LA INFORMACIÓ CADUCADA NO ÉS NOTÍCIA

El passat 29 de maig, el dia següent a la jornada electoral de les municipals, vaig escriure un article d’opinió amb el títol: 28 de maig de 2023, la nit on ningú va guanyar a Amposta. Com és habitual el vaig enviar a Vinaròs News, mitjà de comunicació amb el que porto col·laborant quasi 16 anys. Emili Fonollosa, ‘l’ànima màter’ de la publicació en rebre’l em va dir que, per la seva actualitat l’anava a publicar immediatament. Quasi que al mateix moment el vaig enviar a la Revista Amposta. Al cap de poc vaig rebre un missatge un tant sorprenent d’una de les responsables de la publicació. Em va dir que mirarien de publicar-lo al número del mes de juny, però com que sortiria en plena campanya de les eleccions generals, abans ho havien de consultar amb la Junta Electoral de zona perquè al tenir contingut polític no fos que tinguessin algun problema. Sí, ho heu llegit bé. Un escrit de finals de maig sortiria a mitjans de juliol si ho hi havia cap contratemps. Què hi té a veure la valoració que vaig ver sobre les eleccions municipals de la meva ciutat amb la campanya de les generals? No vaig entendre res... Un fet habitual de la Revista Amposta és portar inserida publicitat electoral entre les seves pàgines del número que coincidia amb eleccions polítiques (generals, autonòmiques i municipals). El passat 31 de juliol em va arribar a casa el número de juny (durant el mes de juny no va sortir cap número) que, en teoria, hauria d’haver sortit abans de les eleccions generals, però oh sorpresa! ni rastre de publicitat electoral. La conclusió que en trac és que quan el número de juny que va sortit al juliol (insisteixo per a que ningú es perdi) va estar llest per a portar a la impremta ja se sabia que sortiria després de les eleccions... A la portada de la Revista Amposta s’hi poden veure una foto amb els 21 regidors i regidores electes el dia de la presa de possessió. Ja en pàgines interiors hi ha un ampli reportatge sobre la tercera victòria consecutiva per majoria absoluta d’ERC-EA i la presa de possessió d’Adam Tomàs com alcalde de la nostra ciutat. Uns fets que van passar el 17 de juny... Seguidament publica el nou cartipàs municipal per a la legislatura 2023-2027. A partir d’aquí notícies i esdeveniments acorreguts a la nostra ciutat, la segona part del treball de Montse Soriano-Montagut ‘La Història de l’emblemàtica botiga ‘del Gall’, regentada, durant gairebé 80 anys, per la nissaga familiar dels Figueres. També és destacable el treball ‘Ramon Argentó Pedrol: Fent memòria als desapareguts a la Guerra Civil’. I a l’apartat de cartes al director se’n poden llegir dues, però ni rastre del meu escrit! En el món del periodisme una informació caducada no és notícia; perd el seu interès quan ja ha passat un determinat temps des de el moment en el que es va produir. Igual passa amb un escrit d’opinió sobre un fet puntual. No és el mateix publicar un escrit valorant les eleccions municipals d’Amposta els dies següents al de les votacions que publicar-lo al cap de 3 mesos! Passat el temps no té cap mena de sentit opinar sobre aquell tema. No sé si el meu escrit a hores d’ara està pendent de publicar o ja ha passat a millor vida. Si és el primer cas voldria demanar a les persones responsables de la Revista Amposta que, per favor, no el publiquin. No m’agradaria que els hipotètics lectors poguessin fer una valoració errònia de la meva persona i, per extensió, del meu escrit. Moltes gràcies!

BÉ PER LA REVISTA AMPOSTA

No ho heu llegit malament, no. Normalment quan he parlat de la Revista Amposta ha estat per criticar allò que no m’agrada, però aquesta vegada (serà l’excepció que compleix la regla?) he trobat una cosa diferent i que m’ha agradat. Efectivament al número del mes d’abril que va arribar als subscriptors i quioscs per la meitat de maig hi va haver un treball que em va sorprendre gratament. Es tracta de la primera part d’un extens reportatge signat per Montserrat Soriano-Montagut i que portava per títol: ‘La història de l’emblemàtica botiga ‘del Gall’, regentada, durant gairebé 80 anys, per la nissaga familiar dels Figueres’. Cal recordar que la mateixa Montserrat Soriano-Montagut amb d’altres erudits ampostins com ara Marius López Albiol i Maria Josep Margalef van fundar l’any 1990 l’Institut d’Estudis Comarcals del Montsià i tot i que de tant en tant havien publicat algun número de la revista Ramàs amb treballs de recerca, la seva activitat es centra més en organitzar esdeveniments literaris. Malgrat tot, penso, mai s’han vist complertes les expectatives que van crear en el moment de la seva fundació. Que la Revista Amposta que si fa o no fa és l’òrgan d’informació oficial de l’Ajuntament de la nostra ciutat hagi ofert un espai per a publicar treballs de recerca sobre temes relacionats amb la nostra ciutat em sembla un fet insòlit i molt interessant. Espero que després de publicar la segona part del treball en un proper número de la revista n’arribin molts altres que posin en valor la dedicació i el sacrifici de moltes ampostines i ampostins ‘anònims’ però que van aportar el seu granet d’arena per a edificar l’Amposta del futur. No vull acabar l’escrit sense mostrar la meva tristesa per la desaparició d’una gran part del teixit comercial de la nostra ciutat. Aquell comerç que, com la nissaga dels Figueres havia passat de les mans dels iaios primer, a les dels pares per acabar a les dels fills i nets. Amb l’arribada de la globalització, els grans supermercats i les cadenes comercials la majoria d’aquest comerç local i sovint de proximitat pràcticament ha desaparegut. Potser dintre d’unes dècades encara hi haurà estudiosos en escriure episodis de la història de la nostra ciutat però quan vulguin fer-ho sobre famílies ampostines dedicades al comerç (o d’altres tipus d’activitats econòmiques familiars) es trobaran que a partir de les dècades dels ’80 i ’90 amb un buit que mai més s’omplirà i per tant, caldrà retrocedir a èpoques anteriors per a poder investigar i elaborar els seus treballs... Això si és que troben el material adient per a poder-ho fer ja que no tothom té cura de conservar els arxius familiars amb les millors condicions.

