REFORMES

Demà serà proclamat Rei d’Espanya Felip VI. Encara no sé sap si prendrà mesures excepcionals com per exemple una amnistia per a determinats delictes, tal com va fer el seu pare quan va pujar al tro. Te’n recordes Arturo Ferré?

El que si que arribarà amb el nou monarca seran dues reformes: la primera, la fiscal, polèmica, la segona laboral (una més!), també polèmica. (Per a variar)

Titular del Periódico d’avui: Menys impostos per a les rendes altes. Queda clar, no? Què no us enganyi ningú, si surt Montoro i diu que tots pagarem menys, està fent demagògia barata, ja que mentre un que tingui un sou normalet es podrà estalviar 30 euros (posem pel cas), les rendes altes se’n estalviaran molts més, potser milers.

I com es compensa això? Amb la pujada de l’IVA del material sanitari que passarà al tipus del 21 %.

Com també informa el Periódico, sobre la lluita contra el frau fiscal, una vegada més, res de res... És difícil que dos exemplars de la mateixa espècie es barallin sinó és per una femella o el domini sobre un territori i el govern del PP i el Capital formen part de la mateixa espècia animal.

La nova reforma laboral, encara que estava prevista, s’accelerarà. I per què? Molt senzill, perquè la Coca Cola ha perdut el contenciós amb els seus treballadors i no podrà portar a terme l’ERO. Per tant, faran una nova reforma a mida de les grans empreses, per a que quan vulguin acomiadar a algú ho puguin fer sense problemes... I sense remordiments, es clar. I, en algun cas, sota l’amenaça de la deslocalització. Sabeu que vol dir això? Que el capital té al govern ben agafat per allò que no sona... M’enteneu?       

XXXV ANIVERSARI D’UNA CONSTITUCIÓ PRÀCTICAMENT VERGE

Aquell 6 de desembre de 1978 no l’oblidaré mai. Com deia la Trica: Ja he votat perprimer cop, he votat! Ja tenia 21 anys i feia uns mesos que s’havia abaixat l’edat legal de votar dels 18 als 21. Per tant, les altres votacions democràtiques que s’havien fet fins llavors no hi havia pogut participar... Era pràcticament igual, els meus pares ho feien per mi... I vaig votar que sí. Les explicacions que ens havien donat sobre de que anava una constitució van ser suficients per a deduir que la Constitució que s’anava a votar era la llei garant de la democràcia i amb allò ja n’hi havia prou.

Però després de 35 anys s’ha demostrat que aquell text que van elaborar els anomenats pares de la Constitució, podia valer per a l’any 1978, 3 anys després de la mort del dictador, però no per a ara.

Diuen els qui n’entenen que ara se’n fa una lectura massa restrictiva que si es fes d’una manera més oberta fins i tot el federalisme podria ser constitucional. Però qui és el que fa aquesta lectura tan restrictiva? Curiosament gent que ni la van votar! Toma castaña!!    

Perquè molts del PP, llavors AP (Alianza Popular) no van votar la Constitució ja que els semblava massa progressista per a l’època. Entre ells el líder dels líders: José María Aznar, ara president de la FAES, la fàbrica de idees del PP. Anem arreglats...  

Avui és un d’aquells dies en que la premsa va plena d’articles sobre la Carta Magna (una altra forma d’anomenar-la) Un dels més crítics, sense cap mena de dubte, és el de J.A. González Casanova al diari digital Público: De progresista a reaccionaria.

Com he dit abans, de la Constitució se’n podria fer una lectura molt més àmplia i podrien tenir cabuda moltes des les reivindicacions que ara es fan. Però com això no és possible, cal obertament, adaptar-la als nous temps per a permetre, entre d’altres coses, consultes sobiranistes com la que es vol fer a Catalunya i com la que, amb tota probabilitat, es faria al País Basc.

En 35 anys només recordo que s’hagi modificat la Constitució un parell de vegades: per a permetre que la filla primogènita del Príncep Felip pugui governar les Espanyes encara que li nasqués un germanet (recordo que la llei Sàlica no ho hauria permès) i per a modificar els sostre d’endeutament de l’Estat i dels comunitats autònomes, modificació aprovada durant els darrers dies del mandat de Zapatero. Aquí, ràpidament, el PP i el PSOE s’hi van posar d’acord, cosa que o passa en temes molt més importants per a la majoria dels ciutadans d’aquest país.  

En canvi, hi ha preceptes de la Constitució que mai s’han complit i mai es compliran, per tant, també s’hauria de declarar anticonstitucional aquest incompliment. Em refereixo al dret a l’habitatge i a un lloc de treball. Hi ha d’altres drets fonamentals, com l’educació i la sanitat i fins i també l’accés a la Justícia que, amb les reformes de les lleis fetes pel PP, el drets queden tan limitats que o et conformes amb el que et queda (cosa que, desgraciadament fan la majoria dels espanyols) o t’has de gastar uns diners que no tens si vols presentar segons quina demanda o el teu fill vagi a la universitat. És el que hi ha!   

