AMPOSTA ARA: 10 LLISTES PER A LES MUNICIPALS DE 2019

Fa unes setmanes me van filtrar que a hores d’ara (o d’aquell dia) hi havia en marxa 10 llistes de cara les properes municipals de maig del 2019. Poden ser moltes (són moltes!), però ja sé sap que tothom porta dintre seu un egocèntric que aspira sortir a la llum en qualsevol moment.

Aquestes candidatures serien:



1. ERC-EA-AM: Adam Tomàs.

2. PDeCAT: Manel Masià. (1)

3. PSC-PM: Francesc Miró.

4. PxC (o amb el nom que finalment se presenti): Germán Císcar.

5. Demòcrates de Catalunya: Rosita Pertegaz. (2)

6. PPC: Antonio Baz.


I a partir d’aquí les novetats:


7. ICV: Rosabel Recio. (3)


8. C’s: Cecília Castelló. (4)


9. Nova Convergència (partit creat per Germà Gordó: Pere Vidal. (5)


10. CUP?: ? (6)


És evident que els 4 partits que tenen representació al Pla de l’Ajuntament d’Amposta presentaran llista: ERC-EA-AM, PDeCAT, PSC-PM iGermán Císcar que, segurament no serà amb les sigles de PxC i caldrà esperar a veure com se dirà l seva candidatura.

(1) Tradicionalment Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya s’havien presentat conjuntament com a Convergència i Unió arreu de Catalunya (també a Amposta)

(2) Durant aquesta legislatura Rosita Pertegaz (l’única representant d’Unió) va deixar el grup i va passar a ser regidora no adscrita. De totes formes caldrà veure si se presenten amb el nom de Demòcrates de Catalunya o un altre.

(3) Rosabel Recio se va presentar les passades eleccions dintre de la candidatura que va encapçalava Adam Tomàs gràcies a un gran pacte que se va formalitzar per a poder derrotar CiU. Als pocs mesos va abandonar l’acta de regidora al·legant motius de salut. Ara sembla que ICV concorreran en solitari.

(4) Fa 3 anys Guillermo Martínez va voler ser el cap de cartell de Ciudadanos i, tot i que se va fer la foto amb els altres caps de llista, al final el partit d’Albert Rivera no se va presentar a Amposta. Ara sembla que ho podria fer Cecilia Castelló, filla d’Alberto Castelló (ASAJA)

(5) Si finalment Pere Vidal (va ser primer tinent d’alcalde durant la primera legislatura de Manel Ferré) encapçala una llista seria una de les sorpreses (si s’ha desvetllat potser no tant) del panorama polític ampostí.

(6) I el gran misteri segueixen sent les CUP. Seran capaços de configurar una candidatura. A les passades eleccions un membre destacat de l’assemblea local com era Oriol Fuster (son iaio patern i Calaix eren germans) va formar part de la candidatura de l’actual alcalde. Però no fa gaires dies, un altre membre de les CUP, Pep Simó (fill de Josep Maria Simó, que va ser alcalde pel PSC), va qualificar d’anomalia política que una ciutat com Amposta que és la capital de la comarca del Montsià i la segona més gran del territori, no pogués presentar llista a les properes municipals.

Després de dir això a mi encara me queda un dubte:

-Què faran els comuns? Àngel Porres no tractarà de configurar una candidatura?

Suposo que d’aquí a quan sobri el termini de presentació de candidatures encara hi haurà alguna sorpresa. No pot ser possible que quan encara queden més de 10 mesos per a les eleccions sé sàpiga tot.

MAS SE’N VA, EL SEU LLEGAT SÉ QUEDA

La manifestació de la Diada de 2012. 

Ahir Mas va tornar a anunciar un altre pas al costat. El segon en dos anys. Evidentment qui fa passos al costat i no enrere, no acaba de marxar. Mas, com Pujol al seu dia o com d’altres líders convergents locals no acaben de marxar mai. Quina pena per a la política!

De fet la vida política de Mas ha estat una pena continua. Ungit per Pujol (hi ha qui critica que Joan Carles I fos posat a dit per Franco) i hereu seu en quasi tots els sentits, Mas ha estat un polític amb una ambició extrema. Diria més: fregava la paranoia. Però tampoc cabia esperar menys de la seva conducta ja que feia el que sempre havia mamat dintre del seu partit.

Li va costar esforços però al final va aconseguir el seu propòsit: ser elegit president de la Generalitat. Pujol l’havia criat per això en vista que el seu únic fill que s’havia dedicat a la política (l’Oriol) encara estava una mica verd per a poder assignar-li aquest paper.

Per aconseguir ser investit no va dubtar gens ni mica pactar amb el PPC de l’Alicia Sánchez-Camacho, la representat a Catalunya del partit que va multiplicar les retallades en drets i llibertats que va iniciar Zapatero. De fet, el PP i CiU eren com a dues gotes d’aigua en temes econòmics i laborals.

A Mas no li va tremolar el pols a l’hora d’aplicar les polítiques de retallades que li aconsellaven fer des de Madrid. Tal com va fer el PP, CiU a Catalunya també va retallar pel costat més social sense pensar en el mils de milers de ciutadans més necessitats. I el pitjor de tot és que encara s’està arrastrant en gran part les conseqüències d’aquelles retallades bàrbares.   

El pacte amb el PP no li anava gens malament a Mas i de fet hauria continuat de o haver segut per la Diada de 2012. L’11 de setembre de 2012 marca un abans i un després per a Mas i per a Catalunya en general. Va ser la data de la transfiguració de Mas. Va ser quan se’n va adonar que si l’independentisme omplia els carrers de Barcelona i ell se feia independentista, tenia assegurada la presidència de la Generalitat (o ves a saber si la d’una Catalunya independent) durant lustres.

Gran part del seu partit va virar cap a l’independentisme seguint el seu líder. Aquell fet li va suposar trencar amb el PPC, però guanyava un soci molt més solvent: ERC. Tan gran va ser la deriva que va incomodar a l’altre partit de la coalició fins al punt de trencar relacions. UDC sempre m’havia semblat un paràsit que havia sobreviscut gràcies a CDC. Però segurament a tots dos partits els hi anava bé aquest tipus de relació.

Tan desmesurades van ser les retallades que va aplicar Mas a Catalunya que quan amb la suma de CDC i ERC no n’hi havia prou per a tornar-lo a col·locar al capdamunt de la Generalitat i necessitaven els vots de les CUP, aquesta formació (o suma de formacions) va demanar el seu cap a canvi del seu suport a la investidura. Va ser el primer pas al costat.

