surtin d’aquests. Per exemple, pe a que m’entengueu, és igual democràtic l’acció de posar les urnes com anar a votar, promulgar una llei per a que es compleixi, com acatar-la i complir-la... Tot i que no es acabi d’agradar...

El que no es pot fer (i menys encara un polític) és reclamar democràcia quan ens interessa i negar-la quan es pretén amagar alguna cosa.

Abans d’acabar vull fer una aportació. Per molt que se’ns digui que posar les urnes és la festa de la democràcia (Mas està cansat de dir-ho), hi caben molts matisos.

Si es tracta d’un referèndum, la pregunta hauria de ser clara i que no portés a confusions posteriors. Recordo per exemple el de l’OTAN o sense anar més lluny la consulta del 9-N. Tan difícil era preguntar: Voleu que Catalunya sigui un estat independent?

El nostre govern s’ha compromès a que al proper referèndum que s’ha de celebrar aquest any (al menys que el Govern central ho impedeixi per la força, tal com va dir ahir l’Anna Gabriel) la pregunta serà clara i concisa. Esperem que sigui així.

Quan es celebren eleccions (de qualsevol tipus), al votant li arriba la papereta de cada partit (o com a darrer recurs la recull al col·legi electoral) Però abans d’això hi ha hagut tot un procés d’elaboració de candidatures. Suposo que ja ho sabeu o al menys us ho imagineu: aquest procés no és sempre el regular i transparent que hauria de ser. La majoria de vegades, la democràcia interna dels partit dista molt de ser una veritable democràcia. Els principals candidats (el que figuren als primers llocs de la llista electoral), sovint venen imposats per les respectives direccions nacionals. Evidentment, sinó acceptes sense queixar-te totes les directrius del partit, quedes fora d’aquests llocs de privilegi que poden comportar càrrecs públics ben remunerats.

Per tant, quan algú parli de democràcia, millor que ho faci amb totes les conseqüències que significa la paraula. Sinó és així, millor que no prostitueixin el concepte. 

Per favor...  

ELS MANTRES PEPEROS

D'Alfons López a Público.es. 

Un mantra és un concepte, una idea que es repeteix constantment. De vegades, encara que sigui erroni, de tan repetir-lo sé sol tenir com a veritat, encara que no sempre és així.

Un dels mantres més divulgat i recordat del PP va ser culpar a ETA dels atemptats de Madrid de l’11 de març de 2004. De fet encara hi ha qui de tant en tant ho insinua i no vol acceptar la realitat del que va passar aquell dia.

Ahir per la tarda vaig escoltar un fragment del programa el Balcó que s’emet des de l’emissora de Barcelona de la Cadena SER. Els tertulians (que no tinc idea de qui eren perquè ja ho vaig agafar començat i només ho vaig poder seguir durant uns instants), en el context de la tertúlia estaven debatent sobre un altre mantra que, segur heu escoltat sovint de forma repetitiva: Sense democràcia no hi na llibertat. Ho diuen molts dirigents del PP (ja sabeu que quan es tracta d’opinar sobre qualsevol tema, tots diuen si fa o no fa el mateix) Jo ho recordo per exemple haver-ho escoltat de la boca de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santa Maria, però igual tu ho recordes d’algun altre. Ho solen dir, per exemple, al referir-se a fer complir la lleia a Catalunya quan aquí sé parla de desobeir les lleis o s’imputa a algun membre del Govern o del Parlament.

Evidentment, dir que sense democràcia no hi ha llibertat, és incorrecte, però ho has de pensar... Coneixeu alguna democràcia que s’hagi originat sense llibertat? Evidentment, no. El més apropiat seria dir que sense llibertat no hi ha democràcia, al menys de la manera com concebem la democràcia. Una alta cosa és que les democràcies no solen ser perfectes, tot i les lleis que es promulguen, teòricament, per a garantir-ne el seu funcionament, ja que massa sovint, les lleis solen ser restrictives i, per tant, limiten la llibertat de la ciutadania.