A PROPÒSIT DE LA REVISTA AMPOSTA

El número corresponent al mes de març de la Revista Amposta (editada per l’Ajuntament) em va arribar a la bústia el 2 de maig! El normal és que t’arribi els ‘vintitants’ del mes següent, però aquesta vegada s’han superat... Igual és degut a que estaven la Setmana Santa i la Pasqua pel mig... Tal com us podeu imaginar, l’actualitat de la revista és igual a ‘zero’. Per tant, potser ja va sent hora de que hi hagi un replantejament seriós que doni pas a una nova etapa. Els continguts de la Revista Amposta son, majoritàriament, noticies relacionades amb actes oficials de l’Ajuntament i d’altres esdeveniments més o menys importants que han passat a la nostra ciutat. No obstant no hi son tots, ja que, per exemple manquen la majoria dels resultats esportius tot i que pot ser sigui degut al desinterès dels propis clubs o a la limitació de l’espai de la pròpia revista. Davant de ‘l’autobombo’ que hi regnava a la Revista Amposta durant els mandats de CiU, des de l’oposició es va demanar un espai propi per a poder informar a la ciutadania sobre les actuacions dels partits de l’oposició que, evidentment, no contemplava la revista. Finalment i després de demanar-ho amb insistència es va concedir a canvi de que el partit del govern també gaudís del seu espai (amb tot el que s’explicava a la resta de la revista sembla que encara no en tenien prou...). Aquest espai on els partits amb representació municipal poden dir la seva continua vigent, també el de l’equip de govern. La solució per a guanyar actualitat i consegüentment interès, seria digitalitzar-la, cosa que no passarà (al menys de moment) perquè s’excusaran dient que la majoria dels lectors de la revista son subscriptors que porten moltes dècades rebent-la a casa i que la seva relació amb el món virtual és mínim o inexistent. Durant l’època de CiU hi ha haver un intent més o menys seriós de publicar la revista a Internet. Va ser de la ma de Sisco Fosch, regidor de Noves Tecnologies. S’hi van anar penjant en PDF els números anteriors i que permetien al lector poder accedir als continguts de la mateixa sense haver d’estar subscrits o haver d’apropar-se al quiosc, però mai el darrer que havia sortit en paper. Han passat els anys i després de donar un cop d’ull a la pàgina, veig que tot segueix igual com al començament. Actualment el que trobo a faltar és la participació ciutadana, ja sigui donant veu a les entitats (les associacions veïnals haurien de poder dir la seva) però també els propis ciutadans dintre d’un espai que ha existit des de sempre (per a què ens entenguem una mena de ‘cartes al director’), tot i que darrerament sembla que has de ser el marit d’una regidora per a que et publiquin, ja que, en el meu cas, per molts escrits que els hi enviï no me’n publiquen cap. I així ja portem uns quants anys.

ELS TEMPS HAN CANVIAT

Què llunyans queden aquells anys quan la Revista Amposta trigava 9 mesos en publicar-te un escrit i si finalment ho feia era gràcies a la persistència d’un... O directament ni te’l publicava. Vull pensar que per subversiu, perquè el seu contingut podia acabar influint en el pensament d’una part de la ciutadania i, en un règim de pensament únic, podia tenir fatals conseqüències... Actualment ja no és que me publiquen els escrits sinó que fins i tot me demanen poder-los publicar sense que els hagi d’enviar. Curiós.

Efectivament ahir me va arribar un missatge de la cap de premsa de l’Ajuntament d’Amposta preguntant-me si podien publicar un article que inicialment havia escrit per a Vinaròs News, la revista digital amb la que vinc col·laborant des de fa més de 9 anys i que està passant per un procés de renovació que, desafortunadament, està durant més del compte, fet que produeix que s’hagi hagut d’aturar per a desesperació d’Emili Fonollosa, el seu històric fundador i director.

L’article titulat Parará papa. Parará Pachín el vaig escriure l’endemà de la primera parada de l’Euromed a l’estació de l’Aldea i mostrava la meva desconfiança en que la mesura sigui la més adequada a l’hora de millorar el transport ferroviari de les comarques del Baix Ebre i el Montsià. Com una millora més, sí, però abans s’ haurien d’haver millorat altres coses, com ara la doble línia fèrria entre l’Hospitalet de l’Infant i Tarragona, a part de les freqüències de parada i la reducció del temps emprat en els desplaçaments i no només el de l’Euromed a Barcelona...

Però no només això. Dimarts de la setmana passada vaig assistir per primera vegada a la Comissió del Nomenclàtor, ja que les anteriors havien coincidint amb el meu horari laboral i, per tant, no havia pogut assistir-hi.

Al ple d’ahir es va aprovar el reglament que regularà el nomenclàtor i, segons ens va dir la Regidora de Cultura i Ensenyament Inés Martí també els es nomenarien els membres que formarem part d’aquesta comissió.

De la primera reunió en vaig treure la conclusió de que l’objectiu que s’han fixat és ambiciós i que el canvi de denominació dels carrers no es limitarà al Ruiz de Alda i Garcia Morato, els més controvertits i susceptibles de ser canviats (s’ha trigat molts anys en posar el fil a l’agulla) Segurament (no me vull avançar) el canvi també pot arribar afectant a d’altres carrers que no tenen cap relació amb Amposta i, com jo mateix he qualificat moltes vegades, són noms d’una altra època, sense haver-los d’identificar forçosament amb el franquisme, tot i que alguns xisclen per tot arreu, com per exemple Larache (en català Larraix) que és el nom d’una població de Marroc que va pertànyer al Protectorat Espanyol (recordeu que quan l’anomenat Alzamiento Nacional, Franco estava destinat per aquella zona del Marroc)

Sempre que sigui possible estaria bé recuperar els noms que tenien aquets carrers abans de ser canviats pels guanyadors de la guerra. Recordo per exemple el canvi de denominació del carrer Serrano Suñer (originalment era Sunyer) de Gandesa, on s’ubicava la casa familiar del cunyat de Franco pel de Miravet, que era el que havia tingut abans de la guerra.

Els noms que els substituiran seran molt més propers. De gent i fets relacionats amb la nostra terra. Per cert hi haurà una novetat. A les noves plaques dels carrers s’identificarà el protagonista. Per exemple: Hi ha uns carrers darrere del Centre Comercial, proper a l’Eix de l’Ebre que porten els noms de Juan Fernández de Heredia i Hug de Follalquer (o Fullalquer -tal com apareix al rètol- o de Folcalquier -tal com posa a Alcanar), castellans d’Amposta. Un altre castellà i que encara no té cap carrer d’Amposta és Joan d’Aragó (Joan II de Ribagorça) que a més a més va ser el 46è President de la Generalitat de Catalunya (1512-1514)        

EL QUE PASSA A AMPOSTA, NO PASSA A CAP POBLE

Aquesta frase li he sentit dir moltes vegades a mon pare. Com d’altres ancians, freqüentava la plaça Cecilia Carballo. Allí parlaven de moltes coses i, algunes vegades de política. Sense acabar-ho d’acceptar, la majoria dels seus companys s’inclinaven per l’alcalde. Però quan mon pare els hi explicava alguna cosa que prèviament li havia explicat jo i que tenia a Manel Ferré com a protagonista negatiu, sempre deien no saber-ne res.    

