EL PAPER(OT) DEL REI

L’article 56 de la Constitució de 1978 atorga al Rei el paper d’àrbitre i moderador en el funcionament regular de les institucions. Si llegim tot l’article podem concloure que la feina que té tampoc és tanta ja que ho complementa amb la tasca d’ostentar la més alta representació de l’Estat en les relacions institucionals i poca cosa més. Després de 6 anys de regnat de Felip VI, sembla clar (al menys per a mi) que sempre ha passat de puntetes per aquelles situacions difícils que ha tingut... Fins i tot alguna vegada les ha obviat totalment. Molt possiblement la situació més compromesa que ha tingut fins ara ha estat la referent a l’1 d’octubre de 2017 a Catalunya. Llavors, dos dies més tard, va fer un discurs que, en lloc d’exercir el seu paper moderador, va carregar contra aquells ciutadans que van anar a votar, entre els quals m’incloc. És evident que seguia les consignes del govern del PP. Al segle XXI, la Monarquia, no hauria d’anar en contra d’una part dels seus súbdits (per dir-ho d’alguna manera), ja que així només aconseguirà una cosa: l’animadversió del grup cap a la institució que representa. Darrerament s’està parlant molt del Poder Judicial, del PP, del Govern del PSOE i d’ell mateix. Tot plegat un poti-poti una mica difícil de digerir. Però una cosa tinc molt clara: el Poder Judicial està tenint un paper molt ranci amb el suport del principal partit de l’oposició i gaudint de la total connivència de la Monarquia. L’actual monarca podria fer un penúltim servei al país exigint al PP que desencalli d’una vegada la renovació del Poder Judicial i del Tribunal Constitucional. Ara bé, la pregunta és: Li interessa això a Felip VI? Vistos els antecedents familiars segur que no!

AQUESTA SI QUE ÉS BONA!

Ni la democràcia espanyola és una democràcia plena, ni el Tribunal Constitucional és imparcial.

En un país així és lògic que el Rei tampoc sigui el cap d’Estat de tots els espanyols, i encara menys d’aquells que ni se senten espanyols ni monàrquics.

Som, senyores i senyors, un país de pandereta... No, de traca no, de pandereta, de maraixa i de burro en sària. Un país semblant al que se van trobar els turistes europeus fa 60 anys. Al fons no ha canviat tant tot i la modernitat de les instal·lacions.

I per què ve això? Per la resolució del TC anul·lant la resolució del Parlament de Catalunya contra la reprovació del Borbó. Ignoro si la resolució contempla i condemna l’actitud del Rei pel 3-O per la poca imparcialitat que va tenir. Si la Constitució diu que la figura del Rei és inviolable (cada vegada que ho llegeixo o ho escric el cap me porta cap a un altre lloc), no és menys cert que també atorga a la Corona un paper d’àrbitre davant els conflictes interns.

El 3-0, el Borbó no va saber estar a l’alçada de les circumstàncies i el TC, una vegada més mostra la seva parcialitat a l’hora d’emetre un veredicte, en aquest cas, anul·lant una resolució d’un Parlament que representa al poble de Catalunya.

Del Plural.com. 

Una vegada més (i ja ne van unes quantes), el poder judicial passa per sobre del poder legislatiu i dicta una sentència política sense tenir en compte que mai podrà anul·lar la manera de pensar de la majoria dels ciutadans d’un poble.

La ciutadania de Catalunya podrà o no ser independentista. Els resultats demostren que hi ha un empat tècnic entre aquells que s’hi senten i els que no. Però queda clar que els independentistes no són monàrquics (encara que estic segur que ne trobaríem algun) i, segons les enquestes (no hi ha d’altra manera de mesurar-ho) una part important d’aquells que no són independentistes, tampoc són monàrquics.

La monarquia és una institució caduca. Una institució que grinyola dintre d’un país que diu ser democràtic. Com se pot ser democràtic si la màxima institució no ho és?

Una monarquia al segle XXI és la proba fefaent de la manca de qualitat democràtics d’un estat.

QUIN VA SER EL PREU D’UNA TRANSICIÓ ‘MODÈLICA’?

De Ferreres al diari Ara. 

Franco ho va deixar tot lligat i ben lligat. I certament va ser així. Només cal veure que després de 43 anys de la seva mort continuem tenint un Borbó com a Rei, el fill que ell mateix va designar com el seu successor, fins només fa unes setmanes ens governava el partit hereu d’una bona part dels seus ministres i encara hi ha qui quan sent parlar del Valle de los Caídos diu allò de ¡no se toca!   

Ens van vendre la moto amb els Pactes de la Moncloa i una modèlica Transició. Però, quin preu se va haver de pagar? Va hagué de ser molt alt perquè encara avui l’estem pagant. Potser només seran els interessos, però el cert és que després de tant de temps encara arrestem les seqüeles d’una Transició que va tancar en fals l’anterior règim dictatorial i dèspota.

No va existir una llei de punt i final en la que s’hauria pogut renegar de l’anterior règim i passar comptes amb els ministres i personatges més sanguinaris. Un exemple de ministre seria Manuel Fraga i de personatge l’anomenat Billy el Niño que, com sabeu, era un policia torturador que a sobre va ser condecorat pel seu treball.  