És evident que el grau de democràcia està estretament lligat a la ideologia del partit que estigui al front del govern. No és el mateix que estigui el PP o el PSOE, encara que molts d’aquells que estan a l’esquerra dels socialistes utilitzin sovint el concepte PPSOE.

Sempre he dit que en matèria econòmica pràcticament no hi ha diferències, ja que tots dos partits solen aplicar doctrines neoliberals. En canvi, en el apartat social, les diferències són abismals. No cal retrocedir tants anys (governs de Zapatero), per a observar el grau de llibertat que va assolir el col·lectiu gai a qui es va permetre casar-se i adoptar fills, equiparant la seva situació al de les parelles heterosexuals.

També cal destacar (i en lletres majúscules) la llei de protecció a les persones amb dependència. És cert que no es va poder aplicar en tota la seva extensió per manca de recursos econòmics, però va beneficiar a milers de famílies, moltes més de les que està beneficiant actualment baix el govern del PP.

També seria correcte dir (tal i com ho van fer els tertulians), que una conseqüència de la llibertat és la democràcia. Crec que ningú s’imagina un país lliure sotmès a una dictadura, per molt que els seus dirigents ho vulguin disfressar de democràcia. Són lliures els ciutadans de Corea del Nord? Són lliures els ciutadans de Rússia? No fa gaires dies van trobar mort un altre periodista rus crític amb el govern de Putin...

I ja per acabar, tenim llibertat a Espanya? La resposta és molta menys de la que teníem fa uns anys, ja que l’aplicació de l’anomenada llei mordassa limita molt tant les llibertats individuals com les col·lectives. Per tant, el nivell democràtic és molt inferior al que hauríem de tenir.

MAS AL BANC

De Faro a Diari de Tarragona. 

Fa anys s’explicava un acudit que tenia a Jordi Pujol com a protagonista. Diu que va anar Jordi Pujol a sol·licitar un préstec a un banc. El préstec era d’un euro. Estupefactes els empleats de l’entitat, finalment van accedir a donar-li. Llavors, Pujol, que va anar acompanyat de la Marta Ferusola, la seva dona, va dir que volia deixar el seu cotxe com a garantia. Els empleats encara estaven més estupefactes, però al tractar-se del Molt Honorable van decidir fer una excepció.

-Però el cotxe l’he de deixar a un pàrking que sigui propietat del banc.

-Però no cal, home... Volia dir Sr. President, ja ens en refiem...

-Insisteixo...

-Bé, miri, farem una excepció amb vostè. Podrà deixar el cotxe a l’aparcament de l’oficina principal...

En sortir del banc, Jordi li diu a Marta:

-Veus Marta, ja ens hem podem anar de vacances sense haver de pagar les 1.000 pessetes diàries que ens demanàvem de pàrquing...  

Després de tot els que ha anat sortint a la llum en els darrers anys, l’acudit que us he explicat bé podria tractar-se d’un cas real.

...

Arturo Mas, el seu predecessor, sembla que també pot acabar al banc... Però en lloc d’una oficina bancària es tractaria del banc dels acusats pel cas del 9-N, juntament amb la Rigau i la Ortega.

Tot i que no comparteixo ni de bon tros res amb els esmentats en anterioritat i fins i tot, políticament no els hi desitjo res de bo, no crec que fer-los seure al banc dels acusats sigui una bona noticia.

Tot i que pel mig sembla que també hi ha malversació de fons públics, a part de desacatament i prevaricació, de celebrar-se el  judici, aquest tindrà un caire polític.

Estic d’acord amb Mas que en una democràcia real els judicis politics no haurien d’existir. Ningú hauria de ser condemnat per les seves idees, ni tan sols hauria d’arribar a judici.