De l’alcalde (tal com deia l’altre dia, és qui en treu tota la rendibilitat) només expliquen les coses bones, el que fa per Amposta, en canvi, quan els que s’explica són irregularitats comeses, es fan el suec.

No fa gaires dies explicava als meus pares la dimissió d’una presidenta d’entitat per, suposadament, haver sostret diners de la caixa i com cap mitjà de comunicació del nostre territori se’n havia fet ressò.

Però la notícia de la setmana la va publicar el diari el País del passat dimarts dia 3. El titular deia així: Detectados contratos irregulares en el Hospital de Amposta.

De ser certa la informació que publica el País, aquest tema afectaria directament a Manel Ferré, ja que n’és el president.

Però curiosament, pràcticament cap mitjà d’informació comarcal ha divulgat la notícia (sembla ser que l'únic ha estat l'Ebre, encara que no puc confirmar-ho), ni tan sols limitant-se a fer de corretja de transmissió, es a dir, publicar el que va dir el País i prou, sense comentaris de cap tipus.

Tampoc he vist, ni m’he assabentat, que l’alcalde sortís a defensar la seva honorabilitat, com sol fer quan des dels grups de l’oposició sé li retreu alguna cosa. Normalment, fins ara, quan sé l’havia acusat d’alguna cosa, sortia per a negar-ho tot. El mitjà que menys controlo és Radio Amposta que, com la Revista Amposta són la veu del seu amo...

Tant Ferré, com abans Roig, quan se’ls acusava d’alguna cosa, ràpidament acudien a Radio Amposta a desmentir-ho. És una forma d’acontentar a la seva parròquia.

Per molts rumors que hi puguin haver, la parròquia de CiU sempre es creurà el que digui l’alcalde. És l’actitud típica dels subordinats; dels vassalls del senyor feudal que des del seu castell ho controla tot.

Caldrà veure com es desenvoluparan properament els fets. Caldrà estar expectants. No obstant, el que veig a la meva ciutat em recorda molt al que passava a València.

Què passava? Que feien desmentits de les notícies que ni tan sols havien donat.

Hi ha una dita castellana que diu: Dame pan y dime tonto. Sovint aquest pa el donen acompanyat d’una botifarra.    

SÓC UN IL·LÚS

Ho reconec públicament: sóc un il·lús.

Aquesta setmana em va arribar la Revista Amposta a casa i, com acostumo a fer li vaig fer un cop d’ull. Alguna cosa em va cridar l’atenció: hi havia més fotos que mai de l’alcalde, de Manel Ferré.

No em vaig poder estar i les vaig comptar: 31, no 32... La primera vegada me’n vaig saltar una. Bé, al menys 32, ja que alguna foto està tirada de lluny i no s’acaba d’apreciar si també hi surt o no. Així que diré que, al menys, 32.

Ho vaig posar al Facebook. Ràpidament van arribar els primers comentaris. Un em va preguntar que en quantes pàgines. Casual i, curiosament, en 32 pàgines, a una mitjana d’una foto per pàgina. A la Revista Amposta deu de ser tot un rècord. Fins i tot podria ser també rècord de Catalunya... I d’Europa... I perquè no del món mundial!

Es pot veure al Sr. Alcalde (a l’estimat senyor alcalde –bé, potser no per tothom-) inaugurant, comprant (sí, comprant, en una campanya d’aportació d’aliments bàsics), compareixent davant els mitjans, lliurant premis als treballadors de l’Ajuntament que es jubilen, participant en una gla benèfica, donant beques universitàries, homenatge als camàlics de la Càrmara Arrossera, en un concurs organitzat per la federació de comerç, en diverses inauguracions d’establiments comercials, a l’inici de les tardes de ball, amb Maia, la primera ampostina de l’any, etc., etc.

Només a la pàgina13, apareix amb diversos membres de FECOAM, inclosa, evidentment la seva presidenta (per cert, ha dimitit tal com es diu pel poble o no?) Elena Jiménez.

Quan veig coses així, sempre em pregunto: L’equip humà que fa possible la Revista Amposta, no se’n donen vergonya? Però sembla que no. I a més, encara que pugui parèixer impossible, de tant en tant es superen. Va, ànims, que d’aquí a les municipals encara queden 4 revistes més i es podria tornar a batre el rècord!
I una nova pregunta: Fins on arriba l'exigència de l'alcalde i on comença el 'peloteo' de la redacció? 

Per això sóc un il·lús, perquè penso que el que acabo de veure no tornarà a passar, que finalment l’equip de redacció se’n donarà vergonya, però al final el que m’acaba avergonyint sóc jo. M’avergonyeixo de tenir uns conciutadans amb tanta cara dura.

Perquè la Revista Amposta, per aquell que ho desconegui, és una revista municipal, per tant pública. No és gratuïta, ja que costa 3€ per exemplar, però no crec que amb aquest preu es puguin cobrir les despeses que origina o el que és el mateix, al final l’acabem pagant tots els ciutadans, fins i tot la Maia...

Acabaré comentant una de les notícies que apareixen a la portada: Amposta rep els Reis d’Orient inaugurant la nova il·luminació de l’Ajuntament. Encara que vulgarment diem ajuntament per a referir-nos a les dependències municipals, trobo més correcte Casa Consistorial, mentre que l’Ajuntament seria el conjunt de regidors, però bé, el que vull dir-vos és que sembla que la nova il·luminació s’hagi fet amb llum led’s.  

Potser us va passar per alt o potser no, però fa una mica més d’un mes us vaig explicar que hi havia una empresa ampostinaque oferia aquests tipus de llums pels ajuntament de la zona. El joves emprenedors, segons les informacions que em van donar, seriem l’exalcalde Joan Maria Roig i Josep Santiago Julien, l’home de la Marga Maigí.

I ara la gran pregunta: Han estat ells els que han subministrat la nova il·luminació per al ‘Ajuntament’?          

MANCA DE RIGOR INFORMATIU A LA RA

La RA (o Revista Amposta) no es caracteritza precisament pel seu rigor informatiu ni per la imparcialitat dels seus reportatges. Fixeu-vos sinó en aquestes dues fotos.
La primera es va publicar en portada al número del mes de setembre quan s'anunciava l'arribada de una nova cadena de supermercats a la nostra ciutat. Una més? -us preguntareu- sí una més!
I la segona es va publicar a les pàgines interiors del número del mes d'octubre. Ah! I amb foto inclosa de la presència del Sinyor Ancalde. La veritat, amb la vida social que porta aquest home, no sé com li queda temps per atendre les seves obligacions familiars. I qui diu familiars diu d'amistat... O d'altres...
En el primer cas, s'entén perfectament que la direcció del nou súper no sabés encara quants treballadors acabaria contractant.

La segona, en canvi, trobo que ja ho podrien saber, no?
El més fàcil és que l'encarregat de cobrir la notícia, no se'n recordés de preguntar quants treballadors, finalment, serien contractats. Després, durant la redacció, algú va dir:

-Posem, el mateix, segur que ningú se'n adonarà...