Però l’exemple més clar el tenim, sense cap mena de dubte, en la Constitució. La Constitució Espanyola, la Carta Magna o la Llei de Lleis, es un compendi normatiu que se va haver de desenvolupar mitjançant lleis orgàniques. A part de que la seva interpretació resulta complicada (de no ser així el Tribunal Constitucional sempre resoldria per unanimitat), és massa rígida, es a dir, massa difícil de modificar.

De fet, si la memòria no me falla, des de la seva publicació només s’ha reformat dues vegades: per a equiparar el dret successori de la corona entre homes i dones i quan per mandat de la UE se va haver de fixar l’estabilitat pressupostària. Es a dir, no endeutar-se més del compte.

I és que per a reformar-la se necessiten al menys 2/3 dels diputats. O sigui, si el Congrés està format per 350 diputats i diputades, ha d’obtenir al menys 234 vots favorables. Comprendreu la dificultat existent per a poder-a retocar. Les dues vegades anteriors va ser perquè les modificacions que se van fer agradaven a la majoria, o al menys creien que era necessari.

Però si d’entre tots els partits que han estat hegemònics durant aquesta etapa hem de buscar culpables, sense cap mena de dubte qui més culpa té és el PSOE.

De Ferreres al diari Ara. 

I per què el PSOE i no la UCD, AP o el PP? Fàcil. Perquè el PSOE venia d’una tradició republicana i, evidentment d’esquerres i va haver de empassar-se a la Monarquia i no només això, és que pel que se veu, no hi va haver un període de carència: Per a tota la vida!

Tal com deia al començament, Franco porta mort 43 anys i sembla que és ara quan l’extrema dreta està més forta que mai i els tribunals de justícia espanyols els solen tractar amb una benevolència que no apliquen a d’altres acusats, com per exemple els presos polítics catalans.  

Entre 1975 i 2018 sembla que hi hagut un gran buit que, sí, és veritat que han passat moltes coses, però potser menys transcendents del que haurien pogut ser. El gran canvi, la gran revolució dels fills i nets dels vençuts encara no s’ha produït.

Si la fundació Francisco Franco ha fet una crida a un nou Alzamiento Nacional, jo faig una crida a la mobilització de totes aquelles persones que, com jo, n’estan tipes de com a evolucionat el país.

Visca la República!!

EL FINAL DE LA MONARQUIA ESPANYOLA

Fa anys vaig li van fer a un anglès la següent pregunta:

-Dintre d'una anys, quants reis creus que hi haurà?

La seva resposta va ser taxativa:

-Cinc!

-Cinc? I com ho dius amb tanta seguretat?

-Fàcil. Els 4 de la baralla i el d’Anglaterra.

Bé, el cert és que ha passat el temps i encara ne queden uns quants més: a la Reina d’Anglaterra sé li ha de sumar el Borbó a Espanya, les reines de d’Holanda, Noruega i Dinamarca, els reis de Bèlgica i Suècia i, per suposat els reis de l’Orient Mitjà i algun altre...

Només que t’ho posis a pensar una mica, els reis, com els nobles en general formen part del passat. Són institucions carques. Ancorades en el passat i que al segle XXI ja no tenen raó de ser. Ahir mateix vaig llegir que fins i tot els monàrquics creuen que la fi de la monarquia està a prop.

Després de saber-se les declaracions de la princesa Corinna sobre la fortuna que el Rei emèrit tindria a Suïssa i que ella mateixa hauria ajudat a evadir, els mitjans de comunicació se’n van fer ressò i tots hi van dir la seva, però on sense cap mena de dubte on hi ha hagut més acarnissament ha estat a les xarxes socials, amb vídeos fets per a l’ocasió i tota mena de mems on se deixa a la monarquia espanyola molt mal parada.

En alguns casos s’han explicat detalls dels avantpassats de l’actual Rei i de les corrupcions que normalment han envoltat la Casa Reial Espanyola. Sense anar més lluny, el rebesiaio de l’actual Rei, Alfons XIII, el darrer monarca abans de que tornés a ser instaurada per Franco, va haver de marxar cap a l’exili després de donar suport a la dictadura de Primo de Rivera i més tard simpatitzaria amb els colpistes espanyols.

Del Rei Joan Carles I s’ha dit que cobrava comissions per l’armament i els trens d’alta velocitat que Espanya venia als països àrabs. I també s’ha rumorejat que l’anomenat elefant blanc de l’intent del cop d’estat del 23-F podria ser ell mateix, tot i que hores més tard  va sortir a defensar els valors democràtics i rebutjar l’intent frustrat de Tejero, Milans del Bosch, Armada i Companyia.

Quan segurament res semblava el que era realment, Joan Carles I va guanyar prestigi. Fins i tot va ser nomenat al Premi Nobel de la Pau. Aquest fet li va donar el carburant suficient com per a seguir al poder i fer de les seves durant dècades, fins que, com després li passaria a Cifuentes amb els dos pots de crema que va robar d’un súper, el fet de tenir un accident mentre caçava elefants, li van fer perdre la poca credibilitat que encara conservava després dels afers amorosos i altres embolics on s’havia ficat al llarg del seu regnat.

D’aquí que, potser de forma sobtada, abdiqués a favor del seu fill de qui se diu que, tal vegada serà el darrer Rei de la Casa Reial Espanyola.