Però després del que va treure a la llum el diari digital Público la setmana passada sobre les maquinacions entre el Ministre de l’Interior del Govern d’Espanya Jorge Fernández Díaz i el cap de l’Oficina Anticorrupció de Catalunya Daniel de Alfonso s’aprecia clarament que més que en una democràcia real estem en una democràcia controlada.

Però faria bé mas de no sortir massa traient pit, perquè també ell al capdavant de CDC han fet tota mena de magarrufes per aconseguir els seus objectius.

Si heu llegit avui el Periódico, tal vegada no us ha passat per al el següent titular: El controvertit ‘m’agrada’ d’Oriol Junqueras  a un tuit contra Artur Mas.    

El tuit, escrit pel dirigent de les CUP Xevi Generó deia : Cada vegada q Mas demana llista conjunta i recalca que els hi va tornar a oferir a ERC el 20D i el 26J s’oblida q el 27S ho va fer via xantatge. El ‘m’agrada’ de Junqueras confirma que efectivament alguna cosa hi ha de cert...

Tot i que Junqueras ho va esborrar al cap de poc, la imatge del tuit ja estava corrent per les diferents xarxes socials.

Com diu la dita: en todas partes cuecen habas... O cuando el río suena agua lleva... O pensa malament i encertaràs. 

LA DRETA I LA DEMOCRÀCIA

Tradicionalment, per als partits de la dreta espanyola (estic parlant del PP, però també de CDC) el concepte de democràcia només l’apliquen quan afavoreix els seus propis interessos.
El darrer exemple el tenim en unes declaracions que va fer l’altre dia el director general de la policia Ignacio Cosidó durant una entrevista televisiva on va qualificar a Podemos com una amenaça per a la democràcia i portar un germen de justificació de la violència...
Cal pensar que Cosidó, con els altres dirigents del PP estan convençuts de que el PP és el paradigma de la democràcia i que d’aquest partit emanen tots els valors de convivència social i pacífica.
Però ves per on, els fets indiquen tot el contrari. El govern de Mariano Rajoy, mentre el seu partit es finançava il•legalment (avui no parlaré d’aquest tema), aprofitava la conjuntura de crisi econòmica (ho anomeno així per a que ho entengueu, però és l’estafa més gran mai muntada per a eixamplar la distància entre rics i pobres) per a legislar una sèrie de lleis, que seran tot el democràtiques que vulgueu, però atemptaven greument contra els drets dels administrats.
Per a evitar qualsevol conat de protesta es van treure de la mànega la anomenada llei mordaça, la llei més repressora que s’ha fet mai en democràcia en aquest país, fins i tot més que la que es va aprovar en l’època de Corcuera de la puntada de peu a la porta.
Fixeu-vos fins a quin punt s’ha controlat a la societat, que han tingut a les centrals sindicals més callades que mai, tot i que també han patit en les seves carns la repressió del regim pepero.
Potser no ho sabrem mai o potser no ho admetran, però alguna avís els van haver de fer arribar per a que estiguessin tan dòcils durant tota la legislatura. Han hagut de ser altres col•lectius els que van d’haver de sortir al carrer a defensar els drets retallats o simplement esborrats del panorama.
No cal ser un gran observador per adonar-te’n de que el model de democràcia d’aquesta gent, està molt més prop d’un regim totalitari (sovint anomenat república bananera) que no del govern d’un país socialment avançat.
Digueu-me vosaltres quin ministre de l’interior d’un país de la UE ha condecorat una Verge (amb majúscula, ja que una verge en minúscula és una altra cosa) o té un àngel de la guarda a qui li diu Marcelo a part, evidentment de Jorge Fernández Díaz?
Només un tarat mental (i perdoneu-me l’expressió) és capaç de fer una bajanada com aquesta. Però el més greu és que compta amb la complicitat, al menys del President del Govern d’Espanya Mariano Rajoy Bey. Perquè de no ser així, no l’hauria mantingut al govern ni un minut més. El temps en que es trigar en signar un decret de destitució.
Per tant, hem de pensar que tots els membres del govern de Rajoy són, sinó iguals, força semblants. Valgui per a tots ells aquella expressió que diu: qui calla atorga!