Per a finalitzar he de dir que em sembla ridícul que l’Estat es declara aconfessional i que resulta que l’Església Catòlica gaudeix d’uns privilegis que, segurament, mai havien somiat. El darrer de tots ha estat la sentència del propi Tribunal Constitucional (massa subordinat als partits polítics) que ha fallat en contra de la legislació navarresa de cobrar-los-hi l’IBI, fins i tot d’uns immobles dels que moltes vegades s’han apropiat indegudament i que res tenen que veure am el culte. L’equiparació de la religió catòlica a la resta (i no a l’inrevés) i, evidentment, ja que s’ho declaren, a establir una veritable aconfessionalitat de l’Estat, seria també una bona reforma.

EL ‘RÈGIM’ DE LES ADMINISTRACIONS

El passat dissabte, el Consell de Ministres va aprovar un projecte per a la reforma de les administracions, la qual cosa, a la pràctica, significa aprimar-les de contingut, es a dir, els hi tocarà fer règim...

Sóc dels qui penso que per a portar a terme mesures de tal magnitud, fa falta un ampli consens entre el govern de l’Estat i la resta de comunitats autònomes, i més encara, si com s’ha filtrat, acaba per afectar a aquestes darreres més que a la pròpia administració de l’Estat.

Fa anys que s’apuntaven les següents mesures:

-Supressió del Senat.

El Senat, tal i com està concebut ara, a la pràctica no serveix per a res, ja que si aprova modificar el text d’alguna llei, posteriorment haurà de passar pel Congrés dels Diputats per a ratificar-lo o rebutjar-lo, segons sigui la configuració de les majories.

-Supressió del Ministeri de Cultura.

Segons sembla, el Ministeri de Cultura no té cap competència (zero) Per tant, no és gens lògic que sé segueixi mantenint tota la infraestructura. Com a molt sabem de la seva existència perquè ha recuperat una obra d’art d’algun artista espanyol que s’ha subhastat en alguna galeria especialitzada.

-Supressió de les Diputacions Provincials.

Tradicionalment, les Diputacions provincials han estat el gran suport dels ajuntaments i, al mateix temps, han canalitzat bona part de les ajudes que venen de l’Estat. Però realment fan falta? No podria fer-se igualment des de la Generalitat?

-Supressió dels Consells Comarcals.  

La creació dels Consells Comarcals va significar la gran menjadora de CiU. Allí es van col·locar familiars i amics amb l’única condició d’estar afiliats al partit en qüestió.

Però sembla ser que els trets no van per aquí. Les prioritats del govern de Rajoy són unes altres ben diferents i quasi totes encaminades a suprimir departaments i oficines de competència exclusiva de les diferents comunitats autònomes.

De confirmar-se, aquesta mesura xocaria frontalment amb les aspiracions de la Generalitat. Fa temps que des de els sector més independentistes es demana tenir estructures d’estat (encara que per a mi aquestes estructures ja existeixen i el que potser caldria fer és dotar-les de més competències) Estic parlant de les oficines de representació que té la Generalitat per diverses capitals del món (conegudes com les ambaixades catalanes), el Síndic de Greuges (l’equivalent al Defensor del Poble) o la Sindicatura de  Comptes (que supervisa els comptes públics dels diferents organismes), el Servei Meteorològic de Catalunya (gràcies a les seves previsions s’elaboren els plans d’mergència) o el Centre d’Estudis d’Opinió (equival al CIS)

És lògic que des de les autonomies tot això és vegi com una intromissió en l’autogovern. Fa dècades, l’arribada al poder des diferents governs de l’Estat solia significar una negociació sobre els traspassos de competències sovint bloquejades i cada cop, des de els autonomies, s’assolien quotes més altes d’autogovern.

És lícit i lògic que una autonomia que tingui una vocació clara de convertir-se en nacionalitat i fins i tot nació, vulgui disposar de tots aquells mecanismes que li permetin al màxim deixar de dependre de Madrid.

Si el govern del PP assumís aquest rol  i fos una mica més obert en qüestions autonòmiques, començarien a actuar per tots aquells departaments ministerials amb nul·les o escasses competències. Una bona mesura seria reunificar ministeris similars.

Penso que hi ha molta feina a fer i només espero que s’acabi fent bé, però dubto que el resultat final pugui ser del grat de tothom.

El titular del Periódico de dissabte, amb una paraula ho defineix a la perfecció: Recentralització.

LA NECESSÀRIA REFORMA DE L’ADMINISTRACIÓ

Dijous passat, Antonio Argandoña, professor d’IESE, càtedra la Caixa, publicava un article al Periódico de Catalunya amb el títol de “Idees per a reformar l’Administració”.

L’article, que era un suport implícit als funcionaris (cosa que en aquests temps s’agraeix) parlava del foment de l’ús de les noves tecnologies així com d’altres mesures, com per exemple la mobilitat. He de dir que, bàsicament hi estic d’acord, però caldria puntualitzar algunes coses.

Ningú coneix millor casa seva que un mateix. Com a funcionari de l’AEAT conec con funciona l’atenció a l’usuari de la meva Administració i, d’alguna manera, com funcionen les que tenen seu a Tortosa, més pel que diuen els ciutadans que no per experiència pròpia.