Ah! Però aquí estic jo per a treure punta al llapis...  

ELS MITJANS INFORMATIUS PÚBLICS

Tots sabem que els mitjans informatius es deuen, primer als seus propietaris i segon a la publicitat.

Segur que tots tenim unes cadenes de televisió favorites i llegim (ja sigui en paper, ja per Internet) uns determinats diaris. També a l’hora d’escoltar la radio tenim unes determinades preferències.

Voleu que us digui les meves? En quan a la televisió, TV3 i la Sexta, en quan als diaris, en paper llegeixo el Periódico (n’estic subscrit) i per Internet, eldiario.es i publico.com. També el Triangle que m’arriba per correu electrònic. En quan a les emissores de ràdio (que normalment escoto quan vaig amb el cotxe) o sintonitzo la SER o Catalunya informació per estar al corrent de les notícies més recents.

Després d’aquest preàmbul, us parlaré dels mitjans públics. O sigui, d’aquells que es paguen amb els diners de tots els contribuents, com per exemple TV3, però sobre tot de TVE.

La televisió catalana, és evident que està al servei dels partits que governen Catalunya. No em negareu que el temps que dediquen a la informació de temes com el de la consulta, de vegades no és excessiu. En canvi, sobre d’altres temes d’interès  en passen molt més de puntetes. Ahir mateix us deia que sobre el Cas Pujol, un programa d’actualitat com .Cat va trigar a debatre més de 2 mesos i mig. Una mica excessiu, no us sembla? I, a sobre (també ho recordareu), des del meu punt de vista, no va complir les expectatives. De totes maneres, potser sí que en l’actualitat, TV3 és molt més imparcial que en temps de Pujol. Recordo els darrers anys del seu mandat, quan tot just va coincidir amb la lluita contra el transvasament de l’Ebre, que donava una informació molt poc rigorosa sobre el tema i no sempre des del punt de vista dels interessos de les nostres terres.

Us parlava al començament d’aquest escrit del Triangle. El que m’ha arribat avui mateix, explica que Lluís Foix, que va ser director adjunt i sotsdirector de la Vanguardia, ha admès ara que Pujol controlava els mitjans catalans. Retornant a l’època pujoliana, el mateix Triangle es va queixar sovint de que no portava publicitats institucional, aquella que fan els organismes públics i que serveix per a finançar els mitjans, però que, a la vegada, es converteix en una arma de doble fil, ja que llavors ja no pots ser igual de imparcial.

Però el summum de la desinformació i manipulació informativa arriba a aquells mitjans controlats pel PP. Fa anys, durant l’etapa de Zapatero, quan es posaven exemples de parcialitat als mitjans públics es parlava sempre de Canal Nou i de Tele Madrid. De Canal 9 sempre recordaré (Pot de Plom ho va explicar molt bé) el dia de la dimissió de Camps. No van donar la notícia fins passades diverses hores. Llavors van emetre un especial explicant fil per randa totes les meravelles que va fer D. Francisco durant els seus anys davant de la Cheneralitat Valenciana. Però en cap moment es va dir que havia dimitit dels seu càrrec de president. Molt fort!!

De l’antiga TVE, la de l’etapa d’Aznar, segurament recordareu com es va tractar informativament parlant de la vaga general de l’any 2002, la guerra de l’Iraq, l’atemptat de Madrid o la lluita contra el PHN.

Després d’una etapa socialista on els mitjans públics espanyols van recobrar la credibilitat perduda, amb altes quotes d’audiència, la tornada al poder del PP va tornar a portar la parcialitat i la manca de rigor a TVE. Un exemple: Informe Setmanal, tan parcial que el van d’haver de treure del seu horari habitual de màxima audiència per a portar-lo a la mitja nit dels dissabtes, un horari de molta menys audiència.

El PP va anar fent fora a tots els professionals que li feien nosa, com l’Ana Pastor i al seu lloc ha anat col·locant professionals de dubtosa reputació arribats de Tele Madrid.

Ahir mateix llegia per Internet que parlant del cas estrella d’aquests dies, l’evola, va emetre unes imatges d’un hospital alemany com si es tractés d’un d’aquí. Per suposat l’alemany estava molt millor equipat per a lluitar contra aquesta malaltia infecciosa.

Però el més greu és que tot això s’està fent amb diners teus i meus i de manera totalment impune.

Un cosa semblant, però molt més domèstica, és el que passa amb la Revista Amposta. Algú que visqui a la capital del Montsià em pot dir quan Convergència treu al carrer alguna revista pròpia del partit? Només en període electoral. Durant quasi 4 anys no cal, ja que la revista dirigida per l’alcalde Manel Ferré i que també compta amb la regidora de mitjans de comunicació Rosita Pertegaz com a sotsdirectora, els hi fa tota la feina.  
Fa uns anys, no recordo si la Vanguardia o el País, posava d'exemple a la Revista Amposta de parcialitat al servei del govern municipal (CiU)           

LA FOTO DEL DIA 10-10-2014

La portada del mes d'octubre de la Revista Amposta. 
Sembla ser que la principal notícia del mes de setembre va ser l'aprovació de la moció a favor de la consulta. I damunt presumeixen de ser un dels primers ajuntaments de Catalunya en fer-ho. 
Ai si Roig aixequés el cap, ell que sempre va ser tan espanyol!! 

I del Real Madrid... 

AMPOSTA ‘EN COLORS’

Una vegada més, la Revista Amposta torna a treure la cara més bonica de la ciutat, una Amposta en colors on el blanc i negre no té cabuda.

Després d’anunciar-nos la gran participació ciutadana que van tenir els actes de la passada Festa Major (quina novetat!), porta tot un àlbum de fotos de la majoria d’aquests actes. També parla de les festes del Poble Nou que van tenir lloc una setmana abans.

A partir d’aquí, que si s’ha comprat un nou equip de neteja viària per a la ciutat, que si han començat les obres del carrer Major i la plaça de l’Ajuntament, que si s’ha presentat el primer festival d’ornitologia de Catalunya... Tot molt bonic i preciós...

S’ha d’anar fins l’espai que tenen reservat els grups polítics (inclòs CiU), concretament el d’ERC per adonar-te’n que Amposta també té blanc i negre.

Fins allí no hi diu res de la protesta ciutadana que va tenir lloc durant les festes, com a conseqüència de les obres esmentades degut a la nul·la voluntat de l’alcalde de canviar el projecte i acceptar els suggeriments dels veïns.

Evidentment tampoc parla de la monumental xiulada que va rebre el propi alcalde durant el concurs nacional d’emboladors (la qual cosa ja em sembla molt més lògic), però no fer-se ressò d’una protesta ciutadana que va sortir per diferents mitjans de comunicació de les nostres Terres, ja em sembla, fins i tot, una falta de respecte als ciutadans d’Amposta.