La animadversió mostrada pel catalanisme en contra d’una institució que no va saber desenvolupar el paper que li calia fer després dels fets de l’1-O, pot ser la llavor que, de germinar correctament, porti a la monarquia espanyola cap el precipici.

Les repúbliques (la catalana i l’Espanyola) cada cop són més a prop!  


MÉS INFORMACIÓ: 

https://www.libertaddigital.com/espana/2014-03-30/nuevas-revelaciones-sobre-la-implicacion-del-rey-en-el-23-f-1276514515/


https://www.eldiario.es/agendapublica/nueva-politica/Felipe-VI-ultimo-monarca-Espana_0_272273748.html

https://www.lavanguardia.com/historiayvida/la-corrupcion-de-la-monarquia-espanola_12226_102.html

http://blog.rtve.es/carnecruda/2011/04/el-fin-de-la-monarquía.html
  

39è CONGRÉS FEDERAL DEL PSOE: UNA DE CALÇ I DOS D’ARENA

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 

Tal com titula el setmanari el Triangle, El PSOE ha tancat, de nou, un congrés en fals. I si ho considera així és perquè no s’han tancat les ferides que es van obrir com a conseqüència del pretès assalt de Susana Díaz a la secretaria general del partit.

És un dels tants anàlisis que se poden fer una vegada clausurat el 39è Congrés Federal. Però n’hi ha més... Molts més (com les portades del Jueves, però sense tant d’humor)

Sempre he pensat que obras son amores y no buenas razones... Si Pedro Sánchez va fer tantes guinyades cap al PSC i Catalunya, un (que ja sabeu que és malpensat de mena) no puc deixar de pensar: O m’has fotut o me vols fotre.  

Pedro Sánchez va proclamar l’Espanya plurinacional... Què vol dir? Quina novetat hi ha respecte a l’Estat de les Autonomies que es va crear amb la Constitució? Més cafè per a tothom?

Sobre aquest tema el primer que hauria d’assumir qualsevol govern, indistintament del color que tingui, és que cada autonomia té les seves peculiaritats. La densitat de població, l’horografia i per suposat, la cultura i en alguns casos la llengua són diferents. No es pot pretendre acontentar a tothom perquè al final, el que passa és que s’acaba per no acontentar ningú.

Queda molt bé proclamar una Espanya federal, però que sigui Espanya qui la que conservi la sobirania... A mi me sé fa una mica difícil digerir-ho. Cada territori, cada regió, tot i tenir una estatus de federació, també seria com tenir llibertat vigilada i controlada.

Tinc present que molts dels meus companys socialistes es conformen amb un Estat federal i que creuen en la unitat d’Espanya. Però n’hi ha d’altres (no sabria dir si més o menys) que volem el dret a decidir... Però què dius ara?? Bé, cal recordar que fins no fa massa anys el PSC reconeixia aquest dret. Quin problema hi ha per donar veu als ciutadans per a què puguem decidir lliurement quin model de país volem?

Fa uns anys semblava impensable que el secretari general del PSOE fos elegit pel  vot directe dels militants. Pedro Sánchez ho ha estat dues vegades. Han estat els militants de base els que només fa unes setmanes es van rebel·lar contra l’aparell del partit i li van tornar a donar confiança. Però la confiança tan prompte sé dóna com es retira...

El Congrés va rebutjar una moció de les Joventuts Socialistes que demanaven que Espanya es convertís en república (tal com ho representa gràficament Manel Fontdevila a eldiario.es)

I jo pregunto: Tan li deu el PSOE a la Monarquia? Perquè sinó és així no ho entenc... La Monarquia és la institució menys democràtica i, a sobre només té un caràcter merament simbòlic i representatiu. Ens fa falta? Jo crec que no.

Però és que el PSOE, abans de Felipe González, sempre s’havia definit con d’ideologia republicana. Entenc que l’any 1977 la situació espanyola era molt diferent i que sovint s’escoltava soroll de sabres, es a dir per a qui no m’entengui, hi havia una amenaça constant de cop d’estat. Però s’acaben de complir 40 anys de les primeres eleccions lliures i democràtiques i, per tant ja va sent hora de fer canvis.

El meus lectors més assidus segur que recordareu que sovint parlo dels valors de l’esquerra i que mai s’haurien d’haver perdut... Al llarg d’aquest escrit ja n’he he esmentat al menys dos: dret a decidir i república. Aquest fet (o fets) me porten a pensar que el Congrés Federal tenia dos únics propòsits: Ratificar el nou Secretari General i escollir els càrrecs orgànics.

Si com havia dit el propi Sánchez, el PSOE s’ha de refundar, és evident que el Congrés que es va clausurar ahir a Madrid no va servir per això. Van quedar temes en l’aire que poden tornar al PSOE pel bon camí. De no ser així, potser serà una versió 2.0, però en línies generals similar l’anterior.

Amb proclamar que Somos la izquierda no n’hi ha prou. Cal ser l’esquerra que resolgui els problemes reals de la ciutadania i no flirtejar amb la Monarquia i amb els poders econòmics.

FRANÇA I ESPANYA MOLT DIFERENTS

Aquest dies s’ha conegut que l’expresident de la República Francesa Nicolas Sarkozy ha estat detingut per la gendarmeria per cometre, presumptament, tràfic d’influències i finançament irregular en la seva campanya electoral.

Si Sarkozy hagués estat aforat, una cosa així no li hauria passat mai.