L’AEAT (abans Hisenda) va ser pionera en l’ús de les noves tecnologies. I, des del meu punt de vista, aquest fet no és casualitat. Per a què un estat funcioni correctament, es a dir, pugui donar al seus súbdits tot allò que aquest demanden, ha de tenir una administració tributària eficient, es a dir, que pugui recaptar el màxim possible d’acord amb allò que estableixin les lleis tributàries.

Quan l’any 1986 vaig entrar a l’administració, els sistemes informàtics eren incipients. Només el departament d’informàtica gaudia de terminals per a gravar tot tipus de declaracions. Va haver un moment que entre els 3 gravadors que tenia la secció havien de gravar les 60.000 declaracions de renda que es presentaven al territori. A part, tota la resta de declaracions (IVA, Societats, IRPF...) Les úniques que no es gravaven eren les que es presentaven als bancs.

Posteriorment van repartir uns pocs terminals per les altres seccions, com per exemple per a poder gravar les altes, baixes i modificacions de Llicència Fiscal. No va ser fins a principis dels anys 90 quan ja hi va haver un terminal per treballador. Recordo que en aquell temps, el diari el País va publicar una comparativa sobre el que invertien en noves tecnologies els diferents ministeris. El d’Hisenda era, de lluny, el que més invertia en equips i derivats informàtics.

En tots aquests anys mai s’ha deixat d’innovar i no només de portes cap endins, sinó que també s’ha pensat en l’usuari per a que pugui realitzar tots els tràmits d’una manera molt més còmoda i evitar desplaçaments necessaris.

Des de la web de l’Agència Tributària es poden realitzar tots els tràmits que, a priori, puguin necessitar els ciutadans. Només per aquelles coses concretes i que s’hagin de parlar de tu a tu, s’hauria d’acudir a una oficina administrativa per a parlar-ho amb el funcionari de torn. Això sí, la majoria d’aquests tràmits s’han de fer amb el corresponent certificat d’usuari o el DNI electrònic.

Però a la pràctica només uns quants són autosuficients. De vegades ni les societats que haurien de tenir gent capacitada per a resoldre qualsevol eventualitat, saben fer un ús adequat dels mitjans dels que disposen.

I amb tots aquest mecanismes encara no n’hi hagués prou, l’Agència Tributària subscriu convenis de col·laboració amb tots aquells organismes que precisen de les dades tributàries del ciutadà a l’hora de concedir-los prestacions, ajuts, etc. Sempre dintre del marc de la confidencialitat i la legalitat vigent  seguint les normes l’Agència Espanyola de Protecció de Dades. Ara bé, aquets convenis no sempre són  tan efectius que caldria. Qui signa els convenis son els responsables de les diferents administracions, però qui els té que aplicar són els funcionaris que presten l’atenció als ciutadans. Sovint, innecessàriament, es fa desplaçar al ciutadà fins les oficines de l’Agència Tributària per a buscar un certificat quan no seria necessari fer-ho.

I encara més. Ara fa dos anys es va iniciar una campanya per a que totes les entitats jurídiques disposessin de certificat d’usuari de forma obligatòria per a evitar així l’ús innecessari del paper; és el que s’anomena NEO (Notificacions Electròniques Obligatòries) Quan a una societat sé l’inclou al NEO, deixa de rebre notificacions en paper y tots els tràmits els haurà de fer per mig d’Internet. La inclusió al NEO és un arma de doble fil. Per un costat, com he explicat, serveix per agilitzar tràmits, però per l’altre serveix per a que l’Agència Tributària posi al dia els seus fitxers i, a la pràctica sigui molt més fàcil localitzar a les societats que s’havien amagat del fisc.    

En contraposició a l’agilització que pretén l’AEAT, tenim els jutjats on els caos existent no és només una sensació, sinó una realitat. Si amb la implantació de les taxes judicials, Gallardón, es va proposar dissuadir a molts ciutadans recórrer a la Justícia, és possible que en un temps que estimo llarg, pugui baixar el volum de feina, però l’efecte no serà immediat perquè l’acumulació de casos és tan gran, que es trigarà molt a arribar a una solució que mai serà la ideal. Justícia encara usa massa el paper. El casos més complexos ocupen armaris de lligalls. Recordo un cas que fa uns anys va tenir molta transcendència al nostre territori del qual, la Inspecció de Tarragona n’havia d’obtenir còpia de tota la documentació. Una persona d’aquell departament s’havia de desplaçar periòdicament per a fer fotocòpies de tots els documents. Quan va acabar un armari li van dir que encara en tenia un altre. El lligalls anaven, com és lògic, numerats: 1, 2, 3, etc. Però va arribar un moment en que el jutjat va declarar el secret de sumari i a partir d’aquell moment, van haver de canviar el criteri numèric: annex al lligall 1, annex al lligall 2 i així successivament. Crec recordar que al final es va desistir d’obtenir còpies de tot.

Imagino que a hores d’ara encara segueix tot igual.