REMINISCÈNCIES FRANQUISTES

Església de Cinctorres (els Ports) 

Quan ja està a punt de complir-se el 80è aniversari del començament de la guerra Civil espanyola i ja fa més de 40 anys des de la mort del dictador, de tant en tant, per qualsevol indret del nostre país, encara s’hi poden trobar reminiscències d’aquella fosca etapa per a la història d’Espanya, però molt concretament per a Catalunya que va ser una de les regions més represaliades.  

El Periódico de diumenge passat porta un extens reportatge sobre la situació actual de l’aplicació de la Memòria Històrica aprovada en temps de Zapatero. Evidentment, el govern del PP què, tot i que diguin el contrari són els hereus del franquisme (només cal veure qui van ser el fundadors d’Alianza Popular que es com es deia abans de la refundació del partit per part d’Aznar)

Us explicaré una anècdota. Devien de ser les segones eleccions generals després del restabliment democràtic (1979) Ma tia Paca al Capitana, germanastra de ma iaia Cinta per part de pare, em va demanar si podia anar a casa seva per a que li arreglés les paperetes per anar a votar. Ma tia Paca, de jove, havia segut de les joventuts tradicionalistes, és a dir, requetera. Encara me’n recordo que quan hi havia processó posava a un balcó que tenia a peu de carrer un damàs amb l’aspa requetera.

Com podia explicar-li a ma tia qui eren uns o qui els altres. Bé, hi havia casos que l’explicació era fàcil. Per a què m’entengués, quan li havia d’explicar qui eren els d’AP, li vaig dir:

-Aquests tia són els que manaven amb Franco.

Va tenir clar que havia de votar per aquells.

Un dels monuments més controvertits del nostre territori és el que hi ha al bell mig de l’Ebre al seu pas per Tortosa. Aquest monument es va fer per a commemorar els 25 anys de pau i va ser inaugurat pel propi dictador. Tot i que se’l va despullar de la parafernàlia feixista, els orígens del mateix són el que són i això no ho pot canviar ningú. Darrerament han aparegut altres símbols pertanyents també en aquella època que els actuals governs municipals volen retirar, com el Sagrat Cor de la Ràpita.

Les grans ciutats tampoc estan exemptes de polèmica. A Madrid per exemple s’ha canviat el nom d’uns 30 carrers que portaven noms com Arriba España Caidos, División Azul y Caudillo amb l’oposició del PP. I a Barcelona el que es vol, és acabar amb d’altres que honren a la nissaga que regna en aquests moments a Espanya, com el de la Plaça Joan Carles I o l’avinguda Maria Cristina. El nom proposat per a la plaça que porta el nom de l’anterior cap de l’Estat és la de Cinc d’Oros què és la que portava antigament.

Però sense cap mena de dubte, el monument més vergonyós és el Valle de los Caidos, aixecat en honor de l’exèrcit feixista que es va revoltar contra el règim legal de la II República Espanyola. Aquest gran monument on, recordeu-ho, està enterrat el propi Franco, va ser construït per presoners republicans, molts dels quals hi van deixar la seva vida durant la construcció del mateix.

Ara, l’equip de govern d’Ahora Madrid, presidit per l’alcaldessa Manuela Carmena, vol canviar-li el nom per Valle de la Paz. Però un canvi de nom, per molt significatiu que pugui ser, no pot significar un simple passar pàgina. Tal i com es diu en aquests casos: Perdonem, però no oblidem.  