En canvi, a Espanya, el PP s’ha donat pressa a l’hora d’aforar la reialesa, per si de cas.

Encara que com no crec en casualitats, penso que, realment (en aquest cas la paraula en qüestió no és un derivat de rei), el Rei d’Espanya sortint, Joan Carles I, havia estat denunciat per alguns dels afers del seu regnat i fins i tot d’abans.

A part de les diverses demandes de paternitat, l’advocat de Diego Torres, el soci del seu gendre Iñaki Urdangarin, basarà la defensa del seu client en el fet de que la Corona estava al corrent de les activitats de l’Institut Nóos i, no només això, sinó que les supervisava.

Està clar que Joan Carles s’hauria vist implicat (i perquè no, imputat) en el cas. De fet, sembla que les demandes, només podien ser admeses a tràmit en el decurs dels dies que anaven des de l’abdicació fins la coronació del seu fill. Per això calia donar-se pressa a l’hora d’aforar-lo per evitar-les.

França, democràticament parlant, li dona cent voltes a Espanya. La seva trajectòria democràtica és molt més llarga i, per tant, està molt més consolidada que la feble democràcia espanyola basada en una llei de punt i final (ho va ser de facto) per a que cap dels implicats en crims durant la dictadura franquista pogués patir condemna per aquells fets.

De què sinó, Fraga, Ministre de l’Interior durant la dictadura hagués pogut arribar a ser cap de l’oposició i president d’una autonomia Espanyola?

Està clar que a Espanya encara li queda un llarg recorregut per apropar-se una mica als nostres veïns del N. Però de seguir manant la casta (com diu Pablo Iglesias II), segur que ho deixaran lligat i ben lligat per assegurar-se un futur sense massa estrebades.

No sé si tindrà que veure alguna cosa, però mentre a Espanya hi ha una reialesa hereva d'un règim dictatorial, a França van per la cinquena República. Aquí ens varem plantar amb dues.

 

Os deixo amb Campanades a Morts de Lluís Llach, un tema que li solia dedicar a Fraga.   

http://youtu.be/Bd6wYjLbqG8 

Per si vols llegir més... 

http://www.eltriangle.eu/cat/notices/2014/07/detenen-sarkozy-que-declarara-per-trafic-d-infuencies-39231.php

http://www.eltriangle.eu/cat/notices/2014/07/la-defensa-de-torres-apunta-al-rei-joan-carles-39233.php

DIVENDRES 13 DE JUNY. ONZÈ DIA SENSE REI

Cerimònia. Aprovada la llei que regula l’abdicació del Rei per part del Congrés, el proper pas és la proclamació del nou monarca el proper dijous 19 de juny en una cerimònia solemne però austera (així l’han definit) on el futur Felip VI serà ascendit a general del l’Exèrcit de Terra i lluirà l’uniforme corresponent. Tot aquest acte es farà al Congrés en un acte conjunt de les dues càmeres, és a dir, del Congrés dels Diputats i el Senat.

El Rei ha anunciat que no hi assistirà. Oficialment perquè no vol treure gens de protagonisme al seu fill. Però no serà l’única absència de la Casa Reial. La germana petita del nou monarca, Cristina, l’esposa d’Iñaqui Urdangarin, tampoc hi assistirà, la qual cosa fa pensar que el seu marit, tampoc hi assistirà.

Entre el populatxo, també hi haurà absències destacades: tots els diputats que van votar en contra de la llei d’abdicació. El portaveu d’Esquerra Plural Cayo Lara va dir que ningú els trobaria a faltar i que si no assistia el Rei, tampoc passava res de que no assistissin els diputats disconformes amb la Monarquia.

Status. Com que el Rei no ha mort, simplement ha abdicat, ara sé li està buscant l’encaix dintre de l’organigrama de la reialesa. Juntament amb la Reina consort, sembla ser que seguiran sent Reis, però sense haver de fer res... Com sabeu, ara, entre les feines que té el Rei, està la de sancionar les lleis, així com escoltar els líders dels diferents grups parlamentaris a l’hora de forma govern i proposar el que li sembla que té més suports.

També continuaran amb l’status d’aforat i persona inviolable. Es a dir, a la pràctica es jubilarà amb totes les prebendes que té ara. Espero que al menys se li disminueixi el sou i que la pensió que li correspongui estigui en consonància amb la base reguladora de la seva cotització a la Seguretat Social. Ah! No? Així que sé li seguirà mantenint un sou elevat que no tindrà res que veure amb els 8.000 euros que cobren per exemple mons pares?

I no hi ha cap plaça vacant més de Rei? Diuen que allà on n’hi ha dos n’hi poden haver tres, no?

Sense candidat a la vista. Avui fa dos dies que va dimitir Pere Navarro. A diferència del que va passar al PSOE on ràpidament es va començar a apuntar noms per a succeir-lo, al PSC, el tema va molt més espai. Sembla que ningú vol ara per ara la patata calenta que significa la primera secretaria del partit. I és que el nou líder socialista català tindrà una difícil tasca per davant. Mentre els socialistes espanyols reconvertits en federalistes continuaran sent monàrquics (per la G. De Déu), els catalans hauran de deixar anar molt de llast. Per molt que vulgui acontentar tots els sectors, segurament l’ombra de la ruptura seguirà planant per la seu del carrer Nicaragua de Barcelona.