Però Mas va continuar com a líder espiritual del seu partit reconvertir després en PDeCAT en un intent de tapar les seves vergonyes fruit d’anys de corrupció a tots els nivells. Però finalment tots els seus esforços per a salvar-se han resultat inútils. D’aquí que ahir anunciés el segon pas al costat d’avant l’allau de vistes judicials que li estan a punt de caure.

Durant una estona vaig seguir la seva roda de premsa per TV3. Una vegada va acabar la seva intervenció, els periodistes assistents li van poder fer preguntes. Un dels periodistes n’hi va fer dues. La primera d’elles va ser si era casualitat o no que prengués la decisió d’apartar-se de la primera línia política pocs dies abans de que es conegués la sentència sobre el cas Palau. Mas va demanar permís al periodista per invertir el torn de les respostes i així la del cas Palau la contestaria en segon lloc. Després de respondre la primera i quan anava a començar la segona, TV3 va tallar l’emissió. És que no consideraven transcendent la resposta que anava a donar? O hi va haver censura per part de la televisió pública catalana?

Tal com me va dir una persona anit: Bon vent!     

NO VA SER UNA BONA NIT

De Napi a Diari de Tarragona. 

El dia ja no era bo... Al menys per a mi. Un cop més fins el darrer moment no vaig decidir el meu vot que, finalment va ser un dels perdedors de la nit.

-És la vegada que voto amb menys il·lusió –vaig dir ahir sovint-.

No és veritat. Ja fa algunes eleccions que no voto amb gens d’alegria. Com es diu sovint, estic orfe de vots. El meus, els de tota la vida fa temps que han perdut el rumb i el més trist de tot és que sembla que no se’n adonin. Anit van tenir una bona prova del que estic dient. A veure si finalment prenen decisions encertades.

No va ser una bona nit perquè per primera vegada va guanyar un partit no nacionalista. Finalment l’Arrimadas no serà presidenta de la Generalitat, però a ningú sé li escapa que tindrà un gran pes al Parlament. Ciutadans va guanyar en vots i escons una situació impensable només fa uns mesos. Van ser els grans vencedors, però com diuen molts avui, la victòria va ser agredolça.

No va ser una bona nit per a ERC. Fins fa uns dies semblava que ho tenien tot de cara. Tothom els hi donava una victòria prou còmoda i àmplia respecte a C’s però també respecte a JuntsxCat. Al final tercers. Fa uns anys, els resultats d’anit haurien estar uns excel·lents, però ara no. Les victòries parcials d’alguns territoris com ara a les comarques del Montsià, Baix Ebre i la Ribera d’Ebre, no satisfà suficientment a la formació republicana. La d’anit havia de ser una victòria global i no parcial.

No va ser una bona nit per al PSC. Totes les enquestes li donaven a la llista transversal d’Iceta més de 20 diputats. Al final van ser 17, un més dels que va treure l’any 2015 i uns 50.000 volts més. L’efecte d’Units per Avançar no va donar els fruits que esperaven. En aquest país tothom vol ocupar l’espai del centre, però en unes eleccions tan polaritzades con les d’ahir, l’espai del centre es va quedar sense pràcticament votants.

No va ser una bona nit per a En Comú Podem tot i l’esforç d’un bon candidat com és Xavier Domènech. Domènec defensava la Catalunya social en front dels dos grans blocs: els independentistes i els que no ho són. Però aquestes eleccions no anaven d’això. Per a uns anava de dignitat, per a d’altres d’humiliació i d’altres, simplement d’aturar l’independentisme. Quasi ningú se’n va sortir.     

No va ser una bona nit per a les CUP. Sempre s’ha dit que és la formació a la que menys l’importa tenir més o menys escons. De totes formes tornaran a ser clau i d’una situació en la que molt provablement ni Puigdemont ni Junqueras podran presidir la Generalitat, segurament tornaran a vetar l’opció de Mas que, per cert, anit el tenien ben amagat. 

Fins i tot no va ser una bona nit per a JuntsxCat ja que van jugar la carta del President Puigdemont i no cal ni dir-ho ho tindrà molt difícil per a poder ser investit.

I, finalment, no va ser una bona nit per al PPC. La patacada que es va pegar Albiol i els 155 de Rajoy van ser majúscules. Mai en la seva història els populars havien tret uns resultats tan dolents. En part, segurament, pel vot útil de la dreta cap a Inés Arrimadas i Ciutadans. Davant els pronòstics d’uns excel·lents resultats, molts dels antics votats del PPC van optar per l’opció que més possibilitats tenia d’aturar l’independentisme.

Sense cap mena de dubte aquesta va ser la gran notícia de la nit. Tal com diu un mem que circula per les xarxes socials, el PP és una altra empresa que marxa de Catalunya.   

DE CAP A L’ABISME

De Faro a Diari de Tarragona.

Si ningú hi posa remei, Catalunya se’n va de cap a l’abisme. I qui hi pot posar remei, la ciutadania votant els partís independentistes? Jo no ho veig així. No diré a ningú a qui han de votar. Sovint els meus fills me diuen a qui ho he de fer i a qui no. És que jo us he dit mai a qui teniu que votar vosaltres? –els hi pregunto- No –me responen ells- Llavors... Ni quan era candidat i ho he estat un bon grapat de vegades els hi vaig dir als membres de la meva família a qui tenien que votar... Si no ho he fet amb ells, menys ho faré amb vosaltres. La situació catalana que surti del 21-D (i ja ho tenim a tocar) només la poden solucionar els polítics. Ningú més!  

Imagineu-vos per un moment que les forces independentistes guanyin les eleccions com seria la voluntat de moltes persones amb les qui me relaciono a diari. ¿Què faran, renunciaran a la via unilateral, a la república proclamada i per tant a la independència de Catalunya? No? Així tindrem 155 per a temps i, segurament, nova convocatòria d’eleccions fins que guanyin les forces no independentistes. Un panorama molt trist, no?