L’equip de govern es pensa que perquè la ciutadania els hi renova la confiança cada quatre anys, la gent d’Amposta som babaus i que gràcies a això el xollo els hi durarà sempre. Però algun dia se’ls hi té que passar factura i no sé perquè, intueixo aquest dia està a punt d’arribar.

Potser llavors ens assabentarem de les notícies que durant tots aquests anys no han sortit a la Revista Amposta i fins i tot podem arribar a tenir alguna sorpresa.     

DIARI DE L’AGOST. DIVENDRES 22

Alejandro Sanz. Si esteu pensant que us parlaré del cantant, ho heu ben endevinat! Però del cantant de jotes ampostí, no del madrileny que canta temes melòdics i que ha guanyat diversos premis. De fet, hauria d’haver dit Candret lo Cantador i potser així hauria quedat molt més clar.

Candret (germà d’Emilio, company de classe de mon fill gran) s’ha quedat ben descansat criticant a Manel Ferré, lo sinyó ancalde d’Amposta des del seu Facebook. Tant que des de l’ajuntament l’han cridat a consultes com si d’un ambaixador es tractés. Segurament acudirà a parlar amb l’hereu de l’amo amb la intenció de ratificar tot allò que li ha dit en públic.

Aquest fet em recorda molt a un episodi que vaig viure jo ja fa un grapat d’anys. Tants que ens hem de remuntar al segle passat (1999) Al poc de renovar l’ajuntament (aquell mateix any hi van haver eleccions municipals), vaig escoltar que es volia modificar el pla de circulació que tot just s’havia aprovat a les acaballes de l’anterior legislatura.

Innocent de mi, vaig fer dirigir una carta al l’alcalde de l’època (Juan María Rojo i Gualdo) amb la pretensió de que es publiqués a la Revista Amposta (l’òrgan oficial de Convergència) Cal reconèixer però que la meva carta tenia molt més estil que les parrafades que ha deixat Candret a la seva cronologia. Però encara així li deixava anar unes quantes andanades d’aquelles que, sense insultar a ningú, deixen prou clar que el to de l’escrit no es precisament amistós.

Per exemple insinuava la relació d’amistat que segurament hi havia entre el propi alcalde i un tal Ole Torson, l’ideòleg del pla de circulació d’Amposta. Aquest senyor (d’origen bàltic, com el seu nom indica) va treballar de tècnic de mobilitat durant els governs de Jordi Pujol.

Tal com ara s’ha fet amb Candret, a mi també se’m va cridar a consultes. Un dia vaig rebre una carta de l’ajuntament on se’m deia que l’alcalde volia parlar amb mi. Vaig trucar i em van donar cita. Després de fer-me esperar més de mitja hora, finalment em va fer passar al seu despatx. No em va deixar parlar fins al final quan ja m’havia dit tot el que havia de dir-me. Va ser una reprimenda en tota l’extensió de la paraula. També, vaig suposar, va voler coneixem per a calibrar si jo podria arribar a ser un rival polític. Vaig sortir d’allí mig atordit sense tenir clar sobre que era el que havia passat. Poc a poc, mentre em refeia vaig entendre la situació i el rebot posterior que vaig prendre amb ell i tota la seva família política, encara em dura.

Per cert, la carta es va publicar al cap de 9 mesos de ser remesa (tant com un part d’humà) després d’haver enviat escrits al Tribunal Constitucional primer i al Defensor del Pueblo, posteriorment.

En temo que Candret tindrà la mateixa sort que jo.

(Al final d’aquest escrit podreu llegir els comentaris que Candret ha anat deixat a la seva cronologia de Facebook)

Borreguers. Quan jo era menut, al tren se’l solia conèixer amb el sobre nom del borreguero. Durat tots aquests anys han canviat molt poques coses, possiblement dir-ho en català i poc més, ja que els trens solen arribar en retards tal com ja passava fa 40 o 50 anys.

Sense anar més lluny, el passat dimecres varem tornar a Barcelona. El tren que surt de l’Aldea a les 11 (oficialment les 10:59), ja va arribar a les 11:50. Com aquell que diu, una hora de retard. Primer el van anunciar (es veu que l’anuncien només sortir de Tortosa), però en arribar prop de Campredó, una avaria el va fer tornar a Tortosa.

Per la tarda, el tren que surt de l’estació de França a les 19:18 va sortir puntualment, però va arribar a l’aldea amb 18 minuts de retard.

Ni abans que la gestió depenia del govern central ni ara que depèn de la Generalitat, a les Terres de l’Ebre seguim patint els mateixos problemes endèmics que hem patit al llarg de la nostra història. Molt parlar de la millora que ha suposat Rodalies de Catalunya, però a la practica aqueta millora només és efectiva a partir de Cambrils.

Les Terres de l’Ebre seguim oblidades de la ma de Déu... Una realitat contrastable i irrefutable.

CiU, tant de criticar les inversions que van fer els governs tripartits, els ebrencs hem de donar gràcies, ja que de no haver estat així, encara ens hauríem desenganyat més de la locomotora Barcelona. 

Alejandro Sanz Morant (20 d'agost) 

Tinc la sort de voltar mes que un yo-yó i vos puc assegurar que veig pobles on la gent adora,defenssa i venera al seu alcalde.Pobles petits,es clar,on hi ha molt per fer i poc per a robar.
M‘agradaria sentirme orgullós del meu alcalde,un tio xulo,en los collons ben posats,involucrat amb les families necessitades,que se trenqués los cuernos per a abaratir ni que fós lo preu del pà.Que no me prométigue rés però que hem dóne al poble resultats (no, més bous).
Me presentaré per a a les properes eleccions ja que jo també tinc ànssies de poder i nomes me preocupo per mi(requisit indispenssable per a ser alcalde d‘Amposta)
Me tens fart Manué!!!! Ancara no acaves?

Collons quina liada s'ha fotut en la publicació d'esta tarde.jo no sóc ningú ni me penso ser ningú.Crec que potser he parlaten massa claretat i inclús potser que haigue molestat i bastant.No era la meua intenció provocar-li una mala tarde,i sé que mai més li resultaré simpàtic ni li farà cap goig sentir-me cantar rés ni fer cap gracieta d'estes meues que me dónen de menjar.Si el que he fet està mal fet,m'agradaria que algú m'ho expliqués.I si està ben fet,ja heu vist com se fà.

He rebut una trucada de l‘alcaldia i demà hem reuniré amb l‘alcalde.
Si que ha pegat castanyot la publicació...Estaré encantat de sentir la seua explicació.I li agraixo l‘oportunitat d‘expresar-me.