Si el nou secretari general surt d’entre els més sobiranistes del partit, el sector més espanyolista sé sentirà incòmode i a hores d’ara no descartaria que poguessin crear una federació catalana del PSOE. Però si és a l’inrevés, qui marxarà serà l’altre sector, el que ja fa mesos que estaven planificant la sortida i la creació d’un nou partit.

Per això es fa necessària una refundació del PSC que passi per redefinir les línies mestres que haurà de tenir el nou PSC i de les que mai se’n hauria d’haver apartat.

De moment, sembla que hi hauria una candidata de consens: Núria Parlon, l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramanet. De moment ella encara no ha dit res. Caldrà esperar per veure si dóna el sí o s’autodescarta. Personalment la seva opció em sembla bona a l’espera de que en puguin sortir més.

És jove, se’n ha sortit bé a l’alcaldia de Santa Coloma, té experiència i el que és més important: no està cremada.    

NO TOTS SOM IGUALS

En un dels seus habituals discursos nadalencs, el Rei va afirmar que tots els espanyols som iguals davant la llei. No és que ho digui ell, sinó que així ho estableix la Constitució Espanyola de 1978.

Però tots sabem que a la pràctica això no és així i que a l’hora de la veritat hi ha ciutadans que surten més ben parats que d’altres, ja sigui per l’actitud més benvolent dels jutges o bé, per la gràcia de l’indult.

Demà (24-09-2013) operaran al ciutadà Rei d’una infecció produïda per una pròtesi de maluc. Sembla ser que aquest fet el portarà a estar de baixa durant molt de temps, durant el qual, el ciutadà Príncep es farà càrrec de la seva agenda.  

Com a treballador públic que sóc, si em veig obligat a estar de baixa, durant els 3 primers dies només cobraré el 50% del meu salari. Entre el dia 4 i el 20, el 75% i només a partir d’aquest dia em pagarien el 100% de les meves retribucions. Qui ostenta la Corona d’Espanya, també veurà reduïdes les seves retribucions?

Des de que va entrar en vigor aquesta normativa (per obra i gràcia del govern de Rajoy) he vist companys que han acudit a treballar visiblement coixos o amb el braç enguixat.

Amb un salari retallat i diverses congelacions, moltes economies familiars no poden permetre’s que un dels seus membres estigui de baixa ni que sigui un sol dia. I encara podem donar gràcies que tenim treball!

Ens tenen allí on ens volien tenir. Bé, a tots no, n’hi ha que seguiran tenint els privilegis que comportar pertànyer a la casta dominant o ser amic d’un d’ells.    

MÉS OMBRES SOBRE LA MONARQUIA ESPANYOLA

L’auditoria interna que va encarregar la monarquia Borbònica, va arribar a les següents conclusions: 

 

1.- El Rei no té cap compte a Suïssa.

2.- El que tenia els van cancel·lar l’any 1995, després de la mort del seu pare Joan de Borbó.

3.- Que els diners que hi havia dipositats es van destinar a pagar els deutes del seu progenitor així com d’altres despeses.

4.- No s’ha trobat cap tipus de justificant d’aquestes despeses.

5.- Tampoc s’ha trobat cap tipus de justificant sobre el pagament d’impostos derivats de l’acceptació de l’herència.

6.- Que estan totalment convençuts (encara que no ho recorden) que es van acabar pagant. 

 

Des del meu punt de vista, aquests resultats només fan que atiar més el foc de les sospites que, darrerament, recauen sobre la Corona Espanyola. Si només fa unes setmanes els dubtes  van recaure sobre la infanta Cristina i l’enrenou que es va formar en torn de la hipotètica venda de 13 finques al seu nom, ara l’ombra del dubte plana sobre el cap de l’estat espanyol.

Passi que ara per ara no tinguin comptes a Suïssa i que el seu pare, amb residencia fora d’Espanya durant una bona part de la seva vida, volés garantir la seguretat de la seva fortuna i els acabés dipositat a bancs helvètics, però a partir d’aquí, des de que desapareix el rastre d’aquests calers, sóc dels que no em crec la versió oficial dels fets.

Per un moment em vaig a posar a la pell de Joan Carles I (com que només serà simbòlicament, no crec que faci falta demanar-li permís ni que s’acabi enfadant) M’imagino que el meu pare tenia a diversos bancs suïssos una bona fortuna (segurament més diners els que tenia Luis Bàrcenas) Abans d’acceptar l’herència, de tenir sospites que els deutes que acumulava eren importants, el primer que hauria fet, hauria estat acceptar l’herència a benefici d’inventari, és a dir, només si el saldo entre el que tenia i el que devia era favorable. Per tant, cal suposar que Joan de Borbó tenia més diners que no devia. També em crida l’atenció que acumulés tants deutes. L’estan qualificant de morós?  

Imaginem-nos per un instant que el que s’ha dit anteriorment només fos una estratègia per a justificar la desaparició dels diners. No obstant, si de la resta (pocs o molts) hagués liquidat el corresponent impost, segur que me’n recordaria. Al menys que d’aquest tema se’n hagués encarregat el meu administrador i que m’hagués limitat a signar les cartes de pagament sense preguntar o mirar que era el que estava signant. De ser així, que demostraria? Ser un governant irresponsable amb qui no es podria confiar.