Tot i les aparents baralles entre les dues candidatures que van formar fa dos anys Junts pel Sí, si poden formar govern amb el suport de les CUP o sense, no dubteu ni per un moment que el formaran. I qui ne seria el president? Puigdemont? Tal com va anunciar fa uns dies l’Assemblea Nacional Catalana, tot i que després sé va desdir... Tot i que el tema del president no sigui menor, suposo que finalment s’arribaria a una entesa: serà president qui ho pugui ser. Què vull dir amb això? Que si Puigdemont no ho pot ser perquè no el deixen tornar de Bèlgica (no veuria lògic que intervingués al Parlament per videoconferència) ni Junqueras tampoc, perquè desgraciadament encara s’està a la presó d’Estremera, caldria buscar un candidat de consens que no crec que sigui la Marta Rovira.

I si entre el PSC, el PPC i C’s aconsegueixen formar govern? Igual com no m’agradaria que les forces independentistes el poguessin formar, en aquest cas encara seria molt pitjor. Que passaria amb la nostra llengua? I amb l’ensenyament? No vull ni pensar-ho!

Per tant, quina solució queda? (Si és que en queda alguna) Si els catalans ens hem caracteritzat sempre per tenir seny, crec que seria el moment de treure’l d’allà on sigui i posar-lo sobre la taula de negociacions. És difícil, però potser amb una mica més de voluntat i menys egos sé podria aconseguir un gran pacte que permetés tirar endavant el país.

Estic segur que una bona part de la classe política (en aquest cas la catalana, però extrapolable a qualsevol altra) pensen més amb el benefici propi que no amb el dels ciutadans que han de governar i administrar. Si un determinat partit polític sé passa els dies, les setmanes, els mesos i els anys capficat amb una idea (el monotema, li diuen alguns), per molt que diguin el contrari no podran destinar tants recursos com faria falta a reforçar l’estat del benestar que tanta falta fa...

Crida l’atenció veure un polític com Albano Dante Fachín fent campanya contra el seu anterior partit i demanant el vot per als independentistes. Segons ell és la millor opció. De la gent rancorosa que actuen més amb el cor que amb el cap no me’n refio.

A les manifestacions contra el transvasament vaig cridar més d’una vegada que volíem polítics dignes. Són dignes aquells que venen del 3%? O els que han renunciat als seus ideals? O els que busquen la confrontació social? O els que sobreposen els interessos espanyols per sobre dels d’aquí? O els que es pensen que són portadors de la veritat absoluta? O els que representen a les grans empreses? O els somiatruites? 

Dijous voteu amb seny tot i que el vostre vot segurament no sigui determinant a l’hora de desencallar la situació.  

INDIGNACIÓ I IGNORÀNCIA

No crec exagerar si afirmo que una gran majoria de ciutadans de Catalunya estem indignats amb l’article 155, la seva aplicació i els seus efectes. Els que pensàvem que l’Estat finalment podria fer ús d’aquest article sabíem que sé suspendria l’autonomia i que per tant el govern seria destituït. Però no pensàvem que es podia anar molt més enllà, com per exemple que s’autoritzés a retornar les obres d’art de Sixena o fins i tot que es pogués retirar un recurs presentat per la Generalitat.

També estem indignats de veure polítics catalans a la presó o a l’exili, tot i que a diferència dels seus militants o els ciutadans  ideològicament més propers, els que ens mirem el procés des d’una certa distància, no vivim la situació en tanta passió. Per exemple, jo mai lluiria un llaç groc, tot i que entenc perfectament que se faci.  

Però també estic indignat per algunes comentaris que sovint llegeixo provinents dels sectors independentistes cap als altres partits que no ho són. Quan el procés va començar a caminar l’enemic número 1 era el PSC. Actualment sé li han sumat al carro el PPC i C’s. A tots tres partits comparteixen el mèrit de ser l’ase dels cops, encara que de vegades no tinguin la culpa de la situació que se’ls hi atribueix. Però també ho entenc. Tal com he dit moltes vegades en política s’hi val quasi tot mentre no s’arribi a la desqualificació, a l’amenaça a l’insult o coses semblants.  I més quan estem en campanya electoral com està passant ara.

Fa poc un amic meu, arran de la retirada dels llaços grocs del pont penjant d’Amposta, va publicar una foto del pont quan encara estava guarnit amb l’emblema reivindicatiu amb el següent text: Així és com m’agrada veure el pont. Potser no era conscient però el meu amic s’equivocava. Quan el nus blau deixi d’estar present a la vida quotidiana de la nostra societat voldrà dir que ja no hi ha presos polítics, que tot s’haurà acabat. Per tant li pregunto al meu amic: ¿Prefereixes llaços i companys de partit a la presó o no veure llaços i tenir-los lliures  i fent campanya? S’ha de ser molt curós amb el que sé diu i si cal, abans de publicar-ho, meditar-ho les vegades que calgui.   

També culpava als tres partits esmentats amb anterioritat de que els operaris del Ministeri de Foment els retiressin. Aquí si que s’equivocava del tot. L’únic motiu que tenia d’estar indignat és perquè molts dels llaços van anar a parar a l’Ebre i per tant, en aquest punt sí, estaria d’acord amb que l’Ajuntament d’Amposta presentés una denuncia per infracció mediambiental.

Però el meu amic (i alguns altres que van opinar el mateix) ignora que els operaris del Ministeri de Foment tenen l’ordre de retirar tots els elements superflus que hi puguin haver. També, suposo, els cadenats que col·loquen les parelles per a que el seu amor sigui etern...

Encara que sigui perquè li porto uns quants anys al meu amic, puc afirmar que tinc molt més bagatge polític que ell i per tant pic explicar moltes més coses. Durant anys vaig anar a col·locar pancartes del PSC i recordo que ens els fan fer retirar o bé les van retirar al menys de 4 llocs diferents:

-A la passarel·la de l’avinguda de Santa Bàrbara per ordre de l’ajuntament de l’època (tot i que si que es podien posar per altres motius)

-Al pont de l’N-340 que com el penjant, és competència del Ministeri de Foment. Una vegada vam tenir que anar a buscar-ne una a Tortosa...

-D’un dels ponts del canal que hi ha sortint d’Amposta cap a Sant Jaume perquè la Comunitat de Regants de la Dreta tampoc ho permetia.

-De les baranes que hi ha a l’entrada pel Grau. En aquest cas ens les van treure algun particular que tenia interessos polítics en un partit rival.

-També ens van fer retirar banderoles quan a un carrer ne posaven una més de les que tocava o si, com va passar un cop, aquella farola ja estava ocupada per una del mateix partit que el govern municipal d’Amposta.

Com heu pogut comprovar els precedents venen de lluny. 