(Continuarà... O no)  

              

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA PROTAGONISTES A LA REVISTA AMPOSTA

Amb una mica de retard, el número de la Revista Amposta del mes de novembre ens fa protagonistes destacats. Com veieu ocupem un lloc destacat a la portada i també a les pàgines interiors amb fotos i l'article que vaig escriure jo per a l'ocasió. Si bé per una part els hi he tret feina, per l'altra em fa una il·lusió especial que surti així un article meu. És la primera vegada que em passa i mira que n'havia enviat uns quant que també s'ho mereixien. Quan algun dia, algú escriurà la història de Xiquelos i Xiqüeles del Delta de ben segur es mirarà l'hemeroteca i en farà referència. 

ELS AJUTS DE TRANSPORT DE L’AJUNTAMENT D’AMPOSTA (CONFIDENCIAL)

Com ja sabeu, el passat divendres, al saló de plens de l’Ajuntament d’Amposta es van lliurar els ajuts de transport públic als estudiants ha havien aprovat tot els curs acadèmics 2011-2012.

Segons s’especifica a les bases que regulen els ajuts, l’import de l’ajuda es fixa en un import màxim de fins el 50% de l’import total dels tiquets que degudament s’acreditin, del mitjà de transport públic emprat per a desplaçar-se durant la vigència del curs acadèmic 2011-2012 i fins a un màxim de 300 euros.

No es fixa el pressupost total de la partida destinada a aquest tipus d’ajut, per tant, la quantia que rebrà cada estudiant serà menor quants més estudiants hi hagi que aprovin totes les assignatures.

Dit això, s’ha filtrat un llistat dels estudiants i les quanties que han rebut per aquest passat curs. Hi ha qui només ha rebut 6 €. No sé sap la quantitat de diners que va justificar, però segur que és molt menys del 50% establert a les bases. Aquest estudiant, amb el 6 € podrà anar a un basar xines a comprar-se unes espardenyes, perquè, per a més, no tindrà.

Però no tothom ha percebut quantitats irrisòries. Hi ha un estudiant que tots els anys resulta agraciat amb 300 €. El quid de la qüestió és com s’ho fa? Si ho redueixen a tots, perquè no sé li redueix a ell també? Però tots sabem cm funcionen les coses a Amposta, cert?

Al final de l’acte lo sinyó ancalde fa fer-se la foto corresponent amb tots i cada un dels estudiants, bàsicament per a sortir a la Revista Amposta. Amb tots? NO!! Al menys n’hi va haver dos que no van fotografiar-se amb Manolito.

Voleu saber qui? Un mon fill i l’altra la filla d’un conegut metge que va ocupar un càrrec polític durant l’època del tripartit. No vull ser malpensat i vull creure que no els va veure, encara que amb els quasi 1,90 de mon fill i la seva manera de ser, no sol passar desapercebut.

Ha quedat clar?  

L'AJUNTAMENT D'AMPOSTA ES RASCA LA BUTXACA PELS BONS ESTUDIANTS

Fa un moment, a la sala de plens de l'Ajuntament d'Amposta s'han lliurat les beques de transport per als bons estudiants que cursen estudis universitaris lluny de la nostra ciutat.
A mon fill, que va fer tercer de la carrera de navegació marítima li han concedit 34,83 €. A un amic seu i músic de la Lira, 40 € i a una amiga que havia justificat uns 1.000 euros amb transports, 90.
Al proper número de la Revista Amposta sortirà en sinyó ancalde amb el titular: "L'ajuntament lliura les beques de transport) Senzillament vergonyós! Per això que les treguin i que destinen els diners a ajudar a les famílies més desafavorides.
Els pares d'alumnes que estudien fora i que, com el nostre fill, no poden obtenir cap ajuda més, saben de l'esforç que s'ha de fer per a que puguin acabar la carrera (la del nostre fill és de 5 anys)... I l'Ajuntament ens dóna xavalla i, a sobre, haurem d'estar agraïts. 
Per cert, el nostre fill diu que no sap com s'ho gastarà...

MALA PRAXI A LA REVISTA AMPOSTA

Si ets lector o lectora de la Revista Amposta et recomano que si has de llegir el darrer número d’aquest mes de desembre, ho facis començant pel darrere. De no fer-ho així podràs trobar-te amb la resposta abans que la denúncia.

El grup municipal del PSC d’Amposta aprofita el seu espai per a criticar la gestió de l’Hospital Comarcal (El PSC denúncia opacitat i mala gestió a l’Hospital d’Amposta) –Pàgina 31-; mentre que el grup municipal de CiU aprofita el seu per a tornar a fer oposició de l’oposició i ho titula així: Ni opacitat ni mala gestió a l’Hospital, sinó rigor i màxima informació –pàgina 30.-  

Una vegada més el grup municipal de CiU es val de la seva informació privilegiada per a criticar l’oposició al mateix número en que l’oposició critica les males formes de governar d’uns polítics que es creuen amos i senyors de la nostra ciutat.

La Revista Amposta que hauria de ser un exemple de rigor i imparcialitat i un exemple d’informació i opinió, s’ha convertit en un òrgan al servei de l’agrupació local de Convergència. Des de fa molts d’anys, la Revista Amposta és un clar exemple de premsa groga i de pseudoperiodisme, amb una manca total de rigor informatiu i de mala praxi periodística.

A mode d’exemple voldria recordar que pràctiques així són habituals als mitjans de comunicació controlats per dictadors o bé governs que tot hi ser democràtics, s’hi assemblen força. La Televisió Valenciana s’ha caracteritzat en fer el desmentit de la notícia abans que donar-la a conèixer.  

Sense ànim de molestar a ningú, vull donar un consell als qui, mes rere mes treballen per a que la Revista Amposta surti al carrer. Els hi demanaria que assistissin a un curset intensiu d’ètica periodística a veure si així poden arribar ser tot l’imparcials que requereix un lloc de tanta responsabilitat.

Però mentre el director sigui l’Alcalde i la sotsdirectora la Regidora de Mitjans de Comunicació, molt em temo que la mala praxi esdevindrà crònica i de difícil tractament.   

    

PRIVILEGIS AMPOSTINS

Això és The Waterfall o la meitat del que havia de ser...

Estic de vacances. I que un està de vacances té una altres horaris com per exemple, em llevo més tard del que és habitual en un dia laborable. Normalment, després de passar per la dutxa i abans d’esmorzar, trec a l’Electra per a que faci les seves necessitats.

És habitual que em porti fins el moll de càrrega d’una carnisseria propera. Allí sempre hi sol trobar un osset o una mica de greix.

Ahir, mentre estàvem allí, va arribar amb la seva vespa la repartidora de la Revista Amposta (qui sigui d’Amposta sabrà de qui parlo) Després de saludar-me, ràpidament entra cap a la carnisseria amb un exemplar de la publicació. En aquell moment és quan dubto si el número corresponent del mes d’octubre ja s’ha repartit o no. Creia recordar que, efectivament, per casa no l’havia vist. Mentre ho pensava, la repartidorava sortir sense haver comprat res.