Recordeu que estic parlant de mi en hipòtesi i en cap moment estic afirmant que el Rei d’Espanya hagués obrat així.  

EL DNI 14-Z

Mai un número de DNI havia portat tanta controvèrsia com el 14-Z. A part de fer córrer rius de tinta en un sentit i en altre, es a dir, a favor d’una versió oficial difícilment creïble i d’uns arguments en contra difícilment demostrables, la implicació d’alguns membres del govern, de l’Agència Tributària i d’una bona part dels sindicats representatius de l’ens autònom, amb el resultat final de la dimissió de la directora general Beatriz Viana, ens fa pensar que el tema té molt més calat que els que ens han explicat la majoria dels canals informatius.

El cas va començar quan es va atribuir a la Infanta Cristina (que és la posseïdora del DNI 14-Z) la venda de 13 immobles. La primera versió oficial parlava d’un suposat error múltiple on 13 notaris i 13 registradors haurien comès el mateix error en atribuir a la Infanta Cristina la venda de les finques.  

A continuació es va demanar un informe a l’Agència Tributària per esbrinar si, efectivament, la filla petita del Rei d’Espanya, havia venut les finques que, sobre els papers sé li atribuïen. El resultat d’aquest informe indicava que, efectivament, constava que els finques eren propietat de la infanta. Mentre l’Agència Tributaria es reafirmava en la veracitat de l’informe, alguns notaris i registradors se’n desmarcaven mentre d’altres acceptaven que haurien pogut cometre un error. Personalment em sembla molt estrany que l’informe s’elaborés sense adonar-se’n de qui es tractava. El nom de Cristina Frederica Victoria Antonia de la Santísima Trinidad de Borbón y Grecia no pot deixar indiferent ningú. Mentre hi havia qui mirava cap a l’Agència Tributària (s’ignora qui va elaborar l’informe) mentre l’acusava de manca de rigor i professionalitat.

I és en aquest punt on entren en joc els sindicats. CC.OO. va ser el primer sindicat en sortir al pas per a desmentir que es podés tractar d’un error de l’Agència Tributària. Posteriorment va ser la UGT que, en la mateixa línia, encara va anar més lluny en defensar l’honorabilitat i professionalitat del personal de l’AEAT.

Però encara hi hauria un comunicat més, aquest signat per la SIAT-USO, Inspectors d’Hisenda de l’Estat i, també, per la UGT. El comunit venia a dir el mateix que els anteriors però sorprenia que els inspectors, que són el cos d’elit de la casa, s’impliquessin a l’hora de donar recolzament a tots el empleats públics que formem part de la plantilla de l’Agència. Està clar que alguna cosa els havia molestat.

Per una altra part, GESTHA, que és el sindicat de tècnics (grup A2), emetia un altre comunicat que acusava directament a la directora general de l’AEAT Beatriz Viana de tracte de favor cap a la Infanta Cristina.

Segons aquest comunicat, per a justificar l’import de la compra del palauet de Pedralbes per part dels ducs de Palma, es va inventar la venda de 13 finques per part de la infanta; per a la qual cosa es va demanar que l’Agència Tributària elaborés  un informe recolzant aquests fets. Com que no hi va haver cap responsable de departament (inspector) que volés signar un informe fals, segons sembla, va ser la pròpia directora general qui va acabar signant-lo. Al descobrir-se tot l’enrenou, Beatriz Viana va optar en dimitir (encara que va al·legar motius personals per fer-ho) Però hi ha qui diu que va ser forçada a dimitir. Per qui? Evidentment pels responsables polítics del Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques.  

És d’esperar que l’executiu espanyol acabarà agraint l’exdirectora general els serveis prestats i dintre de poc temps veure’m publicat al BOE un nou destí per ella.

QUÈ VOLEN ELS CATALANS? I EL CIRI A SANTA RITA

Independència? Federalisme? República? Monarquia?

Si féssim un enquesta entre la ciutadania molts es decantarien per alguna de los opcions enumerades al començament i, tal vegada fins i tot dos, ja que hi ha conceptes que no són, ni molt menys incompatibles. Una república independent és possible i fins i tot viable. Una monarquia federal també és possible, però poc provable.  

Només un referèndum ens trauria de dubtes. Però com hauria de ser aquest referèndum? Legal, es a dir d’acord amb les normes de l’estat espanyol? O il·legal? En aquest cas, com es diu vulgarment, ens hauríem de lligar la manta al cap i tirar pel camí del mig, sense escoltar a aquells que ens puguin dir que estem equivocats.

Per a començar, crec que és imprescindible que es faci un referèndum sobre el dret a decidir dels catalans. A Madrid, el PP i el PSOE estan d’acord en que no s’ha de fer. Fins i tot Alfonso Guerra diu que no coneix cap poble que tingui el dret a decidir. El cert és que trobo a faltar acords entre els dos partits majoritaris més enllà de la defensa aferrissada de l’estat centralista, on qualsevol tema que pugui afectar a les autonomies passi, inexorablement, pels centres de decisió de la capital. Per tant, aquí ja tenim el primer entrebanc. Des de Madrid ens posaran tots els pals a les rodes que pugin i més per a que la consulta no es faci.