LES MALES COMPANYIES (Tercera i última part)

Abans de l’invent del centre polític, només hi havia dos costats: la dreta i l’esquerra. A la dreta sé situaven (normalment) els capitalistes, grans empresaris, el clero, els militars, etc. En canvi a l’esquerra solíem trobar a la classe treballadora i algun que d’altre progre.

Però sembla que en aquest país, de forma majoritària, els partits polítics volen ocupar l’espai del centre. O com diria aquell, ni xixa ni limonà...

Per a les properes eleccions del 23-D sé poden distingir 3 grans grups: el dels indepes, els que s’anomenen constitucionalistes i finalment aquells que no volen etiquetes, tret del que sempre han segut: l’esquerra.

Curiosament tant al grup dels indepes com el dels constitucionalistes hi ha, ha priori, tant partís d’esquerra com de dreta. De fet al primer grup no hi ha cap novetat respecta a dos anys enrere. Són els mateixos: PDeCAT (tot i que abans era CDC), ERC i les CUP. I en front d’ells els constitucionalistes, una amalgama de partits als que només els uneix la animadversió a l’independentisme: PSC, PPC I C’s.

El PPC representa el que sempre ha representat la dreta tradicional. Un partit que, des de sempre ha estat proscrit a Catalunya i relegat, normalment a la tercera o quarta posició del panorama polític. Recordo perfectament l’alegria que hi va haver a les primeres eleccions generals del 15-J a Catalunya quan els hereus de Franco van ser relegats a la cinquena posició: PSC, PSUC, CC (UCD), PEPD (Convergència) i AP (posteriorment refundat en PP)

Tot i que C’s va interrompre a l’escena política catalana l’any 2006, va ser a les eleccions de fa dos anys quan van aconseguir el màxim nombre de diputades i diputats a Catalunya: 25. I això va donar a la seva candidata Inés Arrimadas l’honor de ser la cap de l’oposició, ja que, recordareu, CDC i ERC es van presentar plegades (JxS)

El 23-D s’hi juga, entre d’altres coses que hi hagi un president indepe (caldria veure quina actitud prendrà després de formar govern) o un que no ho sigui. I aquí vaig...

Del grup constitucionalista, descartat a priori Xavier Garcia Albiol (al que els sondejos electorals li donen molt pocs diputats), el ser o no ser estaria entre Iceta i l’Arrimadas. Iceta confia ser el tercer president socialista de la història i no ha tingut miraments d’aglomerar al seu entorn tota una sèrie de grups representants de la dreta catalanista i espanyolista. En canvi, l’Arrimada va amb lo puesto, es a dir amb la gent del seu partit més algun fitxatge que han fet pel camí.

Tant Iceta com Arrimadas, per aconseguir la presidència de la Generalitat, sé necessiten. A més a més Garcia Albiol. No vull imaginar-me ni per un moment Miquel Iceta investit president amb el suport d’Arrimadas i Albiol... I encara menys a Arrimadas presidenta amb el suport del PSC. Però quines males companyies s’està buscat el PSC?

I si finalment l’Arrimadas fos presidenta de la Generalitat, seria, des del meu punt de vista el gran fracàs de l’independentisme català i els dirigents independentistes les  màxims responsables d’aquesta situació.

La deriva independentista ens portaria a un govern amb molts de tics espanyolistes i això per a Catalunya no pot ser bo. 

LA DERIVA SOCIALISTA

Des de fa temps molts militants, votants i antics votants del PSC se fan una pregunta: Cap on van? Quo vadis? Què deien els romans...  

Ja fa molt de temps que estan totalment descol·locats i només els faltava el procés independentista per acabar-ho d’ accentuar. Se pot estar en contra de com s’ha portat a terme el procés (jo hi estic), però tampoc no cal posar-se al costat del teu rival polític i manifestar-te per la unitat d’Espanya com van fer molts socialistes el passat 29 d’octubre. Recordeu la foto del primer secretari Miquel Iceta acompanyat de la Ministra de Sanitat Dolors Montserrat, del president del PPC Xavier Garcia Albiol i el delegat del Govern Central Enric Millo, entre d’altres. On s’ha vist què vagis de la ma d’un dels teus enemics històrics (l’altre va ser CiU)

Però segurament això ja ho sabeu. Es tracta de política nacional, aquella de la que tan agrada parlar als debats de les televisions local del nostre territori... Però que passa aquí?

Imagino que també sabeu que ERC, de forma unilateral, ha trencat els pactes dels consells comarcals del Montsià, primer i del Baix Ebre només fa uns dies. Aquest fets faran que, en un futur, si mai sé hi ha la possibilitat de reeditar un pacte similar, els càrrecs del PSC demanin totes les garanties del món per a que no torni a passar res similar. De fet, si feu memòria, ERC ja va trencar amb el PSC i ICV al final del primer Tripartit, obligant a acabar la legislatura. Un fet que, en part, suposaria la retirada anticipada de Pasqual Maragall.

I per què es va trencar el pacte al Consell Comarcal del Montsià? L’excusa que va donar ERV va ser la delació del llavors president Francesc Miró en trobar propaganda independentista a la seu del mateix consell a nom, segons sembla, de l’anterior presidenta i regidora de l’Ajuntament d’Alcanar Carme Navarro.

Tot i que cadascú és lliure de fer el que vulgui, sempre dintre dels límits de la llei, el gest de Francesc Miró no va agradar ni a propis (socialistes) ni a estranys (bé, potser a algun grup sí) Jo no hauria avisat a la Guardia Civil, tal com va fer l’edil ampostí. Però com he dit, cadascú és lliure, però això sí, també ha d’entendre que coses així poden comportar conseqüències, tal com va passar.  

Però arribem a la setmana passada. Un persona molt propera a mi va comentar un post de Francesc Miró a Twiter on li deia alguna cosa així: Sense vostè els socialistes d’Amposta anirien millor... (N tinc compte de Twitter i per tant no puc reproduir-ho literalment) La reacció del regidor del PSC d’Amposta va ser bloquejar-lo.

Anem a pams. Si un polític s’obre un compte a una xarxa social és per a expressar les seves idees i plasmar les seves accions. Si no s’està predisposat a acceptar comentaris, potser millor no obrir-lo. Jo entenc que bloqueja quan els comentaris siguin despectius o insultants, però no quan s’expressa una idea que no t’agrada.