Al cap d’una estona entro al bloc de pisos on visc i a la bústia no hi ha cap exemplar de la RA. Li pregunto a la meva dona que, com jo, també està de vacances i tampoc m’ho sap dir segur. Miro entre els diaris vells i el primer exemplar de la RA que trobo és del mes de setembre. Dedueixo amb tota lògica que la d’octubre encara no l’han repartit i això que estem al dia 22!

M’oblido de la revista. En acabar de dinar, sobre les 3 de la tarda si fa o no fa, toquen al timbre. Ràpidament em faig la pregunta habitual en aquests cassos: Qui serà ara? Qui és? –pregunto- I una veu en castellà respon. Le vengo a dejar la Revista Amposta. Ai carai! Efectivament i sense cap mena de dubte, la repartidora aquest matí la portat expressament a la carnisseria. Sembla ser que encara hi ha privilegis (ingenu de mi, és què m’imaginava el contrari?)  

Quan la RA ha arribat a les meves mans li he donat un cop d’ull per veure si portava alguna notícia de darrera hora (ha, ha, ha... de darrera hora!!): la col·locació de la senyera al pont penjat el matí de la Diada, el viatge a Barcelona dels convergents principals, la inauguració de la gran obra d’art The Waterfall al pont penjat... Com veieu tot notícies molt interessants i de rigorosa actualitat.

Per cert, no sé si és que m’ho ha semblat a mi o el sinyó ancalde hi surt menys del que ens té acostumats a fer-ho. Però surt, eh? No us cregueu que no s’ha aprofitat el número de la RA per a no treure’l aprofitant qualsevol excusa.

Per cert, ja sabeu qui és la repartidora?

Una persona que s’ha fet a si mateixa. De repartir correspondència a tenir un pes específic molt rellevant a la nostra ciutat. Diuen que darrere d’un home important sempre hi ha una gran dona... Bé, no sé si aquesta afirmació és del tot encertada, però és una pista.  

SEMPRE LA MATEIXA CANÇÓ, ACABA CANSANT

Dilluns passat l’Ajuntament d’Amposta va celebrar el ple ordinari del mes de setembre, en el que, entre d’altres coses es van aprovar els increments (o no) dels impostos, taxes i preus públics que són competència del consistori per a l’any 2013.

Els diferents grups polítics van presentar diverses mocions. En una d’elles s’instava a l’equip de govern que, en la mesura que fos possible, pogués facilitar a les famílies més necessitades l’accés a productes frescos com ara la fuita i verdura, la carn i el peix. Incomprensiblement, el grup de CiU hi va votar en contra perquè, segons ell, alguna de les oeneges ja estaven repartint aliments frescos a aquella gent que no té mitjans i que acudeixen a ‘ajuntament a buscar ajut per a subsistir.   

Votar en contra d’una iniciativa de l’oposició posant com excusa que ja ho estaven fent, és un pràctica comú del grup de CiU i ja fa molts d’anys que l’usa. De fet, quan vaig formar part del consistori els hi vaig escoltar moltes vegades. És allò de que sempre la mateixa cançó, acaba cansant... Al menys podrien ser més originals i usar excuses noves!

ERC va presentar una moció per via d’urgència (no inclosa inicialment a l’ordre del dia del pel) per a fomentar l’estalvi en determinades coses. Una d’aquestes mesures que proposaven els republicans va ser proposar que la Revista Amposta passés a ser trimestral en lloc de mensual com ha estat durant el 2012.

L’evolució de la publicació es mereix ser analitzada. Des del meu record (porto 24 anys vivint a Amposta), la revista havia estat sempre de periodicitat quinzenal. Amposta és una ciutat prou important per a generar notícies d’interès per a nodrir la revista sense cap mena de problema.

Quan arriba l’època de les retallades i contenció econòmica, es a dir, ara fa un any, l’equip de govern, per estalviar, decideix que sigui mensual, això sí, a partir de llavors, la revista, passarà a ser a tot color, encara que el número de pàgines (un tema que tinc poc estudiat) deu de ser el mateix.

No sé el criteri que segueixen a l’hora de triar les noticies i com es separa les que són importants de els que no ho son tant. Bé, potser sí (o al menys ho intueixo) Totes aquelles notícies que puguin servir d’auto-bombo per a l’equip de govern o Convergència en general i, si a sobre, tenen una foto on surti el sinyó ancalde, tindran preferència a l’hora de ser publicades i no només això, ocuparan un lloc preferent a la revista. Que tinguin més o menys interès per al lector, és secundari.

Quan es distancia en el temps una publicació, comporta que les notícies que contenen perdin molta actualitat. Per a què em serveix a mi que m’expliquin un fet que ja va passar fa 2 o 3 mesos?

Fa temps que penso que l’era Contemporània, s’hauria de nomenar era de la Informació, al menys a partir de la implantació de la televisió o a partir de la generalització d’Internet.

Dic això, perquè trobo totalment injustificable que se’ns informe d’algun fet que ja hem pogut llegir per Internet quasi que a l’instant en que es produïa.

Personalment estic per la eliminació de l’edició en paper de la Revista Amposta i potenciar la seva edició digital. D’aquesta manera es matarien dos moixons de cop: s’eliminarien despeses i es podria informar als ciutadans amb molta més rapidesa i agilitat.

Que algú en prengui nota.      

LA VIDA ÉS BELLA (a Amposta)

Les festes majors d’Amposta 2012 van ser les més curtes en moltes dècades. Als ajuntaments, la crisi es nota sobre tot als actes culturals i festius i això fa que la qualitat de la programació baixi molt. De la festa cap destacar... Ara mateix no sé m’acut res. Potser perquè no hi va haver cap acte que destaques per sobre de la resta.
No obstant això, la Regidora de Festes deia que la gent la parava pel carrer para felicitar-la per la programació... Perplex!
Amposta és una ciutat on, aparentment tothom hi viu feliç. D’això se’n encarrega l’equip de govern buscant les solucions més adequades per a que la ciutadania estigui entretinguda. Més que entretinguda, que no tingui que pensar. I és que la gent que pensa molt no poden ser feliços perquè se’n adonen de que tot no és tan bonic com es vol aparentar. 

 
Un clar reflex és la Revista Amposta (tornem-hi!) Amb un consell d’administració monocolor, es a dir, totalment controlat per l’equip de govern, és molt difícil que s’hi publiquin notícies que puguin donar a entendre que la nostra ciutat no passa, precisament, pel seu millor moment.
Només cal donar-hi un cop d’ull. Sempre hi ha un personatge omnipresent, sobre tot a la portada y a les primeres fulles. Aquest personatge és el cap i casal de la nostra ciutat, conegut com lo sinyó ancalde.  
Vestit impecablement i amb el somriure als llavis, es deixa retratar per a que totes les ampostines i ampostins que fullegin la RA se’n adonin que a Amposta no hi ha cap problema (només cal veure’l) Sense cap dubte representa l’estereotip de l’home ampostí: tothom voldria ser com ell. 