El partit valencià Compromís ha denunciat que a tota Espanya encara hi ha 1.200 vestigis franquistes. Durant molts anys he pogut comprovar personalment que, efectivament, a alguns pobles que he visitat se’n hi poden trobar, sobre tot a les façanes de les esglésies amb aquella inscripció de: Muertos por Dios y Por España ¡Presentes! El darrer no fa gaires dies que el vaig veure a l’església de Cinctorres.

El que trobo insòlit és com polítics que solen treure pit pregonant les seves qualitats democràtiques, no respectin les lleis que els obliguen a retirar la simbologia feixista del seu poble.

QUI TEM JORDI PUJOL?

De Ferreres al Periódico de Catalunya. 

Els animals quan estan ferits o sé senten amenaçats solen reaccionar de manera violenta. És un dels instints primaris que, fins i tot, el portem als gens els humans: el de la supervivència.

Jordi Pujol, aquell que va arribar al més alt i que darrerament ha caigut en picat sembla que morirà matant. Ha amenaçat de qui si acaba empresonat desvetllarà coses que faran caure fins i tot la democràcia espanyola.

Som molts els qui creiem  que la base de la nostra democràcia es va sustentar sobre uns fonaments molt febles. A part de que el període franquista es va tancar en falç (o directament no es va tancar), la qual cosa ha provocat que, posteriorment s’hagi passat per l’arc del triomf la llei de la memòria històrica, es van consentir tota mena de tripijocs i d’altres irregularitats per a evitar el que ara, precisament ara que fa 40 anys que va morir el dictador, està fent Jordi Pujol: amenaçar en tirar per terra la democràcia espanyola.

Com ja s’ha dit tantes i tantes vegades, Jordi Pujol hi va tenir molt a veure amb la desaparició de Banca Catalana, una entitat que ell mateix havia fundat i que sembla que li va servir per als seus més obscurs negocis. El fiscal que va portar el cas l’any 1984 José Maria Mena, ho ha dit en innumerables ocasions: sé li va ordenar que no deixés estar en contra de la seva voluntat i que, amb tota seguretat, hauria acabat amb la trajectòria del primer president de la Generalitat de Catalunya escollit democràticament després de la guerra Civil. Hauria estat un efímer president, el que hauria segut una gran sort per a una gran majoria de la ciutadania catalana (amb excepció dels membres del seu partit que han viscut a cos de rei)

Tot i que darrerament estan sortint a la llum moltes de els irregularitats que ha comés la família Pujol al llarg de més de 30 anys, difícilment es pugui saber tot si el patriarca no tira, com es diu vulgarment, de la manta.

Jordi Pujol va ser durant molts d’anys como un gran mare gallina baix de la qual sé soplujaven els negocis i les misèries de la seva família i un bon grapat de la gent del seu partit. Jordi Pujol els hi consentia tot, perquè també ell també jugava al mateix joc, però en nivells superiors.

Potser si que si Pujol explica tot el que sap sortiran coses que afectaran a molta gent, fins i tot, possiblement, a polítics i d’altres ciutadans vinculats o no a d’altres partits diferents a Convergència. I és que l’avarícia humana no té límits i la corrupció molts amics. Casos com el d’Innova de Reus o Pretòria estretament vinculat a Santa Coloma de Gramanet (en aquells moments dos ajuntaments socialistes) van esquitxar els càrrecs electes de tots els partits que conformaven els respectius consistoris. Però la gran majoria d’ajuntaments, diputacions i d’altres estaments que s’han vist involucrats en casos de corrupció a Catalunya, han estat governats per convergents.

Però els casos que ja han sortit a la llum pública, no ens interessen Sr. Pujol (i li dic senyor per dir alguna cosa, perquè tal com s’està veient, sé l’hauria d’anomenar delinqüent Pujol) El que interessa a una bona part dels ciutadans d’aquest país són els casos que no han sortit a la llum i que sembla que vostè coneix bé.