La penúltima. Els socialistes ampostins tenim un grup: PSC Amposta. Si no ets membre, no el busquis, no el trobaràs... I no ho faràs perquè és un grup dels denominats tancats, d’aquells que només hi poden accedir els seus membres i, per a ser-ho, algú t’ha d’afegir.

En aquest grup, de tant en tant hi publicava coses. La majoria, ja ho sabeu, crítiques o molt crítiques amb la forma d’actuar del PSOE i del propi PSC. Bé, ja no puc fer-ho. El darrer comentari A la tercera va la vençuda... o no, va ser publicat l’1 de novembre. I per què no puc publicar res? Segons sembla perquè l’administrador o administradora de la pàgina ha canviat la configuració i no acceptava publicacions alienes. Visca la llibertat d’expressió!!  Un grup tancat on tothom és militant o simpatitzant socialista i que no té deixen publicar... Algú ho entén?

El que jo entenc és que les meves opinions no agradin a molts dels meus companys socialistes, però crec s’emmarquen més dintre de la ideologia socialista que no la majoria de les polítiques oficials del PSOE i els PSC que des de fa temps van començar una deriva que de moment els ha portat a aliar-se amb el PP i C’s. 

PROU MENTIDES!

Els jubilats i pensionistes són, segurament (a part dels infants, es clar), els col·lectius més vulnerables. Per això sempre que arriben eleccions, des del partits polítics hi ha un bombardeig de missatges dirigits cap a ells per mirar de guanyar el seu vot.

Què a Catalunya puguin haver-hi unes eleccions a curt termini, és més que provable. Puigdemont va rebre l’encàrrec de convocar un referèndum. Una vegada assolida (o no) la fita, Puigdemont, es faria cap a un costat. Ell mateix ja va anunciar de que no e presentaria a les eleccions que hi hauran posteriorment.

Perquè tots tenim clar que després del referèndum hi haurà eleccions... O no? Aquí hi podem discrepar, sobre si seran constituents, es a dir, per a formalitzar un estat independent o simplement autonòmiques, com les que venen fent-se des de l’any 1980.

Però de moment centrem-nos-en en el referèndum. Ens bombardejaran amb tants missatges que haurem de treure el sedàs per mirar de separar el gra de la palla o dit d’una altra manera: la veritat de la mentida.

Si fa unes setmanes, C’s ja va escollir l’Arrimadas com a candidata a la presidència de la Generalitat, ja que creuen que no hi haurà referèndum, però sí eleccions autonòmiques per a formalitzar un nou Parlament, ara ha estat el PP qui ha volgut entrar de cap en precampanya i va anunciar que en una Catalunya independent una part dels ciutadans no tenen la pensió garantida.    

Amb el lema Ellos no necesitan pensión, por eso juegan con la tuya i una foto del matrimoni Pujol-Ferusola, García Albiol va afirmar dimecres que 3 de cada 10 pensionistes no cobrarien pensió en una Catalunya independent. Evidentment és una mentida com una casa de pagès.

Les pensions són un dret adquirit per aquells que tenen el mínim cotitzat que exigeix la llei. Ni canviant la llei s’extingiria el dret. En tot cas, els canvis afectarien a partir de l’entrada en vigor de la llei, però no tindrien efectes retroactius.

El que si que podria ser és que es poguessin treure les pensions no contributives i els mínims, aquells complements de la pensió que té garanteix el cobrament de la pensió mínima establerta sempre que compleixis uns requisits. Però en aquest cas sé suposa que seria el nou estat qui se’n faria càrrec. Si fa poc va entrar en vigor (després de ser aprovat fa anys) la renda bàsica garantida, per què hem de pensar que no es garantiria una pensió o complement quan no ho faci l’Estat Espanyol?

Us posaré un exemple molt entenedor. Veritat que Espanya i França són dos estats independents? Mon pare, durant 18 anys consecutius va ser temporer a França on feia les campanyes de l’arròs i la verema. A l’haver cotitzat, mon pare percep una petita pensió de l’MSA (Mutualité Social Agricole) Tal com li passa a ell, els hi passa a molts d’altres que també van treballar a França, Alemanya o Suïssa. Alguns d’ells, fins i tot, van establir la residència a aquells països i no van retornar a casa fins que es van jubilar.

Amb una Catalunya independent no tot seran flors i violes tal com ens ho volen pintar des dels sectors més sobiranistes, ni ens aniria tan malament com ens auguren aquells que tenen un sentiment més espanyolista.      

Tal com us deia més amunt, prepareu el sedàs i aneu porgant tota la informació que us arribi i quedeu-vos només amb allò que cregueu que és veritat. De vegades és bo deixar-se guiar per la pròpia intuïció.

ELS CARTELLS DE LES GENERALS: PARTIT POPULAR DE CATALUNYA (PPC)

Fins avui he vist cartells del PPC, del PSC, d’ERC,En Comú Podem i de Democràcia i Llibertat. També del PCPC encara que aquests no tenen cap possibilitat de treure representació. No n’he vist dels emergents Ciutadans i En Comú Podem, igual és que creuen que val més sortir un minut a la televisió que no omplir una ciutat de banderoles. El lema de campanya és Espanya amb seny. Com heu pogut apreciar juguen amb els conceptes d’Espanya i l’altre tan català com és el seny. No sé jo si la barreja és molt apropiada.  

Les del PPC les he vist a Tortosa. Quan quasi portem una setmana de campanya a Amposta no n’he vist cap. Com és tradicional, juguen amb el color blau que els identifica i hi apareixen les cares del líder nacional Mariano Rajoy i les del candidat per Tarragona Jordi Roca.

AMB LA LLIÇÓ BEN APRESA

Publicat al diari el Mundo. 

Ahir doble sessió al Parlament de Catalunya. Pel matí és debatia i votava una resolució de fractura amb Espanya que va ser aprovada (sense sorpreses) amb els 72 vots favorables de Junts pel Sí i les CUP i 63 en contra de la resta de grups (C’s, PSC, CSQP i PPC)

No obstant, ahir tampoc és que es parlés tant del tema. Segurament perquè, fins i tot aquells que ho van votar, saben que és una mena de brindis al Sol i que no tindrà cap tipus de transcendència. Queda molt bé, això és veritat i, possiblement sigui un inici, però per si mateixa no comporta pràcticament res. Igual com va passar amb el preàmbul de l’Estatut de Miravet (el que va promoure Pasqual Maragall) on es definia a Catalunya com una nació, serà declarada inconstitucional. Tot i que, en aquest cas, aquells que van votar-la a favor, ja han dit que desoiran el que pugui dir el TC. Em sembla perfecte, però insisteixo, encara queda molt de camí per fer i aquesta resolució, per si sola, no ens porta en lloc.

