 |
| Pedra amb el símbol jueu. |
El passat diumenge el suplement Més Periódico del Periódico de Catalunya portava un reportatge sobre el restabliment de la nacionalitat espanyola dels jueus sefardites, aquells que van se expulsats d’Espanya pels Reis Catòlics el mateix any del descobriment d’Amèrica i del final de la Reconquesta espanyola que va representar la rendició de Granada.
Als jueus espanyols se’ls va convidar a convertir-se al cristianisme o, en el cas de no fer-ho, serien expulsat, tal i com succeir amb la immensa majoria.
Molts d’aquests jueus van ser acceptats a Turquia amb el beneplàcit del sultà de l’època. Allí van formar diverses colònies que, com no es van arribar a mesclar mai amb la població autòctona. Aquest fet els hi va permetre conservar la parla (castellà antic) que tot i que, vulguis o no, ha patit la influència de l’idioma que es parla a cada lloc, encara té un alt grau de comprensió i, per tant, no resulta difícil entendre’l.
Es miri com es miri, l’expulsió dels jueus primer i dels anomenats moriscos anys més tard, va significar un greuge monumental per aquelles comunitats. Una de els pitjors atrocitats que pot partir el ser humà és haver d’abandonar la seva casa, ja sigui per pròpia voluntat o bé forçat per les circumstàncies. Aquest drama el tenim ara ben present amb la crisi del poble sirià i la impròpia conducta d’Europa en general i de la majoria (per no dir tots) els països en particular.
Després de més de 500 anys, l’Estat espanyol ha volgut reparar el greuge comès i els hi ha donat la possibilitat de recuperar-la. Però el que hauria de fer-se de forma automàtica, s’ha convertit en un procés llarg i feixuc. Primer hauran d’aprendre per mig de cursets el castellà actual i després s’hauran d’examinar a l’Institut Cervantes que tinguin més prop del seu domicili. I els cursets no són barats... Per aquells que tinguin més dificultats, el curs els podria costat més de 1.000€. Per tant, seran molt pocs els sefardites que finalment optin en recuperar la nacionalitat espanyola que els hi va ser sostreta per la força de la desraó.
Davant d’aquest cas, cap fer-se una pregunta: ¿Quina necessitat tenen els jueus sefardites en recuperar la nacionalitat que van perdre els seus avantpassats fa més de 500 anys?
Podria ser per sentimentalisme, però n’hi ha una de molt més pràctica: l’obtenció de la nacionalitat espanyola comporta poder tenir passaport espanyol i, per tant, poder viatjar sense visat per tota Europa.
Acabaré explicant-vos una vivència personal que bé l’hauria pogut incloure dintre del Túnel del Temps que, com sabeu, publico de tant en tant.
Deu de fer aproximadament 20 anys vaig conèixer a Eli (Elias), un jueu sefardita (evidentment) que havia nascut i s’havia criat a Turquia. Eli sabia que la seva família era originària de Toledo i quan van marxar es van emportar la clau de casa, pensant que algun dia hi podien tornar. La família encara conservava aquesta clau, tot i el pas del temps.
Es guanyava la vida com a guia turístic, ja que, com he dit més amunt, el grau de comprensió delseu castellà és molt alt i, la qual cosa, permetia explicar sense gaires dificultats tot allò que podia interessar als turistes sobre Istambul.
Eli disposava de doble nacionalitat. Una la que va obtenir per naixement: la turca. L’altra no era l’espanyola, com potser que, erròniament has pogut pensar. L’altra era la israeliana.
Com a jueu va poder fer el servei militar a l’estat d’Israel i després d’una anys de servir al país hebreu (4 o 5), els hi donaven la nacionalitat. Com dia Eli, no era el mateix anar pel món amb passaport un passaport turc que amb un d’israelià, sobre tot a països com els Estats Units.