En els darrers dies s’ha publicat que el seu primogènit va transferir diners a un compte bancari suïs de l’anterior Rei d’Espanya. De moment no se’n ha fet molta difusió, possiblement per aquells pactes no escrits de silenci que hi ha al món periodístic i que només es fan ressò de la notícia quan aquesta ja és de domini públic o ha sortit a una bona part dels mitjans informatius.

A mi, Sr. Pujol, no em fa por que ara que es veu acorralat pugui treure a la llum les misèries de la vida política espanyola d’ençà de la instauració democràtica. Es més, fins i tot li agrairia que ho fes per a veure si, finalment fem net del tot.

I com jo molta gent. Gent normal, del carrer, de bona fe que han cregut amb els partits que ens han representat durant aquests quasi 40 anys.

Jo no temo a Jordi Pujol i per això, m’agradaria que tirés de la manta. Que no es quedi amb una simple amenaça. I espero que no vagi de farol...  

ANTIDEMOCRÀTIC

Trobo que hi ha conceptes que s’usen amb massa lleugeresa, com per exemple antidemocràtic o nazi...

Quan a algú no li agrada una determinada actitud es tendeix sovint a criminalitzar-ho. Curiosament el que és democràtic per a uns és antidemocràtic per als altres i viceversa.

Des del meu humil punt de vista, en aquest país el que fa falta és (encara) molta cultura democràtica. Els quaranta anys de dictadura van fer molt de mal i si tenim en compte que, normalment sempre hi ha havia hagut governs autoritaris, potser entendrem el perquè de tot plegat.

Primer que res hauríem de tenir clar quin són els drets fonamentals que tenen les persones i, a partir d’aquí establir quins prevalen sobre els altres (si és que això és possible)

Són drets fonamentals, en primer lloc, el dret a la vida. També el de llibertat religiosa, el de llibertat i seguretat, el de la intimitat personal i familiar, de les comunicacions, de circulació i residència, de participació, de llibertat d’expressió, de reunió, d’associació, de participació... N’hi ha més però em sembla que amb aquest ja en tenim prou.

El què va es va fer l’altre dia al davant de la seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya podria estar emparat per algun d’aquests drets? En principi sembla que sí, no? Llibertat d’expressió (mal que els hi pesi als jutges i als magistrats), llibertat de reunió (mentre no entorpeixin, per exemple el transit rodat, poden reunir-se sense avís previ)...

Per tant, què hi aquí d’antidemocràtic. Una cosa ben diferent és que agradi o no a tothom (que, com s’ha vist, és que no agrada) Però es clar, el que no pot ser és que sigui o no sigui democràtic o no depenent si ens agrada o no ens agrada, si va al meu favor o va en contra meva.

El concepte antidemocràtic és molt fàcil de definir: tot allò que va en contra de la democràcia. I el concepte democràcia crec que tots (amb més o menys grau) el tenim clar. De totes formes no està de més plasmar la definició del diccionari: Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu. Què, com sé us ha quedat el cos? Tot i que efectivament es defineix així, el cert és que, a partir d’aquí és molt difícil establir criteris sobre el que és o no democràtic i, per tant, t’has de deixar guiar o bé per la llei (per aquells que n’entenen) o bé per la intuïció (per als qui com jo, en tenim una idea molt elemental)

-Es democràtic coaccionar a la Justícia? En principi sembla que no, però el que primer caldria valorar és sobre si el que s’estava fent ahir era això o simplement expressar lliurement un sentiment, una repulsa, denunciar una injustícia...

Penseu que si tot fos tan fàcil, no caldria ni jutges, ni fiscals, ni advocats, ni procuradors, ni tant sols mediadors...

El què és fàcil és opinar sense criteri, fer judicis de valor sense parar-se a pensar el que s’està dient i en el mal que li pots causar a l’altra persona...

Des d’aquí (ja sé que ningú em farà cas) el que demanaria és una mica més de seriositat, rigor i criteri... Però sobre tot, diàleg.  

LES FOTOS DEL 9-N