Per la tarda ja va ser una altra cosa. Mas va fer el seu discurs d’investidura conscient de que o el voten els diputats de les CUP o no serà investit president.

Vaig escoltar en part el discurs de Mas i les conclusions sobre el que va dir coincideixen amb el que van dir els portaveus dels grups, excepte, evidentment, del de Catalunya Sí que es pot, que va ser el que menys va sortir als informatius.

És curiós (o no) que ara Mas vulgui fer un gir de pràcticament 180º a les seves polítiques i allà on va retallar, ara digui que destinarà esforços. Fins i tot va arribar a prometre (sembla ser que fora de discurs –possiblement per que se’n va oblidar-) una renda bàsica per a famílies molt necessitades.

Hi van haver moments tan incoherents com quan va dir que si Catalunya fos independent no hauria calgut retallar en molts d’aspectes, així com tampoc rebaixar-los el sou als treballadors dependents de la Generalitat, quan va ser Mas que fins i tot es va avançar, en alguns casos, a les retallades de Rajoy. I sobre el que va dir dels treballadors públics, només dir que és fer demagògia, ja que el que pretén és recuperar la confiança dels membres d’aquest col·lectiu per a garantir-se així els seus vots de cara el futur... Sinó per ell, al menys per al seu successor.

La majoria de grups de l’oposició van coincidir en el canvi radical de Mas que va virar cap a polítiques socialdemòcrates, tan en el terreny econòmic con social. I també en un altre tema i aquí fins i tot hi van coincidir les CUP: no haver esmentat per a res la corrupció que afecta el seu partit.

El que pretén Mas és el mateix que ha pretès sempre: seguir tenint poder. I això es demostra clarament quan, dirigint-se als diputats de les CUP els hi va dir que, sense ell, el procés s’encallaria. Mas no contempla cap escenari més. En públic els seus, com per exemple Neus Munté, es v mostrar indignada perquè sonava el seu nom com persona de consens que faria que els CUP la votessin per a ser la nova presidenta. En privat sembla que ja és una altra cosa i que són molts dintre de la formació de JxS els que pensen que Mas hauria de donar un pas enrere i que fos un altre el candidat a presidir el futur govern de Catalunya.

Mas portava ahir la lliçó molt ben apresa. Sabia que havia de dir i a qui ho havia de dir. Sap que si no són les CUP cap altre partit el votarà i la formació que va encapçalar Antoni o Baños ja ha reiterat diverses vegades que no investiran Mas.

També sap que, al menys que s’inventi alguna estratègia per aconseguir els vots suficients en segona o tercera sessió. De no ser així, Mas sap que sobra i només la supèrbia (que en té i molta!) serà la que, finalment, el faci decidir si accepta el seu relleu o acaba convocant unes noves eleccions per al mes de març.  

LA FORCADELL

De Faro a Diari de Tarragona. 

Encara que us pugui semblar impossible, la setmana passada vaig estar totalment desconnectat. Per no tenir, no vaig tenir ni telèfon... I encara menys Internet, whatsapp, diaris en paper, etc.

De fet, només quan parlava amb ma mare (des del telèfon de la meva dona) me’n assabentava d’alguna cosa: de la detenció dels Pujol, del terratrèmol de l’Empordar... I poca cosa més.

Com que ens trobàvem a la Catalunya Nord (no confondre amb el N de Catalunya), de tant en tant fullejaven algun diari en francès com l’Independent i allí varem poder aprofundir amb alguns d’aquests temes... Però no us cregueu que coda dia, potser en una setmana el varem fullejar un parell de vegades...

Mentre estàvem pel Conflent (una de les comarques de Catalunya que va passar a dependre de França gràcies al tractat dels Pirineus), el Parlament de Catalunya va escollir a la xertolina Carme Forcadell com presidenta del Parlament que, com sabeu, porta implícit ser la segona autoritat de Catalunya només pel darrere del President de la Generalitat.

Quan ERC va dir que l’escollida per a ocupar el càrrec era la Forcadell, no hi van faltar crítiques d’algun dels partits del considerat bloc unionista. Entre els que li van dir podem destacar la manca d’experiència política i la poca imparcialitat que intuïen que tindria una vegada ocupés el càrrec. Sincerament he de dir que les previsions no eren descabellades i que ho van encertar.

La Forcadell es va donar a conèixer des de la presidència de l’ANC, una associació creada només amb una finalitat: assolir la independència de Catalunya. La qual cosa no és criticable, però si que li servís de catapulta per a ocupar un dels càrrecs amb més responsabilitat i més difícils de gestionar de Catalunya.

Ja sé sap que el President del Parlament difícilment pot comportar-se d’una manera imparcial al 100%, però al menys es podria dissimular i aparentar-ho, cosa que no fa, evidentment la Forcadell.  

Sabeu allò de qui va ser primer l’ou o la gallina? Una situació així de rocambolesca s’està produint aquests dies a l’entorn dels partits polítics que van sortir de les eleccions del 27-S, però que, indirectament afecta el funcionament de la institució. Em refereixo a que, pel que sembla, el PPC no té decidit encara qui serà el portaveu. Ignoro si hi ha un termini per a poder-lo nomenar (suposo que sí) o simplement és una decisió interna del partit que pot prendre quan vulgui. Degut a això, la Forcadell ha convocat als portaveus de la resta de partits per a que proposin el seu candidat a presidir la Generalitat. A tots menys el PP.

També ignoro si, en un cas com aquest, el reglament del Parlament té previst alguna cosa (si no la té, l’hauria de tenir) El que no trobo ètic és que la Forcadell no convoqui al PP que, mal que ens pesi a una majoria de ciutadans, té representació parlamentaria deguda a la voluntat de milers de votants que van escollir aquesta opció.

Des del meu punt de vista la Forcadell no ha obrat bé. No sé si es podia esperar uns dies o és que la independència ens urgeix tant que no hi pot haver cap demora possible.

Després està Jordi Sánchez, qui va substituir la Forcadell al cap davant de l’ANC. Diu Sánchez que l’Assemblea només intervindrà sinó hi ha una entesa per part de les formacions independentistes. O sigui de Junts pel Sí i les CUP. I pel que sembla, difícil serà si finalment, Convergència no accedeix a canviar el seu candidat.