D’altres partits, segurament més realistes i pragmàtics, com ara el PSC i UDC (l’etern soci de govern de CDC), estan per la fia federal, que seria com un estat de les autonomies revisat i millorat ostensiblement, però que, a la pràctica seguiria depenen de Madrid i del Tribunal Constitucional, àrbitre de tots aquells temes que poden resultar poc convenients (diguem-ho així)

Penso que el tema federal no estaria malament com a mal menor.  Es a dir, com realment penso que la independència no ens la donaran, la via federal seria una bona sortida de moment.  Però molt em temo que ni així. De moment, i com tantes i tantes vegades he dit i s’ha parlat, el PSOE discrepa del PSC també en aquest sentit. Per tant, ni en un hipotètic retorn del PSOE al govern d’Espanya, es donaria un marc ideal per a poder canviar la Constitució i passar de l’estat de les autonomies a una Espanya federal on les diferents nacionalitats que integren l’estat gaudirien d’autogovern. I, en tot cas, cauríem sempre amb el mateix vici: el cafè per a tots. Arribat aquest moment s’hauria de canviar la mentalitat i que només es convertissin en estats federals aquelles nacionalitats (o nacions si voleu) que realment tinguessin vocació de ser-ho. 

La Puta i la Ramoneta nou joc de cartes d'estratègia. 

 

En el cas d’haver de triar entre república i monarquia, ja no tinc tants dubtes. Un estat independent no crec que mai esdevingués monàrquic, per tant, el sistema de govern més lògic seria la república catalana.Compartir monarquia amb Espanya seria una possibilitat, igual com passa amb Canadà i Austràlia que tenen per reina a la d'Anglaterra. Però de bo voldríem un descendent de Felip V al tro de Catalunya? No vull ni pensar-ho! 

Ara bé, en un escenari federal, tot indica que ens hauríem de tragar els Borbons, al menys de moment. Encara que la monarquia pugui estar en les hores més baixes des de la seva instauració l’any 1975, encara són majoria els polítics que la defensen i que veuen en ella el garant de la democràcia com si continuéssim al 1981 amb el cop d’estat de Tejero i Milans del Bosch.

Potser abans que res seria necessari canviar a la majoria de la nostra classe política, com per exemple Alfonso Guerra que porta de diputat des de 1977. I posar un ciri a Santa Rita, patrona dels impossibles...  

ABDICACIÓ I SUCCESSIÓ O REPÚBLICA?

Quan parlo de monarquia i república, sempre penso que no hauríem de caure al parany.

A quin parany m’estic referint? A veure, el  Rei és d’Espanya, cert? I la república també seria d’Espanya, veritat? Per tant, si el debat en clau catalana és parlar de referèndums d’autodeterminació i d’independència, aquests temes ens haurien de relliscar...  

Però ja que he posat el títol, crec que els hauríem de desenvolupar a partir de la realitat actual: Catalunya forma part d’Espanya i tots els catalans portem a la cartera un DNI espanyol.  Mal que ens pesi, però és així.

Dimecres Pere Navarro va demanar l’abdicació del Rei durant una conferència que va fer a la Cambra de Comerç de Barcelona. La petició té la seva lògica, però es va quedar curta. De totes formes, el Primer Secretari del PSC es va quedar tot sol o quasi bé en la seva petició. Molts de membres de l’executiva es van mostrar contraris per què, bàsicament, no els havia informat.

Els socialistes espanyols, aquells que ara volen ser europeus, no van trigar gens a dir-li que del tema ni pensar-ho. Quina sorpresa!!! Imagino que algú dels qui estava escoltant la conferència va trucar ràpidament a algun càrrec del PSOE per a informar-lo. Només així s’entén la ràpida resposta.

La idea tampoc va agradar les Joventuts Socialistes que li van respondre a Navarro que el que cal és la III República Espanyola. Per tant, en una situació així, el sostre d’autogovern passaria, necessàriament, per un estat federal.  

Sincerament, la Petició de Pere Navarro no es dolenta del tot. No va demanar la dissolució de la monarquia espanyola, sinó que demana l’abdicació del Rey per a que el Princep Felip, ja com a Rei, pugui dirigir una segona transició. Utilitzant una metàfora, seria com fer un punt i seguit a un escrit. La situació econòmica i social, en aquest moments és pèssima i el ciutadà no té cap confiança ni amb el Rei, ni amb el president del govern, ni amb el cap de l’oposició, ni amb la política en general; tampoc amb els mercats ni amb el món financer... No acabaríem... Per tant, la seva idea passa per una regeneració de cap a peus del país: un tornar a començar.    

La idea de la III República no em desagrada però als temps que vivim preferiria una Catalunya lliure políticament, això sí, dintre del marc d’una Europa Unida també políticament. Ho he dit sempre i ho segueixo defensant.

La petició de Pere Navarro, fins i tot, va eclipsar el debat de la nació que es debatia al Congrés dels Diputats. Segurament perquè el debat tampoc va aportar res de nou al negre panorama que estem vivint.  Però aquest ja és un altre tema.

ESCAC AL REI

Des de fa molt de temps la monarquia espanyola ha perdut prestigi. No fa gaire em deia un company de treballa que ell, més que monàrquic era juancarlista, però després del que va dir a la sortida de l’hospital on va ser operat després de l’accident que va patir caçant elefants, allò de lo siento mucho, no lo volveré a hacer, li havia perdut tota la confiança que s’havia guanyat durant molts d’anys, sobre tot després dels fets del 23-F de 1981.