 

Lo sinyó ancalde representa a l’home triomfador que s’ha fet a ell mateix (perdó, va créixer a l’ombra del Roig i gualdo i s’ha convertit en una burda imitació d’aquest) Però oblidem-nos d’aquest petit detall i tornem a centrar el tema. Dóna o no el pego quan el veus? Veient-lo qui ha de pensar que Amposta té problemes? I quan els mals ampostins el critiquen i li retreuen actuacions de dubtosa legalitat (que segur que ell no ha comés, faltaria més!), ho fan amb l’única intenció de molestar-lo i fer-lo infeliç i llavors, clar, s’enfada i diu el que diu.

Però les ampostines i ampostins contents. Quan arribaran les eleccions municipals els hi pagaran un bon berenar per a donar-los la papereta de vot i tots a votar pel sinyó ancalde o per la persona que el pugui substituir, ja que, pel que sembla ser, la cosa no està clara del tot. Però és igual. Qui torni a tenir la responsabilitat de governar a Amposta també vetllarà per la felicitat de tots els ciutadans d’Amposta (bé, d’uns més que dels altres: si dius que ets català i que saps ballar la sardana tens preferència) I tornarà a sortir a la RA ben mudat (o mudada) I la Revista Amposta seguirà explicar les bondats de l’equip de govern i el bé que treballen pel poble. I sortiran inaugurant les noves infraestructures o col·locant la primera pedra que é una forma molt gràfica de dir que es comença a fer alguna obra.
I seguirem sent un món feliç i la vida serà bella plena de flors, moixonets i un arc de Sant Martí preciós per acabar de decorar el paisatge.    

 

DIARI DE L’AGOST. DIA 14 (dimarts)

Pàgina de la RA on hi surt 6 vegades Manolito.

+ SECATRISME A AMPOSTA

Hi ha vegades que els petits detalls passen desapercebuts per al gran públic, però creieu-me que existeixen i que es fan de forma totalment premeditada.

Sabeu, perquè n’he parlat més vegades del sectarisme que imposa Convergència a la nostra ciutat i un bon exemple queda reflectit a la Revista Amposta. Si hi doneu un cop d’ull no trigareu en adonar-vos que surten fotos del sinyó Ancalde per tot arreu, sobre tot a les primeres pàgines que és on més sé parla de l’actualitat local. De vegades a la mateixa pàgina s’hi poden veure fins a 3 fotos (o més) on surt Manolito. En canvi es fa estrany veure als membres de l’oposició encara que hagin assistit a l’acte. El consell de redacció monocolor (es a dir, integrat només per gent de confiança de l’equip de govern), se’n encarrega de posar només aquelles fotos on hi surten ells i fer invisibles a la resta de regidors.  

Ahir, durant l’entrega de copes i medalles als guanyadors de les diferents categories de la cursa popular de festes majors es va poder veure un altre cas de sectarisme polític. Començant pels alevins (o fins i tot més menuts) i acabant pels veterans (com per exemple el cas de Rogelio Martín Perales que va guanyar en aquesta categoria però que no es va esperar a rebre el trofeu), hi van haver un total de 12 categories i per tant havien de ser 12 lliuraments de copes, però la absència esmentada de Rogelio va fer que, al final foren 11. Us deia al meu diari d’ahir dilluns que els trofeus van ser entregats per les següents persones: l’Ancalde, el Regidor d’Esports, la diputada al Parlament Anabel Marco i el regidor de l’oposició Antoni Espanya. Bé, els trofeus als guanyadors es van repartir de la següent manera: Primer classificat, Manolito amb 5 lliuraments; segon classificat, el Regidor d’Esports amb 4 i, finalment, la diputada i el regidor amb 1 cadascú. Si algú no s’ho creu i vol veure les fotos, només cal que m’ho digui ja que en tinc la mostra gràfica.     

JOAN ORTEGA ANUNCIA MÉS RETALLADES

La Vicepresidenta del Govern català i Presidenta en funcions ha dit que caldrà fer més ero’s a determinades empreses públiques ja que, al seu parer, tenen les plantilles sobredimensionades. Qui ha col·locat a tanta gent? I els vots que els han fet guanyar? Sense comentaris.

També ha reconegut que de cara l’any 2013 igual s’hauran de seguir retallant el sous als treballadors públics. De veritat hi havia gent tan ignorant que no s’ho veia venir?  

Parc Nacional de Garajonay. Bosc de laurisilva. 

LA XACRA DE L’ESTIU: ELS INDENDIS

A primera hora de la tarda (per la forma que s’ha donat la notícia he entès que ja feia més hores) s’ha tornat a produir un altre incendi a l’Alt Empordà. Quan s’ha anunciat s’ha dit que hi havia diversos mitjans aeris i terrestres que estaven lluitant contra les flames. Quan es tarda a mobilitzar a tots els efectius i que arribin al lloc?

El que és trist és l’incendi de l’illa canària de la Gomera. Fa uns anys vaig tenir el plaer de visitar-la i una de les coses que et mostren és el parc nacional de Garajonay amb una vegetació única de l’època del terciari anomenada laurisilva (selva de llorer) Una gran desgràcia!   

400 EUROS PODEN DONAR PER A MOLT

Rajoy ha anunciat un dia abans de que s’acabi la prestació, que prorroga l’ajut de 400 euros a aquelles persones a qui se’ls hi ha acabat la prestació de l’atur i ho ha fet després de parlar amb el Rei que, recordem-ho, la setmana passada va rebre als dos màxims representants sindicals. Casualitat? Personalment penso que no.

Durant els darrers dies s’ha estat especulant que el govern del PP eliminaria aquest ajut de subsistència.

UNIÓ DE SINDICATS

En els darrers mesos, des de que el govern de Rajoy comences a retallar drets, salaris,  prestacions i tot allò que sé li posava pel davant, la unitat d’acció entre les dos centrals sindicals més grans ha estat un fet. La UGT i CC.OO. han sumat esforços per a lluitar contra la injustícia social que representen les polítiques del PP. Ahir mateix vaig escoltar al màxim dirigent de la UGT de Catalunya Pepe Álvarez que va dir que no descartava que en el futur les dues centrals sindicals pugui arribar a fusionar-se. A mi no em sembla malament. Sempre s’ha dit que la unió fa la força!    

MOURINHO ORFE DE IAIES

L’entrenador del Madrid, aquell que el Barça va rebutjar, ahir va demanar que es dirigissin a ell anomenant-lo l’Únic. Potser si ara que Guardiola s’ha agafat un any sabàtic, però em sembla que Mourinho és una mica megalòman. Com diem els catalans, no té iaia, o en aquest cas, ho en va conèixer cap de les dues.