De moment, el que està fent CDC és el que vulgarment es diu abaixar-se els pantalons. El que falta saber és si al final es consumarà l’acte o no.

Si a tot aquest embolic li sumem els disbarats que es diuen ja sigui de Madrid, ja de els formacions unionistes d’aquí, podria dir, sense por a equivocar-me, que sembla que estem jugant al joc dels disbarats.

I parlant de despropòsits, també considero com a tal les fotos que es fan darrerament alguns dirigents del PSC amb els de C’s i el PP.

L’altre dia algú es preguntava al Facebook on va el PSC i algú li responia: el més lluny possible de Convergència. Però a veure si ens apartem del foc per entrar a les llames. Si apartar-se de CDC és apropar-se al PP, no gràcies! Ni els uns ni els altres!

Potser per això cada vegada són més els votants socialistes que han optat per altres formacions. Al menys sembla que les CUP i Catalunya sí que es pot ho tenen bastant més clar.

Per cert, amb l’interinatge de Mas, no hauria de ser, ara per ara, la Forcadell la primera autoritat de Catalunya?

Apaga el llum i anemone a dormir...      

LES ELECCIONS DELS ‘ALTRES’

No sé si ho heu reparat, però quasi cap dels cap de llista que es presenten a les eleccions de demà és el líder del seu partit.

Junts pel sí, coalició que agrupa CDC, ERC i d’altres té com a candidat a Raül Romeva, mentre que el líder de CDC és Arturo Mas (4t) i el d’ERC Oriol Junqueras (5è) A Girona es presenta com a cap de llista Lluís Llach, més conegut per la seva música, que no per la seva activitat política. I a Tarragona ho fa Germà Bel, un polític de cap a peus, però que fins no fa gaires anys, militava a un altre partit d’ideologia molt diferent.

Catalunya sí que es pot, coalició que agrupa a Podem, ICV, EUA, Equo i d’altres. En aquest cas han triat com a cap de llista per Barcelona a un líder veïnal (va ser president de la federació d’AAVV de Barcelona) Lluís Rabell.

El Partit Popular de Catalunya, moments abans de començar la carrera electoral, va substituir el cotxe que havien usat a les darreres curses per un de motor més nou. A l’Alicia Sánchez-Camacho per Xavier Garcia Albiol. Però l’Alicia sembla que és la que segueix remenant les cireres.  

Ciutadans per la seva part, presentarà a la jove (i segurament inexperta) Inés Arrimadas, mentre que el seu líder fundador Alberto Rivera va preferir anar a provar fortuna a les Espanyes i es presentarà com a cap de cartell a les generals de desembre.

Tampoc Unió tindrà al seu líder històric Duran i Lleida com a cap de llista. Segurament es reserva per a Madrid, ja que sembla que al Palace s’hi està molt bé. El cap de llista per aquestes autonòmiques serà el seu segon Ramon Espadaler que, segons em va dir fa unes setmanes un exmilitant del partit i regidor, abans d’entrar en política era el seu secretari personal.

A la CUP, per la seva banda, David Fernández ha passat el testimoni a Antonio Baños. Ja sabeu que es tracta d’un partit assembleari i per tant, no té un líder definit.  

L’únic partit que presenta el seu cap de files és el PSC: Miquel Iceta. No obstant, he de dir que és un líder ocasional. Segurament, si els seus dirigents històrics no haguessin fet un pas enrere, Iceta no seria ara mateix el primer secretari del partit. He de reconèixer però (i no és el primer cop que ho faig), la valentia d’Iceta per agafar les regnes del partit en un moment en que el PSC està en caiguda lliure. A principis de setmana, l’exalcalde socialista de Roquetes Mariano Gil em deia: tranquil que ja ho remuntarem... Potser sí, però la travessia pel desert serà llarga... O al menys això sembla.

I parlant del PSC, una darrera qüestió. No crec que ajudi gens al partit treure una bandera espanyola de 12 m2 en presència del líder nacional del PSOE Pedro Sánchez. La van mostrar com a resposta al desafiament del PP i, després, Iceta, ho va justificar dient que era l’únic símbol que ens unia a tots els espanyols, passant tot seguit a explicar els detalls de l’escut que, com sabeu, també forma part de l’ensenya.

Quan veig coses així, comprenc perfectament el motiu de la marxa de reconeguts militants com Ernest Maragall, Geli, Castells, Ventura, Elena i d’altres... Encara que, en alguns casos, també els hagi de criticar per donar suport a Mas. No trobo cap justificació donar suport a un partit /encara que es presenti en coalició) que ha estat el rival del teu i que ha sobre, t’ha intentat fer mal sempre que han pogut. Cap!  

SE’N DIU ‘SENZILLAMENT DEMAGÒGIA’

Crec recordar que des del passat dilluns, per la SER s’està passant una falca de propaganda preelectoral del PP.

S’explica que per al 2015 s’ha abaixat l’IRPF i que els treballadors ja ho han notat a les nòmines del gener. També es pot escoltar a Mariano Rajoy dient que abaixar els impostos activa l’economia... Al final, admeten (crec que és el lema de campanya) que encara queda molt per fer...  

Mireu, abaixar els impostos i a sobre, si és any electoral és molt fàcil, sobre tot quan abans els has apujat. Quan el PP estava a l’oposició deia que els impostos no s’havien d’apujar i que era de mal governant fer el contrari. Van arribar al govern i una de les primeres mesures va ser apujar-los i ara encara treuen pit per haver aconseguit aquesta fita.

Segons els populars, el seu major èxit ha estat l’economia. I tot per haver reduït en uns quants milers el nombre d’aturats, haver crescut unes dècimes el PIB i abaixat la prima de risc.

El preu que han hagut de pagar els espanyols per a que això fos així, poc importa. Els ciutadans i només els ciutadans han estat els grans perjudicats per la crisi i, encara que des del PP es digui que hi ha una petita recuperació, ho continuem sent.

Voleu en exemple? A la nòmina del mes de novembre (la del desembre va ser extra i al gener varem cobrar una part de la paga extraordinària que se’ns va treure el 2011), vaig cobrar uns 100 euros menys que a la nòmina del mes d’abril de 2011 i la mateixa quantitat que a la del juliol del mateix any (quan ja se’ns havia abaixat el sou), tot i que des del gener de 2013 cobro un trienni més. I com jo, la gran majoria dels treballadors públics, excepte els privilegiats del grup A1 als qui s’ha fet tota mena de martingales per a que no perdessin poder adquisitiu.  