Si són certs els correus que Diego Torres va entregar al jutge que porta el cas Nóos on, segons sembla, la Corona estava assabentada de totes les martingales efectuades per Urdangarin i el seu soci, estem davant d’un escac al Rei en tota regla.

Fins ara l’única integrant de la Casa Reial que s’havia vist esquitxada (en major o menor grau) havia estat la infanta Cristina, l’esposa de l’Iñaqui Urdangarin. Més tard es va saber que també podria haver estat al cas de totes les actuacions il·lícites el preceptor de les infantes, el qual hauria supervisat els negocis que feia el marit de la Infanta.

Però de ser cert que el Rei també n’estava assabentat dels negocis poc clars del seu gendre, l’enrenou prendria una altra dimensió. Llavors el Rei seria còmplice (encara que només fos com a coneixedor dels fets delictius)

Amb tots aquests antecedents, si el jutge fa el que ha de fer i acaba per imputar a l’infanta Cristina i, probablement, també al Rei, a aquest no li quedaria una altra solució que abdicar a favor del seu hereu.

Hi ha qui opina que des de fa molts anys hi ha una campanya perfectament orquestrada per a substituir el cap de l’estat i per això surten a la llum afers que abans no sortien. Sempre he pensat que si no es cometessin aquestes relliscades, evidentment, no sortirien a la llum pública i no caldria fer tota mena de desmentits per mirar d’allunar tota ombra de dubte sobre la casa reial espanyola.

Personalment m’importa un rave si la infanta i el Rei acaben sortint malparats. Sóc un dels qui penso que la monarquia hauria de desaparèixer i instaurar-se una república més d’acord amb els temps actuals.    

EL REI CAÇADOR

Llàstima que aquesta denominació reial ja està agafada. Joan I d’Aragó, fill de Pere IV el Cerimoniós i germà de Martí l’Humà,  va passar a la història amb aquest apel·latiu.

No sé si us passa com a mi, però sempre he considerat que la monarquia ja no és el que era. Antigament, els reis, eren guerrers i participaven de forma activa en les batalles fins i tot, alguns com Pere I el Catòlic, el pare de Jaume I, va morir a la batalla de Muret (una batalla transcendental per al futur del països catalans)

Però quan no havia guerra (no sempre estaven batallant), per tant havien passar els dies d’altres maneres, com per exemple caçar o tenir amants.

Si sou una mica suspicaços us en haure adonat que aquestes altres dues “activitats” encara es practiquen. Algunes coses han canviat, d’altres, no!

L’actual Rei de les Espanyes que ens governa de Madrid, un xicot afable i que, d’entrada sol caure bé (encara recordo que el primer cop que va venir a Catalunya va parlar en català, cosa que mai havia fet el seu predecessor –ni falta que li feia-) ja era un aficionat a les caceres abans de ser rei. De fet, es deia que sé l’havia vist passar per la Galera amb dues cabres hispàniques baixant de la zona de Fredes on hi ha un coto nacional de caça i que té un xalet anomenat, precisament “del rei”.

Història i anècdotes a part, el cert és que les monarquies actuals són una forma obsoleta de govern i la institució menys democràtica que existeix. Les monarquies gaudeixen d’uns privilegis sovint immerescuts i no sempre guanyats de forma digna.

Amb el darrer episodi de Joan Carles I i la seva cacera d’elefants a Botswana, s’ha obert l’enèsim debat sobre la necessitat de canviar la forma de govern de l’estat espanyol.

D’opinions n’hi ha per a tots els gustos i, evidentment cadascú dirà la seva sobre aquest tema. Però una cosa és certa: si fa uns anys la monarquia tenia una alta valoració entre els ciutadans, en aquests moments ja no la té i això serà per alguna cosa, no?

Però abans d’entrar a valorar algunes opinions polítiques, voldria dir una cosa que avui he comentat amb la meva dona. Més enllà del cost del viatge i el que s’ha pagat per matar el paquiderm, ha de quedar clar que ho ha fet amb l’assignació que té pel càrrec que ocupa i això donaria peu a un primer debat sobre com es gasta els diners i si podria haver-s’ho pogut estalviar i, per tant, perfectament es podria retallar considerablement el pressupost de la Casa Reial i menys d’altres partides com la sanitat i l’educació.

Sembla ser que els únics que defensen la monarquia ara com ara són els “populars”, als qui considero uns hipòcrites, ja que des de diversos mitjans dels anomenats de la “caverna mediàtica”, sovint se’ls ha criticat i també s’han encetat debats sobre la conveniència o no de la primera institució. Els socialistes, tradicionalment republicans, no han acabat de definir-se de forma prou clara, encara que, pel que sembla, a Catalunya tenim les coses molt més clares.

Altres partits, com ICV, ERC i fins i tots Ciutadans, s’han manifestat clarament en contra de la Monarquia i que ara seria el moment d’obrir un debat per mirar d’abolir-la i restaurar-ne la república (la III República Espanyola)

El que si que tinc clar és que Joan Carles I hauria que abdicar del seu càrrec i passar totes les seves funcions (no tant sols l’agenda al príncep Felip, com un primer pas per a la desintegració de la monarquia espanyola)

I acabaré retornant a la història: Sabeu com va morir Joan el Caçador? Caçant, com no podria ser d’una altra manera.