I puc dir que sóc un afortunat per tenir un sou a final de mes. Penseu en els milions de ciutadans que van perdre els seus llocs de treball i que no han treballat més o si ho han fet, ha estat en unes condicions laborals inferiors a les que tenien abans de que comencés la crisi. O els pensionistes que han vist com se’ls hi congelava la pensió de facto i que s’havien de rascar la butxaca a la farmàcia.

També he vist demagògia (per no dir cinisme) en l’actitud de CDC. Resulta ser que el govern tripartit de CDC+UDC+ERC no ha pogut aprovar el pressupost perquè el PPC li ha presentat recurs.

Ràpidament, la propaganda de CDC es va posar en funcionament donant la culpa als populars de no poder ajudar als que pateixen pobresa energètica...

Què no ens expliquen històries... Tots sabem que, encara que sigui de forma provisional, el govern pot destinar partides allà on sigui necessari o cregui convenient. Prou que en destinarà per a tenirestructures d’estat o per obrir ambaixades a l’estranger...

Però quan els serveix socials o els sanitaris no són una prioritat per al govern de Mas, després ens han de vendre la burra per dissimular les vergonyes. Tant que desitjava el poder per mostrar-se ara com un pèssim governant. Quina pena de president!

LA DARRERA OPORTUNITAT PER A MAS?

Mas sé sap fort. Ha estat marcant els tempos i sap que ho pot seguir fent... Però fins a quan?

Segurament fins que als de ERC se’ls hi esgoti la paciència. Fins ara n’han tingut molta perquè creien en Mas i pensaven que qui millor que ell per a portar-los cap a la terra promesa.  

Però darrerament sembla que comencen a recelar del President. Intueixen que l’única cosa que pretén Mas és seguir aferrat a la seva poltrona mentre mareja la perdiu sense parar... Quina novetat!

Quan ERC tingui constatat que, efectivament, Mas es vol perpetuar en el temps ja sigui sent el president d’una autonomia espanyola o bé d’un nou estat independent només per a satisfer el seu ego persona, tal com apuntava dilluns al diari el Mundo el controvertit Salvador Sostres, el més normal és que el deixen caure.

ERC li acaba de donar la darrera oportunitat a Mas, una espècie d’ultimàtum encobert: No presentaran una esmena a la totalitat als pressupostos de la Generalitat per al 2015 a canvi de que fixi en un termini breu la data de les eleccions.

Això significa una mica més de temps per a Mas. Com un mes més. Després dependrà de l’actitud del President que, des del meu punt de vista, ha estat jugant amb els republicans i molts d’altres catalans que creien cegament amb ell.

Mas é com un tafur que juga amb les cartes marcades per a tenir avantatge. Vols ser jutge i parten el procés i desitja que el món volti al seu entorn.

La llista unitària proposada a la conferència del Fòrum era l’intent de continuar sent president al menys 18 mesos més (tal i com ella va dir)... I després? La resposta és molt fàcil. Si de veritat s’acabaven per assolir els objectius, una bona part de la societat (ja s’encarregaria CDC de fer la campanya necessària) li acabaran demanant que continuï. L’excusa perfecta per a desdir-se i mirar de renovar el càrrec.

Però quan un no para de fer trampes, al final, els altres jugadors se’n acaben cansant i això és el que està passant al si d’ERC. Als republicans només els hi falta un pèl per a trencar definitivament. Això i tenir una mica més de valentia.

I què passarà si finalment, en el termini d’aquest proper mes aproximadament, no hi ha acord?

Llavors Mas encara farà un darrer intent d’apropar-se al PSC i mirar de reeditar el pacte que s’ha fet a l’Ajuntament de Barcelona (qui ens ho havia de dir!) per mirar d’esgotar la legislatura... I després ja es veurà.

Una solució per acabar amb aquest període transitori i d’immobilisme polític seria la presentació per part d’ERC d’una moció de censura contra Mas. Però els republicans saben que si bé tots els grups estan, per uns o d’altres motius en contra del President, seria molt difícil aconseguir la majoria necessària que els hi donés l’èxit esperat.

ERC necessita els suports parlamentaris d’altres partits. Però qui? Dels socialistes? En principi descartats. De ICV-EUA? No tindrien la majoria suficient. De les CUP? Més del mateix...

L’única manera d’aconseguir els suports necessaris per a desbloquejar l situació seria renunciant als seus principis, es a dir, a la independència. Llavors, si que seria possible guanyar la moció i segurament, fins i tot votarien a favor els altres partits: PPC i C’s.

Tot plegat, massa embolicat.      

‘ANAR A ROMA I NO VEURE AL PAPA’

És el que va fer Rajoy dissabte: va anar a Barcelona i no va voler veure als catalans, tot i que ho havia anunciat.

A que els del PPC també són catalans? Bé, catalans, catalans potser no. Com a molt catalanes o més espanyols que catalans...

Quan parlo de catalans em refereixo a aquells que el 9-N varem anar a votar o els altres que tot i quedar-se a casa, anteposen la catalanitat a qualsevol sentiment patrio.

De totes maneres Rajoy, com sempre, s’ha mostrat poruc i ens ha tornat a enganyar. Fins que acabi la legislatura, quantes vegades més ens enganyarà?

Rajoy va dir que vindria a Catalunya a explicar-se. A explicar-nos les bondats de continuar a Espanya i tothom ens els varem creure. Però una vegada més ens ha decebut. Potser no a aquells que el voten, però si a la resta de catalans que esperàvem alguna cosa més que un cameo a un acte del seu partit que tractava sobre les bones pràctiques, que és el mateix que parlar d’ètica, una tema que els populars dominen a la perfecció... Segurament els ponents han estat gent de Podemos o gent de comportament exemplar. Els populars no tindrien cabuda dintre d’aquest grup.

Rajoy és un personatge sense personalitat, incapaç de dirigir-se al públic (ni tant sols al seu i en privat) sense haver de llegir o mirar els apunts que, segurament, abans de sortir li ha escrit un assessor. Un personatge, que, si no el coneguessis i parlessis una estona amb ell, acabaries dient: no m’ha produït ni fred ni calor.

És tant amorf que si fos un mineral, no cristal·litzaria ni que tingués un milió d’anys o més.